Els homes que no estimaven les dones

Capítol 1 Divendres, 20 de desembre

El judici havia acabat irremeiablement; tot el que es podia dir s'havia dit, però ell no havia dubtat en cap moment que perdria. El veredicte es va lliurar per escrit divendres a les deu del matí i ara l'únic que quedava era l'anàlisi final dels periodistes que esperaven al passadís, fora del jutjat de primera instància.

En Carl Mikael Blomkvist els va veure a través de la porta d'entrada i va alentir el pas. No tenia gens de ganes de parlar sobre el veredicte, però les preguntes eren inevitables i ell (més que ningú) sabia que s'havien de formular i respondre. «Així és com sent un delinqüent a l'altra banda del micròfon», va pensar. Va redreçar-se i va provar de somriure. Els periodistes el van saludar amb simpatia, gairebé incomodant-lo.

—Vejam… Aftonbladet, Expressen, l'agència de notícies TT, TV4 i… d'on véns, tu?… ah, sí, Dagens Industri. Dec de ser tota una celebritat —va deixar anar en Blomkvist.

—Una declaració, Kalle Blomkvist. —Era una periodista d'un dels diaris de l'edició de la tarda.

En Blomkvist, en sentir el seu malnom (diminutiu de «Carl» però amb ressonàncies d'heroi alhora), va procurar no fer rodar els ulls. Una vegada, quan tenia 23 anys i tot just havia començat la seva primera feina d'estiu com a periodista, en Blomkvist havia desemmascarat casualment una banda que havia comès cinc atracaments a bancs en un període de dos anys. No hi havia dubte que era la mateixa banda en cada cas. La seva especialitat era assaltar dos bancs seguits de petites poblacions amb precisió militar. Duien màscares de Disney, de manera que la lògica policial els va batejar inevitablement com la Banda de l'Ànec Donald. Els diaris van preferir anomenar-los la Banda de l'Ós, que sonava més sinistre i més escaient, perquè en dues ocasions, de manera temerària, havien disparat trets d'avís tot amenaçant els curiosos que passaven per allà.

El seu sisè cop va ser en un banc d'Òstergòtland en plena temporada de vacances. Va resultar que un periodista de la ràdio local era al banc en aquell moment. Tan bon punt els lladres van marxar, va anar a una cabina de telèfon i va explicar la peripècia del robatori en una emissió en directe.

En Blomkvist estava passant uns quants dies amb una xicota a la caseta d'estiu dels pares de la noia, a prop de Katrineholm. No va poder explicar exactament per què ho havia relacionat, ni tan sols a la policia, però mentre escoltava les notícies va recordar un grup de quatre homes d'una caseta d'estiu que hi havia a menys de cent metres carretera avall. Els havia vist jugant a bàdminton al jardí: quatre paios rossos i atlètics, amb pantalons curts i sense camisa. Evidentment es tractava de culturistes, i tenien alguna cosa que l'havia fet mirar dues vegades; potser perquè hi jugaven sota un sol abrusador i amb una energia exagerada, li va fer l'efecte.

Ben mirat, no hi havia cap raó per sospitar que fossin els atracadors de bancs, però, tanmateix, va pujar a un turó que dominava la caseta. Semblava buida. I quaranta minuts després va arribar un Volvo i va aparcar al jardí. Els joves van sortir ràpidament del cotxe, cadascun duia una bossa de fer esport; per tant, potser simplement tornaven de nedar d'alguna banda. Però un d'ells va anar a la part del darrere del vehicle i va treure del portaequipatges una cosa que es va afanyar a tapar amb la jaqueta del xandall. Fins i tot des del seu punt d'observació relativament allunyat, en Blomkvist va poder veure que es tractava d'un típic AK4, el rifle que havia estat el seu company inseparable durant l'any de servei militar.

Va trucar a la policia i això va ser l'inici d'un setge de tres dies a la caseta, a bastament cobert pels mitjans de comunicació, amb en Blomkvist en un seient de primera fila enduent-se l'estimulant i copiosa suma que li pagava un diari de l'edició de la tarda. La policia va establir el seu quarter general en una caravana emplaçada al bell mig del jardí de la caseta on s'estava en Blomkvist.

La detenció de la Banda de l'Ós li va proporcionar l'estatus d'estrella que el va llançar en la seva carrera de jove periodista. L'altra cara de la moneda del seu salt a la fama va ser que l'altre diari de tarda no es va poder resistir a emprar el titular: «En Kalle Blomkvist resol el cas.» L'irònic article el va escriure una columnista gran i contenia referències al jove detectiu dels llibres infantils d'Astrid Lindgren. Per acabar-ho d'adobar, el diari havia publicat l'article amb una foto borrosa d'en Blomkvist en què sortia amb la boca oberta i l'índex enlairat, com si donés ordres a un policia uniformat. En realitat, però, tan sols li indicava on era l'excusat al fons del jardí.

Tant era que en Blomkvist no hagués fet servir mai a la vida el nom de Carl. A partir d'aquell moment, els seus collegues de feina, per a la seva consternació, li van posar el malnom de Kalle Blomkvist, un epítet emprat amb afany de provocació i en to de mofa, no pas amb hostilitat, però tampoc amb cordialitat. Malgrat el seu respecte cap a Astrid Lindgren (els llibres de la qual li encantaven), detestava el malnom. Van caldre uns quants anys i fites periodístiques de molt més pes abans que el malnom comencés a passar a millor vida, però encara se n'avergonyia si el sentia alguna vegada.

Ara mateix va aconseguir fer un somriure beatífic i va dir a la periodista del diari vespertí:

—Au, va, empesca't alguna cosa tu mateixa. És el que fas normalment.

El seu to no va ser desagradable. Tots es coneixien, més o menys, aquell matí i els detractors més acèrrims d'en Blomkvist no havien vingut. Un dels periodistes presents antigament havia treballat amb ell. I en una festa, feia alguns anys, gairebé s'havia lligat una de les periodistes (la de TV4).

—S'ha endut un bon revés, avui —va dir el de Dagens Industri, que era clarament un suplent—. Com se sent?

Tot i la gravetat de la situació, ni en Blomkvist ni els periodistes més grans van poder evitar somriure. Va intercanviar mirades amb la periodista de TV4. «Com se sent?» Aquesta pregunta era típica del periodista d'esports més curt que una sabata quan entafora el micròfon en plena cara de l'atleta, sense alè després d'acabar la cursa.

—Només em sap greu que el tribunal no hagi arribat a una altra conclusió —va replicar ell, una mica estirat.

—Tres mesos a la garjola i 150.000 corones per danys i perjudicis. No és cap broma —va apuntar la de TV4.

—Sobreviuré.

—Pensa disculpar-se amb en Wennerstròm? Li farà una encaixada de mans? —Em penso que no.

—I doncs, encara opina que és un estafador? —Dagens Industri.

El tribunal tot just havia dictaminat que en Blomkvist havia calumniat i difamat el financer Hans-Erik Wennerstròm.

El judici havia acabat i ell no tenia intenció de presentar cap recurs. Així doncs, què passaria si repetia als esglaons del palau de justícia el que havia afirmat? En Blomkvist va decidir que no ho volia esbrinar.

—Em semblava que tenia bones raons per publicar la informació que tenia a les mans. El tribunal s'ha pronunciat en sentit contrari, i jo he d'acceptar que el procediment judicial ha seguit el seu curs. Els responsables de l'editorial haurem de discutir la sentència abans de decidir què pensem fer. No tinc res més a dir.

—Però, com és possible que hagi oblidat que els periodistes han de contrastar les seves afirmacions? —La de TV4. La seva expressió era d'indiferència, però a en Blomkvist li va fer l'efecte que percebia un punt de decepció als seus ulls.

Els periodistes presents, llevat del noi de Dagens Industri, eren tots gats vells en aquell món. Per a ells, aquesta pregunta era gairebé humiliant.

—No tinc res més a afegir —va repetir, però mentre que els altres ho van deixar córrer, TV4 el va arraconar just davant de les portes del palau de justícia i li va fer algunes preguntes més al davant de la càmera. Va ser més amable del que ell es mereixia, i les respostes van ser prou clares per satisfer tots els periodistes que encara s'amuntegaven darrere de la noia. L'article sortiria als titulars, però ell es va gravar al cap que no es tractava de la notícia de l'any. Els periodistes van aconseguir el que necessitaven i van tornar a les seves redaccions respectives.

En Blomkvist va pensar d'anar a peu, però era un dia rúfol de desembre i durant l'entrevista havia agafat fred. Mentre baixava els esglaons del palau de justícia, va veure en William Borg sortint del cotxe. Devia haver-se esperat a dins mentre l'entrevistaven. Les seves mirades es van trobar i aleshores en Borg va somriure.

—Només per veure't amb aquest paper a la mà, ja ha valgut la pena venir.

En Blomkvist no va dir res. En Borg i en Blomkvist es coneixien des de feia quinze anys. Quan eren uns periodistes inexperts havien treballat plegats per a la secció d'economia d'un diari del matí. Potser era qüestió de química, però aquell període havia estat la base d'una enemistat que encara durava. Segons el parer d'en Blomkvist, en Borg era un periodista de tercera fila i un busca-raons que empipava tothom que l'envoltava amb comentaris grollers i observacions denigrants sobre els periodistes més grans i amb més experiència. Semblava sentir una especial aversió per les periodistes d'una certa edat. Havien discutit una primera vegada, després hi va haver altres enfrontaments, i aleshores l'antagonisme va agafar un caire personal.

Amb el pas dels anys s'havien barallat regularment, però no va ser fins a la darreria dels anys noranta que es van convertir en enemics de debò. En Blomkvist havia publicat un llibre sobre periodisme econòmic en què citava una sèrie d'articles escrits per en Borg, que quedava com un ximple pedant que entenia malament les coses i que feia la pilota a les empreses emergents de noves tecnologies, que estaven a punt d'anar-se'n en orris. Arran d'això, un dia que es van trobar per casualitat en un bar de Sòder van arribar a les mans. En Borg va abandonar el periodisme i ara treballava d'assessor (amb un sou considerablement més alt) per a una empresa que, per més inri, formava part de l'esfera d'influència de l'industrial Hans-Erik Wennerstròm.

Es van fulminar amb la mirada durant uns instants interminables abans que en Blomkvist girés sobre els talons i se n'allunyés. Era típic d'en Borg venir fins al palau de justícia simplement per seure i burlar-se'n.

L'autobús de la línia 40 es va aturar davant del cotxe d'en Borg i en Blomkvist ho va aprofitar per tocar el dos. Va baixar a Fridhemsplan, indecís sobre què fer. Encara duia la sentència a la mà. Finalment va anar tot xino-xano fins al cafè Anna, vora l'entrada del pàrquing que hi havia sota la comissaria de policia.

Mig minut més tard havia demanat un cafè amb llet i un sandvitx, a la ràdio se sentia l'informatiu del migdia. Parlava d'un atemptat suïcida a Jerusalem i de la notícia que el govern havia nomenat una comissió per investigar una presumpta nova aliança illícita en el sector de la construcció.

La sentència ocupava vint-i-sis pàgines. Exposava les raons per trobar en Blomkvist culpable de quinze càrrecs de calúmnia amb agreujants contra l'home de negocis Hans-Erik Wennerstròm. Així doncs, cada càrrec li costava 10.000 corones i sis dies de presó. I a més, hi havia les costes del judici i els honoraris de l'advocat. Només de pensar en totes les despeses ja tremolava, però també calculava que podria haver estat pitjor; el tribunal l'havia exculpat de set càrrecs més.

A mesura que anava llegint la sentència, anava sentint una tibantor i un malestar creixents a l'estómac. Això el va sorprendre. Així que el judici havia començat, havia sabut que caldria un miracle perquè es deslliurés d'una condemna, i ja s'havia fet la idea del resultat. Va seure els dos dies que van durar les sessions sorprenentment tranquil, i durant onze dies més, havia esperat, sense sentir res en concret, que el tribunal acabés de deliberar i li lliurés el document que ara tenia a la mà. I era justament ara quan el malestar físic l'aclaparava.

Quan va fer un mos al sandvitx, va semblar com si el pa se li inflés a la boca. Amb prou feines se'l va poder empassar i va apartar el plat a un costat.

Era la primera vegada que condemnaven en Blomkvist per un delicte. El judici havia estat una fotesa, en termes relatius. Un delicte de poc pes. Al cap i a la fi, no havia estat cap robatori a mà armada, ni cap assassinat o violació. Des del punt de vista financer, però, la cosa era seriosa: Millennium no era cap nau capitana del món dels mitjans de comunicació, amb recursos illimitats, la revista amb prou feines se'n sortia; ara bé, la condemna tampoc no havia representat pas una catàstrofe. El problema era que en Blomkvist era un dels socis accionistes majoritaris de Millennium i alhora, encara que pugui semblar una ximpleria, era redactor i editor de la revista. Els danys i perjudicis de 150.000 corones els pagaria ell personalment, encara que això el deixés escurat dels seus estalvis. La revista s'encarregaria de cobrir les despeses del judici. Amb una mica de compte, tot aniria bé.

Va sospesar la possibilitat de vendre el pis, tot i que això li trenqués el cor. A la fi dels esbojarrats anys vuitanta, durant un període en què havia tingut una feina estable i un sou prou alt per fer patxoca, havia buscat un lloc fix on viure. Li havien ensenyat un pis rere l'altre, abans de trobar un àtic de seixanta-cinc metres quadrats just al final de Bellmansgatan. L'antic propietari havia començat a fer-lo habitable però, de cop i volta, li havia sortit una feina a l'estranger en una empresa do noves tecnologies i en Blomkvist l'havia pogut comprar a un preu força assequible.

Va desestimar els plànols interiors originals del dissenyador i va acabar d'ultimar la redistribució ell mateix. Es va gastar els diners arreglant la cambra de bany i la zona de La cuina; però, en comptes de posar un terra de parquet i parets divisòries per convertir-lo en el pis de dues habitacions que s'havia projectat, va polir els taulons del terra, va emblanquinar les rústiques parets originals i va dissimular els escrostonaments més visibles amb aquarelles d'Emanuel Bernstone. El resultat va ser un espai d'un únic ambient, amb el dormitori rere una llibreria i una cuina americana al costat del menjador i la sala d'estar. L'apartament tenia dues lluernes i una finestra de sostre amb vistes a les teulades que donaven a Gamla Stan, la part vella d'Estocolm, i a les aigües de la badia de Riddarfjàrden. Des d'allà distingia les rescloses, o Slussen, i l'ajuntament. En l'actualitat no es podria permetre un apartament així, i no hauria volgut desempallegar-se'n per res del món.

Però la possibilitat de perdre el pis no era res si es comparava amb el fet que, professionalment, s'havia clavat una bona patacada. Trigaria molt a refer-se'n… si és que ho aconseguia algun dia.

Tot era qüestió de confiança. Era de preveure que qualsevol director dubtaria a publicar un article que dugués la seva signatura. No obstant això, encara tenia un munt d'amics al negoci que serien capaços de comprendre que havia estat víctima de la mala sort i de les circumstàncies, però mai no podria tornar a cometre ni el més petit error.

El que portava pitjor era la humiliació que havia patit. S'ho havia jugat tot i havia perdut davant d'una mena de mafiós vestit d'Armani. Un yuppie amb un advocat famós que l'havia escarnit durant tot el judici.

Com carai havien pogut anar tan malament les coses?

El cas Wennerstròm havia començat d'una manera d'allò més prometedora a la coberta d'un Màlar-30 de trenta-set peus la nit de Sant Joan, un any i mig abans. Havia estat per casualitat, tot plegat perquè un antic company periodista, ara assessor llepa del Consell General, volia impressionar la seva nova xicota. Havia llogat temeràriament un Scampi per a uns quants dies de navegació romàntica per l'arxipèlag d'Estocolm. La noia, tot just arribada de Hallstahammar per estudiar a Estocolm, havia acceptat la proposta després d'oferir una certa resistència, però només si també hi podia venir la seva germana amb el seu xicot. Cap dels tres de Hallstahammar sabia navegar i, malauradament, l'antic company d'en Blomkvist era un mariner més entusiasta que no pas experimentat. Tres dies abans de sortir, li havia trucat com a últim recurs i l'havia convençut perquè fos el cinquè membre de la tripulació, el més versat en navegació.

En Blomkvist s'havia mostrat una mica reticent davant la proposta, però hi havia cedit amb la promesa d'uns quants dies de relaxament per l'arxipèlag amb bon menjar i agradable companyia. Però les promeses es van esfumar quan l'expedició es va convertir en un desastre que no es podia haver imaginat. Havien estat navegant per la bonica però tampoc excessivament corprenedora ruta de Bullandò, remuntant l'estret Furusund a menys de nou nusos, però la nova xicota es va marejar de seguida. La seva germana va començar a discutir amb el xicot, i cap d'ells no va mostrar el més petit interès per aprendre ni un borrall de navegació. De seguida va quedar clar que esperaven que en Blomkvist es fes càrrec del vaixell mentre ells es limitaven a donar-li consells amb tota la bona intenció però, bàsicament, inútils. Després de fondejar la primera nit en una cala d'Angsò, estava disposat a atracar el vaixell a Furusund i agafar l'autobús cap a casa. Només les súpliques desesperades de l'assessor el van convèncer per quedar-se a bord.

L'endemà al migdia, prou d'hora perquè encara hi hagués alguna plaça buida, van amarrar al moll dels visitants de la pintoresca illa d'Arholma. Tot just acabaven de dinar plegats, quan en Blomkvist es va fixar en un M-30 groc de fibra de vidre que entrava a la dàrsena fent servir únicament la vela major. L'embarcació va fer un gràcil canvi de rumb mentre el timoner buscava una plaça al moll. En Blomkvist també va escodrinyar els voltants i va adonar-se que l'espai entre el seu Scampi i un catamarà que tenien a estribord era l'única plaça que quedava. N'hi hauria prou, per bé que era una mica justa per a l'estret M-30. Va plantar-se a popa i els va fer un senyal; l'home de l'M-30 va alçar la mà per agrair-l'hi i va governar l'embarcació cap al moll. Un mariner que anava sol i que no es prenia la molèstia d'engegar el motor, va observar en Blomkvist. Va escoltar el petarrelleig de la cadena de l'àncora i, segons més tard, el patró va acalar la vela mentre es movia com un gat escaldat per guiar l'M-30 amb el timó de dret cap a la plaça lliure, alhora que es preparava per amarrar.

En Blomkvist es va enfilar a la barana i va allargar una mà cap a l'amarra. El nouvingut va fer una darrera correcció de la trajectòria i va planar perfectament cap a la popa de l'Scampi, ara avançant molt a poc a poc. Així que va llançar l'amarra a en Blomkvist, de seguida es van reconèixer i es van somriure, encantats.

—Hola, Robban. Com és que no fas servir el motor per no rascar la pintura de totes les embarcacions del port?

—Hola, Micke. Ja deia jo que m'eres familiar. Faria servir el motor amb molt de gust, si pogués posar en marxa aquest tros de merda. Es va morir fa dos dies, a prop de Ròdlòga.

Van fer una encaixada per damunt de les baranes.

Feia una eternitat, a l'escola de Kungsholmen, cap als anys setanta, en Blomkvist i en Robert Linciberg havien estat amics, molt bons amics, ben mirat. I com sol passar sovint amb els companys d'escola, l'amistat s'havia anat apagant després que els seus camins s'haguessin separat. S'havien vist potser mitja dotzena de vegades en els darrers vint anys; l'última feia set o vuit anys. Ara es van estudiar amb interès. En Lindberg tenia els cabells embullats, estava morè i duia barba de dues setmanes.

En Blomkvist es va sentir immediatament de més bon humor. Quan l'assessor i els seus beneits acompanyants van sortir per ballar al voltant de l'arbre del solstici d'estiu, aixecat al davant de la botiga principal de l'altra banda de l'illa, ell es va quedar amb les arengades i l'aiguardent a la coberta de l'M-30, fent-la petar amb el seu antic company d'escola.

Aquell vespre, després d'haver abandonat la lluita contra els cèlebres mosquits d'Arholma i d'arrecerar-se dins la cabina, i després d'uns quants didalets d'aiguardent, la conversa va derivar, entre bromes i comentaris irònics, cap a l'ètica del món empresarial. En Lindberg havia passat de l'institut a la facultat d'economia d'Estocolm, i d'allà havia entrat al món de la banca. En Blomkvist s'havia llicenciat a la facultat de periodisme d'Estocolm i havia dedicat bona part de la seva vida professional a posar al descobert la corrupció en la banca i el món dels negocis. La conversa va començar a sondejar el que era èticament acceptable pel que feia a certs contractes blindats de l'època dels anys noranta. En Lindberg finalment va reconèixer que al món dels negocis hi havia un o dos malparits immorals. I es va mirar en Blomkvist amb una expressió que, tot d'una, s'havia tornat greu.

—Per què no escrius sobre en Hans-Erik Wennerstrom?

No sabia que se'n pogués escriure res. Doncs fica-hi el nas, fica-hi el nas, per l'amor de Déu. Què saps del programa AAI?

—Home, va ser una mena de programa de cooperació dels anys noranta per mirar de redreçar la indústria dels països de l'antic bloc de l'est. S'hi va posar fi ara fa un parell d'anys. No ho he investigat mai.

—L'Agència per a l'Ajuda a la Indústria va ser un projecte patrocinat per l'Estat i administrat per representants d'almenys una dotzena de grans empreses sueques. L'AAI va rebre concessions del govern per a una sèrie de projectes engegats amb l'acord dels governs de Polònia i dels països bàltics. La Confederació Sindical Sueca, la LO, també s'hi va afegir com a garant que el moviment obrer dels països de l'est es veuria reforçat tot seguint el model suec. En teoria, era un projecte de cooperació basat en el principi d'oferir ajuda per al desenvolupament, i figurava que proporcionaria als règims dels països de l'est l'oportunitat de reestructurar la seva economia. A la pràctica, però, va significar que les empreses sueques van rebre subvencions estatals per anar-hi i establir-s'hi com a sòcies d'empreses dels països de l'Europa oriental. Aquell carallot de ministre del partit cristià era un fervent partidari de l'AAI; deia que així es construiria una fabrica paperera a Cracòvia, es proporcionaria nou equipament per a una indústria metallúrgica a Riga, es muntaria una cimentera a Tallinn, etcètera, etcètera. Els fons els distribuiria la junta de l'AAI, que estaria formada per una sèrie de pesos pesants de la banca i del món empresarial.

—Així doncs, es tractava d'impostos?

—La meitat, si fa no fa, provenien de les contribucions del govern, i els bancs i les empreses hi posaven la resta. Però distava molt de ser una activitat desinteressada. Els bancs i la indústria comptaven treure'n grans beneficis. Altrament, no els hauria importat una merda.

—De quants diners estem parlant?

—Espera't un moment i escolta això. Els principals collaboradors de l'AAI eren grans empreses sueques que volien entrar al mercat de l'Europa oriental. Indústries sòlides com ABB, la constructora Skanska i empreses similars. Res d'empreses especuladores, si t'ho estimes més així.

—M'estàs dient que Skanska no fa especulació? No van despatxar el seu director general després de deixar que alguns paios perdessin cinc-cents milions jugant a especular? I què em dius de les seves bogeries amb les operacions immobiliàries a Londres i a Oslo?

—Pots comptar, sempre hi ha algun imbècil en totes les companyies d'arreu del món, però ja saps a què em refereixo. Almenys, aquestes companyies produeixen alguna cosa. La columna vertebral de la indústria sueca i tot això.

—I com encaixa en Wennerstròm en tot plegat?

—En Wennerstròm és el jòquer de la baralla. Es a dir, el paio que surt del no-res, que no té cap mena d'experiència en la indústria pesant i que, en realitat, no té res a fer en aquests projectes. Però ha aconseguit una enorme fortuna a la borsa i ha invertit en companyies consolidades. Ha entrat per la porta del darrere, per dir-ho d'una altra manera.

Assegut a la cabina, en Blomkvist es va omplir el got amb aiguardent Reimersholm i es va arrepapar al seient, provant de recordar el poc que sabia sobre en Wennerstròm. Nascut a Norrland, on als anys setanta va engegar una empresa d'inversions, havia fet diners i s'havia traslladat a Estocolm, on la seva carrera havia agafat volada als anys vuitanta. Va crear el Wennerstròmgruppen, rebatejat com a Wennerstroem Group en establir-se a Londres i Nova York, i la companyia va començar a aparèixer als mateixos articles de premsa que Beijer. Jugant amb accions, opcions de compra i cops ràpids, va aparèixer a la premsa rosa com un dels nombrosos multimilionaris de Suècia amb apartament a Strandvägen, un fantàstic xalet d'estiu a l'illa de Värmdö i un iot de motor de vint-i-cinc metres d'eslora que havia i emprat a una antiga estrella del tennis arruïnada. En realitat, era un simple comptable, però als anys vuitanta aquesta mena de gent i els especuladors immobiliaris havien estat els amos, i en Wennerstròm no havia destacat per damunt dels altres. Al contrari, més aviat havia estat a l'ombra de les persones com ell. No tenia l'extravagància de Jan Stenbeck ni es prodigava a la premsa sensacionalista com Percy Barnevik. Va dir adéu al negoci de les immobiliàries i es va dedicar a fer grans inversions a l'antic bloc de l'est. Quan la bombolla va esclatar als anys noranta i els directors generals, l'un rere l'altre, es van veure obligats a cobrar els contractes blindats, l'empresa d'en Wennerstròm se'n va sortir extraordinàriament bé. «Un exemple d'èxit a la sueca», com ho va qualificar el Financial Times.

—Això era l'any 1992 —va comentar en Lindberg—. En Wennerstròm va entrar en contacte amb l'AAI i va dir que volia ajuda financera. Va presentar un pla, segons semblava sustentat per interessos a Polònia, que volia crear una indústria per manufacturar envasos de productes alimentaris.

—Una fàbrica de llaunes, vols dir, oi?

—No ben bé, però es tractava d'alguna cosa així. No tinc ni idea de qui coneixia a l'AAI, però va aconseguir 60 milions de corones.

—Això comença a posar-se interessant. Deixa que ho endevini: va ser la darrera vegada que algú va veure els diners.

—T'equivoques. —En Lindberg va fer un somriure tímid abans d'agafar ànims amb uns quants glopets més d'aiguardent.

—El que va passar després és un exemple clàssic de comptabilitat. En Wennerstròm, efectivament, va muntar una fàbrica d'envasar a Polònia, a Lódz. L'empresa es va anomenar Minos, l'AAI va rebre uns quants informes entusiastes al llarg del 1993, i tot seguit es va fer el silenci. El 1994 Minos, tot d'un plegat, va fer fallida.

En Lindberg va deixar el got buit amb un cop sec emfàtic.

—El problema amb l'AAI era que no hi havia cap procediment clarament definit per fer un seguiment dels projectes. Fes memòria: aleshores tothom era molt optimista, quan va caure el Mur de Berlín. Arribaria la democràcia, l'amenaça de la guerra nuclear ja no existia i els bolxevics es convertirien en petits capitalistes d'un dia per l'altre. El govern volia imposar la democràcia als països de l'est. Fins a l'últim capitalista volia pujar al tren i ajudar a construir la nova Europa.

—Vaja, no sabia pas que els capitalistes tinguessin tanta tirada per la caritat.

—Creu-me, era el somni humit de tot capitalista. Rússia i l'Europa oriental són els mercats sense explotar més grans del món després de la Xina. La indústria no veia cap problema a anar de la mà del govern, sobretot si a les empreses només se'ls demanava una mínima part de la inversió. Resumint, l'AAI s'ha empassat prop de 30 mil milions de corones dels contribuents. Figurava que es recuperarien en concepte de futurs beneficis. Sobre el paper, l'AAI era una iniciativa del govern, però la influència de la indústria era tan gran que, a la pràctica, la junta de l'AAI funcionava de manera independent.

—Així doncs, hi ha teca per a un article, oi?

—Tingues paciència. Quan el projecte es va engegar no hi havia cap problema amb el finançament. Suècia encara no s'havia vist afectada per la sotragada dels tipus d'interès. El govern en tenia prou venent l'AAI com una de les principals contribucions de Suècia a favor de la democràcia als països de l'est.

—I tot això passava amb els conservadors al govern?

—No hi barregis la política. Es tracta de diners i prou, i tant se val qui nomeni els ministres, tant si són els social-demòcrates com la dreta. Bé doncs, endavant a tota màquina. Aleshores van arribar els problemes de divisa i, després, aquells imbècils dels nous demòcrates… te'n recordes?… van començar a ploriquejar que trobaven que a les activitats de l'AAI els mancava transparència. Un dels seus pallassos havia confós l'AAI amb l'Autoritat Sueca per al Desenvolupament Internacional i es va pensar que tot plegat era un d'aquells refotuts projectes idealistes com el de Tanzània. La primavera del 1994 es va nomenar una comissió per investigar-ho. En aquella època es van posar al punt de mira diversos projectes, i una de les primeres investigacions va ser la de Minos.

—I en Wennerstròm no va poder justificar en què s'havien gastat les subvencions.

—Ben al contrari. Va presentar un informe excellent que demostrava que s'havien invertit en Minos al voltant de 54 milions de corones. Però va resultar que, en un país tan ressagat com Polònia, hi havia massa problemes de paperassa burocràtica perquè pogués funcionar una fabrica moderna d'embalatges. A la pràctica, la fàbrica no va poder competir amb un projecte alemany similar. Els alemanys feien tot el que podien per apoderar-se del bloc sencer de països de 1 est.

—Havies dit que li havien donat 60 milions de corones.

—Si fa no fa. Els diners funcionaven com un préstec sense interessos. La idea era que les empreses retornessin part dels diners al llarg d'un nombre d'anys determinat. Però Minos havia fet fallida i no se'n podia culpar pas en «Wennerstròm. Aquí és on van intervenir les garanties de l'Estat, i en Wennerstròm va quedar lliure de responsabilitats. No va haver de tornar els diners perduts amb la fallida de Minos, i alhora va poder demostrar que havia perdut la mateixa suma de la seva butxaca.

—Vejam si ho entenc tot bé. El govern hi aportava uns quants milers de milions del contribuent i una prima als diplomàtics per obrir portes. Les indústries rebien els diners i els empraven per invertir en societats de capital de risc de les quals, més endavant, recollien enormes beneficis. Dit d'una altra manera, els negocis de sempre.

—Ets un cínic. Figurava que els préstecs s'havien de tornar a l'Estat.

—Has dit que eren sense interessos. Per tant, això significa que els contribuents no treien res en absolut per posar-hi els diners. A en Wennerstròm li van donar 60 milions i en va invertir 54. Què va passar amb els altres 6 milions?

—Quan es va veure clar que el projecte de l'AAI seria investigat, en Wennerstròm va enviar un xec de 6 milions a l'AAI per reemborsar la diferència. Així doncs, l'assumpte va quedar resolt, si més no des del punt de vista jurídic.

—Sembla com si en Wennerstròm hagués malversat una petita part dels diners de l'AAI. Però, en comparació amb els 500 milions que van desaparèixer de Skanska o amb el contracte blindat del conseller delegat d'ABB, de més de mil milions de corones… que sí que van fer emprenyar la gent… no sembla que hi hagi gaire suc per escriure un article —va apuntar en Blomkvist—. Els lectors d'avui dia ja n'estan fins al capdamunt, d'històries sobre especuladors d'estar per casa, encara que es tracti de fons públics. Hi ha res més, a la teva història?

—Tot just acaba de començar.

—Com és que saps tantes coses sobre els tripijocs d'en Wennerstròm a Polònia?

—Vaig treballar al Handelsbanken als anys noranta. I endevina qui era el representant del banc que escrivia els informes per a l'AAI.

—Ja ho entenc. Endavant, si us plau.

—Bé, l'AAI va rebre l'informe d'en Wennerstròm. Es van preparar els documents. El balanç de pagaments es va saldar. La devolució d'aquells 6 milions va ser una decisió molt astuta.

—Vés al gra.

—Però, benvolgut Blomkvist, si ja ho he fet! L'AAI es va donar per satisfeta amb l'informe d'en Wennerstròm. Era una inversió que se n'havia anat en orris, però no hi havia res a dir sobre la manera com s'havia dut a terme. Tot estava meticulosament justificat. Jo m'ho vaig creure. El meu cap també. L'AAI també s'ho va creure, i el govern no hi podia dir res.

—On és la trampa?

—Ara és quan la història es posa espinosa —va dir en Lindberg, que semblava sorprenentment sobri—. I com que ets periodista, tot això t'ho dic extraoficialment.

—Au, vinga. No pots seure aquí davant meu, explicant-me totes aquestes coses, i aleshores dir-me que no les puc repetir.

—És clar que sí. Tot el que t'he explicat fins ara és de domini públic. Pots consultar l'informe si vols. No em fa res que escriguis sobre la resta de la història… el que no t'he explicat…, però m'hauràs de considerar una font anònima.

—Entesos, però «extraoficialment» en terminologia normal i corrent significa que m'han explicat una cosa en confiança i que no en puc escriure res.

—A fer punyetes la terminologia. Escriu el que et surti dels nassos, però que consti que sóc una font anònima. Estem d'acord?

—És clar —va dir en Blomkvist.

A la llarga, això va ser un error.

—Molt bé, doncs. L'afer Minos va tenir lloc ara fa més d'una dècada, just després de la caiguda del Mur i que els bolxevics comencessin a actuar com a veritables capitalistes. Jo vaig ser una de les persones que van investigar en Wennerstròm, i sempre vaig pensar en el seu cas.

—Per què no ho vas dir quan vas signar el seu informe?

—Ho vaig parlar amb el meu cap. Però el problema era que no hi havia res a què agafar-se. Els documents estaven en ordre, jo només havia de signar l'informe. Cada vegada que he vist el nom d'en Wennerstròm a la premsa des d'aleshores penso en Minos, i encara més quan, anys més tard, a mitjan dels noranta, el meu banc va fer negocis amb en Wennerstròm, movent molts i molts calés, ben mirat, i la cosa no va acabar gens bé.

—Us va enganyar?

—No, no va ser tan obvi. Tots vam guanyar diners. Va ser alguna altra cosa… no sé ben bé com explicar-ho, i ara parlo del meu cap, i no ho vull fer. Però el que em va sobtar… la impressió general que em va fer, com diuen… no va ser positiva. Els mitjans presenten en Wennerstròm com un oracle de l'economia de gran envergadura. I ell se n'aprofita. Es el seu «capital de confiança».

—Ja sé què vols dir.

—Em va fer l'efecte que aquest home només era un bluf. Ni tan sols destacava mitjanament com a financer. De fet, vaig pensar que era un complet ignorant en determinats temes, tot i tenir alguns joves taurons d'allò més llestos que li feien d'assessors. Ara bé, pel que fa a ell, no en donaria ni un cèntim.

—I doncs?

—Fa pocs anys vaig anar a Polònia per un altre assumpte. El nostre grup tenia un sopar amb uns inversors de Lódz, i em vaig trobar a la mateixa taula que l'alcalde. Vam xerrar sobre la dificultat de redreçar l'economia polonesa i tot plegat, i d'una manera o altra vaig esmentar el projecte Minos. L'alcalde es va quedar parat per un instant… com si mai no hagués sentit parlar de Minos. Em va dir que tot va ser una martingala i que no en va sortir res de bo. Se'n va riure i va dir… t'ho cito tal qual… que si els nostres inversors només podien fer això, aleshores Suècia anava de dret cap a la fallida. Em segueixes?

—Que l'alcalde de Lódz és, sens dubte, un paio sensat. Però continua.

—L'endemà vaig tenir una reunió al matí, però la resta del dia la vaig tenir lliure. En comptes de tocar-me els collons, vaig agafar el cotxe per donar una ullada a la fàbrica abandonada de Minos, en una petita població de l'extraradi de Lódz. La gegantina fàbrica de Minos era un edifici en ruïnes. Una nau de xapa que l'Exèrcit Roig havia construït als anys cinquanta. Vaig trobar un vigilant que sabia parlar una mica d'alemany i vaig descobrir que un dels seus cosins havia treballat a Minos, i ens vam arribar a casa seva, que no quedava gaire lluny. El vigilant va fer d'intèrpret. T'interessa escoltar el que va dir?

—Me'n moro de ganes.

—Minos es va inaugurar la tardor del 1992. A tot estirar hi havia quinze empleats, la majoria dones grans. El seu sou era d'unes 150 corones al mes. Al principi no hi havia maquinària, de manera que els empleats es passaven l'estona fent neteja. A la primeria d'octubre van arribar de Portugal tres màquines per fer cartró. Eren velles i completament obsoletes. A pes, haurien pagat per la ferralla poc més d'uns quants milers de corones. Sí, funcionaven, però no paraven d'avariar-se. I, per descomptat, no hi havia recanvis, de manera que Minos patia contínuament aturades en la producció.

—Comença a semblar que hi ha material per a un article —va comentar en Blomkvist—. Què fabricaven a Minos?

—Durant el 1992 i la meitat del 1993 van fabricar capses de cartró normals i corrents per a detergents, oueres de cartró i aquesta mena de coses. Després van començar a fabricar bosses de paper. Però la fàbrica sempre anava curta de matèria primera i, per tant, mai no es va assolir un gran volum de producció.

—No fa gaire pinta de ser una inversió gegantina, precisament.

—Vaig fer números. El lloguer total devia pujar al voltant de 15.000 corones durant dos anys. Els salaris potser sumaven 150.000 corones sueques com a màxim… i estic sent generós. La despesa de la maquinària i els mitjans de transport… una furgoneta per repartir les oueres de cartró… calculo que 250.000. Afegeix-hi el cost dels permisos, uns quants viatges aquí i allà… segons semblava, una persona de Suècia visitava la fàbrica de tant en tant. Sembla com si l'operació sencera no passés dels dos milions. Un dia, l'estiu del 1993, l'encarregat va anar a la fàbrica i va dir que es tancava, i poc després va aparèixer un camió hongarès i es va endur la maquinària. A fer punyetes Minos.

Durant el judici en Blomkvist havia pensat sovint en aquella nit de Sant Joan. Durant gran part de la vetllada, el to de la conversa l'havia fet sentir com si fos novament a l'escola, fent-la petar agradablement. A l'adolescència havien hagut de compartir les càrregues típiques d'aquella etapa de la vida. D'adults, eren uns veritables estranys l'un per a l'altre; ara com ara, eren persones completament diferents. Durant la xerrada en Blomkvist havia pensat que, en realitat, no recordava com era que s'havien fet amics a l'escola. Recordava que en Lindberg era un noi reservat, increïblement tímid amb les noies. D'adult havia triomfat… bé, escalava posicions al món de la banca.

En Blomkvist poques vegades s'emborratxava, però aquella trobada casual havia transformat una desastrosa sortida en veler en un vespre agradable. I com que la conversa li portava tants ecos del to amb què la feien petar a l'escola, al principi no es va prendre gaire seriosament la història d'en Lindberg sobre en Wennerstròm. Però de mica en mica se li va despertar l'instint professional, i al final escoltava amb tota l'atenció i van sorgir les lògiques objeccions.

—Espera un moment —va demanar—. En Wennerstròm és un nom de primera fila entre els especuladors de la borsa. Si no vaig completament errat, ha guanyat milers de milions, oi?

—El capital de Wennerstroem Group s'acosta als 200 mil milions. I ara preguntaràs com és que un multimilionari s'hauria d'empastifar en una estafa de 50 milions de no-res.

—Home, ja que ho dius: per què arriscar-se ell i el bon nom de la seva companyia en un frau tan descarat?

—Jo no diria que va ser un frau tan descarat quan la junta de l'AAI, els banquers, el govern i els auditors del Parlament van aprovar els comptes d'en Wennerstròm sense ni un sol vot en contra.

—Encara és una quantitat ridículament petita per a un risc tan gran.

—I tant. Però pensa una cosa: el Wennerstroem Group és una companyia d'inversions que fa els seus negocis amb béns immobles, valors, opcions de compra, divises estrangeres… digue'n com vulguis. En Wennerstròm es va posar en contacte amb l'AAI el 1992, just quan la borsa estava a punt de tocar fons. Recordes la tardor del 1992?

—Que si me'n recordo? Tenia un crèdit hipotecari d'interès variable quan els tipus d'interès es van disparar fins al 500 per cent a l'octubre. Vaig haver de patir un interès del 19 per cent durant un any.

—Exacte, just aleshores —va dir en Lindberg—. Jo mateix vaig perdre una bona picossada aquell any. I en Hans-Erik Wennerstròm… com tothom qui invertia en borsa… es va trobar amb el mateix problema. La companyia tenia milers de milions en contractes de diferents menes, però ben poc líquid. I de cop i volta no van poder disposar de les sumes que volien. El que se sol fer en aquestes situacions és vendre algunes propietats i llepar-se les ferides, però el 1992 ningú no volia comprar béns immobles.

—Problemes d'efectiu.

—Justa la fusta. I en Wennerstròm no era pas l'únic. Tot home de negocis…

—No els diguis home de negocis. Digue'ls com vulguis, però anomenar-los homes de negocis és un insult a una professió seriosa.

—D'acord, tot especulador tenia problemes d'efectiu. Mira-t'ho així: en Wennerstròm va rebre 60 milions de corones. En va tornar 6 només tres anys després. El cost real de Minos no va suposar més de dos milions. L'interès sol per 60 milions durant tres anys són molts i molts feixos de bitllets, depenent de com els invertís podria haver duplicat els diners de l'AAI, o potser multiplicar-los per deu. I aleshores ja no parlem d'una bagatella. Salut, per cert!

Capítol 2 Divendres, 20 de desembre

En Dragan Armansky havia nascut a Croàcia feia cinquanta-sis anys. El seu pare era un jueu armeni de Bielorússia, i la seva mare, una musulmana bosniana d'origen grec. Ella s'havia encarregat de criar-lo i educar-lo, la qual cosa volia dir que, d'adult, havia quedat encasellat dins l'ampli i heterogeni grup que els mitjans definien com a musulmans. El Departament d'Immigració suec l'havia registrat, força sorprenentment, com a serbi. El seu passaport confirmava que era ciutadà suec i la fotografia del passaport mostrava una cara quadrangular, una mandíbula forta, l'ombra de la barba que traspuntava i unes temples grises. Sovint li deien «l'Àrab», tot i que no tenia una gota de sang àrab.

El seu aspecte recordava vagament el típic cap mafiós de barri d'una pellícula de gàngsters nord-americana, però, de fet, era un directiu financer amb talent que havia començat la seva carrera com a ajudant de comptabilitat de Milton Security a la primeria dels anys setanta. Tres dècades més tard, havia ascendit fins a director general i màxim responsable de la companyia.

De mica en mica havia quedat fascinat pel negoci de la seguretat. Era com els jocs de guerra: identificar amenaces, desenvolupar contra estratègies i alhora avançar-se sempre als espies industrials, als xantatgistes i als lladres. Per a ell tot va començar quan va descobrir la manera com un client havia dut a terme una estafa mitjançant la comptabilitat creativa. Va poder descobrir el culpable entre un grup d'una dotzena de persones. Al cap de trenta anys, encara recordava la seva sorpresa en adonar-se que s'havien pogut apropiar indegudament dels diners perquè l'empresa havia passat per alt tapar uns petits forats en els seus procediments de seguretat. De simple comptable va passar a ser un membre important de l'empresa, i expert en fraus econòmics. L'havien ascendit i va tenir un paper clau en el creixement de la seva empresa com a expert en estafes financeres. Quinze anys després havia arribat a director general. Ell solet havia transformat Milton Security en una de les empreses de seguretat més competents i de confiança.

La companyia tenia 380 empleats a jornada completa i uns altres 300 collaboradors autònoms. Era petita si es comparava amb Falck o el Servei Suec de Seguretat. Quan van contractar l'Armansky, la companyia s'anomenava Societat de Seguretat General Jo han Fredrik Milton i tenia una cartera de clients formada per centres comercials que necessitaven personal de seguretat que voltés pel recinte i vigilants com armaris. Sota la seva direcció, l'empresa s'havia convertit en Milton Security, reconeguda internacionalment, i havia invertit en tecnologia punta. Els vigilants nocturns havien viscut dies millors: els fetitxistes dels uniformes i els estudiants universitaris amb una feina de nit havien estat substituïts per professionals de debò. Com a caps d'operacions, l'Armansky va contractar expolicies, llicenciats en ciències polítiques especialitzats en terrorisme internacional i experts en protecció personal i espionatge industrial. I el més important de tot, va contractar els millors tècnics en telecomunicacions i experts en informàtica. La companyia es va traslladar de Solna a unes noves oficines de disseny a prop d'Slussen, al cor d'Estocolm.

Al començament de la dècada dels noranta, Milton Security estava preparada per oferir un nou nivell de seguretat a un cercle de clients exclusius, principalment empreses mitjanes i particulars acomodats (estrelles del rock acabades d'enriquir, especuladors de la borsa i executius d'empreses de noves tecnologies). Bona part de les activitats de l'empresa consistien a proporcionar protecció de guardaespatlles i solucions de seguretat a empreses sueques a l'estranger, sobretot a l'Orient Mitjà. Aquest sector dels negocis ara suposava el 70 per cent de la facturació de la companyia. Amb l'Armansky, les vendes havien augmentat d'aproximadament 40 milions de corones sueques a gairebé 2 mil milions. Oferir seguretat era un negoci d'allò més lucratiu.

Les operacions es dividien en tres branques principals: assessorament en seguretat, que consistia a identificar amenaces possibles o imaginades; mesures de prevenció, que normalment es reduïen a la installació de càmeres de seguretat, alarmes antirobatori i contra incendis, mecanismes electrònics de tancament i sistemes informàtics, i protecció personal per a particulars o per a empreses. Aquest darrer mercat s'havia multiplicat per quaranta en els últims deu anys. D'un temps ençà, havia aparegut un nou grup de clients: dones acabalades que buscaven protecció davant d'antics xicots o marits, o fins i tot d'assetjadors. A més a més, Milton Security tenia un acord de collaboració amb empreses anàlogues amb bona reputació tant d'Europa com dels Estats Units. La companyia també proporcionava seguretat a molts visitants internacionals que eren a Suècia de passada, com ara una actriu nord-americana que va rodar una pellícula durant dos mesos a Trollhàttan. El seu agent trobava que l'estatus de l'actriu exigia que anés amb guardaespatlles les raríssimes vegades que sortia a passejar pels voltants de l'hotel.

Un quart sector, considerablement més petit i que només requeria pocs collaboradors de tant en tant, era el que anomenaven IP, en l'argot intern «perdiguers», és a dir, «investigadors privats».

A l'Armansky no li feia gaire el pes aquesta àrea de negoci. Era problemàtica i menys lucrativa. Es basava molt més en el seny i l'experiència dels collaboradors que no pas en els seus coneixements sobre tecnologia de les telecomunicacions o installació d'aparells de vigilància. Les investigacions personals eren acceptables quan es tractava de verificar informacions i currículums abans de contractar algú; de corroborar les sospites que algun empleat havia filtrat informació de l'empresa o de detectar alguna activitat delictiva. En aquests casos els perdiguers eren part integrant de l'activitat operativa. Però no poques vegades els clients arrossegaven problemes privats que tenien tendència a comportar conseqüències no desitjades. «Vull saber amb quina de mena de cràpula surt la meva filla… Em sembla que la meva dona em fia el salt… El nano és bon xaval, però es fa amb males companyies… M'estan fent xantatge…» Sovint l'Armansky els deia directament que no. Si la filla havia arribat a la majoria d'edat tenia dret a sortir amb el cràpula que volgués, i si a algú li semblava que la dona li feia el salt, això ho havien de solucionar els dos cònjuges. En totes aquestes investigacions s'amagaven trampes que podien dur a un escàndol i crear problemes legals a Milton Security. Per aquesta raó en Dragan Armansky supervisava de molt a prop aquests encàrrecs, tot i que els guanys fossin modestos.

L'assumpte d'aquell matí era una d'aquestes investigacions personals. L'Armansky es va allisar la ratlla dels pantalons abans de reclinar-se a la còmoda butaca. Llavors es va mirar desconfiadament la seva collaboradora, la Lisbeth Salander, que tenia trenta-dos anys menys que ell. I va pensar per enèsima vegada que ningú semblava més fora de lloc en una prestigiosa empresa de seguretat que ella. La desconfiança era alhora assenyada i irracional. Segons el parer de l'Armansky la Salander era, sens dubte, la investigadora més competent que havia conegut en tots els anys al negoci. Durant els quatre anys que havia treballat per a ell, mai no havia ficat la pota en cap feina ni havia lliurat ni un sol informe mediocre.

Al contrari, els seus informes eren de primera. L'Armansky estava convençut que tenia un do únic i irrepetible. Qualsevol podia verificar informacions o subornar algú per donar un cop d'ull a les fitxes policials. Però la Salander tenia imaginació i sempre li portava alguna cosa diferent del que ell s'esperava. Com s'ho manegava? Mai no ho havia entès. De vegades li feia l'efecte que la seva habilitat per recollir informació era màgia pura. Es coneixia els arxius de la burocràcia de dret i del revés. I, per damunt de tot, tenia l'habilitat de ficar-se a la pell de la persona que estava investigant. Si amagava algun drap brut, ella el treia a la llum com un míssil de creuer.

Era incontestable, sempre havia tingut aquest do.

Els seus informes podien ser una veritable catàstrofe per a l'individu que es posés a l'abast del seu radar. L'Armansky no oblidaria mai la vegada que li va encarregar fer una comprovació rutinària sobre un investigador de la indústria farmacèutica abans de comprar una participació majoritària de l'empresa. S'havia calculat que per enllestir la feina caldria una setmana, però la cosa es va allargar. Després de quatre setmanes de silenci i de diversos recordatoris, dels quals ella va fer cas omís, la Salander va tornar amb un informe en el qual documentava que l'individu en qüestió era un pedòfil. En dues ocasions havia pagat per tenir relacions sexuals amb una prostituta de tretze anys de Tallinn, i hi havia indicis que tenia un interès malsà per la filla de la dona amb qui vivia actualment.

La Salander tenia costums que de vegades feien sortir de polleguera l'Armansky. En el cas del pedòfil, no va agafar el telèfon per trucar a l'Armansky ni va irrompre al seu despatx demanant-li una reunió urgent. Al contrari, sense indicar-li ni amb un sol comentari que l'informe podia contenir material explosiu, l'hi va deixar damunt la taula un vespre, just quan l'Armansky ja marxava a casa. Se'l va endur i no el va llegir fins a la nit, molt tard al seu xalet de Lidingò, mentre es relaxava davant la tele amb la seva dona i una ampolla de vi.

L'informe tenia, com sempre, una precisió gairebé científica, amb notes a peu de pàgina, citacions i fonts de referència. Les primers pàgines detallaven l'historial del subjecte: formació, carrera i situació econòmica. Fins a la pàgina 24 la Salander no deixava caure la bomba dels viat-gets a Tallinn, amb el mateix to sec com la pols que havia emprat per informar que vivia a Sollentuna i que conduïa un Volvo blau fosc. Per sustentar les seves afirmacions, es remetia a un exhaustiu apèndix que incloïa fotografies de la nena de tretze anys en companyia del subjecte. Les fotos les havia fet al passadís d'un hotel de Tallinn, i l'home tenia la mà sota el jersei de la nena. La Salander havia seguit la nena en qüestió i l'havia convençut perquè enregistrés el seu testimoni en una cinta.

L'informe havia provocat el caos que precisament l'Armansky havia volgut evitar. En primer lloc, va haver d'empassar-se uns quants comprimits que el metge li havia receptat per a l'úlcera. Tot seguit havia trucat al client per convocar-lo a una desagradable reunió d'emergència. I finalment (malgrat les ferotges reticències del client) es va veure obligat a remetre el material a la policia. Això va significar que Milton Security s'arriscava a veure's atrapada en un laberint d'acusacions i contraacusacions. Si les proves de la Salander no es podien demostrar o si l'home era exculpat, la companyia s'arriscava a un judici per calúmnies. Un malson!

Tanmateix, no va ser la desconcertant manca d'implicació emocional de la Lisbeth Salander el que més el va empipar. Milton tenia una imatge conservadora, d'estabilitat. I la Salander encaixava amb aquesta imatge com una excavadora en un saló nàutic. La investigadora estrella de l'Armansky era una dona jove, pàllida i gairebé anorèctica, que duia els cabells extremament curts i pírcings al nas i a les celles. Tenia una abella d'uns dos centímetres tatuada al coll, un braçalet tatuat al voltant del bíceps del braç esquerre i un altre al voltant del turmell esquerre. Quan li agafava per dur un top de tirants, l'Armansky també podia veure que portava un tatuatge d'un drac enorme a l'espatlla dreta. Era pèl-roja natural, però es tenyia els cabells d'un negre intens. Feia la pinta d'acabar de sortir d'una orgia d'una setmana en companyia d'una banda de heavy metal.

En realitat no tenia cap trastorn alimentari, l'Armansky n'estava segur. Al contrari, semblava consumir tota mena de menjar porqueria. Senzillament, era de constitució prima, amb uns ossos escanyolits que li donaven una aparença fràgil i delicada, les mans menudes, els canells escardalencs i els pits infantils. Tenia 24 anys, però de vegades semblava que en tingués 14.

Una boca ampla, un nas menut i uns pòmuls prominents li conferien un aire gairebé oriental. Els seus moviments eren ràpids i aràcnids, i quan treballava a l'ordinador els dits li volaven sobre el teclat. La seva constitució extrema hauria fet impossible una carrera com a model, però amb el maquillatge adient a la cara hauria pogut sortir a qualsevol cartell publicitari del món sencer. De vegades duia pintallavis negre i, tot i els tatuatges i els pírcings al nas i a les orelles, era… bé… atractiva. Era inexplicable.

El fet que la Salander treballés per a en Dragan Armansky no deixava de ser desconcertant. No era la mena de dona amb qui es relacionava normalment, i menys encara per oferir-li una feina.

L'havia contractat com a noia dels encàrrecs. En Holger Palmgren, un advocat jubilat a mitges que s'ocupava dels assumptes personals del vell J. F. Milton, havia dit a l'Armansky que aquesta Lisbeth Salander era una noia llesta amb «una manera de ser difícil». En Palmgren li havia suplicat que li donés una oportunitat, cosa que l'Armansky havia promès fer a contracor. En Palmgren era de la mena d'homes als quals un «no» els incita a redoblar els esforços; així doncs, era més fàcil dir que sí de seguida. L'Armansky sabia que en Palmgren treballava amb joves problemàtics i altres inadaptats socials, però que tenia criteri.

S'havia penedit de la seva decisió de contractar la noia tan bon punt l'havia vista. No només semblava difícil; als seus ulls, era la quinta essència de les persones difícils. Havia abandonat l'escola i no tenia cap mena de formació superior.

Els primers mesos havia treballat a jornada completa, bé, gairebé completa. Es deixava caure per l'oficina de tant en tant. Feia el cafè, anava a l'oficina de correus i s'encarregava de la fotocopiadora, però se'n fotia dels horaris d'oficina convencionals o dels hàbits de treball. A més, tenia la mà trencada per fer empipar els altres empleats. La van acabar coneixent per «la noia de les dues neurones»: una per respirar i l'altra per mantenir-se dreta. Mai no parlava de si mateixa. Els companys que provaven de xerrar-hi poques vegades obtenien una resposta i aviat ho deixaven córrer. La seva actitud no donava peu a la confiança ni a l'amistat, i de seguida es va convertir en una marginada que voltava pels passadissos de Milton com un gat perdut. En general la consideraven un cas irrecuperable.

Després d'un mes de problemes ininterromputs, l'Armansky la va fer cridar, completament decidit a fer-la fora. Ella va escoltar la seva llista de greuges sense fer cap objecció i ni tan sols aixecar una cella. No tenia l'«actitud correcta», va concloure ell, i va estar a punt de dir-li que probablement seria bona idea que busqués feina a una altra empresa que pogués aprofitar millor les seves qualitats. Només aleshores ella el va interrompre.

—Miri, si només vol una criada d'oficina, pot aconseguir-ne una a l'agència de treball temporal. Puc sortir-me'n amb el que sigui i amb qui sigui, però si vostè en té prou fent que li classifiqui el correu, aleshores és que és un idiota.

L'Armansky es va quedar allà assegut, sorprès i enfadat, i ella va prosseguir sense immutar-se.

—Vostè té aquí un home que s'ha passat tres setmanes redactant un informe completament inútil sobre aquest yuppie que pensen contractar per a aquella empresa de noves tecnologies. Vaig fer la fotocòpia d'aquell informe de merda ahir a la nit i ara veig que el té sobre la taula.

La mirada de l'Armansky es va posar en l'informe i, per trencar el costum, va alçar la veu.

—Figura que no has de llegir informes confidencials!

—Probablement no, però les rutines de seguretat de la seva empresa fan una mica de pena. Segons les directrius de l'empresa, ell mateix hauria de fer les fotocòpies d'aquestes coses, però em va encolomar l'informe ahir abans de marxar cap al bar. I per cert, vaig trobar el seu informe anterior a la cantina.

—Què… Com dius?

—Calmi's. El vaig desar a la seva safata d'entrades.

—T'ha donat la clau d'accés als seus documents? —L'Armansky estava astorat.

—No ben bé, la tenia apuntada en un paper que guardava a la seva taula juntament amb la contrasenya del seu ordinador. Però el fet és que la feina que ha fet aquesta riota de detectiu privat seu no val absolutament per a res. Ha passat completament per alt que el paio té deutes de joc i que esnifa cocaïna com una aspiradora. O que la seva xicota va haver d'anar a buscar ajuda al centre d'atenció a les dones maltractades després que ell li clavés una pallissa de por.

L'Armansky es va quedar assegut un parell de minuts, girant les pàgines de l'informe, sense dir res. Tenia una presentació com cal, estava redactat amb claredat i ple de fonts de referència, a més de declaracions dels amics i coneixen-ces del subjecte. Finalment va alçar la vista i va dir dues paraules:

—Demostra-ho.

—Quant de temps em dóna?

—Tres dies. Si no pots demostrar el que dius, divendres a la tarda estaràs despatxada.

Tres dies després va lliurar un informe que, amb unes fonts igualment exhaustives, transformava aquell jove yuppie aparentment agradable en un malparit de qui no et podies fiar. L'Armansky va llegir l'informe durant el cap de setmana, diverses vegades, i es va passar part del dilluns comprovant amb poc entusiasme algunes de les seves afirmacions. Fins i tot abans de començar, sabia que la informació seria certa.

L'Armansky estava desconcertat i també emprenyat amb si mateix per haver-la jutjat malament de forma tan palesa. L'havia pres per inepta, potser fins i tot per retardada. No s'havia esperat pas que una noia que havia faltat a tantes classes a l'escola, fins al punt de no poder graduar-se, pogués redactar un informe tan correcte des del punt de vista gramatical. A més, també contenia observacions i informació detallada, i ell, senzillament, no podia comprendre com ho podia haver fet.

No es podia imaginar que ningú més de Milton Security pogués furtar els extractes d'un historial mèdic d'un centre d'ajuda a les dones maltractades. Quan li va preguntar com se n'havia sortit, ella li va explicar que no tenia cap intenció de cremar les seves fonts. Va quedar clar que la Salander no discutiria sobre els seus mètodes de treball, ni amb ell ni amb ningú més. Això l'inquietava, però no prou perquè resistís la temptació de posar-la a prova.

Hi va rumiar uns quants dies. I va recordar el comentari d'en Holger Palmgren quan l'havia recomanada: «Tothom es mereix una oportunitat.» Aleshores va pensar en la seva pròpia educació musulmana, que li havia ensenyat que el seu deure amb Déu era ajudar els exclosos. Es clar que ell no creia en Déu i que no havia trepitjat una mesquita des de l'adolescència, però reconeixia en la Lisbeth Salander una persona que necessitava ajuda d'una manera evident. A més, no havia fet gaire cosa en aquest sentit des de feia molt i molt de temps.

En comptes de fer-la fora, la va convocar a una reunió per mirar d'esbrinar què tornava tan complicada aquesta noia. La impressió que en va treure va confirmar que tenia algun problema emocional greu, però també va descobrir que rere la façana sinistra s'amagava una intelligència poc habitual. La va trobar difícil i enutjosa, però per a gran sorpresa seva va començar a caure-li bé.

Durant els mesos següents l'Armansky va acollir la Salander sota la seva protecció. A dir veritat, se la va prendre com un petit projecte social. Li va encarregar tasques de recerca directament i va provar de donar-li indicacions de com procedir. Ella se'l va escoltar pacientment i, en acabat, va dur a terme la missió com li va semblar bé. L'Armansky va demanar al responsable dels serveis tècnics de Milton que li fes un curset bàsic d'informàtica. Tots dos van seure plegats tota la tarda fins que l'home li va comunicar que, pel que semblava, pel que feia a ordinadors la noia passava la mà per la cara a la major part del personal.

Malgrat les entrevistes per planificar la seva carrera, les ofertes de formació dins de l'empresa i altres formes de persuasió, era evident que la Salander no tenia cap intenció d'adaptar-se a la manera de fer de Milton. I això posava l'Armansky en un dilema.

Continuava sent un motiu d'irritació per als altres treballadors. Ell no hauria acceptat mai que cap altre empleat anés i vingués al seu gust, i en circumstàncies normals hauria demanat a la noia que canviés o toqués el dos. Però intuïa que si donava un ultimàtum a la Salander o l'amenaçava de despatxar-la ella simplement s'arronsaria d'espatlles i se n'aniria.

Un altre problema força més greu era que no estava segur dels seus sentiments cap a la jove. Era com una picor empipadora, repellent i alhora temptadora. No era pas atracció sexual; si més no, això es pensava. Normalment, les dones que li feien el pes eren rosses i plenes de corbes, amb uns llavis molsuts que despertaven les seves fantasies. I a més, feia vint anys que estava casat amb una dona finlandesa que es deia Ritva i que encara satisfeia de sobres les seves necessitats. Mai no li havia estat infidel; bé… només en una ocasió potser havia passat alguna cosa, i si se n'hagués assabentat, la seva esposa ho hauria interpretat malament. Però es tractava d'un matrimoni feliç i tenia dues filles de l'edat de la Salander. Sigui com vulgui, les noies sense gaire pit que de lluny es podien confondre amb nois escanyolits no li interessaven pas. No eren el seu tipus.

Tot i això, s'havia sorprès tenint fantasies fora de lloc sobre la Lisbeth Salander, i reconeixia que no li resultava del tot indiferent. Però l'atracció, es deia l'Armansky, era que la Salander representava una criatura estranya per a ell. Es podria haver enamorat igualment del quadre d'una nimfa o d'una àmfora grega. La Salander representava una vida que per a ell no era real, que el fascinava encara que no la podia compartir; i, en tot cas, ella li vedava compartir-la.

En una ocasió, l'Armansky seia en un cafè d'Stortorget, a Gamla Stan, quan la Salander va entrar i va seure en una taula no gaire lluny de la seva. Anava amb tres noies i un noi, tots vestits més o menys de la mateixa manera. L'Armansky la va observar amb interès. Semblava tan reservada com a la feina, però el cas és que va somriure amb una anècdota que va explicar una de les seves companyes, una noia amb els cabells de color porpra.

L'Armansky es va preguntar com reaccionaria la noia si un dia ell es presentava a la feina amb els cabells de color verd, uns texans desgastats i una jupa de cuir plena de tatxes i coses escrites. L'acceptaria com un igual? Potser sí; li feia l'efecte que ho acceptava tot amb una actitud de «no és el meu problema». Però probablement, se'n fotria.

S'havia assegut donant-li l'esquena i no s'havia girat ni una sola vegada, òbviament ignorant que ell també hi era. L'Armansky se sentia estranyament incòmode per la seva presència. Quan per fi es va aixecar per esmunyir-se cap a la sortida sense ser vist, de sobte ella es va girar i el va mirar fixament, com si hagués estat conscient tota l'estona que ell era allà assegut i hagués tingut el radar posat. La seva mirada va ser tan inesperada que gairebé va semblar un atac, i ell va fingir que no l'havia vist i es va afanyar a abandonar el local. Ella ni tan sols li havia dit hola, però el va seguir amb la mirada, n'estava segur, i no va ser fins que va tombar la cantonada que a ell van deixar d'encendre-se-li les galtes.

Reia molt rares vegades. Però, amb el temps, l'Armansky va tenir la impressió que la seva actitud es tornava més suau. Tenia un sentit de l'humor sec, per dir-ho de manera agradable, que podia acompanyar amb un somrís torçat i irònic.

A l'Armansky l'exasperava tant la seva manca de resposta emocional que de vegades li venien ganes d'engrapar-la i sacsejar-la ben fort per, així, penetrar la seva closca i guanyar-se la seva amistat, o, com a mínim, el seu respecte.

Només una vegada, feia nou mesos que treballava per a ell, havia provat de parlar-li dels sentiments que li despertava. Va ser a la festa de Nadal de Milton Security, un vespre de desembre, i per una vegada no anava sobri. No havia passat res inconvenient: ell tan sols havia provat d'explicar-li que li queia bé. Sobretot li volia fer saber que ella li inspirava instint de protecció, i que si mai necessitava res no dubtés a acudir a ell. Fins i tot havia intentat fer-li una abraçada. Entre amics, és clar.

Ella havia defugit l'abraçada matussera i havia abandonat la festa. Després d'aquest incident, no havia aparegut per l'oficina ni havia contestat al mòbil. La seva absència havia estat com una tortura, gairebé una forma de càstig personal. Ell no tenia amb qui parlar dels seus sentiments i, per primer cop, s'adonava amb una claredat espantosa del poder que tenia la noia sobre ell.

Tres setmanes després, quan un vespre l'Armansky es va quedar treballant fins tard repassant el tancament de l'any fiscal, la Salander va reaparèixer. Va entrar al seu despatx tan silenciosa com un fantasma, i ell es va adonar que hi havia algú entre les ombres, a prop de la porta, observant-lo. No tenia ni idea de quant de temps feia que hi era.

—Et vindria de gust un cafè? —va preguntar ella, tutejant-lo. Li va oferir una tassa de la màquina d'expressos de la cantina. Sense badar boca, ell la va acceptar, i es va sentir alhora alleujat i atemorit quan ella va tancar la porta amb el peu. Es va asseure a l'altra banda de la taula i el va mirar directament als ulls. Aleshores li va fer la pregunta tabú d'una manera que no se la podia prendre de broma ni defugir-la.

—Dragan, et sents atret per mi?

L'Armansky es va quedar com paralitzat mentre es debatia desesperadament buscant la manera de respondre. El seu primer impuls va ser fer-se l'ofès. Aleshores es va fixar en la seva expressió i va comprendre que era la primera vegada que ella feia una pregunta tan personal. Ho deia de debò, i si ell provava de riure-se'n s'ho prendria com un insult. Volia parlar amb ell, i ara l'Armansky es preguntava quant de temps li havia calgut per decidir-se a formular aquesta pregunta. A poc a poc va deixar el bolígraf a la taula i es va reclinar a la butaca. Finalment es va assossegar. —Què t'ho fa pensar? —va dir.

—La manera com em mires i la manera com no em mires. I les vegades que estàs a punt d'atansar la mà i tocar-me, però et contens.

Ell li va somriure.

—Tinc la sensació que si et posés un dit a sobre em mossegaries la mà.

Ella no va somriure. Esperava.

—Lisbeth, sóc el teu cap, i encara que m'atraguessis, mai no faria ni un gest. Va continuar esperant.

—Entre nosaltres… sí, en algun moment m'he sentit atret per tu. No ho sé explicar, però és així. Per alguna raó que no acabo d'entendre, m'agrades molt. Però no és res físic.

—Molt millor. Perquè no passarà mai.

L'Armansky va riure. Era la primera vegada que ella havia parlat en confiança, i li havia donat les pitjors notícies que un home podia imaginar rebre. Va esforçar-se per trobar les paraules adients.

—Lisbeth, entenc que no et digui res un vell de cinquanta i escaig.

—No em diu res un vell de cinquanta i escaig que, a més, és el meu cap. —Va enlairar una mà—. Un moment, deixa'm parlar. De vegades et comportes com un buròcrata obtús i cregut, però en realitat ets un home atractiu i… jo també em puc sentir… Però ets el meu cap i he conegut la teva dona i vull conservar la meva feina amb tu, i la bestiesa més gran que podria fer és que ens emboliquéssim.

L'Armansky no va dir res, amb prou feines gosava respirar.

—Sóc conscient del que has fet per mi, i no sóc una desagraïda. Aprecio sincerament que hagis superat els teus prejudicis i que m'hagis donat una oportunitat. Però no et vull com a amant, i no ets el meu pare.

Al cap d'un moment l'Armansky va sospirar, vençut.

—Què vols exactament de mi?

—Vull continuar treballant per a tu. Si no hi tens inconvenient.

Ell va assentir a les seves paraules i aleshores va respondre-li tan sincerament com va poder.

—Es clar que vull que treballis per a mi. Però també vull que sentis alguna forma d'amistat i confiança per mi.

Ella va assentir amb el cap.

—No ets una persona que inciti a l'amistat —va afegir l'Armansky. Ella va semblar retreure's una mica, però ell va prosseguir—: Comprenc que no vulguis que ningú es fiqui en la teva vida i procuraré no fer-ho. Però et fa res si em continues caient bé?

La Salander hi va rumiar molta estona. Aleshores va contestar aixecant-se, rodejant la taula i fent-li una abraçada. Ell es va quedar completament parat. Només quan ella el va deixar anar, ell li va agafar la mà.

—Podem ser amics?

Ella va assentir un cop amb el cap.

Va ser l'única vegada que ella li va mostrar tendresa, i l'única que el va tocar. Va ser un moment que l'Armansky recordava amb devoció.

Quatre anys més tard ella continuava sense revelar-li gairebé cap detall sobre la seva vida privada o el seu passat. En una ocasió ell va posar en pràctica els seus coneixements sobre l'art del perdiguer amb ella. Va tenir una llarga xerrada amb en Holger Palmgren (que no va semblar sorprès de veure'l), i el que finalment va esbrinar no va augmentar la seva confiança en la noia. Mai no n'hi va dir ni una paraula ni li va fer saber que havia estat ficant el nas a la seva vida. Al contrari: va amagar-li la seva inquietud i va estar més a l'aguait.

Abans que aquell estrany vespre s'acabés, l'Armansky i la Salander van arribar a un acord. A partir d'aleshores ella agafaria investigacions i treballaria per a ell com a independent. Rebria uns petits ingressos mensuals tant si li encomanaven feines com si no. Els diners de debò els guanyaria quan li paguessin per encàrrec. Podria treballar de la manera que volgués; al seu torn, ella es comprometia a no fer mai res que el pogués incomodar o posar en entredit el bon nom de Milton Security.

Aquesta solució era avantatjosa per a l'Armansky l'empresa i la Salander. Reduïa el problemàtic departament d'investigacions privades a un únic empleat ajornada completa, un collaborador més gran que s'ocupava perfectament de la feina rutinària i de la solvència financera. Tots els encàrrecs complicats o espinosos els delegava a la Salander i a algun altre collaborador independent, que (si les coses es torçaven) responia davant d'altres patrons amb els quals Milton Security no tenia cap responsabilitat. Com que ell li encarregava serveis amb regularitat, ella es guanyava un bon sou. Podria haver guanyat molt més, però la Salander només treballava quan li venia de gust.

L'Armansky l'acceptava tal com era, però amb la condició que no es podia reunir amb els clients. L'encàrrec del dia, malauradament, era una excepció.

Aquell dia la Salander anava vestida amb una samarreta negra que duia estampat un dibuix d'E.T. amb ullals i la frase: «Jo també sóc extraterrestre.» Duia una faldilla negra amb la vora tota esfilagarsada, una jupa de cuir negra, curta i desgastada, un cinturó ple de tatxes, unes botes Doc Martens de les grosses i mitjons amb ratlles horitzontals verdes i vermelles que li arribaven fins als genolls. S'havia maquillat amb uns colors que indicaven que potser patia de daltonisme. Dit d'una altra manera, anava feta un cromo.

L'Armansky va sospirar i va girar la vista cap al convidat, un client vestit d'una manera conservadora i amb ulleres gruixudes. En Dirch Frode, advocat, havia insistit a fer la reunió i poder fer preguntes al collaborador responsable de l'informe. L'Armansky havia remogut cel i terra per evitar que la reunió tingués lloc, dient que la Salander estava refredada, que no hi era o que estava desbordada per la feina. I l'advocat havia replicat amb tota la serenitat del món que tant era; que l'assumpte no era tan urgent i que podia esperar un parell de dies sense cap problema. Finalment, no hi va haver cap manera d'impedir que es trobessin. Ara mateix en Frode, que semblava acostar-se als setanta, contemplava la Lisbeth amb una evident fascinació. La Salander, al seu torn, se'l mirava amb una expressió que no revelava gens ni mica de simpatia.

L'Armansky va tornar a sospirar i va mirar una vegada més la carpeta que ella li havia deixat a la taula amb l'etiqueta Carl Mikael Blomkvist. El nom anava acompanyat d'un número de la Seguretat Social meticulosament anotat a la coberta. Va pronunciar el nom en veu alta. Herr Frode va sortir del seu embadaliment i es va tombar cap a l'Armansky.

—I doncs, què em poden dir sobre en Mikael Blomkvist? —va dir.

—Aquesta és la senyoreta Salander, que ha preparat l'informe. —L'Armansky va dubtar un segon i aleshores va prosseguir amb un somriure que pretenia generar confiança, però que va semblar ple de disculpes—. No es deixi enganyar per la seva joventut. Es, sens dubte, la nostra millor investigadora.

—N'estic convençut —va respondre en Frode en un to sec que indicava el contrari—. Expliqui'm què ha trobat.

Estava clar que en Frode no tenia ni idea de com actuar amb la Salander i va decidir plantejar la pregunta directament a l'Armansky, com si ella no fos a la sala. La Salander va fer un globus enorme amb el xiclet. I abans que l'Armansky pogués respondre, va dir:

—Podries preguntar al client si s'estima més la versió llarga o la curta.

Es va fer un breu silenci enutjós abans que en Frode es girés per fi cap a la Salander i provés de reparar l'error tot assumint un to amistós i paternal.

—Els estaria molt agraït si aquesta jove senyoreta em fes un resum verbal dels resultats.

Per un moment l'expressió de la noia va ser tan sorprenentment hostil que una esgarrifança freda va recórrer l'espinada d'en Frode. Llavors, tot d'una, la seva expressió es va endolcir i en Frode es va preguntar si s'ho havia imaginat tot. Quan va començar a parlar, ho va fer com una funcionària de l'Estat.

—Abans que res, permeti'm que li digui que no ha estat un encàrrec gaire complicat, llevat del fet que la descripció de la tasca en si era un xic vaga. Vostè volia saber «tot el que es pogués desenterrar» sobre ell, però no va donar cap indicació de si buscava res en concret. Per aquesta raó l'informe és una mena de barrija-barreja de la seva vida. Té 193 pàgines, però 120 són fotocòpies d'articles que ha escrit o de retalls de premsa. En Blomkvist és un personatge públic amb pocs secrets i no gaire cosa per amagar.

—Però té secrets? —va demanar en Frode. —Tothom té secrets —va replicar ella, impertorbable—. Només es tracta d'esbrinar de quina mena. —L'escolto.

—En Mikael Blomkvist va néixer el 18 de gener del 1960; per tant, té 43 anys. Va néixer a Borlànge, però no hi ha viscut mai. Els seus pares, Kurt i Anita Blomkvist, tenien prop de trenta-cinc anys quan el nen va néixer. Tots dos són morts. El pare era installador de maquinària i viatjava força. La mare, pel que he pogut esbrinar, sempre va ser mestressa de casa. La família es va mudar a Estocolm quan en Mikael va començar l'escola. Té una germana tres anys més jove que es diu Annika i que és advocada. També té cosins i cosines. Arriba o no arriba, aquest cafè?

Això últim anava adreçat a l'Armansky que es va afanyar a servir tres cafès del termos que havia demanat per a la reunió. Va indicar a la Salander que continués.

—El 1966, doncs, la família vivia a Lilla Essingen. En Blomkvist va anar primer a l'escola de Bromma i després a l'institut de Kungsholmen. Es va graduar amb bones notes… n'hi ha fotocòpies a la carpeta. A l'institut, va estudiar música i va tocar el baix en un grup de rock que es deia Bootstrap i que va treure un single que va sonar a la ràdio l'estiu del 1979. Després de l'institut va treballar de cobrador de tiquets al metro, va estalviar diners i va viatjar per l'estranger. Va ser fora un any, principalment voltant per l'Àsia: índia, Tailàndia i una marrada per Austràlia. Va començar a estudiar periodisme a Estocolm quan tenia 21 anys, però va interrompre els estudis després del primer any per fer el servei militar al cos de fusellers de Kiruna, a Lapònia. Es tractava d'una mena d'unitat de milhomes i va sortir-ne amb bona puntuació. Després del servei militar va acabar periodisme i des d'aleshores ha treballat en aquest camp. Com ho vol de detallat?

—Simplement expliqui'm el que consideri important.

—Si fa no fa, és com el porquet amb sentit pràctic del famós conte. Fins ara ha sigut un periodista excellent. A la dècada dels vuitanta va tenir moltes feines temporals, primer a la premsa de províncies i després a Estocolm. La llista és al dossier. El seu punt d'inflexió va arribar amb l'article sobre la Banda de l'Ós… els lladres de bancs que ell va identificar.

—Kalle Blomkvist.

—No suporta aquest malnom, cosa comprensible. Si a mi em diguessin Pippi Calcesllargues en un titular algú acabaria amb la cara trencada.

Va adreçar una mirada lúgubre a l'Armansky, que va empassar saliva. En més d'una ocasió havia vist la Salander precisament com una mena de Pippi Calcesllargues. Li va indicar amb un gest que prosseguís.

—Una de les fonts declara que aleshores volia dedicar-se a la crònica negra… i va treballar d'això mateix en un diari de tarda. Ara bé, el salt a la fama el va fer com a periodista especialitzat en temes polítics i econòmics. Al principi, a la darreria dels anys vuitanta va treballar com a independent, a jornada completa, en un diari d'edició de tarda. Va acomiadar-se'n el 1990, quan va participar en la fundació de la revista mensual Miüenniutn. La revista va començar com una veritable intrusa en aquest sector, sense que cap editorial s'hi interessés. La seva tirada va augmentar i avui dia treu 21.000 exemplars al mes. Les oficines de la direcció són a Gòtgatan, a poques travessies d'on ens trobem ara mateix.

—Una revista d'esquerres.

—Això depèn de com defineixi el concepte «esquerres». En general Millennium es mostra crítica amb la societat, però m'imagino que els anarquistes opinen que és una revista burgesa i caguetes de l'estil à'Arena o Ordfront, mentre que l'associació d'estudiants moderats probablement deu pensar que els directors són una colla de bolxevics. No hi ha res que indiqui que en Blomkvist hagi estat mai un activista polític, ni tan sols durant l'onada esquerranosa de l'època de l'institut. Mentre anava fent a la facultat de periodisme, vivia amb una noia que aleshores era sindicalista militant i que avui seu al Parlament com a representant del partit de l'esquerra. Pel que sembla, l'etiqueta d'esquerra-nós li ve principalment perquè, com a periodista de temes d'economia, està especialitzat a investigar sobre la corrupció i les transaccions tèrboles del món empresarial. Ha fet un retrat devastador d'alguns destacats industrials i polítics… que molt probablement s'ho mereixien prou… i ha estat el detonant d'una sèrie de dimissions i de processos judicials. El més famós va ser l'afer Arboga, que va acabar amb la dimissió forçada d'un polític conservador i la condemna d'un antic regidor a un any de presó per desfalc. No crec que denunciar activitats delictives es pugui considerar indicatiu de ser d'esquerres.

—Entenc el que vol dir. Què més?

—Ha escrit dos llibres: un sobre l'afer Arboga i l'altre sobre periodisme financer, titulat Els cavallers templers, que va sortir ara fa tres anys. No me l'he llegit, però si s'ha de jutjar per les ressenyes, sembla que va aixecar certa polèmica. Va suscitar molt de debat als mitjans de comunicació.

—Diners? —va dir en Frode.

—No és ric, però no es mor de gana. He adjuntat la declaració de la renda a l'informe. Té unes 250.000 corones sueques al banc, repartides en fons de pensions i en comptes d'estalvi, i un compte corrent amb aproximadament 100.000 corones que fa servir com a líquid per a despeses de feina, viatges i coses així. Es copropietari d'un apartament que ja ha acabat de pagar —seixanta-cinc metres quadrats a Bellmansgatan—, i no té préstecs ni deutes pendents. Té algun altre actiu… una propietat a Sandhamn, a l'arxipèlag. Es tracta d'una caseta de vacances de vint-i-cinc metres quadrats, moblada com a cabana d'estiu a la vora del mar, just a la banda més bonica del poble. Segons sembla, un oncle la va comprar als anys quaranta, quan aquestes coses encara eren assequibles per als vulgars mortals, i la cabana va acabar a les mans d'en Blomkvist. S'ho van repartir de manera que la germana es va quedar el pis dels pares a Lilla Essingen i en Blomkvist, la cabana. No tinc ni idea de què pot valer en l'actualitat… sens dubte, uns quants milions… però tot i això no sembla disposat a vendre-se-la, i sol anar a Sandhamn força sovint. —Ingressos?

—Es copropietari de Millennium, però només en treu un sou de prop de 12.000 corones al mes. La resta ho guanya amb les feines com a periodista independent… el total varia. Va tenir una bona temporada ara fa tres anys, quan en va guanyar prop de 450.000. L'any passat només va fer 120.000 corones amb les feines per compte propi.

—N'ha de pagar 150.000 en indemnitzacions, a més dels honoraris de l'advocat, etcètera —va comentar en Frode—. Donem per fet que el total és força alt. Sense oblidar que no tindrà ingressos mentre compleixi la condemna de presó.

—I això vol dir que en sortirà escurat —va dir la Salander.

—Es honrat?

—Aquest és el seu capital de confiança, per dir-ho d'alguna manera. La seva imatge es basa a semblar el sòlid guardià de la moralitat davant el món dels negocis, i el conviden amb força regularitat a pontificar a la televisió sobre diversos assumptes.

—Probablement, després de la condemna no li deu quedar gaire cosa d'aquest capital —va apuntar en Frode.

—No sé exactament el que se li exigeix a un periodista, però després d'aquest revés probablement passarà molt de temps abans que en Kalle Blomkvist guanyi el Pulitzer de periodisme. Aquesta vegada ha ficat la pota fins al fons —va dir la Salander—. Si puc fer un comentari personal…

L'Armansky va posar uns ulls com unes taronges. En tots els anys que la Salander havia treballat per a ell, mai no havia fet ni un sol comentari personal en la investigació d'un individu. Els fets pelats eren l'únic que comptava, per a ella.

—La meva feina no era indagar en l'afer Wennerstrom, però he seguit el judici i he d'admetre que m'ha deixat desconcertada. Tot plegat semblava un bon enrenou… no és gens propi d'en Mikael Blomkvist publicar una cosa que sembla tan fora de lloc.

La Salander es va gratar sota la barbeta. En aparença, en Frode es mostrava pacient. L'Armansky es va preguntar si la noia s'havia equivocat o no sabia ben bé com continuar. La Salander que ell coneixia mai no es mostrava insegura ni dubtosa. Finalment va semblar que es decidia.

—Que quedi completament entre nosaltres, per dir-ho d'alguna manera… no he estudiat l'afer Wennerstrom com cal, però em penso que en Mikael Blomkvist s'ha deixat engalipar. Em fa l'efecte que en aquesta història s'amaga una cosa completament diferent del que indica el veredicte del tribunal.

L'advocat va escrutar la Salander intensament i l'Armansky va notar que, per primera vegada des que havia començat a exposar l'informe, el client mostrava un interès que sobrepassava la mera educació. Va prendre nota mental que l'afer Wennerstrom tenia cert interès per a en Frode. Perdó, per ser més exactes, va pensar l'Armansky de seguida, a en Frode no li interessava pas l'afer Wennerstrom; havia estat quan la Salander havia insinuat que en Blomkvist s'havia deixat engalipar que en Frode havia reaccionat.

—A què es refereix, exactament? —va demanar en Frode.

—Només són especulacions meves, però estic convençuda que algú l'ha ben enganyat. —I què li fa pensar això?

—L'historial d'en Blomkvist apunta que és un periodista molt prudent. Fins ara, les revelacions polèmiques que ha publicat sempre han estat ben documentades. Vaig anar un dia al judici i vaig escoltar. Semblava com si hagués renunciat a la lluita. Això no s'adiu gens ni mica amb el seu caràcter. Si ens hem de creure el tribunal, es va inventar una història sobre en Wennerstròm sense ni una trista prova i ho va publicar com si fos una mena de periodista suïcida. Simplement, no és l'estil d'en Blomkvist.

—I doncs, vostè què creu que va passar?

—Només puc fer suposicions. En Blomkvist es va creure aquesta història, però va passar alguna cosa i la informació va resultar falsa. Això, al seu torn, vol dir que la font era algú en qui ell confiava o que algú li va donar informació falsa deliberadament… cosa que em sembla tan complicada que és inversemblant. L'alternativa és que era objecte d'una amenaça tan terrible que va llançar la tovallola, i es va estimar més que el prenguessin per un ximple i un incompetent que no pas plantar cara. Però només són especulacions meves, com he dit.

Quan la Salander va fer intenció de prosseguir la seva exposició, en Frode la va interrompre amb un gest de la mà. Es va quedar en silenci, tamborinant amb els dits al braç de la butaca abans de girar-se novament cap a ella, vacillant.

—Si decidíssim encarregar-li que descobrís la veritat de l'afer Wennerstròm… quines possibilitats hi ha que esbrinés alguna cosa?

—No l'hi puc respondre. Potser no hi ha res a esbrinar. —Però estaria disposada a intentar-ho? Ella es va arronsar d'espatlles.

—No em pertoca a mi decidir-ho. Treballo per a en Dragan Armansky, i és ell qui decideix quines feines em vol encomanar. I també depèn de quina informació estigui buscant.

—Permeti'm que l'hi expliqui així… i dono per descomptat que estem parlant confidencialment. —L'Armansky va assentir amb el cap—. No sé res d'aquest assumpte en concret, però no tinc cap dubte que en altres ocasions en Wennerstrom ha actuat d'una manera poc honesta. El cas Wennerstrom ha afectat greument la vida d'en Mikael Blomkvist, i vull saber si les seves especulacions tenen algun fonament.

La conversa havia pres un gir inesperat i l'Armansky es va posar en guàrdia immediatament. El que en Frode demanava era que Milton Security fiqués el nas en un cas que ja s'havia tancat. Un cas en el qual potser s'havia amenaçat d'alguna manera aquest tal Blomkvist, i si ho tiraven endavant possiblement entrarien en confrontació amb l'exèrcit d'advocats d'en Wennerstrom. L'Armansky no se sentia gens temptat per la idea de ficar la Salander al punt de mira d'un míssil de creuer com aquest, fora de control.

No es tractava simplement d'una qüestió que afectava els interessos de l'empresa. La Salander havia deixat ben clar que no volia que l'Armansky es comportés com una mena de pare adoptiu amoïnat, i des del seu acord havia anat amb molta cura de no comportar-se mai com a tal, però en realitat mai no deixava de preocupar-se per ella. De vegades se sorprenia comparant la Salander amb les seves filles. Es considerava un bon pare que no es ficava innecessàriament en les seves vides. Així i tot, sabia que no ho toleraria si les seves filles es comportessin com la Salander o visquessin la vida com ella.

En el fons del seu cor croat (o possiblement bosnià o armeni), mai no s'havia pogut treure del cap el convenciment que la vida de la Salander es dirigia de dret cap al desastre. Semblava la víctima perfecta per a qualsevol que li desitgés mal i temia el matí que es llevaria amb la notícia que algú li havia donat un escarment.

—Una investigació d'aquesta mena podria resultar cara —va apuntar l'Armansky, sondejant la seriositat de la proposta d'en Frode.

—Aleshores, hi posarem un sostre —va replicar en Frode—. No demano l'impossible, però és obvi que la seva collaboradora, tal com m'ha assegurat vostè, és extraordinàriament competent.

—Salander? —va dir l'Armansky tombant-se cap a ella amb una cella aixecada.

—No estic treballant en res més, ara com ara.

—Entesos. Però vull que arribem a un acord pel que fa a les formes. De moment escoltem la resta del teu informe.

—No hi ha gaire cosa més, llevat de la seva vida privada. El 1986 es va casar amb Mònica Abrahamsson i aquell mateix any van tenir una filla, Pernilla. El matrimoni es va trencar; es van divorciar el 1991. L'Abrahamsson es va tornar a casar, però sembla que encara són amics. La filla viu amb la mare i no veu en Blomkvist gaire sovint.

En Frode va demanar més cafè i aleshores es va tombar cap a la Salander.

—Ha dit que tothom té secrets. N'ha esbrinat cap?

—Em referia al fet que tothom té coses que es consideren privades i que no es van esbombant en públic. En Blomkvist, evidentment, té èxit amb les dones. Ha tingut diverses relacions i un munt d'embolics ocasionals. Però una persona s'ha mantingut present a la seva vida al llarg dels anys; es tracta d'una relació que se sol donar ben poc.

—En quin sentit?

—Es amant de l'Erika Berger, redactora en cap de Millennium, una noia de classe alta, mare sueca i pare belga que viu a Suècia. La Berger i en Blomkvist es van conèixer a la facultat de periodisme i des d'aleshores han mantingut una relació de les d'ara vull, ara no vull.

—Potser això no sigui tan estrany —va comentar en Frode.

—No, possiblement no. Però resulta que la Berger està casada amb l'artista Greger Beckman, un famós de segona fila que ha fet una pila de coses horroroses en llocs públics.

—Així doncs, li és infidel.

—En Beckman està al corrent de la seva relació. Es una situació aparentment acceptada per totes les parts implicades. De vegades ella dorm amb en Blomkvist i d'altres, a casa. No sé exactament com funciona la cosa, però probablement va ser un factor que va contribuir a trencar el matrimoni d'en Blomkvist amb l'Abrahamsson.

Capítol 3 Divendres, 20 de desembre — Dissabte, 21 de desembre

L'Erika Berger va alçar la vista, burleta, quan un Blomkvist aparentment glaçat va entrar a la redacció. Les oficines de Millennium eren al centre de la part més de moda de Gòtgatan, al damunt de les dependències de Greenpeace. El lloguer era un xic massa elevat per a la revista, però tots havien acordat conservar el local.

Va donar un cop d'ull al rellotge. Passaven deu minuts de les cinc i feia estona que s'havia fet fosc a Estocolm. L'havia esperat cap a l'hora de dinar.

—Em sap greu —va disculpar-se abans que ella pogués dir res—. Però em sentia aclaparat pel veredicte i no tenia ganes de parlar-ne. He anat a fer un tomb per rumiar una mica.

—He escoltat el veredicte per la ràdio. La de TV4 ha trucat, volia alguna declaració. —I què li has dit?

—Doncs que volíem llegir la sentència atentament abans de fer cap declaració. Es a dir, no res. I continuo pensant el mateix: ens equivoquem d'estratègia. Mostrem una posició de feblesa davant els mitjans. Aquest vespre en sortirà alguna cosa a la tele.

En Blomkvist semblava abatut. —Com ho portes?

En Blomkvist es va arronsar d'espatlles i es va deixar caure a la seva butaca preferida, al costat de la finestra, al despatx de l'Erika. La decoració era espartana, amb un escriptori, prestatgeries funcionals i mobiliari d'oficina barat. Tot era d'Ikea llevat de les dues còmodes i luxoses butaques i d'una tauleta baixa. «Una concessió a la meva educació», deia ella fent broma. Quan li venia de gust fer una pausa solia seure a llegir en una de les butaques amb els peus recollits sota el cos. En Blomkvist va mirar per la finestra. S'havia fet de nit i al barri de Gòtgatan la gent apressava el pas. Les compres del Nadal anaven a tot drap.

—Suposo que ja em passarà —va respondre ell—. Però ara mateix és com si m'haguessin clavat una pallissa monumental.

—Sí, m'ho puc imaginar. Tots estem igual. En Janne Dahlman ha marxat a casa d'hora avui.

—M'imagino que no s'ha pres gens bé el veredicte.

—Tampoc no és precisament la persona més positiva del món, de tota manera.

En Mikael va negar amb el cap. Feia nou mesos que en Dahlman formava part del consell de redacció. Havia començat just quan esclatava l'afer Wennerstròm i s'havia vist atrapat en una direcció de redacció en plena crisi. En Blomkvist va provar de recordar per quina raó ell i l'Erika havien decidit contractar-lo. Era competent, és clar, i havia treballat a l'agència de notícies TT, els diaris de tarda i a Ekot, la ràdio. Però, segons semblava, no li agradava anar contra el vent. El darrer any, en Blomkvist s'havia penedit sovint d'haver contractat en Dahlman, que tenia el costum exasperant de veure-ho tot el més negre possible.

—Saps res d'en Christer? —va preguntar en Blomkvist sense apartar els ulls del carrer.

En Christer Malm era el director d'imatge i disseny de Millennium. També era copropietari de la revista juntament amb la Berger i en Blomkvist, però estava de viatge a l'estranger amb el seu nòvio.

—Ha trucat. T'envia records.

—Haurà d'ocupar el meu lloc d'editor.

—Au, va, Micke. Com a editor, has de comptar que de tant en tant en sortiràs escaldat. Es part de la feina.

—Tens raó. Però vaig ser jo qui va escriure l'article que es va publicar en una revista de la qual resulta que també sóc l'editor. I això fa que, tot d'una, tot es vegi d'una altra manera. Se'n diu falta de criteri professional.

La Berger va notar que l'angoixa que havia estat reprimint tot el dia estava a punt d'explotar. Les darreres setmanes, abans del procés, en Blomkvist havia estat de mal humor. Però no l'havia vist mai tan moix i deprimit com semblava trobar-se ara, en l'hora de la derrota. Va rodejar la taula i se li va asseure a la falda, cama aquí cama allà, envoltant-li el coll amb els braços.

—Mikael, escolta'm. Tots dos sabem molt bé com ha anat. En tinc tanta culpa com tu. Simplement hem d'aguantar la tempesta.

—No hem d'aguantar cap tempesta. Davant els mitjans, la sentència significa que m'han clavat un tret al clatell. No puc continuar com a editor de Millennium. Es vital que conservem la credibilitat de la revista, que aturem aquesta sagnia. Ho saps tan bé com jo.

—Si et penses que deixaré que paguis els plats trencats tu sol, aleshores no has après res de mi en tots els anys que fa que treballem plegats.

—Sé com ets, Ricky. Ets completament lleial amb els teus companys. Si haguessis de triar, continuaries lluitant contra els advocats d'en Wennerstròm fins a perdre també la teva credibilitat. Hem de ser més llestos.

—I tu creus que és de llestos, abandonar el vaixell i que sembli que t'he fet fora?

—Que Millennium se'n surti depèn de tu, ara. En Christer és genial, però només és un bon tio que en sap molt, sobre imatge i composició, però que no en té ni idea, sobre baralles amb multimilionaris. No li va i prou. Hauré de desaparèixer algun temps, com a editor, periodista i membre de la junta. En Wennerstròm sap que sé perfectament el que va fer, i estic refotudament segur que, mentre jo sigui a prop de Millennium, ell no pararà fins a arruïnar-nos.

—Llavors, per què no publiquem tot el que sabem? O caixa o faixa.

—Perquè no podem demostrar ni una merda, i ara mateix no tinc cap mena de credibilitat. Hem d'acceptar que en Wennerstròm ha guanyat aquest assalt.

—D'acord, et despatxaré. Què penses fer?

—Si t'he de ser sincer, necessito un descans. Ara com ara estic cremat. Vull tenir temps per a mi mateix durant una temporada, i una part serà a la garjola. Després, ja ho veurem.

L'Erika el va envoltar amb els braços i li va atreure el cap contra els seus pits. El va abraçar amb força.

—Vols companyia aquesta nit? —va dir-li.

En Blomkvist va assentir amb el cap.

—Bé. Ja he dit a en Greger que aquesta nit em quedaré a casa teva.

La llum del carrer entrant per la finestra era l'única illuminació de la cambra. Quan l'Erika es va adormir poc després de les dues de la matinada, en Blomkvist va jaure despert estudiant la seva silueta en la foscor. Tenia l'edredó retirat fins a la cintura i ell contemplava com els seus pits pujaven i baixaven regularment. Estava relaxat, i el nus de neguit que li tenallava l'estómac s'havia calmat. Ella li produïa aquest efecte. Sempre havia estat així. I sabia que ell li produïa aquest mateix efecte.

Vint anys, va pensar. Tot aquest temps, feia. Per ell, podien continuar dormint junts dues dècades més. Com a mínim. Mai no havien provat d'amagar la seva relació, encara que pogués provocar situacions desagradables en el tracte amb altres persones.

S'havien conegut en una festa quan tots dos cursaven el segon any a la facultat de periodisme. Abans d'acomiadar-se s'havien donat els números de telèfon. Tots dos sabien que acabarien al llit, i ho van fer en menys d'una setmana sense dir-ho a les respectives parelles.

En Blomkvist estava segur que el seu no era un d'aquells amors passats de moda que duen a una llar compartida, una hipoteca compartida, arbres de Nadal i fills. Durant els anys vuitanta, quan no estaven compromesos amb altres relacions, havien parlat d'anar-se'n a viure plegats. Ell volia, però l'Erika sempre es feia enrere a l'últim moment. No sortiria bé; deia que si també s'enamoraven posarien en perill el que tenien. En Blomkvist s'havia preguntat sovint si amb alguna altra dona era possible estar tan dominat pel desig. El fet era que els anava bé junts, connectaven d'una manera tan addictiva com l'heroïna.

De vegades estaven junts tan sovint que semblaven una parella de debò; d'altres, passaven setmanes i mesos sense veure's. Però, igual que els alcohòlics es veuen arrossegats cap a la botiga de licors de la cantonada després d'un temps sense beure, ells sempre tornaven l'un amb l'altre.

A la llarga no podia funcionar, per força. Aquesta mena de relacions no podien fer altra cosa que causar dolor. Tots dos havien deixat enrere promeses trencades i amants infeliços; precisament, el matrimoni d'en Mikael se n'havia anat a fer punyetes perquè ell no podia allunyar-se de l'Erika Berger. Ell no havia mentit mai a la seva dona, la Mònica, sobre els seus sentiments cap a l'Erika, però la pobra havia cregut que tot s'acabaria quan es casessin, i més encara quan van tenir la seva filla. I l'Erika, pràcticament a la mateixa època, s'havia casat amb en Greger Beckman. En Blomkvist també havia cregut que tot acabaria aquí, i durant els primers anys de matrimoni ell i la Berger només s'havien vist a la feina. Aleshores van engegar Millennium i en qüestió de poques setmanes totes les bones intencions es van esfumar, i un vespre, cap al tard, van tenir una sessió de sexe salvatge sobre la taula. Va començar un període difícil: en Blomkvist volia viure amb la família i veure créixer la seva filla, però alhora es veia arrossegat sense remei cap a la Berger. Tal com sospitava la Salander, havien estat les seves infidelitats constants el que havia fet que la seva dona l'abandonés.

I per estrany que semblés, en Beckman acceptava la seva relació. L'Erika sempre havia estat clara pel que feia als seus sentiments cap a en Mikael, i ho havia explicat al seu marit tan bon punt havien començat a fer l'amor novament. Potser calia l'esperit d'un artista per saber portar aquesta situació; algú tan abstret en la seva creativitat o, possiblement, tan abstret en si mateix, que no s'emprenyés quan la seva dona dormia amb un altre home. Ella fins i tot dividia les vacances per poder passar dues setmanes amb el seu amant a la caseta d'estiu de Sandhamn. En Blomkvist no tenia en gaire bon concepte en Beckman, i mai no havia entès l'amor que li professava la Berger. Però s'alegrava que acceptés que ella podia estimar dos homes alhora.

En Blomkvist no podia dormir, i a les quatre va sortir del llit. Va anar a la cuina i va llegir la sentència del tribunal una vegada més des del principi fins al final. Amb el document a la mà, el va envair la sensació que la reunió a Arholma gairebé havia estat cosa del destí. Mai no sabria del cert si en Lindberg li havia explicat els detalls de l'estafa d'en Wennerstròm simplement per passar una bona estona entre brindis en la intimitat de la cabina del seu vaixell, o si realment havia volgut que la història es fes pública.

Ell es decantava per la primera possibilitat. Però potser en Lindberg, per raons personals o professionals, havia volgut perjudicar en Wennerstròm i havia aprofitat l'oportunitat de tenir a bord un periodista disposat a escoltar. En Lindberg havia aconseguit mantenir-se prou sobri per insistir a en Blomkvist que el tractés com una font anònima. A partir d'aquell moment en Lindberg podia dir el que li donés la gana, perquè el seu amic mai no podria revelar la seva font.

Si la trobada d'Arholma havia estat una ensarronada, en Lindberg no podia haver planificat millor el seu paper. Però la trobada s'havia produït per casualitat.

En Lindberg no tenia ni idea de fins a quin punt menyspreava el seu antic amic la gent com en Wennerstròm. Després de molts anys d'experiència, en Blomkvist estava convençut que no hi havia ni un sol director de banc o director executiu famós que no fos també un cabronàs.

En Blomkvist mai no havia sentit parlar de la Lisbeth Salander i ignorava feliçment l'informe que la noia havia lliurat aquell mateix dia, però si l'hagués sentit, s'hi hauria mostrat d'acord quan la noia havia dit que la seva aversió als taurons financers no era cap mostra de radicalisme esquerranós. A en Mikael no li interessava la política, i era d'allò més escèptic amb tota mena d'«ismes» polítics. Només havia votat en una ocasió a les eleccions al Parlament (el 1982) i aleshores s'havia decantat, ple de dubtes, pels socialdemòcrates; no concebia res pitjor que tres anys més amb Gòsta Bohman fent de ministre d'Economia i Thorbjòrn Fallin (o possiblement Ola Ullsten) com a primer ministre. Així doncs, havia votat Olof Palme i s'havia trobat amb l'assassinat del primer ministre, a més de l'escàndol Bofors per la venda d'armes i dels tripijocs sòrdids d'Ebbe Carlisme.

El desdeny d'en Blomkvist pels periodistes especialitzats en economia es basava, segons el seu parer, en una cosa tan simple com la moralitat. L'equació era molt senzilla. Un director de banc que desvia uns quants centenars de milions per especular temeràriament no hauria de mantenir el seu càrrec. Un conseller delegat que juga a les empreses fantasma hauria d'anar a la presó. A un propietari que obliga els joves a pagar un lloguer desorbitat i de sotamà per un estudi d'un sol ambient amb lavabo compartit, l'haurien de penjar com un pernil.

La feina del periodista especialitzat en economia era investigar els taurons que provocaven crisis d'interessos per especular amb els estalvis dels petits inversors, examinar els consells de direcció de les empreses amb el mateix zel despietat amb què els periodistes especialitzats en temes polítics vigilaven la més petita pixada fora de test dels ministres i diputats del Parlament. Mai no entendria per què tants influents periodistes de temes d'economia tractaven les mediocres joves promeses de l'economia com si fossin estrelles del rock.

Aquesta actitud obstinada li havia portat enfrontaments amb els companys de professió. En Borg, per exemple, seria enemic seu tota la vida. El paper crític amb la societat d'en Blomkvist l'havia convertit en un polèmic convidat als sofàs de la televisió; cada cop que enxampaven un director general amb un contracte blindat valorat en milers de milions de corones sempre el convidaven a ell perquè fes els comentaris pertinents.

Li va ser fàcil imaginar-se que aquell vespre s'havien obert ampolles de xampany en algunes redaccions de diaris.

L'Erika pensava el mateix que ell pel que feia al paper del periodista. Ja quan eren a la facultat de periodisme s'havien entretingut imaginant una revista que complís aquest perfil.

En Mikael no s'hauria pogut imaginar tenir cap superior millor que l'Erika. Era una organitzadora perfecta i sabia tractar els seus subordinats amb calidesa i confiança, però alhora no li feia por enfrontar-s'hi i quan calia podia mostrar-se intractable. Per damunt de tot, tenia molta sang freda quan es tractava de prendre decisions sobre els continguts del pròxim número que sortiria al carrer. Ella i en Mikael sovint tenien punts de vista contraposats i arribaven a discutir acaloradament, però entre ells també hi havia una confiança incondicional i, plegats, formaven un equip imbatible. Ell s'encarregava de la feina de camp seguint la pista de la història, i ella l'empaquetava i la venia.

Compartien la creació de Millennium a parts iguals, però la revista mai no s'hauria fet realitat sense el talent de l'Erika a l'hora de trobar finançament. Es tractava de la meravellosa unió del típic noi de classe obrera i la típica noia de classe alta. L'Erika venia d'una família de molts calés. Havia posat els diners per arrencar la publicació i havia parlat amb el seu pare i alguns coneguts perquè invertissin sumes considerables en el projecte.

En Mikael sovint s'havia preguntat per què l'Erika havia apostat per Millennium. Cert, n'era copropietària (la sòcia majoritària, ben mirat) i la redactora en cap de la seva revista, cosa que li donava un prestigi i una llibertat de publicació que difícilment hauria tingut en qualsevol altra feina. A diferència d'en Mikael, en acabar la facultat de periodisme ella havia orientat la seva carrera cap a la televisió. Era descarada, tenia molta presència davant les càmeres i sabia imposar-se a la competència, sense comptar que també tenia bons contactes a l'administració. Si hagués continuat, sens dubte hauria obtingut algun càrrec important en un canal de televisió, amb un sou força més alt del que guanyava ara.

La Berger també havia convençut en Christer Malm perquè invertís a la revista. Era una celebritat del món gai al qual li agradava exhibir-se i que de vegades apareixia amb el seu nòvio a la premsa rosa. Es va començar a convertir en centre d'atenció quan va anar a viure amb l'Arnold Magnusson, un actor format a la Reial Companyia de Teatre que va saltar a la fama quan va fer de si mateix en un serial televisiu. En Christer i l'Arn s'havien convertit en un fenomen mediàtic.

Amb trenta-sis anys, en Malm era un fotògraf professional i dissenyador d'èxit que donava a Millennium un look modern. Dirigia la seva empresa des d'un despatx a la mateixa planta que la redacció de Millennium i en feia el disseny gràfic una setmana al mes.

El personal de Millennium consistia en dos empleats que hi treballaven a jornada sencera, un aprenent amb dedicació exclusiva i tres collaboradors que hi treballaven a hores. No era una publicació que donés gaires diners, però cobria les despeses, i la tirada i els ingressos per publicitat havien anat creixent de mica en mica però sense parar. S'havia guanyat la fama de revista sense complexos i que buscava la veritat.

Molt probablement, ara la situació canviaria. En Blomkvist va repassar el comunicat de premsa que havien preparat ell i la Berger, que ràpidament s'havia convertit en un despatx de l'agència TT i que ja estava penjat a la web d'Aftonbladet.

—Em sembla horrorós —va dir la Berger quan van enviar el comunicat de premsa per correu electrònic—. La majoria de la gent es pensarà que ets un ximple i que jo sóc una mala puta que ha aprofitat l'oportunitat per fer-te fora.

—Almenys els nostres amics tindran una altra cosa de què riure's. —En Blomkvist provava de treure-hi importància, però a ella no li feia gens ni mica de gràcia.

—No tinc cap pla B, però em sembla que cometem un error —va insistir ella.

—Es l'única sortida. Si la revista s'ensorrés, tots aquests anys de feina haurien estat debades. Ja hem rebut un bon clatellot amb els ingressos per publicitat. Per cert, com ha anat amb la companyia d'informàtica?

Ella va deixar anar un sospir.

—Aquest matí m'han dit que no volen anunciar-se en el pròxim número.

—En Wennerstròm té invertida una bona picossada en aquesta companyia. No és cap casualitat.

—Podem atreure nous clients. En Wennerstròm pot ser un peix gros, però Suècia no és seva i, a més, nosaltres també tenim contactes.

En Blomkvist la va envoltar amb el braç i se la va acostar.

—Algun dia collarem tan fort en Wennerstròm que a Wall Street hi haurà un daltabaix. Però ara com ara, Millennium ha de sortir d'aquest camp de mines.

—Tot això ja ho sé, però no m'agrada quedar com una malparida, i si donem a entendre que hi ha alguna mena de divisió entre tu i jo et trobaràs en un mal pas.

—Ricky mentre tu i jo confiem l'un en l'altre, tindrem una oportunitat. Hem d'anar amb peus de plom, i ara mateix és hora de replegar-se.

A contracor, ella va admetre que el que deia tenia lògica, una lògica depriment.

Capítol 4 Dilluns, 23 de desembre — Dijous, 26 de desembre

L'Erika es va quedar tot el cap de setmana. Només van sortir del llit per anar al lavabo o per fer-se alguna cosa de menjar, encara que no sols van fer l'amor. Es van quedar ajaguts l'un contra l'altre durant hores, parlant del futur, sospesant les possibilitats i les probabilitats. Quan dilluns al matí va fer-se de dia, era la vigília de la nit de Nadal i ella li va fer un petó de comiat (fins a la propera) i va agafar el cotxe per tornar a casa.

En Mikael va passar el dilluns rentant plats i fent neteja al pis; en acabat, va anar fins a l'oficina tot passejant i va deixar neta la taula. No tenia cap intenció de trencar els lligams amb la revista, però finalment havia convençut l'Erika que s'havia de separar de Millennium durant algun temps. Treballaria des de casa.

L'oficina estava tancada per les vacances de Nadal i tots els seus companys havien marxat. Estava triant els documents de les safates i omplint unes capses de cartró amb llibres per emportar-se-les quan va sonar el telèfon.

—Volia parlar amb en Mikael Blomkvist —va dir una veu esperançada però desconeguda. —Sóc jo mateix.

—Disculpi'm per molestar-lo d'aquesta manera, sense avisar, perquè m'entengui. Em dic Dirch Frode. —En Blomkvist va anotar el nom i l'hora—. Sóc advocat i represento un client a qui li agradaria molt parlar amb vostè.

—Molt bé. Si us plau, digui-li al seu client que em truqui.

—Vull dir que el vol conèixer en persona.

—D'acord, concertem una cita i enviï'l aquí, a l'oficina. Però val més que s'afanyi; ara mateix estic deixant neta la taula.

—Al meu client li agradaria veure'l a Hedestad… només és a tres hores de tren.

En Blomkvist va apartar una safata plena de papers. Els mitjans tenien l'habilitat d'atreure gent d'allò més boja amb les idees més eixelebrades. Totes les redaccions del món rebien informes d'ufòlegs, grafòlegs, dentistes, paranoics… tota mena de teòrics de la conspiració.

Una vegada, en Blomkvist havia assistit a una conferència de l'escriptor Karl Àlvar Nilsson a la sala de l'ABF, l'aniversari de l'assassinat del primer ministre Olof Palme. La ponència era seriosa i entre el públic hi havia Lennart Bodstròm i altres amics de Palme. Però també hi havien anat un nombre sorprenent d'investigadors aficionats. Un era una dona d'uns quaranta anys que durant el torn de preguntes i respostes havia agafat el micròfon i havia abaixat la veu fins a un xiuxiueig pràcticament inintelligible. Per si sol, això ja va augurar un desenvolupament interessant dels esdeveniments, i ningú es va sorprendre quan la dona va començar anunciant: «Sé qui va assassinar Olof Palme.» Des de la tarima es va suggerir amb una mica d'ironia que, si la dona tenia aquesta informació, seria molt útil que la comuniqués de seguida a les persones encarregades de la investigació. Ella va replicar immediatament amb un xiuxiueig que amb prou feines es va poder sentir: «No puc. Es massa perillós!»

En Blomkvist es preguntava si aquest tal Frode era un altre illuminat que podia revelar-li on era l'hospital psiquiàtric secret on la Sàpo, la Policia Nacional de Seguretat, feia experiments de control mental.

—No faig visites a domicili —va contestar.

—Espero que el pugui convèncer perquè faci una excepció. El meu client té més de vuitanta anys i li resultaria molt esgotador baixar a Estocolm. Si hi insisteix, no tinc cap dubte que ho podríem arranjar d'alguna manera, però, si vol que li digui la veritat, seria preferible que tingués la bondat…

—Qui és el seu client?

—Una persona amb un nom que m'imagino que ha sentit esmentar a la seva feina. En Henrik Vanger.

Sorprès, en Blomkvist va reclinar l'esquena contra la butaca. En Henrik Vanger… i tant que n'havia sentit parlar. Un industrial, antic cap del grup Vanger, molt conegut anys enrere en el sector de les serradores, les mines, l'acer, la metallúrgia, el tèxtil. A la seva època en Vanger havia estat un peix gros de debò, amb fama d'honrat patriarca tallat a l'antiga que no s'acoquinava quan esclatava una tempesta. Una pedra angular de la indústria sueca, un pes pesant de la vella escola, juntament amb Matts Carlgren, de MoDo, i Hans Werthén, de l'Electrolux de tota la vida. La columna vertebral de la indústria de l'Estat del benestar, etcètera, etcètera.

Tot i això, el grup Vanger, encara propietat de la família, havia viscut alguns trasbalsos en els darrers vint-i-cinc anys a causa de reestructuracions, crisis a la borsa, crisis d'interessos, competència asiàtica, davallades en les exportacions i altres disgustos que, en conjunt, havien relegat el cognom Vanger a la cua dels principals motors de la indústria. Actualment dirigia el grup en Martin Vanger, un nom que en Blomkvist associava amb un home rabassut i d'abundants cabells que de tant en tant apareixia a la televisió. No en sabia gaire cosa. En Henrik Vanger feia vint anys que era fora d'òrbita.

—Per què em vol veure, en Henrik Vanger?

—Fa molts anys que sóc l'advocat de Herr Vanger, però serà ell qui li explicarà què vol. El que sí que li puc dir és que a Herr Vanger li agradaria parlar amb vostè d'una possible feina.

—Una feina? No tinc ni la més petita intenció de treballar per al grup Vanger. Es un auxiliar de premsa el que necessita?

—No ben bé. No sé com explicar-l'hi, si no és dient que Herr Vanger desitja de tot cor coneixe'l i fer-li una consulta sobre un assumpte privat.

—No podria ser més ambigu, oi?

—N'hi demano disculpes, però hi ha cap manera de convence'l perquè faci una visita a Hedestad? Li pagarem totes les despeses i uns honoraris raonables, per descomptat.

—La seva trucada arriba en un mal moment. He d'enllestir moltes coses i… m'imagino que ha vist els titulars dels darrers dies.

—L'afer Wennerstròm? —En Frode va deixar escapar una rialleta—. Sí, té la seva gràcia. Però si vol que li sigui franc, va ser tot l'enrenou del procés el que va fer que Herr Vanger es fixés en vostè.

—Ah, sí? I quan voldria que l'anés a veure? —va voler saber en Blomkvist.

—Al més aviat possible. Demà és la nit de Nadal i m'imagino que deu voler tenir-la lliure. Què me'n diu del 26 de desembre? O un dels dies següents?

—És urgent de debò, doncs. Em sap greu, però si no em dóna una pista acceptable sobre la finalitat de la meva visita, jo… bé…

—Li asseguro que aquesta invitació és completament seriosa. Vol oferir-li un encàrrec perquè hi treballi de manera independent. Jo només sóc el missatger. De què es tracta, només ell l'hi pot explicar.

—Es una de les trucades més estranyes que he rebut en molt de temps. Deixi'm que m'ho rumiï. Com em puc posar en contacte amb vostè?

En Blomkvist seia contemplant el desori de la seva taula. No es podia imaginar quina mena de feina li volia oferir en Vanger, però l'advocat havia aconseguit despertar-li la curiositat.

Va buscar a Google el grup Vanger. Potser actualment no rutllava gaire però semblava aparèixer als mitjans pràcticament cada dia. Va guardar una dotzena d'articles sobre el grup i tot seguit va buscar en Frode, i en Henrik i en Martin Vanger.

En Martin Vanger apareixia força com a director general del grup Vanger. En Frode s'ajustava a un perfil més discret; era membre de la junta directiva del club de golf de Hedestad i soci del Rotary Club. En Henrik Vanger tan sols apareixia, amb una sola excepció, en textos relacionats amb l'historial de la corporació. El Hedestads-Kuriren havia publicat un article d'homenatge a l'antic magnat en ocasió del seu vuitantè aniversari, feia un parell d'anys, que incloïa una breu biografia. Amb tot el que va trobar va preparar un dossier d'unes cinquanta pàgines, més o menys. Llavors, finalment, va buidar la taula, va tancar les capses de cartró i, sense tenir la més petita idea de si tornaria al despatx, va marxar a casa.

La Salander va passar la nit de Nadal a la residència Appelviken d'Upplands-Vasby. Havia comprat regals: un flascó de perfum de Dior i un pastís de fruites anglès dels magatzems Ahléns. Va beure cafè mentre mirava com la dona de 46 anys provava de deslligar, amb dits graponers, el nus de la cinta que guarnia el paquet. Els ulls de la Salander revelaven tendresa, però que aquesta dona estranya fos la seva mare mai no deixava de sorprendre-la. No creia que s'assemblessin gens, ni en l'aspecte ni en el caràcter.

La mare va deixar-ho córrer i va contemplar el paquet amb aire de desconsol. No era un dels seus millors dies. La Salander va atansar-li les tisores, que eren damunt la taula, perfectament visibles, i la mare, de sobte, va semblar espavilar-se.

—Deus pensar que sóc una beneita. —No, mare. No ets cap beneita. Però la vida és injusta. —Has vist la teva germana? —No, des de fa molt de temps. —No ve mai a veure'm. —Ja ho sé, mare. A mi tampoc. —Treballes? —Sí. Em va prou bé. —On vius? Ni tan sols sé on vius. —Visc al teu antic pis de Lundagatan. Ja fa uns quants anys. He pogut posar al dia els pagaments del lloguer. —A l'estiu potser podré venir a veure't. —Es clar. A l'estiu.

La mare, per fi, va poder obrir el regal de Nadal i va ensumar la fragància, encantada. —Gràcies, Camilla —va dir. —Lisbeth. Sóc la Lisbeth.

La mare va semblar torbada. La Salander li va proposar que anessin a la sala de la tele.

En Blomkvist va passar l'hora de l'especial de Nadal de Disney amb la seva filla Pernilla a casa de la Mònica, la seva exdona, i el seu nou marit a Sollentuna. Després de discutir-ho amb la seva mare, havien acordat regalar a la Pernilla un iPod i un reproductor mp3 que amb prou feines era més gran que una capsa de llumins i que podia emmagatzemar una collecció enorme de CD.

Pare i filla havien passat l'estona junts a l'habitació de la noia, al pis de dalt. Els pares s'havien divorciat quan la Pernilla tenia cinc anys i des que en tenia set vivia amb el seu nou pare. La Pernilla anava a veure en Blomkvist una vegada al mes i passaven plegats una setmana de vacances a la caseta de Sanghamn. Quan estaven junts, normalment tot anava bé, però massa sovint en Blomkvist havia deixat que fos ella mateixa qui decidís si el volia veure, i encara més després que la seva mare es tornés a casar. Durant un parell d'anys, al principi de l'adolescència, gairebé havien deixat d'estar en contacte, i no havia estat fins als darrers dos anys que, segons semblava, la noia tornava a voler veure'l més sovint.

Havia seguit el judici amb la ferma convicció que les coses eren tal com el pare deia: que era innocent, però que no podia demostrar-ho.

Li va parlar d'un mig nòvio de l'institut que anava a una altra classe i el va sorprendre dient que s'havia fet membre d'una església i que es considerava creient. En Blomkvist es va abstenir de fer cap comentari.

Estava convidat a quedar-se a sopar, però la seva germana l'esperava amb la seva família a l'esnob barri d'Stàket.

Aquell matí també l'havien convidat a passar la nit de Nadal amb els Beckman a Saltsjòbaden. Havia dit que no, però que gràcies; sens dubte la indulgència d'en Beckman davant aquell triangle amorós tenia un límit, i no tenia gens de ganes d'esbrinar on es trobava aquest límit. L'Erika havia protestat argumentant que havia estat justament el seu marit qui havia proposat de convidar-lo, i se n'havia burlat perquè no s'atrevia a fer un trio. En Mikael se n'havia rigut (l'Erika sabia que ell era un heterosexual de cap a peus i que l'oferta no era seriosa), però la decisió de no passar la festa en companyia del marit de la seva amant era irrevocable.

Així doncs, va trucar a la porta on l'Annika Blomkvist, ara Annika Giannini, vivia amb el seu marit d'origen italià i els seus dos fills. Amb una pila de familiars del marit, estaven a punt de tallar el pernil de Nadal. Durant el sopar va respondre preguntes sobre el judici i va rebre un munt de consells ben intencionats i força inútils.

L'única que no tenia cap comentari a fer sobre el veredicte era la seva germana, malgrat ser l'única advocada entre els presents. Havia treballat de secretària en un tribunal de districte i d'ajudant de fiscal durant uns anys abans que ella i tres companys de feina obrissin un despatx d'advocats propi amb oficines a Kungsholmen. Es va especialitzar en assumptes de família i, sense que en Blomkvist se n'adonés, la seva germaneta va començar a aparèixer als diaris com a representant de dones maltractades o amenaçades, i en debats a la tele com a feminista i defensora dels drets de la dona.

Mentre l'ajudava a preparar el cafè, ella li va posar una mà a l'espatlla i li va preguntar com ho portava. Ell li va dir que mai a la vida no s'havia sentit tan deprimit.

—La propera vegada contracta un advocat de debò —li va replicar ella.

—Probablement, en aquest cas no hauria ajudat gaire. Però ja en parlarem a fons en un altre moment, quan s'hagin calmat les coses.

Ella li va fer una abraçada i un petó a la galta abans de treure el pastís de Nadal i el cafè. Aleshores en Blomkvist es va disculpar i va demanar si podia fer servir el telèfon de la cuina. Va trucar a l'advocat de Hedestad; a l'altra banda del fil també se sentia xivarri de fons.

—Bon Nadal —va saludar en Frode—. Espero que s'hagi decidit.

—De fet ara mateix no tinc plans, i estic encuriosit per saber-ne més coses. Vindré el dia 26, si li va bé.

—Fantàstic, fantàstic. Estic encantat amb la seva decisió. M'haurà de disculpar, però tinc els nens i els néts de visita i amb prou feines entenc el que diu. Li podria trucar demà per acordar l'hora? On el puc trobar?

En Blomkvist es va penedir de la seva decisió fins i tot abans de marxar cap a casa, però ja era ara massa complicat trucar per anullar-ho tot. Per tant, el matí del 26 de desembre va agafar el tren en direcció nord. Tenia carnet de conduir però no havia tingut mai la necessitat de comprar-se un cotxe.

En Frode tenia raó, no era un viatge llarg. Després d'Uppsala venien un seguit de petites poblacions industrials al llarg de la costa de Norrland. Hedestad era una de les més petites, a poc més d'una hora al nord de Gàvle.

La nit de Nadal hi havia caigut una bona nevada, però ara el cel era clar i l'ambient, gèlid. En Blomkvist va baixar a Hedestad i va adonar-se de seguida que no anava prou abrigat per a l'hivern de Norrland. En Frode sabia quin aspecte tenia i el va venir a buscar amablement a l'andana per dur-lo de dret a l'escalfor del seu Mercedes. Al centre de Hedestad s'esforçaven per treure la neu, i en Frode va avançar amb molta cura pels estrets carrers. Les altes piles de neu feien un contrast pintoresc amb Estocolm. El poble semblava gairebé d'un altre planeta, tot i que només era a poc més de tres hores de les paradetes de Nadal de Sergels Torg, al centre d'Estocolm. Va mirar de reüll l'advocat: un rostre angulós, amb els cabells blancs esclarissats i eriçats i unes ulleres gruixudes damunt d'un nas imponent.

—Es la primera vegada que ve a Hedestad? —va preguntar en Frode.

En Blomkvist va assentir amb el cap.

—És un antic poble industrial amb port. Només té 24.000 habitants, però a la gent li agrada viure aquí. Herr Vanger viu a Hedeby… a la banda sud.

—Vostè també viu aquí?

—Ara sí. Vaig néixer a Escània, al sud, però vaig començar a treballar per a en Vanger just en acabar la llicenciatura, l'any 1962. Estic especialitzat en dret mercantil i, amb els anys, Herr Vanger i jo ens vam fer amics. Avui oficialment estic jubilat i Herr Vanger és el meu únic client. Ell també està jubilat, és clar, i ja no li calen els meus serveis gaire sovint.

—Només per enredar periodistes que han perdut tota la reputació.

—No se subestimi tant. No és el primer que perd en un enfrontament contra en Hans-Erik Wennerstrom.

En Blomkvist es va tombar cap a en Frode, sense saber ben bé com prendre's aquesta resposta.

—Aquesta invitació té res a veure amb en Wennerstrom? —va preguntar.

—No —va dir en Frode—. Però Herr Vanger no és precisament un amic íntim d'en Wennerstrom i ha seguit el judici amb un gran interès. El vol conèixer per parlar d'un assumpte completament diferent.

—Del qual vostè no em vol parlar.

—Del qual no em pertoca a mi parlar. Ho hem arranjat tot perquè pugui passar la nit a casa de Herr Vanger. Si hi té cap inconvenient, podem reservar-li una habitació al Grand Hotel del poble.

—M'agradaria agafar l'últim tren d'Estocolm.

Encara no havien netejat la carretera de Hedeby i en Frode va maniobrar el cotxe per resseguir les roderes que hi havia a la neu glaçada. El nucli antic del poble consistia en unes quantes cases velles de fusta, a l'estil de les colònies mineres que solien abundar al llarg del golf de Bòtnia i, tot al seu voltant, cases més modernes i grans. El poble començava a terra ferma i s'estenia a través del pont fins a una illa de relleu accidentat, Hedeby. A la banda de terra ferma, s'erigia una petita església de pedra blanca, i a l'altra banda del carrer un antiquat rètol de neó anunciava: «Cafè de la Susanne. Forn i pastisseria.» En Frode va fer avançar el cotxe uns cent metres i va girar a l'esquerra per entrar a un pati acabat de netejar de neu al davant d'un edifici de pedra. La casa era massa petita per considerar-la una mansió, però era força més gran que la resta de cases de la localitat. Eren els dominis del senyor de la contrada.

—Aquesta és la residència dels Vanger —va dir en Frode—. En altres temps era plena de vida i animació, però avui només hi viuen en Henrik i una majordoma. Hi ha un munt d'habitacions per a convidats.

Van sortir del cotxe. En Frode va assenyalar al nord.

—Per tradició, la persona que dirigeix el grup Vanger viu aquí, però en Martin Vanger… el nebodet d'en Henrik… volia una cosa més moderna, de manera que es va construir una casa en aquell pujol.

En Blomkvist va donar una ullada al voltant i es va preguntar per quins set sous havia acceptat la invitació d'en Frode. Va decidir fer tot el possible per tornar a Estocolm aquell mateix vespre. Una escala de pedra duia a l'entrada, però abans d'arribar-hi la porta es va obrir. Immediatament va reconèixer en Henrik Vanger gràcies a les fotos que havia vist a Internet.

En aquelles fotos era més jove, però semblava sorprenentment vigorós per tractar-se d'un home de 82 anys: cos prim i fort, rostre arrugat i colrat, i cabells espessos i grisos, pentinats cap enrere. Vestia uns pantalons foscos pulcrament planxats, una camisa blanca i una jaqueta marró gastada. Duia un bigoti estret i unes ulleres de muntura prima d'acer.

—Sóc en Henrik Vanger —va dir a manera de salutació—. Gràcies per acceptar la invitació.

—Bona tarda. Ha sigut una invitació sorprenent.

—Entri, que aquí s'hi està més calentó. Li he preparat una habitació. Li agradaria arreglar-se una mica? Soparem més tard. Li presento l'Anna Nygren, que té cura de mi.

En Blomkvist va donar la mà a una dona baixeta i cepada que passava dels seixanta anys. La dona li va agafar l'abric i el va penjar a un armari del rebedor. Tot seguit li va oferir un parell de sabatilles per protegir-se del terra fred.

En Mikael li va donar les gràcies i aleshores es va tombar cap a en Henrik Vanger.

—No estic segur que em quedi a sopar. Depèn de què vagi tot aquest joc.

En Vanger va intercanviar una mirada amb en Frode. Entre els dos homes hi havia una mena de complicitat que en Blomkvist no acabava d'entendre.

—Crec que aprofitaré l'avinentesa per deixar-los sols —va anunciar en Frode—. He de tornar per controlar els meus néts abans que ensorrin tota la casa.

Es va tombar cap a en Mikael.

—Visc a la dreta, just a l'altra banda del pont. Són cinc minuts caminant; la tercera casa en direcció al mar des del forn. Si em necessita, faci un truc.

En Blomkvist va buscar dins la butxaca de l'abric i va engegar un magnetòfon. Paranoic, jo? No tenia ni idea de què volia en Vanger, però, després dels darrers dotze mesos de ballar-la magra amb en Wennerstrom, necessitava un testimoni exacte de tots els estranys esdeveniments que es produïen al seu voltant, i una invitació imprevista a Hedestad entrava dins d'aquesta categoria.

En Vanger va clavar uns copets a l'espatlla d'en Frode a manera de comiat i va tancar la porta abans de tornar a dedicar la seva atenció a en Blomkvist.

—En aquest cas, aniré directament al gra. No es tracta de cap joc. Li demano que escolti el que li he de dir i que prengui una decisió. Vostè és periodista i vull encomanar-li una feina. L'Anna ha servit cafè al pis de dalt, al meu gabinet.

El gabinet era un rectangle de més de quaranta metres quadrats. Una paret estava totalment recoberta per una llibreria de deu metres de llarg que contenia una collecció de llibres d'allò més diversa: biografies, volums d'història, manuals de negocis i de la indústria i dossiers de mida A4. Els llibres no guardaven cap ordre aparent, però semblava com es consultessin sovint. La paret del davant estava ocupada per un escriptori de roure fosc. Hi havia una vasta collecció de flors premsades en rengleres ordenades meticulosament.

Rere l'escriptori, la finestra donava al pont i a l'església. Hi havia un sofà i una tauleta baixa on la majordoma havia deixat un termos, pastes i galetes.

En Vanger va indicar la safata amb un gest, però en Blomkvist va fer veure que no se n'adonava i va aprofitar per fer un tomb per la cambra, estudiant en primer lloc la llibreria i a continuació la paret de les flors emmarcades. L'escriptori estava ordenat, llevat d'un feix de papers apilats. A l'extrem de la taula hi havia un marc de plata amb una fotografia d'una noia morena i bonica, però amb una mirada maliciosa, «una jove senyoreta a punt de tornar-se perillosa», va pensar. Semblava un retrat de primera comunió que s'havia esgrogueït amb el pas dels anys.

—La recordes, Mikael? —va preguntar en Vanger.

—Que si la recordo?

—Sí, la vas conèixer. I, de fet, ja has estat en aquesta habitació abans.

En Blomkvist es va tombar i va fer que no amb el cap.

—No, com te'n podries recordar? Vaig conèixer el teu pare. Vaig contractar en Kurt als anys cinquanta i seixanta, primer com a installador de maquinària i després per fer-ne el manteniment. Era un home de gran talent. Vaig provar de convence'l perquè continués estudiant i es fes enginyer. Tu vas passar tot l'estiu del 1963 aquí, quan vam posar maquinària nova a la fàbrica de paper de Hedestad. Va ser un problema trobar allotjament per a la teva família, de manera que ho vam solucionar installant-vos a la casa de fusta de l'altra banda de la carretera. La pots veure des de la finestra.

En Vanger es va acostar a l'escriptori i va agafar el retrat.

—Aquesta és la Harriet Vanger, la néta del meu germà Richard. Aquell estiu et va cridar sovint. Tu tenies dos anys, de camí cap als tres. Potser ja en tenies tres aleshores… no me'n recordo. Ella en tenia dotze.

—M'haurà de disculpar, però no recordo res del que m'explica… del que m'expliques, si em permets la familiaritat. —Ni tan sols podia estar segur que en Vanger li estigués dient la veritat.

—I tant. Però jo sí que et recordo. Voltaves per tots els racons de la casa amb la Harriet al teu darrere. Et sentia xisclar cada cop que queies a terra. Recordo que una vegada et vaig regalar una joguina, un tractor de llautó de color groc amb el qual jo mateix havia jugat de petit. Et va deixar embadalit. Em sembla que era pel color.

En Blomkvist va sentir una esgarrifança. El tractor groc sí que el recordava. De més gran havia adornat un prestatge de la seva habitació.

—Te'n recordes? Recordes aquella joguina?

—Sí. I potser et farà gràcia saber que el tractor encara existeix i està d'una peça, al museu de les joguines d'Estocolm. El vaig donar fa deu anys, quan buscaven joguines antigues originals.

—De debò? —En Vanger va deixar anar una rialleta, encantat—. Permet-me que t'ensenyi…

El vell va acostar-se a la llibreria i va agafar un àlbum fotogràfic d'una de les lleixes més baixes. En Blomkvist es va adonar que a l'home li costava ajupir-se i que per redreçar-se s'havia de recolzar al moble. En Vanger va indicar-li que s'acomodés al canapè mentre ell fullejava l'àlbum. Sabia el que buscava, i quan ho va trobar va deixar l'àlbum a la tauleta del cafè. Era una instantània en blanc i negre en què es veia l'ombra del fotògraf a la cantonada inferior esquerra. En primer terme, un nen ros amb pantalons curts mirava a la càmera amb una expressió una mica inquieta.

—Ets tu. Els teus pares estan asseguts al banc del jardí del fons. La Harriet queda tapada en part per la teva mare, i el nen que hi ha a l'esquerra del teu pare és el germà de la Harriet, en Martin, que actualment dirigeix el grup Vanger.

La mare d'en Blomkvist estava clarament embarassada; la seva germana ja arribava, doncs. Va contemplar la fotografia amb una barreja de sentiments, mentre en Vanger servia cafè i li oferia un plat amb pastes.

—El teu pare és mort, ja ho sé. Encara viu, la teva mare?

—Va morir ara fa tres anys —va contestar en Blomkvist.

—Era una dona molt maca. Me'n recordo molt bé.

—Però estic segur que no m'has demanat que vingués per xerrar sobre els meus pares i d'aquells bons temps.

—Tens raó. He estat rumiant durant molts dies el que volia dir-te, però ara que ets aquí no sé ben bé per on començar. M'imagino que has fet una mica de recerca; per tant, deus saber que en altres temps vaig tenir una certa influència en la indústria sueca i el seu mercat de treball. Avui dia sóc un pobre vell que probablement es morirà aviat, i la mort potser és un excellent punt de partida per a la nostra conversa.

En Blomkvist va tastar el cafè (bullit en un cassó al veritable estil de Norrland) i es va preguntar on duria tot això.

—Em fan mal els malucs i les llargues caminades són cosa del passat. Algun dia ja descobriràs que la força acaba desapareixent, però no sóc cap malalt ni estic senil. La mort no m'obsessiona, però estic en una edat en què he d'acceptar que se m'acaba el temps. Un vol fer balanç i ocupar-se dels assumptes pendents. Entens el que vull dir?

En Blomkvist va assentir amb el cap. En Vanger parlava amb veu serena i en Blomkvist ja havia decidit que el vell no estava senil ni es comportava de manera irracional.

—Sento moltíssima curiositat per saber per què sóc aquí —va repetir.

—Perquè et vull demanar ajuda per ocupar-me dels assumptes pendents.

—I per què jo? Vull dir… què et fa pensar que et podré ajudar?

—Perquè mentre pensava a contractar algú el teu nom va sortir a les notícies. Sabia qui eres, per descomptat. I potser perquè vas seure a la meva falda quan només eres un marrec. No m'interpretis malament. —Va descartar el pensament amb un gest—. No espero que m'ajudis per raons sentimentals. Simplement et vull explicar per què vaig tenir l'impuls de posar-me en contacte amb tu concretament.

En Mikael va riure en to amistós.

—Home, d'això de la falda jo no me'n recordo. Però com sabies que era jo? Això va ser al principi dels anys seixanta.

—Perdó, no m'has entès bé. La teva família va anar a viure a Estocolm quan el teu pare va aconseguir una feina com a encarregat del taller mecànic Zarinder. Vaig ser jo qui l'hi va aconseguir. Sabia que era un bon treballador. I durant molts anys el vaig veure quan feia negocis amb Zarinder. No érem amics íntims, però la fèiem petar de tant en tant. L'última vegada que el vaig veure va ser l'any de la seva mort, i em va dir que t'havien acceptat a la facultat de periodisme. N'estava molt orgullós. Després et vas fer famós amb aquella història dels atracadors de bancs… Kalle Blomkvist i tot plegat. He seguit la teva carrera i he llegit molts dels teus articles al llarg dels anys. El cas és que sóc lector assidu de Millennium.

—D'acord, ho entenc, però què és exactament el que vols de mi?

En Vanger es va mirar les mans, va fer un glop de cafè, com si necessités una pausa abans de començar, i per fi va abordar l'assumpte.

—Abans de començar, Mikael, m'agradaria arribar a un acord amb tu. Vull que facis dues coses per mi. Una és un pretext i l'altra és el meu veritable objectiu.

—Quina mena d'acord?

—T'explicaré una història en dues parts. La primera és sobre la família Vanger. Aquest és el pretext. Es tracta d'una història llarga i fosca, i provaré d'ajustar-me a la veritat sense palliatius. La segona part de la història té a veure amb el meu veritable objectiu. Crec que en algun moment trobaràs que el meu relat és… una bogeria. El que vull és que m'escoltis fins al final, el que vull que facis i també el que t'ofereixo, abans de decidir si acceptes la feina o no.

En Blomkvist va sospirar. Era evident que en Vanger no el deixaria marxar a temps per agafar el tren del vespre. Estava segur que si trucava a en Frode perquè el portés a l'estació, li diria que el cotxe no s'engegava a causa del fred.

El vell devia haver rumiat molt com pescar-lo. En Blomkvist tenia la impressió que fins a l'últim detall des que havia arribat estava preparat: per començar, la sorpresa que de petit havia conegut el seu amfitrió, la foto dels pares a l'àlbum i l'èmfasi en el fet que el pare i en Vanger haguessin estat amics, juntament amb l'afalac que el vell sabés que era en Mikael Blomkvist i que hagués seguit la seva carrera a distància al llarg de tots aquells anys… sens dubte, en conjunt hi havia un rerefons de veritat, però també es tractava de psicologia força elemental. En Vanger era un manipulador experimentat; si no, com s'hauria pogut convertir en un dels principals magnats de Suècia?

En Blomkvist va arribar a la conclusió que en Vanger volia que fes una cosa que no li vindria gens de gust de fer. Només havia d'arrencar-li de què es tractava i aleshores dir-li que no, gràcies. I potser estaria a temps d'agafar el tren del vespre.

—Perdó, Herr Vanger —va dir—. Ja fa vint minuts que sóc aquí. Et donaré trenta minuts exactes perquè em diguis què vols. Aleshores demanaré un taxi i tornaré a casa.

Per un instant, la màscara de patriarca afable es va esvair, i en Blomkvist es va poder imaginar el magnat despietat de l'època en què tenia un gran poder i havia afrontat més d'un contratemps. La boca se li va torçar amb un somriure sever.

—Ho entenc.

—No cal que vagis amb embuts. Digue'm el que vols que faci perquè pugui decidir si vull fer-ho o no.

—Es a dir, que si no et puc convèncer en mitja hora, tampoc no en seré capaç ni amb un mes sencer… això és el que penses.

—Més o menys.

—Però la meva història és llarga i complicada. —Escurça-la i simplifica-la. Això és el que fem els periodistes. Vint-i-nou minuts. En Vanger va alçar la mà.

—Prou. Ja t'he entès. Però no exagerem, si us plau. Necessito algú que sàpiga investigar i pensar amb criteri, però que també sigui íntegre. Em penso que tu ho tens tot, i no és cap compliment. Un bon periodista hauria de tenir aquestes qualitats; a més, vaig llegir aquell llibre teu, Els cavallers templers, amb un gran interès. És cert que et vaig triar perquè coneixia el teu pare i perquè sé qui ets. Si ho he entès correctament, has deixat la teva revista com a conseqüència de l'afer Wennerstròm. I això significa que de moment no tens feina i que, probablement, vas curt de calés.

—I això et permet aprofitar-te de la meva situació, no és així?

—Potser. Però, Mikael, jo no et mentiria mai. Sóc massa vell per a aquesta mena de coses. Si no t'agrada el que dic, pots enviar-me a pastar fang. Llavors hauré de trobar algú altre que treballi per a mi.

—D'acord, digue'm què comporta aquesta feina.

—Què saps de la família Vanger?

En Blomkvist va fer un gest vague amb les mans.

—Home, només el que he aconseguit llegir a la xarxa des que en Frode em va trucar dilluns. A la teva època, el grup Vanger era una de les corporacions industrials més importants de Suècia; avui està en una certa davallada. La dirigeix en Martin Vanger. Entesos, en sé poca cosa més, però on vols anar a parar?

—En Martin és… és un bon home però, en el fons, només sap navegar amb vents favorables. No és el director general adient per a una companyia en crisi. Vol modernitzar-se i especialitzar-se… bona pensada… però no sap dur a terme les seves idees, i encara menys finançar-les. Fa vint-i-cinc anys, el grup Vanger era un seriós competidor de l'imperi Wallenberg. Teníem 40.000 empleats a Suècia. Actualment, molts d'aquests llocs de feina són a Corea o al Brasil. Hem reduït la plantilla a prop de 10.000 empleats, i en un o dos anys, si en Martin no rep una bona empenta, en tindrem 5.000, sobretot en petites indústries manufactureres, i el grup Vanger haurà passat a la història.

En Blomkvist va assentir amb el cap. A grans trets, havia arribat a aquesta conclusió per mitjà dels articles que s'havia descarregat de la xarxa.

—El grup Vanger encara es troba entre les poques empreses familiars del país. Trenta membres de la família en són accionistes minoritaris. La força del grup sempre ha sigut aquesta, però també és la nostra feblesa més gran. —En Vanger va fer una pausa i aleshores va dir en un to més peremptori—: Mikael, quan acabem em pots fer preguntes, però vull que creguis en la meva paraula quan et dic que no suporto la major part dels membres de la meva família. En general són una colla de lladres, uns avariciosos, uns pinxos i uns incompetents. Vaig dirigir la companyia durant tren-ta-cinc anys… pràcticament sempre enmig de continues renyines amb els altres membres de la família Són els meus pitjors enemics, molt pitjors que les empreses de la competència o que el govern.

»He dit que et volia contractar perquè fessis dues coses. En primer lloc, vull que escriguis una història o una biografia de la família Vanger. Per simplificar-ho, podem anomenar-la la meva autobiografia. Posaré tots els meus diaris i arxius a la teva disposició. Tindràs accés als meus pensaments més íntims i podràs publicar tots els draps bruts que trobis. Em penso que aquesta història convertirà la lectura de les tragèdies de Shakespeare en un agradable entreteniment apte per a tots els públics.

—Per què?

—Per què vull publicar una història escandalosa sobre la família Vanger? O per què et demano que l'escriguis? —Totes dues coses, diria.

—Si vols que et sigui franc, tant me fa si el llibre es publica algun dia. Però estic convençut que la història s'hauria d'escriure, encara que només n'existeixi un exemplar que lliuraràs directament a la Biblioteca Reial. Vull que quan jo em mori aquesta història sigui un llegat per a la posteritat. El meu motiu és el més simple que es pugui imaginar: la venjança.

—De què et vols venjar?

—No estàs obligat a creure'm. Però he provat de ser un home honest, tant quan he exercit de capitalista com d'industrial. M'enorgulleix que el meu nom sigui conegut per mantenir la paraula donada i per recordar les promeses. No he entrat mai en el joc de la política. No he tingut mai problemes a l'hora de negociar amb els sindicats. Fins i tot el primer ministre Erlander em professava un gran respecte a la seva època. Per a mi, era qüestió d'ètica; era responsable dels mitjans de subsistència de milers de persones i em preocupava pels meus empleats. Té gràcia, però en Martin té la mateixa actitud. Encara que és una persona molt diferent, també ha provat de fer el que era correcte. Per desgràcia, en Martin i jo som rares excepcions a la nostra família. Hi ha moltes raons que expliquen per què actualment el grup Vanger es troba contra les cordes, però una de les fonamentals és l'avidesa dels meus familiars per obtenir bons resultats a curt termini. Si acceptes el meu encàrrec, t'explicaré com la família ha acabat torpedinant la companyia.

—Jo tampoc no t'enganyaré —va replicar en Blomkvist—. Per fer la recerca i la redacció d'un llibre així caldrien mesos. I ara com ara, no em veig amb cor ni prou motivat per fer-ho.

—Em sembla que et puc convèncer.

—Ho dubto. Però has dit que hi havia dues coses. El llibre és el pretext. Quin és l'objectiu real?

En Vanger es va posar dret, novament amb dificultat, i va agafar de l'escriptori la fotografia de la Harriet Vanger. La va posar davant d'en Blomkvist.

—Mentre escrius la biografia, vull que estudiïs la família amb l'ull crític d'un periodista. Això també et donarà una coartada per furgar en la història de la família. El que vull és que resolguis un misteri. Aquesta és la teva tasca de debò.

—Quin misteri?

—La Harriet era la néta del meu germà Richard. Érem cinc germans. En Richard era el més gran, nascut l'any 1907. Jo era el més petit, nascut l'any 1920. No comprenc com Déu va poder crear uns germans com aquests, que… —Durant uns quants segons en Vanger va perdre el fil, perdut en els seus pensaments. Llavors, va prosseguir amb decisió renovada—. Deixa'm que et parli del meu germà Richard. Considera-ho una petita mostra de la crònica familiar que vull que escriguis.

Es va servir una mica més de cafè.

—El 1924, amb 17 anys, en Richard era feixista i antisemita. Es va adherir a la Lliga Nacionalsocialista per la Llibertat de Suècia, un dels primers grups nazis del país. Es fascinant, oi, que els nazis sempre esgrimeixin la paraula «llibertat»?

En Vanger va treure un altre àlbum i el va fullejar fins que va trobar la pàgina que buscava.

—Aquí surt en Richard amb el veterinari Birger Furugàrd, que aviat seria el líder de l'anomenat moviment Furugàrd, el gran moviment nazi de la primeria dels anys trenta. Però en Richard no es va quedar amb ell. Es va unir, pocs anys més tard, a l'Organització de Lluita Feixista Sueca, l'SFBO, i allà va arribar a conèixer Per Engdahl i altres homes que serien la desgràcia de la nació.

Va girar la pàgina de l'àlbum: en Richard Vanger d'uniforme.

—Es va allistar, en contra de la voluntat del pare, i durant els anys trenta va passar per la majoria de grups nazis del país. Pots estar segur que trobaràs el seu nom a la llista de qualsevol sinistra associació de conspiradors. El 1933 es va formar el moviment Lindholm, és a dir, el Partit Obrer Nacional-socialista. Estàs familiaritzat amb la història del nazisme suec?

—No sóc historiador, però n'he llegit alguns llibres.

—El 1939 va esclatar la Segona Guerra Mundial i el 1940, la guerra d'Hivern a Finlàndia. Un gran nombre d'activistes del moviment Lindholm hi van anar com a voluntaris. En Pdchard en va ser un; aleshores era capità de l'exèrcit suec. El van matar el febrer del 1940, poc abans del tractat de pau amb la Unió Soviètica, i d'aquesta manera es va convertir en màrtir del moviment nazi. De fet, van batejar un grup de lluita amb el seu nom, i fins i tot avui dia un grapat d'imbècils es reuneixen en un cementiri d'Estocolm l'aniversari de la seva mort per retre-li homenatge.

—Ja ho veig.

—El 1926, quan tenia 19 anys, sortia amb una dona que es deia Margareta, filla d'un mestre de Falun. Es van conèixer en cercles polítics i van mantenir una relació de la qual va néixer un fill, en Gottfried, que va néixer el 1927. La parella es va casar quan va néixer el nen. Durant la primera meitat de la dècada dels anys trenta, el meu germà va enviar la dona i el fill aquí, a Hedestad, mentre ell estava destinat amb el seu regiment a Gàvle. En el seu temps lliure viatjava pel país i feia proselitisme per a la causa nazi. El 1936 va tenir una forta baralla amb el pare, que li va retirar tota mena d'ajuda econòmica. Després d'això, en Pdchard va haver de guanyar-se les garrofes. Es va traslladar amb la família a Estocolm i va viure en una relativa pobresa.

—No tenia diners propis?

—Els ingressos que rebia de l'empresa van quedar bloquejats. I no podia vendre la seva part fora de la família. Però el pitjor és que en Richard era un tirà brutal. Apallissava la dona i maltractava el fill. En Gottfried va créixer en un ambient d'intimidació i vexacions. Tenia 13 anys quan en Richard va morir. M'imagino que va ser el dia més feliç de la seva vida. El meu pare es va compadir de la vídua i del nen i se'ls va emportar cap aquí, a Hedestad, on va trobar un pis per a la Margareta i va procurar que visqués amb dignitat.

»Si en Richard personificava el costat fosc i fanàtic de la família, en Gottfried encarnava l'indolent. Quan va fer 18 anys, vaig decidir agafar-lo sota la meva protecció… al cap i a la fi, era el fill del meu germà difunt, i has de tenir present que la diferència d'edat entre en Gottfried i jo no era gaire. Jo tan sols era set anys més gran, però aleshores ja formava part del consell de l'empresa i estava clar que prendria el relleu al meu pare, mentre que a en Gottfried, si fa no fa, se'l veia com un intrús en la família.

En Vanger va rumiar uns instants.

—El meu pare en realitat no sabia com prendre's el seu nét, de manera que em va tocar a mi donar-li una feina a l'empresa. Això va ser després de la guerra. El noi va intentar fer-ho tan bé com va poder, però li costava estar per la feina. Era un cap de pardals, el típic noi graciós i despreocupat; tenia èxit entre les dones i hi havia períodes en què bevia massa. Fa de mal dir el que jo sentia per ell… no és que no servís per a res, però tampoc s'hi podia confiar gens i sovint em decebia totalment. Amb els anys es va convertir en alcohòlic i va morir l'any 1965, ofegat accidentalment. Va passar a l'altra punta de l'illa Hedeby on s'havia fet construir una caseta i on se solia amagar per emborratxar-se.

—Així doncs, ell és el pare de la Harriet i d'en Martin? —va preguntar en Blomkvist, assenyalant el retrat de la tauleta. A contracor, havia d'admetre que la història d'aquell vell l'intrigava.

—Exacte. A la darreria dels anys quaranta, en Gottfried va conèixer una alemanya que es deia Isabella Koenig; havia vingut a Suècia després de la guerra. Era una veritable bellesa… vull dir que irradiava una bellesa com la Garbo o l'Ingrid Bergman. La Harriet probablement va heretar més gens de la seva mare que no pas d'en Gottfried. Com pots veure a la fotografia, era bonica ja des dels 14 anys.

En Blomkvist i en Vanger van contemplar la foto.

—Però permet-me que continuï. La Isabella va néixer l'any 1928 i encara viu. Tenia 11 anys quan va esclatar la guerra, i et pots imaginar com devia ser per a una adolescent trobar-se a Berlín durant els bombardejos aeris. Per a ella venir a Suècia devia ser com arribar a un paradís terrenal. Per desgràcia, compartia molts dels vicis d'en Gottfried; no li agradava treballar i anava de festa en festa constantment. Va viatjar molt per Suècia i l'estranger i no tenia cap sentit de la responsabilitat, de la qual cosa, evidentment, els nens es van ressentir. En Martin va néixer el 1948, i la Harriet, el 1950. La seva infantesa va ser un desgavell, amb una mare que se'n desentenia contínuament i un pare que, a la pràctica, era un alcohòlic.

»El 1958 en vaig tenir prou i vaig decidir trencar aquell cercle viciós. Aleshores, en Gottfried i la Isabella vivien a Hedestad, i jo vaig insistir que vinguessin a viure aquí, a Hedeby En Martin i la Harriet, si fa no fa, havien hagut d'espavilar-se tots sols.

En Vanger va consultar l'hora.

—Els meus trenta minuts ja gairebé s'han acabat, però estic a punt d'acabar. Em concedeixes un respir?

—Endavant —va acceptar en Blomkvist.

—Resumint, doncs: jo no tenia fills, a diferència dels meus germans i altres membres de la família, que semblaven obsessionats amb la necessitat de perpetuar el llinatge dels Vanger. En Gottfried i la Isabella van venir a viure aquí, però el seu matrimoni anava a mal borràs. No havia transcorregut ni tan sols un any i en Gottfried va marxar a viure a la seva caseta. Hi passava llargues temporades i tornava amb la Isabella quan el temps es feia massa fred. Jo m'ocupava d'en Martin i la Harriet, i en molts sentits es van convertir en els fills que no vaig tenir mai.

»En Martin era… per ser sincers, va haver-hi una època en la seva joventut en què em va fer por que seguís els passos del seu pare. Era feble, introvertit i melangiós, però també podia ser encantador i entusiasta. Va passar alguns anys difícils durant l'adolescència, però es va redreçar quan va començar la universitat. Es… bé, malgrat tot, és conseller delegat del que queda del grup Vanger, cosa que fa que el seu balanç no sigui del tot dolent.

—I la Harriet?

—La Harriet era la nineta dels meus ulls. Vaig procurar donar-li seguretat i que tingués confiança en si mateixa, i tots dos ens enteníem bé. Jo la veia com a filla meva i ella va acabar sentint-se més propera a mi que no pas als seus pares. Ja m'entens, la Harriet era molt especial. Era introvertida, com el seu germà, i durant l'adolescència es va veure atreta per la religió, a diferència de tots els altres membres de la família. Però tenia una gran talent i era d'allò més intelligent. Ho tenia tot: un gran sentit de la moral i caràcter. Als 14 o 15 anys, em vaig convèncer que havia de ser ella, i no pas el seu germà ni cap dels meus mediocres cosins, nebots o nebodes, qui estava destinada a dirigir algun dia els negocis dels Vanger o, si més no, a tenir-hi un paper essencial.

—I què va passar?

—Ara arribem al motiu real pel qual et vull contractar. Vull que esbrinis qui, a dins de la família, va assassinar la Harriet, i qui, des d'aleshores, s'ha passat gairebé quaranta anys provant de fer-me tornar boig.

Capítol 5 Dijous, 26 de desembre

Per primer cop des que havia començat el seu monòleg, aquell vell havia aconseguit agafar desprevingut en Blomkvist, que li va haver de demanar que l'hi repetís per assegurar-se que ho havia sentit bé. En els articles que s'havia descarregat, res no insinuava cap assassinat.

—Va ser el 22 de setembre del 1966. La Harriet tenia 16 anys i havia començat el segon any de batxillerat. Era dissabte i es va convertir en el pitjor dia de la meva vida. He repassat tantes vegades els esdeveniments que em penso que puc explicar el que va passar a cada minut d'aquell dia… llevat del més important. Va fer un gest amb la mà.

—Aquí, en aquesta casa, ens havíem reunit bona part de la família. Era l'odiós sopar anual. Es tractava d'una tradició que va introduir el pare del meu pare i que, generalment, es convertia en una sèrie de disputes força desagradables. Hi vam posar fi als anys vuitanta, quan en Martin simplement va decidir que totes les discussions sobre negocis tindrien «Joc a les reunions regulars del consell de direcció. Va ser la millor decisió que ha pres mai.

—Has dit que la Harriet va ser assassinada…

—Un moment. Deixa'm que t'expliqui el que va passar. Era dissabte, com he dit. També era un dia de festa, el club esportiu de Hedestad organitzava una desfilada el Dia de la Infància. Aquell dia la Harriet havia anat al poble i havia vist la desfilada amb alguns amics seus de l'institut. Va tornar aquí, a l'illa Hedeby, poc després de les dues de la tarda. Figurava que el sopar havia de començar a les cinc, i ella hi havia d'assistir amb altres membres joves de la família.

En Vanger es va aixecar i va acostar-se a la finestra. Va indicar a en Blomkvist que s'hi apropés i va assenyalar amb el dit.

—A un quart de tres, pocs minuts després que la Harriet arribés a casa, hi va haver un accident horrible allà, al pont. Un home anomenat Gustav Aronsson, germà d'un granger d'Òstergàrden, una petita alqueria de Hedeby, va entrar al pont i va xocar de cara amb un camió cisterna que subministrava combustible a l'illa. Sens dubte, tots dos anaven massa ràpid, i el que hauria d'haver sigut una collisió sense importància va acabar en catàstrofe. El conductor del camió, probablement per instint, va fer un cop de volant i va picar contra la barana del pont i la cisterna va quedar entravessada tot barrant el pas, mig penjada sobre el buit. Un tros de barana havia foradat la cisterna, plena de combustible inflamable, que havia començat a vessar. Mentrestant, l'Aronsson, atrapat rere el volant del seu vehicle, cridava de dolor. El conductor del camió cisterna també havia resultat ferit, però va aconseguir sortir de la cabina.

El vell es va reclinar a la butaca.

—En realitat l'accident no va tenir res a veure amb la Harriet. Però, segons com, va ser crucial. Es va desfermar el caos: la gent, als dos costats del pont, es va afanyar a donar un cop de mà; el risc d'incendi era gran i es va donar l'alarma. Agents de policia, una ambulància, l'equip de rescat, bombers, periodistes i curiosos van arribar en ràpida successió.

Naturalment, tots es van aplegar a la banda de terra ferma; aquí, a la banda de l'illa, vam fer el que vam poder per treure l'Aronsson d'entre la ferralla, cosa que va resultar terriblement complicada. Estava atrapat i greument ferit.

»Vam provar d'alliberar-lo amb les nostres pròpies mans i no ens en vam sortir. Hauria calgut una serra, però no podíem arriscar-nos a provocar cap espurna; érem al bell mig d'una piscina de gasoil a la vora d'un camió cisterna bolcat. Si hagués explotat, ens hauria mort a tots. Va passar molta estona abans que rebéssim ajuda de la banda de terra ferma; la llargada del camió bloquejava tota l'amplada del pont i grimpar-hi per damunt hauria sigut com enfilar-se dalt d'una bomba.

En Blomkvist tenia tota la impressió que el vell li explicava una història estudiada fins a l'últim detall per despertar deliberadament el seu interès. L'home ho feia esplèndidament, no hi havia dubte. A més, no tenia ni idea d'on duria aquell relat.

—El que importa d'aquest accident és que el pont va quedar bloquejat vint-i-quatre hores. Fins al vespre del diumenge no van acabar de retirar el vessament de combustible ni van poder treure el camió amb una grua per deixar lliure al trànsit el pont. Durant aquestes vint-i-quatre hores, l'illa de Hedeby va quedar completament aïllada de la resta del món. L'única manera d'accedir a terra ferma era amb un bot pneumàtic dels bombers que servia per transportar persones des del petit port de plaer d'aquesta banda al port vell que hi ha al peu de l'església. Durant unes quantes hores, el bot només el van fer servir els equips de rescat… no va ser fins a darrera hora de la nit de dissabte quan es va dedicar al transport dels illencs sense mitjans propis. Entens la importància d'aquest fet?

—Dedueixo que a la Harriet li devia passar alguna cosa —va comentar en Blomkvist—. I que la llista de sospitosos es redueix a un nombre limitat de persones que estaven atrapades a l'illa, com una mena de misteri de l'habitació tancada en versió insular.

En Vanger va somriure amb ironia.

—Mikael, no saps quanta raó tens. Fins i tot jo he llegit Dorothy Sayers. Aquests són els fets: la Harriet va arribar aquí, a l'illa, quan passaven prop de deu minuts de les dues. Si també hi incloem la quitxalla i els convidats solters, fet i fet al llarg del dia havien arribat uns quaranta membres de la família. Juntament amb els criats i els residents fixos de l'illa, érem seixanta-quatre persones aquí o a prop de la casa. Alguns, els que passarien la nit aquí, estaven ocupats installant-se a les cases veïnes o a les habitacions dels convidats.

»La Harriet abans vivia en una casa de l'altra banda del carrer, però, tenint en compte que ni en Gottfried ni la Isabella no eren gens estables, i com que jo podia veure que això afligia la noia, afectava els seus estudis, etcètera, el 1964, quan va fer els 14 anys, vaig disposar-ho tot perquè vingués a viure a casa meva. La Isabella probablement va pensar que a ella ja li anava bé deslliurar-se de la responsabilitat de la seva filla. La Harriet feia dos anys que vivia aquí. Per tant, era aquí on va venir aquell dia. Sabem que va veure en Harald al pati, un dels meus germans grans, i que hi va parlar. Després va pujar les escales fins a aquesta habitació i em va saludar. Va dir que volia parlar amb mi d'una cosa. Just en aquell moment jo estava ocupat amb uns altres membres de la família i no la vaig poder atendre. Però semblava neguitosa i li vaig prometre que quan hagués acabat vindria a veure-la a la seva cambra. Va sortir per la porta i aquella va ser la darrera vegada que la vaig veure. Més o menys, al cap d'un minut es va sentir el xoc del pont, i la bogeria que es va desfermar tot seguit va trasbalsar tots els nostres plans d'aquell dia.

—Com va morir?

—Es més complicat que no pas això i t'he d'explicar la història en ordre cronològic. Quan hi va haver l'accident, la gent va deixar el que estava fent i va sortir corrents per veure què havia passat. Jo… diguem que em vaig fer càrrec de la situació i vaig estar d'allò més atrafegat durant unes quantes hores. La Harriet va anar cap al pont de seguida, hi ha gent que la va veure, però el perill d'explosió em va obligar a donar ordres perquè tots aquells que no estaven ocupats provant de treure l'Aronsson del vehicle es fessin enrere. Hi vam quedar cinc persones. Érem jo i el meu germà Harald. Hi havia un altre home que es deia Magnus Nilsson, un dels meus empleats. També hi havia un obrer de la serradora que es deia Sixten Nordlander i que tenia una casa al port dels pescadors. I a més hi havia un nano que es deia Jerker Aronsson. Només tenia 16 anys i l'hauria d'haver enviat amb els altres, però era el nebot d'en Gustav, l'home atrapat al vehicle.

»Cap a dos quarts i deu minuts de tres, la Harriet era a la cuina, aquí, a la casa. Va beure un got de llet i va parlar un moment amb l'Astrid, la cuinera. Van mirar per la finestra tot l'enrenou que hi havia muntat al pont.

»Quan faltaven cinc minuts per a les tres, la Harriet va creuar el pati. La Isabella la va veure. Un minut més tard va trobar l'Otto Falk, el pastor de la congregació de Hedeby. La casa del rector era on en Martin Vanger té avui el seu xalet, i el pastor vivia en aquesta banda del pont. Era al llit, passant un refredat, quan hi va haver l'accident; no es va assabentar de la desgràcia fins que algú li va telefonar, i de seguida va acudir al pont. La Harriet el va aturar al carrer i sembla que volia dir-li alguna cosa, però ell la va interrompre amb un gest i la va deixar enrere. En Falk va ser l'última persona que la va veure viva.

—Com va morir? —va demanar en Blomkvist novament.

—No ho sé —va respondre en Vanger amb el rostre turmentat—. No vam aconseguir treure l'Aronsson del vehicle fins al voltant de les cinc… va sobreviure, per cert, tot i que va quedar esguerrat… i poc després de les sis es va considerar que el perill d'incendi havia passat. L'illa encara estava bloquejada, però les coses van començar a calmar-se. No va ser fins que vam seure a taula, al voltant de les vuit, per fer el sopar tanta estona ajornat, que vam descobrir que la Harriet no hi era. Vaig enviar una de les cosines a buscar-la a la seva habitació, però va tornar explicant que no la trobava enlloc. No hi vaig pensar gaire; probablement vaig donar per fet que havia sortit a fer un tomb o que s'havia volgut estalviar les discussions i les renyines amb la família. Per tant, no va ser fins l'endemà al matí, quan la Isabella la va anar a buscar, que ens vam adonar que ningú no sabia on era la Harriet i que ningú no l'havia vist des del dia anterior. —L'home va obrir els braços—. I des d'aquell dia, ha estat desapareguda sense deixar cap rastre.

—Desapareguda? —va repetir en Blomkvist.

—Durant tots aquests anys no n'hem pogut trobar ni el més petit bocí.

—Però si es va esvair, tal com dius, no pots estar segur que l'hagin assassinat.

—Comprenc la teva objecció. Jo pensava igual. Quan una persona desapareix sense deixar cap rastre, ha d'haver passat una d'aquestes quatre coses. Pot haver desaparegut voluntàriament i estar amagada en alguna banda. Pot haver tingut un accident i ser morta. Pot haver-se suïcidat. I, finalment, pot haver sigut víctima d'un crim. He sospesat totes aquestes possibilitats.

—Però creus que algú li va prendre la vida. Per què?

—Perquè és l'única conclusió raonable. —En Vanger va aixecar un dit—. Al principi tenia l'esperança que hagués fugit. Però a mesura que van anar passant els dies tots ens vam adonar que no era el cas. Vull dir que, com podria fer la seva una noia de 16 anys, procedent d'un entorn tan protector, encara que fos una noia molt independent? Com podria estar amagada sense que la descobrissin? D'on trauria els diners? I encara que aconseguís feina en alguna banda, necessitaria una targeta de la Seguretat Social i una adreça. Va aixecar dos dits.

—Així doncs, vaig haver de pensar que havia tingut alguna mena d'accident. Em pots fer un favor? Vés a l'escriptori i obre el primer calaix. Hi ha un mapa.

En Blomkvist va fer el que li deien i va desplegar el mapa al damunt de la tauleta. L'illa de Hedeby tenia una forma irregular; feia uns tres quilòmetres de llarg, amb una amplària màxima de quilòmetre i mig. Una gran part de l'illa estava coberta per bosc. Hi havia una zona edificada a la vora del pont i al voltant del port esportiu. A l'altra banda de l'illa hi havia l'alqueria, Ostergàrden, d'on havia sortit l'infortunat Aronsson amb el cotxe.

—Recorda que no hauria pogut abandonar l'illa —va dir en Vanger—. Aquí, a l'illa de Hedeby, et pots morir a causa d'un accident, com a tot arreu. Et pot caure un llamp al damunt… però aquell dia no hi havia cap tempesta. Et pot llançar a terra el cavall i matar-te, pots caure dins d'un pou o estimbar-te per un precipici. No hi ha dubte que hi ha centenars de maneres de ser víctima d'un accident per aquests topants. He pensant en totes.

Va aixecar un tercer dit.

—Només queda una cosa, i també val per a la tercera possibilitat… que la noia, inesperadament, s'hagués llevat la vida. I llavors el cos ha de ser en algun indret d'aquesta zona limitada.

En Vanger va picar amb el puny sobre el mapa.

—Els dies posteriors a la seva desaparició, vam buscar pertot arreu, regirant l'illa sencera. Els homes van rastrejar cada rasa, cada pam de camp, tots els penya-segats i tots els esvorancs. Vam escorcollar tots els edificis, xemeneies, pous, pallers i golfes abandonades.

El vell va apartar els ulls d'en Blomkvist i va clavar la vista en la foscor de l'altra banda de la finestra. El seu to de veu es va tornar més greu i íntim.

—La vaig estar buscant tota la tardor, fins i tot després que es dissolguessin els grups de recerca i la gent ho hagués deixat córrer. Quan no m'ocupava dels assumptes de la feina, passejava amunt i avall per l'illa. Va arribar l'hivern i encara no havíem trobat cap pista. A la primavera, vaig continuar buscant fins que em vaig adonar que la meva recerca era absurda. En arribar l'estiu, vaig contractar tres guardaboscos amb molta experiència que van reprendre la recerca amb gossos. Van pentinar cada metre quadrat de l'illa. Jo ja havia començat a pensar que algú la devia haver mort. De manera que també van buscar alguna tomba. Hi van treballar durant tres mesos. No van trobar ni el més petit rastre de la noia. Va ser com si s'hagués esvaït en l'aire.

—Se m'acudeixen un seguit de possibilitats —va comentar en Blomkvist—. S'hauria pogut ofegar, per accident o voluntàriament. Això és una illa, i l'aigua pot amagar moltes coses.

—És cert, però no és gaire probable. Fixa't en això: si la Harriet hagués tingut un accident i s'hagués ofegat, lògicament hauria d'haver passat als voltants del poble. Recorda que l'enrenou del pont era la tragèdia més gran que s'havia viscut a l'illa de Hedeby en moltes dècades. No era el moment perquè una noia de 16 anys amb un sentit de la curiositat normal decidís fer un tomb per l'altra banda de l'illa.

»Però encara més important —va afegir—, per aquí no hi ha gaire corrent i el vent, en aquella època de l'any bufava de nord, nord-est. Si alguna cosa cau a l'aigua, apareix en algun punt de la platja de la banda de terra ferma, i allà baix està tot edificat. No pensis que no hi hem rumiat. Vam dragar pràcticament tots els indrets on es podria haver enfonsat dins l'aigua. També vaig contractar uns joves del club de submarinisme de Hedestad. Es van passar la resta de la temporada pentinant el fons de l'estany i les platges… Estic convençut que no és a l'aigua; si hi hagués estat, l'hauríem trobat.

—Però no podria haver tingut algun accident en algun altre lloc? El pont estava bloquejat, és clar, però hi ha molt poca distància fins a terra ferma. Hi podria haver anat nedant o amb un bot de rems.

—Era a finals de setembre i l'aigua era tan freda que la Harriet difícilment hauria sortit a nedar enmig de tota la commoció. Però, si tot d'una se li hagués acudit de nedar fins a terra ferma, l'haurien vist i hauria cridat molt l'atenció. Hi havia dotzenes d'ulls contemplant l'espectacle a la vora de l'aigua.

—I un bot de rems?

—No. Aquell dia, precisament, a Hedeby hi havia tretze bots. La major part eren embarcacions de plaer, ja en dic sec. Al port esportiu, als amarratges d'estiu, hi havia dos iots Petterson de vela. També hi havia set barques eka de rems, de les quals cinc eren a la sorra de la platja. Al peu de la casa del rector hi havia un bot al varador i un altre a l'aigua. A Òstergàrden hi havia un bot de rems i un de motor. Es van comprovar totes les embarcacions, i eren exactament on figurava que havien de ser. Si hagués remat fins a l'altra riba i hagués fugit, hauria d'haver abandonat la barca.

En Vanger va aixecar un quart dit.

—Així doncs, només queda una possibilitat raonable, és a dir, que la Harriet desaparegués contra la seva voluntat. Algú la va matar i es va desempallegar del cos.

La Lisbeth Salander es va passar el matí de Nadal llegint el polèmic llibre d'en Mikael Blomkvist sobre periodisme econòmic, Els cavallers templers: un conte alliçonador per a periodistes especialitzats en economia. La coberta era un moderníssim disseny de Christer Malm que representava una fotografia de la borsa d'Estocolm. Malm havia fet retocs amb el Photoshop i calia fixar-s'hi un moment per advertir que l'edifici flotava en l'aire. Era una portada molt explícita que s'adeia amb el to d'allò que hi havia a dins.

La Salander va constatar que en Blomkvist era bon escriptor. El llibre estava escrit amb un estil directe i captivador, i fins i tot la gent que no conegués gaire el laberint del periodisme econòmic podia aprendre alguna cosa simplement llegint-lo. El to era mordaç i perspicaç, però per damunt de tot era persuasiu.

El primer capítol era una mena de declaració de guerra; allí ja es veia que en Blomkvist no tenia pèls a la llengua. Durant els últims vint anys, els periodistes d'economia suecs s'havien convertit en una colla de llepes incompetents, plens de vanitat, incapaços de tenir ni una sola opinió crítica. Havia arribat a aquesta conclusió perquè una vegada i una altra, sense la més petita excepció, els periodistes de temes econòmics semblaven donar-se per satisfets reproduint les declaracions dels directors generals i els especuladors de la borsa, fins i tot quan aquesta informació era clarament enganyosa o falsa. Aquests periodistes, doncs, o bé eren tan ingenus i babaus que s'haurien de dedicar a una altra cosa, o bé eren gent que traïa conscientment la seva funció com a periodistes. En Blomkvist denunciava que ell sovint se sentia avergonyit que li diguessin que era periodista d'economia, ja que aleshores corria el risc que el confonguessin amb aquells que ell no considerava en absolut periodistes.

Tot seguit comparava la feina del periodista d'economia amb la tasca dels periodistes de temes delictius o dels corresponsals a l'estranger. I s'imaginava l'escàndol que s'armaria si un periodista de temes jurídics es limités a reproduir sense cap mena de sentit crític el punt de vista del fiscal, donant-lo automàticament per cert, per exemple en un cas d'assassinat, sense recollir els arguments de la defensa ni entrevistar la família de la víctima per formar-se una opinió sobre el que havia passat. Segons en Blomkvist, calia aplicar les mateixes regles als periodistes financers.

La resta del llibre consistia en una sèrie de proves per demostrar la seva tesi. Un llarg capítol analitzava la informació sobre una famosa empresa de noves tecnologies que havia aparegut en sis diaris, així com al Finanstidinngeii, Dagens Industri i Aekonomi, l'informatiu de temes econòmics de la televisió sueca. En primer lloc citava i resumia el que havien dit i escrit els periodistes. Tot seguit, ho comparava amb la situació real. En descriure l'evolució de l'empresa, enumerava una vegada i una altra les senzilles preguntes que hauria de formular un periodista seriós però que tota la colla de periodistes especialitzats en temes d'economia havia preferit no plantejar. «Ben fet, noi!»

Un altre capítol tractava de la privatització de Telia; era la part del llibre més sorneguera i irònica, i hi ridiculitzava alguns periodistes citant-los pel nom, com ara en William Borg, que semblava censurar especialment. Un dels darrers capítols del llibre comparava el nivell de competència dels periodistes econòmics suecs i estrangers. Descrivia com periodistes seriosos del Financial Times de Londres o de YEconomíst, i d'alguns diaris alemanys especialitzats en temes d'economia, havien parlat d'assumptes similars als seus països. La comparació no deixava gens ben parats els periodistes suecs. Al capítol final hi havia una pluja d'idees amb suggeriments per posar remei a aquesta situació deplorable. La conclusió del llibre insistia en el que havia dit a la introducció:

Si un periodista especialitzat en política lliurés el seu article sense fer cap mena de crítica, trencant una llança en defensa de totes les decisions que s'haguessin aprovat encara que fossin completament absurdes, o si un periodista de temes polítics hagués demostrat una manca de criteri anàloga, aquest periodista seria despatxat o, com a mínim, canviat a un departament on no pogués fer tant de mal. En el periodisme econòmic, però, sembla que la feina normal del periodista —fer una anàlisi crítica i informar objectivament dels resultats els lectors— no s'aplica. En comptes d'això, se sol aplaudir l'inepte més destacat. Així també es crea la Suècia del futur, i queda en entredit la confiança de tot el gremi periodístic.

A la Salander no li va ser difícil entendre la polèmica que el llibre havia suscitat a la revista Journalisten, d'àmbit professional, com en certs diaris d'economia i a la primera plana i les seccions d'economia dels diaris generals. Tot i que el llibre només esmentava amb nom i cognoms uns pocs periodistes, la Salander intuïa que el sector era prou petit perquè tothom sabés exactament a quins individus s'alludia quan es citaven segons quines publicacions. En Blomkvist s'havia guanyat uns quants enemics acèrrims, cosa que també es reflectia en els rancorosos comentaris sobre el veredicte de l'afer Wennerstròm.

Va tancar el llibre i va contemplar la fotografia de la contraportada. En Blomkvist tenia els cabells rossos, i el serrell li queia amb un aire descurat sobre el front, com si l'hi hagués despentinat una ratxa de vent. O (i això era més creïble) com si en Christer Malm l'hagués preparat per a la foto. Mirava a la càmera amb un somriure irònic i una expressió que potser volia semblar simpàtica i juvenil. «Guaita que macot. Llàstima que estigui a punt de passar tres mesos a la trena.»

—Hola, Kalle Blomkvist —va dir per a si mateixa—. Estàs molt pagat de tu mateix, oi?

A l'hora de dinar, la Salander va encendre el seu iBook i va obrir l'Eudora per escriure un correu electrònic. Hi va teclejar: «Tens temps?» El va signar «Wasp» i el va enviar a l'adreça Pesta_xyz_666@hotmail.com. Per precaució, va passar el missatge pel programa d'encriptació PGP.

En acabat, es va posar uns texans negres, unes botes pesades d'hivern, un jersei de coll alt, un abric blau marí i uns guants de llana, una gorra i una bufanda a joc. Es va treure les anelles de les celles i del nas, es va posar pintallavis d'un rosa pàllid i es va contemplar al mirall del lavabo. Semblava una dona endiumenjada normal i corrent, i va considerar el seu conjunt un camuflatge prou escaient per a una expedició a la rereguarda de l'enemic. Va agafar el metro des de Zinkensdamm fins a Ostermalmstorg i va caminar en direcció a Strandvàgen. Avançava pel passeig central llegint els números dels edificis. Gairebé havia arribat al pont de Djurgàrden quan es va aturar i va mirar el portal que buscava. Va creuar el carrer i va esperar a pocs metres de la porta.

Es va adonar que la majoria de la gent que havia sortit a passejar desafiant el fred de l'endemà de Nadal ho feia pel moll; només algunes persones anaven per la vorera del costat dels edificis.

Es va haver d'esperar pràcticament mitja hora abans de veure una vella amb bastó que venia de Djurgàrden. La dona es va aturar i es va mirar la Salander amb desconfiança. La Salander li va fer un somriure amistós. La senyora del bastó li va tornar la salutació i va semblar com si provés de recordar quan havia vist aquella jove. La Salander es va girar d'esquena i va allunyar-se algunes passes de la porta, com si estigués esperant impacientment algú, passejant amunt i avall. Quan es va tombar, la senyora havia arribat al portal i introduïa a poc a poc un número al pany codificat. A la Salander no li va ser difícil veure que la combinació era 1260.

Va esperar cinc minuts més abans d'acostar-se a la porta. Va introduir el codi i el pany es va obrir. Va mirar cap a l'escala. Hi havia una càmera de seguretat; la va examinar i tot seguit la va ignorar; era un model de Milton Security i només s'activava en cas d'alarma perquè algú forçava el pany o atacava l'immoble. Més enllà, a l'esquerra d'un ascensor antic, hi havia una porta amb un altre pany codificat; hi va introduir el 1260 i va poder accedir al soterrani i a la cambra de les escombraries. «Quina deixadesa!» Es va passar tres minuts investigant el soterrani, on va trobar una habitació per fer-hi la bugada i una altra per al reciclatge. A continuació, va fer servir una collecció de rossinyols que havia agafat «prestats» del manyà de Milton per obrir una porta tancada que donava a una mena de sala de reunions per als copropietaris. Al fons del soterrani hi havia una sala de bricolatge. Finalment va trobar el que buscava: el petit recambró de la installació elèctrica de l'edifici. Va examinar els comptadors, les caixes dels fusibles i les caixes de connexions, i Llavors va treure una càmera Canon digital de la mida d'un paquet de cigarretes. Va fer tres fotos.

Quan sortia, va fixar-se en el plafó de noms que hi havia al costat de l'ascensor i va llegir el del propietari del pis de l'última planta. «Wennerstròm.»

Aleshores va sortir de l'edifici i va marxar a pas viu cap al Museu Nacional, on va entrar a la cafeteria per prendre un cafè i entrar en calor. Mitja hora després va tornar a Sòder i va pujar al seu pis.

Hi havia una resposta de Pesta_xyz_666@hotmail. com. Quan la va desencriptar amb el programa PGP, deia simplement: «20.»

Capítol 6 Dijous, 26 de desembre

Els trenta minuts que li havia donat en Blomkvist s'havien acabat feia estona. Eren dos quarts de cinc i ja no arribava al tren de la tarda, però encara tenia alguna possibilitat d'agafar el tren de la nit de les 21.30 h. Era al costat de la finestra, fregant-se el clatell mentre contemplava la façana illuminada de l'església a l'altra banda del pont. En Vanger li havia mostrat un àlbum de retalls amb articles tant del diari local com dels mitjans d'àmbit nacional. El fet havia despertat força interès dels mitjans durant un temps: desapareix una jove d'una destacada família d'industrials. Però en no trobar ningú ni avançar en la investigació, l'interès es va anar esvaint de mica en mica. Tot i que hi estava implicada una família important, trenta-sis anys més tard el cas de la Harriet Vanger s'havia oblidat completament. Segons semblava, la teoria predominant als articles de la darreria dels anys seixanta era que la noia s'havia ofegat i que el mar s'havia empassat el cos (una tragèdia, però que podia passar a qualsevol família).

En Blomkvist havia quedat captivat pel relat del vell, però quan en Vanger es va excusar per anar al lavabo va recuperar l'escepticisme. El vell encara no havia arribat al final, i en Blomkvist s'havia promès que escoltaria la història sencera.

—Què creus que li va passar? —va dir quan en Vanger va tornar del lavabo.

—Normalment hi havia vint-i-cinc persones vivint aquí tot l'any, però amb motiu de la reunió familiar aquell dia n'hi havia més de seixanta. D'aquestes, entre vint i vint-i-cinc es poden descartar. Crec que d'entre la resta, algú, i amb tota probabilitat va ser algú de la família, va matar la Harriet i va ocultar el cos.

—Hi puc fer una dotzena d'objeccions.

—T'escolto.

—Bé, la primera és que, encara que algú ocultés el cos, si la recerca hagués sigut tan exhaustiva com la que m'has descrit l'haurien d'haver trobat.

—Si vols que et digui la veritat, la recerca va ser encara més exhaustiva del que t'he descrit. No va ser fins que vaig començar a pensar que la Harriet havia sigut víctima d'un assassinat que em vaig adonar que havien pogut fer desaparèixer el seu cos de més d'una manera. No ho puc demostrar, però almenys entra dins del ventall de possibilitats.

—D'acord. Explica-m'ho.

—La Harriet va desaparèixer en algun moment al voltant de les tres d'aquella tarda. Quan faltaven cinc minuts per a les tres, la va veure el pastor Falk, que anava corrents cap al pont. Pràcticament a la mateixa hora va arribar un fotògraf del diari local, i durant l'hora següent va fer un gran nombre de fotos de la tragèdia. Nosaltres… la policia, vull dir… vam examinar les fotografies i vam confirmar que la Harriet no sortia en cap, però tots els altres veïns del poble apareixien en almenys una, llevat de la canalla.

En Vanger va agafar un altre àlbum i el va posar damunt la taula.

—Aquestes són les fotos d'aquell dia. La primera es va fer a Hedestad durant la desfilada del Dia de la Infància. La va fer el mateix fotògraf al voltant d'un quart de dues del migdia, i hi surt la Harriet.

La fotografia s'havia fet des del segon pis d'un edifici i mostrava un carrer per on passava la desfilada: pallassos damunt de carrosses i noies en vestits de bany. Els espectadors s'amuntegaven a les voreres. En Vanger va assenyalar una figura entre la multitud.

—Aquesta és la Harriet. Faltaven prop de dues hores perquè desaparegués; és amb uns companys de classe del poble. Es l'última fotografia que en tenim. Però hi ha una altra fotografia interessant.

En Vanger va passar els fulls. L'àlbum contenia aproximadament cent vuitanta fotografies (sis rodets) de l'accident del pont. Després d'escoltar el relat, era força violent veure'l tot d'una en forma de fotos en blanc i negre. El fotògraf era un professional que havia aconseguit captar el trasbals que va comportar l'accident. Un gran nombre de fotografies se centraven en les activitats al voltant de la cisterna bolcada del camió. En Blomkvist no va tenir cap dificultat per identificar un Henrik Vanger molt més jove que gesticulava, xop de gasoil.

—Aquest és el meu germà Harald. —El vell va assenyalar un home en mànigues de camisa que es vinclava cap endavant i que assenyalava una cosa dins de la ferralla del cotxe de l'Aronsson—. El meu germà Harald pot ser una persona molt desagradable, però crec que el podem eliminar de la llista de sospitosos. Llevat d'un breu moment que va aprofitar per tornar aquí, a la casa, i canviar-se les sabates, es va passar la tarda al pont.

En Vanger va girar unes quantes pàgines més. Una imatge en seguia una altra. Enquadrant la cisterna del camió. Enquadrant els espectadors de primera fila. Enquadrant el cotxe de l'Aronsson. Vistes generals. Primers plans amb teleobjectiu.

—Vet aquí la foto interessant —va dir en Vanger—. Pel que hem pogut esclarir, es va fer entre les 15.40 h i les 15.45 h, o uns quaranta-cinc minuts després que la Harriet trobés en Falk. Miri la casa, la finestra del mig del segon pis. Es l'habitació de la Harriet. A la foto anterior la finestra estava tancada. Aquí està oberta.

—Algú devia entrar a l'habitació de la Harriet.

—Vaig interrogar tothom, i ningú no va voler admetre que havia obert la finestra.

—La qual cosa vol dir que, o bé ho va fer la Harriet i per tant encara era viva en aquell moment, o bé que algú mentia. Però, per què havia d'entrar un assassí a la seva habitació i obrir la finestra?

En Vanger va fer que no amb el cap. No hi havia cap explicació.

—La Harriet va desaparèixer en algun moment al voltant de les tres de la tarda o poc després. Aquestes fotografies donen alguna pista d'on es trobava la gent en aquesta estona. Per aquesta raó puc eliminar una sèrie de persones de la llista de sospitosos. I per la mateixa raó puc concloure que algunes que no figuren a les fotografies en aquest lapse de temps s'han d'afegir a la llista.

—No has contestat la meva pregunta: com penses que es van desempallegar del cos? Sens dubte hi ha d'haver alguna explicació versemblant, el típic truc d'illusionista.

—En realitat, es podria haver fet de diverses maneres molt fàcils. L'assassí o l'assassina va actuar a l'entorn de les tres de la tarda. Probablement no va fer servir cap mena d'arma… si no, hauríem trobat rastres de sang. Suposo que a la Harriet la van escanyar, i m'imagino que va ser aquí, rere el mur del pati, en algun punt fora del camp de visió del fotògraf i en un angle mort mirant des de la casa. Hi ha un sender, si es vol fer marrada fins a la casa del rector… el darrer lloc on la van veure. Actualment hi ha un petit parterre de flors i gespa, però als anys seixanta era una zona de grava que s'emprava per aparcar els cotxes. L'únic que havia de fer l'assassí era obrir el portaequipatge d'un cotxe i ficar-hi la Harriet. Quan l'endemà vam començar a buscar per l'illa, ningú no pensava que s'havia pogut cometre un crim. Ens vam centrar en les platges, els edificis i els boscos més propers al poble.

—Així doncs, ningú no va comprovar els maleters dels cotxes.

—I el vespre següent l'assassí hauria pogut agafar perfectament el cotxe i travessar el pont per ocultar el cos en qualsevol altre lloc.

—Just davant dels nassos de tots els implicats en la recerca. Si és així com va passar, estem parlant d'un malparit que va actuar a sang freda.

En Vanger va deixar anar una rialla amarga.

—Has fet una descripció força escaient d'uns quants membres de la família Vanger.

Van continuar xerrant durant el sopar, a les sis de la tarda. L'Anna va servir llebre rostida amb patates i gelatina de groselles. En Vanger va obrir una ampolla de vi negre amb molt de cos. En Blomkvist encara tenia molt de temps per arribar a l'últim tren. Li va semblar que ja era hora de resumir les coses.

—El que m'has explicat és un relat fascinant, ho admeto. Però encara no sé per què volies que l'escoltés.

—Ja t'ho he dit. Vull que descobreixis l'entrellat de l'assassinat de la Harriet. I et vull contractar perquè esbrinis qui va ser.

—Per què?

En Vanger va deixar el ganivet i la forquilla.

—Mikael, fa trenta-sis anys que em torno boig preguntant-me què li va passar a la Harriet. Cada cop hi he dedicat més temps.

Va guardar silenci i es va posar les ulleres, escrutant una taca invisible a la lent. Aleshores va alçar la vista i es va mirar en Blomkvist.

—Si vols que et sigui del tot franc, la desaparició de la Harriet va ser la raó per la qual em vaig anar retirant gradualment de la direcció del grup empresarial. Vaig perdre la motivació. Sabia que hi havia un assassí lliure a prop, i la preocupació i la recerca de la veritat van començar a afectar la meva feina. El pitjor de tot és que aquesta càrrega no s'ha alleujat amb el temps… al contrari. Cap al 1970 vaig passar un període en què només volia que em deixessin en pau. Llavors en Martin va entrar al consell de direcció i, cada cop més, va haver de fer-se càrrec de la feina. El 1976 em vaig jubilar i en Martin va convertir-se en conseller delegat. Jo encara formo part del consell, però no he fet gran cosa des que vaig complir els 50 anys. Durant els últims trenta-sis anys no ha passat ni un sol dia en què no hagi pensat en la desaparició de la Harriet. Potser penses que hi estic obsessionat… si més no, la majoria dels meus parents ho troben així.

—El que va passar va ser horrible.

—Més que això. Em va arruïnar la vida. Amb el pas dels anys n'he sigut cada cop més conscient. Et coneixes bé a tu mateix?

—Això em sembla.

—Jo també. No puc oblidar el que va passar. Però els meus motius han canviat amb el pas del temps. Al principi, probablement era pena. Volia trobar-la i almenys tenir l'oportunitat d'enterrar-la. Es tractava de fer-li justícia a la Harriet.

—Què ha canviat, doncs?

—Ara es tracta més aviat de trobar el fill de puta que ho va fer. Però el més divertit de tot plegat és que, com més vell em faig, més absorbent s'ha tornat aquest passatemps.

—Passatemps?

—Sí, diria que és la paraula més adient. Quan la investigació de la policia es va acabar, jo vaig continuar. He mirat d'actuar de manera sistemàtica i científica. He reunit tota la informació que he pogut trobar… les fotografies, l'informe de la policia… he anotat tot el que la gent m'ha explicat que estava fent aquell dia. Per tant, efectivament, m'he passat pràcticament tota la vida recollint informació sobre un sol dia.

—,;T'adones, m'imagino, que després de trenta-sis anys l'assassí mateix podria ser mort i enterrat?

—No ho crec pas.

En Blomkvist va arquejar les celles davant el seu to convençut.

—Acabem de sopar i tornem al pis de dalt. Encara queda un detall per completar el meu relat. I és el més desconcertant de tots.

La Salander va aparcar el Corolla automàtic a l'estació de rodalies de Sundbyberg. Havia agafat el Toyota del parc mòbil de Milton Security. No havia demanat permís exactament, però l'Armansky mai no li havia prohibit expressament que fes servir els vehicles de Milton. Tard o d'hora, pensava, he de tenir cotxe propi. Tenia una Kawasaki 125 de segona mà que conduïa a l'estiu. A l'hivern guardava la moto al garatge.

Va anar a peu fins a Hògklintvàgen i va trucar al timbre a les sis en punt. Al cap d'uns segons, el pany de la porta del carrer es va obrir, va pujar dos trams d'escales i va trucar al timbre que hi havia al costat del vague nom d'Svensson.

No tenia ni idea de qui podia ser aquest tal Svensson, ni tan sols si aquesta persona vivia en aquest pis. —Hola, Pesta —va dir.

—Wasp. Només véns quan necessites alguna cosa.

Com de costum, el pis era a les fosques; la claror d'un únic llum s'escolava fins al rebedor des del dormitori que emprava com a oficina. L'home, que era tres anys més gran que la Salander, feia un metre vuitanta d'alçada i pesava cent cinquanta-dos quilos. Ella feia poc més de metre i mig i pesava quaranta-dos quilos, i sempre s'havia sentit com una nana al costat del Pesta. El lloc feia pudor de resclosit.

—Perquè no et banyes mai, Pesta. Això fa pudor de lleonera. Si sortissis de tant en tant, et diria on pots comprar sabó del bo.

Ell li va fer un petit somriure, però no va dir res. Li va indicar que el seguís fins a la cuina. L'home es va deixar caure una cadira de la taula de la cuina sense encendre cap llum. L'única illuminació entrava per la finestra que donava al carrer.

—Mira, no sóc cap fanàtica de la neteja, però quan tinc cartrons de llet que fan una pudor de mil dimonis, en faig un paquet i els llenço.

—Parles amb una persona que viu gràcies a una pensió d'invalidesa —va replicar ell—. Sóc un inadaptat social.

—Per això l'Estat t'ha donat un lloc on viure i s'ha afanyat a oblidar-te, oi? No tens por que els veïns es queixin als inspectors de sanitat? I si acabes en un manicomi?

—Tens res per a mi?

La Salander va obrir la cremallera de la butxaca de la caçadora i li va lliurar 5.000 corones.

—És tot el que et puc donar. Són els meus calés, i de debò que no et puc comptar com a despeses professionals.

—Què vols?

—La porra elèctrica de què em vas parlar fa un parell de mesos. L'has aconseguit?

L'home va somriure i va deixar la capsa damunt la taula. —Ensenya'm com funciona.

Durant els minuts següents va escoltar atentament. Tot seguit va provar la porra. El Pesta potser era un inadaptat social, però sens dubte era un geni.

En Vanger es va esperar fins que va tornar a tenir tota l'atenció d'en Blomkvist. Ell va consultar l'hora al rellotge i va dir:

—Un detall desconcertant?

En Vanger va fer que sí amb el cap.

—Vaig néixer un i de novembre. Quan la Harriet tenia vuit anys em va fer un regal d'aniversari, una flor premsada i emmarcada.

En Vanger va rodejar l'escriptori i va assenyalar la primera flor. Una campaneta. Muntada en un marc malgirbat.

—Aquesta va ser la primera. La vaig rebre el 1958. —Va assenyalar la següent—. 1959. —Un ranuncle—. 1960. —Una margarida—. Es va convertir en una tradició. Ella feia el marc a l'estiu i el guardava fins al meu aniversari. Jo sempre les penjava a la paret d'aquesta habitació. El 1966 va desaparèixer i la tradició va quedar interrompuda.

En Vanger va assenyalar un espai buit a la renglera de marcs. En Blomkvist va sentir que se li eriçaven els cabells del clatell. La paret era plena de flors premsades.

—El 1967, un any després de la seva desaparició, vaig rebre aquesta flor el dia del meu aniversari. Es una violeta.

—Com et va arribar la flor?

—Embolicada amb paper de regal i enviada dins d'un sobre d'aquests de bombolles d'aire des d'Estocolm. Sense remitent. Sense cap nota.

—Vols dir que… —En Blomkvist va fer un gest amb la mà assenyalant els quadres.

—Justa la fusta. El dia del meu aniversari, cada any. Entens ara com em sento? Va dirigit contra mi, com si l'assassí em volgués turmentar. I jo m'he destrossat els nervis pensant que potser havien eliminat la Harriet perquè algú em volia fer mal a mi. No era cap secret que ella i jo teníem una relació molt especial i que la considerava filla meva.

—Bé, i què vols que hi faci? —va dir en Blomkvist.

Quan la Salander va tornar el Corolla al pàrquing de l'edifici de Milton Security va aprofitar per pujar als lavabos de l'oficina. Va obrir la porta amb la seva targeta i va agafar l'ascensor per pujar directament a la tercera planta evitant passar per l'entrada principal del segon pis, on treballava el guarda de servei. Va anar al lavabo i després es va servir un cafè de la màquina d'expressos que l'Armansky havia comprat quan s'havia adonat, finalment, que la Salander mai no faria cafè simplement perquè era el que esperaven d'ella. Aleshores va anar al despatx i va penjar la caçadora de cuir al respatller de la butaca.

El seu despatx era un cub de dos metres d'ample per tres de llarg amb envans de vidre. Hi havia una taula amb un ordinador de sobretaula antiquat de la marca Dell, un telèfon, una butaca d'oficina, una paperera metàllica i una prestatgeria amb unes quantes guies de telèfons i tres llibretes negres. Als dos calaixos de l'escriptori hi guardava bolígrafs, clips i un bloc de notes. A l'ampit de la finestra hi havia un test amb una planta de fulles marrons i marcides. La Salander va examinar atentament la planta, com si fos la primera vegada que la veia, llavors la va llençar decididament a la paperera.

Poques vegades havia de fer res al seu despatx i no el trepitjava més que mitja dotzena de vegades a l'any, principalment quan necessitava seure-hi i preparar un informe just abans de lliurar-lo. L'Armansky havia insistit que disposés d'un espai propi. Argumentava que així se sentiria una part de l'empresa encara que treballés com a independent. Però ella sospitava que d'aquesta manera el seu cap esperava tenir l'oportunitat de no perdre-la de vista i ficar-se en els seus assumptes. Al principi li havien assignat un lloc passadís avall, en una sala més gran que havia de compartir amb un company. Però, com que ella no hi era mai, l'Armansky finalment l'havia traslladat al recambró del final del passadís.

La Salander va treure la porra. Se la va mirar mossegant-se meditativament el llavi inferior.

Eren les onze passades i estava tota sola a la planta. De sobte es va sentir terriblement avorrida.

Al cap de poca estona es va aixecar i va anar al fons del passadís per comprovar la porta del despatx de l'Armansky. Tancada. Va mirar al voltant. Les possibilitats que algú aparegués al passadís cap a la mitjanit del 26 de desembre eren pràcticament nulles. Aleshores va obrir la porta amb una còpia pirata de la targeta de l'empresa que havia fet uns anys enrere.

El despatx de l'Armansky era espaiós: davant de l'escriptori hi havia butaques per als convidats, i al racó, una taula de reunions amb cadires per a vuit persones. Estava impecablement neta. Feia força temps que no s'esmunyia al seu despatx, però ara que hi era… Es va passar una llarga estona asseguda a l'escriptori per posar-se al dia sobre la investigació d'un possible talp industrial; sobre els infiltrats que tenien en una empresa amb impressionants mesures de seguretat, i sobre les disposicions que s'havien pres en secret per protegir una clienta que tenia por que el seu fill fos segrestat pel pare.

Finalment va tornar a deixar els documents exactament com els havia trobat, va tancar la porta del despatx de l'Armansky i va tornar a casa. Se sentia satisfeta de com havia anat la jornada.

En Blomkvist va fer que no amb el cap. En Vanger s'havia assegut a la seva taula i el contemplava amb una mirada tranquilla, com si ja estigués preparat per a les seves objeccions.

—No sé si esbrinarem la veritat, però em nego a anar-me'n a la tomba sense provar-ho un últim cop —va dir el vell—. Simplement vull encarregar-te que repassis tot el material de la investigació una darrera vegada.

—Això és una bogeria —va replicar en Blomkvist.

—Per què és una bogeria?

—T'he escoltat, Henrik. Entenc el teu dolor, però t'he de ser franc: el que em demanes que faci és una pèrdua de temps i de diners. Em demanes que resolgui per art d'encantament un misteri que la policia i investigadors professionals amb força més mitjans no han pogut solucionar en tots aquests anys. Em demanes que resolgui un crim que fa quaranta anys que es va cometre. Com vols que me'n surti?

—No hem parlat dels teus honoraris —va observar en Vanger.

—No caldrà.

—No t'hi puc obligar, però escolta el que t'ofereixo. En Frode ja ha preparat el contracte. Podem negociar els detalls, però el contracte és senzill i l'únic que hi falta és la teva signatura.

—Henrik, això és absurd. De debò, no crec que pugui resoldre el misteri de la desaparició de la Harriet.

—Segons el contracte, no cal que ho facis. L'únic que s'hi exigeix és que facis el que puguis. Si no te'n surts, serà perquè Déu ho vol així, o, si no hi creus, serà cosa del destí.

En Blomkvist va sospirar. Cada cop se sentia més incòmode i volia posar fi a aquesta visita a Hedeby, però va cedir.

—D'acord, t'escolto.

—Vull que visquis i treballis aquí, a Hedeby, durant un any. Vull que repassis tota la documentació sobre la desaparició de la Harriet, pàgina per pàgina. Vull que t'ho miris tot des d'una nova perspectiva. Vull que et qüestionis totes les conclusions a què es va arribar tal com faria exactament un periodista d'investigació. Vull que busquis alguna cosa que potser a mi, a la policia i a altres investigadors ens hagi passat per alt.

—M'estàs demanant que abandoni la meva vida i la meva carrera per dedicar-me tot un any a una cosa que és una absoluta pèrdua de temps?

En Vanger va somriure.

—Pel que fa a la teva carrera, has de reconèixer que ara com ara ha quedat una mica penjada.

En Blomkvist no va saber com replicar.

—Vull comprar un any de la teva vida. Donar-te una feina. El sou és millor que qualsevol oferta que et puguin fer mai a la vida. Et pagaré 200.000 corones al mes… és a dir, 2.400.000 corones, si acceptes i et quedes l'any sencer.

En Blomkvist estava astorat.

—No em faig illusions. Les possibilitats que te'n surtis són mínimes, però, si contra tot pronòstic resols el misteri, t'ofereixo una prima que serà el doble del que t'ofereixo, és a dir, 4.800.000 corones. Siguem generosos i arrodonim-ho a 5 milions.

En Vanger es va reclinar contra el respatller i va decantar el cap.

—Puc ingressar els diners a qualsevol compte corrent que vulguis, d'arreu del món. També et pots emportar els diners en efectiu dins d'una maleta, de manera que depengui de tu declarar la suma al fisc.

—Això no està… bé —es va embarbussar en Blomk-vist.

—Per què no? —va replicar en Vanger amb calma—. Tinc 80 anys i encara estic en plenes facultats mentals. Tinc una fortuna personal considerable; me la puc gastar com vulgui. No tinc fills i no tinc cap intenció de deixar els diners a una colla de parents que detesto. He fet el meu testament i darreres voluntats; deixaré el gros de la meva fortuna a World Wildlife Fund. Les poques persones que representen alguna cosa per a mi rebran quantitats importants… com ara l'Anna.

En Blomkvist va fer que no amb el cap.

—Prova d'entendre'm —va demanar en Vanger—. Sóc un vell que morirà aviat. Només hi ha una cosa al món que m'importa… i la resposta a aquesta pregunta m'ha arruïnat mitja vida. No espero que la trobis, però tinc prou recursos per intentar-ho una última vegada. Es demanar massa? L'hi dec a la Harriet. I m'ho dec a mi mateix.

—Em pagaràs tots aquests milions de corones per no res. L'únic que he de fer és signar el contracte i gratar-me la panxa durant tot un any.

—No ho faràs pas. Al contrari… treballaràs més que en tota la teva vida.

—Com en pots estar tan segur?

—Perquè et puc oferir una cosa que no es pot comprar, però que desitges més que res al món. —I què és?

En Vanger va afuar la mirada.

—Et puc lliurar en Hans-Erik Wennerstròm. Puc demostrar que és un estafador. Tenia 35 anys quan va començar la seva carrera amb mi i et puc lliurar el seu cap en una safata. Resol el misteri i puc convertir la teva derrota als tribunals en la notícia de l'any.

Capítol 7 Divendres, 3 de gener

L'Erika va deixar el cafè a la taula i es va acostar a la finestra per admirar la vista de Gamla Stan. Eren les nou del matí. La pluja havia fos tota la neu durant la festa de Cap d'Any.

—Sempre m'ha agradat aquesta vista —va comentar—. Un pis com aquest em faria renunciar a viure a Saltsjò-baden.

—Tens la clau. Deixa el teu barri de rics i vine quan vulguis —va recordar-li en Blomkvist. Va tancar la maleta i la va deixar al costat de la porta.

La Berger es va tombar i li va adreçar una mirada d'incredulitat.

—No ho pots dir de debò, Mikael —va dir—. Passem una crisi tremenda i fas les maletes per anar-te'n a viure a Tjottahejti.

—Hedestad. A poques hores amb tren. I no és per sempre.

—Com si fos Ulan Bator. No veus que farà l'efecte que te'n vas amb la cua entre cames?

—Això és precisament el que faig. A més, durant aquest any també he de complir una pena de presó.

En Christer Malm estava assegut al sofà. Se sentia incòmode. Era la primera vegada des que havien fundat Millennium que havia vist la Berger i en Blomkvist tan en desacord. Sempre havien estat inseparables. De vegades havien tingut topades força enceses, però les discussions sempre eren per temes de negocis i tard o d'hora les acabaven resolent, es feien una abraçada i sortien a fer un mos plegats. O se n'anaven al llit. La darrera tardor no havia estat cap festa i ara era com si s'hagués obert un gran abisme entre tots dos. En Malm es preguntava si assistia al principi de la fi de Millennium.

—No em queda més remei —va dir en Blomkvist—. No hi podem fer res més.

Es va servir un cafè i va seure a la taula de la cuina. La Berger va fer que no amb el cap i es va asseure al seu davant.

—Què en penses, Christer? —va demanar.

Ell havia estat esperant la pregunta i tement el moment en què hauria de prendre partit. Era el tercer soci, però tots sabien que Millennium eren en Blomkvist i la Berger. Només li demanaven el seu parer quan no es posaven d'acord.

—Sincerament —va contestar en Malm—, tots dos sabeu perfectament que tant se val el que jo pensi.

Va callar. Li encantava la fotografia. Li encantava treballar amb formes gràfiques. No s'havia considerat mai un artista, però sabia que era un dissenyador refotudament bo. A més, era un inútil a l'hora de prendre decisions polítiques o de resoldre conflictes.

La Berger i en Blomkvist es miraven des de cada extrem de la taula. Ella es mostrava freda i irada. Ell, reflexiu.

Això no és cap baralla, va pensar en Malm. Es un divorci.

—Entesos, deixeu que exposi els meus arguments una vegada més —va dir en Blomkvist—. Això no significa que hagi renunciat a Millennium. Hi hem treballat massa per deixar-ho aquí.

—Però ara no seràs a la redacció… en Christer i jo ens haurem d'encarregar de tot. Que no ho veus? Que no entens que t'exilies tu sol?

—Exacte, aquesta és la segona raó. Necessito un descans, Erika. Estic completament esgotat. Unes vacances remunerades a Hedestad potser són precisament el que necessito.

—Tota aquesta història és una bestiesa, Mikael. També podries acceptar una feina al circ.

—Ja ho sé. Però guanyaré 2.400.000 corones per seure en una cadira tot un any, i no serà perdre el temps. Aquesta és la tercera raó. El primer assalt amb en Wennerstròm s'ha acabat i m'ha deixat fora de combat. El segon assalt ja ha començat… provarà d'enfonsar Milleimium una vegada per totes perquè sap que mentre existeixi la revista sempre sabrem quina mena de persona és.

—Ja ho sé. Ho he vist a les xifres mensuals dels ingressos per publicitat dels últims sis mesos.

—Precisament per aquesta raó he de deixar la redacció. Sóc com una capa vermella incitant-lo a envestir. Es un maníac. Mentre jo sigui aquí, no ho deixarà córrer. Ara ens hem de preparar per al tercer assalt. Si volem tenir la més petita possibilitat contra en Wennerstròm, hem de retirar-nos i pensar en una nova estratègia. Hem de trobar alguna cosa per clavar-li un bon cop. I això serà la meva feina d'aquest any.

—Tot això ho entenc —va replicar la Berger—. Per tant, endavant, agafa't unes vacances. Vés a l'estranger, estira't a la platja durant un mes. Busca't una mossa ben maca a la Costa Brava. Relaxa't. Vés a Sandhamn i contempla les onades.

—I quan torni res no haurà canviat. En Wennerstròm destruirà Millennium llevat que es doni per satisfet amb el meu abandonament. Ja ho saps. L'única cosa que el podria aturar és que trobem alguna cosa que puguem fer servir en contra seva.

—I creus que ho trobaràs a Hedestad?

—He comprovat els retalls de premsa. En Wennerstròm va treballar per al grup Vanger des del 1969 fins al 1972. Va formar part de la direcció i va ser el responsable de les inversions estratègiques. En va marxar precipitadament. Per què hauríem de desaprofitar la possibilitat que en Henrik Vanger tingui alguna cosa per enxampar-lo?

—Però si el que va fer va passar fa trenta anys, serà difícil demostrar-ho ara.

—En Vanger em va prometre revelar amb tots els ets i uts el que en sap. Està obsessionat amb aquesta noia desapareguda… pel que sembla, és l'únic que li interessa, i si això comporta destruir en Wennerstròm, crec que és molt possible que ho faci. Sigui com vulgui, no podem deixar passar aquesta oportunitat… és la primera persona que diu que està disposada a revelar proves contra en Wennerstròm.

—Encara que tornessis amb proves irrefutables que va ser en Wennerstròm qui va escanyar la noia, no ho podríem utilitzar. No pas després de tants anys. En un judici ens faria pols.

—Ja hi havia pensat, però no pot anar per aquí: aleshores ell estudiava a la facultat d'econòmiques d'Estocolm, i quan la noia va desaparèixer no tenia cap relació amb el grup Vanger. —En Blomkvist va fer una pausa—. Erika, no penso deixar Milletmium, però és important per a la revista que sembli com si ho fes. Tu i en Christer l'heu de continuar dirigint. Si podeu, si se us presenta la possibilitat d'arribar a un alto el foc amb en Wennerstròm, feu-ho. No podreu si encara sóc al consell de direcció.

—D'acord, però aquesta situació fa pudor i crec que anant a Hedestad t'agafes a un clau roent.

—Tens alguna idea millor?

La Berger va arronsar les espatlles.

—Hauríem de començar a buscar fonts ara mateix. Repassar la investigació des del principi. I fer-ho bé, aquest cop.

—Ricky… aquest tema és mort i ben mort.

Derrotada, l'Erika va enterrar el cap entre les mans. Quan va parlar, al principi no va voler mirar en Blomkvist als ulls.

—Estic molt i molt emprenyada amb tu. No perquè escrivissis l'article sense fonament… jo hi vaig ficar cullerada igual que tu. I tampoc perquè deixis la feina d'editor, que en aquestes circumstàncies és una decisió encertada. Puc acceptar que fem que sembli un conflicte o una lluita de poder entre tu i jo… comprenc la lògica quan es tracta de fer creure a en «Wennerstròm que simplement sóc una cara maca que no comporta cap mena d'amenaça i que és amb tu amb qui cal anar amb compte. —Va fer una pausa i ara el va mirar directament als ulls—. Però crec que comets un error. En «Wennerstròm no s'ho empassarà. No pararà fins a destruir Millennium. L'única diferència és que a partir d'avui jo hauré de lluitar tota sola, i saps que et necessitem més que mai al consell de direcció. Molt bé, no em fa res lluitar contra en Wennerstròm, però el que m'emprenya tant és que abandonis el vaixell de cop i volta. Em deixes plantada quan les coses estan pitjor que mai.

En Blomkvist va allargar la mà i li va acariciar els cabells.

—No estàs sola. Tens en Christer i la resta de l'equip al teu darrere.

—Menys en Janne Dahlman. I t'ho dic de passada, crec que vas cometre un error contractant-lo. Es competent, però fa més mal que bé. No hi confio. Durant tota la tardor ha estat rondant per aquí ben content. No sé si espera ocupar el teu lloc o si simplement és falta de química personal entre ell i la resta de l'equip.

—Em sembla que tens raó —va contestar en Blomkvist.

—I doncs, què faries? Despatxar-lo?

—Erika, tu ets la redactora en cap i la principal accionista de Millennium. Si ho has de fer, despatxa'l.

—Mai no he fet fora ningú, Micke. I ara també em carregues a mi aquesta decisió. Ja no em diverteix gens anar cada matí a la redacció.

En aquest moment en Malm els va sorprendre posant-se dret.

—Si has d'agafar aquest tren, val més que anem tirant. —La Berger va començar a protestar, però ell va aixecar una mà—. Un moment, Erika, m'has demanat què en pensava. Bé, crec que aquesta situació és una merda. Però, si les coses són com diu en Mikael… que està a punt de caure en un pou sense fons… llavors, cal que marxi pel seu bé. L'hi devem.

Van mirar en Malm completament bocabadats i ell va tornar a en Blomkvist una mirada apocada.

—Sabeu perfectament que vosaltres dos sou Millennium. Jo en sóc soci i tots dos sempre heu sigut justos amb mi i m'encanta la revista i tot plegat, però em podríeu substituir fàcilment per qualsevol altre director gràfic. Ara bé, com que m'heu demanat la meva opinió, aquí la teniu. Pel que fa a en Dahlman, estic d'acord amb vosaltres. I si el vols despatxar, Erika, ja ho faré jo per tu. Sempre que tinguem una raó creïble. Evidentment, és un contratemps terrible que en Mikael ens deixi justament ara, però no crec que ens quedi altre remei. Mikael, et portaré a l'estació. L'Erika i jo defensarem el castell fins que tornis.

—El que em fa por és que en Mikael no torni —va replicar la Berger en veu baixa.

L'Armansky va despertar la Salander quan va telefonar-li a dos quarts de dues de la tarda.

—Què passa? —va dir ella, encara endormiscada. Tenia un regust de quitrà a la boca.

—En Mikael Blomkvist. Acabo de parlar amb el nostre client, en Frode, l'advocat.

—Ah, sí?

—Ha trucat per dir que ja podem abandonar la investigació d'en Wennerstròm.

—Que l'abandonem? Però si tot just acabo de començar.

—En Frode ja no hi està interessat.

—Així de senzill?

—Es ell qui decideix.

—Vam acordar uns honoraris.

—Quant de temps hi has dedicat?

La Salander hi va rumiar.

—Tres dies sencers.

—Vam acordar un límit de 40.000 corones. Faré una factura de 10.000 i te'n quedaràs la meitat, una quantitat acceptable per tres dies de temps perdut. Haurà de pagar perquè és ell qui ho va engegar tot.

—I què figura que he de fer amb tot el material que he reunit?

—Hi ha res d'extraordinari? —No.

—En Frode no ha demanat cap informe. Desa-ho una temporada per si de cas l'home torna. Si no és així, ho pots estripar tot. La setmana vinent tindré una nova feina per a tu.

La Salander es va quedar una estona asseguda amb l'aparell a la mà després que l'Armansky pengés. Va anar al racó de la saleta d'estar que feia servir com a despatx i va contemplar les notes que havia enganxat a la paret i els documents que tenia amuntegats a la taula. El que havia aconseguit reunir eren principalment retalls de premsa i articles descarregats d'Internet. Va fer-ne una pila i els va desar en un calaix de l'escriptori.

Va arrufar el front. L'estrany comportament d'en Blomkvist al tribunal li havia semblat molt interessant, i a la Salander no li agradava deixar córrer un encàrrec un cop l'havia començat. «Tothom té secrets. Només es tracta d'esbrinar de quina mena.»