Els homes que no estimaven les dones

Capítol 15 Divendres, 16 de maig — Dissabte, 31 de maig

En Mikael Blomkvist va sortir de la presó de Rullàker el divendres 16 de maig, dos mesos després d'haver-hi ingressat. El mateix dia que havia entrat al centre penitenciari, havia presentat una sollicitud de llibertat condicional sense gaire optimisme. Mai no va entendre del tot les raons tècniques que hi havia hagut darrere del seu alliberament, però potser va tenir alguna cosa a veure amb el fet que no va aprofitar el permís de vacances i que la població penitenciària era de quaranta-dos reclusos mentre que el nombre de llits era de trenta-un. Sigui com vulgui, el director (en Peter Sarowsky, un exiliat polonès de 40 anys), amb qui en Blomkvist s'avenia prou, va presentar una recomanació perquè se li reduís la condemna.

La seva estada a Rullàker havia estat anodina i prou agradable. La presó havia estat pensada, tal com deia en Sarowsky, per a busca-raons i conductors borratxos, no pas per a criminals habituals. Les rutines diàries li recordaven la vida en un alberg de joventut. Els companys de presó, la meitat dels quals eren immigrants de segona generació, consideraven en Blomkvist una mena d'ésser estrany dins del grup. Ell era l'únic intern que apareixia a les notícies de la tele, la qual cosa li donava un cert esta-tus.

El primer dia el van convocar a una xerrada i li van oferir teràpia, formació a Komvux o la possibilitat de seguir altres estudis; fins i tot orientació professional. Va replicar que no sentia cap necessitat de reinserir-se a la societat, que havia acabat els estudis i que ja tenia una feina. En canvi, va demanar permís per tenir el seu iBook a la cella i poder continuar treballant en el llibre que li havien encarregat escriure. No hi van posar cap obstacle i en Sarowsky li va proporcionar un armari amb pany perquè pogués deixar l'ordinador a la cella sense que l'hi robessin, l'espatllessin ni res d'això. El risc que els seus companys de presó es dediquessin a aquesta mena d'entreteniments era mínim; més aviat el tenien sota un vel protector.

D'aquesta manera en Blomkvist va passar dos mesos treballant prop de sis hores al dia en la crònica de la família Vanger, una feina que només es veia interrompuda per les poques hores de neteja o d'esbarjo diàries. A en Blomkvist i dos més, un d'Skòvde i un altre amb arrels xilenes, els van assignar la tasca de netejar el gimnàs de la presó cada dia. L'esbarjo consistia a mirar la tele, jugar a cartes o fer pesos. En Blomkvist va descobrir que era un jugador de pòquer passable, però, així i tot, perdia algunes monedes de cinquanta cèntims cada dia. Les normes de la presó permetien jugar-s'hi diners si el pot total no superava les cinc corones.

Li van comunicar el seu alliberament tan sols un dia abans. En Sarowsky el va fer cridar al seu despatx i van brindar amb aiguardent.

En Blomkvist va anar directament a la seva caseta de Hedeby. Quan va pujar els esglaons de l'entrada, va sentir un miol i es va trobar el gat marró vermellós que l'esperava.

—D'acord, pots entrar —va dir ell—. Però no tinc llet encara.

Va desfer l'equipatge. Era com si hagués estat de vacances i es va adonar que, de fet, trobava a faltar la companyia d'en Sarowsky i els seus companys de presó. Semblava una bestiesa, però la temporada a Rullàker tampoc no havia estat tan malament i l'havien alliberat d'una manera tan inesperada que no havia tingut temps d'avisar ningú.

Passaven de les sis de la tarda. Es va afanyar a arribar-se al Konsum per comprar queviures abans que tanquessin. Quan va tornar a casa va trucar a l'Erika. Un missatge deia que no estava disponible. Li va demanar que li truqués l'endemà.

Llavors va arribar-se fins a la casa del seu patró. Va trobar en Vanger a la planta baixa. El vell va arquejar les celles amb sorpresa en veure en Mikael.

—Que t'has evadit?

—M'han deixat anar abans del compte.

—Quina sorpresa!

—Per a mi també. Ho vaig saber ahir a la nit.

Es van mirar uns quants segons. Aleshores el vell va sorprendre en Blomkvist envoltant-lo amb els braços i fent-li una forta abraçada.

—Estava a punt de fer un mos. Apunta-t'hi.

L'Anna va portar una gran quantitat de pastes de cansalada amb nabius. Van seure al menjador i van xerrar durant gairebé dues hores. En Blomkvist li va explicar fins on havia arribat amb la crònica de la família i on hi havia els forats i les llacunes. No van parlar gens ni mica de la Harriet, però en Vanger l'hi va explicar tot sobre Millennium.

—Vam tenir una reunió de la junta. La senyoreta Berger i el vostre soci, en Malm, van ser prou amables per venir a fer dues reunions aquí dalt, i en Dirch em va representar a una reunió a Estocolm. Tant de bo fos uns anys més jove, però la veritat és que em resulta massa esgotador viatjar fins tan lluny. Miraré de baixar a l'estiu.

—No hi ha cap raó per no fer les reunions aquí dalt —va replicar en Blomkvist—. I doncs, com et prova ser copropietari de la revista?

En Vanger li va fer un somriure irònic.

—Ben mirat, és el més divertit que he fet des de fa anys. He donat una ullada a la situació financera i no sembla tan dolenta. No hi hauré de posar tants diners com em pensava… el forat entre ingressos i despeses s'està reduint.

—Aquesta setmana he parlat amb l'Erika. Diu que els ingressos per publicitat s'estan recuperant.

—Comencen a redreçar-se, sí, però caldrà temps. Al principi les companyies del grup Vanger van comprar una pila d'anuncis a pàgina sencera. Però dos antics anunciants, un de telefonia mòbil i l'altre una agència de viatges, ja hi han tornat. —Va fer un ample somriure—. També estem fent una mica de boca-orella entre els enemics d'en Wen-nerstròm. I creu-me, la llista és llarga.

—Heu tingut notícies directes d'en Wennerstròm?

—Home, en realitat, no. Però hem filtrat que en Wennerstròm està organitzant el boicot contra Millennium, i això el fa quedar com un rancorós. Un periodista de Dagens Nyheter diu que l'hi va preguntar i li va respondre de mala manera.

—Tot això et diverteix, oi?

—Divertir no és la paraula. Ho hauria d'haver fet ja fa molts anys.

—Què hi ha entre tu i en Wennerstròm, de tota manera?

—No hi insisteixis. Ja ho esbrinaràs al final de l'any.

Quan en Blomkvist va deixar en Vanger, al voltant de les nou, l'aire duia un cert ambient de primavera. A fora era fosc, i va dubtar un moment. Aleshores es va desviar del seu camí i va anar trucar a la porta de la Cecília.

No estava segur de què s'esperava. La Cecília va obrir molt els ulls i de seguida va semblar incòmoda mentre el deixava passar al rebedor. Es van quedar allà palplantats, de cop i volta insegurs l'un de l'altre. Ella també li va preguntar si s'havia evadit, i ell li va explicar la situació.

—Només et volia saludar. Que interrompo res?

Ella va defugir la seva mirada. En Mikael va notar de seguida que no estava gaire contenta de veure'l.

—No… no, entra. Et vindria de gust un cafè?

—Es clar.

La va seguir a la cuina. Ella li va donar l'esquena mentre omplia la cafetera amb aigua. Ell li va posar una mà a l'espatlla i ella es va encarcarar.

—Cecília, qualsevol diria que no et ve de gust convidar-me a un cafè.

—No t'esperava fins d'aquí a un mes —va contestar ella—. M'has sorprès.

Ell la va fer girar per poder-la mirar a la cara. Van restar un moment en silenci. Ella encara no el volia mirar als ulls.

—Cecília. Deixa córrer el cafè. Què passa? Ella va remenar el cap i va deixar escapar un profund sospir.

—Mikael, m'agradaria que marxessis. No em facis preguntes. Simplement, vés-te'n.

En Mikael al principi va tornar cap a la caseta de fusta, però es va aturar a la porta, indecís. En comptes d'entrar-hi, va baixar fins a l'aigua, a prop del pont, i es va asseure en una roca. Es va fumar una cigarreta mentre s'ordenava els pensaments i es preguntava què podia haver canviat tan radicalment l'actitud de la Cecília cap a ell.

De sobte va sentir el soroll d'un motor i va veure un enorme iot blanc esmunyint-se dins del braç de mar per sota el pont. Quan va passar, en Mikael va veure que rere el timó hi havia en Martin Vanger, amb la mirada concentrada per evitar els esculls. El iot tenia dotze metres d'eslora, un mastodont impressionant. En Mikael es va posar dret i va agafar el camí de la platja. Va descobrir que ja hi havia unes quantes embarcacions a l'aigua en diversos amarra-dors, un assortiment de llanxes de motor i velers. Es veien uns quants Pettersson i una embarcació de classe IF que amb el pas del iot va capcinejar. Altres vaixells eren més grans i més cars; per exemple, hi havia un Hallberg-Rassy. En Mikael es va poder fer una idea dels mitjans econòmics dels aficionats a la navegació de Hedeby; sens dubte, en Martin Vanger tenia l'embarcació més gran i luxosa que hi havia a la vista.

Es va aturar al peu de casa la Cecília Vanger i va adreçar una mirada furtiva a les finestres del pis superior. Hi havia llum. Llavors va tornar a casa i es va fer cafè ell mateix. Va entrar al despatxet mentre esperava que bullís.

Abans de presentar-se a la presó, havia tornat la major part de la documentació d'en Henrik Vanger sobre la Harriet Li havia semblat una bona pensada no deixar-la dins d'una casa buida. Ara els prestatges semblaven desguarnits. De tots els informes, només s'havia quedat cinc llibretes d'en Henrik Vanger, que s'havia emportat a Rullàker i que ara se sabia de memòria. Va fixar-se en un àlbum de l'últim prestatge de la llibreria que s'havia descuidat allà.

El va agafar i se'l va endur a la taula de la cuina. Es va servir cafè i va posar-se a fullejar-lo.

Eren fotografies del dia que la Harriet havia desaparegut. La primera era la darrera fotografia de la Harriet, a la desfilada del Dia de la Infància de Hedestad. A continuació, hi havia unes cent vuitanta fotos molt nítides de l'accident al pont. Ja havia examinat les imatges una a una amb lupa en anteriors ocasions. I ara girava les pàgines gairebé distretament; sabia que no hi trobaria res que no hagués vist abans. De fet, tot d'una va sentir que ja estava tip de la inexplicable desaparició de la Harriet Vanger i va tancar l'àlbum de cop.

Neguitós, es va acostar a la finestra de la cuina i va escrutar la foscor.

Llavors va tornar a fixar-se en l'àlbum. No hauria sabut explicar la sensació, però un pensament li ballava pel cap, com si estigués reaccionant davant una cosa que tot just acabava de veure. Era com si un ésser invisible li hagués xiuxiuejat a l'orella fent que els cabells del clatell se li ericessin.

Va tornar a obrir l'àlbum. El va repassar pàgina per pàgina, observant totes les fotografies del pont. Va contemplar un Henrik Vanger més jove, xop de gasoil, i un Harald, l'home que encara no havia vist, també més jove. La barana trencada, els edificis, les finestres i els vehicles que es veien a les imatges. No va tenir cap problema per identificar una Cecilia de 20 anys al bell mig dels curiosos. Duia un vestit de colors clars i una jaqueta fosca, i apareixia com a mínim en una vintena de fotos.

De sobte, va tenir un pressentiment; amb els anys, en Blomkvist havia après a confiar en la seva intuïció. I aquesta intuïció reaccionava davant alguna cosa de l'àlbum, però encara no sabia dir què era.

A les onze de la nit encara era a la taula de la cuina, tornant a examinar una per una les fotografies, quan va sentir que s'obria la porta.

—Puc entrar? —Era la Cecilia Vanger. Sense esperar resposta, es va asseure al seu davant a l'altra banda de la taula. En Blomkvist va tenir l'estranya sensació d'haver-ho viscut ja abans. Duia un vestit de colors clars, fi i no gaire en-tallat, i una jaqueta d'un blau grisos, unes peces pràcticament idèntiques a la roba que duia a les fotografies del 1966.

—El problema ets tu —va dir ella.

En Blomkvist va aixecar les celles.

—Em sap greu, però m'has agafat de sorpresa en trucar a la meva porta aquesta nit. I ara estic tan nerviosa que no puc dormir.

—Per què estàs nerviosa?

—Que no ho entens?

Ell va fer que no amb el cap.

—Si t'ho dic, em promets que no te'n riuràs?

—T'ho prometo.

—Quan et vaig seduir aquest hivern va ser una poca-soltada impulsiva. Volia passar-m'ho bé i prou. Aquella primera nit anava força beguda i no tenia cap intenció de començar res de llarga durada amb tu. Després es va convertir en alguna cosa més. Vull que sàpigues que totes aquelles setmanes tenint-te com a amant ocasional van ser les més felices de la meva vida.

—Jo també m'ho vaig passar molt bé.

—Mikael, t'he estat mentint a tu i també m'he mentit a mi mateixa tot el temps. No m'he sentit mai gaire desinhibida pel que fa al sexe. He tingut cinc o sis parelles sexuals en tota la meva vida. La primera vegada, quan tenia 21 anys i era una inexperta. Després, amb el meu marit, que vaig conèixer quan jo tenia 25 anys, i va resultar un malparit. I llavors, amb tres homes que vaig conèixer amb alguns anys d'interval. Però tu em vas remoure alguna cosa dins meu. Mai no en tenia prou. Devia tenir alguna cosa a veure amb el fet que tu mai no demanes res a canvi.

—Cecilia, no tens per què…

—Xst… no m'interrompis o mai no seré capaç de dir-te això.

En Blomkvist es va quedar assegut en silenci.

—El dia que vas marxar a la presó, em vaig sentir molt desgraciada. Te'n vas anar i va ser com si no haguessis existit mai. La casa dels convidats era a les fosques. El meu llit era fred i buit. I jo allà al mig, la dona de 56 anys més sola que la una.

No va dir res durant una estona i va mirar en Blomkvist als ulls.

—Aquest hivern em vaig enamorar de tu. No volia fer-ho, però va passar. I aleshores vaig reflexionar i vaig veure que només eres aquí temporalment, que un dia marxaries per sempre i que jo em quedaré aquí la resta de la meva vida. Això em va fer tant de mal, que vaig decidir que no et deixaria tornar a entrar quan sortissis de la presó.

—Ho sento.

—No és culpa teva. Quan aquesta nit te n'has anat, m'he assegut i he plorat. Tant de bo pogués començar la meva vida de bell nou. Aleshores decidiria una cosa.

—Quina?

Va clavar la vista a la taula.

—Que hauria d'estar completament boja per deixar de veure't simplement perquè un dia marxaries. Mikael, podem començar de nou? Pots oblidar el que ha passat aquest vespre?

—Ja està oblidat —va contestar ell—. Però gràcies per demanar-m'ho.

Ella encara abaixava la vista cap a la taula. —Si encara em vols, fem-ho.

Va alçar els ulls cap a ell. Tot seguit es va aixecar i va anar cap a la porta del dormitori. Va deixar caure la jaqueta a terra i es va treure el vestit per damunt del cap mentre entrava.

En Blomkvist i la Cecilia Vanger es van despertar quan la porta principal es va obrir i algú va entrar a la cuina. Van sentir el cop sec d'una cosa pesada en deixar-la a la vora de l'estufa. I aleshores va aparèixer l'Erika a la porta del dormitori amb un somriure que immediatament es va tornar una expressió d'esverament.

—Ostres! —Va fer un pas enrere.

—Hola, Erika —va dir en Blomkvist.

—Hola. Em sap molt de greu. Demano mil disculpes per entrar d'aquesta manera. Hauria d'haver trucat.

—I nosaltres hauríem d'haver tancat la porta principal. Erika… aquesta és la Cecilia Vanger. Cecilia… l'Erika Berger és la redactora en cap de Millennium.

—Bon dia —va dir la Cecilia.

—Bon dia —va dir l'Erika. Semblava com si no acabés de decidir si fer una passa endavant i donar-li la mà educadament o simplement marxar—. Eeh… vaig… vaig a fer un tomb…

—I si prepares una mica de cafè? —En Blomkvist va mirar el despertador de la tauleta de nit. Passava de migdia.

L'Erika va assentir amb el cap i va tancar la porta del dormitori. En Blomkvist i la Cecilia es van mirar. La Cecilia semblava avergonyida. Havien fet l'amor i xerrat fins a les quatre de la matinada. Llavors la Cecilia havia dit que passaria la nit allà i que a partir d'aleshores tant se li'n fotria que sabessin que dormia amb en Mikael Blomkvist. Havia dormit donant-li l'esquena, amb el braç d'ell envoltant-li els pits.

—Escolta… que no passa res —va dir ell—. L'Erika està casada i no és la meva xicota. Ens veiem de tant en tant, però no li importa en absolut si tu i jo tenim un embolic… Probablement se sent molt violenta, ara mateix.

Quan van passar a la cuina poc després, l'Erika havia preparat cafè, suc, melmelada de taronja, formatge i torrades. Feia bona olor. La Cecilia s'hi va acostar directament i li va oferir la mà.

—Ha sigut una mica violent, ara fa un moment. Què tal?

—Cecilia, em sap greu haver irromput com un elefant —va disculpar-se una Erika Berger d'allò més torbada.

—Oblidem-ho, per l'amor de Déu. I esmorzem.

—Hola —va dir en Mikael, abraçant l'Erika abans de seure—. Com has arribat?

—He pujat en cotxe aquest matí. Com, si no? He rebut el teu missatge a les dues de la matinada; t'he trucat unes quantes vegades.

—Tenia el mòbil apagat —va dir en Mikael dedicant un somriure a la Cecilia Vanger.

Després d'esmorzar l'Erika es va disculpar i els va deixar sols dient que havia d'anar a saludar en Vanger. La Cecilia va desparar la taula donant l'esquena a en Mikael. Ell es va aixecar i la va envoltar amb els braços.

—I ara què passarà? —va dir la Cecilia.

—Res. Funciona així… l'Erika és la meva millor amiga. Fa més de vint anys que mantenim una relació esporàdica, i probablement seguirem així vint anys més. O això espero. Però no hem sigut mai parella i no ens fiquem mai en les aventures de l'altre.

—Es això el que tenim? Una aventura?

—No sé el que tenim. Però sembla que estem bé l'un amb l'altre.

—On dormirà aquesta nit?

—Ja li trobarem un lloc. En una habitació dels convidats d'en Henrik. De tota manera, no voldrà dormir al meu llit.

La Cecilia hi va rumiar un moment. —No sé si m'hi puc acostumar. Potser a tu i a ella ja us va bé així, però jo no sé… jo mai no he… —Va fer que no amb el cap—. Me'n torno a casa meva. Hi he de rumiar una mica.

—Cecilia, abans m'ho has demanat i jo t'he explicat la meva relació amb l'Erika. La seva existència no et pot agafar completament de sorpresa.

—Es cert. Però mentre ella era a una còmoda distància allà, a Estocolm, la podia ignorar.

La Cecilia es va posar la jaqueta.

—Aquesta situació és absurda —va dir amb un somriure—. Vine a sopar aquesta nit. I porta l'Erika. Em penso que m'agradarà.

L'Erika ja havia solucionat el problema d'on dormir. En les anteriors ocasions en què havia vingut a Hedeby per visitar en Vanger s'havia allotjat a una de les habitacions de convidats, i ara ella li va preguntar directament si podia tornar a ocupar l'habitació. En Henrik amb prou feines va poder dissimular la seva alegria i li va assegurar que sempre era benvinguda.

Amb aquestes formalitats resoltes, en Blomkvist i la Berger van sortir a fer una passejada, i van travessar el pont per seure a la terrassa del Cafè de la Susanne just abans de l'hora de tancar.

—Estic molt emprenyada —va dir l'Erika—. Agafo el cotxe fins aquí per celebrar la teva tornada a la llibertat i et trobo al llit amb la femme fatale del poble.

—Em sap greu.

—Quant de temps fa que tu i Miss Mamellons… —L'Erika va fer uns gestos amb els índexs.

—Des que en Vanger es va associar amb nosaltres. —Ahà.

—Què vols dir amb «ahà»? —Simple curiositat.

—La Cecilia és una bona persona. M'agrada.

—No la critico pas. Només estic emprenyada. Em posen la mel al llavis i em veig obligada a fer dieta. Com ha anat la presó?

—Com unes vacances sense incidents. Com van les coses a la revista?

—Millor. Per primera vegada des de fa un any, els ingressos per publicitat van cap amunt. L'any passat per aquesta època estaven sota mínims, però hem girat full. Gràcies a en Henrik. Però el que em sobta és que les subscripcions també augmenten.

—Es normal, això sempre fluctua.

—Amb alguns centenars ballant amunt o avall. Però en vam aconseguir tres mil l'últim quadrimestre. Al principi vaig pensar que només era sort, però no paràvem de rebre més subscripcions. Es tracta de l'augment de tirada més gran que ha viscut mai una publicació mensual. Representa més que els ingressos per publicitat. I, alhora, sembla que no perdem els antics subscriptors. No ho entén ningú. No hem llançat cap campanya publicitària. En Christer es va dedicar tota una setmana a verificar sistemàticament a quin perfil demogràfic responen. En primer lloc, tots són subscriptors nous. En segon, el 70 per cent són dones. Normalment és a l'inrevés. I en tercer lloc, el nostre subscriptor tipus es pot descriure com el típic assalariat de coll i corbata, amb ingressos mitjans i que viuen al voltant de les grans ciutats: professors, executius mitjans, funcionaris.

—La revolta de la classe mitjana contra el gran capital?

—No ho sé pas. Però si continua així, comportarà un canvi significatiu del nostre perfil de subscriptors. Vam fer una reunió de la redacció ara fa dues setmanes i vam decidir començar a integrar progressivament nous temes a la revista. Vull més articles sobre el món del treball i les relacions amb els sindicats i també més reportatges d'investigació sobre temes de la dona, per exemple.

—No canvieu massa coses, ara —va dir en Blomkvist—. Si estem aconseguint nous subscriptors, vol dir que els agrada el que hem estat fent fins ara.

La Cecilia també havia convidat en Henrik Vanger a sopar, tal vegada per reduir el risc que sortissin temes conflictius a la conversa. Havia fet estofat de cérvol. L'Erika i en Henrik van passar una bona estona parlant de com anaven les coses a Millennium i dels nous subscriptors, però de mica en mica la conversa va derivar a altres assumptes. L'Erika, de sobte, es va girar cap a en Mikael i li va preguntar com portava la feina.

—Confio tenir un esborrany enllestit de la crònica de la família d'aquí a un mes perquè en Henrik hi doni una ullada.

—Una crònica amb aire de família Addams —va comentar la Cecilia.

—Conté certs aspectes històrics —va admetre en Mikael.

La Cecilia va mirar de reüll en Vanger.

—Mikael, en realitat en Henrik no està interessat en cap crònica de família. El que vol és que resolguis el misteri de la desaparició de la Harriet.

En Mikael no va dir res. Des que havia començat la relació amb la Cecilia, li havia parlat amb força franquesa sobre la Harriet. I la Cecilia ja havia deduït que era aquesta la seva veritable comesa, encara que ell no ho hagués admès formalment. En Mikael, per la seva banda, no havia explicat a en Henrik que ell i la Cecilia n'havien parlat. Les poblades celles d'en Henrik Vanger es van corrugar una mica. L'Erika guardava silenci.

—Estimat Henrik —va dir la Cecilia—. No sóc cap beneita. No sé quina mena d'acord teniu amb en Mikael, però la seva estada aquí, a Hedeby, té a veure amb la Harriet. O m'equivoco?

En Henrik Vanger va assentir amb el cap i va mirar en Blomkvist.

—Ja et vaig dir que era llesta. —Es va tombar cap a l'Erika—. M'imagino que en Mikael li deu haver explicat en què treballa aquí, a Hedeby. —Ella va fer que sí amb el cap—. I suposo que vostè pensa que és una bestiesa. No, no cal que respongui. Es una bestiesa i un despropòsit. Però ho he d'esbrinar.

—No tinc cap opinió pel que fa al cas —va contestar l'Erika diplomàticament.

—I tant que sí. —Es va tombar cap a en Blomkvist—. Digues, has esbrinat res que ens suposi cap avenç?

En Blomkvist va defugir la mirada d'en Henrik Vanger. Immediatament li va venir al cap l'estranya i freda intuïció que havia sentit la nit passada. La sensació l'havia acompanyat tot el dia, però no havia tingut temps de tornar a fullejar l'àlbum. Finalment, va alçar la vista cap a en Vanger i va negar amb el cap.

—No he trobat res en absolut.

El vell el va escrutar amb una mirada penetrant. I es va abstenir de fer cap comentari.

—Jo no sé què en penseu vosaltres, joves —va deixar anar—. Però, pel que fa a mi, és hora d'anar al llit. Gràcies pel sopar, Cecilia. Bona nit, Erika. Passi a veure'm abans de marxar, demà.

Així que en Vanger va haver tancat la porta principal, entre ells es va fer el silenci. Va ser la Cecilia qui el va trencar.

—Mikael, de què anava tot això?

—Doncs que en Henrik és tan sensible a les reaccions de la gent com un sismògraf. Ahir a la nit, quan vas venir a la caseta de fusta, jo estava fullejant un àlbum.

—I doncs?

—Que vaig veure una cosa. No sé ben bé què. Potser simplement és una intuïció, però em va marxar del cap.

—I es pot saber què era?

—Es que no ho sé. I aleshores vas entrar i…

La Cecilia es va ruboritzar. Va evitar mirar l'Erika i se'n va anar a fer cafè.

Feia un dia càlid i assolellat. Les plantes treien els primers brots i en Blomkvist es va veure tarallejant «Here Comes The Sun» dels Beatles. Era dilluns i l'Erika havia marxat a primera hora.

Havia passat la nit a l'habitació dels convidats d'en Henrik. Després de sopar, en Mikael havia preguntat a la Cecilia si volia companyia. I ella havia contestat que havia de preparar una reunió de la junta directiva de l'institut i que estava cansada i s'estimava més dormir. L'Erika va fer un petó a la galta a en Mikael i va marxar a la casa principal.

Quan ell havia ingressat a la presó a mitjan març, la neu encara ho cobria tot. Ara els bedolls es guarnien de verd i la gespa al voltant de la caseta era exuberant. Per primera vegada se li presentava l'oportunitat de fer un tomb per tota l'illa. A les vuit va passar per casa d'en Henrik i va demanar un termos a l'Anna. Va parlar breument amb en Vanger, que tot just s'acabava de llevar, i es va emportar un mapa de l'illa. Volia veure de més a prop la caseta d'en Gottfried. En Vanger li va explicar que la cabana ara era d'en Martin Vanger, però que feia anys que estava buida. De tant en tant l'ocupava algun parent que estava de pas.

En Blomkvist va poder enxampar en Martin abans que l'home marxés a la feina. Li va preguntar si li podia deixar la clau. I en Martin li va adreçar un somriure divertit.

—Ja veig que la crònica familiar deu haver arribat al capítol sobre la Harriet.

—Només hi volia donar un cop d'ull…

En Martin va tornar amb la clau en un minut.

—No et fa res, doncs?

—Pel que fa a mi, t'hi pots installar si vols. Si no tenim en compte que es troba a l'altra punta de l'illa, és més bonic que el lloc on t'estàs.

En Blomkvist va preparar cafè i sandvitxos. Abans de marxar va omplir una ampolla d'aigua i va ficar la carmanyola amb el dinar dins d'una motxilla que es va penjar en una espatlla. Va seguir un estret sender envaït per l'herba i va fer cap a una obaga a la vora de l'aigua. Des d'allà es tenia una meravellosa vista de la badia on desembocava el Hede, amb el port esportiu de Hedestad a la banda esquerra i el port comercial a la dreta.

El va sorprendre que ningú no hagués volgut anar a viure a la cabana d'en Gottfried. Es tractava d'una construcció rústica feta amb troncs de color fosc, una teulada vermella i marcs verds, amb un petit porxo a l'entrada principal. S'havia descurat el manteniment de la caseta i del jardí. La pintura de les portes i de les finestres saltava i el que hauria d'haver estat gespa era un herbassar d'un metre d'altura. Per desbrossar-lo hauria calgut una jornada sencera de dura feina amb la falç i la serra.

En Blomkvist va obrir la porta amb la clau i va treure la balda dels finestrons per obrir-los des de dins. L'estructura semblava la d'un vell graner d'uns trenta-cinc metres quadrats. L'interior estava acabat amb taulons i formava una espaiosa peça única amb grans finestres que donaven al mar a banda i banda de la porta d'entrada. Al fons, una escala duia a unes golfes obertes, habilitades com a dormitori a la part superior de la cabana, que ocupaven la meitat de l'espai. A sota de l'escala hi havia un forat amb una cuina de gas propà, un taulell i una aigüera. El mobiliari era bàsic: a l'esquerra de la porta hi havia un banc encastat a la paret i un escriptori corcat; i per sobre, una llibreria amb prestatges de fusta de teca. Més enllà, al mateix costat, es dreçava un armari gran. A la dreta de la porta es veia una taula rodona amb cinc cadires de fusta i, just a la meitat de la paret, una llar de foc.

La cabana no tenia electricitat; en comptes d'això, hi havia uns quants quinqués de querosè. A l'ampit d'una finestra hi havia un vell transistor Grundig. L'antena estava trencada. En Blomkvist va prémer el botó, però les piles estaven esgotades.

Va pujar per l'estreta escala i va donar un cop d'ull a les golfes que feien de dormitori: un llit de matrimoni, un matalàs sense llençols, una tauleta de nit i una calaixera.

En Blomkvist va passar una estona tafanejant per la cabana. La calaixera era buida, llevat d'alguns tovallons, estovalles i llençols que feien pudor de florit. A l'armari hi va trobar roba de treball, un parell de granotes, botes de goma, unes vambes i un llum de petroli. Als calaixos de l'escriptori hi havia paper d'escriure, diversos llapis, un bloc d'apunts, un joc de cartes i punts de llibre. L'armari de la cuina contenia plats, tasses, gots, espelmes i uns quants paquets de sal, bossetes de te i coses per l'estil. En un calaix de la taula hi havia els coberts.

Va trobar els únics rastres de caràcter intellectual a la llibreria que hi havia a sobre de l'escriptori. En Blomkvist hi va acostar una cadira i s'hi va enfilar per veure què contenien els prestatges. A l'inferior hi havia números vells de Se, Rekordmagasinet, Tidsfordriv i Lektyr de la darreria dels anys cinquanta i seixanta. També hi havia uns quants exemplars del Bildjournalen del 1965 i 1966, Mitt Livs Novell i alguns còmics: Gian, Fantomen i Romans. Va obrir un número de Lektyr del 1964 i va somriure en veure el posat relativament innocent de la noia nua.

Pel que feia als llibres, prop de la meitat eren edicions de butxaca de novelles de misteri de la collecció Manhattan, de l'editorial Wahlstròm: Mickey Spillane amb títols com ara Petó mortal, guarnits amb les clàssiques cobertes de Bertil Hegland. També hi va trobar una dotzena de llibres de Kitty, alguns títols d'Els cinc, d'Enid Blyton, i un volum d'Els bessons detectius, de Sivar Ahlrud: Misteri al metro. Va somriure amb nostàlgia. Tres llibres d'Astrid Lindgren: Els nens de Bullerbyn, Superdetectiu Blomkvist i Pippi Calcesllargues. Al prestatge de dalt de tot hi havia un llibre sobre la ràdio d'ona curta, dos llibres d'astronomia, una guia d'ocells, un llibre titulat L'imperi del mal, sobre la Unió Soviètica, un llibre sobre la guerra d'Hivern a Finlàndia, el catecisme de Luter, el llibre d'himnes de l'Església sueca i la Bíblia.

Va obrir la Bíblia i va llegir a la guarda interior: «Harriet Vanger, 12 de maig del 1963.» Era la Bíblia de la seva confirmació. Compungit, el va tornar a desar al prestatge.

Al darrere de la cabana hi havia un cobert de fusta per guardar les eines, amb una dalla, un rastell, un martell i una caixa gran amb serres, ribots i altres eines. Es va emportar una cadira al porxo i es va servir cafè del termos. Va encendre una cigarreta i va contemplar la badia de Hedestad a través de la pantalla del bosc.

La cabana d'en Gottfried era molt més modesta del que s'havia esperat. Aquest era, doncs, l'indret on el pare d'en Martin i la Harriet s'havia retirat quan el matrimoni amb la Isabella havia fet aigües cap a la fi dels anys cinquanta. Havia convertit aquesta cabana en la seva llar i aquí era on bevia fins a emborratxar-se. I allà baix, a prop del moll, s'havia ofegat. La vida a la cabana probablement era agradable a l'estiu, però quan la temperatura baixava per sota dels zero graus hi devia fer un fred de por. Segons el que fi havia explicat en Henrik, en Gottfried va continuar treballant al grup Vanger (amb interrupcions a causa de les terribles borratxeres) fins al 1964. El fet que fos capaç de viure a la cabana de manera més o menys permanent i que, malgrat tot, aparegués a la feina afaitat, net i amb americana i corbata mostrava que tenia una certa disciplina personal.

A més, aquest també era el lloc que la Harriet havia visitat amb tanta freqüència, i per això havia estat un dels primers on l'havien buscada. En Vanger li havia explicat que durant l'últim any la Harriet havia vingut sovint a la cabana, segons semblava per passar tranquilla els caps de setmana o les vacances. L'últim estiu havia viscut aquí tres mesos, tot i que anava al poble cada dia. L'Anita Vanger, la germana de la Cecilia, hi havia passat sis setmanes amb ella.

Què havia fet aquí tota sola? Les revistes Mitt Livs Novell i Romans, a més dels llibres de Kitty, devien ser seus. Potser el bloc d'apunts també. I per descomptat, la Bíblia.

Havia volgut sentir-se a prop del seu pare perdut, i allò havia estat un període de dol que necessitava passar? O tenia a veure amb les seves inquietuds religioses? La cabana exigia unes condicions de vida espartanes… volia viure en una mena de convent?

En Blomkvist va seguir la costa en direcció sud-est, però el camí quedava interromput per tants barrancs i tantes bardisses que gairebé era intransitable. Va tornar a la cabana i va enfilar el camí de tornada a Hedeby. Segons el mapa, hi havia un sender a través del bosc fins a un indret que anomenaven el Fortí. Va trigar vint minuts a trobar-lo a causa del sotabosc. El Fortí era el que quedava de les defenses costaneres de la Segona Guerra Mundial: búnquers amb trinxeres escampades al voltant d'una edificació de comandament. Tot estava cobert d'herbei i matolls.

Va recórrer un caminoi fins a un cobert per guardar barques. A la vora, va trobar un Pettersson enfonsat. Va tornar al Fortí i va seguir el sender fins a una tanca; havia arribat a Òstergàrden des de l'altra banda.

Va seguir el viarany sinuós a través del bosc, més o menys parallel als camps d'Òstergàrden. Es feia difícil continuar; hi havia trams entollats i es veia obligat a vorejar-los. Finalment va arribar a una bassa i, més enllà, a un graner. Pel que podia veure, el sender s'acabava aquí, a un centenar de metres del camí a Òstergàrden.

De l'altra banda, el camí pujava per un turó, Soderberget. En Blomkvist va superar un pendent costerut i va haver de grimpar l'últim tros. El cim de Sòderberget era un espadat gairebé vertical, orientat de cara al mar. Va resseguir el penya-segat per tornar a Hedeby. Es va aturar sobre les casetes d'estiueig per gaudir de la vista del port vell de pescadors, l'església i la caseta de fusta on ara vivia. Llavors va seure al damunt d'una roca plana i es va acabar el cafè tebi del termos.

La Cecilia Vanger guardava les distàncies. En Blomkvist no volia ser pesat, de manera que va esperar una setmana abans d'anar a veure-la a casa seva. El va deixar entrar.

—Deus pensar que sóc burra, jo, una respectable directora de 50 anys llargs comportant-se com una adolescent.

—Cecilia, ets una dona adulta. Tens dret a fer el que vulguis.

—Ja ho sé, i per això he decidit no veure't més. No puc continuar…

—Si us plau, no m'has d'explicar res. Espero que podrem ser amics.

—M'agradaria que continuéssim sent amics. Però no puc continuar aquesta relació amb tu. Mai no he tingut facilitat per a les relacions, jo. M'agradaria que em deixessis tranquilla una temporada.

Capítol 16 Diumenge, 1 de juny — Dimarts, 10 de juny

Després de sis mesos de meditar-hi infructuosament, es va obrir una escletxa en el cas de la Harriet Vanger. La primera setmana de juny, en Blomkvist va descobrir tres peces del trencaclosques totalment noves. Dues les va trobar tot sol. Amb la tercera el van ajudar.

Després de la visita de l'Erika al maig, havia tornat a repassar l'àlbum, assegut durant hores, examinant una fotografia rere l'altra, mentre provava de comprendre què l'havia fet reaccionar. No se'n va sortir, de manera que va deixar córrer l'àlbum i va reprendre la crònica de la família.

Un dia de juny, mentre era a Hedestad pensant en una cosa completament diferent, l'autobús va girar per Jàrnvàgsgatan i tot d'una va caure en allò que li havia estat ballant pel cap. La idea el va assaltar com un llamp sortit d'un cel ras. Es va sentir tan confós que es va quedar dins l'autobús tot el camí fins a la parada de fi de trajecte, davant de l'estació de tren. Allà va agafar el primer autobús a Hedeby per comprovar que no s'equivocava.

Es tractava de la primera foto de l'àlbum, l'última que havien fet a la Harriet Vanger aquell dia fatídic a Jàrnvàgsgatan, a Hedestad, mentre la noia contemplava la desfilada del Dia de la Infància.

Aquella fotografia desentonava amb la resta de l'àlbum. La hi havien posada perquè s'havia pres el mateix dia, però era l'única que no tractava de l'accident del pont. Cada cop que en Blomkvist i que tothom (s'imaginava ell) havia donat una ullada a l'àlbum, havia centrat l'atenció en la gent i els detalls de les fotografies del pont. No hi havia gens de dramatisme en la foto d'una multitud contemplant la desfilada del Dia de la Infància, unes quantes hores abans.

En Vanger devia haver mirat la fotografia milers de vegades, com un dolorós recordatori del fet que no tornaria a veure la seva nena mai més.

Tanmateix, no era això el que havia provocat la reacció d'en Blomkvist.

La foto l'havien fet des de l'altra banda del carrer, probablement des de la finestra d'un segon pis. L'objectiu de gran angular havia captat la part del davant d'una de les carrosses. A la plataforma es veien unes dones, amb un vestit de bany amb lluentons i uns bombatxos d'harem oriental, que llançaven caramels als espectadors. Algunes ballaven. Tres pallassos saltironejaven al davant de la carrossa.

La Harriet estava dreta a primera fila de la multitud, a la calçada. Al seu costat hi havia tres noies, les seves companyes de classe, i al seu voltant, uns cent veïns del poble pel cap baix.

Això era el que a en Blomkvist li havia cridat l'atenció inconscientment i el que li havia vingut al cap de cop i volta quan l'autobús havia passat exactament pel mateix lloc on havien fet la foto.

La gentada tenia l'actitud que se'n podia esperar. Els ulls seguien en tot moment la dansa, com la pilota en un partit de tennis o el disc en una pista d'hoquei sobre gel. Els que ocupaven l'extrem esquerre de la fotografia miraven els pallassos que tenien just al davant. Els que es trobaven més a prop de la carrossa observaven les noies vestides amb lluen-tons. L'expressió dels rostres era de tranquillitat. La quitxalla assenyalava. Alguns reien. Tothom semblava content. Llevat d'una persona.

La Harriet Vanger mirava a un costat. Les seves tres amigues i tothom que l'envoltava miraven els pallassos. Però el rostre de la Harriet estava girat entre trenta i trenta-cinc graus a la dreta. La seva mirada semblava clavada en alguna cosa de l'altra banda del carrer, però fos el que fos quedava més enllà de l'extrem inferior esquerre de la fotografia.

En Mikael va agafar una lupa i va provar de distingir-ne els detalls. La foto s'havia pres a massa distància perquè ell n'estigués del tot segur; però, a diferència de tothom que l'envoltava, la cara de la Harriet no mostrava gens ni mica d'alegria. La boca dibuixava una línia fina. Els ulls estaven completament oberts. Tenia els braços rectes i immòbils contra els costats del cos. Semblava espantada. Espantada o furiosa.

En Mikael va treure la foto de l'àlbum, la va ficar dins d'una funda de plàstic rígid i va anar a esperar l'autobús per tornar a Hedestad. Va baixar a Jàrnvàgsgatan i es va situar sota la finestra des de la qual devien fer la foto. Era just al límit del que es considerava el centre del poble. Es tractava d'un edifici de fusta on hi havia un videoclub i la boutique Sundstròm de moda masculina, fundada el 1932, segons indicava una placa a la porta d'entrada. Hi va entrar i va veure que la botiga tenia dues plantes; una escala de cargol duia al pis de dalt.

Al final de l'escala dues finestres donaven al carrer.

—El puc ajudar? —va dir un dependent ja gran quan en Blomkvist va treure la funda de plàstic amb la fotografia. Hi havia poca gent a la botiga.

—Miri, només volia veure des d'on s'havia fet aquesta foto. Li faria res si obro la finestra un moment?

L'home li va donar permís i en Blomkvist va poder veure exactament el lloc on havia estat la Harriet. Un dels edificis de fusta que a la fotografia eren darrere de la noia ja no existia; ara hi havia un edifici quadrat d'obra vista. L'altre edifici de fusta el 1966 era una papereria; ara hi havia una botiga d'aliments biològics i un establiment de bronzejat artificial. En Blomkvist va tancar la finestra, va donar les gràcies a l'home i es va disculpar per les molèsties.

Va creuar el carrer i es va plantar al lloc que havia ocupat la Harriet. Tenia un bon punt de referència, ja que el lloc exacte quedava entre la finestra del pis superior de la boutique de moda masculina i la porta de restabliment de bronzejat artificial. Va girar el cap i va mirar seguint la línia visual de la Harriet. Li feia l'efecte que la noia es fixava en la cantonada de l'edifici on hi havia la boutique Sundstròm de moda masculina. Era una cantonada perfectament normal i corrent, amb una travessia al darrere. «Què hi vas veure, Harriet?»

En Blomkvist va tornar a guardar la fotografia a la bossa i va marxar cap al parc de l'estació. Va seure a la terrassa d'una cafeteria i va demanar un tallat. De sobte se li va posar la pell de gallina.

En anglès en diuen new evidence, que sembla força més contundent que no pas «dades noves». Havia vist una cosa completament nova, una cosa que ningú més no havia advertit en cap de les investigacions que s'havien dut a terme al llarg d'aquells trenta-set anys.

El problema era que no estava segur del valor que tenia la nova informació, si és que en tenia cap. I, tanmateix, li semblava important.

Aquell dia de setembre en què la Harriet havia desaparegut havia comportat un trasbals en molts sentits. Havia estat un dia de festa a Hedestad, amb una gernació formada per milers de veïns als carrers, tant joves com vells. S'havia celebrat la reunió anual de la família a l'illa de Hedeby. Aquests dos esdeveniments per si sols ja representaven una inflexió en la rutina de la contrada. Però l'accident del pont havia eclipsat tota la resta.

L'inspector Morell, en Henrik Vanger i tots els altres que havien reflexionat sobre la desaparició de la Harriet s'havien centrat en els esdeveniments de l'illa. En Morell havia escrit que no podia treure's del cap la sospita que el xoc del pont i la desaparició de la Harriet estaven relacionats. En Blomkvist ara estava convençut que aquesta intuïció anava desencaminada.

La pellícula dels fets no havia començat a l'illa de Hedeby, sinó a Hedestad unes hores abans. La Harriet Vanger havia vist alguna cosa o algú que l'havia espantada i l'havia empès a tornar a casa per veure directament l'oncle, que, malauradament, no havia tingut temps per atendre-la. I aleshores hi havia hagut l'accident del pont. I tot seguit, l'assassinat.

En Blomkvist es va quedar parat. Era la primera vegada que donava per fet conscientment que a la Harriet l'havien assassinada. Donava per vàlid el convenciment d'en Vanger. La Harriet era morta i ara ell buscava l'assassí.

Va tornar a l'informe de la policia. De tots els milers de pàgines, només una ínfima part parlava del que havia passat a Hedestad. La Harriet havia estat amb tres companyes de classe, que havien interrogat sense excepció. S'havien reunit al parc de l'estació a les nou del matí. Una de les noies pensava comprar-se uns texans i les seves amigues la van acompanyar. Van fer un cafè a la cafeteria dels grans magatzems, i en acabat van anar al camp d'esports per passejar entre les paradetes de la fira i les piscines de pesca d'aneguets de goma, on es van trobar amb altres amigues de l'institut. A migdia van tornar al poble per mirar la desfilada. Just abans de les dues del migdia, la Harriet, tot d'una, els va dir que havia de marxar a casa. Es van acomiadar en una parada de l'autobús a prop de Jarnvagsgatan.

Cap de les amigues no havia notat res d'estrany. Una era l'Inger Stenberg, la que havia descrit la transformació de la Harriet durant l'últim any dient que la noia s'havia tornat «impersonal». Havia dit que la Harriet havia estat molt callada aquell dia, cosa habitual, i que en general s'havia deixat arrossegar per les altres.

L'inspector Morell havia parlat amb totes les persones que havien vist la Harriet aquell dia, encara que només s'haguessin saludat durant la fira. Quan la van declarar oficialment desapareguda els diaris locals van publicar una foto seva. Alguns veïns de Hedestad s'havien posat en contacte amb la policia per comunicar que l'havien vista el dia de la desfilada, però ningú no havia informat de res extraordinari.

L'endemà al matí en Blomkvist va trobar-se amb en Vanger a la taula de l'esmorzar.

—Em vas dir que la família Vanger encara té interessos al Hedestads-Kuriren.

—Això mateix.

—M'agradaria tenir accés a l'arxiu fotogràfic. De l'any 1966.

En Vanger va deixar el got de llet i es va netejar el llavi superior.

—Mikael, què has descobert?

Va mirar el vell directament als ulls.

—Res en concret. Però em penso que potser hem interpretat malament la pellícula dels fets.

Va mostrar la foto a en Vanger i li va dir què n'opinava. En Vanger no va dir res durant una llarga estona.

—Si no vaig errat, ens hem de concentrar el màxim possible en el que va passar a Hedestad aquell dia, no només en el que va passar a l'illa —va explicar en Blomkvist—. No sé com fer-ho després de tot el temps que ha passat, però de segur que es van fer una pila de fotografies de la festa del dia de la desfilada que no es van publicar mai. Aquestes són les que vull veure.

En Henrik Vanger va fer servir el telèfon de paret de la cuina. Va trucar a en Martin, li va explicar el que volia i li va demanar qui era el responsable de la secció fotogràfica. Deu minuts més tard s'havia localitzat la gent pertinent i ja l'havien obtingut el permís per accedir-hi.

El responsable de fotografia del Hedestads-Kuriren era la Madeleine Blomberg, a qui anomenaven Maja. Era la primera dona responsable de la secció fotogràfica que en Blomkvist coneixia al món del periodisme, on la fotografia encara era un domini artístic reservat als homes.

Com que era dissabte, la redacció estava buida, però resultava que la Maja Blomberg vivia a tan sols cinc minuts de distància i va esperar en Blomkvist a la porta d'entrada. Havia treballat al Hedestads-Kuriren pràcticament tota la vida. Havia començat com a correctora l'any 1964, després havia treballat en el revelat de les fotos i havia passat uns quants anys al laboratori fotogràfic; de tant en tant l'enviaven a fer algun encàrrec com a fotògrafa quan anaven curts de personal. Havia aconseguit una feina ajornada completa a la redacció i deu anys més tard, quan el responsable de fotografia es va jubilar, va ocupar el càrrec de cap de departament.

En Blomkvist li va preguntar com estava organitzat l'arxiu fotogràfic.

—Si vol que li digui la veritat, l'arxiu és un desori. Des que tenim ordinadors i fotografies digitals, l'arxiu actual està guardat en CD. Vam tenir un becari que es va passar un temps escanejant fotografies antigues importants, però només s'ha catalogat una mínima part del que hi ha als arxius. Les fotografies antigues estan ordenades segons la data en classificadors de negatius. O són aquí, a la redacció, o bé són al magatzem de les golfes.

—M'interessen les fotos de la desfilada del Dia de la Infància del 1966, però també qualsevol fotografia presa aquella setmana.

La Maja Blomberg li va adreçar una mirada inquisidora.

—Es refereix a la setmana en què va desaparèixer la Harriet Vanger?

—Coneix la història?

—No podria haver treballat al Hedestads-Kuriren tota la vida i no estar-ne al corrent. I quan en Martin Vanger m'ha trucat aquest matí a primera hora del meu dia lliure, he extret les meves conclusions. Se'n sap res de nou?

La Blomberg tenia nas per a les notícies. En Blomkvist va remenar el cap amb un petit somriure i li va explicar la seva tapadora.

—No, i no crec que ningú arribi a treure mai l'entrellat d'aquest misteri. Figura que és confidencial, però la veritat és que faig de negre per escriure l'autobiografia d'en Henrik Vanger. La història de la noia desapareguda és el típic tòpic, però també és un capítol que no es pot passar per alt. Busco alguna cosa que no s'hagi fet servir abans i que pugui illustrar aquell dia… de la Harriet i les seves amigues.

La Blomberg semblava dubtar, però l'explicació era raonable i no tenia cap motiu per qüestionar el que li deia.

Un fotògraf de premsa gasta entre dos i deu rodets de pellícula al dia. Per als esdeveniments importants, pot gastar-ne el doble. Cada rodet conté trenta-sis negatius; per tant, no és estrany que un diari local acumuli més de tres-centes imatges al dia, de les quals només unes quantes s'arriben a publicar. Un departament ben organitzat secciona els rodets de pellícula i colloca els negatius en fundes de sis. Un rodet ocupa, si fa no fa, una pàgina d'un classificador de negatius. I un classificador conté aproximadament cent deu rodets. En un any s'omplen prop de vint-i-cinc classificadors. Així doncs, al llarg dels anys s'acaben aplegant un elevat nombre de classificadors, que generalment no tenen cap valor comercial i que omplen les prestatgeries del departament fotogràfic. A més a més, cada fotògraf i redactor del departament de fotografia està convençut que les fotos contenen «documentació històrica de valor incalculable» i, per tant, mai no llencen res.

El Hedestads-Kuriren es va fundar l'any 1922 i el departament fotogràfic existeix des del 1937. El magatzem de les golfes del Hedestads-Kuriren conté uns mil dos-cents classificadors organitzats, com deia la Blomberg, segons la data. Els negatius del setembre del 1966 es guardaven en quatre classificadors de cartró barat.

—Com ho fem? —va dir en Blomkvist—. Necessito un negatoscopi i fer còpies de tot el que em pugui interessar.

—Ja no tenim cambra fosca. Tot s'escaneja. Sap com fer anar un escànner de negatius?

—Sí, m'agrada la fotografia i tinc un escànner de negatius Agfa. Treballo amb Photoshop.

—Aleshores fa servir el mateix equipament que nosaltres.

La Blomberg el va guiar amb una volta ràpida per la petita redacció, li va oferir una cadira al davant d'un negatoscopi i va engegar un ordinador i un escànner Tot seguit li va ensenyar on era la màquina dels cafès, a la sala del menjador. Van acordar que en Blomkvist es podia quedar tot sol treballant, però que li havia de trucar quan volgués marxar de la redacció perquè ella vingués a tancar amb clau i a activar l'alarma. Llavors el va deixar amb un alegre «que s'ho passi bé».

En aquella època el Hedestads-Kuriren tenia dos fotògrafs. El que cobria el torn aquell dia era en Kurt Nylund, que en Blomkvist ja coneixia. En Nylund tenia uns 20 anys el 1966. Després va anar a viure a Estocolm i es va fer famós treballant com a fotògraf independent per a l'agència Pressens Bild, de Marieberg. Els seus camins s'havien encreuat diverses vegades durant els anys noranta, quan Millennium havia treballat amb fotografies de Pressens Bild. El recordava com un home de cara angulosa i cabells fins. El dia de la desfilada, en Nylund havia emprat pellícula de poca sensibilitat, amb no gaire gra, la que feien servir molts fotògrafs de premsa.

En Blomkvist va treure els negatius de les fotos del jove Nylund i els va posar al negatoscopi. Va examinar amb lupa negatiu rere negatiu. Llegir negatius és una mena d'art que exigeix una certa experiència, cosa que en Blomkvist no tenia. Per determinar si la fotografia contenia informació de valor, tenia pensat escanejar cadascuna de les fotografies i examinar-la a la pantalla de l'ordinador. Li caldrien hores. Així doncs, va fer una repassada general de les fotografies que potser li interessarien.

Va començar amb totes les de l'accident. La collecció d'en Vanger era incompleta. La persona que havia copiat la sèrie (possiblement en Nylund en persona) se n'havia descuidat prop de trenta que ni eren borroses ni de tan mala qualitat per no considerar-les dignes de publicació.

En Blomkvist va apagar l'ordinador del Hedestads-Kuriren i va connectar l'escànner Agfa al seu propi iBook. Es va passar dues hores escanejant la resta de fotografies.

Una li va cridar l'atenció de seguida. En algun moment entre les 15.10 i les 15.15, just quan la Harriet s'havia esfumat, algú havia obert la finestra de la seva habitació. En Vanger havia intentat debades esbrinar qui era. En Blomkvist tenia a la pantalla una fotografia que es devia haver pres exactament en el moment en què es va obrir la finestra. Hi havia una figura i un rostre, per bé que desenfocats. Va decidir que una anàlisi més detallada podia esperar fins que hagués escanejat totes les imatges.

A continuació, va examinar les fotografies de les celebracions del dia de la desfilada. En Nylund havia gastat sis rodets, aproximadament dues-centes fotos. Hi havia una gentada interminable formada per quitxalla amb globus, adults, l'ambient dels carrers amb venedors de salsitxes de frankfurt, la desfilada en si, un artista en un escenari i un lliurament de premis.

En Blomkvist va optar per escanejar tota la collecció sencera. Sis hores més tard, tenia un arxiu amb noranta imatges, però es veuria obligat a tornar.

A les nou del vespre va trucar a la Blomberg, li va donar les gràcies i va agafar l'autobús cap a casa, a l'illa de Hedeby.

Va tornar a la redacció diumenge a les nou del matí. Encara estava buida quan la Blomberg el va deixar entrar. No s'havia adonat que era el pont de Pentecosta i que el diari no sortiria fins dimarts. Es va passar tot el dia escanejant fotografies. A les sis de la tarda encara n'hi quedaven quaranta de la desfilada del Dia de la Infància. En Blomkvist havia examinat els negatius i havia decidit que els primers plans de rostres de nens bufons o d'un artista dalt de l'escenari simplement no s'ajustaven al seu objectiu. El que havia escanejat era l'ambient del carrer i la multitud.

En Blomkvist es va passar la festa de Pentecosta repassant el nou material. Va fer dues descobertes. La primera el va omplir de consternació. La segona va fer que se li disparés el cor.

La primera era el rostre de la finestra de la Harriet Vanger. La fotografia havia quedat borrosa per culpa del moviment i, per tant, l'havien exclòs de la sèrie original. El fotògraf s'havia situat al turó de l'església i havia mirat cap al pont. Els edificis eren al fons. En Mikael va enquadrar la imatge perquè només sortís la finestra i aleshores va ajustar el contrast i va augmentar la nitidesa fins a assolir el que considerava la millor qualitat d'imatge possible.

El resultat va ser una imatge granulosa, amb una escala de grisos mínima, que mostrava una cortina, part d'un braç i un rostre imprecís en forma de mitja lluna un xic retirat cap a l'interior de l'habitació.

Aquella cara no era de la Harriet Vanger, que tenia els cabells negres com l'atzabeja, sinó la d'una persona de cabells rossos.

Era impossible distingir clarament els trets facials, però estava segur que es tractava d'una dona; la part menys enfosquida del costat de la cara continuava fins al nivell de les espatlles i insinuava una cabellera de dona. Una dona que duia roba de colors clars.

En va calcular l'alçada en relació amb la finestra: era una dona d'aproximadament metre setanta.

Va clicar al damunt d'altres imatges de l'accident, i una persona encaixava amb aquella aparença: una Cecília Vanger de 20 anys.

En Kurt Nylund havia fet divuit fotografies des de la finestra de la boutique Sundstròm. La Harriet sortia en disset. Ella i les seves companyes de classe havien arribat a Jàrnvàgsgatan al mateix moment en què en Nylund havia començat a fer fotos. En Blomkvist calculava que les fotografies s'havien pres en un lapse de cinc minuts. A les primeres, la Harriet i les amigues baixaven pel carrer enquadrat. Des de la foto 2 a la 7, hi apareixien aturades tot contemplant la desfilada. Tot seguit s'havien desplaçat prop de sis metres carrer avall. A les últimes fotos, que potser s'havien pres una estona més tard, les noies ja no hi eren.

En Blomkvist va editar un seguit de fotografies per enquadrar la meitat superior de la Harriet i les va manipular per aconseguir el millor contrast. Va desar-les en un arxiu diferent, va obrir el programa Graphic Converter i va activar la funció de diaporama. L'efecte era el d'una pellícula muda discontínua on cada fotograma apareixia durant dos segons.

La Harriet arriba, imatge de perfil. La Harriet s'atura i mira carrer avall. La Harriet gira la cara cap al carrer. La Harriet obre la boca per dir alguna cosa a la seva amiga. La Harriet riu. La Harriet es toca l'orella amb la mà esquerra. La Harriet somriu. La Harriet tot d'una sembla sorpresa, amb el rostre girat en un angle de vint graus a l'esquerra de la càmera La Harriet, amb els ulls esbatanats, deixa de somriure. La boca de la Harriet forma una fina línia. La Harriet concentra la mirada. Al seu rostre es pot llegir… què? Pena, consternació, fúria? La Harriet abaixa els ulls. La Harriet ja no hi és.

En Blomkvist va passar la seqüència una vegada i una altra.

Confirmava amb força rotunditat la teoria que havia formulat ell. Alguna cosa va passar a Jàrnvàgsgatan.

«Veu alguna cosa… algú… a l'altra banda del carrer. Això la trasbalsa. Va a veure en Vanger per tenir una conversa privada que no s'arriba a produir. I desapareix sense deixar ni rastre.»

Alguna cosa va passar, però les fotografies no explicaven què.

Dimarts, a les dues de la matinada, en Blomkvist va fer cafè i es va menjar uns sandvitxos al banc de la cuina. Estava desmoralitzat i esperançat alhora. Contra tot pronòstic, havia descobert noves pistes. L'únic problema era que, tot i que allò aportava llum a la pellícula dels fets, no l'acostava gens ni mica a la solució del misteri.

Va rumiar molt, moltíssim, sobre quin paper hauria pogut tenir la Cecília Vanger en el drama. En Vanger havia investigat implacablement les activitats de totes les persones implicades aquell dia, i la Cecília no n'havia quedat al marge. Vivia a Uppsala, però havia vingut a Hedeby dos dies abans d'aquell dissabte fatídic. S'estava amb la Isabella Vanger. Havia dit que possiblement havia vist la Harriet hores abans aquell matí, però que no hi havia parlat. Havia agafat el cotxe per anar a Hedestad a fer una gestió. No s'hi havia trobat la Harriet i va tornar a Hedeby al voltant de la una del migdia, si fa no fa l'hora en què en Nylund prenia les fotos a Jàrnvàgsgatan, Es va canviar i pels volts de les dues va ajudar a parar taula per al sopar d'aquell vespre.

Com a coartada (si és que ho era), era força inconsistent. Les hores eren aproximades, sobretot pel que feia a quan havia tornat a l'illa de Hedeby, però en Vanger no havia trobat res que fes sospitar que mentia. La Cecília Vanger era un dels pocs membres de la família que queia bé a en Vanger. I, a més, ell mateix no feia gaire que s'hi havia embolicat. Com podia ser objectiu? I, certament, no se la imaginava pas com una assassina.

Ara, una fotografia desconeguda avui li deia que la dona havia mentit en dir que aquell dia no havia estat a l'habitació de la Harriet. En Blomkvist rumiava sobre la possible importància de tot això.

«I si vas mentir sobre aquest punt, quines altres mentides vas explicar?»

Va repassar mentalment el que sabia de la Cecilia. La veia com una persona introvertida, innegablement marcada pel seu passat. Vivia sola, no tenia vida sexual i se li feia difícil obrir-se a la gent. Guardava les distàncies, i quan s'havia deixat anar ho havia fet sense reserves. L'havia triat a ell, un foraster de pas, com a amant. I havia dit que ho havia deixat córrer perquè era incapaç de viure amb la idea que ell sortiria de la seva vida tan sobtadament com hi havia aparegut. En Blomkvist s'imaginava que potser era precisament per aquesta mateixa raó que s'havia atrevit a fer el pas i començar una relació amb ell. Com que es tractava d'una cosa temporal, no havia de tenir por que ell li canviés la vida de manera radical.

Va sospirar i va deixar de banda les especulacions d'afeccionat a la psicologia.

Va fer la segona descoberta durant la nit. La clau del misteri era allò que la Harriet havia vist a Hedestad. I ell no ho esbrinaria mai, llevat que inventés una màquina del temps i es posés darrere de la noia per mirar per damunt de la seva espatlla.

I aleshores se li va acudir. Es va clavar un cop al front i va obrir l'iBook. Va clicar damunt les imatges sense enquadrar de la sèrie de Jàrnvàgsgatan i… ve-t'ho aquí!

Rere la Harriet, aproximadament un metre a la seva dreta, hi havia una parella jove; l'home duia un suèter de ratlles, i la dona, una jaqueta de color clar. La dona tenia una càmera a la mà. Quan en Blomkvist va ampliar la imatge, li va semblar una Kodak Instamatic amb flaix, una càmera barata per a les vacances, pensada per a gent que no sabia res de fotografia.

La dona sostenia la càmera a l'alçada de la barbeta. Tot seguit l'havia enlairat per fer una foto dels pallassos, i just aleshores l'expressió de la Harriet canviava.

En Blomkvist va comparar la posició de la càmera amb la línia visual de la Harriet. La dona havia pres una fotografia del lloc exacte cap a on mirava la Harriet.

El cor li bategava acceleradament. Es va reclinar contra el respatller i es va treure les cigarretes de la butxaca del pit de la camisa. «Algú en va fer una foto.» Com identificaria i trobaria la dona? La podria aconseguir? S'havia revelat mai, aquell rodet? I si era així, encara es conservaven, les fotos?

Va obrir la carpeta amb les fotografies de la multitud que havia fet en Nylund. Les dues hores següents les va passar ampliant-les totes i cadascuna, i estudiant-ne cada centímetre quadrat. No va tornar a veure la parella fins que no va arribar a les últimes fotos. En Nylund havia retratat un altre pallasso amb globus a la mà posant al davant de la càmera mentre es trencava de riure. Les fotografies eren de l'aparcament que hi havia a l'entrada del camp d'esports on es feia la festa. Devien ser les dues del migdia tocades. Just després que en Nylund hagués rebut l'avís de l'accident al pont que va posar fi de manera inesperada al reportatge de la desfilada del Dia de la Infància.

La dona gairebé quedava oculta, però l'home del suèter ratllat estava clarament a la vista, de perfil. Duia unes claus a la mà i s'inclinava per obrir la porta d'un cotxe. L'objectiu enfocava en primer terme el pallasso, i el cotxe quedava una mica borrós. La placa de la matrícula estava tallada en part, però començava per «AC3» i després venia alguna cosa més.

Les matrícules dels vehicles dels anys seixanta començaven per la lletra de la província, i en Mikael, de petit, havia après a identificar la procedència dels vehicles. AC era el codi de Vàsterbotten.

Llavors en Mikael es va fixar en una altra cosa. Al vidre del darrere hi havia un adhesiu. Ho va ampliar i el text va desaparèixer, difuminat. Va tornar a enfocar l'adhesiu i va ajustar el contrast i la nitidesa. Va trigar una mica. Encara no podia llegir les lletres, però va provar d'esbrinar què deia el text basant-se en les formes borroses. Bona part de les lletres s'assemblaven d'allò més. Una O es podia confondre amb una D; una B, amb una E, etcètera. Després de fer algunes provatures amb llapis i paper, i d'excloure certes lletres, li va quedar una línia de text inintelligible:

Capítol 17 Dimecres, 11 de juny — Dissabte, 14 de juny

En Blomkvist va obtenir la tercera peça del trencaclosques gràcies a una ajuda inesperada. Després de manipular les imatges pràcticament tota la nit, va dormir profundament fins ben entrada la tarda. Es va llevar amb mal de cap, va prendre una dutxa i es va arribar al Cafè de la Susanne per dinar. Hauria d'haver anat a veure en Vanger per informar-lo del que havia descobert. En lloc d'això, quan va tornar va anar a casa de la Cecilia i va trucar a la porta. Necessitava preguntar-li per què li havia mentit dient-li que no havia estat a l'habitació de la Harriet. Ningú no li va obrir.

Tot just marxava quan va sentir: —La teva puta no és a casa.

El Gollum havia sortit de la cova. En altres temps havia estat alt, gairebé dos metres, però l'edat li havia carregat tant les espatlles que els ulls li quedaven a l'alçada dels d'en Blomkvist. Tenia la cara i el coll plens de taques d'un marró fetge. Duia pijama i una bata marró, i s'ajudava d'un bastó. Semblava un d'aquells vells esquerps i eixuts.

—Què ha dit?

—He dit que la teva puta no és a casa.

En Blomkvist se li va plantar tan a prop que gairebé estaven nas contra nas.

—Està parlant de la seva filla, porc fastigós.

—No sóc jo, qui ve aquí d'amagat a la nit —li va etzibar en Harald Vanger amb un somriure esdentegat. Li pudia l'alè. En Blomkvist el va esquivar i va continuar pel carrer sense mirar enrere. Va trobar en Vanger al seu gabinet.

—Acabo de tenir el plaer de conèixer el teu germà —va dir en Mikael.

—En Harald? Vaja, vaja. Així doncs, ha gosat sortir. Ho fa un parell de vegades a l'any.

—He anat a trucar a la porta de la Cecília quan he sentit una veu al meu darrere dient, i cito textualment: «La teva puta no és a casa.» Fi de la citació.

—Fa molt per en Harald —va comentar en Henrik tranquillament.

—Ha dit puta a la seva filla, per l'amor de Déu!

—Fa anys que ho fa. Per això no es parlen gaire.

—Per què li diu això?

—La Cecília va perdre la virginitat als 21 anys. Va passar aquí, a Hedestad, arran d'un embolic d'estiu, l'any següent a la desaparició de la Harriet.

—I doncs?

—Doncs que l'home de qui es va enamorar resulta que es deia Peter Samuelsson. Era consultor financer del grup Vanger. Un nano brillant. Actualment treballa per a ABB. El tipus d'home que m'hauria fet sentir molt orgullós de tenir com a gendre si ella hagués sigut la meva filla. En Harald li va mesurar el crani o va comprovar el seu arbre genealògic, o alguna cosa per l'estil, i va descobrir que era jueu en una quarta part.

—Collons…!

—Des d'aleshores que li diu puta. —Sabia que la Cecília i jo hem…

—Al poble probablement ho sap tothom, amb la possible excepció de la Isabella, perquè ningú amb dos dits de front no li diria res, i gràcies a Déu la dona és prou assenyada per ficar-se al llit a les vuit cada vespre. En Harald, en canvi, segurament ha seguit cada pas que has fet.

En Blomkvist es va asseure; semblava desconcertat.

—Vols dir que tothom sap…

—Es clar.

—I no et fa res?

—Benvolgut Mikael, no és assumpte meu. —On és la Cecilia?

—El trimestre s'ha acabat. Dissabte va marxar a Londres per anar a veure la seva germana i després marxava de vacances a… hum…, em penso que a Florida. Tornarà d'aquí a un mes.

En Blomkvist encara se sentia més desconcertat.

—Per dir-ho d'alguna manera, hem deixat córrer la nostra relació durant un temps.

—Això tinc entès; però, igualment, no és assumpte meu. Com portes la feina?

En Blomkvist es va servir un cafè del termos d'en Vanger.

—Crec que he trobat noves dades.

En Blomkvist treure l'iBook de la bossa i va recórrer la sèrie d'imatges que mostrava com havia reaccionat la Harriet a Jàrnvàgsgatan. Va explicar com s'havia fixat en els espectadors de la càmera i en el cotxe amb l'adhesiu de la Fusteria Norsjò. En acabat, en Vanger va voler veure les fotografies novament. Quan va alçar la vista de l'ordinador, tenia la cara grisa. En Blomkvist es va alarmar tot d'una i va posar una mà a l'espatlla d'en Vanger. L'home li va indicar que no passava res i va seure en silenci una estona.

—Has aconseguit el que jo considerava impossible. Has trobat una cosa completament nova. Què penses fer ara?

—Vull veure aquesta instantània, si encara es conserva. No va esmentar el rostre de la finestra.

Quan en Blomkvist se'n va anar, en Harald Vanger ja havia tornat a la seva cova. En tombar la cantonada, va trobar algú al porxo de la caseta de fusta, assegut d'esquena i llegint un diari. Per una fracció de segon, es va pensar que era la Cecília, però la noia de cabells foscos del porxo era la seva filla.

—Hola, papa —va dir la Pernilla Abrahamsson. En Mikael la va abraçar una bona estona. —D'on carai surts, tu, ara?

—De casa, evidentment. Vaig cap a Skellefteà. Que em puc quedar a passar la nit?

—Es clar, però com has vingut?

—La mama sabia on eres, i he preguntat al Cafè si sabien on t'estaves. La dona m'ha indicat exactament quina casa era. Te n'alegres, de veure'm?

—I és clar que sí. Entra. M'hauries d'haver avisat, així hauria comprat alguna cosa bona per menjar o el que fos.

—M'ha agafat un rampell i m'he desviat per venir. Et volia felicitar perquè has sortit de la presó, però no em vas trucar.

—Em sap greu.

—No passa res… La mama em va dir que sempre estàs capficat en les teves coses. —Això et diu de mi?

—Més o menys. Però tant se val. Encara t'estimo. —Jo també t'estimo, però ja saps… —Ja ho sé. Ara ja sóc gran.

En Mikael va preparar te i pastes.

El que havia dit la seva filla era cert. Ja no era cap nena petita; gairebé tenia disset anys, i pràcticament era una dona adulta. Havia d'aprendre a deixar de tractar-la com a una criatura.

—I doncs, com és?

—Com és el què?

—La presó.

Ell se'n va riure.

—Em creuries si et digués que va ser com fer unes vacances pagades amb tot el temps que volia per pensar i escriure?

—Es clar. Diria que no hi ha d'haver gaire diferència entre una presó i un monestir; la gent sempre va als monestirs per canviar.

—Bé, tu ho has dit. Espero que no t'hagi comportat cap problema que el teu pare fos a la garjola.

—De cap manera. Estic orgullosa de tu, i mai no desaprofito l'oportunitat de fanfarronejar perquè vas anar a la presó per les teves conviccions.

—Per les meves conviccions?

—Vaig veure l'Erika a la tele.

—Pernilla, no sóc innocent. Em sap greu no haver parlat amb tu sobre el que va passar, però no em van condemnar injustament. El tribunal va dictar sentència basant-se en el que es va dir durant el judici.

—Però tu no vas explicar en cap moment la teva versió dels fets.

—No, perquè va resultar que no tenia cap prova.

—Entesos. Aleshores, respon a la meva pregunta: en Wennerstròm és un pocavergonya, sí o no?

—Es un dels pitjors pocavergonyes que m'he trobat.

—Amb això en tinc prou. T'he portat un regal.

Va treure un paquet de la bossa. Ell el va obrir; era un CD: The Best of the Eurythmics. La Pernilla sabia que era un dels seus grups preferits. Ell el va posar a l'iBook i van escoltar «Sweet Dreams» junts.

—Com és que vas a Skellefteà?

—Convivències de la catequesi amb una congregació que es diu La Llum de la Vida —va contestar la Pernilla com si fos la cosa més natural del món.

En Blomkvist va sentir una esgarrifança que li va recórrer tota l'esquena. De sobte prenia consciència de fins a quin punt s'assemblaven la seva filla i la Harriet Vanger. La Pernilla tenia 16 anys, precisament la mateixa edat que la Harriet quan va desaparèixer. Totes dues tenien un pare absent. Totes dues se sentien atretes pel fanatisme religiós de tèrboles sectes: la Harriet, pels pentecostals, i la Pernilla, per un grup tan estrambòtic que tenia els nassos d'anomenar-se La Llum de la Vida.

No sabia com afrontar el nou interès de la seva filla per la religió. Tenia por de coartar-li el dret de prendre les seves pròpies decisions. No obstant això, La Llum de la Vida era justament el tipus de secta que Millennium no dubtaria a deixar com un drap brut. A la primera oportunitat que se li presentés, en parlaria amb la seva mare.

La Pernilla va dormir al llit, i ell es va embolicar amb mantes i va passar la nit al banc de la cuina. Es va llevar amb torticoli i els músculs adolorits. La Pernilla estava impacient per continuar el viatge, de manera que ell va preparar l'esmorzar i la va acompanyar a l'estació. Tenien poc temps, al Cafè van demanar un parell de cafès per emportar en un got de plàstic i van seure en un banc al final de l'andana mentre la feien petar sobre tota mena de coses. Fins que ella va dir:

—La idea que vagi a Skellefteà no et fa gaire el pes, oi? —Ell no sabia què dir—. No és gens perillós. De tota manera, tu no ets creient, oi?

—Dona, no sóc un bon creient, en tot cas.

—No creus en Déu?

—No, no crec en Déu, però respecto que tu sí que ho facis. Tothom ha de creure en alguna cosa.

Quan el tren va arribar, es van fer una llarga abraçada fins que la Pernilla va haver de pujar-hi. Amb un peu a l'esglaó, es va girar.

—Papa, no vull fer proselitisme. Tant me fa què creguis, jo sempre t'estimaré. Però em penso que hauries de continuar els teus estudis de la Bíblia.

—Per què ho dius?

—He vist les citacions que tenies enganxades a la paret —va contestar ella—. Però per què has triat uns passatges tan sinistres i neuròtics? Petons. Ja ens veurem.

Li va dir adéu amb la mà i se'n va anar. Ell es va quedar a l'andana, perplex, contemplant com el tren s'allunyava. No va ser fins que el darrer vagó va haver desaparegut pel revolt que va entendre el significat del que li acabava de dir la Pernilla i una sensació d'ofec li va omplir el pit.

En Mikael va sortir corrents de l'estació. El pròxim autobús no sortiria fins al cap d'una hora com a mínim. Els seus nervis no suportarien un espera tan llarga. Va córrer cap a la parada de taxis i va trobar en Hussein, el del fort accent de Norrland.

Deu minuts després tornava a ser al despatxet. Havia enganxat la nota a la taula amb cinta adhesiva.

Va mirar al seu voltant. Aleshores se fi va acudir on podria trobar la Bíblia. Es va emportar la nota, va buscar les claus, que havia deixat en un bol a l'ampit de la finestra, i va córrer tot el camí fins a la cabana d'en Gottfried. Les mans gairebé li tremolaven quan va agafar la Bíblia de la Harriet del prestatge.

La noia no havia apuntat números de telèfon. Les xifres indicaven el capítol i el verset del Levític, el tercer llibre del Pentateuc. La legislació sobre els càstigs.

Va sortir i va seure al porxo. La Bíblia de la Harriet tenia subratllats aquells versets. Va encendre una cigarreta i va escoltar el cant dels ocells dels voltants.

Tenia els números. Però no els noms. Magda, Sara, Mari, R. J. i R. L.

De cop i volta el cervell d'en Mikael va fer un salt, pura intuïció, i es va obrir un abisme. Va recordar la brutalitat que li havia explicat l'inspector Morell. El cas de la Rebecka, que va tenir lloc als anys quaranta. La van violar i tot seguit assassinar posant-li el cap damunt brases roents. «Tot seguit serà esquarterat i, amb el cap i el sagí, el sacerdot en disposarà els trossos sobre la llenya apilada al foc encès damunt l'altar.» Rebecka. R. J. Com es deia de cognom?

En què collons s'havia ficat la Harriet?

En Vanger s'havia posat malalt. Era al llit quan en Blomkvist va trucar a la porta. Però l'Anna es va avenir a deixar-lo passar i li va dir que podia visitar el vell uns quants minuts.

—Un refredat d'estiu —va explicar en Henrik, fent soroll amb el nas—. Què volies?

—Tinc una pregunta.

—Sí?

—Has sentit parlar mai d'un assassinat que va tenir lloc a Hedestad als anys quaranta? Una noia que es deia Rebecka… li van ficar el cap en una llar de foc.

—La Rebecka Jacobsson —va dir en Henrik sense dubtar ni un segon—. Un nom que no oblidaré mai, tot i que fa anys que no el sentia esmentar.

—Però coneixes la història?

—Es clar que sí. La Rebecka Jacobsson tenia 23 o 24 anys quan va morir. Això devia passar… calculo que el 1949. Va produir una tremenda alarma, i jo hi vaig tenir un petit paper.

—De debò?

—Oi tant. La Rebecka treballava a les nostres oficines, una noia molt coneguda i molt atractiva. Però per què ho preguntes?

—No n'estic segur, Henrik, però potser he ensumat alguna pista. Hi hauré de rumiar més.

—Estàs insinuant que hi ha una relació entre la Harriet i la Rebecka? Van passar… gairebé disset anys entre un cas i l'altre.

—Deixa'm reflexionar i demà et faré una altra visita, si et trobes millor.

L'endemà en Blomkvist no va veure en Vanger. Just abans de la una de la matinada encara era a la taula de la cuina, llegint la Bíblia de la Harriet, quan va sentir el soroll d'un vehicle que travessava el pont a gran velocitat. Va mirar per la finestra i va veure els llums blaus d'una ambulància pampalluguejant.

Va tenir un mal pressentiment i va sortir corrent. L'ambulància va aparcar davant de la casa d'en Vanger. Tots els llums de la planta baixa estaven encesos. En Mikael va pujar els esglaons de l'entrada amb dues gambades i va trobar l'Anna trasbalsada al rebedor.

—Es el cor —va explicar la dona—. M'ha despertat ara fa una estona, queixant-se que li feia mal el pit. I aleshores s'ha desplomat.

En Blomkvist va envoltar la majordoma amb els braços i encara estava així quan els sanitaris van sortir amb en Henrik Vanger inconscient al damunt d'una llitera. En Martin Vanger els seguia clarament nerviós. Era al llit quan l'Anna li havia telefonat. Duia els peus nus dins d'unes sabatilles d'estar per casa i no s'havia cordat la bragueta. Va saludar breument en Mikael i es va girar cap a l'Anna.

—Marxo amb ell a l'hospital. Truqui a en Birger i miri si al matí es pot posar en contacte amb la Cecília a Londres —va dir—. I avisi en Dirch.

—Ja hi puc anar jo, a casa d'en Frode —va proposar en Blomkvist. L'Anna va assentir amb el cap, agraïda.

«Trucar a una porta després de la mitjanit sol ser sinònim de males notícies», va pensar en Mikael en trucar a casa de l'advocat.

Van passar alguns minuts abans que un Frode endormiscat li obrís.

—Tinc males notícies, Dirch. S'han emportat en Henrik a l'hospital. Sembla que es tracta d'un atac de cor. En Martin m'ha demanat que l'hi digués.

—Valga'm Déu! —va exclamar en Frode. Va consultar el rellotge—. Avui és divendres 13.

No va ser fins l'endemà al matí, després d'haver tingut una breu conversa amb en Dirch Frode pel mòbil i després d'assegurar-se que en Vanger encara era viu, que va trucar a l'Erika amb la notícia que havien ingressat el nou soci de Millennium a l'hospital amb un atac de cor. Com era d'esperar, la notícia va ser rebuda amb tristesa i inquietud.

Més tard, al vespre, en Frode el va venir a veure amb nous detalls sobre l'estat d'en Henrik Vanger.

—Es viu, però la cosa no pinta gens bé. Va tenir un atac de cor greu i també té una infecció.

—L'ha vist, vostè?

—No. Es a cures intensives. En Martin i en Birger són amb ell.

—Quines possibilitats té de sortir-se'n? En Frode va bellugar la mà.

—Ha sobreviscut a l'atac i això és un bon senyal. En Henrik està en plena forma, però és vell. Haurem d'esperar.

Van seure en silenci, sumits en els seus pensaments. En Blomkvist va fer cafè. En Frode semblava completament abatut.

—Necessito preguntar-li què passarà ara —va dir en Blomkvist.

En Frode va alçar la vista.

—No canvia res pel que fa a les condicions de la seva feina. Estan estipulades al contracte, que té validesa fins a la fi d'any, tant si en Henrik viu com si mor. No cal que s'hi amoïni.

—No, no és això el que volia dir. Em pregunto a qui he de presentar els meus informes en la seva absència. En Frode va sospirar.

—Mikael, vostè sap tan bé com jo que tota aquesta història de la Harriet només és un entreteniment per a en Henrik. —No n'estigui tan segur, Dirch. —Què vol dir?

—He trobat pistes noves —va dir en Blomkvist—. Vaig dir-l'hi a en Henrik ahir. Em sap molt de greu, però potser això va ajudar a provocar-li l'atac de cor.

En Frode se'l va quedar mirant d'una manera estranya.

—Vostè deu estar de broma, deu…

En Blomkvist va fer que no amb el cap.

—Darrerament he trobat informació important sobre la desaparició de la Harriet. El que m'amoïna és que no hem concretat mai a qui he de presentar els meus informes si en Henrik no hi és.

—Me'ls pot presentar a mi.

—D'acord. He de seguir aquesta pista. N'hi puc fer cinc cèntims ara mateix?

En Blomkvist va explicar el que havia descobert amb tanta concisió com li va ser possible, i va mostrar a en Frode la sèrie de fotografies de Jàrnvàgsgatan Aleshores li va referir com la seva filla havia resolt el misteri dels noms de l'agenda. Finalment, tal com havia fet el dia abans amb en Vanger, va exposar la relació amb l'assassinat de la Rebecka Jacobsson (R. J.) l'any 1949.

L'única informació que es va guardar per a ell mateix era allò del rostre de la Cecília Vanger a la finestra de la Harriet.

Havia de parlar amb ella abans de deixar-la en una posició en què la poguessin considerar sospitosa d'alguna cosa.

El front d'en Frode es va omplir d'arrugues de preocupació.

—De debò pensa que l'assassinat de la Rebecka té alguna cosa a veure amb la desaparició de la Harriet?

—Sembla improbable, hi estic d'acord, però el fet és que la Harriet va escriure les inicials «R. J.» a la seva agenda al costat de la citació de les lleis de l'Antic Testament sobre sacrificis en forma d'holocaust. La relació amb la família Vanger era incontestable… la noia treballava per al seu grup.

—Però quina relació té amb la Harriet?

—Encara no ho sé. Però vull esbrinar-ho. Li explicaré a vostè tot el que hauria explicat a en Henrik. Haurà de decidir per ell.

—Potser n'haurem d'informar la policia.

—No. O, almenys, no sense el consentiment d'en Henrik. El cas de la Rebecka fa molt de temps que va prescriure i la investigació de la policia estava tancada. No reobriran un cas al cap de cinquanta-quatre anys.

—Entesos. Què pensa fer, doncs?

En Blomkvist va rodejar la taula de la cuina.

—Primer de tot, vull seguir la pista de la fotografia. Si sabéssim què era el que va veure la Harriet… potser és la clau de tot plegat. Necessito un cotxe per anar a Norsjò i seguir aquesta pista fins on sigui que em dugui. I també vull aprofundir en cadascun dels versets del Levític. Hem establert una relació amb un assassinat. Ens queden quatre versets més, possiblement quatre pistes. I per fer-ho… necessito ajuda.

—Quina mena d'ajuda?

—Necessito un ajudant amb prou paciència per buscar a les hemeroteques «Magda», «Sara» i altres possibles noms.

Si l'encerto en pensar que la Rebecka no va ser l'única víctima.

—Vol dir que té la intenció que algú més sàpiga…

—De cop i volta se'ns ha girat una bona feinada. Si jo fos un agent de policia a càrrec d'una investigació, dividiria les hores i els recursos, i delegaria feina en altres. Necessito un professional que sàpiga d'arxivística i en qui es pugui confiar.

—Ho entenc… De fet, crec que conec algú d'allò més competent —va comentar en Frode. I abans de poder penedir-se'n, va afegir—: Es la persona que el va investigar a vostè.

—Qui? Que va fer què? —va demanar en Blomkvist. —Res. Només pensava en veu alta —va replicar en Frode. Em faig vell, va pensar.

—Va fer que algú m'investigués?

—No sigui tan melodramàtic, Mikael. Volíem contractar-lo i simplement vam comprovar quina mena de persona era vostè.

—Per això en Henrik sempre sembla que sàpiga exactament per on agafar-me. I aquesta investigació va ser gaire exhaustiva?

—Força exhaustiva, sí.

—Va furgar en els problemes de Millenniun. En Frode va arronsar les espatlles. —Estava d'actualitat.

En Blomkvist va encendre una cigarreta. Era la cinquena del dia.

—Un informe per escrit?

—Mikael, no cal donar-hi tanta importància.

—Vull llegir l'informe —va replicar ell.

—Au, vinga, no hi ha res de l'altre món. Volíem assegurar-nos de qui era abans de contractar-lo.

—Vull llegir l'informe —va insistir en Blomkvist.

—Només en Henrik ho pot autoritzar.

—Ah, sí? Aleshores li diré una cosa: o tinc aquest informe a les mans d'aquí a una hora, o plego. Agafaré el tren de la nit a Estocolm. On és l'informe?

Tots dos homes es van mirar als ulls per uns instants. Llavors en Frode va sospirar i va desviar la mirada.

—Al meu despatx, a casa.

El cas Harriet Vanger constituïa, sens dubte, la història més estranya en què Mikael Blomkvist s'havia involucrat mai. En general, el darrer any, des del moment que va publicar el reportatge sobre Hans-Erik Wennerstròm, no havia estat més que un llarg viatge en muntanya russa, sobretot la part de caiguda lliure. I, pel que semblava, encara no havia acabat.

En Frode havia ficat la pota fins al fons. No va ser fins a les sis de la tarda que en Blomkvist va tenir l'informe de la Lisbeth Salander a les mans. Eren vuitanta pàgines amb dotzenes d'articles fotocopiats, certificats i altres documents amb detalls de la seva vida i carrera.

Va ser una experiència estranya veure's descrit en una mena de barreja de biografia i informe dels serveis secrets. A mesura que llegia se sorprenia més per la minuciositat de l'informe. La Lisbeth Salander havia indagat en detalls que ell considerava enterrats i oblidats feia molt de temps. Fins i tot havia rebuscat en la relació de joventut amb una dona que havia estat una sindicalista arrauxada i que ara es dedicava a la política. «Amb qui carai va parlar?» Havia trobat allò de la banda de rock, Bootstrap, que segurament avui ja ningú no recordava. Havia investigat fins a l'últim cèntim de les seves finances. «Com collons ho ha fet?»

Com a periodista, en Blomkvist feia molts anys que es dedicava a la recerca d'informació sobre gent i podia jutjar la qualitat de la feina feta des d'un punt de vista professional. No hi havia dubte que aquesta tal Salander en sabia un niu, d'investigar. Fins i tot dubtava que ell mateix hagués estat capaç d'elaborar un informe comparable sobre algú completament desconegut per a ell.

També va veure que mai no hi havia hagut cap raó perquè ell i l'Erika mantinguessin les distàncies en presència d'en Vanger; l'home ja estava al corrent de la seva prolongada relació i del triangle que formaven amb en Lars Beckman. L'informe avaluava amb una exactitud inquietant l'estat de comptes de Millennium; en Vanger sabia el destret pel qual passaven quan s'havia posat en contacte amb la Berger. «A què juga en realitat?»

L'afer Wennerstròm estava resumit a grans trets, però era evident que qui havia redactat l'informe havia assistit a part del judici. La Salander s'interrogava per l'estranya negativa d'en Blomkvist a pronunciar-se durant les sessions. «Molt perspicaç, aquesta tia.»

Al cap d'un instant en Mikael es va redreçar, amb prou feines es podia creure el que llegien els seus ulls. La Salander havia escrit un breu paràgraf en què donava entenent el que passaria després del judici. Havia reproduït paraula per paraula el comunicat de premsa que ell i l'Erika havien fet públic després de la seva renúncia com a editor de Millennium.

Però és que la Salander havia fet servir l'esborrany original! Va tornar a comprovar la portada de l'informe. Duia la data de tres dies abans que en Blomkvist hagués presentat la renúncia. «Això és impossible!» Aleshores el comunicat de premsa només podia ser en un lloc: a l'ordinador d'en Blomkvist. Al seu iBook, no pas a l'ordinador de la redacció. El text no s'havia imprès. Ni tan sols l'Erika en tenia cap còpia, tot i que n'havien parlat.

En Blomkvist va deixar lentament l'informe de la Salander. Es va posar la caçadora i va sortir a la nit clara, ara que faltava una setmana per al solstici d'estiu. Va recórrer la platja passejant al llarg del canal, va passar per davant de la finca de la Cecília Vanger, i va deixar enrere el luxós iot de motor al peu del xalet d'en Martin Vanger. Caminava a poc a poc, sense parar de rumiar. Finalment es va asseure en una roca i va contemplar les balises lluminoses de la badia de Hedestad. Només podia arribar a una única conclusió.

—Has entrat al meu ordinador, senyoreta Salander —va dir en veu alta—. Ets una maleïda hacker.

Capítol 18 Dimecres, 18 de juny

La Salander es va despertar del seu son sense somnis amb un sobresalt. Estava marejada. No li calia girar el cap per saber que la Mimmi ja havia marxat a la feina, però la seva olor encara omplia l'ambient carregat del dormitori. Havia begut massa cerveses al Kvarnen amb les Evil Fingers. La Mimmi havia aparegut poc abans de l'hora de tancar i l'havia acompanyat a casa i al llit.

La Salander (a diferència de la Mimmi) no s'havia considerat mai del tot lesbiana. Mai no s'havia plantejat si era hetero, homo o fins i tot bisexual. Les etiquetes no li importaven una merda i no era assumpte de ningú més saber amb qui passava la nit. Si havia de triar, preferia els tios; si més no, encapçalaven les seves estadístiques. L'únic problema era trobar un paio que no fos imbècil i que, a més, fos bo al llit; la Mimmi era una alternativa tendra, i la posava a mil. S'havien conegut en un envelat de cerveses al festival de l'Orgull Gai ara feia un any; era l'única persona que la Salander havia presentat a les Evil Fingers. Però encara es tractava d'un embolic poc seriós per a les dues. Era agradable arraulir-se contra el cos suau i càlid de la Mimmi, i a la Salander no li feia res llevar-se amb ella i esmorzar plegades.

El despertador marcava dos quarts de deu del matí i ella es preguntava què la podia haver despertat quan el timbre de la porta va tornar a sonar. Es va asseure al llit, estupefacta. Mai de la vida ningú no havia trucat al seu timbre a aquestes hores. Encara més, molt poques persones trucaven al seu timbre. Es va embolicar amb un llençol i va anar fins al rebedor fent tentines per obrir la porta. Es va trobar en Mikael Blomkvist cara a cara, va sentir com el pànic li envaïa el cos i va recular una passa.

—Bon dia, senyoreta Salander —la va saludar ell alegrement—. Has tingut una nit moguda, ja ho veig. Puc entrar?

Sense esperar resposta, va passar i va tancar la porta darrere seu. Va observar amb curiositat la pila de roba que hi havia al terra del rebedor i la muntanya de bosses plenes de diaris; tot seguit va mirar per la porta del dormitori mentre a la Salander el món li començava a giravoltar de mala manera. «Què? Qui? Com?» Divertit, en Blomkvist va contemplar el seu desconcert.

—M'he imaginat que encara no hauries esmorzat i he portat uns bagels[3]. N'he agafat un de carn rostida, un altre de gall dindi i mostassa de Dijon, i un altre més vegetarià, d'alvocat. No conec els teus gustos. —Va entrar a la cuina i va agafar la cafetera—. On tens el cafè?

La Salander encara era al vestíbul, com si s'hagués quedat paralitzada, fins que va sentir obrir l'aixeta de l'aigüera. Aleshores va fer tres ràpides passes.

—Pari! Pari ara mateix! —Es va adonar que cridava i va abaixar la veu—. Merda, no pot entrar aquí com si fos casa seva. Ni tan sols ens coneixem.

En Blomkvist es va aturar, amb la cafetera a la mà, i es va girar per mirar-la.

—T'equivoques! Em coneixes millor que ningú. Oi?

Li va donar l'esquena i va posar aigua a la màquina. Aleshores va començar a obrir armaris buscant el cafè. —Ara que hi caic, sé com ho fas. Conec els teus secrets.

La Salander va tancar els ulls, desitjant que el terra parés de giravoltar sota els seus peus. Es trobava en un estat de paràlisi mental. Estava ressacosa. Aquesta situació era surrealista, i el seu cervell es negava a funcionar. Mai no s'havia trobat cara a cara amb un dels seus objectius. «Sap on visc!» El tenia a la cuina. Això era impossible. Era ultratjant. «Sap qui sóc!»

Va notar que li relliscava el llençol i se'l va ajustar al voltant del tors. En Blomkvist deia alguna cosa, però al principi no el va entendre.

—Hem de parlar —va repetir ell—. Però diria que val més que primer et dutxis.

Ella va provar de parlar amb coherència.

—Escolti'm… si ve a fer una escena, no és amb mi amb qui hauria de parlar. Jo només feia la meva feina. Hauria de parlar amb el meu cap.

Ell va alçar els palmells. El senyal universal de la pau, o de «no porto armes».

—Ja he parlat amb l'Armansky. Per cert, vol que li telefonis… et va trucar ahir a la nit i no vas contestar.

La Salander no detectava cap amenaça, però així i tot va recular una passa quan ell s'hi va acostar, la va agafar pel braç i la va acompanyar a la porta del bany. No suportava que la toquessin sense el seu permís.

—No vull causar problemes —va advertir ell—. Però em moro de ganes de parlar amb tu. Després que et despertis, vull dir. El cafè estarà a punt quan t'hagis vestit. Primer, una dutxa! Som-hi!

Va obeir passivament. «La Lisbeth Salander mai no és passiva», va pensar ella.

Es va repenjar contra la porta del quarto de bany i va intentar ordenar-se els pensaments. Estava més afectada del que podia entendre. De mica en mica es va adonar que una dutxa no era només un bon consell, sinó una necessitat després de la nit de gresca. Quan va haver acabat, es va esmunyir dins el dormitori i es va posar uns texans i una samarreta amb el lema: «L'apocalipsi va ser ahir… avui tenim un problema greu.»

Després d'aturar-se un segon, va buscar la seva jupa de cuir, que estava penjada en una cadira. Va treure la porra elèctrica de la butxaca, va comprovar que estava carregada i se la va guardar a la butxaca de darrere dels texans. L'aroma de cafè s'escampava pel pis. Va respirar fondo i va tornar a la cuina.

—No fas mai dissabte, tu? —la va renyar ell.

Havia omplert la pica amb tot de plats bruts i cendrers; havia llençat els cartrons de llet vells dins d'una bossa de les escombraries i havia retirat de la taula cinc setmanes de diaris; havia deixat la taula neta i hi havia posat les tasses i (no feia broma) els bagels. «Molt bé, vejam on va a parar tot això.» Es va asseure davant seu.

—No has contestat la meva pregunta. Carn rostida, gall dindi o vegetarià?

—Carn rostida.

—Doncs jo em menjaré el de gall dindi.

Van menjar en silenci, estudiant-se mútuament. Quan ella es va acabar el seu bagel, també es va menjar la meitat del vegetarià. Va agafar un paquet de cigarretes arrugat de l'ampit de la finestra i en va treure una.

Ell va trencar el silenci.

—Potser no sóc tan bo com tu investigant, però almenys he esbrinat que no ets vegetariana ni… com es pensava en Dirch Frode… anorèctica. Inclouré aquestes dades al meu informe.

La Salander el va mirar, però ell semblava prendre-s'ho tan a broma que ella li va fer un somriure forçat. Aquella situació no tenia cap ni peus. Va fer un glop de cafè. A més, tenia una mirada amable. Va decidir que, fos el que fos, no semblava mala persona. I en la seva investigació no hi havia res que indiqués que era un fill de puta pervertit que abusava de les nòvies ni res de semblant. Es va recordar a si mateixa que era ella qui ho sabia tot. «La informació és poder.»

—Per què somrius? —va preguntar la Salander.

—Ho sento. Ben mirat, no ho havia planejat d'aquesta manera. No et volia alarmar. Però t'hauries d'haver vist la cara quan has obert la porta. No tenia preu.

Silenci. Per a la seva sorpresa, la Salander trobava la seva irrupció acceptable; bé, com a mínim, no desagradable.

—Ho hauràs de considerar la meva venjança per tafanejar en la meva vida personal —va comentar ell animada-ment—. T'has espantat?

—Gens ni mica —va respondre la Salander.

—Millor. No he vingut per crear-te problemes.

—Si provessis de tocar-me, t'hauria de fer mal. Te'n penediries, de debò.

En Blomkvist se la va mirar. Amb prou feines feia metre i mig d'alçada, i no semblava que pogués plantar-li gaire cara si ell fos un violador que hagués entrat per la força al pis. Però els seus ulls eren inexpressius i serens.

—Bé, això no caldrà —va replicar ell finalment—. Simplement necessito parlar amb tu. Si vols que marxi, l'únic que has de fer és dir-ho. Es curiós, però… bah, res…

—Què?

—Potser et semblarà una bestiesa, però fa quatre dies jo ni tan sols sabia que existies. Aleshores vaig llegir el teu informe sobre mi. —Va buscar dins la bossa i va treure el document—. No va ser una lectura gaire engrescadora.

Va mirar una estona per la finestra de la cuina.

—Et puc agafar una cigarreta?

Ella va fer lliscar el paquet per la taula.

—Abans has dit que ni tan sols ens coneixíem i jo he replicat que sí, que ens coneixíem. —Va assenyalar l'in-forme—. No sóc rival per a tu. Jo només he fet algunes ràpides verificacions rutinàries per aconseguir la teva adreça i data de naixement, coses d'aquestes. Però no hi ha dubte que tu saps un munt de coses sobre mi. En bona part, coses privades, carai… coses que només saben els meus millors amics. I ara sóc aquí, assegut a la teva cuina, menjant bagels amb tu. Fa mitja hora que ens coneixem, però em fa l'efecte com si fossin anys. Entens el que vull dir?

Ella va assentir amb el cap.

—Tens uns ulls preciosos —va comentar ell.

—Els teus tampoc estan malament —va respondre ella.

Un llarg silenci.

—Per què ets aquí? —va demanar-li la Salander.

En Kalle Blomkvist (a la Lisbeth li va venir al cap el seu malnom i va reprimir l'impuls de dir-lo en veu alta) de sobte semblava seriós. També semblava molt cansat. La seguretat en si mateix que havia mostrat quan havia irromput al pis ara havia desaparegut. S'havien acabat les pallassades, o si més no les havia descartat. Va sentir com ell l'estudiava atentament i va intuir que la visita havia agafat un caire més seriós.

La Salander notava que l'aplom que volia mostrar només era superficial i que en realitat no controlava del tot els nervis. Aquesta visita completament inesperada l'havia trasbalsada d'una manera que mai no havia experimentat en relació amb la seva feina. Ella es guanyava les garrofes espiant la gent. Segons com, el que feia per a l'Armansky mai no ho havia considerat una feina de debò; ho veia més aviat com un entreteniment rebuscat, una mena de hobby.

La veritat era que es divertia ficant el nas a la vida dels altres i descobrint els secrets que provaven d'amagar. Ho havia fet, d'una manera o d'una altra, des que tenia memòria. I encara ho feia actualment, no només quan l'Armansky li passava un encàrrec, sinó de vegades per pura diversió. La feia sentir-se bé. Com un videojoc complicat, amb la diferència que hi intervenien persones vives i reals. I ara tenia assegut un dels seus hobbies aquí mateix, a la cuina de casa, donant-li bagels per esmorzar. Era completament absurd.

—Tinc un problema fascinant —va deixar anar en Blomkvist—. Digue'm una cosa. Quan m'investigaves per a en Dirch Frode, tenies alguna idea de quin ús faria del teu informe?

—No.

—El propòsit era obtenir tota mena d'informació sobre mi perquè en Frode, o més ben dit el seu cap, em volia contractar per a una feina.

—Ah, bé.

Ell li va fer un petit somriure.

—Un dia d'aquests tu i jo tindrem una conversa sobre l'ètica de tafanejar en la vida dels altres. Però ara mateix tinc un altre problema. La feina que em van oferir, i que inexplicablement vaig acceptar, és sens dubte l'encàrrec més estrany que m'han donat mai. Abans que te n'expliqui res més, necessito saber que puc confiar en tu, Lisbeth.

—Què vols dir?

—En Dragan Armansky m'ha dit que ets completament de fiar. Però, així i tot, vull fer-te una pregunta: et puc explicar coses confidencials sabent que tu no les esbombaràs, per cap mitjà, mai?

—Un moment. Has parlat amb en Dragan? Es ell qui t'ha enviat aquí? —«Et mataré, maleït armeni dels collons…!»

—No exactament. No ets l'única que sap esbrinar l'adreça de la gent; això ho he fet jo tot solet. T'he buscat al registre civil. Hi consten tres Lisbeth Salander, i les altres dues les vaig descartar de seguida. Però ahir vaig tenir una llarga conversa amb l'Armansky. Al principi ell també es pensava que volia guerra perquè havies tafanejat en la meva vida privada. Al capdavall el vaig convèncer que tenia un bon motiu. —Quin?

—Com t'he dit, el cap d'en Frode em va contractar per fer una feina. He arribat a un punt en què necessito un investigador qualificat. En Frode em va parlar de tu i va dir que eres molt bona. Ell no volia delatar-te, simplement se li va escapar. He parlat amb l'Armansky i li he explicat el que volia. I ell s'hi ha mostrat totalment conforme i ha provat de trucar-te. Però com que no contestaves al telèfon… aquí em tens. Truca-li, si vols.

La Salander va trigar uns quants segons a trobar el mòbil entre la roba que li havia tret la Mimmi. En Blomkvist va observar amb interès el seu torbament mentre feia un tomb pel pis. Tots els mobles semblaven sortits dels encants. Tenia una impressionant installació informàtica en una tauleta mínima de la saleta d'estar i un reproductor de CD en un prestatge. La collecció de CD ho era tot menys impressionant: deu discos de grups que ell mai no havia sentit anomenar, i els músics que apareixien a les portades semblaven vampirs de l'espai exterior. Probablement, la música no era un dels seus principals interessos.

La Salander va veure que l'Armansky li havia trucat set vegades la nit passada i dues aquest matí. Va marcar el seu número mentre en Blomkvist es repenjava contra el marc de la porta i escoltava la conversa.

—Sóc jo… ho sento… el tenia apagat… ja ho sé, vol contractar-me… no, és aquí plantat al mig de la meva saleta d'estar, collons…! —Va alçar la veu—. Dragan, tinc ressaca i mal de cap, si us plau, prou de jocs. Has donat llum verda a aquesta feina o no…? Gràcies. Va penjar.

La Salander es va mirar en Blomkvist per la porta entreoberta de la saleta d'estar; li estava remenant els CD i traient llibres de la prestatgeria. Acabava de trobar un flascó marró sense etiqueta i el mirava a contrallum. Estava a punt de descargolar el tap quan ella s'hi va acostar ràpidament i li va prendre el flascó. Va tornar a la cuina, es va asseure en una cadira i va començar a fer-se massatge a les temples fins que ell s'hi va acostar.

—Les regles són senzilles —va dir la Salander—. Res del que parlis amb mi o amb l'Armansky ho han de saber terceres persones. Signarem un contracte que declari que Milton Security garanteix la confidencialitat del que descobrim. Vull saber en què consisteix la feina abans de decidir si vull treballar per a tu o no. Això també vol dir que guardaré silenci sobre tot el que m'expliquis, tant si accepto la feina com si no, sempre que no m'indueixis a cap mena d'activitat delictiva greu. En aquest cas, n'informaré en Dragan, que al seu torn ho comunicarà a la policia.

—Molt bé. —Va dubtar un moment—. L'Armansky potser no sap exactament per què et contracto…

—Una mena de recerca històrica, m'ha dit.

—Bé, sí, és això. Vull que m'ajudis a identificar un assassí.

En Blomkvist va necessitar una hora per explicar tots els complicats detalls del cas de la Harriet Vanger. No va ometre res. Tenia el permís d'en Frode per contractar-la, i per fer-ho havia de poder confiar-hi completament.

L'hi va explicar tot sobre la Cecília Vanger i que havia trobat el seu rostre a la finestra de la Harriet. Li va descriure el seu caràcter tan bé com va poder. La dona havia pujat molts esglaons en la seva llista de sospitosos. Però encara es resistia a creure que pogués estar relacionada d'alguna manera amb un assassí en actiu en una època en què ella encara era una noia jove.

En acabat, va donar a la Salander una còpia de la llista de l'agenda: «Magda — 32016; Sara — 32109; R. J. — 30112; R. L. — 32027; Mari — 32018.» I també una còpia dels versets del Levític.

—Què vols que faci?

—He identificat l'«R. J.»: Rebecka Jacobsson. —Li va dir a què corresponien els números de cinc xifres—. Si no vaig errat, trobarem quatre víctimes més… la Magda, la Sara, la Mari i l'R. L.

—Creus que les van assassinar a totes?

—El que crec és que busquem algú que, si resulta que els altres números i inicials també corresponen a quatre assassinats més, és un assassí que va actuar als anys cinquanta i potser també als seixanta. I que, d'una manera o d'una altra, tenia alguna relació amb la Harriet Vanger. He consultat números antics del Hedestads-Kuriren. L'assassinat de la Rebecka és l'únic crim monstruós que he pogut trobar en relació amb Hedestad. Vull que continuïs indagant, arreu de Suècia si cal, fins que esbrinis com encaixen els altres noms i versets.

La Salander va estar sumida en un silenci tan inexpressiu tanta estona que en Blomkvist va començar a impacientar-se. Es preguntava si havia triat la persona equivocada quan ella per fi va alçar el cap.

—Acceptaré la feina. Però primer has de signar un contracte amb l'Armansky.

L'Armansky va imprimir el contracte que en Blomkvist s'enduria a Hedestad perquè en Frode el signés. Quan va tornar al despatx de la Salander, va veure a l'altra banda de l'envà de vidre que ella i en Blomkvist estaven inclinats davant del PowerBook. Ell li agafava una espatlla amb la mà (ei, l'estava tocant!) i li indicava alguna cosa. L'Armansky es va aturar.

En Blomkvist va fer un comentari que va semblar sorprendre la Salander. I aleshores la noia va deixar anar una sorollosa riallada.

L'Armansky no l'havia sentit riure mai i feia anys que s'esforçava per guanyar-se la seva confiança. En Blomkvist feia només cinc minuts que la coneixia i ella ja s'estava petant de riure amb ell. Es va escurar la gola en travessar el pas de porta i va deixar caure la carpeta del contracte sobre la taula.

A la tarda en Blomkvist va fer una visita ràpida a la redacció de Millennium. Era la primera vegada que hi tornava a posar els peus des del judici. Se li va fer molt estrany tornar a pujar aquelles escales tan familiars. No havien canviat el codi de la porta, i va poder entrar sense cridar l'atenció, cosa que va aprofitar per donar-hi un cop d'ull.

Les oficines de Millennium estaven disposades en forma de L. L'entrada pròpiament dita era un vestíbul que ocupava molt d'espai però que de fet no servia de res. Hi havien posat dos sofàs i així funcionava com a recepció. Més enllà hi havia una sala amb cuina que havien habilitat com a menjador; a continuació, els lavabos i dues habitacions amb prestatgeries i arxivadors que feien de magatzems. També hi havia una taula de treball per al becari. A la dreta de l'entrada, un envà de vidre separava l'estudi d'en Christer Malm; tenia la seva empresa en un espai d'uns vuitanta metres quadrats, amb entrada pròpia des del replà de l'escala. A l'esquerra hi havia la redacció, aproximadament uns cent cinquanta metres quadrats amb finestres que donaven a Gòtgatan.

L'Erika ho havia dissenyat tot, havia posat separadors de vidre per organitzar espais independents per a tres empleats i una sala oberta comuna per als altres. Ella s'havia quedat la sala més àmplia del fons i havia emplaçat en Blomkvist al seu despatx de l'altre extrem del local. Era l'únic despatx que es podia veure des de l'entrada. Ningú no s'hi havia traslladat, pel que semblava.

La tercera sala quedava lleugerament a part de les altres i l'ocupava en Sonny Magnusson, de 60 anys i el comercial de publicitat més eficaç que Millennium havia tingut mai. L'Erika l'havia pescat quan l'home s'havia vist a l'atur arran d'unes reestructuracions que es van fer a l'empresa on havia treballat la major part de la seva vida. En Sonny aleshores estava en una edat en què ningú li volia oferir una feina. Però l'Erika l'havia triat expressament i li havia ofert un sou modest i una comissió. Ell havia picat l'ham i cap dels dos no se n'havia penedit. Però aquest darrer any, encara que l'home s'havia trencat les banyes en la seva feina de comercial, els ingressos per publicitat s'havien desplomat i, per consegüent, també els ingressos d'en Magnusson. Tanmateix, en comptes de buscar qualsevol altra cosa, s'havia adaptat al canvi i havia aguantat fidelment. «A diferència de mi, que he provocat tot aquest daltabaix», va pensar en Blomkvist.

Va armar-se de valor i va entrar a la redacció. Gairebé no hi havia ningú. Va veure l'Erika al seu despatx amb el telèfon a l'orella. La Monika Nilsson, de 37 anys, també ocupava el seu lloc; era una periodista amb gran experiència en temes generals que s'havia especialitzat en política. Probablement era la cínica amb més barra que en Mikael havia conegut mai. Feia nou anys que era a Millennium i s'hi trobava molt a gust. En Henry Cortez era l'empleat més jove de la casa. Havia començat com a becari feia un parell d'anys, dient que volia treballar a Millennium i enlloc més. L'Erika no tenia pressupost per contractar-lo, però li va oferir una taula en un racó i aviat el va agafar perquè fes de tot una mica i també com a collaborador per compte propi.

Tots dos van cridar d'alegria en veure'l. Va rebre petons a la galta i copets a l'esquena. De seguida li van preguntar si venia per reincorporar-se a la feina. No, només passava per saludar i parlar amb l'Erika.

L'Erika va dir que s'alegrava de veure'l. Va preguntar per l'estat d'en Vanger. En Mikael no sabia res més que el que li havia explicat en Frode: que estava greu però que encara s'aferrava a la vida.

—I doncs, què fas a la ciutat?

En Mikael se sentia violent. Havia estat a Milton Security, a tan sols unes quantes travessies, i havia decidit passar per pur impuls. Li semblava massa complicat explicar que havia anat a contractar una ajudant de recerca que treballava en una empresa de seguretat i que li havia entrat a l'ordinador. En comptes d'això, va arronsar les espatlles i va dir que havia vingut a Estocolm per assumptes d'en Vanger i que hauria de tornar al nord de seguida. Va preguntar com anaven les coses a la revista.

—A part de les bones notícies en publicitat i subscriptors, hi ha un núvol a l'horitzó.

—Quin?

—En Janne Dahlman. —Vaja.

—Hi vaig tenir una xerrada a l'abril, després de fer pública la notícia que en Henrik s'havia convertit en soci de la revista. No sé si és simplement el seu caràcter o si hi ha alguna cosa més greu. Si juga a alguna cosa.

—Què va passar?

—No és res en concret, sinó que més aviat ja no confio en ell. Després que firméssim l'acord amb en Vanger, en Christer i jo vam haver de decidir si comunicàvem a tot el personal que ja no corríem el risc d'enfonsar-nos aquesta tardor o…

—O si ho explicàveu només a uns quants.

—Exactament. Potser sóc una paranoica, però no em vaig voler arriscar que en Dahlman filtrés la notícia. De manera que vaig decidir informar tot el personal el mateix dia que es va fer públic l'acord. I això ens va obligar a guardar silenci durant un mes.

—I doncs?

—Doncs que va ser la primera bona notícia que rebien des de feia un any. Tothom se'n va alegrar llevat d'en Dahlman. Vull dir… no tenim la redacció més gran del món. Hi havia tres persones exultants, a més del becari, i una persona que va arrufar el nas perquè no ho havíem explicat a tothom abans.

—Tenia raó…

—Ja ho sé. Però el fet és que va continuar burxant-hi dia rere dia i la moral de la redacció va caure en picat. Al cap de dues setmanes de tota aquesta merda, el vaig cridar al meu despatx i li vaig dir a la cara que no havia informat el personal abans perquè no em fiava que ell guardés la notícia en secret.

—I com s'ho va prendre?

—Es va enfadar molt, és clar. Jo no vaig baixar del burro i li vaig donar un ultimàtum… o es calmava o començava a buscar-se una altra feina.

—Que es va calmar. Però continua fent-se l'ofès i hi ha molta tensió entre ell i els altres. En Christer no el suporta i no ho dissimula pas.

—Què sospites que farà en Dahlman?

L'Erika va deixar anar un sospir.

—No ho sé. El vam contractar fa un any, quan ja començàvem a tenir problemes amb en Wennerstròm. No puc demostrar res, però tinc el desagradable pressentiment que ja no treballa per a nosaltres.

—Confia en el teu instint.

—Potser és simplement un pobre desgraciat que provoca mal ambient perquè no troba el seu lloc.

—Es possible. Però estic d'acord que ens vam equivocar contractant-lo.

Mitja hora després anava cap al nord per les rondes d'Slussen amb el cotxe que li havia deixat l'esposa d'en Frode. Era un Volvo de deu anys que amb prou feines s'havia fet servir. En Blomkvist tenia permís per agafar-lo quan volgués.

Van ser petits detalls que li podrien haver passat per alt fàcilment si no hagués estat a l'aguait: papers no tan ordenadament apilats com recordava haver-los deixat, un classificador no tan ben posat a la prestatgeria, el calaix de l'escriptori tancat del tot… quan estava segur que l'havia deixat obert un centímetre.

Algú havia estat a la caseta.

Havia tancat la porta amb clau, però es tractava d'un pany corrent i antic que gairebé qualsevol podia forçar amb un tornavís, i qui sabia quantes claus hi havia en circulació. Va escorcollar sistemàticament el despatxet, buscant què podia trobar a faltar. Al cap d'una estona va decidir que tot era al seu lloc.

No obstant això, algú havia estat a la caseta i li havia potinejat els papers i els classificadors. En Blomkvist s'havia endut l'ordinador, de manera que no hi havien pogut tenir accés. Es va fer dues preguntes: qui havia estat? I què havia pogut deduir de la visita?

Els classificadors formaven part del material d'en Vanger que havien tornat a portar a la casa dels convidats quan havia sortit de la presó. No hi havia res de les noves dades. Les llibretes de l'escriptori semblarien escrites en clau per a qualsevol no iniciat en el tema, però la persona que li havia regirat la taula era algú no iniciat?

Dins d'una funda de plàstic, al bell mig de la taula, havia deixat una còpia de la llista de l'agenda i una altra dels versets. Poca broma. Qui li hagués remenat el despatxet sabia ara que havia desxifrat el codi de l'agenda.

«Així doncs, qui era?»

En Henrik Vanger era a l'hospital. No sospitava de l'Anna. I en Frode? Ja li havia explicat tots els detalls. La Cecília Vanger havia anullat el viatge a Florida i havia tornat de Londres acompanyada per la seva germana. En Blomkvist només l'havia vista una vegada, travessant el pont amb cotxe tot just ahir. En Martin Vanger. En Harald Vanger. En Birger Vanger… l'endemà de l'atac de cor d'en Henrik havia tornat per a una reunió familiar a la qual no havien convidat en Blomkvist. L'Alexander Vanger. La Isabella Vanger.

Amb qui havia parlat en Frode? Què se li havia pogut escapar aquesta vegada? Quants familiars s'havien assabentat amb neguit del fet que en Blomkvist havia aconseguit grans progressos en la investigació?

Eren les vuit del vespre passades. Va trucar al manyà de Hedestad i li va encarregar un pany nou. El manyà va dir que podria venir l'endemà. En Blomkvist va contestar que li pagaria el doble si venia de seguida. Van acordar que l'home vindria pels volts de dos quarts d'onze aquella mateixa nit i que installaria un pany de seguretat nou.

En Blomkvist va dur el cotxe a casa d'en Frode. La seva dona li va indicar el jardí del darrere de la casa i li va oferir una cervesa freda, que ell va acceptar amb molt de gust. Aleshores va preguntar per en Henrik Vanger.

En Frode va remenar el cap.

—L'han operat. Tenia arteriosclerosi coronària. Els metges han dit que els dies següents seran crítics.

Hi van rumiar una estona mentre es bevien les cerveses.

—No hi ha parlat, m'imagino.

—No. No es troba prou bé per parlar. Com li ha anat a Estocolm?

—Aquella noia, la Salander, ha acceptat la feina. Aquí tinc el contracte de Milton Security. L'ha de signar i enviar-lo per correu.

En Frode va llegir el document.

—Es cara —va comentar.

—En Henrik s'ho pot permetre.

En Frode va assentir amb el cap. Va agafar una ploma que duia a la butxaca del pit i hi va posar la seva signatura.

—Es millor que signi mentre en Henrik encara és viu. Ho podria tirar a la bústia quan torni cap a casa?

En Blomkvist es va ficar al llit cap a mitjanit, però no podia dormir. Fins ara la seva feina a l'illa de Hedeby havia semblat una recerca sobre una curiositat històrica. Però si algú estava prou interessat en el que feia per introduir-se al seu despatxet, aleshores potser la història tenia més relació amb el present que no es pensava.

De sobte se fi va acudir que potser hi havia altres persones interessades en el que feia. A en Wennerstròm, la sobtada aparició d'en Vanger al consell de direcció de Millennium no li havia passat desapercebuda. O eren paranoies?

En Mikael va sortir del llit i va plantar-se completament nu davant de la finestra de la cuina per contemplar l'església de l'altra banda del pont. Va encendre una cigarreta.

No es podia treure del cap la Lisbeth Salander. Es comportava d'una manera força estranya, amb totes aquelles pauses en plena conversa. El seu pis era un desgavell, tot estava pel mig. Bosses plenes de diaris al rebedor. Una cuina que no havien netejat ni endreçat des de feia anys. Roba escampada per terra. Evidentment, havia estat mitja nit al bar. Tenia marques de petons al coll i sens dubte havia passat la nit en companyia. Duia un fotimer de tatuatges al cos i dos pírcings a la cara i potser en altres llocs. Era rarota.

L'Armansky li havia assegurat que era la seva millor investigadora i l'informe que ella havia fet sobre ell era aclaparadorament exhaustiu. «Una noia estranya.»

La Salander seia davant del seu PowerBook, però pensava en en Mikael Blomkvist. Mai a la vida havia deixat que ningú franquegés la seva porta sense una invitació expressa, i podia comptar amb els dits d'una mà les persones que havia convidat. En Blomkvist havia irromput a la seva vida i ella només havia protestat sense convenciment.

I no només això: l'havia tocat.

En circumstàncies normals, aquesta mena de comportament l'hauria empès mentalment a agafar una pistola. Però no havia sentit la més petita amenaça ni qualsevol altra mena d'hostilitat per la seva banda. En Blomkvist tenia bons motius per cantar-li la canya, fins i tot per denunciar-la a la policia. Però, en canvi, fins i tot s'havia pres com una broma que li hagués piratejat l'ordinador.

Aquesta havia estat la part més delicada de la seva conversa. Hauria dit que en Blomkvist no volia abordar el tema deliberadament i, finalment, ella no havia pogut estar-se de fer-li la pregunta.

—Has dit que sabies el que he fet.

—Has entrat al meu ordinador. Ets una hacker.

—Com ho saps? —La Salander estava completament segura que no havia deixat pistes i que la seva intrusió no la podia descobrir ningú, llevat que un assessor de seguretat altament qualificat s'hagués assegut davant de l'ordinador i hagués escanejat el disc dur quan ella hi accedia.

—Vas cometre un error.

Li va explicar que havia citat un text que només era al seu ordinador.

La Salander es va quedar en silenci. Finalment va alçar la vista cap a ell, amb ulls inexpressius.

—Com te'n vas sortir? —va preguntar ell.

—És el meu secret. Què penses fer?

En Mikael va arronsar les espatlles.

—Què puc fer? Potser hauria de parlar amb tu de l'ètica i la moral, i del perill de furgar en la vida privada de la gent.

—Exactament el que tu fas com a periodista.

—Oi tant. I per això mateix els periodistes tenim un comitè d'ètica que vigila pels temes morals. Quan escric un article sobre un malparit de la banca, deixo de banda, per exemple, la seva vida privada. No dic que una estafadora és lesbiana o que l'excita cardar amb el seu gos ni res d'això, encara que sigui veritat. Els malparits també tenen dret a tenir vida privada. Entens el que vull dir?

—Sí.

—Doncs tu vas envair la meva intimitat. El meu cap no necessita saber amb qui em fico al llit. Això és cosa meva.

Al rostre de la Salander es va dibuixar un somriure torçat.

—Creus que no ho hauria d'haver dit?

—En el meu cas no canvia gran cosa. Mitja ciutat està al corrent de la meva relació amb l'Erika. Però és qüestió de principis.

—En aquest cas, potser et divertirà saber que jo també tinc principis comparables al teu comitè d'ètica. Els anomeno «els principis de la Salander». Un és que un malparit és un malparit es miri com es miri, i si li puc fer mal esbombant la seva merda, aleshores s'ho mereix.

—D'acord —va dir en Blomkvist—. Les meves idees tampoc no són tan diferents de les teves, però…

—Però el fet és que, quan faig una investigació privada, també tinc en compte el que penso sobre la persona en qüestió. No sóc pas neutral. Si sembla bona persona, puc rebaixar el to del meu informe.

—De debò?

—En el teu cas el vaig rebaixar. Podria haver escrit un llibre sobre la teva vida sexual. Podria haver-li dit a en Frode que l'Erika Berger té un passat al Club Xtreme i que va flirtejar amb el sadomaso als anys vuitanta… la qual cosa hauria provocat certes associacions d'idees pel que fa a la vostra vida sexual.

En Blomkvist li va aguantar la mirada. Un moment després va riure.

—Ets molt meticulosa, oi? Per què no ho vas afegir a l'informe?

—Sou adults que evidentment s'agraden. El que feu al llit no és assumpte de ningú, i l'única cosa que hauria aconseguit dient-ho hauria sigut ferir-vos a tots dos, o proporcionar a algú material per fer xantatge. No conec en Frode… la informació podria haver acabat a les mans d'en Wennerstròm.

—I no vols proporcionar informació a en Wennerstròm?

—Si hagués de triar entre tu i ell, probablement acabaria al teu costat.

—L'Erika i jo tenim un… la nostra relació és…

—Si us plau, de debò que no m'importa un rave quina mena de relació teniu. Però no has contestat la meva pregunta: què penses fer ara que saps que he entrat al teu ordinador?

—Lisbeth, no sóc aquí per extorquir-te. Sóc aquí per demanar-te que m'ajudis en una investigació. Pots dir que sí o que no. Si dius que no, ja trobaré algú altre i no tornaràs a saber res de mi mai més. —Va rumiar un segon i va somriure—. Si no et torno a trobar furgant al meu ordinador, és clar.

—I aleshores què passaria?

—Saps moltes coses de mi. Algunes són privades i personals, però el mal ja està fet. Només espero que no facis servir tot el que saps contra mi o contra l'Erika.

Ella el va observar amb una mirada absent.

Capítol 19 Dijous, 19 de juny — Diumenge, 29 de juny

Mentre esperava per veure si en Henrik Vanger se'n sortiria o no, en Blomkvist es va passar un parell de dies repassant la documentació que tenia. Es mantenia en estret contacte amb en Frode. Dijous al vespre en Frode li va portar notícies: de moment, la crisi semblava superada.

—Avui hi he pogut parlar una estona. Vol veure't al més aviat possible.

Així doncs, cap a la una del migdia del dia de Sant Joan, en Blomkvist va agafar el cotxe fins a l'hospital de Hedestad i va buscar l'habitació corresponent. Es va trobar un Birger Vanger emprenyat que li va impedir el pas. En Henrik no podia rebre visites, deia.

—Que estrany —va replicar en Mikael, sense perdre la calma i mirant-se el regidor municipal—, en Henrik ha enviat un avís ben clar que em volia veure avui.

—Vostè no forma part d'aquesta família; no hi té res a fer, aquí.

—Té raó. No formo part d'aquesta família. Però treballo per a en Henrik Vanger i només rebo ordres d'ell. Això podria haver desfermat una acalorada discussió si en Frode no hagués sortit just en aquell moment de l'habitació d'en Vanger.

—Ah, ja és aquí. En Henrik demanava per vostè ara mateix.

En Frode va deixar la porta oberta i en Blomkvist va entrar fregant el costat d'en Birger en passar.

En Henrik Vanger semblava haver envellit deu anys. Estava estirat amb els ulls entreoberts, un tub d'oxigen al nas i els cabells més despentinats que mai. Una infermera va aturar en Blomkvist posant-li fermament una mà al braç.

—Dos minuts i prou. I no el trasbalsi.

En Blomkvist es va asseure a la butaca de les visites per poder veure el rostre d'en Henrik. El va envair un sentiment de tendresa que el va sorprendre fins a un cert punt, i va allargar la mà per estrènyer suaument la del vell.

—Res de nou? —La veu era dèbil.

En Blomkvist va fer que sí amb el cap.

—Et presentaré un informe tan aviat com et trobis millor. Encara no he resolt el misteri, però he trobat més dades noves i estic seguint unes pistes. D'aquí a una setmana, potser dues, et podré donar resultats.

En Henrik Vanger va provar de moure el cap per indicar que ho entenia.

—He de ser fora uns quants dies.

En Henrik va aixecar les celles.

—No abandono el vaixell. He d'investigar una cosa. He arribat a un acord amb en Dirch per informar-lo de tot. Et sembla bé?

—En Dirch és… el meu home… de confiança… en tot. En Blomkvist va tornar a estrènyer la mà d'en Henrik. —Mikael… si jo no… me'n surto… vull que… acabis la feina.

—L'acabaré.

—En Dirch té… plens…

—Henrik, vull que et posis bo. M'enfadaria molt amb tu si et morissis després que hagi fet tants progressos.

—Dos minuts —va avisar la infermera.

—He de marxar. La propera vegada tindrem una llarga conversa.

En sortir, en Birger Vanger l'esperava. El va aturar engrapant-lo per l'espatlla.

—No vull que amoïni més en Henrik. Està molt malalt i no l'han de molestar ni trasbalsar.

—Comprenc la seva preocupació i em sap greu. Cregui'm, no penso trasbalsar-lo.

—Tothom sap que en Henrik el va contractar per ficar el nas en el seu petit passatemps… la Harriet. En Dirch ha dit que en Henrik va quedar molt afectat arran d'una conversa que van tenir vostè i ell abans de tenir l'atac de cor. Fins i tot va comentar que vostè es pensava que potser era el causant de l'atac.

—Ja no ho crec. En Henrik tenia arteriosclerosi coronària. Podria haver tingut un atac de cor fins i tot mentre era al lavabo. Estic segur que de fet vostè ja ho sap.

—Vull que m'informi plenament de tota aquesta bogeria. Es la meva família on està ficant el nas.

—Doncs, com ja li he dit, treballo per a en Henrik, no pas per a la família.

Segons semblava, en Birger Vanger no estava acostumat que ningú li portés la contrària. Per un moment es va quedar mirant en Blomkvist amb una expressió que segurament volia infondre respecte, però que el va fer quedar més aviat com un ant tibat. L'home va fer mitja volta i va entrar a l'habitació d'en Vanger.

En Blomkvist va contenir l'impuls de riure-se'n. No era el moment per a riallades, ni tampoc el lloc, just a la porta de l'habitació on en Henrik Vanger jeia malalt; i encara menys quan es podia tractar del seu llit de mort. Però va pensar en un vers de l'abecedari rimat de Lennart Hyland, que havien tornat a publicar als anys seixanta per a una collecta humanitària d'una ràdio i que ell, per alguna raó incomprensible, havia memoritzat quan aprenia a llegir i a escriure. Era la lletra A: «L'ant van deixar plantat, mirant el bosc bocabadat.»

Al vestíbul de l'hospital va topar amb la Cecília Vanger. Havia provat de telefonar-li al mòbil una dotzena de vegades des que havia tornat de les seves vacances interrompudes, però ella no li havia contestat ni tornat les trucades. I quan ell passava i trucava a la porta de casa seva no hi era mai.

—Hola, Cecília —va dir—. Em sap greu tot això d'en Henrik.

—Gràcies —va dir ella remenant el cap. —Hem de parlar.

—Em sap greu haver-te ignorat d'aquesta manera. Entenc que estiguis emprenyat, però jo també estic passant per un mal moment.

En Mikael li va posar una mà al braç i li va somriure.

—Espera, m'has entès malament, Cecília. No estic gens emprenyat. Espero que encara siguem amics. Podem fer un cafè? —Va indicar amb el cap en direcció a la cafeteria de l'hospital.

La Cecília Vanger va vacillar.

—Avui no. He de veure en Henrik.

—D'acord, però igualment haurem de parlar. Serà una xerrada purament professional.

—Què vols dir? —Tot d'una, s'havia posat en guàrdia.

—Recordes quan ens vam conèixer, quan em vas venir a veure al gener? Vaig dir que parlàvem confidencialment i que quan t'hagués de fer algunes preguntes de debò t'avisaria. Té a veure amb la Harriet.

De cop i volta, el rostre de la Cecília Vanger es va encendre de ràbia.

—Ets un fill de puta.

—Cecília, he trobat coses que necessito discutir amb tu. Ella va retrocedir una passa.

—No t'adones que aquesta refotuda recerca de la Harriet simplement serveix per omplir el temps lliure d'en Henrik? No veus que potser s'està morint i que l'última cosa que li cal és tornar a trasbalsar-se i omplir-se de falses esperances i…?

—Per a en Henrik potser és un passatemps, però he trobat nou material: més que ningú des de fa molt de temps. Hi ha interrogants que cal respondre.

—Si en Henrik es mor, aquesta maleïda investigació s'acabarà de cop i volta. I aleshores no podràs ficar el teu nas brut i ploramiques enlloc —va etzibar-li la Cecília, i va prosseguir el seu camí.

Tot estava tancat. Hedestad estava pràcticament desert i els seus habitants semblaven haver-se retirat a les seves casetes d'estiueig al camp. En Blomkvist va anar a la terrassa del Grand Hotel, que era obert, i allà va poder demanar un cafè i un sandvitx, i llegir els diaris de la tarda. No havia passat res d'important.

Va deixar el diari i va pensar en la Cecília Vanger. No havia explicat a ningú llevat de la Salander que era ella qui havia obert la finestra de l'habitació de la Harriet. Tenia por que això la convertís en sospitosa, i l'última cosa que volia era ferir-la. Però tard o d'hora hauria de plantejar-li aquella pregunta.

Va seure a la terrassa durant una hora abans de decidir-se a deixar descansar el problema i dedicar la festa del solstici a alguna altra cosa que no fos la família Vanger. El mòbil continuava mut. L'Erika era fora, divertint-se amb el seu marit, i ell no tenia ningú més amb qui parlar.

Va tornar a l'illa de Hedeby sobre les quatre de la tarda i va prendre una altra decisió: deixar de fumar. Feia exercici regularment des que havia acabat el servei militar, tant al gimnàs com corrent per Sòder Màlarstrand, però n'havia perdut l'hàbit quan havien començat els problemes amb en Wennerstròm. A la presó de Rullàker havia començat a fer pesos novament, sobretot com a teràpia. Però després que l'alliberessin pràcticament no havia fet exercici. Ja era hora de tornar a començar. Es va posar el xandall i va enfilar a un ritme pausat per la carretera que duia a la cabana d'en Gottfried, va tombar cap al Fortí i va tirar camp a través a un pas més viu. No havia fet curses d'orientació des que era a la mili, però sempre havia pensat que era més divertit córrer per terreny boscos que pels camins. Va resseguir la tanca d'Ostergàrden en direcció al poble. Quan va pujar els darrers esglaons de la casa de convidats li feia mal tot el cos i estava sense alè.

A les sis de la tarda es va dutxar. Va bullir unes patates i es va prendre unes torrades d'arengada en escabetx amb salsa de mostassa, cebetes i ou en una taula atrotinada fora de la caseta, mirant al pont. Es va servir un didalet d'aiguardent i va brindar a la seva salut. Tot seguit va obrir una novella negra de Val McDermid titulada El cant de les sirenes.

Cap a les set del vespre en Frode va arribar en cotxe i es va asseure pesadament a la cadira del seu davant. En Blomkvist li va servir un didalet d'aiguardent Skàne.

—Avui ha creat mala maror, vostè —va dir en Frode.

—Ja ho he vist.

—En Birger és un ximple vanitós. —Ja ho sé.

—Però la Cecília no és cap ximple vanitosa, i està furiosa.

En Mikael va assentir amb el cap.

—M'ha demanat que miri d'evitar que vostè continuï furgant en els assumptes de la família.

—Ja ho veig. I què li ha contestat?

En Frode va contemplar el seu got d'Skàne i es va empassar el licor d'un sol glop.

—La meva resposta ha estat que en Henrik ha donat instruccions molt clares sobre allò que vol que vostè faci. I mentre no canviï aquestes instruccions, vostè continuarà treballant en els termes que estableix el seu contracte. Espero que faci tot el que pugui per complir la seva part.

En Blomkvist va alçar la vista cap al cel, que es començava a omplir de núvols de pluja.

—Sembla que es prepara una tempesta —va comentar en Frode—. Si el vent bufa massa fort, hauré de fer-li costat.

—Gràcies.

Van seure en silenci una estona. —Me'n posa un altre gotet?

Pocs minuts després que en Frode hagués marxat a casa, va arribar en Martin Vanger i va aparcar el cotxe al carrer, just davant de la caseta. Se li va acostar i va saludar. En Mikael li va desitjar una bona revetlla de Sant Joan i li va preguntar si li venia de gust una copa.

—No, val més que no. Només he vingut per canviar-me de roba i tornaré al poble per passar el vespre amb l'Eva.

En Blomkvist va esperar.

—He parlat amb la Cecília. Està una mica afectada ara com ara… ella i en Henrik sempre han tingut molt bona relació. Espero que la perdonis si diu res… desagradable.

—N'estic molt, de la Cecilia.

—Ja ho sé. Però pot ser complicada. Només vull que sàpigues que està molt en contra que burxis en el nostre passat.

En Blomkvist va sospirar. Semblava que a Hedestad tothom sabia per què l'havia contractat en Vanger. —I tu què en penses?

—Això de la Harriet ha obsessionat en Henrik des de fa dècades. No ho sé… la Harriet era la meva germana, però tot plegat em fa l'efecte que queda molt i molt lluny. En Dirch diu que tens un contracte que només pot trencar en Henrik, i temo que en el seu estat actual això li faria més mal que bé.

—I tu vols que continuï?

—Has fet cap progrés?

—Em sap greu, Martin, però si t'expliqués alguna cosa sense el permís d'en Henrik trencaria les condicions del contracte.

—Ho entenc. —De cop i volta va somriure—. En Henrik té tirada per les conspiracions. Però, per damunt de tot, no vull que li donis esperances innecessàriament.

—No ho faré.

—Bé… Per cert, canviant de tema, ara hem de tenir en compte un altre contracte, a més a més. Com que en Henrik està malalt i no pot complir les seves obligacions a curt termini amb la junta de Millennium, la meva responsabilitat és ocupar el seu lloc.

En Mikael va esperar.

—M'imagino que tindrem una reunió de la junta per avaluar la situació.

—Es una bona idea. Però, pel que sé, s'ha decidit que la pròxima reunió de la junta no es farà fins a l'agost.

—Ja ho sé, però potser l'hauríem d'avançar.

En Blomkvist va somriure educadament.

—En realitat estàs parlant amb la persona equivocada. De moment no sóc al consell de direcció. El vaig deixar al desembre. T'hauries de posar en contacte amb l'Erika Berger Sap que en Henrik s'ha posat malalt.

En Martin Vanger no s'esperava aquesta resposta.

—Tens raó, és clar. Hi parlaré. —Va donar uns copets a l'espatlla d'en Blomkvist per acomiadar-se'n i se'n va anar.

No havia dit res en concret, però l'amenaça havia quedat surant en l'aire. En Martin Vanger havia collocat Millennium a la balança. Un instant després en Blomkvist es va servir un altre didalet de licor i va reprendre la lectura de Val McDermid.

La gata va venir a saludar i se li va refregar contra la cama. Ell la va aixecar i li va gratar rere l'orella.

—Tots dos estem passant un Sant Joan d'allò més avorrit, oi? —va dir.

Quan va començar a ploure, va entrar a casa i es va ficar al llit. La gata es va estimar més quedar-se a fora.

Aquell Sant Joan, la Salander va treure la Kawasaki i es va passar el dia fent-li una bona repassada general. Una petita moto de 125 centímetres cúbics potser no era la màquina més dura del món, però era seva, i la sabia conduir. L'havia reparat tota sola, peça a peça, i l'havia trucat per poder córrer un pèl més del límit legal.

A la tarda, es va posar el casc i la jupa de cuir i va conduir fins a la clínica de repòs Appelviken, on va passar el vespre al parc amb la seva mare. Va marxar amb un sentiment de preocupació i culpa. La mare semblava més absent que mai. Durant tres hores només van intercanviar algunes paraules, i quan parlaven la dona no semblava saber amb qui ho feia.

En Blomkvist va perdre uns quants dies provant d'identificar el cotxe amb matrícula «AC». Després de prendre's moltes molèsties i acudir finalment a un mecànic retirat de Hedestad, va arribar a la conclusió que el cotxe era un Ford Anglia, un model que no havia sentit esmentar mai. Llavors es va posar en contacte amb un funcionari de la Direcció General de Trànsit i va preguntar sobre la possibilitat d'obtenir una llista de tots els Ford Anglia del 1966 que tinguessin una matrícula que comencés per «AC3». Li van dir que, sens dubte, es podia buscar al registre, però que requeriria temps i que s'allunyava una mica del que es podia considerar informació pública.

No va ser fins uns quants dies després de Sant Joan que en Blomkvist va agafar el seu Volvo prestat i es va dirigir al nord per l'autopista E4. Anava a poc a poc. Just després del pont de Harnòsand es va aturar per prendre un cafè a la pastisseria de Vesterlund.

La següent parada va ser Umeà, on va parar en un motel i va demanar el plat especial del dia. Va comprar una guia de carreteres i va continuar el viatge fins a Skellefteà, on va girar cap a Norsjò. Va arribar cap a les sis de la tarda i va agafar una habitació a l'hotel Norsjò.

Va començar la recerca a primera hora del matí. La fusteria Norsjò no sortia a la guia telefònica. La recepcionista d'aquell hotel perdut en les latituds nòrdiques, una noia de vint i tants anys, mai no n'havia sentit a parlar.

—A qui hauria de preguntar?

La recepcionista va semblar desconcertada uns instants fins que se li va illuminar la cara i va dir que parlaria amb el seu pare. Va tornar al cap de dos minuts i va explicar-li que la fusteria Norsjò va tancar a la primeria dels anys vuitanta. Que si necessitava parlar amb algú que en sabés més, havia d'anar a veure un tal Hartman, que n'havia estat l'encarregat i que ara vivia en un carrer que es deia Solvàndan.

Norsjò era un poble petit amb un únic carrer principal, anomenat amb encert Storgatan (o carrer major), que travessava la localitat de punta a punta i era on hi havia les botigues; als carrers perpendiculars a aquest hi havia blocs de pisos on vivien els veïns. A la banda oriental hi havia una petita zona industrial i uns estables; a l'occidental s'elevava una bonica església de fusta. En Blomkvist es va fixar que el poble també tenia una església missionera i una església pentecostal. Un cartell d'un plafó publicitari de la parada d'autobusos anunciava un museu de la caça i un altre de l'esquí. Un pamflet abandonat anunciava que Veronika cantaria al recinte firal per Sant Joan. Podia anar d'una punta del poble a l'altra en menys de vint minuts.

El carrer de Solvàndan, a cinc minuts de l'hotel, era tot de cases unifamiliars. Ningú no va respondre quan en Blomkvist va trucar al timbre. Eren dos quarts de deu i va donar per fet que en Hartman havia marxat a la feina o que, si estava jubilat, havia sortit a fer alguna gestió.

La següent parada va ser la ferreteria d'Storgatan. Va pensar que tothom que visqués a Norsjò tard o d'hora havia de venir a la ferreteria. Hi havia dos dependents. En Blomkvist va triar el més gran, potser d'uns 50 anys o més.

—Hola. Busco una parella que probablement va viure a Norsjò als anys seixanta. L'home potser va treballar a la fusteria Norsjò. No en sé el cognom, però tinc dues fotografies que es van fer el 1966.

El dependent va estudiar les fotografies una llarga estona, però finalment va remenar el cap dient que no recordava ni l'home ni la dona.

A l'hora de dinar va fer una hamburguesa en una parada de frankfurts propera a l'estació d'autobusos. Havia deixat córrer les botigues i havia passat per l'ajuntament, la biblioteca i la farmàcia. La comissaria era buida, i havia començat a abordar gent gran a l'atzar. A primera hora de la tarda va preguntar a dues dones joves: no reconeixien la parella de la fotografia, però van tenir una bona idea.

—Si les fotos es van fer el 1966, avui aquestes persones deuen tenir prop de seixanta anys. Per què no passa per la llar de jubilats de Solbacka i pregunta allà?

En Blomkvist es va presentar a una dona del taulell de recepció de la llar de jubilats explicant el que volia saber. La dona se'l va mirar amb recel, però finalment es va deixar convèncer. El va dur a la sala de dia, on va passar mitja hora ensenyant les fotos a un grup de persones grans. Es van mostrar molt amables, però ningú no va poder identificar la parella.

A les cinc va tornar a Solvàndan i va trucar a la porta d'en Hartman. Aquesta vegada va tenir més sort. Els Hartman, tant l'home com la dona, estaven retirats i havien estat fora tot el dia. Van convidar en Blomkvist a passar a la cuina, on la dona va fer cafè immediatament mentre en Mikael explicava què buscava. Com en tots els altres intents d'aquell dia, no en va treure res. En Hartman es va gratar el cap, va encendre una pipa i després de rumiar-hi un moment va concloure que no reconeixia la parella de la fotografia. Marit i muller parlaven entre si en el dialecte de Norsjò, i a en Blomkvist de vegades li costava entendre el que deien. Ella va dir knóvelhara quan va constatar que la dona de la fotografia tenia cabells arrissats.

—Però té molta raó quan diu que és un adhesiu de la fusteria —va comentar el marit—. Ha estat molt observador de reconeixe'l. Però el problema és que donàvem aquests adhesius a tort i a dret: als transportistes, als clients o als proveïdors, als ebenistes, als operaris, a tota mena de gent.

—Trobar aquesta parella està sent més difícil del que em pensava.

—Per què els vol trobar?

En Blomkvist havia decidit explicar la veritat si algú l'hi preguntava. Tot intent d'inventar-se una excusa sobre la parella de les fotos simplement sonaria fals i només crearia confusió.

—És llarg d'explicar. Estic investigant un crim que va tenir lloc a Hedestad el 1966, i em penso que les persones de les fotos potser van veure el que va passar. No són sospitoses en cap cas, i no crec que siguin conscients que potser tenen informació que podria ajudar a resoldre el crim.

—Un crim? Quina mena de crim?

—Em sap greu, però no els en puc dir res més. Sé que sembla estrany que algú vingui aquí gairebé quaranta anys després provant de trobar aquesta parella, però el crim encara no està resolt i fa poc s'han descobert noves pistes.

—Entesos. Sí, efectivament, sobta una mica el que busca vostè.

—Quanta gent treballava a la fusteria?

—La plantilla habitual era de quaranta persones, si fa no fa. Jo hi vaig treballar des dels 17 anys, a mitjan cinquanta, i fins que va tancar. Aleshores em vaig fer transportista. —En Hartman va rumiar un moment—. Es l'únic que li puc dir. El tipus de les seves fotografies no hi va treballar mai. Potser era transportista, però si ho hagués estat em penso que el reconeixeria. De tota manera, encara hi ha una altra possibilitat. Potser el seu pare o algun altre parent treballava a la fusteria i aquest cotxe no és seu.

En Mikael va fer que sí amb el cap.

—Sóc conscient que hi ha un munt de possibilitats. Se li acudeix algú amb qui pugui parlar?

—Sí —va dir en Hartman, assentint amb el cap—. Vingui demà al matí i anirem a parlar amb algun dels meus antics companys.

La Salander tenia un problema de metodologia de certa importància. Era experta recollint informació sobre qui fos, però el seu punt de partida sempre era un nom i un número de la Seguretat Social d'una persona viva. Si l'individu constava en un arxiu informàtic, com inevitablement era el cas de tothom, aleshores el subjecte queia ràpidament a la seva teranyina. I si l'individu tenia ordinador amb connexió a Internet, una adreça de correu electrònic i potser fins i tot una pàgina web personal, cosa que pràcticament tothom que li tocava investigar tenia, ella tard o d'hora descobria els seus secrets més íntims.

La feina que havia acceptat fer per a en Blomkvist era completament diferent. Aquest encàrrec, dit d'una manera planera, era identificar quatre números de la Seguretat Social basant-se en dades d'allò més vagues. Per acabar-ho d'adobar, aquests individus molt probablement feia unes quantes dècades que eren morts. Així doncs, segurament no figuraven en cap arxiu informàtic.

La teoria d'en Blomkvist, basada en el cas de la Rebecka Jacobsson, era que aquests individus havien estat víctimes d'un assassí. Això significava que devien constar en diverses investigacions no resoltes de la policia. No hi havia cap pista sobre quan o on havien tingut lloc aquests assassinats, llevat que havia de ser abans del 1966. Pel que feia a la recerca, s'enfrontava a una situació totalment nova.

«Bé doncs, per on ho he d'agafar, això?»

Va entrar al web de Google i va teclejar les paraules clau «Magda» + «assassinat». Era la cerca més simple que podia fer. Per a la seva sorpresa, de seguida se li va obrir una porta per avançar en la investigació. La primera entrada era la programació de TV Vàrmland, la televisió de Karlstad, que feia referència a un episodi de la sèrie Els assassinats de Vàrmland, emès el 1999. A continuació va trobar un breu article del Vàrmlands Folkblad.

El nou episodi de la sèrie EU assassinats de Vàrmland se centra en Magda Lovisa Sjòberg, de Ranmotràsk, una mort misteriosa i horripilant que va mobilitzar la policia de Karlstad ara fa unes quantes dècades. L'abril del 1960, aquesta grangera de 46 anys la van trobar brutalment assassinada al graner de la família. El periodista Claes Gunnars descriu les darreres hores de la seva vida i la recerca infructuosa de l'assassí. El crim va causar una gran commoció a l'època, i s'han proposat moltes teories sobre qui en va ser el culpable. Un jove membre de la família apareixerà al programa per parlar-nos sobre com li van destrossar la vida quan el van acusar de l'assassinat. 20.00 h.

Va trobar més informació útil a l'article «El cas de la Lovisa va commocionar tota la contrada», que es va publicar a la revista Vàrmlandskultur. Havien penjat tots els textos de la revista a la xarxa. Escrit amb gran truculència i en un to colloquial i captivador, l'article descrivia com el marit de la Lovisa Sjòberg, el llenyataire Holger Sjòberg, havia trobat la seva dona morta en tornar de la feina vora les cinc de la tarda. La dona havia estat objecte d'una agressió sexual greu, l'havien apunyalat i finalment l'havien assassinat amb una forca. El crim va passar al graner de la família, però el que va cridar més l'atenció va ser que, després de cometre l'assassinat, la van lligar de genolls a dins d'una quadra.

Més endavant es va descobrir que a un dels animals de la granja, una vaca, li havien clavat un ganivet en un costat del coll.

Al principi es va sospitar del marit, però des de les sis del matí havia estat treballant amb els seus companys de feina en una tala a quaranta quilòmetres de casa seva. Es va poder verificar que la Lovisa Sjòberg havia estat viva com a mínim fins a les deu del matí, quan havia rebut la visita d'una amiga. Ningú no havia vist ni havia sentit res; la granja era a quatre-cents cinquanta metres del veí més proper.

Després de descartar el marit com a sospitós, la investigació de la policia es va centrar en el nebot de la víctima, de 23 anys. Havia tingut diversos problemes amb la justícia, anava molt curt de calés i moltes vegades havia demanat petites sumes a la seva tia. La coartada del nebot era molt poc sòlida i el van tenir sota custòdia durant una temporada, però el van alliberar per manca de proves. Tot i això, molta gent del poble considerava força probable que fos el culpable de l'assassinat.

La policia va seguir una altra pista. Una part de la investigació va ocupar-se a buscar un vagabund que havia estat vist pels topants; també corria el rumor que un grup de «gitanos» havia fet un seguit de robatoris. Per què haurien comès un assassinat tan salvatge i amb connotacions sexuals sense robar res no es va explicar mai.

Durant un temps les sospites es van centrar en un veí del poble, un solter que de jove havia estat sospitós d'un delicte homosexual (això era a l'època en què l'homosexualitat encara era un delicte punible) i, segons diverses declaracions, tenia fama de ser «estranyot». Per què algú que suposadament era homosexual cometria un crim sexual contra una dona tampoc no es va explicar mai. Cap d'aquestes pistes, ni d'altres, va comportar cap acusació ni cap condemna.

La Salander va considerar que hi havia una relació clara amb la llista de l'agenda de la Harriet Vanger. El Levític, 20:16, deia: «Si una dona s'acosta a una bèstia qualsevol per aparellar-s'hi, mataràs la dona i la bèstia. Moriran irremissiblement; que la seva sang caigui damunt d'ells.» No es podia tractar de cap coincidència que l'esposa d'un granger que responia al nom de Magda hagués estat trobada en un graner amb el cos lligat i collocat expressament dins d'una quadra.

L'interrogant era per què la Harriet Vanger havia apuntat el nom de «Magda» en comptes del de «Lovisa», que segons semblava era el nom de la víctima. Si el nom complet no hagués sortit sencer a l'anunci del programa de televisió, la Salander no hi hauria caigut.

I, per descomptat, la qüestió més important de totes era: hi havia cap relació entre l'assassinat de la Rebecka el 1949, l'assassinat de la Magda Lovisa el 1960 i la desaparició de la Harriet Vanger el 1966?

Dissabte al matí, en Hartman va acompanyar en Blomkvist a fer un tomb per Norsjò. Al matí van visitar cinc antics empleats que vivien a una passejada de casa dels Hartman. Tots els van oferir cafè. I tots van estudiar les fotografies i van fer que no amb el cap.

Després d'un dinar senzill a casa dels Hartman, van agafar el cotxe. Van visitar quatre pobles dels voltants de Norsjò on vivien antics empleats de la fusteria. A cada parada en Hartman va ser rebut càlidament, però ningú no els va poder ajudar. En Blomkvist començava a desesperar-se.

A les quatre de la tarda, en Hartman va aparcar el cotxe a fora de la típica granja vermella de Vàsterbotten, a la vora de Norsjòvallen, just al nord de Norsjò, i va presentar en Mikael a en Henning Forsman, un mestre ebenista jubilat.

—Sí, és el noi de l'Assar Brànnlund —va explicar en Forsman tan bon punt en Blomkvist li va mostrar les fotos. «Sorpresa!»

—Oh, de manera que és el noi de l'Assar —va dir en Hartman—. L'Assar era un encarregat de compres. —Com el puc trobar?

—El nano? Bé, hauria de cavar una mica. Es deia Gunnar i treballava a la mina de Boliden. Va morir en una explosió a mitjan anys setanta.

En Blomkvist es va ensorrar.

—Però la seva dona encara és viva. Es la que surt aquí, a la foto. Es diu Mildred i viu a Bjursele. —Bjursele?

—Es a uns deu quilòmetres, baixant per la carretera de Bastutràsk. Viu a la casa gran de color vermell que hi ha a mà dreta en arribar al poble. La tercera casa. Conec bé la família.

—Hola, em dic Lisbeth Salander i estic escrivint una tesi sobre criminologia i violència contra la dona al segle XX. M'agradaria saber si puc visitar el districte de policia de Landskrona i repassar la documentació d'un cas del 1957. Té a veure amb l'assassinat d'una dona que es deia Rakel Lunde. Té idea d'on podria trobar aquests documents?

Bjursele era com un pòster turístic de la vida rural a Vàsterbotten. Estava format per aproximadament vint cases més o menys emplaçades en un semicercle a una banda d'un llac. Al centre del llogarret hi havia una cruïlla amb un rètol indicador que apuntava a Hemmingen, a onze quilòmetres, i un altre que apuntava a Bastutràsk, a disset quilòmetres. A prop de la cruïlla hi havia un petit pont que franquejava un rierol; en Blomkvist es va imaginar que era el de Bjur. En ple estiu, era de postal.

Va aparcar al pati, al clavant d'un supermercat Konsum que ja no estava obert, pràcticament a l'entrada de la tercera casa de la dreta. Quan va trucar a la porta, no va respondre ningú.

Va fer una passejada d'una hora per la carretera en direcció a Hemmingen. Va passar per un indret on el rierol formava uns ràpids. Va trobar dos gats i va veure un cabirol, però ni una sola persona, abans de fer mitja volta. La porta de la Mildred Brànnlund encara estava tancada.

En un pal de l'electricitat a prop del pont, va veure un pamflet mig desprès que anunciava el CCTB, és a dir: el Campionat d'Andròmines Tukting de Bjursele. El tukting, pel que semblava, era un esport d'hivern que consistia a fer curses de cotxes sobre un llac glaçat fins a destrossar-los.

Va esperar fins a les deu de la nit abans de deixar-ho córrer i tornar a Norsjò, on va sopar tard i tot seguit es va ficar al llit per llegir el desenllaç de la novella de Val McDermid.

Era esborronador.

A les deu de la nit la Salander va afegir un altre nom més a la llista de la Harriet. Ho va fer amb dubtes i després d'haver-hi rumiat durant hores.

Havia descobert una drecera. De manera més o menys regular, es publicaven articles sobre assassinats no resolts, i en un suplement del diumenge d'un diari de la tarda va trobar un article del 1999 amb el titular «Molts assassins de dones queden lliures». Era un article breu, però recollia els noms i les fotografies de diverses víctimes d'assassinats que havien fet córrer molta tinta. Hi havia el cas Solveig de Norrtàlje, l'assassinat de l'Anita a Norrkòping, la Margareta a Helsingborg i molts altres.

El cas més antic es remuntava als anys seixanta, i cap dels assassinats concordava amb la llista que la Salander havia rebut d'en Blomkvist. Però un cas li va cridar l'atenció.

El juny del 1962 una prostituta que es deia Lea Persson, de Gòteborg, havia anat a Uddevalla a veure la seva mare i el seu fill de 9 anys, del qual tenia cura la mare. Un diumenge al vespre, després d'una visita d'uns quants dies, la Lea havia fet una abraçada a la mare, s'havia acomiadat i havia agafat el tren per tornar a Gòteborg. La van trobar dos dies més tard darrere un contenidor d'un solar industrial abandonat. L'havien violat i el seu cos havia estat objecte d'una violència extremament salvatge.

L'assassinat de la Lea va despertar un viu interès en forma de fulletó d'estiu al diari, però no es va identificar mai cap assassí. A la llista de la Harriet Vanger no hi havia cap Lea. Ni tampoc la forma de la mort encaixava amb cap de les citacions de la Bíblia que havia fet la noia.

Tanmateix, hi havia una coincidència tan estranya que la Salander de seguida va parar l'antena. A deu metres d'on es va trobar el cos de la Lea hi havia un test de flors amb un colom a dins. Algú havia lligat un cordill al coll del colom i l'havia passat a través del forat del fons del test. Llavors havien posat el test sobre una foguera que havien encès entre dos maons. Res no demostrava que aquesta crueltat tingués cap relació amb la mort de la Lea. Podria haver estat un cruel joc de nens, però la premsa va batejar el cas com «l'assassinat del colom».

La Salander no era lectora de la Bíblia (de fet, ni tan sols la tenia), però aquell vespre va anar a l'església de Hògalid i amb una mica de dificultat va aconseguir que n'hi deixessin una. Es va asseure en un banc del parc, a fora de l'església, i va llegir el Levític. Quan va arribar al capítol 12, verset 8, se li van aixecar les celles. Parlava de la purificació de les dones després del part.

Si no té prou mitjans per a un anyell, prendrà dues tórtores o dos colomins, l'un per a l'holocaust i l'altre per a l'ofrena pel pecat; i el sacerdot farà expiació per ella i quedarà purificada.

La Lea es podria haver inclòs perfectament a l'agenda de la Harriet com: Lea — 31208.

La Salander es va adonar que cap de les feines que havia fet fins ara no tenien ni de bon tros l'abast d'aquest encàrrec.

La Mildred Brànnlund, que s'havia tornat a casar i que ara es deia Mildred Berggren, va obrir la porta quan en Blomkvist hi va trucar a les deu del matí de diumenge. La dona era molt més gran, és clar, i pesava el doble, però ell la va reconèixer de seguida.

—Hola, em dic Mikael Blomkvist. Vostè deu ser la Mildred Berggren.

—Això mateix.

—Em sap greu trucar a la seva porta així, però m'ha costat molt trobar-la i és una mica complicat d'explicar.

—En Blomkvist va somriure—. Podria passar i demanar-li que em dediqués una mica del seu temps?

El seu marit i un fill d'uns 35 anys eren a casa, i ella, sense dubtar gaire, va convidar en Blomkvist a entrar i a seure a la cuina. Ell va donar la mà a tothom. Havia begut més cafè que mai durant les darreres vint-i-quatre hores, però havia après que a Norrland era de mala educació dir que no. Quan el cafè va ser a taula, la Mildred es va asseure i, una mica encuriosida, va preguntar-li com el podia ajudar. Era obvi que a ell li costava entendre el dialecte de Norsjò, i la dona va canviar al suec estàndard.

En Blomkvist va respirar fondo.

—Es tracta d'una història llarga i peculiar —va dir—. El setembre del 1966 vostè era a Hedestad amb el seu marit d'aleshores, en Gunnar Brànnlund.

La dona va semblar sorpresa. Ell va esperar que assentís al que deia abans de posar la fotografia de Jàrnvàgsgatan just davant, seu damunt la taula.

—Aquesta foto és d'aleshores. Se'n recorda?

—Ai, Senyor! —va exclamar la Mildred Berggren—. Això va ser fa molt de temps.

El seu marit actual i el fill s'hi van acostar per mirar la fotografia.

—Estàvem de lluna de mel. Havíem baixat en cotxe a Estocolm i Sigtuna, i ja tornàvem cap a casa i ens vam aturar en alguna banda. Ha dit que era Hedestad, oi?

—Sí, Hedestad. Aquesta fotografia es va fer cap a la una del migdia. Fa temps que miro de trobar-la i no m'ha resultat fàcil.

—Va trobar una fotografia vella meva i m'ha seguit la pista? No em puc imaginar com se n'ha sortit.

En Blomkvist va posar la foto de l'aparcament sobre la taula.

—L'he pogut trobar gràcies a aquesta foto, que es va fer aquell mateix dia una mica més tard. —I va explicar com, a través de la fusteria Norsjò, havia trobat en Hartman, que, al seu torn, l'havia portat a en Henning Forsman de Norsjòvallen.

—Deu tenir una bona raó per fer aquesta recerca tan laboriosa.

—La tinc. Aquesta noia que hi ha dreta al seu costat en aquesta fotografia es deia Harriet. Aquell dia va desaparèixer i no la van tornar a veure ni se'n va saber res mai més. La majoria de la gent pensa que va ser víctima d'un assassí. Li puc ensenyar més fotografies?

Va treure l'iBook i l'hi va explicar tot mentre l'ordinador es carregava. Tot seguit li va ensenyar la sèrie d'imatges que mostrava com canviava l'expressió facial de la Harriet.

—Va ser quan examinava totes aquestes fotografies antigues que em vaig fixar en vostè, que estava amb la càmera just al darrere de la Harriet. Sembla que faci una foto en la direcció del que ella estava mirant, que és el que li va provocar aquesta reacció. Sóc conscient que estic apostant fort, però l'he estat buscant per preguntar-li si per casualitat encara conserva les fotografies d'aquell dia.

Estava preparat perquè la Mildred Berggren refusés la idea i li digués que les fotos feia temps que ja no existien. En canvi, la dona el va mirar amb els seus clars ulls blaus i va dir, com si fos la cosa més natural del món, que per descomptat que encara conservava les fotografies de l'antiga lluna de mel.

Va anar a una altra habitació i va tornar al cap de pocs minuts amb una capsa on guardava una gran quantitat de fotografies en diversos àlbums. Va trigar una estona a trobar les de la lluna de mel. A Hedestad havia fet tres fotos. Una estava borrosa i mostrava el carrer principal. A l'altra sortia el seu marit d'aleshores. La tercera era dels pallassos de la desfilada.

En Blomkvist s'hi va abocar amb impaciència. Va poder veure una persona a l'altra banda del carrer, rere un pallasso. Però la fotografia no li va dir absolutament res.

Capítol 20 Dimarts, 1 de juliol — Dimecres, 2 juliol

El primer que va fer en Blomkvist el matí que va tornar a Hedestad va ser anar a casa d'en Frode per preguntar-li per en Vanger. Li va agradar saber que el vell havia millorat força durant la darrera setmana. Encara estava dèbil i delicat, però ara podia seure al llit. El seu estat ja no es considerava crític.

—Gràcies a Déu —va dir en Blomkvist—. M'he adonat que l'aprecio molt.

I en Frode va replicar:

—Ja ho sé. I en Henrik també l'aprecia molt. Com ha anat per Norrland?

—Bé, però no n'he tret res. Ja l'hi explicaré més tard. Ara mateix tinc una pregunta.

—Endavant.

—Què passarà amb Millennium si en Henrik es mor? —Res en concret. En Martin ocuparà el seu lloc a la junta.

—Hi ha cap risc, hipotèticament parlant, que en Martin pugui crear problemes a Millennium si no aturo la investigació de la desaparició de la Harriet?

En Frode li va adreçar una mirada penetrant.

—Què ha passat?

—En realitat, res. —En Mikael li va explicar la conversa que havia tingut amb en Martin Vanger el dia de Sant Joan—. Mentre jo era a Norsjò, l'Erika em va comentar que en Martin li havia trucat per dir que li feia l'efecte que potser em trobaven molt a faltar a la redacció.

—Entesos. M'imagino que la Cecilia el va burxar. Però no crec que en Martin el pressioni d'aquesta manera per iniciativa pròpia. Té massa senderi. I, recordi, jo també sóc al consell d'administració de la petita societat que vam muntar quan vam entrar a Millennium.

—Però, si es produís una situació espinosa… quina posició prendria?

—Els contractes es fan per respectar-los. Jo treballo per a en Henrik. En Henrik i jo fa quaranta-cinc anys que som amics, i estem completament d'acord en aquesta mena d'assumptes. Si en Henrik morís, ens trobaríem que seria jo, no pas en Martin, qui heretaria les accions d'en Henrik a la societat. Tenim un contracte pel qual ens hem compromès a donar suport a Millennium durant tres anys. Si en Martin ens volgués posar pals a les rodes, cosa que no crec que faci, com a molt podria frenar un petit nombre d'anunciants.

—Que són la base de l'existència de Millennium.

—Sí, però miri-s'ho d'aquesta manera… amoïnar-se per aquesta fotesa és una pèrdua de temps. Ara mateix en Martin lluita per tirar endavant les seves empreses i treballa catorze hores al dia. No té temps per a res més.

—Li puc preguntar, i sé que no és assumpte meu, quina és la situació de la corporació en general?

En Frode va adoptar un aire greu.

—Tenim problemes.

—Sí, fins i tot un periodista d'economia normal i corrent com jo ho pot veure, això. Volia dir com és de greu la situació.

—Confidencialment?

—Que quedi entre nosaltres.

—En les últimes setmanes hem perdut dues comandes importants en la indústria electrònica i estem a punt de ser expulsats del mercat rus. Al setembre ens veurem obligats a acomiadar 1.600 empleats a Orebro i Trollhàttan. Una compensació lamentable per a una gent que fa molts anys que treballa per a la companyia. Cada vegada que tanquem una fàbrica, la confiança en la companyia rep un revés.

—En Martin està sota pressió.

—Estira el carro tot i caminar per damunt de brases.

En Blomkvist va tornar a la seva caseta de fusta i va trucar a la Berger. No era al despatx, de manera que va parlar amb en Malm.

—La situació és aquesta: l'Erika em va trucar ahir quan vaig tornar de Norsjò. En Martin Vanger li ha estat anant al darrere per… com ho diria… perquè m'animi a prendre més responsabilitats a la redacció.

—Jo també crec que ho hauries de fer —va replicar en Malm.

—Ja ho sé. Però el fet és que tinc un contracte amb en Henrik Vanger que no puc trencar, i en Martin actua en nom d'algú d'aquí dalt que vol que deixi córrer el que estic fent i marxi del poble. Així doncs, l'únic que vol és desempallegar-se de mi.

—Ja ho veig.

—Saluda l'Erika i digues-li que tornaré a Estocolm quan acabi, però no abans.

—Entesos. Estàs com un llum, és clar, però li transmetré el missatge.

—Christer, aquí dalt passa alguna cosa, i no tinc cap intenció de tocar el dos.

En Blomkvist va trucar a la porta d'en Martin Vanger. Li va obrir l'Eva Hassel i el va saludar càlidament. —Hola. Que hi ha en Martin?

Com si respongués a la pregunta, en Martin Vanger va sortir amb un maletí a la mà. Va fer un petó a l'Eva a la galta i va saludar en Mikael.

—Marxava cap al despatx. Volies parlar amb mi?

—Ho podem deixar per a més tard si tens pressa.

—No, digues.

—No tornaré al consell de redacció de Millennium abans d'enllestir la feina que em va encomanar en Henrik. Te n'informo ara perquè no pensis que me n'aniré abans de Cap d'Any.

En Martin es va balancejar sobre els talons un moment.

—Vaja, et penses que em vull desempallegar de tu. —Va callar—. Mikael, n'haurem de parlar en una altra ocasió. Ara mateix no tinc temps per dedicar-me a aficions com la junta del Millennium i tant de bo no hagués acceptat mai la proposta d'en Henrik. Però, creu-me, faré tot el que estigui al meu abast perquè Millennium se'n surti.

—D'això, no n'he tingut mai cap dubte —va replicar en Blomkvist.

—Si concertem una cita per a algun dia de la setmana vinent, podem repassar la situació financera i puc donar-te'n la meva opinió. Però, sincerament, crec que Millennium ara com ara no es pot permetre tenir una de les seves persones clau mirant-se el melic aquí dalt, a Hedeby. M'agrada la revista i crec que la podem fer més gran junts, però tu ets essencial per aconseguir-ho. Estic en un conflicte d'interessos: o compleixo els desitjós d'en Henrik o duc a terme la meva feina a la junta del Millennium.

En Blomkvist es va posar el xandall i va sortir a córrer cap al Fortí i fins a la cabana d'en Gottfried, abans d'enfilar cap a casa a un ritme més pausat al llarg de la costa. En Frode estava assegut a la taula del jardí. Va esperar pacientment mentre en Mikael bevia d'una ampolla d'aigua i s'eixugava la suor del front amb una tovallola.

—Això no sembla gaire saludable, amb aquesta calor.

—Home, què vol que li digui… —va contestar en Blomkvist.

—M'equivocava. No era la Cecília qui pressionava en Martin; era la Isabella. Està mobilitzant el clan Vanger per cobrir-lo de quitrà i plomes, i si pot, també cremar-lo a la foguera. En Birger li fa costat.

—La Isabella?

—Es una dona mesquina i perversa que no s'estima ningú en general. Ara mateix sembla que el detesta a vostè en particular. Està escampant rumors dient que és un estafador que va engalipar en Henrik perquè el contractés i que l'ha pertorbat tant que el pobre home ha tingut un atac de cor.

—Espero que ningú no s'ho empassi.

—Sempre hi ha algú disposat a escoltar rumors malèvols.

—Provo d'esbrinar què li va passar a la seva filla… i m'odia. Si la Harriet hagués sigut la meva filla, jo hauria reaccionat d'una altra manera.

A les dues del migdia li va sonar el mòbil.

—Hola, em dic Conny Torsson i treballo al Hedestads-Kuriren. Té temps de respondre unes preguntes? Hem rebut un teletip que diu que està vivint aquí, a Hedeby.

—Home, Herr Torsson, aquest teletip ha anat una mica lent. Visc aquí des de Cap d'Any.

—No ho sabia. Què fa a Hedestad?

—Escric. I faig una mena d'any sabàtic.

—En què treballa?

—Ja ho veurà quan ho publiqui.

—Tot just l'acaben de deixar sortir de la presó… —I?

—Què opina dels periodistes que falsegen la informació?

—Els periodistes que falsegen la informació són idiotes.

—Així doncs, opina que vostè és un idiota?

—Per què hauria de pensar-ho? Jo no ho he fet mai.

—Però el van condemnar per difamació.

—I?

En Torsson va dubtar prou estona perquè en Blomkvist es veiés obligat a donar-li un cop de mà.

—Em van condemnar per difamació, no per falsejar informació.

—Però vostè va publicar la informació. —Si truca per discutir la sentència, no tinc cap comentari a fer.

—M'agradaria venir a entrevistar-lo. —No tinc res a declarar sobre aquest tema. —Així doncs, no vol parlar del judici? —Exactament —va replicar, i va penjar. Es va quedar rumiant una bona estona abans de tornar a l'ordinador.

La Salander va seguir les instruccions que havia rebut i va travessar el pont de l'illa de Hedeby amb la Kawasaki. Es va aturar a la primera caseta de l'esquerra. Allò era a la quinta forca, però mentre el seu patró pagués, tant li feia que fos al pol Nord. A més, era genial anar en moto en un trajecte tan llarg per l'autopista E4. Va aparcar i va agafar la bossa de viatge.

En Blomkvist va obrir la porta i la va saludar. Va sortir i va donar una ullada a la motocicleta sense dissimular el seu astorament.

Va xiular.

—Carai, t'agraden les motos!

La Salander no va dir res, però el va observar atentament mentre tocava el manillar i provava l'accelerador. No li agradava que ningú li toqués les seves coses. Aleshores es va fixar en el somriure infantil d'en Blomkvist, que va considerar una circumstància atenuant. La majoria de gent interessada en les motos normalment es reia de la seva motocicleta de petita cilindrada.

—Vaig tenir una moto als 19 anys —va comentar ell, girant-se cap a ella—. Gràcies per venir. Entra, que t'ensenyaré la casa.

Havia demanat un llit supletori als Nilsson. La Salander va fer un tomb per la cabana, amb actitud recelosa, però va semblar tranquillitzar-se en no descobrir senyals de cap trampa insidiosa. En Mikael li va ensenyar on era el lavabo.

—Per si de cas vols prendre una dutxa i refrescar-te.

—M'he de canviar. No vull voltar per aquí vestida de cuir.

—D'acord, mentre et canvies prepararé el sopar.

Va saltar costelles de xai amb salsa de vi negre i va parar la taula a fora, al sol de la tarda, mentre la Salander es dutxava i es canviava. Va sortir descalça, vestida amb una camisola negra de tirants i una faldilla curta texana desgastada. El menjar feia bona olor i ella es va servir dues racions generoses. Fascinat, en Blomkvist li va mirar de reüll els tatuatges de l'esquena.

—Cinc més tres —li va dir la Salander—. Cinc casos de la teva llista de la Harriet i tres casos que em penso que haurien d'haver figurat a la llista.

—T'escolto.

—Només he investigat onze dies i no he tingut temps d'accedir a tots els informes de la policia. En alguns casos els informes s'havien transferit a l'arxiu estatal, i en d'altres encara constaven al districte de la policia local. He fet tres desplaçaments d'un sol dia als diferents districtes de policia, però no he tingut temps d'investigar-los tots. De tota manera, aquests cinc estan identificats.

La Salander va deixar un voluminós feix de papers sobre la taula de la cuina, uns cinc-cents fulls. Ràpidament va classificar el material en diferents piles.

—Posem-los per ordre cronològic. —Va lliurar una llista a en Blomkvist.

—El primer cas d'aquesta sèrie és la Rebecka Jacobsson, el 1949, ja en coneixes els detalls. El següent cas que vaig trobar va ser la Mari Holmberg, una prostituta de 32 anys de Kalmar que va ser assassinada al seu apartament per l'octubre del 1954. No està del tot clar quan la van matar, ja que no van trobar el cos de seguida, sinó probablement nou o deu dies més tard.

—I com el relaciones amb la llista de la Harriet?

—La van lligar i en van abusar salvatgement, però va morir d'asfíxia. L'assassí fi va ficar a la gola una de les seves pròpies compreses, feta servir.

En Blomkvist va guardar silenci un moment abans de consultar el verset corresponent, Levític 20:18.

«Si un home jau amb una dona durant la menstruació i hi té relacions, tots dos seran extirpats del seu poble: ell ha despullat la font del seu fluix i ella ha destapat el seu fluix de sang.»

La Salander va assentir amb el cap.

—La Harriet Vanger va establir la mateixa relació. Entesos. El següent?

—Maig del 1957, Rakel Lunde, 45 anys. Treballava de dona de la neteja i tenia fama de ser una mica excèntrica. Era endevinaire i el seu passatemps era llegir les cartes del tarot, la mà, etcètera. Vivia als afores de Landskrona, en una casa apartada de tot arreu, i la van assassinar allà a primera hora del matí. La van trobar nua i lligada a un estenedor de la roba del pati del darrere, amb la boca tapada amb cinta adhesiva. La causa de la mort van ser els cops repetits amb un roc voluminós. Tenia incomptables contusions i fractures.

—Càsum déna, Lisbeth, això és una monstruositat!

—Després encara és pitjor. Les inicials «R. L.» són correctes… Has vist la citació de la Bíblia?

—És ben explícita. «I l'home o la dona que tinguin esperit nigromàntic o siguin endevinaires, seran morts irremissiblement. Els lapidareu: que la seva sang caigui damunt seu.»

—Després hi ha la Sjòberg, de Ranmo, als afores de Karlstad Es la que figura a la llista de la Harriet com a Magda. El seu nom complet era Magda Lovisa, però la gent li deia Lovisa.

En Blomkvist va escoltar mentre la Salander li explicava els estranys detalls de l'assassinat de Karlstad. Quan la noia va encendre una cigarreta, ell va assenyalar el paquet i ella l'hi va atansar.

—Així doncs, l'assassí també va atacar l'animal?

—El verset del Levític diu que si una dona té relacions sexuals amb un animal, tots dos han de morir.

—La probabilitat que aquesta dona tingués relacions sexuals amb una vaca és… bé, inexistent.

—El verset es pot interpretar al peu de la lletra. Però n'hi ha prou que «entri en contacte» amb l'animal, cosa que la dona d'un granger ha de fer cada dia.

—Entesos.

—El següent cas de la llista de la Harriet és la Sara. L'he identificat com la Sara Witt, de 37 anys, que vivia a Ronneby Va ser assassinada al gener del 1964; la van trobar lligada al seu llit, víctima d'una agressió sexual, però la mort va ser per asfíxia: la van escanyar. L'assassí també va encendre un foc, probablement amb la intenció de reduir tota la casa a cendres, però l'incendi es va apagar en part tot sol i de la resta se'n van encarregar els bombers, que hi van arribar immediatament.

—I la relació?

—Escolta això. La Sara Witt era filla d'un pastor de l'Església i estava casada amb un altre pastor. El seu marit era fora aquell cap de setmana.

—«Si la filla d'un sacerdot es contamina prostituint-se, ha profanat el seu pare; serà cremada al foc.» Això encaixa amb la llista. Has dit que has trobat més casos.

—He trobat tres dones més que van ser assassinades en circumstàncies igualment estranyes i que podrien haver figurat a la llista de la Harriet. La primera és una dona jove que es deia Liv Gustavsson. Tenia 22 anys i vivia a Farsta. Li encantaven els cavalls; participava en concursos i era tota una promesa. També tenia una petita botiga d'animals de companyia amb la seva germana. La van trobar a la botiga. S'hi havia quedat treballant fins tard fent quadrar la caixa i estava sola. Devia deixar entrar l'assassí voluntàriament. La van violar i escanyar fins a la mort.

—No sembla que tingui a veure amb la llista de la Harriet, oi?

—No ben bé, si no fos per una cosa. L'assassí va rematar les seves atrocitats ficant-li un periquito a la vagina i aleshores va deixar lliures la resta dels animals de la botiga: gats, tortugues, hàmsters, conills, ocells, fins i tot els peixos de l'aquari. Per tant, ja et pots imaginar l'horrible espectacle que es va trobar la germana al matí.

En Blomkvist en va prendre nota.

—La van assassinar a l'agost del 1960, quatre mesos després de l'assassinat de la dona del granger, la Magda Lovisa de Karlstad. En tots dos casos es tractava de dones que treballaven amb animals, i les dues vegades hi va haver sacrifici d'animals. La vaca de Karlstad potser va sobreviure… però m'imagino que deu ser difícil matar una vaca a ganivetades. Amb un periquito és més senzill. I a més, hi va haver un altre sacrifici animal.

—Què?

La Salander va explicar la història de «l'assassinat del colom» de la Lea Persson. En Blomkvist va seure callat durant tanta estona, capficat en els seus pensaments, que fins i tot la Salander es va impacientar.

—D'acord. Admeto la teva teoria —va dir ell finalment—. Queda un cas.

—Un cas que vaig descobrir per casualitat. No sé quants me n'han pogut passar per alt.

—Explica-m'ho.

—Febrer del 1966 a Uppsala. La víctima va ser una gimnasta de 17 anys que es deia Lena Andersson. Va desaparèixer després d'una festa de la seva classe i la van trobar tres dies més tard en una rasa de la plana d'Uppsala, força lluny de la ciutat. L'havien assassinat en algun altre lloc i havien llençat el cos allà. Aquest crim va atreure molt l'atenció dels mitjans, però les veritables circumstàncies que van envoltar la mort mai no es van fer públiques. La noia l'havien torturat monstruosament. He llegit l'informe del forense. La van torturar amb foc. Tenia les mans i els pits cremats d'una manera brutal, i altres cremades en diversos punts del cos.

Li van trobar taques de parafina, cosa que demostrava que s'havien fet servit espelmes, però tenia les mans tan socarrades que les devien cremar amb un foc més potent. Finalment, l'assassí li va serrar el cap i el va llençar al costat del cos.

En Blomkvist va empallidir.

—Valga'm Déu! —va exclamar.

—No he pogut trobar cap citació de la Bíblia que hi encaixi, però hi ha diversos passatges que parlen d'un sacrifici amb foc i d'un sacrifici pels pecats, i en alguns indrets es recomana que l'animal ofert en sacrifici, molt sovint un bou, sigui esquarterat de tal manera que «el cap quedi separat del sagí». El foc també em fa venir a la memòria el primer assassinat, el de la Rebecka, aquí, a Hedestad.

Cap al vespre, quan els eixams de mosquits van començar a atacar, van deixar neta la taula del jardí i es van traslladar a la cuina per continuar la xerrada.

—El fet que no trobessis una citació exacta de la Bíblia no vol dir gran cosa. No és qüestió de citacions; es tracta d'una paròdia grotesca del que hi ha escrit a la Bíblia… més aviat com si s'establissin associacions amb certs passatges trets de context.

—Hi estic d'acord. Ni tan sols manté una lògica. Per exemple, el fragment que diu que si algú té relacions sexuals amb una noia que té la regla cal separar-los a tots dos del seu poble. Si s'interpreta al peu de la lletra, l'assassí s'hauria d'haver suïcidat.

—Per tant, on duu tot això? —es va preguntar en Blomkvist en veu alta.

—La teva Harriet o bé tenia un passatemps ben estrany o bé devia saber que hi havia una relació entre els assassinats.

—Entre el 1949 i el 1966, i potser abans i després també. La idea que un assassí en sèrie, sàdic i dement estigués matant dones durant almenys disset anys sense que ningú hi veiés cap relació em sembla completament increïble.

La Salander va tirar enrere la cadira i es va servir més cafè del cassó que hi havia als fogons. Va encendre una cigarreta. En Mikael es va maleir i n'hi va agafar una altra.

—No, no és tan increïble —va dir ella, aixecant un dit—. Tenim unes quantes dotzenes d'assassinats no resolts de dones sueques durant el segle XX. Aquell professor de criminologia, en Persson, va dir una vegada a la tele que els assassins en sèrie són molt poc habituals a Suècia, però que probablement n'hem tingut alguns que no s'han descobert mai.

Va aixecar un altre dit.

—Aquests assassinats es van cometre al llarg d'un període de temps molt extens i arreu del país. Dos van tenir lloc successivament el 1960, però les circumstàncies van ser molt diferents… la dona d'un granger de Karlstad i una noia de 22 anys d'Estocolm.

Tres dits.

—No se segueix cap pauta clara. Els assassinats es van dur a terme en llocs diferents i ningú no els va firmar. Tot i així, hi ha certs elements que es repeteixen. Animals. Foc. Agressió sexual greu. I, com tu has dit, una paròdia dels textos bíblics. Però sembla que ni un sol dels detectius de la policia va interpretar cap dels assassinats segons la Bíblia.

En Blomkvist l'observava. Amb el seu cos prim, la seva camisola negra, els tatuatges i els pírcings de la cara, la Salander semblava fora de lloc, per no dir una altra cosa, a la caseta dels convidats de Hedeby. Quan va intentar mostrar-se sociable després de sopar, ella va estar taciturna fins a l'extrem de semblar mal educada. Però quan treballava, era una professional de cap a peus. El seu pis d'Estocolm potser semblava sortit d'un bombardeig, però mentalment la Salander estava molt ben organitzada.

—Es difícil de veure la relació entre una prostituta d'Uddevalla que han mort en un solar industrial i la dona d'un pastor que han escanyat a Ronneby i a la qual li han calat foc juntament amb la casa. Si no es té la clau que ens va donar la Harriet, no es pot entendre.

—I això ens duu a la pregunta següent —va afegir la Salander.

—Com carai es va ficar la Harriet en tot això, ella, una noia de 16 anys que vivia en un entorn tan protegit?

—Només lli ha una resposta —va replicar la Salander—. Hi ha d'haver alguna relació amb la família Vanger.

Cap a les onze d'aquella mateixa nit, havien repassat la sèrie d'assassinats i havien discutit les relacions concebibles i els petits detalls de similituds i diferències tan exhaustivament que a en Blomkvist li feia mal el cap. Es va fregar els ulls, es va estirar i va preguntar a la Salander si li venia de gust sortir a fer un tomb. L'expressió de la noia donava entenent que aquesta mena de costums eren una pèrdua de temps, però va acceptar. En Blomkvist li va aconsellar que es canviés de roba i es posés pantalons llargs perquè no li piquessin els mosquits.

Van deixar enrere el petit port esportiu i després van enfilar pel pont cap al promontori d'en Martin Vanger. En Blomkvist anava assenyalant les diverses cases i li parlava de les persones que hi vivien. Se fi va fer difícil quan van arribar a la casa de la Cecília Vanger. La Salander li va adreçar una mirada encuriosida.

Van passar per davant del iot de motor d'en Martin Vanger i van arribar al promontori, i aleshores van seure en una roca i van compartir una cigarreta.

—Hi ha un altre nexe entre les víctimes —va comentar en Blomkvist de sobte—. Potser ja hi has pensat.

—Quin?

—Els noms.

La Salander va reflexionar un moment i va remenar el cap.

—Tots són noms bíblics —va apuntar ell.

—No és cert. On surt una Liv o una Lena a la Bíblia?

—Hi surten. Liv significa «vida», dit d'una altra manera Eva. I vejam… de què és diminutiu Lena?

La Salander va tancar els ulls, empipada. Havia estat més ràpid que ella. I això no li agradava.

—Magdalena —va dir la Salander.

—La meuca, la primera dona, la Verge Maria… totes figuren en aquest grup. Es tan aberrant que faria posar els pèls de punta a un psicòleg. Però se m'ha acudit una altra cosa pel que fa als noms.

La Salander va esperar pacientment.

—També són noms tradicionals jueus. La família Vanger ha tingut més d'un guillat antisemita, nazis i illuminats de la teoria de la conspiració. Ara en Harald Vanger té més de 90 anys, però als anys seixanta estava en el seu millor moment. L'única vegada que l'he vist se'm va plantar al davant en ple carrer cridant que la seva filla era una puta. No hi ha dubte que té problemes amb les dones.

Quan van tornar a la caseta, van fer un mos i van escalfar cafè. En Mikael va donar un cop d'ull als gairebé cinc-cents fulls que li havia preparat la investigadora preferida d'en Dragan Armansky.

—Has fet una feina fantàstica desenterrant totes aquestes dades en tan poc temps —va comentar—. Gràcies. I gràcies també per ser tan amable de venir fins aquí per in-formar-me'n.

—I ara què? —va voler saber la Salander.

—Parlaré amb en Dirch Frode demà i acordaré que et paguin els teus honoraris.

—No em referia a això.

En Blomkvist la va mirar.

—Bé… diria que la feina per a la qual et vaig contractar ja està feta —va respondre ell.

—Però jo no he acabat amb aquesta història.

En Blomkvist es va repenjar contra la paret de la cuina i li va aguantar la mirada. No podia llegir res en absolut en aquells ulls. Durant mig any havia estat treballant tot sol en la desaparició de la Harriet, i aquí tenia una altra persona, una investigadora amb experiència, que comprenia les implicacions de tot plegat. Va prendre la decisió per impuls.

—Ja ho sé. A mi aquesta història també se m'ha ficat al cap. Parlaré amb en Frode. Et contractarem durant una setmana o dues com a… collaboradora en la investigació. No sé si et voldrà pagar la mateixa tarifa que paga a l'Armansky, però de segur que ens entendrem.

La Salander li va somriure. No volia quedar fora del cas i hauria fet la feina de franc sense cap problema.

—Em moro de son —va dir ella, i sense dir res més va entrar a la seva habitació i va tancar la porta.

Al cap de dos minuts, la va obrir i va treure el cap.

—Em sembla que t'equivoques. No es tracta d'un assassí en sèrie que s'ha tornat boig de tant llegir la Bíblia. Simplement, és un d'aquells cabrons que sempre han odiat les dones.

Capítol 21 Dijous, 3 de juliol — Dijous, 10 de juliol

La Salander es va llevar abans que en Blomkvist, cap a les sis del matí. Va escalfar una mica d'aigua per al cafè i es va ficar a la dutxa. Quan en Blomkvist es va llevar, a dos quarts de vuit, ella estava llegint el sumari del cas de la Harriet Vanger a l'iBook d'ell. Va entrar a la cuina amb una tovallola lligada a la cintura i fregant-se els ulls de son.

—Hi ha cafè fet —va dir ella.

En Blomkvist va mirar per damunt de l'espatlla de la noia.

—Aquest document estava protegit amb una contrasenya —va dir.

Ella es va girar i el va mirar atentament.

—Només calen trenta segons per descarregar d'Internet un programa que descodifiqui una protecció de Word.

—Crec que haurem de tenir una conversa, tu i jo, per deixar ben clar què és teu i què és meu —va replicar ell, i se'n va anar a la dutxa.

Quan va tornar, la Salander havia apagat l'ordinador i l'havia tornat a desar al seu lloc del despatx. Després havia encès el PowerBook. En Blomkvist estava segur que ja havia copiat tots els continguts del seu ordinador al d'ella.

La Salander era una fanàtica de la informàtica, amb una concepció molt laxa de l'ètica i la moral.

S'acabava d'asseure a esmorzar quan van trucar a la porta. En Martin Vanger tenia una expressió tan solemne que, per un moment, en Blomkvist va pensar que hi havia anat per donar-los la notícia de la mort del seu oncle.

—No, l'estat d'en Henrik és el mateix que ahir. Sóc aquí per un motiu ben diferent. Puc entrar?

En Blomkvist el va fer passar i li va presentar la seva «collaboradora en la investigació», la Lisbeth Salander. Ella va aixecar la vista per veure aquell gran magnat de la indústria, el va saludar lleugerament amb el cap i es va tornar a concentrar en el seu ordinador. En Martin Vanger la va saludar instintivament, però semblava tan distret que gairebé ni la va veure. En Blomkvist li va servir una tassa de cafè i el va convidar a seure.

—Què passa?

—Estàs subscrit al Hedestads-Kuriren? —No. Però de vegades el llegeixo al Cafè de la Susanne.

—Això vol dir que avui no l'has llegit?

—Veig que ho hauria d'haver fet.

En Martin va treure el diari i l'hi va posar damunt la taula. Li havien dedicat dues columnes de la portada i continuava a la pàgina quatre, «el periodista condemnat per difamació s'amaga entre nosaltres». La fotografia, feta amb teleobjectiu des de l'església de l'altra banda del pont, mostrava en Blomkvist en el moment en què sortia de casa seva.

El periodista, un tal Torsson, havia escrit un article devastador. Resumia el cas «Wennerstròm i explicava que en Blomkvist havia abandonat Millennium de pressa i corrents, i que acabava de sortir de la presó. L'article acabava amb la coneguda frase d'en Blomkvist quan li havia dit que preferia no fer comentaris al Hedestads-Kuriren. El to de l'article era tal que qualsevol dels habitants de Hedestad es creuria que realment tenien un fugitiu que s'amagava a la zona. Cap de les afirmacions de l'article es podia considerar injuriosa, però tenien un to que afavoria molt poc en Blomkvist; el plantejament i l'estil eren els mateixos que fan servir aquesta mena de diaris per als articles sobre terroristes polítics. Es descrivia Millennium com una revista amb poca credibilitat, «amb tendència a l'agitació», i es presentava el llibre d'en Blomkvist sobre periodisme financer com un recull d'«afirmacions controvertides» sobre altres periodistes respectables.

—Mikael… no tinc paraules per expressar el que he sentit quan he llegit aquest article. Es repulsiu.

—Aquest article és un encàrrec —va dir en Blomkvist amb calma.

—Espero que entenguis que jo no hi he tingut res a veure. Gairebé m'ennuego amb el cafè aquest matí quan l'he llegit.

—Qui hi ha al darrere?

—He fet algunes trucades. Aquest tal Torsson és un jove que treballa a l'estiu. Ha escrit l'article per ordre d'en Birger.

—No sabia que en Birger tingués cap influència a la redacció. Al cap i a la fi, és polític i regidor del municipi.

—Tècnicament no hi té cap influència. Però l'editor en cap del Kuriren és en Gunnar Karlman, el fill de l'Ingrid, família d'en Johan Vanger. En Birger i en Gunnar fa temps que són molt amics.

—Ja t'entenc.

—A en Torsson el farem fora immediatament. —Quants anys té?

—No ho sé, la veritat. No l'he vist mai.

—No el facis fora. Quan em va telefonar, em va semblar un periodista molt jove i sense experiència.

—Això no ho podem deixar passar així, sense que tingui cap conseqüència.

—Si vols saber la meva opinió, la situació em sembla una mica absurda des del moment en què l'editor en cap d'una publicació propietat de la família Vanger ataca una altra publicació de la qual en Henrik Vanger és soci i on tu ocupes un lloc al consell. El teu editor, en Karlman, us està atacant a tu i a en Henrik.

—Ja veig per on vas, i hauria d'atribuir les culpes a qui toca. En Karlman és propietari d'una part del grup i sempre que ha pogut m'ha criticat, però crec que és més una venjança d'en Birger per la baralla que vas tenir amb ell a l'hospital. Per a ell ets un destorb.

—Et crec. Per això penso que en Torsson és qui menys culpa en té. Per a un aprenent és molt difícil dir que no quan el teu cap t'està dient que escriguis alguna cosa d'una manera concreta.

—Podria exigir que et demanessin perdó a l'edició de demà.

—Millor que no. Només aconseguiríem començar una lluita interminable que encara empitjoraria més la situació.

—Creus que no hauria de fer-hi res?

—Es que no serviria de res. En Karlman muntaria un numeret i en el pitjor dels casos tu quedaries com un desgraciat que, com que és el propietari, està intentant coartar la llibertat d'expressió.

—Perdona, Mikael, però no hi estic d'acord. Jo també tinc el dret d'expressar la meva opinió. Crec que aquest article fa fàstic i tinc intenció de deixar molt clar el que en penso. Malgrat tot, sóc el substitut d'en Henrik al consell de Millennium, i com a tal no penso deixar que un article tan ofensiu com aquest quedi impune.

—Entesos.

—Exigiré el dret de rèplica. I si deixo en Karlman com un idiota, l'únic culpable serà ell.

—Endavant, fes el que creguis que has de fer.

—Per a mi és molt important que entenguis que jo no hi he tingut res a veure, en aquest atac infame.

—Et crec —va dir en Blomkvist.

—A més, no ho volia comentar ara, però em serveix per demostrar el que et vaig dir. Es important que tornis a incorporar-te a l'equip de redacció de Millennium per demostrar que som un front unit davant del món. Mentre siguis fora, no deixaran d'aparèixer comentaris. Crec en Millennium, i estic convençut que podem guanyar aquesta lluita junts.

—Entenc el teu punt de vista, però ara em toca a mi no estar d'acord amb tu. No puc trencar el meu contracte amb en Henrik, i el fet és que tampoc no voldria fer-ho. M'agrada, saps? I això de la Harriet…

—Sí?

—Sé que és un assumpte delicat per a tu i sóc conscient que en Henrik hi ha estat obsessionat durant molts anys.

—Entre tu i jo, m'encanta en Henrik i és el meu mentor, però quan es tracta de la Harriet perd totalment els papers.

—Quan vaig començar aquesta feina no podia deixar de pensar que era una pèrdua de temps. Però crec que estem a punt de fer un gran descobriment i que és possible que arribem a saber què va passar de debò.

En Blomkvist va percebre el dubte en la mirada d'en Martin Vanger. Finalment, en Vanger es va decidir.

—D'acord. En aquest cas, el millor que podem fer és resoldre el misteri de la Harriet al més aviat possible. Et prestaré tota l'ajuda que pugui perquè acabis la feina per a la teva satisfacció, i la d'en Henrik, i tornis a Millennium.

—Perfecte. D'aquesta manera no hauré de lluitar també contra tu.

—No, no caldrà. Quan tinguis qualsevol problema em pots demanar ajuda. M'asseguraré que en Birger no posi cap tipus d'obstacle a la teva recerca. I intentaré parlar amb la Cecilia per tranquillitzar-la.

—Gràcies. Li he de fer algunes preguntes i fa mesos que evita parlar amb mi.

En Martin Vanger va riure.

—Potser és que teniu altres coses per arreglar. Però això no és assumpte meu. Es van donar la mà.

La Salander havia estat escoltant la conversa. Quan en Martin Vanger va marxar, va agafar el Hedestads-Kuriren i va analitzar l'article. El va tornar a deixar sense fer comentaris.

En Blomkvist va asseure's en silenci, pensatiu. En Gunnar Karlman va néixer el 1948 i l'any 1966 tenia 18 anys. Era una de les persones que eren a l'illa quan va desaparèixer la Harriet.

Després d'esmorzar, va demanar a la seva collaboradora que llegís l'informe policial, i li va donar totes les fotos de l'accident juntament amb l'extens sumari de les investigacions d'en Vanger.

Després, en Blomkvist es va dirigir a casa d'en Frode per demanar-li que preparés un contracte d'un mes per a la Salander com a collaboradora en la investigació.

Quan va tornar a casa, la Salander s'havia installat al jardí i estava immersa en l'informe policial. En Blomkvist va entrar a escalfar cafè. La va estar observant des de la finestra de la cuina. Semblava que llegia en diagonal, sense dedicar més de quinze segons a cada pàgina. Les girava de forma mecànica, i en Blomkvist estava sorprès davant de la seva falta de concentració; no tenia cap sentit, ja que l'informe era molt meticulós. Va preparar dues tasses de cafè i es va asseure amb ella a la taula del jardí.

—Les teves anotacions són d'abans que sabessis que buscàvem un assassí en sèrie.

—Es cert. Simplement vaig anotar preguntes que li volia fer a en Henrik i alguna altra cosa. No seguia cap estructura. Fins ara he estat navegant a cegues, intentant escriure una història, un capítol en l'autobiografia d'en Henrik Vanger.

—I ara?

—En el passat, totes les investigacions se centraven en l'illa de Hedeby. Ara estic convençut que la història, la seqüència dels fets que va acabar amb la seva desaparició, va començar a Hedestad. Això canvia la perspectiva.

—Es impressionant les coses que has descobert amb les fotos —va dir la Salander.

En Blomkvist es va sorprendre. La Salander no semblava del tipus de persones que fan compliments fàcilment, i es va sentir afalagat. D'altra banda, i des d'una perspectiva purament periodística, era cert que es tractava de tot un descobriment.

—Ara et toca donar-me'n els detalls. Què va passar amb aquella foto que vas anar a buscar a Norsjò?

—Vols dir que no t'has mirat les imatges del meu ordinador?

—No he tingut temps. Havia de llegir els resums i saber en quin punt estaves.

En Blomkvist va engegar l'iBook i va obrir la carpeta de les fotografies.

—Es fascinant. La visita a Norsjò era un gran progrés, però vaig tenir una decepció. Vaig trobar la foto, però no ens diu gran cosa. Aquella dona, la Mildred Berggren, tenia guardades totes les seves fotografies de les vacances en àlbums, i la foto era allà. Havien fet servir una pellícula barata en color i trenta-set anys després s'havia descolorit molt i havia agafat un to groguenc. Però, no t'ho creuràs: conservava els negatius en una capsa de sabates. Em va deixar tots els negatius de Hedestad i els vaig escanejar. Això és exactament el que va veure la Harriet.

Va obrir una fotografia que es deia HARRIET/bd-iQ.eps.

La Salander va entendre de seguida la seva decepció. Era la imatge desenfocada d'uns pallassos a la desfilada del Dia de la Infància. Al fons es veia la cantonada de la boutique Sundstròm. Davant de la botiga hi havia unes deu persones dretes a la calçada.

—Crec que aquesta és la persona que va veure, en part perquè he intentat enquadrar el que mirava a partir de l'angle de gir de la seva cara (he fet un dibuix de la cruïlla), i en part perquè és l'única persona que sembla que estigui mirant directament a càmera Això pot voler dir que mirava fixament la Harriet.

El que va veure la Salander era una figura borrosa, dreta al darrere dels espectadors, gairebé a l'altra banda del carrer. Duia una jaqueta fosca amb una franja vermella a les espatlles i uns pantalons foscos, probablement texans. En Blomkvist la va ampliar tant, que la part de dalt de la figura va ocupar tota la pantalla. La fotografia es va fer encara més borrosa.

—Es un home. D'un metre vuitanta aproximadament i complexió normal. Els cabells són d'un ros fosc, una mica llargs, i va ben afaitat. Però és impossible veure-h els trets de la cara o calcular quants anys té; tant podria ser un adolescent com un home de mitjana edat.

—Podries manipular la imatge…

—Ja ho he fet. Fins i tot n'he enviat una còpia a l'especialista en imatge de Millennium. —En Blomkvist va obrir una altra fotografia—. Això és el millor que he pogut obtenir. Simplement, la càmera és massa dolenta i la distància, molt gran.

—Li has ensenyat la fotografia a algú? Potser algú podria reconèixer l'home pel gest o…

—La vaig ensenyar a en Frode. No té ni idea de qui podria ser.

—Potser en Dirch Frode no és precisament la persona més observadora de Hedestad.

—No, però treballo per a ell i per a en Henrik Vanger. Primer vull ensenyar la fotografia a en Henrik abans d'ampliar el cercle.

—Potser no és més que un espectador.

—Es possible. Però va fer que la Harriet tingués una reacció estranya.

Durant els dies següents en Blomkvist i la Salander van treballar en el cas de la Harriet dia i nit. La Salander es va llegir tot l'informe policial, i va fer tota mena de preguntes a en Blomkvist. Només hi podia haver una única veritat, i una resposta aproximada o poc contrastada donava lloc a un interrogatori més intensiu. Es van passar tot un dia examinant els horaris de tots els implicats en el moment de l'accident del pont.

La Salander no deixava de ser un enigma per a en Blomkvist. Tot i que només es llegia els documents de l'informe en diagonal, semblava que sempre es fixava en els detalls més obscurs i contradictoris.

Descansaven al migdia, quan la calor feia insuportable seguir treballant. Aleshores anaven a nedar al canal o passejaven fins al Cafè de la Susanne. La Susanne ara el tractava amb certa fredor. En Blomkvist era conscient que la Salander es veia massa jove i era evident que estava vivint a casa seva. Això, als ulls de la Susanne, el convertia en un home amb pocs escrúpols. No era gaire agradable.

En Blomkvist sortia a córrer cada vespre. La Salander no feia mai cap comentari quan ell tornava a casa sense alè. Era evident que a ella això de córrer no li deia res.

—En tinc més de 40 —li va comentar—. He de fer exercici si vull conservar una mica la forma.

—Es clar.

—Tu no fas exercici? —Boxejo de tant en tant. —Boxeges? —Sí, amb guants.

—I en quina categoria de pes boxeges? —va preguntar quan va sortir de la dutxa.

—En cap. M'entreno una mica i després boxejo amb els nois d'un club de Soder.

«Per què no em sorprèn?», va pensar. Almenys li havia explicat alguna cosa sobre ella. No en sabia gairebé res. Com va acabar treballant per a l'Armansky? Quin tipus de formació tenia? Què feien els seus pares? Si en Blomkvist intentava preguntar-li qualsevol cosa sobre la seva vida, ella es tancava en banda i responia amb monosíllabs o directament l'ignorava.

Una tarda, la Salander va deixar caure el quadern de cop. Arrufava les celles.

— —Què saps de l'Otto Falk, l'antic pastor?

—No gaire. Em vaig reunir amb el pastor actual, una dona, unes quantes vegades al començament de l'any i em va dir que en Falk viu en un geriàtric a Hedestad. Alzheimer.

—D'on era?

—D'aquí, de Hedestad. Va estudiar a Uppsala. —Era solter. I es veia amb la Harriet. —Per què ho preguntes?

—M'he adonat que l'inspector Morell va ser molt indulgent amb ell durant l'interrogatori.

—Als anys seixanta els pastors tenien un estatus social considerablement diferent. Era normal que visqués aquí, a l'illa, més a prop del poder, per dir-ho d'alguna manera.

—Em pregunto fins a quin punt la policia va investigar a fons el personatge. A les fotografies sembla com si fos una casa de fusta gran, amb molts racons on poder-hi amagar un cos.

—És cert, però no hi ha res que indiqui que tingués cap connexió amb els assassinats en sèrie o amb la desaparició de la Harriet.

—En realitat, sí que hi ha una cosa —va dir la Salander amb un petit somriure—. En primer lloc, era pastor, i els pastors, més que ningú altre, tenen una relació especial amb la Bíblia. En segon lloc, és la darrera persona, que sapiguem, que va veure la Harriet i hi va parlar.

—Però va anar fins a l'escenari de l'accident i s'hi va estar unes quantes hores. Apareix en moltes fotografies, sobretot durant el temps en què la Harriet va desaparèixer.

—D'acord, no puc invalidar la seva coartada. Però estava pensant en una altra cosa. Aquesta història tracta d'un sàdic assassí de dones.

—I?

—He estat… He tingut una mica de temps lliure aquesta primavera i he llegit bastant sobre el sadisme, tot i que en un context totalment diferent. Una de les coses que vaig llegir va ser un manual de l'FBI. Afirmava que gran part dels assassins en sèrie condemnats provenien de famílies desestructurades i que de petits havien torturat animals. Alguns dels assassins en sèrie condemnats als EUA havien estat detinguts per provocar incendis. Els animals torturats i els incendis provocats apareixen en molts dels casos d'assassinat de la Harriet, però el que jo pensava realment era que la casa del rector es va incendiar a la darreria dels anys setanta.

—És rebuscat —va dir en Blomkvist.

La Salander va assentir.

—Hi estic d'acord. Però a l'informe policial no trobo res més sobre la causa de l'incendi, i seria molt interessant saber si es van produir altres incendis inexplicables a la zona als anys seixanta. També valdria la pena comprovar si hi va haver casos d'agressions o mutilacions a animals en aquella època.

Quan la Salander se'n va anar a dormir la setena nit des que era a Hedeby, estava una mica enfadada amb en Blomkvist. Durant gairebé una setmana havia passat les vint-i-quatre hores amb ell. Normalment en tenia prou amb set minuts d'estar amb una altra persona perquè li vingués mal de cap, de manera que havia decidit viure com una reclusa. Ella era feliç mentre la gent la deixés en pau. Malauradament, la societat no era tan llesta ni comprensiva; s'havia de protegir de les autoritats socials, dels serveis de protecció de menors i d'altres autoritats tutelars, d'hisenda, de la policia, dels metges, psicòlegs, psiquiatres, mestres i gorilles de discoteca, que (excepte els porters de la Kvarnen, que ja la coneixien) ni tan sols la consideraven apta per permetre-li l'entrada, i això que en tenia 25. Hi havia un exèrcit de persones que semblava que no tinguessin res millor a fer que ficar-se en la seva vida i, si en tenien ocasió, corregir la manera en què havia decidit viure-la.

No servia de res plorar, ho havia après feia molt de temps. També havia après que cada vegada que intentava que algú s'adonés d'alguna cosa de la seva vida, la situació empitjorava. Com a conseqüència, resoldre els seus problemes era cosa seva, i emprava qualsevol mètode que considerés necessari; en Bjurman ja ho havia après i n'estava del tot convençut.

En Blomkvist tenia el mateix costum que tothom, no deixar-la tranquilla i no deixar de fer-li preguntes. Però, d'altra banda, no reaccionava com la majoria d'homes que havia conegut.

Quan ella ignorava les preguntes que ell li feia, simplement es donava per vençut i la deixava en pau. Sorprenent.

El seu primer pas, quan li va agafar l'iBook aquell primer matí, va ser transferir-se tota la informació al seu ordinador. D'aquesta manera, si ell la treia del cas, encara tindria accés al material.

S'havia esperat que, quan aparegués per esmorzar, reaccionaria amb fúria. En canvi, la seva actitud va ser més aviat de resignació, va murmurar alguna cosa sarcàstica i se'n va anar a la dutxa. Després va començar a discutir sobre el que havia llegit. Un home estrany. Podia arribar a pensar que confiava en ella.

Que sabés que ella era una hacker era un problema. La Salander sabia que la descripció legal del tipus de pirateria que feia, tant professionalment com per passar l'estona, era «traspàs illegal d'informació», i li podien caure dos anys de presó. I no volia que la tanquessin. En el seu cas, una condemna de presó significaria perdre els ordinadors i, amb ells, l'única professió que realment sabia fer. Mai no havia dit a l'Armansky com aconseguia la informació per la qual li pagaven.

Excepte el Pesta i algunes persones de la xarxa que, igual que ella, es dedicaven a piratejar professionalment (i la majoria la coneixien només com a «Wasp» i no sabien qui era ni on vivia), en Blomkvist era l'únic que havia descobert el seu secret. La va enxampar perquè va cometre un error que no hauria fet ni un nen de 12 anys, i això no deixava de demostrar que els cucs se li estaven menjant el cervell i que es mereixia que la castiguessin. Però en comptes d'emprenyar-se com una mona, la va contractar.

Per això estava una mica enfadada.

Mentre menjaven una mica abans d'anar a dormir, de sobte ell li va preguntar si era una bona hacker.

Ella mateixa es va sorprendre de la seva resposta.

—Probablement sóc la millor de tot Suècia. N'hi deu haver un parell més del meu nivell.

No dubtava del que deia. El Pesta havia estat millor que ella durant una època, però ja feia temps que l'havia superat.

A més, li va resultar divertit dir-ho. No ho havia fet mai abans. Mai no havia tingut ningú amb qui poder tenir aquest tipus de conversa, i li va agradar comprovar que el seu talent l'havia impressionat. Però aleshores ell va trencar el bon rotllo amb la pregunta sobre com havia après a piratejar ella sola.

Què li podia dir? «Sempre ho he sabut fer.» Però va preferir anar-se'n a dormir sense dir bona nit.

Però la reacció d'ell encara la va irritar més, ja que ni es va immutar quan ella va marxar tan sobtadament. Es va quedar escoltant com es movia per la cuina, recollia la taula i rentava els plats. Sempre es quedava fins més tard que ella, però era obvi que aquell dia ja se n'anava a dormir. El va sentir com anava al lavabo i tot seguit es tancava a l'habitació. Al cap d'uns minuts va sentir com s'estirava al llit, a tan sols un metre de distància del seu, però a l'altre costat de la paret.

Havia compartit la casa amb ell durant una setmana i en cap moment havia intentat seduir-la. Havia treballat amb ella, li havia demanat la seva opinió, l'havia corregida quan anava pel camí equivocat, i havia reconegut que ella tenia raó quan era ella qui el corregia. Maleït sia, l'havia tractada com a una persona.

Va sortir del llit i es va apropar a la finestra per perdre's en la foscor de la nit. Per a ella, la cosa més difícil era despullar-se per primera vegada davant d'algú. Estava convençuda que el seu cos, excessivament prim, era repulsiu. Els seus pits eren patètics, i els malucs encara eren pitjors. No podia oferir gran cosa; a part de ser una dona molt normal, amb els mateixos desitjós i necessitats sexuals que qualsevol altra. Es va quedar allà, plantada durant vint minuts, fins que es va decidir.

En Blomkvist estava llegint un llibre de Sara Paretsky quan va sentir que s'obria la porta i va veure la Salander. Anava embolicada amb un llençol i es va quedar aturada a la porta durant un instant.

—Estàs bé? —li va preguntar.

Ella va fer que no amb el cap.

—Què tens?

Es va apropar al llit, li va agafar el llibre i el va deixar damunt la tauleta. Després es va inclinar i li va fer un petó als llavis. De seguida es va ficar al llit i es va asseure mirant cap a ell, buscant-lo. Va posar la mà damunt del llençol, sobre l'estómac d'ell. Com que no protestava es va inclinar i li va mossegar un mugró.

En Blomkvist estava estupefacte. La va agafar per les espatlles i la va incorporar de manera que li pogués veure la cara.

—Lisbeth… no sé si és una bona idea. Hem de treballar junts.

—Vull que em follis. I no tindré cap problema per treballar amb tu; en canvi, si em fas fora sí que tindré un problema molt gran.

—Gairebé no ens coneixem.

Ella va riure. Amb un riure sobtat, com si hagués tossit.

—Sé que no has deixat escapar mai una oportunitat així. Ets del tipus d'homes a qui els agraden les dones. Què passa? No sóc prou atractiva per a tu?

En Blomkvist va dir que no amb el cap mentre intentava pensar alguna cosa intelligent a dir. Com que no deia res, ella va obrir els llençols i es va estirar damunt seu.

—No tinc preservatius —va dir ell.

—Tant se me'n fot.

Quan en Blomkvist es va llevar la va sentir a la cuina. Encara no eren les set del matí. No havia dormit ni dues hores, i es va quedar al llit, endormiscat.

Aquesta dona el desconcertava. En cap moment havia fet ni el més petit gest que li indiqués que tenia cap interès en ell.

—Bon dia —va dir ella des de la porta. I va fer un somriure imperceptible. —Hola.

—No queda llet. Aniré a la gasolinera. Obren a les set.

Se'n va anar ràpidament. Va sentir com sortia per la porta principal. Va tancar els ulls. Aleshores va sentir com la porta es tornava a obrir i un segon més tard va aparèixer per la porta. Ara ja no somreia.

—Serà millor que vinguis a veure això —va dir en un to de veu estrany.

En Blomkvist es va aixecar d'un salt i es va posar els texans.

Durant la nit algú els havia fet un regal. Al porxo hi havia el cadàver mig carbonitzat d'un gat. Tenia les potes i el cap tallat, el cos escorxat i esbudellat, i amb l'estómac al costat del cadàver, com si l'haguessin cremat. El cap del gat estava intacte damunt del seient de la motocicleta de la Salander. De seguida va reconèixer el pèl vermellós.

Capítol 22 Dijous, 10 de juliol

Van esmorzar al jardí, en silenci i sense llet al cafè. La Salander havia anat a buscar una càmera Canon digital i va fer fotos del macabre escenari abans que en Blomkvist anés a buscar una bossa d'escombraries i ho netegés. Ell va ficar el gat al portamaletes del Volvo. Hauria de posar una denúncia a la policia per maltractament d'animals, fins i tot per intimidació, però no estava segur que pogués explicar els motius de la intimidació.

A dos quarts de nou la Isabella Vanger va passar caminant en direcció al pont. No els havia vist, o almenys va fer com si no els hagués vist.

—Com estàs? —va preguntar en Blomkvist a la Salander.

—Bé, gràcies. —Aleshores el va mirar, perplexa. «D'acord. Està esperant que m'enfadi»—. Quan trobi el malparit que ha torturat un gat innocent fins a la mort només per enviar-nos una advertència, agafaré un bat de beisbol i…

—Creus que és una advertència?

—Tens una explicació millor? Es evident que vol dir alguna cosa.

—Sigui quina sigui la veritat que amaga aquesta història, hem molestat prou algú perquè arribi a fer una cosa així. Però hi ha un altre problema.

—Ja ho sé. Es un sacrifici animal com els del 1954 i el 1960, i no sembla creïble que algú que actuava fa cinquanta anys vingui avui a deixar el cadàver d'un animal torturat al porxo de casa teva.

En Blomkvist hi va estar d'acord.

—Els únics que podrien ser sospitosos en aquest cas són en Harald Vanger i la Isabella Vanger. Hi ha molts altres familiars de la banda d'en Johan Vanger, però cap viu en aquesta zona.

En Blomkvist va sospirar.

—La Isabella és una malparida ben capaç de matar un gat, però dubto molt que anés matant dones als anys cinquanta. En Harald Vanger… no ho sé. Se'l veu tan decrèpit que gairebé no pot ni caminar, i no me l'imagino venint fins aquí durant la nit per caçar un gat i fer tot això.

—Llevat que hi hagués dues persones. Una de jove i una de gran.

En Blomkvist va sentir un cotxe que s'allunyava, va mirar en aquella direcció i va veure com la Cecília desapareixia pel pont. «En Harald i la Cecília», va pensar, però gairebé ni es parlaven. Malgrat la promesa d'en Martin Vanger de parlar amb ella, la Cecília encara no havia contestat cap dels missatges que li havia deixat al contestador.

—Ha de ser algú que sàpiga que estem treballant en això i que estem progressant —va dir la Salander, aixecant-se per anar a dins. Quan va tornar a sortir, s'havia posat la caçadora de cuir.

—Me'n vaig a Estocolm. Tornaré a ser aquí al vespre. —Què vas a fer-hi?

—A recollir alguns estris. Si hi ha algú prou boig per matar un gat d'aquesta manera, també ens pot atacar a nosaltres. O incendiar la casa mentre dormim. Vull que vagis a Hedestad i compris dos extintors i dos detectors de fum. Un dels extintors ha de ser d'haló.

Sense dir res més, es va posar el casc, va engegar la motocicleta i es va allunyar pel pont.

En Blomkvist va llençar el cadàver, el cap i els intestins en un contenidor d'escombraries al costat de la gasolinera abans d'anar cap a Hedestad a fer l'encàrrec. En acabat, va anar a l'hospital; havia quedat amb en Frode a la cafeteria i li va explicar el que havia passat al matí. En Frode va empallidir.

—Mikael, no m'hauria imaginat mai que aquesta història s'emboliqués d'aquesta manera.

—Com que no? Al cap i a la fi, la feina era trobar un assassí.

—Però això és fastigós i inhumà. Si hi ha qualsevol perill per a la seva vida o per a la de la senyoreta Salander, cal que ho deixem córrer. Deixi'm parlar amb en Henrik.

—No. Ni parlar-ne. No em vull arriscar que tingui un altre atac.

—No para de preguntar-me com van les coses. —Saludi'l de part meva, si us plau, i digui-li que estic progressant.

—Quin és el següent pas?

—Tinc algunes preguntes. El primer incident va passar just després que en Henrik tingués l'atac, i jo aquell dia me'l vaig passar sencer a Estocolm. Algú va entrar a la meva oficina. Havia imprès els versets de la Bíblia, i les fotografies de Jàrnvàgsgatan eren damunt la meva taula. Vostè ho sabia i en Henrik també. En Martin n'estava al corrent en part, ja que va ser ell qui em va facilitar l'accés a les oficines del Hedestads-Kuriren. Qui més ho sabia?

—Bé, no sé amb qui va parlar en Martin. Però tant en Birger com la Cecília ho sabien. Van discutir sobre la seva recerca als arxius fotogràfics. També ho sabia l'Alexander. I en Gunnar i l'Helena Nilsson. Havien pujat a saludar en Henrik i es van introduir en la conversa. I l'Anita Vanger. —L'Anita? La de Londres?

—La germana de la Cecília. Va tornar amb ella quan en Henrik va tenir l'atac de cor, però es va estar en un hotel; pel que sé, no ha anat a l'illa. Igual que la Cecilia, no vol veure el seu pare. Però se'n va tornar quan en Henrik va sortir de la unitat de cures intensives.

—On s'està la Cecilia? L'he vist aquest matí que creuava el pont, però casa seva està sempre a les fosques.

—No crec que sigui capaç de fer una cosa així, oi?

—No, només vull saber on s'està.

—S'està amb el seu germà Birger, a prop de la casa d'en Henrik.

—Sap on és en aquests moments?

—No. Però segur que no és amb en Henrik.

—Gràcies —va dir en Blomkvist, i es va aixecar.

Tota la família Vanger rondava per l'hospital de Hedestad. En Birger Vanger va entrar a la recepció i es va dirigir cap als ascensors. En Blomkvist es va esperar fins que va marxar. Va anar cap a la recepció i a l'entrada es va trobar en Martin Vanger, al mateix lloc on es va trobar la Cecilia durant la seva primera visita. Es van saludar i es van donar la mà.

—Has vingut a veure en Henrik?

—No, he vingut a trobar-me amb en Frode.

En Martin semblava cansat i feia ulleres. En Mikael va pensar que en els darrers sis mesos, des que l'havia conegut, havia envellit molt.

—Com va tot, Mikael? —li va preguntar.

—Cada dia que passa és més interessant. Espero que quan en Henrik es trobi millor per fi pugui satisfer la seva curiositat.

La casa d'en Birger Vanger era de totxana blanca i estava a uns cinc minuts caminant des de l'hospital. Tenia vistes al mar i al port esportiu de Hedestad. Ningú no va contestar quan en Blomkvist va tocar el timbre. També va trucar a la Cecília al mòbil, però tampoc no va contestar. Es va asseure al cotxe durant una estona tamborinejant amb els dits al volant. En Birger Vanger era tota una incògnita en la collecció de sospitosos. Havia nascut el 1939 i tenia 10 anys quan la Rebecka Jacobsson va ser assassinada, i 27 quan la Harriet va desaparèixer.

Segons en Henrik, en Birger i la Harriet no es veien gairebé mai. S'havia criat a Uppsala amb la seva família, i es va traslladar a Hedestad per treballar a l'empresa. La va deixar un parell d'anys més tard i es va dedicar a la política. Però era a Uppsala quan la Lena Andersson va ser assassinada.

L'incident amb el gat era com un mal presagi, se sentia com si se li acabés el temps.

L'Otto Falk tenia 36 anys quan la Harriet va desaparèixer. Ara en tenia 72, era més jove que en Henrik Vanger, però el seu estat mental no era tan bo. En Blomkvist el va anar a veure al geriàtric d'Svalan, un edifici d'obra vista groc, molt a prop del riu Hede, a l'altre extrem de la ciutat. En Blomkvist es va presentar a la recepcionista i li va demanar permís per parlar amb el pastor Falk. Com que sabia que tenia Alzheimer, va preguntar l'estat de lucidesa que tenia en aquells moments. Una infermera li va explicar que al pastor Falk l'hi havien diagnosticat feia tres anys, i que des d'aleshores la malaltia havia empitjorat molt. En Falk es podia comunicar, però tenia una memòria extremament curta i no reconeixia la majoria dels seus familiars. En general, no tenia gaires moments lúcids. A més, li agafaven atacs d'ansietat quan s'enfrontava a preguntes que no podia respondre.

En Falk estava assegut en un banc del jardí amb tres pacients més i un infermer. En Blomkvist va estar una hora intentant mantenir-hi una conversa.

Recordava força bé la Harriet Vanger. Va aixecar el cap i la va descriure com una noia encantadora. Però en Blomkvist de seguida es va adonar que no recordava que feia tren-ta-set anys que estava desapareguda. En parlava com si l'hagués vista feia poc i va demanar a en Blomkvist que la saludés de part seva i li digués que l'anés a veure. En Blomkvist li va prometre que ho faria.

Era obvi que no recordava l'accident del pont. No va ser fins al final de la conversa que va dir alguna cosa que va posar en alerta en Blomkvist.

De sobte, quan en Blomkvist va treure el tema de l'interès de la Harriet per la religió, en Falk va semblar dubtar. Va ser com si un núvol li passés pel cap. En Falk es va balancejar una estona i després va mirar en Blomkvist i li va preguntar qui era. En Blomkvist es va tornar a presentar i el vell va adoptar un posat pensatiu. Al final, va dir:

—Encara està buscant. Ha d'anar amb compte, i tu l'has d'avisar.

—De què l'he d'avisar?

En Falk va perdre els nervis i va començar a sacsejar el cap.

—Ha de llegir sola escripturem i entendre sufficientia scripturae. És l'única manera que es pugui mantenir solafide. Segur que en Josef els exclourà. Mai no els van acceptar al cànon.

En Blomkvist no va entendre res, però ho va anotar tot. Aleshores el pastor Falk es va inclinar i li va xiuxiuejar:

—Crec que és catòlica. Li encanta la màgia i encara no ha trobat el seu Déu. Necessita que la guiïn.

Sens dubte, per al pastor Falk la paraula catòlic tenia connotacions negatives.

—No estava interessada en el moviment pentecostal?

—No, no, no. Està buscant la veritat prohibida. No és una bona cristiana.

Aleshores el pastor Falk es va oblidar d'en Blomkvist i va començar a parlar amb els altres pacients.

Va tornar a l'illa de Hedeby just després de les dues del migdia. Es va acostar caminant fins a casa de la Cecilia Vanger i va trucar a la porta, però no va sortir ningú. Va tornar a trucar-li al mòbil, però tampoc no va contestar.

Va installar un detector de fum en una de les parets de la cuina i un altre a prop de la porta d'entrada. Va posar un dels extintors al costat de l'estufa, darrere de la porta de l'habitació, i un altre darrere de la porta del quarto de bany. Després es va fer el dinar, una mica de cafè i torrades amb alguna cosa al damunt, i es va asseure al jardí per passar a net les notes que havia pres durant la conversa amb el pastor Falk. Quan va acabar, va aixecar el cap per mirar l'església.

El nou rectorat de Hedeby era una construcció més aviat moderna a només unes passes de l'església. En Blomkvist hi va anar cap a les quatre i va explicar a la pastora Margareta Strandh que hi havia anat perquè necessitava consell en un assumpte teològic. La Margareta Strandh era una dona de cabells foscos, de la mateixa edat que ell; duia texans i camisa de franella. Anava descalça i amb les ungles dels peus pintades. Se l'havia trobada un parell de vegades al Cafè de la Susanne i li havia parlat del pastor Falk. El va rebre amb amabilitat i el va convidar a entrar i a seure al pati.

En Blomkvist li va dir que havia parlat amb l'Otto Falk i li va explicar el que li havia dit. Ella el va escoltar i després li va demanar que li repetís cadascuna de les seves paraules.

—Em van enviar aquí a Hedeby fa tres anys, i de fet no he conegut el pastor Falk. Es va retirar uns quants anys abans, però crec que era un home molt culte. El que li ha dit vol dir, si fa no fa, que «se cenyeixi només a les Escriptures»… sola scriptum… i que és sufficientia scripturae. Això és una expressió que estableix la suficiència de les Escriptures entre els creients. Solafide significa l'única fe o la fe veritable. —Ja ho entenc.

—Tot això és dogma bàsic, per dir-ho d'alguna manera. En general, es tracta de la doctrina de l'Església i no hi ha res d'estrany. Dit d'una altra manera, li estava dient: «Llegeix la Bíblia, et proporcionarà el coneixement que necessites i les respostes a la fe veritable.»

En Mikael es va sentir una mica incòmode.

—Ara li he de preguntar com ha sortit aquesta conversa —va dir ella.

—Li he preguntat per una persona que va conèixer fa molts anys; estic escrivint sobre ella.

—Una persona que buscava la religió?

—Més o menys.

—Entesos. Crec que ja he entès el context. M'ha comentat que el pastor Falk li ha dit dues coses més: que «segur que en Josef els exclourà» i que «mai no els van acceptar al cànon». Es possible que vostè ho hagi entès malament i que hagi dit «Josefus» en comptes de «Josef»? Fet i fet, és el mateix nom.

—És possible —va dir en Blomkvist—. He enregistrat la conversa, si la vol escoltar.

—No, no crec que calgui. Aquestes dues frases deixen ben clar què volia dir. Josefus era un historiador jueu, i la frase «Mai no els van acceptar al cànon» pot voler dir que mai no van formar part del cànon hebreu.

—I això què significa?

Ella va riure.

—El pastor Falk deia que a aquesta persona la fascinaven les fonts esotèriques, en especial els apòcrifs. El mot grec apokryphos vol dir «ocult», i els apòcrifs són els llibres ocults. Hi ha qui creu que s'haurien d'incloure a l'Antic Testament, i hi ha qui els considera massa controvertits. Es tracta dels llibres de Tobies, Judit, Ester, Baruc, els llibres dels Macabeus i alguns altres.

—Disculpi la meva ignorància. Havia sentit a parlar dels apòcrifs, però no els he llegit mai. Què tenen d'especial?

—En realitat no hi ha res d'especial en aquests llibres, excepte que van aparèixer una mica més tard que els de l'Antic Testament. Els apòcrifs es van eliminar de la Bíblia hebrea, però no perquè els estudiosos jueus desconfiessin del seu contingut, sinó simplement perquè es van escriure després que conclogués l'obra de revelació de Déu. D'altra banda, els apòcrifs sí que estan inclosos a la traducció en grec de la Bíblia. L'Església catòlica, per exemple, no els considera controvertits.

—Ja ho entenc.

—Malgrat tot, sí que són molt controvertits per a l'Església protestant. Durant la Reforma, els teòlegs van estudiar l'antiga Bíblia hebraica. Martí Luter va eliminar els llibres apòcrifs de la Bíblia de la Reforma, i més tard Calví va declarar que no havien de servir, en cap moment, com a base per a les conviccions en matèria de fe. I és que els seus continguts es contradiuen o entren en conflicte d'alguna manera amb la claritas scripturae, la claredat de les Escriptures.

—En altres paraules, són uns llibres censurats.

—Més o menys. Per exemple, els apòcrifs sostenen que es pot practicar la màgia, que les mentides poden ser permeses en alguns casos i altres afirmacions per l'estil, que òbviament indignen els intèrprets dogmàtics de les Escriptures.

—Per tant, si una persona és una apassionada de la religió, seria lògic que els apòcrifs formessin part de la seva llista de lectures obligades, i que algú com el pastor Falk s'indignés per això.

—Exactament. Aprofundir en els apòcrifs és gairebé inevitable quan es vol estudiar la Bíblia o la fe catòlica, i també és molt probable que algú que estigui interessat per l'esoterisme en general els llegeixi.

—Per casualitat no deu tenir una còpia dels apòcrifs, oi?

Ella va riure, amb una rialla alegre i amable.

—Es clar que la tinc. De fet, la comissió bíblica va publicar els llibres apòcrifs en el marc d'un estudi nacional dels anys vuitanta.

L'Armansky estava intrigat per saber què passava quan la Salander li va demanar de parlar en privat. La va fer passar, va tancar la porta i la va fer seure a la cadira de les visites. La Salander li va dir que la seva feina per a en Mikael Blomkvist ja estava feta (l'advocat li donaria els diners abans que acabés el mes), però que havia decidit continuar aquella investigació. En Blomkvist li havia ofert un sou considerablement més baix per un mes de collaboració.

—Treballo com a autònoma —va explicar la Salander—. Fins ara no he acceptat mai una feina que no m'haguessis donat tu, tal com vam acordar. El que vull saber és com influiria en la nostra relació si ara agafés un encàrrec pel meu compte.

L'Armansky va encongir les espatlles.

—Ets autònoma, pots acceptar les feines que vulguis i cobrar la quantitat que et sembli. Me n'alegro, que tinguis les teves pròpies fonts d'ingressos. Tot i això, seria una mica deslleial per part teva agafar clients que coneixes a través de nosaltres.

—No tinc cap intenció de fer-ho. He acabat la feina segons el contracte que vam signar amb en Blomkvist. El tema és que vull seguir en el cas. Ho faria encara que fos sense rebre res a canvi.

—No facis mai res de franc.

—Ja m'entens. Vull saber de què va aquesta història. He convençut en Blomkvist perquè demani al seu advocat que em contracti com a collaboradora en la investigació.

Va donar el contracte a l'Armansky, que li va fer una ullada ràpida.

—Això és com treballar gratis. Lisbeth, tens talent. No tens per què treballar per una quantitat tan ridícula. Saps que podries guanyar molt més amb mi si hi dediquessis la jornada sencera.

—Jo no vull treballar la jornada sencera. Dragan, et sóc lleial. Has estat meravellós amb mi des que vaig començar aquí. Vull saber si et sembla bé aquest contracte o si comportarà alguna desavinença entre nosaltres.

—Ja t'entenc.

Hi va reflexionar uns instants.

—No hi haurà cap problema, de debò. T'agraeixo que m'ho hagis preguntat. Si en un futur sorgeix alguna altra situació similar a aquesta, t'agrairia que m'ho consultessis per evitar qualsevol malentès.

La Salander va considerar si volia afegir alguna cosa més. Va clavar la mirada a l'Armansky sense pronunciar ni una paraula. Va assentir amb el cap i va marxar; com sempre, sense ni tan sols acomiadar-se.

Un cop obtinguda la resposta que volia, per a ella l'Armansky va perdre tot l'interès. Va somriure amb serenor. Haver-li demanat consell significava un gran avenç en el seu procés de socialització.

L'Armansky va obrir una carpeta amb un informe sobre la seguretat d'un museu que estava a punt d'inaugurar una gran exposició sobre l'impressionisme francès. Aleshores va deixar la carpeta damunt la taula i va mirar la porta per on acabava de sortir la Salander. Va recordar com havia rigut la Salander amb en Blomkvist a l'oficina i es va preguntar si és que finalment s'estava fent gran o si era en Blomkvist qui l'atreia. Va sentir una certa incomoditat. Mai no s'havia acabat de treure del cap la sensació que la Lisbeth Salander era la víctima perfecta. I ara era ella qui intentava caçar un maníac en un poble perdut.

De camí cap al nord, la Salander va sentir la necessitat d'anar a visitar la seva mare a la residència d'Appelviken. Excepte per la visita del dia de Sant Joan, des de Nadal que no veia la seva mare, i se sentia culpable d'anar-hi tan poc sovint. Una segona visita al cap de només dues setmanes no era gaire freqüent.

La mare era a la sala d'estar. La Salander s'hi va quedar ben bé una hora i va treure-la a fer una volta fins a la bassa dels ànecs que hi havia al jardí de la residència. La mare seguia confonent la Lisbeth amb la seva germana. Com sempre, no hi era tota, però semblava que la visita l'havia inquietat.

Quan la Salander es va acomiadar, la seva mare no la volia deixar anar de la mà. La Salander li va prometre que tornaria per veure-la aviat, però l'expressió de la mare era trista i angoixada.

Com si pressentís algun tipus de desastre.

En Blomkvist es va estar dues hores al jardí llegint els apòcrifs sense poder treure'n cap conclusió. Però fi va venir un pensament al cap. Fins a quin punt era religiosa la Harriet Vanger? El seu interès pels estudis de la Bíblia va començar just un any abans de la seva desaparició. Havia relacionat una sèrie de citacions bíbliques amb diversos assassinats, de manera que no només llegia metòdicament la Bíblia, sinó també els apòcrifs. D'aquí va sorgir el seu interès pel catolicisme.

Va fer exactament la mateixa investigació a què en Blomkvist i la Salander es dedicaven ara, trenta-set anys després? Era la captura d'un assassí el que va despertar el seu interès, i no la religió? El pastor Falk havia dit que la noia estava buscant, no que fos una bona cristiana.

El va interrompre la trucada de l'Erika al mòbil. —Només volia dir-te que en Greger i jo marxem de vacances la setmana vinent. Seré fora quatre setmanes. —On aneu?

—A Nova York. En Greger hi fa una exposició, i hem pensat d'anar-nos-en després al Carib. Un amic d'en Greger ens deixa una casa a Antigua i ens hi estarem dues setmanes.

—Això pinta fantàstic. Passeu-vos-ho bé. I saluda en Greger de part meva.

—La nova edició ja està a punt, i gairebé ja hem acabat la següent. M'hauria agradat que l'haguessis revisat, però en Christer ha dit que ja se n'ocuparia ell.

—Si necessita que l'ajudi em pot trucar. Com va amb en Janne Dahlman?

Ella va dubtar.

—També marxa de vacances. He proposat a en Henry que s'ocupi de l'edició durant aquests dies. Ell i en Christer s'encarregaran de tot.

—Entesos.

—No confio en en Dahlman. Però s'hi esforça. Tornaré a ser aquí el 7 d'agost.

Eren les set del vespre, i en Blomkvist havia telefonat cinc vegades a la Cecilia Vanger. També li havia enviat un missatge de text demanant-li que li truqués. Però no en va obtenir cap resposta.

Va apartar els apòcrifs i es va posar el xandall, va tancar la porta i se'n va anar a córrer.

Va seguir l'estret camí de la vora del riu i després va enfilar cap al bosc. Va travessar matolls i arbres desarrelats tan de pressa com va poder fins arribar, esgotat, al Fortí amb el pols molt accelerat. Es va aturar a la vora de les antigues bateries d'artilleria i va fer estiraments uns quants minuts.

De sobte va sentir un fort espetec i una bala va impactar al mur de formigó, a pocs centímetres del seu cap. Va notar un dolor al cap; els fragments de ciment li havien fet un tall profund.

Durant el que va semblar-li una eternitat, en Blomkvist va estar paralitzat, incapaç de comprendre el que acabava de passar. Llavors es va llançar cap a la trinxera i es va clavar un cop terrible en caure damunt de l'espatlla. El segon tret es va produir just quan aterrava. La bala es va clavar al ciment.

En Blomkvist va aixecar el cap i va mirar al voltant. Era al bell mig de la fortificació. A dreta i esquerra hi havia uns estrets passadissos plens de vegetació d'un metre d'alçada que conduïen cap a les bateries disposades al llarg d'uns dos-cents cinquanta metres. Ajupit, va començar a córrer pel laberint.

De sobte va sentir l'eco de la inimitable veu del capità Adolfsson a les maniobres d'hivern de l'escola d'infanteria de Kiruna. «Blomkvist, amaga el refotut cap si no vols que te'l rebentin.» Vint anys més tard encara recordava els exercicis que els feia fer el capità Adolfsson.

Va parar per recuperar l'alè, amb el cor bategant a tota velocitat. No sentia res més que la seva pròpia respiració. «L'ull humà percep el moviment més ràpidament que les formes i les figures. Quan estiguis explorant el terreny mou-te a poc a poc.» Lentament en Blomkvist va donar un cop d'ull per damunt de la bateria. Tenia el sol just al davant i era impossible veure els detalls, però no va apreciar cap moviment.

Es va tornar a ajupir i va córrer fins a la bateria següent. «Tant és que les armes de l'enemic siguin molt bones. Si no et pot veure, no et pot disparar. Cobreix-te, cobreix-te i cobreix-te. Assegura't de no quedar mai al descobert.»

Era a uns tres-cents metres de la granja d'Ostergàrden. Aproximadament a quaranta metres d'on estava agenollat s'estenia un bosquet de matolls gairebé impenetrable. Però per arribar-hi hauria de baixar corrent per un pendent de gespa des de la bateria d'artilleria, i estaria completament al descobert. Però era l'única solució. Al darrere tenia el mar.

De cop i volta es va adonar del mal que li feia el cap i va descobrir que estava sagnant i que tenia la samarreta xopa de sang. «Les ferides al cap no paren mai de sagnar», va pensar abans de tornar-se a concentrar en la seva posició. Un tret podia ser un accident, però dos volien dir que algú intentava matar-lo. No tenia manera de saber si el franctirador estava esperant tornar-lo a veure.

Va intentar calmar-se i pensar racionalment. Només tenia dues opcions: esperar o sortir corrent. Si el franctirador encara era allí, sens dubte la segona opció era una mala idea. Si es quedava on era, el franctirador podia, perfectament, pujar fins al Fortí, buscar-lo i disparar-li des d'una distància més curta.

«Ell (o ella?) no pot saber si he anat cap a la dreta o cap a l'esquerra.» El fusell devia ser un rifle de caça. Probablement amb mira telescòpica. Això volia dir que el franctirador tenia un camp de visió limitat si buscava en Mikael a través del visor.

«Si estàs a tret, pren la iniciativa.» Es millor que esperar. Va escoltar atentament durant dos minuts; després es va enfilar per la bateria i va baixar el pendent tan ràpid com va poder.

Era a la meitat del pendent quan va sonar un tercer tret, però només va sentir un vague impacte darrere seu. Es va llançar a terra per damunt de la cortina de matolls i va rodolar sobre una catifa d'ortigues. Es va incorporar i, ajupit, es va allunyar en la direcció contrària d'on provenia el foc sense aixecar-se, parant cada cinquanta metres per escoltar. Va sentir un espetec de branques entre ell i la fortificació, i es va llançar panxa a terra.

«Reptar amb l'ajuda dels colzes» era una altra de les recomanacions preferides del capità Adolfsson. En Blomkvist va avançar els següents cent cinquanta metres arrossegant-se pel sotabosc. Anava apartant branques i fulles. En més d'una ocasió va sentir espetecs que provenien del bosquet de darrere seu. El primer semblava que fos molt a prop, a unes vint passes a la dreta. Es va estremir i es va quedar immòbil. Al cap d'una estona va aixecar el cap amb cautela i va mirar al voltant, però no va veure ningú. Es va estar immòbil durant una bona estona, completament alerta, preparat per escapar-se o fins i tot per a un possible contraatac en cas que «l'enemic» el trobés. El següent espetec provenia de molt més lluny. Després es va fer el silenci.

«Sap que sóc aquí. Ha buscat una altra posició per esperar fins que em mogui o s'ha retirat?»

En Blomkvist va seguir reptant pel sotabosc fins que va arribar a la tanca d'Ostergàrden.

Aquest era un altre moment crític. A l'altra banda de la tanca hi havia un camí. Es va quedar estirat a terra, observant. La granja era a uns quatre-cents metres al final d'un pendent. A la dreta de la casa hi va veure vaques pasturant. «Per què ningú no ha sentit els trets i ha sortit a investigar? Es estiu. Probablement no hi ha ningú.»

Era impossible creuar el prat de pastura; quedaria completament al descobert. El camí que vorejava la tanca era el lloc que hauria escollit ell mateix per disparar. Va recular arrossegant-se fins que va sortir a l'altra banda, a un espès bosc de pins.

Per tornar a casa va agafar el camí que vorejava els camps d'Ostergàrden i Sòderberget. Quan va passar per Ostergàrden va veure que el cotxe ja no hi era. Des de dalt de Sòderberget va mirar cap a Hedeby. A les antigues cabanes de pescadors del port esportiu hi havia diversos estiuejants i dones en vestit de bany assegudes i parlant a la dàrsena. Li arribava una olor de barbacoa. Els nens jugaven a l'aigua a prop del moll del port.

Eren les vuit. Cinquanta minuts després que comencessin els trets. En Nilsson estava regant el jardí, duia pantalons curts i anava sense samarreta. «Quanta estona fa que hi ets?» A la casa d'en Vanger només hi havia l'Anna. La casa d'en Harald Vanger semblava deserta, com sempre. Aleshores va veure la Isabella Vanger al pati del darrere. Estava asseguda, parlant amb algú. Va trigar un segon a adonar-se que es tractava de la dèbil Gerda Vanger, nascuda el 1922, que vivia amb el seu fill Alexander en una casa més enllà de la d'en Henrik. No la coneixia, però l'havia vist diverses vegades. La casa de la Cecília Vanger semblava buida, però aleshores en Mikael va veure moviment a la cuina. «Es a casa. El franctirador era una dona?» Sabia que la Cecilia podia tenir una arma. Una mica més enllà va veure el cotxe d'en Martin Vanger a l'esplanada de davant de casa seva. «Quanta estona fa que ets a casa?»

O es tractava d'algú en qui no havia pensat? En Frode? L'Alexander? Hi havia moltes opcions.

Va baixar des de Sòderberget i va seguir la carretera fins al poble; va arribar a casa sense trobar-se ningú. La primera cosa que va veure va ser que la porta estava entreoberta. Gairebé instintivament es va ajupir. Llavors va sentir l'olor del cafè i va veure la Salander per la finestra de la cuina.

El va sentir entrar per la porta de davant i es va girar cap a ell. La Salander es va posar en tensió. Tenia molt mal aspecte, i la sang de la cara començava a coagular-se-li. El costat esquerre de la samarreta blanca era de color carmí. Amb la mà es pressionava el cap amb un mocador xop de sang.

—Sagna moltíssim, però no és res seriós —va dir en Blomkvist abans que ella preguntés.

La Salander es va girar i va agafar el maletí de primers auxilis de l'armari. Hi havia dos paquets de benes elàstiques, un ungüent per als mosquits i un rotllet d'esparadrap. En Blomkvist es va treure la roba i se'n va anar al quarto de bany.

La ferida del cap era un tall tan profund que podia aixecar un bon tros de pell. Encara sagnava i li calien punts de sutura, però va pensar que en tindria prou amb una bena. Va mullar una tovallola amb aigua freda i es va netejar la cara.

Va sostenir la tovallola contra el cap mentre es ficava sota la dutxa i tancava els ulls. Aleshores va donar un cop de puny tan fort contra les rajoles que es va fer mal. «Malparit! Siguis qui siguis et buscaré i no pararé fins que et trobi», va pensar.

Quan la Salander li va tocar el braç, ell va fer un salt com si hagués rebut una descàrrega elèctrica i la va mirar amb tanta fúria als ulls que la Salander va fer un pas enrere. Li va donar el sabó i se'n va tornar a la cuina sense dir res.

Després de dutxar-se, en Mikael s'hi va posar tres trossos d'esparadrap. Se'n va anar a l'habitació i es va posar uns texans i una samarreta neta, i va agafar la carpeta de fotografies impreses. Estava tan furiós que gairebé tremolava.

—Queda't aquí, Lisbeth! —va cridar.

Va caminar cap a la casa de la Cecília Vanger i va trucar al timbre. Al cap de mig minut li va obrir la porta.

—No et vull veure —va dir ella. Aleshores li va veure la cara, amb la sang que li començava a traspassar l'esparadrap.

—Què t'ha passat?

—Deixa'm entrar. Hem de parlar.

Ella va dubtar.

—No tenim res de què parlar.

—Ara sí, i ho podem parlar aquí a les escales o a la cuina. El to d'en Blomkvist era tan ferm que la Cecília va fer un pas enrere i el va deixar entrar. Va seure a la taula de la cuina. —Què t'ha passat? —va dir ella.

—Tu dius que les meves indagacions per descobrir la veritat sobre la Harriet Vanger són una mena de passatemps terapèutic per a en Henrik. Es possible. Però fa menys d'una hora algú ha estat a punt de rebentar-me el cap d'un tret, i ahir a la nit probablement el mateix graciós va deixar un gat brutalment assassinat al meu porxo.

La Cecilia va obrir la boca, però en Blomkvist la va tallar.

—Cecilia, m'importen una merda les teves idees fixes o les teves preocupacions o que de sobte no suportis veure'm. No em tornaré a apropar a tu mai més, i no t'has d'amoïnar perquè torni a molestar-te o et persegueixi. Ara mateix preferiria no haver sentit mai el teu nom ni saber res de la família Vanger. Però vull respostes a les meves preguntes. Com més aviat les responguis, més aviat et desempallegaràs de mi.

—Què vols saber?

—En primer lloc: on eres fa una hora? La cara de la Cecilia es va ennuvolar. —Fa una hora era a Hedestad. —Algú pot confirmar-ho?

—No ho crec, però tampoc no m'he de justificar davant teu.

—En segon lloc: per què vas obrir la finestra de l'habitació de la Harriet el dia que va desaparèixer? —Com?

—Ja m'has sentit. Durant tots aquests anys en Henrik ha intentat esbrinar qui va obrir la finestra de la Harriet durant aquells minuts decisius. Tothom negava haver-ho fet. Hi ha algú que menteix.

—I què carai et fa pensar que vaig ser jo?

—Aquesta fotografia —va replicar en Blomkvist, i va llançar la foto borrosa damunt la taula de la cuina.

La Cecilia va anar cap a la taula i va examinar la fotografia. A en Blomkvist li va semblar veure-li perplexitat a la cara. El va mirar. En Blomkvist va notar una gota de sang que li corria galta avall i que li queia damunt la samarreta.

—Aquell dia a l'illa hi havia seixanta persones —va dir ell—. Vint-i-vuit eren dones. Cinc o sis tenien els cabells rossos i per damunt de l'espatlla. Només una duia un vestit de color clar.

Ella va estudiar la fotografia detingudament.

—I tu penses que sóc jo?

—Si no ho ets, m'agradaria saber qui creus que pot ser. Ningú no sabia que existia aquesta foto. Fa setmanes que la tinc i que provo de parlar-te'n. Potser sóc un idiota, però no l'he ensenyat ni a en Henrik ni a ningú més perquè em fa por convertir-te en sospitosa o fer-te mal. Però necessito una resposta.

—I en tindràs una.

Li va tornar la fotografia.

—Aquell dia no vaig anar a l'habitació de la Harriet. Jo no sóc la de la fotografia. No tinc absolutament res a veure amb la seva desaparició.

Dit això, es va dirigir cap a la porta d'entrada.

—Ja tens una resposta. Ara, si us plau, marxa. Però crec que hauries d'anar a veure un metge perquè et miri aquesta ferida.

La Salander el va dur a l'hospital de Hedestad. Només va necessitar dos punts i un bon embenat per tancar la ferida. També li van donar una pomada de cortisona per a les picades d'ortiga del coll i les mans.

Després de sortir de l'hospital, en Blomkvist es va asseure una bona estona per rumiar si havia d'anar a la policia. Ja podia veure els titulars. «El periodista condemnat per difamació, víctima d'un tiroteig.» Va fer que no amb el cap.

—Anem a casa —va dir.

Era fosc quan van arribar a l'illa de Hedeby, i això li anava molt bé a la Salander. Va posar una bossa d'esports a la taula de la cuina.

—He agafat algunes coses de Milton Security, i ja és hora que les fem servir.

Va distribuir quatre detectors de moviment al voltant de la casa i li va explicar que si algú s'apropava a menys de sis metres un senyal per ràdio faria sonar una petita alarma que va collocar a l'habitació d'en Blomkvist. Alhora, dues càmeres de vídeo ultrasensibles que havia emplaçat als arbres de davant i darrere la casa emetrien els senyals a un ordinador portàtil que va posar a l'armari del costat de la porta principal. Va camuflar les càmeres amb roba fosca.

Va situar una tercera càmera en una gàbia d'ocells damunt la porta. Va fer un forat a la paret per passar-hi els cables. L'objectiu enfocava el carrer i el caminet d'accés des de la reixa fins a la porta principal. Feia una foto de baixa resolució cada segon i l'emmagatzemava al disc dur d'un altre portàtil de l'armari.

En acabat, a l'entrada hi va posar una estora sensible a la pressió. Si algú aconseguia burlar els detectors d'infrarojos i entrava a la casa, es dispararia una alarma de 115 decibels. La Salander fi va ensenyar a desconnectar els detectors amb una clau que guardarien a l'armari, en una capsa. També havia agafat uns prismàtics de visió nocturna.

—No deixes res a l'atzar —va comentar en Blomkvist mentre li servia cafè.

—Una altra cosa. Res d'anar a córrer fins que acabem amb tot això.

—Creu-me, he perdut qualsevol interès a fer exercici.

—No és cap broma. Pot ser que això comencés com un cas misteriós, però amb gats morts i intents de volar-te el cap, estic segura que hem fet emprenyar algú.

Van sopar tard. Tot d'una, en Blomkvist es va sentir mort de cansament i amb mal de cap. No podia ni parlar, i se'n va anar a dormir.

La Salander es va quedar llegint informes fins a les dues.

Capítol 23 Divendres, 11 de juliol

Es va despertar a les sis del matí amb la llum del sol que li entrava per una escletxa de les cortines. Tenia una mica de mal de cap, i sentia dolor si es tocava l'embenat. La Salander dormia de bocaterrosa amb un braç damunt d'ell. Es va fixar en el drac que duia tatuat a tota l'esquena.

Es va posar a comptar els tatuatges de la noia. Duia una vespa al coll, un cordó al voltant d'un turmell, un altre cordó al voltant del bíceps del braç esquerre, un símbol xinès al maluc i una rosa en una de les cuixes. Llevat del drac, tots els tatuatges eren petits i discrets.

Va sortir del llit i va tancar bé les cortines. Va anar al lavabo i se'n va tornar al llit, mirant de no despertar la noia.

Un parell d'hores més tard van esmorzar al jardí. La Lisbeth va mirar fixament en Mikael.

—Com resoldrem aquest trencaclosques?

—Hem de reunir totes les dades que tenim i intentar obtenir-ne més.

—Una de les dades és que algú del nostre entorn està provant de matar-te.

—La qüestió és saber per què. És perquè estem intentant resoldre el misteri de la Harriet o perquè hem desemmascarat un assassí en sèrie fins ara desconegut?

—Hi ha d'haver alguna relació —va dir la Salander.

—Si la Harriet va descobrir que existia un assassí en sèrie, només es pot tractar d'algú que ella coneixia. Si tenim en compte el ventall de possibles candidats dels anys seixanta, n'hi havia com a mínim dues dotzenes. Actualment gairebé no en queda cap, excepte en Harald Vanger, que dubto que als seus gairebé 95 anys es dediqui a córrer pels boscos de Fròskogen amb una pistola. Tots són massa vells per ser una amenaça real, o massa joves per haver operat als anys cinquanta. De manera que tornem a ser on érem.

—Excepte que sigui cosa de dues persones. Una de vella i una de jove.

—En Harald i la Cecília? No ho crec. Em sembla que deia la veritat quan em va dir que ella no era la persona de la fotografia.

—Aleshores qui era?

Van engegar l'iBook d'en Blomkvist i es van passar una hora estudiant amb deteniment cadascuna de les persones que apareixien a la fotografia de l'accident del pont.

—Només m'atreveixo a dir que probablement hi havia tot el poble observant l'escena. Era setembre. La majoria porten jersei i jaqueta. Només hi ha una persona de cabells llargs i rossos que porta un vestit de color clar.

—La Cecília Vanger surt en moltes fotografies. Es com si fos a tot arreu. Entre els edificis i la gent que està mirant l'accident. Aquí està parlant amb la Isabella. Aquí surt al costat del pastor Falk. Aquí és amb en Greger Vanger, el germà mitjà.

—Espera un moment —va demanar en Blomkvist—. Què duu en Greger a la mà?

—Alguna cosa quadrada. Sembla com si fos una capsa.

—És una Hasselblad. Ell també duia càmera de fotos.

Van analitzar les fotografies una vegada més. En Greger apareixia en més d'una, tot i que sovint sortia borrós. En una de les fotos es veia clarament que duia una capsa quadrada.

—Crec que tens raó. Es una càmera —Això significa que hem de tornar a buscar més fotografies.

—Sí, d'acord. Però deixem això un moment —va dir la Salander—. Deixa'm exposar-te una teoria. —Endavant.

—Imaginem que algú de la generació més jove sap que algú de la generació antiga és un assassí en sèrie, però no vol que se sàpiga. L'honor de la família i tot això pesa molt. Això significaria que hi ha dues persones involucrades, però no pas que treballin juntes. L'assassí pot haver mort fa anys, mentre que el nostre assetjador només vol que deixem córrer tot això i tornem a casa.

—I, aleshores, per què deixar un gat mutilat al porxo? Es una referència inequívoca als assassinats.

En Blomkvist va tamborinejar amb els dits damunt la Bíblia de la Harriet.

—Un cop més, una paròdia del ritu de l'holocaust.

La Salander es va inclinar i va mirar cap a l'església mentre citava la Bíblia. Era com si parlés per a ella mateixa.

—«A continuació degollarà el vedell davant del Senyor, i els sacerdots fills d'Aaron presentaran la sang i l'escamparan per damunt i pels costats de l'altar que hi ha a l'entrada del Tabernacle de Reunió. I l'ofrena serà escorxada i esquarterada.»

Es va quedar en silenci, conscient que en Blomkvist la mirava amb una expressió tensa. Ell va obrir la Bíblia pel primer capítol del Levític.

—Et saps també el verset 12?

La Salander no va respondre.

—«Tot seguit serà…» — va començar, mirant-la.

—«Tot seguit serà esquarterat i, amb el cap i el sagí, el sacerdot en disposarà els trossos sobre la llenya apilada al foc encès damunt l'altar» — la seva veu era gèlida.

—I el verset següent?

Ella es va aixecar amb brusquedat.

—Lisbeth, tens una memòria fotogràfica! —va exclamar en Mikael amb sorpresa—. Per això pots llegir una pàgina de la investigació en deu segons.

La reacció de la noia va ser gairebé explosiva. Va mirar en Blomkvist amb tanta fúria que el va deixar perplex. Llavors va canviar d'expressió per deixar pas a la desesperació, va fer mitja volta i va sortir corrents.

—Lisbeth! —va cridar. Però ella va desaparèixer per la carretera.

En Mikael va entrar l'ordinador a la casa, va connectar l'alarma i va tancar la porta principal per anar a buscar-la. Vint minuts més tard la va trobar en un dels molls del port. Era allà, asseguda amb els peus dins l'aigua i fumant. El va sentir aproximar-se pel moll, i ell va veure com es posava tensa. Es va aturar a poques passes de distància.

—No sé què és el que he fet, però no et volia incomodar.

Es va asseure al seu costat, acaronant-li l'espatlla amb una mà.

—Si us plau, Lisbeth. Digues alguna cosa. Es va girar i el va mirar.

—No hi ha res a dir —va dir ella—. Sóc estranya, això és tot.

—Jo estaria encantat de tenir una memòria com la teva. La noia va llençar la burilla de la cigarreta a l'aigua.

En Mikael va seure en silenci durant una bona estona. «Què se suposa que li he de dir? Ets una noia normal i corrent. Què importa que siguis una mica diferent? Quina imatge tens de tu mateixa?»

—En el mateix moment en què et vaig veure vaig pensar que eres diferent —va dir ell—. I saps què et dic? Feia molt de temps que ningú no em queia tan bé des del primer moment.

Uns nens van sortir d'una caseta a l'altra banda del moll i es van cabussar a l'aigua. El pintor, l'Eugen Norman, amb qui en Blomkvist encara no havia parlat mai, estava assegut en una cadira davant de casa, fumant i observant en Blomkvist i la Salander.

—Si m'ho permets, m'agradaria ser amic teu —li va dir—. Però depèn de tu. Me'n torno a casa a fer més cafè. Torna quan en tinguis ganes.

Es va aixecar i la va deixar sola. Només havia pujat la meitat del turó quan va sentir les passes de la jove darrere seu. Van anar plegats fins a casa sense dir res.

Abans d'arribar-hi el va fer parar.

—Estava formulant una hipòtesi… Comentàvem que tot això és una paròdia de la Bíblia. Es cert que va fer servir un gat, perquè suposo que era difícil dur un bou. El cas és que segueix la base de la història. Em pregunto… —va tornar a mirar l'església—. «I l'escamparan pel damunt i pels costats de l'altar que hi ha a l'entrada del Tabernacle de Reunió…»

Van caminar pel pont en direcció a l'església. En Blomkvist va provar d'obrir la porta, però estava tancada. Van voltar una estona pels topants de l'església mirant les làpides fins que van arribar a la capella, que era a prop de l'aigua. De sobte, en Blomkvist va obrir els ulls com taronges. No era una capella, era una cripta. Damunt la porta hi podia llegir el nom de «Vanger» cisellat a la pedra, juntament amb un vers en llatí que no va saber desxifrar.

—«Descansa fins a la fi dels temps» — va traduir la Salander al seu darrere.

En Blomkvist es va girar per mirar-la. Ella va encongir les espatlles.

—He vist aquest vers en algun lloc.

En Blomkvist va esclafir a riure. Ella es va posar tensa i semblava més aviat furiosa, però es va relaxar quan es va adonar que es reia de la situació.

En Blomkvist va intentar obrir la porta. Estava tancada. Va rumiar uns instants, i va demanar a la Salander que s'assegués i l'esperés allà. Va anar fins a casa de l'Anna Nygren i va trucar a la porta. Li va explicar que volia veure de més a prop la cripta familiar, i que es preguntava si en Henrik en tenia una clau. L'Anna va semblar vacillar, però va agafar la clau de l'escriptori.

De seguida que van obrir la porta van saber que no s'equivocaven. La pudor de cadàver cremat i les restes carbonitzades eren molt evidents. Però el torturador del gat no havia fet foc. En un racó hi havia un soldador com els que fan servir els esquiadors per encerar els esquís. La Salander es va treure la càmera de la butxaca de la camisa texana i va fer algunes fotos. Després, amb cautela, va agafar el soldador.

—Podria ser una prova. Hi deu haver deixat empremtes.

—És clar, podem dir a la família Vanger que es colloquin en fila i que ens les donin —va deixar anar ell—. M'encantaria veure com les hi demanes a la Isabella.

—Hi ha altres maneres de fer-ho —va dir la Salander.

Hi havia molta sang a terra, i encara no s'havia assecat del tot. També hi havia una cisalla; van concloure que la devien haver fet servir per tallar el cap del gat.

En Blomkvist va mirar al voltant. Un dels taüts elevats pertanyia a l'Alexandre Vangeersaad, i quatre tombes a terra guardaven les restes dels membres més antics de la família. Des d'aleshores els Vanger havien optat per la incineració. Prop de trenta nínxols de la paret duien els noms dels avantpassats del clan. En Blomkvist va repassar la crònica familiar i es va preguntar on enterraven els membres de la família a qui no assignaven un lloc dins de la cripta, aquells que no consideraven prou importants.

—Ara ja sabem —va comentar en Blomkvist mentre tornaven a creuar el pont— que estem buscant un autèntic boig.

—Què vols dir?

En Blomkvist es va aturar al mig del pont i es va inclinar damunt la barana.

—Si es tractés d'un guillat que estigués intentant espantar-nos, hauria mort el gat al garatge o al mig del bosc. Però, en canvi, va anar a la cripta. Això indica obsessió. Pensa només en el risc que comporta. Es estiu, hi ha gent al carrer i a les nits tothom surt a passejar. La carretera que va fins al cementiri és una carretera principal que creua Hedeby de nord a sud. Encara que ho fes amb la porta tancada, és obvi que el gat es va defensar i va miolar, i la pudor de cremat es devia sentir pertot arreu.

—I per què un guillat, i no una guillada?

—Dubto molt que la Cecília Vanger es passegés amb un soldador en plena nit.

La Salander va encongir les espatlles.

—Ja no confio en ningú, ni tan sols en en Frode i el teu amic Henrik. Tots formen part d'una família que no tindria cap problema a entabanar-te si en tingués ocasió. Què creus que hem de fer ara?

—He descobert molts secrets sobre tu. Quanta gent sap, per exemple, que ets una hacker?

—Ningú.

—Ningú llevat de mi, vols dir. —On vols anar a parar?

—Vull saber si estàs còmoda amb mi. Si hi confies. La noia se'l va mirar una bona estona. Finalment, per tota resposta va fer un arronsament d'espatlles. —No puc fer-hi res.

—Confies en mi? —va insistir en Blomkvist. —De moment —va respondre. —Entesos. Anem a veure en Frode.

Era la primera vegada que l'esposa de l'advocat Frode veia la Salander. La va repassar de dalt a baix i li va fer un somriure educat. A en Frode se li va illuminar la cara quan va veure la Salander. Es va aixecar per anar-los a rebre.

—M'alegro molt de veure't —va dir en Frode—. Em sentia culpable per no haver-te expressat el meu agraïment per l'extraordinària labor que has fet per a nosaltres, tant l'hivern passat com aquest estiu.

La Salander se'l va mirar amb reticència.

—Em pagaven per fer la meva feina —li va contestar.

—No és això. Es que et vaig jutjar malament la primera vegada que et vaig veure. M'agradaria que em disculpessis per haver-ho fet.

En Blomkvist estava sorprès. En Frode estava demanant perdó a una noia de 25 anys, tatuada i plena de pírcings, per una cosa per la qual no calia que es disculpés! El respecte d'en Blomkvist cap a en Frode acabava d'augmentar. La Salander va mirar endavant i el va ignorar.

En Frode va mirar en Blomkvist.

—Què li ha passat al cap?

Es va asseure. En Blomkvist li va fer un petit resum dels esdeveniments de les darreres vint-i-quatre hores. Quan li va explicar que algú li havia disparat a prop del Fortí, en Frode es va aixecar d'un bot. La seva indignació era total.

—Això és una bogeria!

Va fer una pausa i va mirar en Blomkvist de fit a fit.

—Era sap greu, però això s'ha d'aturar. No puc permetre que les seves vides corrin perill. Parlaré amb en Henrik i cancellarem el contracte.

—Segui —li va demanar en Blomkvist.

—No ho entén…

—El que entenc és que la Lisbeth i jo hi som tan a prop que qui sigui que hi ha darrere de tot això està reaccionant d'una manera completament irracional i presa del pànic. Tenim algunes preguntes. En primer lloc: quantes claus hi ha de la cripta familiar dels Vanger i qui en té?

—No entra dins de les meves atribucions i no en tinc ni idea —va respondre en Frode—. M'imagino que hi ha diversos membres de la família que tenen accés a la cripta. Sé que en Henrik té una clau, i que la Isabella hi va de tant en tant, però no et sabria dir si té la seva pròpia clau o si la demana a en Henrik.

—Entesos. Vostè continua formant part del consell. Hi ha algun arxiu corporatiu? Una biblioteca o alguna cosa semblant on guardin articles de premsa i informació sobre l'empresa dels darrers anys?

—Sí que n'hi ha un. Es a l'oficina central de Hedestad.

—L'hem de consultar. Tenen publicacions sobre el personal més antic o alguna cosa per l'estil?

—Ho sento, això tampoc no ho sé. Fa trenta anys que no hi he anat, als arxius. Han de parlar amb una dona que es diu Bodil Lindgren.

—Li podria trucar i arreglar-ho perquè la Lisbeth tingui accés als arxius aquesta tarda? Necessita tots els articles de premsa antics sobre el grup Vanger.

—Cap problema. Alguna cosa més?

—Sí. En Greger Vanger duia una Hasselblad a la mà el dia de l'accident del pont. Això vol dir que pot tenir més fotos d'aquell dia. Qui les podria conservar després de la seva mort?

—La seva vídua i el seu fill, lògicament. Deixi'm que truqui a l'Alexander i l'hi pregunti.

—Què he de buscar? —li va preguntar la Salander mentre tornaven a l'illa.

—Articles de premsa i butlletins de l'empresa. Vull que llegeixis tota la documentació que trobis dels dies en què es van cometre els assassinats dels anys cinquanta i seixanta. Pren notes si hi ha alguna cosa que et crida l'atenció. És millor que aquesta part de la feina la facis tu. Sembla que la teva memòria…

La noia li va clavar un cop de puny a les costelles.

Cinc minuts més tard travessava el pont amb la Kawasaki.

En Blomkvist va donar la mà a l'Alexander Vanger. No havien coincidit en gaires ocasions, ja que l'Alexander havia estat fora gairebé des que en Blomkvist va arribar a Hedeby. «Tenia 20 anys quan la Harriet va desaparèixer.»

—En Dirch m'ha dit que vostè volia consultar fotografies antigues.

—Si no m'equivoco, el seu pare tenia una Hasselblad.

—Sí. Encara la tenim, però no la fa servir ningú.

—Espero que sàpiga que en Henrik m'ha demanat que torni a investigar què li va passar a la Harriet.

—M'ho he figurat. Hi ha molta gent a qui no li fa cap gràcia.

—Ja ho he pogut comprovar, i no té per què ensenyar-me res si no vol.

—Si us plau… Què vol veure?

—Vull veure si el seu pare va fer alguna fotografia el dia de l'accident, el dia que la Harriet va desaparèixer.

Van pujar a les golfes. Van trigar una estona abans que l'Alexander no trobés una capsa amb fotografies sense classificar.

—Emporti's la capsa a casa —li va proposar—. Si n'hi ha alguna d'aquell dia, ha de ser aquí.

Com a illustració per a la crònica familiar, la capsa d'en Greger Vanger contenia veritables joies, com ara unes fotografies d'en Greger amb Sven Olof Lindholm, el gran líder nazi suec. Aquestes les va deixar a una banda.

Va trobar sobres amb fotografies de reunions familiars que havia fet en Greger i també les típiques fotos de les vacances, pescant a les muntanyes o de viatge per Itàlia.

Va descobrir quatre fotos de l'accident del pont. Tot i que la càmera era molt bona, en Greger va resultar ser un pèssim fotògraf. Dues fotografies mostraven el camió de molt a prop, i dues mostraven la gent d'esquena. Només en va trobar una en què la Cecília Vanger estava mig de perfil.

Va escanejar les fotografies, malgrat que ja sabia que difícilment aportarien res de nou al cas. Les va tornar a desar totes a la caixa i es va preparar un entrepà mentre reflexionava sobre tot plegat. Després de menjar-se'l va anar a veure l'Anna.

—Sap si en Henrik té algun altre àlbum fotogràfic a part dels de la investigació del cas de la Harriet?

—Sí, a en Henrik sempre li ha interessat molt la fotografia, tinc entès que des que era ben jovenet. En té molts, d'àlbums, al seu despatx.

—Me'ls podria ensenyar?

L'Anna no va amagar la seva reticència. Una cosa era deixar-li la clau de la cripta familiar (al cap i a la fi, Déu n'era l'encarregat) i l'altra era deixar-lo entrar al despatx d'en Henrik Vanger. Aquí no hi entrava el mandat diví. En Blomkvist li va suggerir que truqués a en Frode, però al final l'Anna va decidir deixar-l'hi entrar. Els àlbums de fotos ocupaven gairebé un metre sencer del prestatge inferior. Es va asseure a l'escriptori i va obrir el primer.

En Vanger guardava totes i cadascuna de les fotografies familiars, algunes fins i tot d'abans del seu naixement. Les més antigues dataven de la dècada del 1870, amb les típiques imatges d'homes seriosos i dones pomposes. També hi havia fotografies dels pares d'en Vanger. N'hi havia una del seu pare celebrant la revetlla de Sant Joan del 1906 a Sandhamn. Una altra fotografia feta a Sandhamn mostrava en Fredrik Vanger i la seva esposa Ulrika amb Anders Zorn i Albert Engstròm asseguts en una taula. Tenia altres fotos dels treballadors de la fabrica i de les oficines. Hi va identificar el capità Oskar Granath, que havia salvat en Vanger i la seva estimada esposa, l'Edith Lobach, a Karlskrona.

L'Anna va pujar amb una tassa de cafè. En Blomkvist li va donar les gràcies. Ja havia arribat a l'era moderna i estava passant pàgines amb imatges dels inicis d'en Vanger, inaugurant fàbriques i donant la mà a Tage Erlander en una, i a Marcus Wallenberg en una altra.

Al mateix àlbum va trobar una pàgina que en Vanger havia titulat «Reunió familiar del 1966». Dues fotografies en color mostraven diversos homes parlant i fumant. Hi va reconèixer en Henrik, en Harald, en Greger i diversos homes casats amb les dones de la família d'en Johan Vanger. Hi havia dues fotos del sopar de gala amb quaranta persones assegudes a taula i mirant a la càmera Les fotos s'havien fet després del drama del pont, però abans que ningú s'adonés de la desaparició de la Harriet. Va estudiar les cares. La Harriet hauria d'haver assistit a aquest sopar. Sabia algun dels homes que havia desaparegut? Les fotos no donaven cap resposta.

De cop i volta es va ennuegar amb el cafè. Va començar a estossegar i es va posar dret.

Asseguda al cap de taula hi havia la Cecília Vanger amb el seu vestit clar, somrient per a la foto. Al costat hi seia una altra dona rossa de cabells llargs i amb un vestit del mateix color. S'assemblaven tant que podrien haver passat per bessones. La de la finestra de la Harriet no era la Cecília, era la seva germana Anita, dos anys més jove que ella i que vivia a Londres.

Què havia dit la Salander? «La Cecília Vanger apareix en moltes fotos. És com si fos a tot arreu.» No. Es tractava de dues noies diferents, i fins ara no havien coincidit en cap imatge. A les fotos en blanc i negre tenien exactament el mateix aire. Probablement en Henrik podia distingir les dues germanes en tot moment, però per a en Blomkvist i la Salander eren tan semblants que havien donat per fet que es tractava d'una única persona. I ningú no els havia corregit mai perquè no se'ls havia acudit preguntar-ho.

En Blomkvist va girar la pàgina i va sentir com se li eriçaven els cabells de la nuca. Va ser com si un buf d'aire gèlid hagués entrat per la finestra.

Hi havia fotografies de l'endemà, quan la recerca de la Harriet ja havia començat. Un jove inspector Morell donava instruccions a un grup de recerca format per dos agents de policia uniformats i deu homes calçats amb botes i disposats a iniciar la batuda. En Vanger duia un impermeable fins als genolls i un barret anglès d'ales estretes.

A l'esquerra de la fotografia hi havia un home jove, més aviat corpulent i amb els cabells una mica llargs. Duia una jaqueta fosca amb una franja vermella a l'altura de les espatlles. La imatge era molt clara. En Blomkvist el va reconèixer de seguida, i també la jaqueta, però per assegurar-se'n va desenganxar la foto i va baixar a preguntar a l'Anna si reconeixia aquell home.

—Sí, és clar, és en Martin. Devia tenir 18 anys.

La Salander es va immergir en anys i panys de retalls de premsa ordenats cronològicament. Va començar el 1949 i va anar avançant. L'arxiu era enorme. L'empresa apareixia a la premsa pràcticament cada dia durant el període de temps que estava analitzant. I no només a la premsa local, sinó també als mitjans estatals. Hi havia anàlisis financeres, negociacions amb sindicats, amenaces de vagues, fàbriques que obrien i fàbriques que tancaven, informes anuals, canvis en la direcció, llançament de nous productes… Va trobar una allau de notícies. Clic. Clic. Clic. El cervell li treballava a gran velocitat mentre es concentrava i absorbia tota la informació de les pàgines esgrogueïdes.

Al cap d'unes hores va tenir una idea. Va demanar a la Bodil Lindgren, l'encarregada dels arxius, si hi havia algun mapa que mostrés on hi havia fàbriques o empreses del grup Vanger durant els anys cinquanta i seixanta.

La Bodil es va mirar la Salander amb una clara reticència i fredor. No se sentia còmoda donant permís a una completa desconeguda per entrar al santuari més íntim dels arxius de l'empresa, malgrat que estava obligada a deixar-li mirar qualsevol dels documents que volgués. A més, la noia semblava una anarquista idiota de quinze anys. Però en Dirch Frode li havia donat instruccions que no deixaven lloc a cap malentès. Aquella neneta tenia tota la llibertat per mirar el que volgués. I era urgent. La Bodil va anar a buscar els informes anuals dels anys que volia veure la Salander; cada informe contenia un mapa de les filials de l'empresa a tot Suècia.

La Salander va estudiar els mapes i va veure que l'empresa tenia moltes fàbriques, oficines i magatzems de vendes. A cada lloc on s'havia comès un assassinat hi havia un punt vermell, de vegades més d'un, que identificava les delegacions del grup Vanger.

Va trobar la primera coincidència el 1957. A la Rakel Lunde, de Landskrona, la van trobar morta l'endemà que la companyia constructora V C tanqués un acord de diversos milions per edificar unes noves galeries comercials al poble. V C eren les inicials de la constructora Vanger i Carien. El diari local havia entrevistat en Gottfried Vanger, que havia anat al poble per signar el contracte.

La Salander va recordar haver llegit alguna cosa a la investigació policial de l'oficina del registre provincial de Landskrona. La Rakel Lunde, que durant el seu temps lliure llegia les mans, s'ocupava de la neteja de les oficines. Havia treballat a la constructora V C.

Cap a les set del vespre en Blomkvist va trucar a la Salander una dotzena de vegades, però tenia el telèfon desconnectat. No volia que la molestessin.

Nerviós, no va deixar de voltar per la casa. Havia recuperat les notes d'en Henrik Vanger sobre les activitats d'en Martin a l'època de la desaparició de la Harriet.

El 1966 en Martin Vanger estudiava el darrer curs a l'escola secundària d'Uppsala. «Uppsala. Lena Andersson, alumna de 17 anys de secundaria. El cap separat de la resta.»

En algun moment en Vanger ho havia esmentat, però en Blomkvist va haver de consultar les seves notes per trobar-ho. En Martin havia estat un noi introvertit. Fins i tot s'havien arribat a preocupar per ell. Quan el pare va morir, la Isabella, la mare, va decidir enviar-lo a Uppsala, que va representar un canvi d'aires i on es va estar amb en Harald Vanger. «En Harald i en Martin?» No s'ho podia imaginar.

El dia de la reunió de Hedestad, al cotxe d'en Harald no hi havia lloc per a en Martin Vanger. A més, va perdre el tren. Va arribar després de dinar, i per això es va trobar entre els que es van quedar bloquejats a l'altre costat del pont. No va arribar a l'illa fins tocades les sis, i hi va anar en barca. El va acollir en Henrik Vanger en persona, juntament amb altres membres de la família. En Henrik havia posat en Martin als darrers llocs de la llista de sospitosos de tenir alguna cosa a veure amb la desaparició de la Harriet.

En Martin va declarar que aquell dia no havia vist la Harriet. Mentia. Havia arribat a Hedestad a primera hora del matí i va anar fins a Jàrnvàgsgatan i es va trobar cara a cara amb la seva germana. En Blomkvist podia demostrar la mentida amb fotografies que havien estat enterrades durant gairebé quaranta anys.

La Harriet Vanger va veure el seu germà i es va sobresaltar. Havia anat a l'illa de Hedeby i havia intentat parlar amb en Henrik, però va marxar abans de poder-hi tenir qualsevol conversa. «Què pensaves dir-li? Li volies parlar d'Uppsala? Però la Lena Andersson, d'Uppsala, no era a la llista. No ho podies saber.»

Així i tot, la història continuava sense tenir sentit per a en Blomkvist. La Harriet havia desaparegut cap a les tres del migdia. Sens dubte en aquell moment en Martin era a l'altre costat del canal. Ho demostrava la fotografia feta des del campanar de l'església. Seguia faltant una peça del trencaclosques. «Una còmplice? L'Anita Vanger?»

La Salander va descobrir, gràcies als arxius, que el càrrec d'en Gottfried Vanger dins de l'empresa havia anat canviant amb els anys. El 1947, quan tenia 20 anys, va conèixer la Isabella i de seguida la va deixar embarassada; en Martin Vanger va néixer el 1948, i només podien fer una cosa: casar-se.

Quan en Gottfried tenia 22 anys, en Henrik Vanger el va destinar a l'oficina central del grup. Era obvi que tenia talent, de manera que es van dedicar a formar-lo perquè ocupés llocs de responsabilitat. Quan en tenia 25, va entrar a formar part del consell d'administració, com a ajudant del cap del departament de desenvolupament de l'empresa. Havia nascut una estrella.

Però cap a mitjan anys cinquanta l'estrella va començar a decaure. «Bevia. El seu matrimoni amb la Isabella feia aigües. Els seus fills, la Harriet i en Martin, no anaven pel bon camí. En Henrik va acabar intervenint-hi.» La carrera d'en Gottfried havia arribat a la seva fi. El 1956 van contractar un altre ajudant del cap de desenvolupament. Tenien, doncs, dos ajudants: un que feia la feina i un altre que bevia i es passava llargues temporades sense aparèixer.

Però en Gottfried seguia sent un Vanger, igual d'encantador i igual d'eloqüent. A partir del 1957 la seva feina va consistir a viatjar pel país per inaugurar fàbriques, resoldre conflictes locals i donar una imatge d'empresa que es preocupava per una bona gestió empresarial. «Li enviem un dels nostres homes per escoltar els seus problemes. Perquè vostè és qui més ens importa.» La Salander va trobar una segona connexió. En Gottfried Vanger havia participat en una negociació a Karlstad, on el grup Vanger havia comprat una serradora. L'endemà va aparèixer assassinada la dona d'un granger, la Magda Lo-visa Sjòberg.

La Salander va descobrir la tercera connexió un quart d'hora més tard. Uddevalla, 1962. El mateix dia en què va desaparèixer la Lea Persson, la premsa local havia entrevistat en Gottfried Vanger sobre la possible ampliació del port.

Quan a dos quarts de sis la senyora Lindgren va voler tancar i marxar a casa, la Salander li va respondre sense dubtar que encara li quedava molta feina per fer. Li va dir que se n'anés a casa, que li deixés una clau i que ella mateixa tancaria. La responsable dels arxius estava ja tan furiosa que una noia com aquella li digués què havia de fer, que va trucar a en Dirch Frode. Però en Frode li va dir que la Salander s'hi podia quedar tota la nit, si volia. També li va demanar que avisés seguretat que la Salander es quedava i que la deixessin marxar quan volgués.

Tres hores més tard, cap a les vuit, la Salander va concloure que en Gottfried Vanger havia estat present en almenys cinc dels vuit llocs on s'havien comès els assassinats, ja fos durant els dies anteriors als fets o els dies posteriors. Encara li faltava informació sobre els assassinats del 1949 i el 1954. Va estudiar una fotografia d'ell en un dels diaris. Era un home atractiu, atlètic i de cabells ros fosc; s'assemblava a Clark Gable a Allò que el vent s'endugué.

«El 1949 en Gottfried tenia 22 anys. El primer assassinat va tenir lloc al seu lloc de residència, Hedestad. La Rebecka Jacobsson treballava al grup Vanger. On us vau conèixer? Què li vas prometre?»

La Salander es va mossegar el llavi. El problema era que en Gottfried Vanger havia mort el 1965, i el darrer assassinat s'havia comès a Uppsala el febrer del 1966. Es preguntava si s'havia equivocat quan havia afegit la Lena Anders-son, la noia de 17 anys, a la llista d'assassinats. «No. Potser no és exactament el mateix modus operandi, però sí la mateixa paròdia bíblica. Han d'estar relacionats.»

A les nou va començar a fer-se fosc. L'aire era fred i plovisquejava. En Mikael estava assegut a la cuina, tamborinejant amb els dits sobre la taula, quan el Volvo d'en Martin Vanger va creuar el pont i es va allunyar. En certa manera, això complicava les coses.

No sabia què havia de fer. Tot ell bullia de ganes de fer-li unes quantes preguntes, d'enfrontar-s'hi. Però en realitat no era una actitud encertada si sospitava que en Martin Vanger era un assassí despietat que havia matat la seva germana, i una noia a Uppsala, i que gairebé l'havia matat a ell. Però en Martin també feia d'imant. I no sabia que en Blomkvist ho sabia; el podia anar a veure amb l'excusa… bé, de tornar-li la clau de la cabana d'en Gottfried Vanger. En Blomkvist va tancar la porta i se'n va anar cap a casa d'en Martin.

La casa d'en Harald Vanger era a les fosques, com sempre. A casa d'en Henrik només hi havia llum en una de les habitacions que donaven al pati. L'Anna se n'havia anat a dormir. La casa de la Isabella era a les fosques. La Cecilia no era a casa. Es veia llum al pis de dalt de casa de l'Alexander, però no n'hi havia a les dues cases que no pertanyien a cap membre de la família Vanger. No hi havia ni una ànima.

Es va aturar abans d'arribar a casa d'en Martin, va agafar el mòbil i va trucar a la Salander. No va contestar. Va apagar el mòbil perquè no li sonés.

Hi havia llum al pis de baix. En Blomkvist va creuar la gespa i es va aturar a pocs metres de la finestra de la cuina, però no va veure ningú. Va seguir vorejant la casa, aturant-se davant de cada finestra, però no hi havia ni rastre d'en Martin. A més, va descobrir que la porteta que duia al garatge estava entreoberta. «No siguis ximple.» Però no va poder resistir la temptació de donar-hi una ullada.

La primera cosa que va veure damunt el banc de fuster va ser una capsa de munició per a fusell de caça oberta. Aleshores es va fixar en dues llaunes de gasolina sota el banc. «Et prepares per a una altra sortida nocturna, Martin?»

—Entra, Mikael. T'he vist a la carretera.

A en Blomkvist li va fer un salt el cor. Va girar el cap lentament i va veure en Martin Vanger dret al llindar de la porta de la casa.

—No te'n podies mantenir al marge, oi? Has hagut de venir.

La veu era tranquilla, gairebé amable.

—Hola, Martin —va dir en Blomkvist.

—Entra —va repetir en Martin—. Per aquí.

Va fer un pas endavant i cap a una banda, aixecant la mà esquerra i convidant-lo a passar. Va alçar la mà dreta i en Blomkvist va entrellucar el reflex del metall.

—Tinc una Glock a la mà. No facis cap estupidesa. A aquesta distància no fallaria.

En Blomkvist s'hi va apropar a poc a poc. Quan va ser davant d'en Martin, es va aturar i el va mirar de fit a fit. —Havia de venir. Tinc moltes preguntes per fer-te. —Ho entenc. Per aquesta porta.

En Blomkvist va entrar a la casa. El passadís duia a l'entrada, al costat de la cuina, però abans que hi pogués arribar, en Martin Vanger li va posar la mà a l'espatlla per aturar-lo.

—No, per aquí no. A la dreta. Obre la porta.

El soterrani. Quan en Blomkvist va haver baixat la meitat de les escales, en Martin Vanger va obrir els llums. A la seva dreta hi havia la sala de la caldera. De més endavant li arribava l'olor de la bugada. En Martin el va guiar cap a l'esquerra, cap a una cambra on guardava caixes i mobles antics; al fons hi havia una porta d'acer blindada i amb un pany de seguretat.

—Aquí —va indicar en Martin tot llançant un clauer ple de claus a en Blomkvist—. Obre-la.

Ell va obrir la porta.

—L'interruptor és a la teva esquerra.

En Blomkvist acabava d'obrir la porta de l'infern.

Cap a les nou del vespre la Salander es va aixecar per anar a buscar un cafè i un entrepà a la màquina del passadís. Va continuar fullejant documents antics per buscar si en Gottfried Vanger havia estat a Kalmar el 1954. No va trobar res.

Va pensar de trucar a en Blomkvist, però va decidir mirar primer els butlletins informatius; en acabat, sí que ja n'hi hauria prou per aquell dia.

Era un espai d'uns 5 x 10 metres. En Blomkvist va calcular que estava situat a l'ala nord de la casa.

En Martin Vanger havia decorat la seva cambra de tortura amb molta cura. A l'esquerra hi havia cadenes; al sostre i a terra, argolles de metall, i també una taula amb corretges de cuir per lligar les seves víctimes. Hi tenia també un equip de vídeo. I un estudi d'enregistrament. Al final de l'habitació havia emplaçat una gàbia de ferro per als convidats. A la dreta de la porta, un banc, un llit, un televisor i un prestatge amb vídeos.

Un cop van entrar a la cambra, en Martin Vanger el va apuntar amb la pistola i li va dir que s'estirés a terra de bocaterrosa. En Blomkvist s'hi va negar.

—Entesos —va dir en Martin—. Aleshores t'hauré de disparar a la ròtula.

El va apuntar. En Blomkvist es va rendir. No tenia alternativa.

Havia esperat que en Martin es relaxés i abaixés la guàrdia almenys una dècima de segon. Sabia que el podia guanyar si s'hi barallava. Havia tingut una petita oportunitat al passadís de dalt, quan en Martin li havia posat la mà a l'espatlla, però havia dubtat. Després d'això en Martin no se li havia apropat més. Amb una bala a la ròtula perdia qualsevol oportunitat de guanyar. Es va estirar a terra.

En Martin s'hi va atansar per darrere i li va dir que posés les mans a l'esquena. El va emmanillar. Aleshores li va donar una puntada a l'entrecuix i li va començar a clavar cops de puny a tort i a dret.

El que va passar després d'això li va semblar un malson. En Martin passava de la racionalitat a la més pura bogeria mental. Es calmava un instant i tot seguit el tornava a colpejar com un animal engabiat. Les puntades de peu no van deixar de torturar en Blomkvist. L'única cosa que podia fer era intentar protegir-se el cap i suportar els cops a les parts més dèbils del cos.

Durant la primera mitja hora en Martin no va dir res, semblava incapaç de comunicar-se. Després va semblar que recuperava el control. Va passar una cadena pel coll d'en Blomkvist i la va lligar a una de les argolles de metall del terra. Va deixar en Blomkvist sol uns quinze minuts. Quan va tornar, duia una ampolla d'un litre d'aigua. Es va asseure en una cadira i va observar en Blomkvist tot bevent.

—Em pots donar una mica d'aigua? —va demanar en Blomkvist.

En Martin es va inclinar i li va donar aigua de l'ampolla. En Blomkvist se la va empassar amb ganes. —Gràcies.

—Encara ets massa amable, Kalle Blomkvist. —A què vénen tants cops i puntades de peu? —va dir en Blomkvist.

—M'has fet enfadar molt. Et mereixes que et castiguin. Per què no te'n vas tornar a casa? Et necessitaven a Millennium. T'ho vaig dir seriosament, podríem haver fet una gran revista. Hauríem pogut treballar plegats durant anys.

En Blomkvist va fer una ganyota i va intentar buscar una posició més còmoda. Estava indefens. La seva única arma era la paraula.

—M'imagino que he deixat escapar l'oportunitat —va replicar en Blomkvist.

En Martin Vanger va riure.

—Ho sento, Mikael. Però estic del tot convençut que a hores d'ara saps perfectament que moriràs aquí.

En Blomkvist va fer que no amb el cap.

—Com coi m'heu descobert, tu i aquella anorèctica que has acabat involucrant en aquesta història?

—Em vas mentir sobre el que vas fer el dia que la Harriet va desaparèixer. Eres a Hedestad, a la desfilada del Dia de la Infància. Hi ha fotografies teves mirant la Harriet.

—Per això vas anar a Norsjò?

—Sí, vaig anar a buscar la foto. La va fer una parella que estava de lluna de mel a Hedestad. Va fer que no amb el cap.

—Això és pura xerrameca —va dir en Martin. En Blomkvist pensava amb rapidesa: què li podia dir per evitar o posposar la seva execució? —On és ara la foto?

—Els negatius? En una caixa secreta al Handelsbanken, aquí, a Hedestad… No ho sabies, que tenia una caixa secreta al banc? —Mentia amb facilitat—. N'hi ha diverses còpies. Al meu ordinador i al de la noia, al servidor de Millennium i al servidor de Milton Security, on treballa la noia.

En Martin va esperar, intentant desxifrar si en Blomkvist s'ho estava inventant.

—Fins a on sap la noia?

En Blomkvist va dubtar. Ara mateix la Salander era la seva única esperança de salvació. Què pensaria quan arribés a casa i veiés que no hi era? Havia deixat la fotografia d'en Martin Vanger amb la jaqueta negra damunt de la taula de la cuina. Ho relacionaria? Faria sonar l'alarma? «No és de les que truquen a la policia.» El pitjor de tot era que probablement aniria a casa d'en Martin Vanger, trucaria i preguntaria on era en Blomkvist.

—Contesta'm —va dir en Martin amb una veu gèlida.

—Estic pensant. En sap gairebé tant com jo, o potser més i tot. Sí, reconec que potser sap més que jo. Es única. Ella és qui et va relacionar amb la Lena Andersson.

—La Lena Andersson? —En Martin semblava estranyat.

—La noia que vas torturar i matar a Uppsala el 1966. No em diguis que te n'has oblidat.

—No sé de què parles.

Però per primera vegada semblava trasbalsat. Ningú no havia fet mai aquesta connexió: la Lena Andersson no figurava a la llibreta de la Harriet.

—Martin —va dir en Blomkvist, intentant que la veu li sonés ferma—. S'ha acabat. Si vols em pots matar, però tot s'ha acabat. Hi ha massa gent que ho sap.

En Martin va començar a balancejar-se endavant i endarrere.

«Recorda que és irracional. El gat. Hauria pogut matar el gat aquí, i en canvi se'n va anar fins a la cripta familiar.» En Martin es va aturar.

—Crec que estàs mentint. Tu i la Salander sou els únics que ho sabeu tot. Es evident que no n'heu parlat amb ningú, si no la policia ja seria aquí. Un petit incendi a la caseta dels convidats i la prova desapareixeria.

—I si t'equivoques?

—Si m'equivoco, aleshores sí que s'haurà acabat. Però no ho crec pas. Estic segur que menteixes. I quina alternativa em queda? —Va reflexionar—. La que em molesta és aquella mocosa anorèctica. L'he de trobar.

—Se n'ha anat a Estocolm aquest migdia.

En Martin va riure.

—Vés a enganyar algú altre, Mikael. Ha segut envoltada d'arxius del grup Vanger tota la tarda.

A en Blomkvist li va fer un salt el cor. «Ho sap. Ho ha sabut tota l'estona.»

—Sí, en teoria havia d'anar a consultar els arxius i després marxar a Estocolm —va dir en Blomkvist—. No sabia que s'hi havia quedat tanta estona.

—Deixa-ho estar, Mikael. La responsable dels arxius m'ha trucat per dir-me que l'advocat Frode ha donat permís a la noia perquè es quedés fins a l'hora que volgués. Segurament ja deu estar a punt de tornar a casa. Quan la noia marxi, el guarda de seguretat em trucarà.