Els homes que no estimaven les dones

EPÍLEG Informe anual. Dijous, 21 de novembre — Dimarts, 10 de desembre

El reportatge especial de Millennium sobre en Hans-Erik Wennerstròm va ocupar un total de quaranta-sis pàgines de la revista i va esclatar com una autèntica bomba de rellotgeria la darrera setmana de novembre. El text principal el signaven conjuntament en Mikael Blomkvist i l'Erika Berger. Durant les primeres hores, els mitjans no van saber com agafar-se la primícia. Tan sols un any abans, un article similar havia portat en Blomkvist a la presó per difamació, i a més havia fet que, aparentment, l'acomiadessin de Millennium. Així doncs, no tenia gaire credibilitat. I, ara, la mateixa revista hi tornava amb un reportatge del mateix periodista que contenia acusacions molt més greus que l'article que li havia ocasionat tants problemes. Algunes parts de l'article eren tan inversemblants que posaven en dubte el sentit comú dels autors. Els mitjans suecs van quedar a l'expectativa, plens de desconfiança.

Però al vespre «la noia de TV4» se la va jugar amb un resum d'onze minuts sobre els punts més cridaners de les acusacions d'en Blomkvist. La Berger havia dinat amb la presentadora ara feia alguns dies i li havia donat les galerades en exclusiva.

El contundent enfocament de TV4 va eclipsar els canals públics, que no es van apuntar al carro fins a les notícies de les nou. En aquella hora l'agència de notícies TT també havia enviat un primer teletip amb el prudent titular «Un periodista condemnat acusa un financer de delictes greus.» El text era un refregit de la notícia emesa per televisió, però el fet que TT alludís al tema va desfermar una activitat febril al conservador diari del matí i a una dotzena dels diaris més importants de la regió, que van canviar la primera plana abans que les rotatives es posessin en marxa. Fins aleshores, els diaris havien decidit obviar més o menys les afirmacions de Millennium.

El diari liberal del matí comentava la primícia de Millennium en forma d'editorial, escrit personalment pel redactor en cap. En acabar l'editorial el redactor en cap va anar a un sopar mentre TV4 començava a emetre el seu noticiari. Per acabar-ho d'adobar, havia despatxat les trucades desesperades del seu secretari de redacció, que l'avisava que «potser hi havia alguna cosa» en les afirmacions d'en Blomkvist, amb unes paraules que més tard es convertirien en clàssiques: «Bajanades… si hi hagués res, els nostres periodistes d'economia ho haurien esbrinat fa molt de temps.» En conseqüència, l'editorial del liberal redactor en cap va acabar sent l'única veu dels mitjans del país que va carregar contra les afirmacions de Millennium. L'editorial contenia expressions com ara: «venjança personal, periodisme escombraria», i demanava que «es prenguessin mesures contra aquells que gosaven acusar gratuïtament ciutadans honrats». El redactor en cap no va fer cap altra aportació al debat que es va generar a continuació.

Aquella nit tota la redacció de Millennium es va quedar a les oficines. Segons els seus plans, només la Berger i la nova secretària de redacció, la Malin Eriksson, havien de ser-hi per atendre les trucades. Però cap a les deu de la nit encara hi era tot el personal, i se'ls havien afegit ni més ni menys que quatre antics empleats i mitja dotzena de collaboradors externs habituals. A mitjanit en Malm va obrir una ampolla de xampany. Va ser quan un vell amic li va enviar un exemplar d'un dels diaris de la tarda, que dedicava setze pàgines a l'afer Wennerstròm amb el titular «La màfia financera». Quan l'endemà van sortir els diaris de la tarda, es va encendre una traca sense precedents.

L'Eriksson va treure la conclusió que s'ho passaria molt bé treballant a Millennium.

Durant la setmana següent, la borsa sueca va tremolar quan el departament de delictes fiscals de la policia va començar a investigar i els fiscals els van seguir, cosa que va provocar un pànic general que es va traduir en una venda massiva d'accions. Dos dies després de la publicació, el ministre d'Indústria va fer una compareixença pública per parlar sobre «l'afer Wennerstròm».

Tanmateix, tota aquella histèria no significava pas que els mitjans s'empassessin les afirmacions de Millennium sense dubtar; les revelacions eren massa greus. Però, a diferència del primer afer Wennerstròm, aquesta vegada Millennium podia presentar tot un seguit de proves convincents: els correus electrònics del mateix Wennerstròm i còpies del contingut del seu ordinador, amb els moviments dels fons secrets dels comptes de les illes Caiman i de dues dotzenes més de països, acords secrets i altres bestieses que un criminal més prudent mai de la vida hauria guardat al disc dur. Aviat va quedar clar que, si les afirmacions de Millennium es defensaven davant d'un tribunal (i tothom estava d'acord que tard o d'hora seria així), es tractaria de bon tros de l'escàndol financer més gran de Suècia des de la fallida de Kreuger el 1932. L'afer Wennerstròm, per comparació, empetitia els embolics del Gotabank i les estafes del Trustor. Aquesta estafa tenia unes dimensions tan descomunals que ningú no gosava imaginar quantes lleis s'havien infringit.

Per primera vegada en el periodisme financer suec s'empraven termes com ara «crim organitzat», «màfia» i «imperi dels gàngsters». En Wennerstròm i els seus joves agents de borsa, socis i advocats vestits d'Armani van sortir retratats com una banda d'indesitjables qualsevol.

Durant els primers dies d'histèria mediàtica, en Blomkvist es va fer fonedís. No contestava els correus electrònics i no estava localitzable al telèfon. Tots els comentaris editorials en nom de Millennium els feia la Berger, que es llepava els bigotis com una gata quan l'entrevistaven els mitjans estatals suecs, els diaris regionals més importants i, finalment, també un nombre creixent de mitjans estrangers. Cada vegada que li preguntaven com havia aconseguit Millennium tots aquests documents interns i privats, ella responia simplement que no podia revelar les fonts de la revista.

Quan li preguntaven per què la primícia sobre en Wennerstròm de feia un any havia estat un fracàs tan estrepitós, ella encara es mostrava més enigmàtica. No havia mentit mai, però potser no havia explicat sempre tota la veritat. Confidencialment, quan no tenia cap micròfon davant del nas, deixava anar misterioses frases amb ganxo, que, vistes en conjunt, duien a conclusions força més malicioses. D'aquesta manera va néixer el rumor, que aviat assoliria proporcions llegendàries, que deia que en Mikael Blomkvist no havia presentat cap defensa durant el judici i s'havia deixat condemnar submisament a la presó i a elevades multes perquè, si no, les seves dades haurien comportat inevitablement la identificació de la seva font. Se'l comparava amb aquells periodistes nord-americans que accepten la presó abans que revelar les seves fonts, i el descrivien com un heroi amb termes tan ridículament afalagadors, que en Blomkvist es va arribar a sentir força incòmode. Però no era el moment de negar malentesos.

Hi havia una cosa en què tothom coincidia: la persona que havia lliurat la documentació havia de ser algú que pertanyia al cercle més íntim i de més confiança d'en Wennerstròm. I això va provocar una polèmica sobre qui era el «gola profunda»: còmplices amb motius per sentir-se descontents, advocats, fins i tot la filla d'en Wennerstròm addicta a la cocaïna i altres membres de la família apareixien com a possibles candidats. Ni en Blomkvist ni la Berger no en volien fer comentaris.

La Berger va fer un gran somriure de satisfacció i va saber que havien guanyat quan un diari de l'edició de tarda, el tercer dia d'histerisme, va treure el titular: «La venjança de Millennium.» L'article era un afalagador retrat de la revista i el seu personal illustrat amb una foto de la Berger en què havia sortit especialment afavorida. La qualificaven de «reina del periodisme d'investigació». Amb aquesta mena de coses es guanyaven punts als rànquings de les pàgines d'entreteniment i es parlava del Gran Premi de Periodisme.

Cinc dies després que Millennium disparés la primera salva, va aparèixer a les llibreries el llibre d'en Blomkvist El banquer de la màfia. Havia escrit el llibre a corre-cuita durant aquells dies febrils a Sandhamn, de setembre a octubre, i l'havia imprès Hallvigs Reklam, a Morgongàva, en el més absolut secret. Era el primer llibre que es publicava amb el logotip de Millennium. Duia una dedicatòria excèntrica: «A la Sally, que em va ensenyar els beneficis del golf.»

Era un totxo, 608 pàgines de llibre de butxaca. La primera edició, de dos mil exemplars, pràcticament es donava per descomptat que seria un fracàs, però la tirada es va vendre en un parell de dies i la Berger en va encarregar deu mil còpies més.

Les crítiques constataven que aquesta vegada, en qualsevol cas, en Mikael Blomkvist no tenia intenció de callar res, ja que recollia moltíssimes fonts d'informació. En aquest sentit, tenien raó. Dues terceres parts del llibre consistien en apèndixs que eren còpies fidels de la documentació de l'ordinador d'en Wennerstròm. Al mateix temps que es publicava el llibre, Millennium va penjar a la seva pàgina web els textos de l'ordinador d'en Wennerstròm, que es podien descarregar en arxius PDF.

L'estranya absència d'en Blomkvist era part de l'estratègia mediàtica que ell i la Berger havien pensat. Tots els diaris del país el buscaven. Fins a la campanya de promoció del llibre, ell no va concedir cap entrevista a «la noia de TV4», amb la qual cosa es va avançar una vegada més als canals públics. De tota manera, no es va tractar d'una reunió entre amics: les preguntes van ser de tot menys complaents.

Quan va veure l'entrevista en vídeo, en Blomkvist va quedar especialment satisfet d'un dels intercanvis de paraules. L'entrevista s'emetia en directe just quan la borsa d'Estocolm es trobava en caiguda lliure i un grapat de bronzers amenaçaven de llançar-se per la finestra. Li estaven preguntant fins a quin punt era responsable Millennium del fet que l'economia sueca estigués fregant el crac.

—Aquesta idea és una ximpleria —va dir en Blomkvist.

La presentadora de TV4 semblava perplexa. La resposta sortia del guió pactat i es va veure obligada a improvisar. La següent pregunta era exactament la que en Blomkvist s'havia esperat:

—Estem vivint l'ensorrament més greu de la història de la borsa sueca… i vostè creu que és una ximpleria?

—Escolti, cal distingir entre dues coses: l'economia sueca i la borsa sueca. L'economia sueca és la suma de tots els béns i serveis que es produeixen en aquest país cada dia. Hi ha telèfons d'Ericsson, cotxes de Volvo, pollastres d'Scan i transports de Kiruna a Skòvde. Això és l'economia sueca, i és tan forta o tan feble avui com ara fa una setmana.

Va fer una pausa per causar efecte i va fer un glop d'aigua.

—La borsa és una cosa molt diferent. No hi ha economia ni producció de béns ni serveis. Només hi ha elucubracions que d'una hora per l'altra decideixen si tal empresa o tal altra val no sé quants milers de milions, si fa no fa. No té res a veure amb la realitat ni amb l'economia sueca.

—Així doncs, està dient que no importa que la borsa caigui en picat?

—No, no importa gens ni mica —va respondre en Blomkvist amb una veu cansada i resignada que va sonar com una mena d'auguri. Les seves paraules se citarien moltes vegades al llarg d'aquell any. Aleshores va prosseguir—: Només vol dir que ara un grapat d'especuladors canvien les seves accions d'empreses sueques per altres d'alemanyes. Són les hienes de les finances, si alguns periodistes tinguessin collons, els identificarien i denunciarien com a traïdors. Són els que sistemàticament i potser deliberadament perjudiquen l'economia sueca per satisfer els interessos dels seus clients.

Aleshores la noia de TV4 va cometre l'error de formular exactament la pregunta que en Blomkvist havia estat esperant.

—Per tant, vostè creu que els mitjans de comunicació no hi tenen cap responsabilitat?

—Oi tant, els mitjans sí que hi tenen una enorme responsabilitat. Des de fa vint anys com a mínim, molts periodistes econòmics han renunciat a investigar en Hans-Erik Wennerstròm. Al contrari, en realitat l'han ajudat a guanyar prestigi publicant articles absurds en què l'idolatraven. Si haguessin fet la seva feina com cal, avui no ens trobaríem en aquesta situació.

L'aparició d'en Blomkvist va marcar un punt d'inflexió. En el fons, la Berger estava convençuda que només va ser quan en Blomkvist va sortir a la televisió per defensar tranquillament les seves afirmacions que els mitjans suecs, malgrat el fet que Millennium hagués ocupat els titulars durant una setmana, van reconèixer que aquella història s'aguantava realment. La seva actitud va marcar el curs dels esdeveniments.

Després de l'entrevista, l'afer Wennerstròm va passar imperceptiblement de les pàgines d'economia a la secció de crònica negra. Fins aleshores, els periodistes normals i corrents d'aquesta secció poques vegades o mai havien escrit res sobre delictes financers, llevat que tingués a veure amb la màfia russa o el contraban de tabac iugoslau. No s'esperava que els periodistes de la secció de crònica negra investiguessin complicades transaccions a la borsa. Un dels diaris de l'edició de tarda es va prendre les paraules d'en Blomkvist al peu de la lletra i va omplir dues planes amb retrats d'alguns dels actors més importants de les agències de valors que estaven comprant accions alemanyes. El titular del diari deia: «Venen el seu país.» Tots els agents de borsa estaven convidats a fer els comentaris que trobessin pertinents. Tots i cadascun d'ells van declinar l'oferiment. Però aquell dia el volum de transaccions va minvar significativament, i alguns agents que volien quedar com patriotes progressistes van començar a anar contra corrent. En Blomkvist es petava de riure.

La pressió va acabar sent tan gran, que homes d'aparença greu, vestits de colors foscos, van mostrar cara de preocupació i van trencar la regla més important que regia els cercles més íntims de l'exclusiu club de les finances sueques: van pronunciar-se sobre els tripijocs d'un company. De cop i volta, magnats industrials retirats i presidents de bancs apareixien a la televisió i responien preguntes amb la intenció de posar fre als estralls. Tothom s'adonava de la gravetat de la situació, i era qüestió de marcar distàncies amb el grup Wennerstròm tan ràpidament com fos possible i desempallegar-se de totes les accions seves que poguessin tenir. En Wennerstròm (van concloure gairebé amb una sola veu) no era, al cap i a la fi, un autèntic industrial, i mai no l'havien acceptat de debò dins del «club». Alguns remarcaven que era un simple noi de classe treballadora provinent de Norrland a qui potser li havia pujat l'èxit al cap. D'altres descrivien els seus actes com «una tragèdia personal». I n'hi havia que confessaven que feia anys que dubtaven d'en Wennerstròm; era massa fatxenda i gastava molts fums.

Al llarg de les setmanes següents, a mesura que la documentació de Millennium s'anava examinant, classificant i tornant a ajuntar per reconstruir el trencaclosques, l'imperi Wennerstròm d'obscures companyies es va relacionar amb el nucli de la màfia internacional, des del tràfic illegal d'armes i el blanqueig de diners dels càrtels de la droga sud-americans fins a la prostitució de Nova York i fins i tot, indirectament, amb el comerç sexual infantil de Mèxic. Una societat d'en Wennerstròm registrada a Xipre va provocar un gran enrenou quan es va descobrir que havia intentat comprar urani enriquit al mercat negre d'Ucraïna. La font aparentment inesgotable de societats tapadora amb seu a l'estranger semblava que s'estenia pertot arreu, i que es relacionava amb tota mena d'empreses d'allò més tèrboles.

La Berger opinava que el llibre era el millor que en Blomkvist havia escrit mai. Des del punt de vista de l'estil era irregular, i contenia fragments que estaven força mal redactats (no hi havia hagut temps per polir-lo), però el llibre estava animat per una ràbia que a cap lector no li podia passar per alt.

En Blomkvist va topar per casualitat amb el seu vell adversari, l'antic periodista econòmic William Borg, al davant de Kvarnen, quan en Blomkvist, la Berger i en Malm es prenien el vespre lliure per celebrar la festa de Santa Llúcia en companyia dels altres empleats de la revista, amb barra lliure a compte de l'empresa. La companya d'en Borg era una noia de l'edat de la Salander que anava molt borratxa.

L'aversió d'en Blomkvist cap a en Borg es va fer palpable. La Berger va interrompre els seus jocs de mascles ofesos agafant en Blomkvist pel braç i arrossegant-lo cap a dins del bar.

En Blomkvist va decidir que, quan se'n presentés l'oportunitat, demanaria a la Salander que fes una de les seves investigacions personals sobre en Borg. Simplement per incordiar.

Durant tota la tempesta mediàtica, el principal personatge del drama, el financer Wennerstròm, va ser pràcticament invisible. El dia que Millennium va publicar el reportatge, el financer es va veure obligat a rebatre el text en una conferència de premsa que havia convocat per un assumpte completament diferent. Va declarar que tot allò no tenia cap fonament i va dir que tota la documentació era inventada. A més, va recordar a tothom que el mateix periodista havia estat condemnat per difamació encara no feia un any.

Després d'això, només els advocats d'en Wennerstròm van respondre les preguntes dels mitjans. Dos dies després que sortís a la venda el llibre d'en Blomkvist, va començar a circular el rumor insistent que en Wennerstròm havia marxat de Suècia. Els diaris de la tarda empraven la paraula «fugit». Durant la segona setmana, quan la policia de delictes fiscals va provar de posar-se en contacte amb en Wennerstròm, no se'l trobava enlloc. A mitjan desembre la policia va confirmar que en Wennerstròm estava declarat formalment en cerca i captura, i la vigília de la nit de Nadal es va emetre una ordre formal als cossos de policia internacionals. Aquell mateix dia un dels assessors d'en Wennerstròm va ser detingut a Arlanda quan embarcava en un vol cap a Londres.

Unes quantes setmanes més tard, un turista suec va informar que havia vist en Wennerstròm pujant a un cotxe a Bridgetown, la capital de Barbados. Com a prova, el turista aportava una foto, feta a força distància, en la qual es veia un home blanc amb ulleres de sol, camisa blanca oberta i pantalons clars. No se'l podia identificar amb seguretat, però els diaris de l'edició de tarda es van posar en contacte amb diversos corresponsals que van intentar seguir la pista del multimilionari fugit sense èxit.

Al cap de sis mesos la cacera va acabar. Van trobar en Wennerstròm mort en un apartament de Marbella, a Espanya, on havia estat vivint amb el nom de Víctor Fleming. Li havien disparat tres vegades al cap des d'una distància curta. La policia espanyola treballava amb la hipòtesi que havia sorprès un lladre.

La mort d'en Wennerstròm no va sorprendre gens ni mica la Salander. Sospitava, i amb bones raons, que el seu decés tenia a veure amb el fet que ja no tenia accés als diners de cert banc de les illes Caiman, que potser hauria necessitat per pagar determinats deutes a Colòmbia.

Si algú hagués demanat ajuda a la Salander de seguir la pista d'en Wennerstròm, ella els podria haver dit on era pràcticament dia a dia. Via Internet, havia seguit la seva fugida a través d'una dotzena de països i havia observat una desesperació creixent en els seus correus electrònics. Ni tan sols en Blomkvist pensava que l'exmultimilionari fugitiu pogués ser tan babau per emportar-se l'ordinador que li havien piratejat tan a fons.

Al cap de sis mesos, la Salander es va atipar de seguir la pista a en Wennerstròm. La pregunta que continuava sense resposta era fins on s'hi havia d'implicar ella. En Wennerstròm, sens dubte, era un autèntic cràpula, però no era el seu enemic personal i ella no tenia cap interès a intervenir en contra d'ell. Podia avisar en Blomkvist, però ell probablement es limitaria a publicar un article. Podia avisar la policia, però era molt possible que en Wennerstròm fos alertat i que desaparegués novament. A més, per principi, ella no parlava amb la policia.

De tota manera, hi havia altres deutes pendents. Va pensar en la cambrera embarassada a la qual li havien sostingut el cap sota l'aigua a la banyera de casa.

Quatre dies abans que trobessin el cos d'en Wennerstròm, es va decidir. Va encendre el mòbil i va trucar a un advocat de Miami que semblava una de les persones de qui en Wennerstròm procurava amagar-se a tot preu. Va parlar amb una secretària i li va demanar que passés un missatge d'allò més críptic. Un nom (el d'en Wennerstròm) i una adreça de Marbella. No calia res més.

Va apagar les notícies de la tele a mig reportatge sobre la dramàtica mort d'en Wennerstròm. I aleshores es va preparar cafè i una torrada de paté de fetge amb cogombrets.

La Berger i en Malm s'ocupaven dels preparatius de Nadal mentre en Blomkvist seia a la butaca de l'Erika i els mirava tot bevent glògg. Tot el personal i molts dels collaboradors externs habituals rebrien un regal de Nadal; aquest any, una bossa de bandolera amb el nou logotip de l'editorial Millennium. Després d'embolicar els regals, es van asseure per escriure i posar el segell a les prop de dues-centes postals que enviarien a impremtes, fotògrafs i companys dels mitjans.

En Blomkvist va provar de resistir la temptació de totes totes, però finalment no se'n va poder estar. Va agafar l'última postal i va escriure: «Bon Nadal i bon Any Nou. Gràcies per la teva impressionant collaboració al llarg d'aquest darrer any.»

Va signar i va enviar la postal a en Janne Dahlman, a la redacció del Finansmagasinet Monopol.

Quan en Blomkvist va arribar a casa aquell vespre, hi havia una nota que li notificava el lliurament d'un paquet postal. Va anar a buscar-lo l'endemà al matí i el va obrir quan va ser a l'oficina. Al paquet hi havia una barra de repellent contra els mosquits i una ampolla d'aiguardent Reimersholms. La targeta deia: «Si no tens altres plans, estaré amarrat a Arholma per Sant Joan.» El signava el seu antic company de classe Robert Lindberg.

Per tradició, la redacció de Millennium tancava des de la setmana abans del Nadal fins a Cap d'Any. Aquest any no va ser tan fàcil. L'estrès que havia viscut el reduït personal de la casa havia estat enorme i encara trucaven periodistes d'arreu del món cada dia. La vigília de la nit de Nadal, en Blomkvist, gairebé per casualitat, va llegir un article del Financial Times que resumia la situació de la comissió bancària internacional que s'havia constituït a corre-cuita per esclarir l'ensorrament de l'imperi «Wennerstròm. L'article deia que la comissió treballava amb la hipòtesi que probablement a l'últim moment havien avisat en Wennerstròm del seu desemmascarament immediat.

El seu compte del Bank of Kroenenfeld de les illes Caiman, que contenia 260 milions de dòlars, havia quedat buit el dia abans que Millennium publiqués el reportatge.

Els diners s'havien distribuït per una sèrie de comptes bancaris i únicament en Wennerstròm en persona hi podia fer moviments. No calia que es presentés al banc; n'hi havia prou que indiqués un seguit de codis de liquidació per transferir els diners a qualsevol altre banc del món. Els diners s'havien transferit a Suïssa, on una sòcia seva havia convertit els fons en obligacions nominatives anònimes. Tots els codis de liquidació estaven en ordre.

L'Europol havia emès una ordre de recerca i captura de la dona, que havia fet servir un passaport britànic robat amb el nom de Veronika Sholes i que es deia que havia gastat sense miraments en un dels hotels més cars de Zuric. Una fotografia relativament clara, tenint en compte que era d'una càmera de vigilància, mostrava una jove no gaire alta, amb cabells a l'estil patge, llavis carnosos i pits prominents, empolainada amb roba cara de disseny i joies d'or.

En Blomkvist va estudiar la foto; d'entrada hi va dedicar un ràpid cop d'ull, però tot seguit se la va mirar amb creixents sospites. Al cap de no res regirava la taula buscant una lupa per provar de distingir els detalls de les faccions de la imatge que sortia al diari.

Al final va deixar el diari i es va quedar assegut, sense paraules, uns quants minuts. Llavors va deixar escapar una riallada tan histèrica que en Malm va treure el cap per la porta per esbrinar què passava.

El matí de la vigília de Nadal, en Blomkvist va anar a Arsta per veure la seva ex-dona i la seva filla, la Pernilla, i intercanviar regals. La Pernilla va rebre l'ordinador que volia i que en Blomkvist i la Mònica havien comprat plegats. En Blomkvist va rebre una corbata de part de la Mònica i una novella negra d'Àke Edwardson de part de la filla. A diferència dels Nadals anteriors, estaven tots animats a causa de l'atenció mediàtica que havia despertat el reportatge de Millennium.

Van dinar plegats. En Blomkvist es va mirar la Pernilla de reüll. No havia vist la seva filla des que ella li havia fet una visita a Hedestad. De sobte es va adonar que no havia parlat amb la Mònica sobre la inclinació de la Pernilla per aquella secta d'Skellefteà. No els podia explicar que, evidentment, havia estat el profund coneixement de la Bíblia de la seva filla el que l'havia posat sobre la pista de la desaparició de la Harriet Vanger. Des d'aleshores que no havia xerrat amb ella.

No era un bon pare.

Va acomiadar-se de la seva filla amb un petó després del dinar i va trobar-se amb la Salander a Slussen. Van marxar a Sandhamn. No s'havien vist gaire des de l'esclat de la bomba de Millennium. Hi van arribar la nit de Nadal, tard, i hi van passar les vacances.

En Blomkvist era una companyia agradable, com sempre, però la Salander va tenir l'enutjosa sensació que ell se la va mirar amb una expressió especialment estranya quan ella li va tornar el préstec amb un xec de 120.000 corones.

Van fer una passejada fins a Trovill i van tornar (cosa que la Salander va considerar una pèrdua de temps), van fer el sopar de Nadal a l'hostal i van tornar a la cabana, on van encendre l'estufa de llenya, van posar un CD d'Elvis i es van lliurar a una sessió de sexe sense pretensions. Quan de tant en tant la Salander tenia un moment de respir, provava d'analitzar els seus sentiments.

No tenia cap problema amb en Blomkvist com a amant. S'ho passaven bé al llit. Sens dubte s'hi sentia atreta físicament. I ell no provava mai de fer-li de tutor.

El problema era que ella no sabia interpretar el que sentia per ell. Després de la pubertat, no havia abaixat mai la guàrdia per evitar que algú arribés a ser tan proper a ella com ho era ell. Per ser sincers, en Mikael tenia la insuportable habilitat de penetrar en els seus mecanismes de defensa i fer que li parlés de temes personals i sentiments privats. Encara que ella tingués prou seny per fer cas omís de la majoria de les preguntes, parlava de si mateixa d'una manera que mai, ni sota amenaça de mort, hauria imaginat fer amb una altra persona. Això l'espantava i feia que se sentís despullada i vulnerable a la seva voluntat.

Tanmateix, quan mirava aquella forma adormida i l'escoltava roncar sentia que mai a la vida havia tingut tanta confiança en un altre ésser humà. A més, sabia amb absoluta certesa que en Mikael mai no faria servir el que sabia sobre ella per ferir-la. No era propi d'ell.

L'única cosa de la qual no havien parlat mai era de la seva relació. Ella no gosava, i en Mikael mai no abordava el tema.

En algun moment del matí del segon dia, es va horroritzar perquè en va ser clarament conscient. No tenia ni idea de com havia passat ni com figurava que ho havia d'afrontar. Estava enamorada per primer cop als seus 25 anys.

Que ell pràcticament li doblés l'edat no l'amoïnava gens ni mica. Tampoc el fet que, ara com ara, fos la persona més de moda a Suècia i que el seu retrat fos portada de Newsweek; tot això només era xerrameca. Però en Blomkvist no era cap fantasia eròtica ni cap somieig. Hauria de posar-hi fi. Allò no podia funcionar. Per què la necessitava ell? Potser només li servia per passar l'estona mentre esperava algú altre que no tingués una vida de merda com ella.

Tot d'una es va adonar que l'amor es manifestava quan senties el cor a punt de trencar-se.

Quan en Blomkvist es va despertar, entrat el matí, ella havia fet cafè i havia sortit a comprar panets per a l'esmorzar. Ell la va acompanyar a la taula i va notar de seguida que la seva actitud havia canviat; es mostrava una mica més reservada. Quan li va preguntar si passava res, ella li va fer una mirada inalterable, com si no entengués a què es referia.

Dies abans de Cap d'Any en Blomkvist va agafar el tren cap a Hedestad. Duia posada la roba més calenta que tenia i sabates d'hivern com cal. En Frode el va anar a trobar a l'estació i el va felicitar discretament per l'èxit periodístic. Era la primera vegada des de l'agost que visitava Hedestad, i pràcticament havia passat un any des que hi havia vingut per primera vegada. La van fer petar educadament, però en Blomkvist no se sentia còmode: quedaven moltes coses pendents.

Tot estava preparat; les gestions amb en Frode només van requerir uns quants minuts. En Frode li va oferir dipositar els diners en un compte bancari de l'estranger, però en Blomkvist va insistir que li paguessin com si fossin uns honoraris normals i corrents.

—No em puc permetre cap altre tipus de cobrament —va replicar secament quan en Frode hi va insistir.

El motiu de la visita no era únicament financer. En Blomkvist havia deixat roba, llibres i altres pertinences personals a la caseta quan ell i la Salander havien abandonat Hedeby precipitadament.

En Vanger encara estava dèbil a causa de la seva malaltia, però era a casa. En tenia cura una infermera privada que es negava a deixar-li fer llargues passejades, pujar escales o discutir sobre qualsevol cosa que el pogués trasbalsar. Durant les vacances també havia enxampat un petit refredat i li havien ordenat fer llit.

—I a més és cara —se'n queixava en Vanger.

En Blomkvist sabia que el vell podia permetre's aquesta despesa, tenint en compte els diners que havia defraudat a Hisenda tota la vida. En Vanger li va adreçar una mirada malcarada i aleshores es va posar a riure.

—Què carai, tu sí que vals fins a l'última corona! Jo ja ho sabia.

—Si vols que et digui la veritat, no vaig pensar mai que fos capaç de resoldre el misteri.

—No tinc cap intenció d'agrair-t'ho —va replicar en Vanger.

—Ni jo esperava que ho fessis. Només he vingut per dir-te que considero que he acabat la feina. En Vanger va dibuixar un somriure. —No l'has acabat pas —va dir. —Ja ho sé.

—No has escrit la crònica de la família Vanger, que era el que s'havia acordat.

—Ja ho sé. Ni penso escriure-la. De fet, no la puc escriure. No puc escriure sobre la família Vanger i obviar el succés més important de les últimes dècades. Com podria escriure un capítol sobre el període d'en Martin com a conseller general i fer veure que no sé què hi havia en aquell soterrani? Tampoc puc escriure la saga sense destruir la vida de la Harriet novament.

—Comprenc el teu dilema, i t'estic agraït per la decisió que has pres.

—Felicitats. Has aconseguit corrompre'm. Penso destruir totes les meves notes i cintes dels enregistraments de les nostres converses.

—No crec que jo t'hagi corromput —va replicar en Vanger.

—Es la impressió que em fa a mi. I probablement aquest és el cas.

—Havies de triar entre el teu paper com a periodista i el teu paper com a ésser humà. Estic segur que jo no hauria pogut comprar mai el teu silenci. A més, sé que ens hauries denunciat si hagués resultat que la Harriet hi estava implicada d'alguna manera o si m'haguessis considerat un pocavergonya.

En Blomkvist no va contestar.

—Hem explicat tota la història a la Cecilia. En Frode i jo aviat ja no hi serem, i la Harriet necessitarà el suport d'algú de la família. La Cecilia tindrà un paper actiu al consell d'administració. Ella i la Harriet es faran càrrec del grup a partir d'ara.

—Com s'ho va prendre?

—Va quedar molt afectada. Va marxar un temps a l'estranger. Jo tenia por que no tornés. —Però ho va fer.

—En Martin era una de les poques persones de la família amb la qual la Cecilia sempre s'havia fet fins a un cert punt. Li va resultar molt dur saber la veritat sobre ell. Ara també sap el que tu vas fer per la família.

En Blomkvist es va arronsar d'espatlles.

—Per tant, gràcies, Mikael —va dir en Vanger.

—A més, no podria escriure la crònica perquè ja n'estic tip, de la família Vanger. Però, digue'm, com et prova tornar a ser conseller delegat?

—Només és temporal, però… tant de bo fos més jove. Només treballo tres hores al dia. Totes les reunions es fan en aquesta habitació, i en Dirch ha reprès el seu paper com a home de confiança meu per si algú fa ximpleries.

—Que tremolin els executius més joves. A mi em va costar adonar-me que en Dirch no era simplement un vell assessor jurídic força agradable, sinó també algú que soluciona els problemes.

—Just a la fusta. Però totes les decisions es prenen conjuntament amb la Harriet, i és ella qui es deixa la pell al despatx.

—Com li van les coses?

—Ha heretat tant les accions del seu germà com les de la seva mare. Controla vora el 33 per cent de la corporació. —N'hi ha prou?

—No ho sé. En Birger està intentant fer-li la traveta. L'Alexander ha vist que té una possibilitat de guanyar importància i s'ha aliat amb en Birger. El meu germà Harald té càncer i no viurà gaire temps més. Era l'única persona que quedava amb una gran participació del 7 per cent, que heretaran els seus fills. La Cecília i l'Anita es posaran del costat de la Harriet.

—Llavors, junts, controlareu… quant? El 45 per cent?

—Aquesta mena de càrtels de vots no s'havien donat mai dins la família. Un munt de petits accionistes amb un 1 o un 2 per cent votaran amb nosaltres. La Harriet em succeirà com a consellera delegada al febrer.

—No li agradarà gaire.

—No, però és necessari. Hem de buscar nous socis i sang nova. També se'ns presenta la possibilitat de collaborar amb la seva companyia d'Austràlia. De mitjans, n'hi ha.

—On és la Harriet ara?

—No estàs de sort. Es a Londres. Però li agradaria molt veure't.

—La veuré a la reunió de la junta del gener, si pensa ocupar el teu lloc. —Ho sé.

—Digue-li que ja sap que mai no parlaré amb ningú del que va passar als anys seixanta llevat de l'Erika Berger, i que tampoc no veig per què l'Erika ho hauria de saber.

—Ja ho sap. Ets una persona de principis, Mikael.

—Però digue-li també que tot el que faci a partir d'ara podria acabar sortint a la revista. El grup Vanger no estarà exempt de la nostra vigilància.

—Ja l'avisaré.

En Mikael va deixar en Henrik Vanger quan l'home va començar a fer capcinades. Va guardar les seves pertinences en dues maletes. En tancar la porta de la caseta per última vegada va dubtar, i aleshores es va acostar a la casa de la Cecilia i va trucar. No era a casa. Es va treure l'agenda de la butxaca, va arrencar un full i va escriure: «Et desitjo tot el millor. Perdona'm, Mikael.» Li va ficar la nota a la bústia. La casa d'en Martin Vanger era buida. Hi havia una espelma elèctrica de Nadal encesa a la finestra de la cuina.

Va agafar l'últim tren cap a Estocolm.

Durant les vacances la Lisbeth Salander va desconnectar de la resta del món. No va contestar el telèfon i no va engegar l'ordinador. Es va passar dos dies fent bugada, fregant i netejant el pis. Capses de pizza i diaris vells d'un any sencer van ser lligats i llençats. Va treure un total de sis bosses negres d'escombraries i vint bosses de paper plenes de diaris. Se sentia com si hagués decidit començar una vida nova. Pensava comprar un nou pis (quan trobés alguna cosa adient), però de moment la seva antiga llar estaria més neta i enlluernadora que mai.

En acabat, es va quedar com paralitzada, rumiant. Mai no havia sentit un neguit així. Volia que en Mikael Blomkvist truqués al timbre de la porta i… aleshores què? Que l'aixequés de terra entre els seus braços? Que se l'endugués apassionadament al dormitori i li arranqués la roba? No, simplement volia la seva companyia. Volia sentir-li dir que ella li agradava tal com era. Que era algú especial en el seu món i en la seva vida. Volia una demostració d'amor per part d'ell, no de simple amistat o de companyonia. «M'estic trastocant», va pensar.

No tenia fe en si mateixa. En Mikael vivia en un món poblat per gent amb feines respectables, gent amb una vida ordenada i una pila d'atributs d'adult. Els seus amics feien coses, apareixien a la tele i ocupaven els titulars. «Per què em necessites a mi?» La por més gran de la Lisbeth, que era tan gran i tan negra que prenia proporcions de fòbia, era que la gent es rigués dels seus sentiments. I aleshores, tot d'una, el seu amor propi, laboriosament construït, va semblar esmicolar-se.

Llavors va ser quan va prendre una decisió. Va trigar unes quantes hores a reunir el valor necessari, però havia de veure'l i dir-li com se sentia.

Qualsevol altra cosa seria insuportable.

Li calia alguna excusa per trucar a la seva porta. No li havia fet cap regal de Nadal, però sabia el que compraria. En una botiga de trastos vells havia vist una sèrie de plafons publicitaris de llautó dels anys cinquanta amb personatges en relleu. En un dels rètols sortia Elvis Presley amb una guitarra als malucs i una bafarada que deia: «Heartbreak Hotel.» No tenia gust per a la decoració d'interiors, però fins i tot ella podia veure que el rètol quedaria perfecte per a la cabana de Sandhamn. Costava 780 corones i, per principis, ella va regatejar i li van rebaixar el preu fins a 700 corones. L'havia embolicat, se l'havia posat sota el braç i havia enfilat cap a l'apartament d'en Mikael a Bellmansgatan.

A Hornsgatan va resultar que va mirar cap al Kaffebar i va veure sortir en Mikael amb l'Erika al darrere. Ell va comentar alguna cosa, i l'Erika se'n va riure, li va envoltar la cintura amb un braç i li va fer un petó a la galta. Van tombar per Brànnkyrkagatan en direcció a Bellmansgatan. El seu llenguatge corporal no deixava lloc a falses interpretacions; era obvi el que tenien al cap.

El dolor va ser tan immediat i tan fort que la Lisbeth es va aturar a mitja passa, incapaç de moure's. Una part d'ella volia córrer darrere seu. Volia agafar el rètol metàllic i fer-ne servir la vora esmolada per obrir-li el cap a l'Erika.

Mentre els pensaments se li arremolinaven dins del cap, no va fer res. «Anàlisi de les conseqüències.» Per fi es va calmar.

—Que n'ets de patètica, Salander! —va deixar anar en veu alta.

Va fer mitja volta i va tornar al seu pis, ara net com una patena. Mentre passava per Zinkensdamm, va començar a nevar. Va llençar l'Elvis en un contenidor d'escombraries.