Els homes que no estimaven les dones

Capítol 24 Divendres, 11 de juliol — Dissabte, 12 de juliol

En Martin Vanger es va inclinar i va buscar a les butxaques d'en Mikael. Li va agafar la clau. —Has estat llest de canviar el pany —li va dir—. Tranquil, ja m'encarregaré de la teva xicota quan torni a casa.

En Blomkvist va recordar que en Martin era un negociador amb experiència en moltes batalles empresarials. Ja l'havia vist en acció. —Per què? —Com que per què? —Tot això, per què?

En Blomkvist va fer un gest per indicar l'espai que els envoltava.

En Martin es va inclinar i va agafar en Blomkvist de la barbeta perquè el pogués mirar als ulls.

—Perquè és molt fàcil —va dir—. Desapareixen dones constantment. Ningú no les troba a faltar. Immigrants. Prostitutes russes. Milers de persones entren i surten de Suècia cada any.

Va deixar anar en Blomkvist i es va aixecar. Les paraules d'en Martin van ser com un cop de puny a la cara d'en Blomkvist.

«Déu meu. Això no és cap misteri del passat. En Martin Vanger continua matant dones. I jo l'he descobert…»

—Resulta que en aquests moments no tinc cap convidada. Però potser t'agradaria saber que, mentre tu i en Henrik us trencàveu les banyes amb les vostres cabòries, aquí hi havia una noia. La Irina, de Bielorússia. Mentre seies a la meva cuina i sopaves amb mi, ella estava tancada aquí sota. Ho recordo com una vetllada molt agradable, tu no?

En Martin es va asseure damunt la taula, amb les cames penjant. En Blomkvist va tancar els ulls. El dolor li pujava pel coll i va començar a notar com se li inflaven els budells i les costelles.

—Què en fas, dels cossos?

—Tinc el iot amarrat al moll d'aquí darrere. Me'ls en-duc mar endins. A diferència del meu pare, jo no deixo ni rastre. Però ell també era llest. Ell escampava les víctimes per tot Suècia.

Les peces del trencaclosques començaven a encaixar.

«En Gottfried Vanger, des del 1949 fins al 1965. En Martin Vanger va començar a Uppsala el 1966.»

—Admires el teu pare.

—Ell me'n va ensenyar. Jo tenia 14 anys quan em vaig estrenar.

—Uddevalla. La Lea Persson.

—Exactament. Jo hi era. Només mirava, però hi era.

—El 1964. La Sara Witt a Ronneby.

—Jo tenia 16 anys. Era la primera vegada que tenia una dona. El meu pare me'n va ensenyar. Jo la vaig escanyar.

«Està fanfarronejant. Déu meu, quina família de psicòpates.»

—No ets conscient de fins a quin punt és demencial tot això.

—Ets un merda seca, Mikael. Series incapaç d'entendre que poderós et sents quan tens el control absolut de la vida i la mort d'algú.

—Gaudeixes torturant i matant dones, Martin.

—Jo no ho diria així. Si faig una anàlisi intellectual de la meva condició, em considero més aviat un violador en sèrie que no pas un assassí en sèrie. De fet, en realitat sóc un segrestador en sèrie. Matar és una conseqüència natural, per dir-ho d'alguna manera, perquè he d'amagar el crim. Ho entens?

En Blomkvist no va saber què respondre i va preferir limitar-se a arronsar les espatlles.

—Per descomptat, els meus actes no són socialment acceptables, però el meu crim és en tot moment un crim contra les convencions de la societat. La mort no apareix fins al final de la visita de les meves convidades aquí, quan ja me n'he avorrit. Es tan fascinant veure com es desillusionen…

—Es desillusionen?

—Exactament. No t'ho creus? Totes es pensen que si fan el que jo vull seguiran vives. S'adapten a les meves normes. Comencen a confiar en mi i desenvolupen una mena d'amistat amb mi, sempre amb l'esperança que això els serveixi d'alguna cosa. Es desillusionen quan finalment s'adonen que les he enganyat.

En Martin va anar fins a l'altre costat de la taula i es va recolzar a la gàbia d'acer.

—Es impossible que tu, amb les teves convencions burgeses, ho arribis a entendre mai, però planejar un segrest és excitant. No se segueix cap impuls, per això és molt difícil atrapar un segrestador. Es una ciència amb milers de detalls que cal estudiar. Primer he d'identificar la presa, conèixer-la, qui és, d'on ve, com puc establir-hi contacte, com ho he de fer per quedar-me tot sol amb ella sense dir el meu nom o que mai arribi a sortir en una investigació policial.

«Déu meu, calla d'una vegada», va pensar en Blomkvist.

—De debò t'interessa tot això, Mikael?

Es va inclinar i va acaronar-li la galta. El contacte va ser fins i tot suau.

—Te n'adones, que això només pot acabar d'una manera? Et molesta si fumo?

—Me'n podries donar un?

En Martin va encendre dues cigarretes i, amb compte, en va posar una als llavis d'en Blomkvist perquè fes una pipada.

—Gràcies —va dir en Blomkvist automàticament.

En Martin Vanger va tornar a riure.

—Ho veus? Ja comences a adaptar-te al principi de submissió. La teva vida és a les meves mans, Mikael. Saps que et puc matar en qualsevol moment. M'has implorat que millori la teva qualitat de vida, i ho has fet emprant la raó i les bones maneres. I aquí tens la recompensa.

En Blomkvist va fer que no amb el cap. El cor li bategava tan ràpid que gairebé no ho podia suportar.

A un quart de dotze de la nit la Lisbeth Salander es va acabar l'ampolla d'aigua mentre continuava girant pàgines. A diferència d'en Blomkvist, que a primera hora del matí s'havia ennuegat amb el cafè, ella no va tenir problemes amb l'aigua que acabava de beure. Quan va trobar la relació, simplement va obrir els ulls tant com va poder.

Clic.

Feia dues hores que llegia els butlletins de l'empresa dí tot arreu. El butlletí principal duia simplement l'encapçalament Informació de la companyia. Hi constava el logo de Vanger (una bandera sueca onejant al vent amb la punta en forma de fletxa). Probablement era una publicació que feia e mateix departament de publicitat de la companyia, i estava plena de propaganda que pretenia que els empleats se sentissin membres d'una gran família.

Amb motiu de les vacances d'hivern, el febrer del 1967, en Henrik Vanger, en un acte de magnanimitat, havia convidat cinquanta empleats de l'oficina central i les seves famílies respectives a passar una setmana esquiant a Hàrjedalen. L'any anterior la corporació havia obtingut una xifra rècord de beneficis. El departament de publicitat també hi va anar i va completar l'article amb un catàleg de fotografies.

La majoria de les fotos eren divertides instantànies a la neu. Algunes eren de grups que gaudien, al bar, d'una bona cervesa. Hi havia dues fotografies del moment en què en Henrik Vanger va proclamar l'Ulla-Britt Mogren la millor treballadora de l'any. Va rebre una prima de 500 corones sueques i un gerro de vidre.

La cerimònia es va fer a la terrassa de l'hotel, just abans que la gent se n'anés a les pistes d'esquí. A la fotografia hi havia unes vint persones.

A l'extrem dret, just darrere d'en Henrik Vanger, apareixia un home amb els cabells llargs i rossos. Duia una jaqueta fosca amb una franja a l'altura de les espatlles. Com que la fotografia era en blanc i negre no en podia identificar el color, però la Salander s'hi hauria jugat el coll que era de color vermell.

Hi havia un petit peu de foto: «A la dreta, en Martin Vanger (19 anys), que estudia a Uppsala. Se'l considera una promesa per al futur de la direcció de la corporació.»

—Ja et tinc —va dir la Salander en veu alta.

Va apagar el llum de l'escriptori i va deixar tots els butlletins escampats damunt la taula. «Així demà la Lindgren aquesta tindrà alguna cosa a fer.»

Va sortir cap al garatge per una porta lateral. Quan ja tancava, va recordar que havia promès al guarda de seguretat que quan marxés l'avisaria. Es va aturar i va observar el garatge. L'oficina del guarda era a l'altra banda de l'edifici. Això volia dir que havia de fer tota la volta fins a l'altre costat. «Tant se val», va pensar.

Abans de posar-se el casc va encendre el mòbil i va trucar a en Blomkvist. Va sentir una veu que li deia que el telèfon que marcava estava apagat. Aleshores va veure que li havia trucat com a mínim tretze vegades entre dos quarts de quatre i les nou. Però no tenia cap trucada de les darreres dues hores.

Va marcar el telèfon de la caseta, però no va contestar ningú. Va arrufar les celles, es va collocar bé l'ordinador, es va posar el casc i va engegar la moto. Va trigar deu minuts des de les oficines de la zona industrial de Hedestad fins a l'illa. Hi havia llum a la cuina.

La Salander va mirar pertot arreu. Primer va pensar que en Blomkvist havia anat a veure en Frode, però ja des del pont va veure que no hi havia llum a la casa de l'advocat. Va consultar l'hora: les 23.40 h.

Va anar fins a l'armari i va treure els dos ordinadors on s'emmagatzemaven les fotografies de les dues càmeres de vigilància que havien installat. Va trigar una estona a trobar la seqüència dels fets.

A les 15.32 h en Blomkvist entra a casa.

A les 16.03 h surt al jardí amb una tassa de cafè. Duu una carpeta, que estudia. Fa tres trucades telefòniques curtes durant l'hora que és al jardí. Les tres trucades corresponen exactament a trucades que ella no ha contestat.

A les 17.21 h en Blomkvist surt de casa. Torna al cap d'un quart d'hora.

A les 18.20 h surt a la porta i mira en direcció al pont.

A les 21.03 h surt. I encara no havia tornat.

La Salander va passar ràpidament la seqüència de l'altre ordinador, el de la càmera que enfocava a la porta i al carrer de davant de la porta principal. Va poder veure qui hi havia passat al llarg de tot el dia.

A les 19.12 h en Nilsson arriba a casa.

A les 19.42 h el Saab de la granja Ostergàrden es dirigeix cap a Hedestad.

A les 20.02 h el Saab torna.

A les 21.00 h apareix el cotxe d'en Martin Vanger. Tres minuts més tard en Blomkvist marxa de casa.

A les 21.50 h en Martin Vanger torna a aparèixer al camp de visió de la càmera Es queda quiet durant un minut davant de la porta, mirant la casa i després per la finestra de la cuina. Se'n va cap al porxo i intenta obrir la porta amb una clau que té. Descobreix que han canviat el pany. Es queda quiet un moment abans de fer mitja volta i anar-se'n.

A la Salander se li va glaçar la sang.

En Martin Vanger va tornar a deixar en Blomkvist sol. Continuava en la mateixa posició incòmoda d'abans, amb les mans al darrere i el coll lligat amb una cadena. Va intentar treure's les manilles, tot i que sabia que no ho aconseguiria. Les tenia tan ajustades que sentia les mans balbes.

No tenia escapatòria. Va tancar els ulls.

No sabia quant de temps havia passat quan va tornar a sentir les petjades d'en Martin. De sobte va aparèixer al camp de visió d'en Blomkvist. Semblava amoïnat.

—Estàs incòmode?

—Molt —va dir en Blomkvist.

—Tu n'ets l'únic culpable. Te n'hauries d'haver tornat a Estocolm.

—Per què mates, Martin?

—Es una decisió que vaig prendre. Podríem discutir sobre els aspectes morals i intellectuals d'això que faig, podríem parlar-ne tota la nit, però no canviaria res. Intenta mirar-t'ho d'aquesta manera: l'ésser humà és una closca feta de pell que manté les cèllules, la sang i els components químics al seu lloc. N'hi ha pocs que acabin als llibres d'història. La majoria moren i desapareixen sense deixar rastre. —Mates dones.

—Els que matem per plaer, perquè no sóc l'únic que tinc aquesta fallera, vivim una vida molt completa.

—I per què la Harriet? La teva pròpia germana!

En un segon en Martin el tenia agafat pels cabells.

—Què li va passar, malparit? Diguem-m'ho!

—Què vols dir? —va demanar en Blomkvist gairebé sense alè. Va intentar girar el cap per reduir el dolor, però la cadena li va estrènyer el coll amb més força.

—Tu i la Salander. Què heu descobert?

—Deixa'm anar, hòstia! Estem parlant!

En Martin Vanger li va deixar anar els cabells i es va asseure amb les cames encreuades davant d'en Blomkvist. Va treure una navalla de la jaqueta i la va obrir. Va collocar-ne la punta just a sota de l'ull d'en Blomkvist, que es va veure forçat a mirar en Martin als ulls.

—Què collons li va passar, malparit?

—No ho entenc. Em pensava que l'havies mort tu.

En Martin Vanger es va mirar en Blomkvist una bona estona. Després es va relaxar. Es va aixecar i va caminar amunt i avall per la cambra. Va llançar la navalla a terra i va esclafir a riure abans de tornar-se a plantar davant d'en Blomkvist.

—La Harriet, la Harriet, sempre la Harriet. Vam intentar… parlar amb ella. En Gottfried va intentar ensenyar-la. Ens pensàvem que era dels nostres i que acceptaria la seva part, però era una simple… doneta. La tenia controlada, o si més no ho creia, però tenia intenció de xerrar-ho a en Henrik, i aleshores em vaig adonar que no podia confiar-hi. Més tard o més d'hora acabaria delatant-me a algú.

—La vas matar.

—Jo volia matar-la. Hi pensava però vaig fer tard. No vaig poder arribar a l'illa.

El cervell d'en Blomkvist treballava per absorbir tota aquella informació, però era com si de sobte li aparegués el missatge de «memòria plena». En Martin Vanger no sabia què li havia passat a la seva germana!

De cop i volta, en Martin Vanger es va treure el mòbil de la butxaca, va mirar la pantalla i el va deixar damunt la cadira, al costat de la pistola.

—Ja és hora de posar fi a tot això. M'he d'ocupar de la teva puta anorèctica també aquesta nit.

Va treure una corretja de cuir d'un calaix i la va passar pel voltant del coll d'en Blomkvist, com si fos una soga. Va afluixar la cadena que el mantenia lligat a terra, el va fer aixecar i el va empènyer contra la paret. Va lligar la corretja del coll a una anella de la paret i la va estrènyer tan fort que en Blomkvist només podia estar de puntetes.

—Massa estreta? Pots respirar?

La va afluixar una mica i va lligar l'extrem a una altra anella de la paret, més avall.

—No vull que t'ofeguis de cop.

La soga li oprimia el coll de tal manera que en Blomkvist no podia articular ni una paraula. En Martin el va mirar atentament.

De sobte, en Martin li va abaixar la cremallera dels pantalons i els hi va treure, juntament amb els calçotets. Mentre ho feia, en Blomkvist va perdre l'equilibri i va quedar penjat de la soga durant un segon fins que va aconseguir recuperar el contacte amb el terra. En Martin va treure unes tisores d'un calaix. Va tallar la samarreta d'en Blomkvist i va llançar els trossos a terra. Aleshores es va allunyar una mica d'en Mikael per poder observar la seva víctima amb deteniment.

—No hi havia tingut mai un home, aquí —va comentar en Martin amb veu seriosa—. De fet, no he tocat mai un home… excepte el meu pare. Era el meu deure.

A en Blomkvist li bategava el cor amb força. No podia recolzar-se amb tot el seu pes sense ofegar-se amb la corda. Va buscar alguna cosa on pogués agafar-se a la paret de ciment, però no va trobar res.

—Ha arribat l'hora —va dir en Martin Vanger.

Va agafar la corretja i va estirar cap avall. En Blomkvist de seguida va notar com la corda li segava més el coll.

—Sempre he volgut saber quin gust té, un home.

Va augmentar la pressió a la corretja i es va inclinar cap endavant per fer-li un petó a la boca en el mateix moment que una veu freda va creuar l'estança.

—Tu, rata repugnant, que no saps que aquesta boca és propietat meva?

En Blomkvist va sentir la veu de la Salander a través d'una boirina vermella. Va haver de fer grans esforços per identificar-la allà, dreta al llindar de la porta. Mirava en Martin Vanger sense cap tipus d'expressió.

—No… corre —va xiuxiuejar en Blomkvist.

No va poder veure la cara d'en Martin, però sí que va notar la seva sorpresa quan es va girar i la va veure. El temps es va aturar durant un segon. Aleshores en Martin va agafar la pistola que havia deixat al tamboret.

En un obrir i tancar d'ulls la Salander va fer tres passes endavant i va treure un pal de golf que duia amagat. El ferro va descriure un gran arc i va colpejar en Martin a la clavícula. El cop va ser d'una força terrible i en Blomkvist va sentir com si es trenqués alguna cosa. En Martin va cridar de dolor.

—T'agrada el dolor, desgraciat? —li va dir la Salander.

La seva veu era aspra com el paper de vidre. Mentre en Blomkvist visqués no oblidaria mai la cara de la noia abans de la lluita. Ensenyava les dents com una fera. Els ulls li brillaven, negres com el carbó. Es movia amb la velocitat d'una taràntula i estava concentrada únicament en la seva presa quan va tornar a colpejar-lo amb el pal de golf, aquesta vegada a les costelles.

En Martin va ensopegar amb la cadira i va caure. La pistola va anar a parar als peus de la Salander, que la va allunyar d'una puntada.

Just quan en Martin intentava aixecar-se, la Salander li va pegar per tercera vegada. Va ser una garrotada forta i seca al maluc. En Martin va proferir un xiscle horrible. La següent bastonada li va arribar per darrere, enmig de l'esquena.

—Lis… —va esbufegar en Blomkvist.

En Blomkvist notava com se n'anava. El dolor a les temples era insuportable.

La Salander es va girar cap a ell i va veure que tenia la cara vermella com un tomàquet, els ulls molt oberts i que la llengua li sortia per la boca.

Va buscar al seu voltant i va veure la navalla a terra. Aleshores va adreçar una ullada ràpida a en Martin Vanger, que provava d'allunyar-se de quatre grapes i amb un braç que li penjava. No la molestaria durant una bona estona. Va deixar anar el pal de golf i va agafar el ganivet. Tenia la punta afilada, però la fulla era més rodona. Es va posar de puntetes i va serrar la soga de cuir per tallar-la. Va trigar uns instants fins que en Blomkvist va tocar el terra. Però el nus de la corretja li continuava oprimint el coll.

La Salander va tornar a mirar en Martin Vanger. Estava dret però es vinclava de dolor. La noia va intentar passar els dits per sota la corretja. Al principi no gosava passar-hi el ganivet, però després va decidir introduir-ne la punta per poder afluixar el nus de la corda. Finalment en Blomkvist es va alliberar i va començar a respirar fondo.

Per uns moments en Blomkvist va tenir la sensació que el seu cos i la seva ànima es tornaven a unir. Tenia una visió perfecta i podia veure fins i tot la pols que flotava a l'habitació. Hi sentia perfectament bé i podia captar cada respiració, cada cruixit de la roba, com si els escoltés amb auriculars. Notava l'olor de la suor de la Salander i del cuir de la caçadora. Però quan li va començar a arribar la sang al cap, aquesta illusió es va esvair.

La Salander es va girar just en el moment en què en Martin Vanger desapareixia per la porta. Va agafar la pistola, en va comprovar la recambra i va treure el fiador. Va mirar al voltant fins que va trobar les claus de les manilles damunt la taula.

—Vaig a buscar-lo —va dir mentre corria cap a la porta. Va arreplegar les claus i les va llançar a terra a prop d'en Blomkvist.

Ell va intentar dir-li que s'esperés, però només va aconseguir emetre un so dèbil. Ella ja se n'havia anat.

La Salander no havia oblidat que en Martin Vanger tenia un fusell a casa, i quan va ser dalt, al passadís entre la cuina i el garatge, es va aturar amb la pistola apuntant per disparar en qualsevol moment. Va escoltar però no va distingir cap soroll que fi indiqués on era la seva presa. Es va moure amb sigil cap a la cuina, però quan ja gairebé hi era va sentir el motor d'un cotxe que s'engegava al jardí.

Des del camí va veure la llum dels dos fars que passaven per davant de la casa d'en Henrik Vanger i baixaven pel pont, i va començar a córrer tan de pressa com va poder. Es va guardar la pistola a la jupa i no es va preocupar de posar-se el casc quan va engegar la moto. Segons més tard creuava el pont.

Li duia uns noranta segons d'avantatge quan va arribar a l'entrada de l'E4. No veia el cotxe. Va frenar i va apagar el motor per escoltar.

Hi havia molts núvols, però a l'horitzó va veure com començava a fer-se de dia. Aleshores va sentir el soroll d'un motor i va veure els fars del cotxe d'en Martin a l'E4 en direcció sud. La Salander va engegar la moto, va posar primera i va passar per sota el viaducte. Anava a setanta quilòmetres per hora quan va agafar el revolt de la rampa d'accés. No va veure cap més cotxe, la carretera era recta i va accelerar. Quan va arribar al revolt següent anava a cent cinquanta quilòmetres per hora, que era el màxim que podia suportar la cilindrada de la seva moto en baixada. Al cap de dos minuts va veure els fars del cotxe uns sis-cents metres més endavant.

«Analitza les conseqüències. Què faig?»

Va afluixar a una velocitat més raonable, a cent vint, i es va mantenir a una distància constant del cotxe. El va perdre de vista en diverses ocasions per culpa dels revolts. Quan la carretera va tornar a ser recta només els separaven dos-cents metres.

Segurament en Martin va veure el llum de la moto, i va accelerar quan va arribar a un revolt força obert. La noia també va accelerar, però la distància entre tots dos es va fer més gran.

De sobte va veure els fars d'un camió que s'aproximava. En Martin Vanger també els va veure. Va tornar a accelerar i es va desviar cap al carril contrari. La Salander va veure com el camió frenava i feia llums per avisar-lo, però la collisió va ser inevitable. En Martin Vanger es va dirigir directe cap al camió i el soroll del xoc va ser terrible.

La Salander va frenar i va veure com la part de davant del camió començava a derrapar pel seu carril. A la velocitat a què anava va trigar dos segons a arribar al lloc de l'accident. Va accelerar i va esquivar el camió passant a uns dos metres de la part posterior del vehicle. De reüll va veure les flames de la part de davant del camió.

Va seguir conduint cent cinquanta metres més fins que es va aturar i es va girar. Va veure el conductor del camió sortint de la cabina per la finestra de l'acompanyant. Aleshores va tornar a accelerar. A Àkerby a dos quilòmetres al sud, va torçar a l'esquerra i va agafar l'antiga carretera en direcció nord, parallela a l'E4. Va pujar a un turó per veure l'escena de l'accident. S'hi havien aturat dos automòbils. Del cotxe d'en Martin, que havia quedat atrapat sota el camió, en sortien unes flames enormes. Un home intentava apagar-les amb un petit extintor.

De seguida va tornar a ser al pont. Va aparcar a la caseta de fusta i va anar caminant fins a la casa d'en Martin Vanger.

En Mikael seguia barallant-se amb les manilles. Tenia les mans tan inflades que ni tan sols podia agafar la clau. La Salander les hi va treure i el va subjectar mentre la sang li començava a circular per les mans.

—I en Martin? —li va preguntar amb veu ronca.

—Mort. Ha xocat de cara amb un camió a pocs quilòmetres, al sud de l'E4.

En Blomkvist la va mirar. Només havia estat fora uns quants minuts.

—Hem de… trucar a la policia —va xiuxiuejar. De sobte va començar a tossir.

—Per què? —li va preguntar la Salander.

En Blomkvist era incapaç d'aixecar-se. Seguia a terra, despullat i recolzat contra la paret. Es va fer un massatge al coll i va agafar l'ampolla d'aigua amb dificultat. La Salander va esperar, amb paciència, fins que ell va començar a recuperar el sentit del tacte. No deixava de pensar què havien de fer.

—Posa't els pantalons.

Va fer servir els trossos de la samarreta d'en Blomkvist per netejar les empremtes de les manilles, la navalla i el pal de golf. En acabat, va agafar l'ampolla de plàstic.

—Què estàs fent?

—Vesteix-te i afanya't. S'està fent de dia.

En Blomkvist es va aixecar, tremolós, i va aconseguir posar-se els calçotets i els pantalons. També es va posar les sabates. La Salander li va agafar els mitjons i se'ls va guardar a la butxaca de la caçadora.

—Espera. Què has tocat exactament?

En Blomkvist va donar una ullada a l'estança. Li costava fer memòria. Al final li va dir que només havia tocat la porta i les claus. La Salander va trobar les claus a la jaqueta d'en Martin Vanger, que havia deixat penjada a la cadira. Va netejar el pom de la porta i l'interruptor i va apagar el llum. Va ajudar en Blomkvist a pujar les escales i li va dir que l'esperés mentre tornava a deixar el pal de golf al seu lloc. Quan va tornar, duia una samarreta negra que havia estat d'en Martin Vanger.

—Posa't això. No vull que ningú et vegi voltant sense samarreta a aquestes hores.

En Blomkvist es va adonar que estava en estat de xoc. La Salander havia pres la iniciativa i ell obeïa les seves ordres sense dir res. El va ajudar a sortir de la casa i no el va deixar anar en cap moment. Quan ja eren a la caseta, la Salander el va aturar i li va dir:

—Si algú ens ha vist i ens pregunta què fèiem a fora aquesta nit, direm que hem sortit a passejar fins al turó i que hem estat allà fent l'amor.

—Lisbeth, no puc…

—Vés-te'n a la dutxa. Ara mateix!

El va ajudar a treure's la roba i el va acompanyar fins al quarto de bany. Després va escalfar aigua per fer cafè i va preparar mitja dotzena de sandvitxos amb pa de motlle, formatge, paté i cogombre. Es va asseure a la taula de la cuina i, mentre rumiava què fer, va aparèixer en Blomkvist. Li va mirar amb deteniment les marques i les esgarrinxades que tenia per tot el cos. La corretja l'havia oprimit tant, que tenia una marca de color vermell fosc al voltant del coll, i el ganivet li havia fet una ferida al costat esquerre. —Fica't al llit —li va manar ella.

Va improvisar unes benes i va cobrir la ferida amb una compresa. Després li va servir cafè i li va donar un sandvitx. —No tinc gana —va dir ell.

—M'importa una merda si tens gana o no. Menja —li va ordenar la Salander mentre feia una mossegada al seu entrepà de formatge.

En Blomkvist va tancar els ulls un moment, després es va asseure i va fer una mossegada. Li feia tant de mal el coll que no s'ho podia empassar.

La Salander es va treure la jupa de cuir i va anar a buscar un ungüent.

—Deixa que el cafè es refredi. Estira't de panxa a terra.

Li va fer un massatge a l'esquena perquè li penetrés l'ungüent. Després el va fer girar i li va fer el mateix per davant.

—Tindràs hematomes durant una bona temporada.

—Lisbeth, hem de trucar a la policia.

—No! —va respondre ella amb tanta vehemència que en Blomkvist va obrir els ulls, sorprès—. Si truques a la policia, marxo. No vull tenir-hi res a veure, amb ells. En Martin Vanger és mort. Ha mort en un accident de cotxe. Anava sol i hi ha testimonis. Deixa que la policia, o algú altre, descobreixi aquella maleïda cambra de tortura. Tu i jo som tan ignorants sobre l'existència d'aquesta habitació com qualsevol altra persona del poble.

—Per què?

Ella el va ignorar i va començar a fer-li un massatge a les cuixes.

—Lisbeth, no podem…

—Si continues insistint, et portaré a la cova dels horrors d'en Martin i t'hi tornaré a lligar.

Mentre deia això, en Blomkvist es va adormir, tan ràpid com si s'hagués desmaiat.

Capítol 25 Dissabte, 12 de juliol — Dilluns, 14 de juliol

A les cinc del matí en Blomkvist es va despertar, sobresaltat, palpant-se el coll com per treure's la soga. La Salander va entrar a l'habitació i li va agafar les mans perquè s'estigués quiet. Ell va obrir els ulls i la va mirar amb calma.

—No sabia que juguessis a golf—li va dir, i va tornar a tancar els ulls. La noia es va quedar asseguda al seu costar fins que va veure que s'havia adormit. Mentre en Blomkvist dormia, la Salander havia tornat al soterrani d'en Martin Vanger per examinar-lo i fer fotografies de l'escenari dels crims. A més dels instruments de tortura, hi va trobar una collecció de revistes de pornografia violenta i una gran quantitat de fotografies fetes amb una Polaroid i arxivades en àlbums.

No hi havia cap diari. Però va trobar dos classificador: plens de fotos de passaports i notes escrites a mà sobre les dones. Va guardar els classificadors en una bossa de niló juntament amb el portàtil d'en Martin, que era a la taula de n. cuina, i tot seguit el va examinar meticulosament me::~: en Blomkvist dormia. Eren les sis tocades quan va apagar l'ordinador. Es va encendre una cigarreta.

Ella i en Mikael havien desemmascarat el que es pensaven que era un assassí en sèrie del passat. Però el que havien trobat era ben diferent. No es podia ni imaginar els horrors que havien vist aquelles quatre parets del soterrani de la idíllica i endreçada casa d'en Martin Vanger.

Va fer esforços per entendre-ho.

En Martin matava dones des dels anys seixanta. Durant els darrers quinze anys n'havia mort una o dues cada any. Ho havia fet amb tanta discreció i amb tanta planificació, que ningú no s'havia adonat que existís cap assassí en sèrie. Com era possible?

Les carpetes contenien part de la resposta.

Les víctimes acostumaven a ser nouvingudes, noies immigrants que no tenien ni amics ni coneguts a Suècia. També hi havia prostitutes i marginades socials amb llargs historials de drogues i altres problemes.

Pel que la Salander havia llegit sobre la psicologia del sadisme sexual, aquest tipus d'assassins conservaven sempre algun record de les víctimes. Aquests records els servien per rememorar part del plaer que havien experimentat. En Martin Vanger tenia la seva pròpia collecció en una mena de «llibre de la mort». Havia catalogat i puntuat les víctimes. N'havia descrit el sofriment i havia documentat els assassinats amb gravacions de vídeo i fotografies.

L'objectiu era la violència i l'assassinat, però la Salander va concloure que el principal interès d'en Martin Vanger era la caça de la víctima. A l'ordinador hi tenia una base de dades amb una llista de més de cent dones. Hi havia treballadores del grup Vanger, cambreres de restaurants que freqüentava, recepcionistes d'hotels, funcionàries de l'oficina de la Seguretat Social, secretàries i un gran ventall de dones. Es podria dir que en Martin catalogava i classificava pràcticament totes les dones que anava coneixent.

Només n'havia matat una part, però qualsevol dona del seu entorn era una víctima potencial. La manera de catalogar-les semblava un passatemps que l'apassionava i al qual havia dedicat moltíssimes hores.

«Es casada o soltera? Té fills o família? On treballa? On viu? Quin tipus de cotxe té? Quin grau d'estudis té? Color dels cabells? Color de la pell? Figura?»

Recollir informació personal de les seves possibles víctimes constituïa una part important de les fantasies sexuals d'en Martin. Era un assetjador abans que un assassí.

Quan va acabar de llegir-ho tot, va descobrir un sobre petit dins d'una de les carpetes. En va treure dues fotografies Polaroid esgrogueïdes. A la primera hi havia una noia de cabells foscos asseguda damunt una taula. Només duia uns texans foscos i deixava al descobert uns pits petits. Havia girat la cara d'esquena a la càmera i aixecava un braç en actitud de defensar-se, com si el fotògraf l'hagués sorprès. A la segona foto estava completament despullada i estirada de bocaterrosa sobre un cobrellit blau. Tampoc no se li veia la cara.

La Salander es va guardar el sobre amb les fotos a la butxaca de la caçadora. Després va llançar les carpetes a l'estufa i va encendre un llumí. Quan es va apagar el foc va escampar les cendres. Començava a ploure quan va sortir a fer una volta i, tot agenollant-se com per cordar-se la sabata, va llençar discretament el portàtil d'en Martin Vanger a l'aigua, sota el pont.

Quan en Dirch Frode va creuar la porta oberta, a dos quarts de vuit del matí, la Salander era a la taula de la cuina fumant una cigarreta i prenent una tassa de cafè. En Frode estava pàllid i tenia l'aspecte d'haver-se llevat de cop.

—On és en Mikael? —va preguntar.

—Encara dorm.

En Frode es va asseure en una cadira de la cuina. La Salander li va servir una tassa de cafè.

—En Martin… Acabo de saber que en Martin ha mort en un accident de cotxe aquesta nit.

—Quina pena —va deixar anar la Salander, i va fer un glop de cafè.

En Frode la va mirar, primer amb perplexitat, després se li van obrir els ulls. —Com…?

—Ha tingut un accident. Quina mala sort, oi? —Què en saps, del que ha passat?

—Ha envaït el carril contrari i ha xocat frontalment contra un camió. S'ha suïcidat. La premsa, l'estrès, un imperi financer que trontollava, etcètera, etcètera. No ho ha pogut suportar. Si més no, això és el que m'imagino que sortirà publicat.

En Frode semblava que estigués a punt de tenir un atac de feridura. Es va aixecar de cop i es va dirigir cap a l'habitació.

—Deixi'l dormir —li va demanar la Salander amb brusquedat.

En Frode va observar la figura que dormia. Va veure les marques blaves i negres de la cara d'en Blomkvist i les contusions al pit. Aleshores es va fixar en la línia del coll, on hi havia hagut la soga. La Salander el va agafar del braç i va tancar la porta. En Frode va fer mitja volta i va tornar a la cuina.

La Lisbeth Salander li va resumir el que havia passat la nit anterior. Li va explicar com era la cambra dels horrors d'en Martin Vanger i com havia trobat en Mikael despullat i amb una soga al coll, i el vicepresident del grup Vanger dret davant d'ell. També li va explicar el que havia descobert als arxius de l'empresa el dia anterior i com va arribar a establir una possible connexió entre el pare d'en Martin i els assassinats d'almenys set dones.

En Frode només va interrompre el seu relat una vegada. Quan la noia va acabar, l'advocat es va quedar assegut sense dir res i va haver de respirar fondo abans de poder dir:

—Què farem ara?

—No sóc jo qui ho ha de dir —va replicar la Salander. —Però…

—Li diré com anirà tot plegat. Jo no he posat mai els peus a Hedestad. —No ho entenc.

—Per cap circumstància vull que el meu nom aparegui en cap informe de la policia. No tinc cap tipus de relació amb tota aquesta història. Si en algun moment surt el meu nom, negaré haver estat aquí i no respondré ni una sola pregunta.

En Frode la va mirar detingudament.

—No ho entenc.

—No cal que ho entengui.

—Aleshores, què se suposa que he de fer?

—Això ho haurà de decidir vostè tot sol. L'única cosa que ha de fer és deixar-nos a en Mikael i a mi al marge d'aquesta història.

En Frode estava blanc com el paper.

—Miri-s'ho d'aquesta manera: l'única cosa que sap és que en Martin Vanger va morir en un accident de cotxe. No tenia ni idea que també fos un assassí en sèrie repulsiu i no sabia res en absolut de l'habitació que tenia al soterrani.

Va deixar la clau damunt la taula.

—Encara té temps d'anar-hi abans que comencin a netejar la casa d'en Martin i descobreixin el soterrani.

—Hem d'anar a parlar amb la policia.

—No. No hi hem d'anar. Nosaltres no. Vostè hi pot anar si vol. Vostè decideix.

—No podem fer com si res.

—No li estic dient que faci com si res, només que ens mantingui a mi i a en Mikael al marge de tot això. Quan descobreixi l'habitació, podrà treure les seves pròpies conclusions i decidir a qui l'hi vol dir.

—Si el que dius és cert, significa que en Martin Vanger ha segrestat i assassinat moltes dones… hi deu haver moltes famílies desesperades perquè no saben on són les seves filles. No podem simplement…

—És cert. Només hi ha un problema: no en tenim els cossos. És probable que trobi passaports o carnets d'identitat en algun calaix. Algunes de les víctimes es poden identificar per les gravacions de vídeo. Però no cal que ho decideixi avui. Pensi-s'ho bé.

La cara d'en Frode reflectia el pànic que sentia.

—Déu meu. Això és la fi del grup Vanger. Pensa quantes famílies perdran la feina si es descobreix que en Martin…

En Frode es balancejava endavant i endarrere, sumit en un dilema moral.

—Això d'una banda. De l'altra, creu que seria apropiat que la Isabella Vanger sigui la primera a descobrir el passatemps del seu fill?

—He d'anar a veure…

—No crec que aquella habitació sigui la seva prioritat ara mateix —va dir la Salander taxativament—. Té moltes coses a fer avui. Ha d'anar a dir-l'hi a en Henrik, i ha de convocar una reunió extraordinària del consell i fer totes aquelles coses que cal fer quan un vicepresident es mor.

En Frode va considerar el que li estava dient la noia. El cor li bategava amb força. Ell era l'advocat experimentat que havia de resoldre els problemes i prendre la iniciativa per fer front a qualsevol contratemps, encara que no se sentís capaç de fer-ho. De sobte es va adonar que estava seguint les ordres que li donava una noia. Ella havia agafat el control de la situació i li estava dient el que havia de fer. —I la Harriet…?

—En Mikael i jo encara no hem acabat. Però pot dir al senyor Vanger que creiem que estem a punt de resoldre-ho.

L'inesperat decés d'en Martin Vanger va ser el tema principal de les notícies de les nou, quan en Blomkvist es va despertar. No es va dir res dels incidents de la nit anterior i només es va explicar que el magnat de la indústria s'havia desviat de carril, a gran velocitat, quan conduïa per l'E4 en direcció sud. Anava sol al cotxe.

La ràdio local va parlar a bastament sobre la preocupació que es respirava per saber quin seria el futur del grup Vanger i les conseqüències que aquesta mort tindria per a l'empresa.

Al migdia, un despatx de l'agència de notícies TT redactat a corre-cuita anunciava el gran titular: «Un poble en estat de xoc», i resumia els problemes del grup Vanger. A ningú se li escapava el fet que, simplement a Hedestad, més de tres mil dels vint-i-un mil habitants de la localitat treballaven al grup Vanger. El vicepresident de l'empresa acabava de morir i l'anterior vicepresident havia tingut un atac de cor i encara era a l'hospital. No hi havia un successor clar i eren els temps més difícils de la història de l'empresa.

En Blomkvist havia tingut la seva oportunitat d'anar a la policia de Hedestad i explicar-los el que havia passat aquella nit, però la Salander ja havia disparat un altre mecanisme. Com que no havia trucat a la policia de seguida, cada hora que passava es feia més difícil fer-ho. Es va estar tot el matí callat, assegut al banc de la cuina, mirant com plovia. Cap a les deu del matí hi va haver un altre ruixat, però a l'hora de dinar havia parat de ploure i el vent havia afluixat una mica. Va sortir al jardí, va endreçar una nuca el mobiliari i es va asseure al banc amb una tassa de cafè. Duia una camisa amb el coll aixecat.

La mort d'en Martin va alterar la vida quotidiana de Hedeby. La casa de la Isabella Vanger estava rodejada de cotxes dels familiars, que s'hi havien congregat per expressar-li el condol. La Salander observava la processó sense cap tipus d'emoció.

—Com et sents? —li va preguntar al final.

—Crec que encara em trobo en estat de xoc —va respondre ell—. Estava indefens. Tenia la certesa que em moriria. Sentia la por davant la mort, i no hi podia fer res.

Va estirar la mà i la va posar damunt del seu genoll.

—Gràcies —li va dir—. Si no hagués estat per tu, seria mort.

La Salander va dibuixar un somriure.

—De tota manera… no entenc com vas ser tan ximpleta d'enfrontar-t'hi tota sola. Jo era allà a terra, encadenat, resant perquè veiessis la foto, unissis les peces del trencaclosques i truquessis a la policia.

—Si hagués esperat la policia, no hauries sobreviscut. No estava disposada a permetre que aquell cabronàs et matés.

—Per què no vols parlar amb la policia?

—Això és assumpte meu. Però en el teu cas no crec que fos gaire beneficiós per a la teva carrera professional aparèixer com el periodista que en Martin Vanger, el famós assassí en sèrie, va acabar despullant a casa seva. Si no t'agrada que et diguin «Kalle Blomkvist», ja et pots imaginar quin seria el teu nou sobrenom.

En Blomkvist la va mirar de fit a fit, i tot seguit ho va deixar córrer.

—Continuem tenint un problema —va dir ella.

En Blomkvist va assentir amb el cap.

—Sí. Continuem sense saber què li va passar a la Harriet.

La Salander va deixar damunt la taula les dues Polaroid que havia trobat i li va explicar d'on les havia tret. En Mikael va estudiar-les atentament abans d'aixecar el cap.

—Podria ser ella —va comentar per fi—. No ho podria assegurar del tot, però la forma del cos i els cabells em recorden les fotos que n'he vist.

Es va estar al jardí durant una hora, encaixant totes les peces. Tots dos havien descobert per separat que en Martin Vanger era el nexe d'unió que els faltava.

La Salander no havia arribat a veure la fotografia que en Blomkvist havia deixat damunt la taula de la cuina. La noia havia arribat a la conclusió gràcies a les imatges de les càmeres de vigilància que ell havia fet alguna estupidesa. Es va dirigir a casa d'en Martin Vanger per la vora del riu, va mirar per totes les finestres i va veure que no hi havia ningú. Va provar d'obrir totes les portes i finestres del primer pis. I al final va accedir a la casa per un balcó del pis de dalt que estava obert. Va perdre molt de temps i es va moure amb molta cautela per la casa, habitació rere habitació. Sortosament va trobar les escales que portaven al soterrani. En Martin no havia estat prou alerta; s'havia deixat mig oberta la porta que duia a la cambra dels horrors, i ella de seguida es va fer una idea de la situació.

En Blomkvist li va preguntar què havia sentit d'allò que li havia explicat en Martin.

—Poca cosa. Vaig arribar quan t'estava preguntant què li havia passat a la Harriet, just abans de penjar-te de la soga. I aleshores vaig marxar un moment per anar a buscar alguna arma.

—En Martin no tenia ni idea de què li havia passat a la Harriet —va dir en Blomkvist. —I tu te'l creus?

—Sí —va respondre en Blomkvist sense dubtar—. En Martin estava més boig que una fura amb sífilis… em pregunto d'on trec aquestes metàfores… però va confessar tots els crims que havia comès. Crec que volia impressionar-me. Així i tot, quan vam arribar al tema de la Harriet, estava tan desesperat com en Henrik Vanger per descobrir què li havia passat.

—I això… a on ens porta?

—Sabem que en Gottfried és el responsable de la primera sèrie d'assassinats, entre el 1949 i el 1965.

—D'acord. També sabem que hi va introduir el jove Martin.

—Parlem d'una família totalment desestructurada —va observar en Blomkvist—. Realment, en Martin no va tenir elecció.

La Salander li va fer una mirada estranya.

—El que em va explicar en Martin, tot i que es va tractar d'un relat confús, va ser que el seu pare va iniciar-lo quan va arribar a la pubertat. En Martin va ser present a l'assassinat de la Lea a Uddevalla el 1962. Tenia 14 anys, per l'amor de Déu! També va ser el 1964 a la mort de la Sara, i hi va tenir un paper actiu. Tenia 16 anys.

—I?

—Va dir que no havia tocat mai un home, llevat del seu pare. Això em va fer pensar que… bé, l'única conclusió possible és que el seu pare abusava d'ell. En Martin va dir que era «el seu deure». L'assetjament sexual devia durar temps. Va créixer amb el seu pare.

—Ximpleries —va dir la Salander, amb la veu gèlida.

En Blomkvist la va mirar, sorprès. La seva mirada era d'intransigència. No despertava la més petita simpatia.

—En Martin va tenir exactament les mateixes oportunitats que qualsevol altra persona de no fer-ho. Matava i violava perquè gaudia fent-ho.

—I jo no estic dient que no sigui així. Però en Martin va ser un nen reprimit que vivia sota la influència del seu pare, tal com en Gottfried va viure atemorit pel seu propi pare, el nazi.

—Dones per fet, doncs, que en Martin no tenia voluntat pròpia i que la gent es converteix en allò que l'obliguen a ser?

En Blomkvist va somriure amb cautela.

—Es un tema delicat per a tu? —La Salander el va fulminar amb una mirada plena d'ira. En Blomkvist es va afanyar a continuar—: Només dic que la infantesa d'una persona hi té un paper important. El pare d'en Gottfried el va maltractar durant anys. Això deixa marques.

—Ximpleries —va repetir la Salander—. En Gottfried no és l'únic nen que ha rebut maltractaments. Això no li dóna dret a matar dones. Ell va prendre aquesta decisió, igual que ho va fer en Martin.

En Blomkvist va alçar la mà.

—Podem parar de discutir?

—No estic discutint. Només considero que és patètic que aquest tipus de personatges sempre tinguin una excusa.

—Tenen la seva responsabilitat personal. Després ho veurem. El que importa és que en Martin tenia 17 anys quan va morir en Gottfried i no tenia ningú que el guiés. Va mirar de seguir les passes del pare. Febrer del 1966, Uppsala.

En Blomkvist va agafar un dels cigarrets de la Salander.

—No començaré a especular sobre els impulsos que en Gottfried provava de satisfer ni com interpretava ell el que feia. Al darrere s'hi amaga una mena de galimaties bíblic que algun psiquiatre seria capaç d'interpretar, alguna cosa entre el càstig i la purificació en sentit figurat. Però tant se val. Era un assassí en sèrie i prou.

En Blomkvist va reflexionar un moment abans de continuar.

—En Gottfried volia matar dones i embolcallar les seves accions amb una mena de ritu pseudoreligiós. En Martin ni tan sols pretenia tenir una excusa. Era organitzat i matava sistemàticament. Tenia diners per gastar en el seu passatemps i era més espavilat que el seu pare. Cada vegada que en Gottfried abandonava un cadàver hi havia una investigació policial, i això suposava el risc que algú el descobrís o que relacionés els diversos assassinats.

—En Martin Vanger es va fer construir la casa als anys setanta —va comentar la Salander pensativament.

—Crec que en Henrik va dir que va ser l'any 1978. Probablement va fer construir la cambra de seguretat, sense finestra, insonoritzada i amb una porta d'acer, per guardar-hi arxius importants o alguna cosa per l'estil.

—Feia vint-i-cinc anys que tenia aquesta cambra.

Hi va haver un silenci prolongat mentre en Blomkvist pensava en les atrocitats que s'hi havien comès durant un quart de segle. A la Salander no li calia pensar-hi, n'havia vist les gravacions. Es va adonar que en Blomkvist es passava la mà pel coll inconscientment.

—En Gottfried odiava les dones i va ensenyar el seu fill a odiar-les alhora que el violava. Però hi ha alguna cosa més… Crec que en Gottfried esperava que els seus fills compartissin, per dir-ho suaument, la seva visió perversa del món. Quan li vaig preguntar per la Harriet, la seva pròpia germana, en Martin va dir: «Vam intentar parlar amb ella. Però era una simple doneta. Tenia intenció de xerrar-ho a en Henrik.»

—Ho vaig sentir. Aquí va ser quan vaig arribar al soterrani. I això vol dir que ja sabem de què volia parlar amb en Henrik en la conversa que no va tenir lloc.

En Blomkvist va corrugar les celles.

—No del tot. Pensa en la cronologia. No sabem quan va ser la primera vegada que en Gottfried va violar el seu fill, però es va endur en Martin amb ell quan va matar la Lea Persson a Uddevalla el 1962. Va morir el 1965. Abans d'això, ell i en Martin van «intentar parlar» amb la Harriet. On ens porta això?

—En Martin no era l'únic de qui abusava en Gottfried. També abusava de la Harriet.

—En Gottfried era el mestre. En Martin era l'alumne. Què era la Harriet? La seva joguina?

—En Gottfried va ensenyar a en Martin a follar-se la seva germana. —La Salander va assenyalar les dues Polaroid—. Es difícil saber quina era la seva actitud amb aquestes fotos perquè no se li veu la cara, però és obvi que prova d'amagar-se de la càmera.

—Imaginem que tot va començar quan ella tenia 14 anys, el 1964. Ella s'hi va oposar, tal com va dir en Martin no ho podia acceptar Aquesta era la seva amenaça: explicar-ho tot a en Henrik. Sens dubte en Martin no hi tenia res a dir, i es limitava a fer el que li deia el seu pare. Ell i en Gottfried havien fet una mena de… pacte, i van intentar involucrar-hi la Harriet.

—A les teves notes has escrit que en Henrik va deixar que la Harriet es traslladés a casa seva l'hivern del 1964 —va apuntar la Salander.

—En Henrik veia que alguna cosa no funcionava en aquella família. Segurament ho atribuïa a la difícil relació entre en Gottfried i la Isabella, i per això la va acollir a casa seva, perquè tingués una mica de tranquillitat i es pogués concentrar en els estudis.

—Un obstacle amb què no comptaven ni en Gottfried ni en Martin. Això els dificultava controlar-la i que fes el que ells deien. Però… on es cometien els abusos?

—Segurament a la cabana d'en Gottfried. Estic convençuda que aquestes fotografies es van fer allà. Ho podríem comprovar. La cabana és un lloc perfecte, aïllada i allunyada del poble. Però un dia en Gottfried es va emborratxar per última vegada i es va ofegar de la manera més estúpida possible.

—Així doncs, el pare de la Harriet s'aprofitava d'ella, però dubto que la involucrés en els assassinats.

En Blomkvist es va adonar que aquell era un punt delicat. La Harriet havia anotat els noms de les víctimes d'en Gottfried i les havia relacionat amb citacions bíbliques, però el seu interès per la Bíblia no va sorgir fins a l'últim any, i en Gottfried ja era mort. Va fer una pausa, mirant de trobar-hi una explicació lògica.

—En algun moment de la història la Harriet va descobrir que en Gottfried no només havia comès incest, sinó que també era un assassí en sèrie —va dir en Blomkvist.

—No sabem quan va descobrir els assassinats. Podria haver estat abans que en Gottfried s'ofegués. Però també podria haver estat després si, per exemple, l'home tenia un diari o n'havia guardat retalls de premsa. Alguna cosa la va conduir fins a ell.

—Sigui com vulgui, no era això el que amenaçava d'explicar a en Henrik —va precisar en Blomkvist.

—Era en Martin —va observar la Salander—. El seu pare era mort, però en Martin continuava abusant d'ella.

—Exactament.

—Però va trigar un any a decidir-se.

—Què faries si descobrissis que el teu pare és un assassí que ha estat abusant del teu germà?

—Mataria el violador —va dir la Salander amb tanta seguretat que en Blomkvist se la va creure a ulls clucs. Aleshores va recordar la seva cara quan va atacar en Martin Vanger i va somriure amb alegria.

—Entesos, però la Harriet no era com tu. En Gottfried va morir abans que ella pogués fer-hi res. Això també té sentit. Quan en Gottfried va morir, la Isabella va enviar en Martin a Uppsala. Probablement tornava a casa per Nadal i per vacances, però durant aquell any gairebé no va veure la Harriet. Ella es va poder distanciar d'ell.

—I va començar a estudiar la Bíblia.

—I amb tot el que sabem ara, no era per cap raó religiosa. Potser només volia entendre què tenia el seu pare al cap. S'hi va aplicar fins a la celebració del Dia de la Infància de 1966. Aleshores va veure que el seu germà era a Jàrnvàgsgatan i va descobrir que havia tornat. No sabem si van parlar o si ell li va dir alguna cosa. Però fos com fos, la Harriet tenia pressa per tornar a casa i parlar amb en Henrik.

—I aleshores va desaparèixer.

Després de repassar la pellícula dels fets, no era difícil entendre com havien anat les coses. En Blomkvist i la Salander van fer les maletes. Abans de marxar, en Blomkvist va trucar a en Frode i li va dir que ell i la Salander havien de marxar uns quants dies, però que abans volia veure, sens falta, en Henrik Vanger.

En Blomkvist necessitava saber què li havia explicat en Frode a en Henrik. L'advocat semblava tan inquiet per telèfon que a en Blomkvist li va fer pena. En Frode li va dir que només li havia explicat que en Martin havia mort en un accident de cotxe.

Tornava a ploure quan en Blomkvist va aparcar davant l'hospital de Hedestad. El cel estava completament tapat. Es va afanyar a creuar l'aparcament per arribar a l'edifici de l'hospital.

En Vanger anava en bata i estava assegut al costat de la finestra de l'habitació. La malaltia l'havia afectat, però havia recuperat una mica de color a la cara i semblava a punt de recuperar-se. Es van donar la mà. En Blomkvist li va demanar a la infermera que els deixés sols uns minuts.

—M'has estat evitant —li va retreure en Vanger.

En Mikael va assentir amb el cap.

—Ho he fet expressament. La teva família no volia que vingués, però avui tothom és a casa de la Isabella.

—Pobre Martin —va dir en Vanger.

—Henrik, em vas demanar que investigués el que li havia passat a la Harriet. Esperaves que la veritat seria tan dolorosa?

El vell el va mirar. Amb els ulls molt oberts.

—En Martin?

—Es part de la història.

En Henrik va tancar els ulls.

—T'he de fer una pregunta —va dir en Blomkvist. —Digue'm.

—Continues volent saber què va passar? Fins i tot encara que sigui dolorós i que la veritat sigui pitjor del que t'havies imaginat?

En Henrik va mirar en Blomkvist una bona estona. Després li va dir:

—Ho vull saber. Aquest era l'objectiu del teu encàrrec.

—Entesos. Crec que ja sé què li va passar a la Harriet. Però em falta una última peça del trencaclosques per estar-ne segur.

—Explica-m'ho.

—No. Avui no. El que vull que facis ara és descansar. Els metges diuen que la crisi ja ha passat i que estàs millorant.

—No em tractis com a un nen, jovenet.

—No he acabat la feina. El que tinc ara mateix és una teoria. Me'n vaig a buscar la darrera peça del trencaclosques. La propera vegada que ens vegem t'explicaré tota la història. Pot ser que trigui una mica, però vull que sàpigues que tornaré i que sabràs la veritat.

La Salander va tapar la moto amb una lona i la va deixar a la cabana, en un racó on no tocava el sol. En acabat, va pujar al cotxe que havia llogat en Blomkvist. La tempesta s'havia reactivat amb força i, just passat Gàvle, el ruixat era tan fort que en Blomkvist gairebé no veia la carretera. Per seguretat es van aturar en una estació de servei i van esperar fins que la pluja amainés, de manera que no van arribar a Estocolm fins a les set del vespre. En Blomkvist va donar el codi de seguretat de l'edifici a la Salander i la va deixar davant de l'estació central del metro. Se li va fer estrany tornar a ser al pis.

Va passar l'aspiradora i va treure la pols mentre la Salander anava a veure el Pesta a Sundbyberg. Va arribar al pis d'en Blomkvist cap a les dotze i es va passar uns deu minuts examinant-ne cada racó. Després es va estar una bona estona dreta davant la finestra, observant les vistes a Slussen.

El llit estava separat de la resta de l'habitatge per uns prestatges i armaris. Es van despullar i es van ficar al llit.

L'endemà al migdia aterraven a l'aeroport de Gatwick de Londres. La pluja els va donar la benvinguda. En Blomkvist havia reservat una habitació a l'Hotel James, a prop de Hyde Park, un hotel excellent en comparació amb els hotels de Bayswater d'una estrella on acostumava a allotjar-se quan anava a Londres.

A les cinc de la tarda eren al bar quan un noi jove es va dirigir cap a ells. Era força calb, amb barba rossa, i duia texans i una americana que li anava gran.

—Wasp?

—Trinity? —va dir ella. Es van saludar amb una lleugera inclinació i el noi no va preguntar com es deia en Blomkvist.

El company d'en Trinity es va presentar com Bob el Gos. Els esperava dins d'una antiga furgoneta Volkswagen aparcada a la cantonada. Hi van entrar per les portes corredisses i es van asseure en unes cadires plegables lligades als laterals. Mentre en Bob conduïa pel trànsit de Londres, la Wasp i en Trinity xerraven.

—El Pesta em va dir que es tracta d'una feina que causarà un terrabastall.

—Escoltes telefòniques i control de correus electrònics d'un ordinador. Potser serà una cosa ràpida o potser caldran un parell de dies, depèn de la pressió que faci ell. —La Lisbeth va assenyalar en Blomkvist amb el polze—. Ho podeu fer?

—Els gossos tenen puces? —va replicar en Trinity.

L'Anita Vanger vivia en una casa adossada de l'elegant barri de Saint Albans, a una hora en cotxe cap al nord. Des de la furgoneta la van veure arribar a casa i obrir la porta cap a dos quarts de vuit del vespre. La van observar mentre es posava còmoda, sopava i s'asseia a mirar la televisió, i aleshores en Blomkvist va trucar a la porta.

Una còpia pràcticament idèntica de la Cecilia Vanger va obrir la porta. Tenia una expressió de sorpresa continguda.

—Hola, Anita. Em dic Mikael Blomkvist. En Henrik Vanger m'ha demanat que la vingui a veure. Entenc que està al corrent de la notícia d'en Martin.

La seva expressió va canviar de la sorpresa al recel. Sabia perfectament qui era en Mikael Blomkvist. Però el nom d'en Henrik significava que estava obligada a obrir-li la porta. Va fer passar en Blomkvist a la sala d'estar. En Mikael va veure una litografia d'Anders Zorn damunt la lleixa de la llar de foc. Era una estança acollidora.

—Disculpi que la molesti a aquestes hores, però era a Saint Albans i li he estat trucant durant tot el dia.

—Es clar. Si us plau, digui'm de què es tracta.

—Té intenció d'anar a l'enterrament?

—No, de fet no. En Martin i jo no ens fèiem gaire i, de tota manera, ara mateix no puc marxar.

L'Anita Vanger feia trenta anys que havia deixat Hedestad. Des que el seu pare s'havia tornat a traslladar a l'illa de Hedeby, gairebé no havia tornat a posar-hi els peus.

—Vull saber què li va passar a la Harriet Vanger, Anita. Es hora de revelar la veritat.

—La Harriet? No sé què vol dir.

En Blomkvist va somriure davant de la seva fingida sorpresa.

—Vostè era la millor amiga que tenia la Harriet a la família. Ella va recórrer a vostè per explicar-li la seva terrible història.

—No sé de què parla —va replicar l'Anita.

—Anita, vostè va ser a l'habitació de la Harriet aquell dia. Tinc proves fotogràfiques que contradiuen la versió que va donar a l'inspector Morell. D'aquí a pocs dies passaré l'informe a en Henrik, i ell es farà càrrec de tot. Seria millor que em digués vostè mateixa què va passar.

L'Anita Vanger es va aixecar.

—Surti de casa meva ara mateix.

En Blomkvist es va posar dret.

—Tard o d'hora haurà d'acabar parlant amb mi.

—No tinc res a dir-li ara, ni tindré res a dir-li mai.

—En Martin és mort —va insistir en Blomkvist—. A vostè no li va agradar mai en Martin. Crec que va venir a Londres no només per evitar veure el seu pare, sinó també per no haver de veure en Martin. Això significa que vostè també sabia el que feia en Martin, i l'única persona que l'hi podia haver explicat és la Harriet. La pregunta és: què va fer vostè, amb tot el que sabia?

L'Anita Vanger li va tancar la porta a la cara.

La Salander somreia amb satisfacció mentre li treia el micròfon de sota la samarreta.

—Ha agafat el telèfon uns vint segons després que et tanqués la porta a la cara —va explicar la noia.

—El codi del país és d'Austràlia —va apuntar en Trinity mentre deixava els auriculars damunt la petita taula de la furgoneta—. He de comprovar el codi de la zona.

Va engegar el portàtil.

—Vejam, ha marcat aquest número, que és d'un telèfon situat en un poble que es diu Tennant Creek, al nord d'Alice Springs, al Territori del Nord. Voleu escoltar la conversa?

En Blomkvist va assentir amb el cap.

—Quina hora és ara a Austràlia?

—Les cinc del matí aproximadament.

En Trinity va engegar el reproductor digital i hi va connectar un altaveu. En Mikael va comptar vuit tons fins que van despenjar el telèfon. La conversa era en anglès.

—Hola. Sóc jo.

—Hmm, és cert que m'agrada matinar, però…

—Volia trucar-te ahir, però… en Martin és mort. Sembla que va estavellar el cotxe contra un camió abans-d'ahir.

Silenci. Després es va sentir un so, com si algú s'aclarís la veu, però que devia ser un: «D'acord.»

—De tota manera, tenim un problema. Un conegut periodista que en Henrik ha contractat no sé com acaba de venir a casa meva, aquí, a Saint Albans. M'ha preguntat què va passar el 1966. En sap alguna cosa.

Un altre silenci. Després, la seva veu es va convertir en una ordre.

—Anita. Penja el telèfon ara mateix. No podrem mantenir cap contacte durant un temps. —Però…

—Escriu-me una carta. Digue'm què passa.

La conversa s'havia acabat.

—Una noia llesta —va comentar la Salander amb admiració.

Van tornar a l'hotel just abans de les onze. A la recepció els van ajudar a reservar dos seients per al primer vol cap a Austràlia. De seguida van tenir dues reserves per marxar l'endemà a les set del vespre cap a Canberra, a Nova Galles del Sud, amb escala a Singapur.

Era la primera vegada que la Salander visitava Londres. Van passar el matí passejant des de Covent Garden al Soho. Es van aturar per prendre un cafè a Old Compton Street. Cap a les tres van tornar a l'hotel per recollir les maletes. Mentre en Blomkvist pagava la factura, la Salander va encendre el mòbil. Tenia un missatge de text.

—L'Armansky diu que li truqui de seguida.

Va fer servir un dels telèfons de la recepció. En Blomkvist, que era dret a poca distància, va veure com la Salander es girava amb una expressió gèlida. De seguida va ser al seu costat.

—Què passa?

—La meva mare s'acaba de morir. Me n'he de tornar a casa.

La Salander estava tan trista que en Blomkvist la va abraçar, però ella el va apartar.

Es van asseure al bar de l'hotel. Quan en Blomkvist va dir que podia cancellar les reserves d'Austràlia i tornar a Estocolm amb ella, la noia va fer que no amb el cap.

—No —va dir—. No podem abandonar la feina ara. Hi hauràs d'anar sense mi.

Es van separar davant de l'hotel i cadascú es va dirigir al seu aeroport.

Capítol 26 Dimarts, 15 de juliol — Dijous, 17 de juliol

En Blomkvist va volar des de Canberra fins a Alice Springs. Un cop allà havia de decidir si agafava un vol intern o si llogava un cotxe per fer els quatre-cents quilòmetres que havia de recórrer en direcció nord. Es va decidir pel cotxe.

Un desconegut que responia al nom bíblic de Joshua i que formava part de la misteriosa xarxa internacional del Pesta, o d'en Trinity, havia deixat un sobre a la seva atenció al taulell central d'informació de l'aeroport.

El número de telèfon que havia marcat l'Anita corresponia a un lloc que es deia Cochran Farm. Es tractava d'una granja d'ovelles. Una petita nota contenia les instruccions per arribar-hi.

Un article extret d'Internet resumia la importància de les granges d'ovelles a Austràlia.

Austràlia: 18 milions d'habitants; granges d'ovelles, 53.000; aproximadament 120 milions d'ovelles. Les exportacions de llana s'aproximen als 3.500 milions de dòlars anuals. Austràlia exporta 700 milions de tones de carn de xai, més la pell per a la confecció. La producció de carn i llana és una de les principals indústries del país…

Cochran Farm va ser fundada el 1891 per Jeremy Cochran i es va convertir en la cinquena empresa agrícola més important d'Austràlia amb aproximadament 60.000 ovelles que produïen llana de la millor qualitat, la llana de la raça merina. La granja també criava altre bestiar: porcs i gallines. Cochran Farm exportava moltíssim als EUA, el Japó, la Xina i Europa.

Les biografies personals eren fascinants.

El 1972 l'Spencer Cochran va heretar Cochran Farm de mans d'en Raymond Cochran. L'Spencer Cochran, educat a Oxford, Anglaterra, va morir el 1994, i la seva vídua es va fer càrrec de la granja. En Blomkvist va trobar una foto de la vídua a la pàgina web de Cochran Farm. La foto mostrava una senyora de cabells curts i rossos, amb la cara mig amagada, que esquilava una ovella.

Segons la nota d'en Joshua, la parella s'havia casat a Itàlia el 1971.

La vídua es deia Anita Cochran.

En Blomkvist va fer nit en un poble perdut, en un antre que es deia Wannado. Va anar al pub del poble, on va menjar xai rostit i es va beure tres cerveses. La gent que hi havia era de la contrada i tenia un accent que se li feia estrany.

Abans d'anar-se'n a dormir va trucar a l'Erika Berger a Nova York.

—Perdona, però he estat tan ocupat que no he tingut temps de trucar.

—Què carai està passant? —va esclatar l'Erika—. En Christer em va telefonar i em va dir que en Martin Vanger havia mort en un accident de cotxe.

—Es molt llarg d'explicar.

—I per què no agafes el telèfon? Fa dies que et truco com una desesperada!

—No em funciona, aquí.

—On és «aquí»?

—Ara mateix sóc a dos-cents quilòmetres al nord d'Ali-ce Springs. A Austràlia, per ser exactes.

Poques vegades en Mikael aconseguia sorprendre la Berger. Aquest cop, l'Erika es va quedar callada uns deu minuts.

—I què hi fas, a Austràlia? Si es pot saber…

—Estic acabant la feina. Tornaré aviat. Només volia dir-te que la meva feina per a en Henrik Vanger està a punt d'acabar.

—Vols dir que ja saps què li va passar a la Harriet? —Gairebé.

L'endemà al migdia va arribar a Cochran Farm i li van dir que l'Anita Cochran era en una altra granja d'ovelles a prop de Makawaka, cent vint quilòmetres a l'oest.

Eren les quatre de la tarda quan en Mikael va trobar el poble després d'haver recorregut uns quants camins plens de pols. Es va aturar a la porta d'una granja on una colla de ranxers prenien cafè sobre la capota d'un tot terreny. En Blomkvist va sortir del cotxe i els va explicar que buscava l'Anita Cochran. Tots es van girar cap a un jove musculós, que semblava el que prenia les decisions. Mostrava un pit nu molt bronzejat menys allà on la samarreta l'havia protegit del sol. Duia un barret de vaquer.

—La mestressa és a uns trenta quilòmetres en aquella direcció —va respondre, assenyalant amb el dit.

Va adreçar una mirada escèptica al cotxe d'en Blomkvist i li va dir que no era una bona idea anar-hi amb aquell cotxe japonès de joguina. Finalment, el bronzejat atleta li va dir que ell també havia d'anar en aquella direcció i que l'acompanyaria amb el tot terreny. En Blomkvist li va donar les gràcies i va agafar la bossa amb el portàtil.

L'home es va presentar com a Jeff i li va dir que era el «gestor de sementals» del ranxo. En Blomkvist li va demanar que li expliqués què volia dir allò. En Jeff se'l va mirar de reüll i va arribar a la conclusió que en Blomkvist no era de la zona. Li va explicar que un gestor de sementals era l'equivalent a un gestor financer d'un banc que administrava ovelles.

Van continuar parlant mentre en Jeff conduïa el tot terreny a uns quinze quilòmetres per hora per un pendent d'uns vint graus que duia a un barranc. En Blomkvist va agrair no haver-hi anat amb el cotxe de lloguer. Va preguntar què hi havia al barranc, i en Jeff li va explicar que a partir d'allà s'estenia un terreny de pastura per a 700 ovelles.

—Tinc entès que Cochran Farm és un dels ranxos més grans.

—Som un dels més grans de tot Austràlia —va respondre en Jeff sense dissimular el seu orgull—. Tenim unes 9.000 ovelles aquí, a Makawaka, però també tenim ranxos a Nova Galles del Sud i a l'Austràlia Occidental. Tenim més de 60.000 ovelles.

Van sortir del barranc per entrar en un terreny abrupte però més suau. De cop, en Blomkvist va sentir trets. Va veure cadàvers d'ovelles, fogueres i una dotzena de ranxers. Molts homes duien rifles. Estaven matant ovelles.

Sense voler-ho, en Blomkvist va pensar en els sacrificis bíblics de xais.

Aleshores va veure una dona rossa amb els cabells curts que duia texans i una camisa de quadres vermells i blancs. En Jeff es va aturar a pocs metres d'ella.

—Hola, mestressa. Tenim un turista —li va dir.

En Blomkvist va baixar del tot terreny i la va mirar. Ella l'observava amb curiositat.

— —Hola, Harriet. Ha passat molt de temps —li va dir en suec.

Cap dels homes que treballaven per a l'Anita Cochran va entendre el que havia dit, però tots van veure la reacció de la seva mestressa. L'Anita va fer un pas enrere, atemorida. Els homes van veure la seva resposta, van deixar-se de bromes i es van posar tensos, preparats per intervenir davant d'aquell estrany foraster. L'amabilitat d'en Jeff va desaparèixer en un instant i va avançar en direcció a en Blomkvist.

En Blomkvist es va adonar de seguida que era molt vulnerable. Només calia que l'Anita Cochran donés una ordre perquè se li llancessin tots al damunt.

Però només va ser un moment. La Harriet Vanger va alçar la mà amb un gest tranquillitzador i els homes es van fer enrere. Es va apropar a en Blomkvist i el va mirar als ulls. Duia la cara bruta, les arrels dels cabells rossos eren fosques i tenia arrugues a la cara, però s'havia convertit en la bonica dona que prometia aquella foto que ell tant havia observat.

—Ens coneixem? —li va preguntar.

—Sí. Sóc en Mikael Blomkvist. Vas ser la meva mainadera durant un estiu. Jo tenia tres anys, i tu en devies tenir dotze o tretze.

Va trigar uns segons a relaxar l'expressió de la cara, i després en Blomkvist va veure que se'n recordava. Semblava sorpresa.

—Què vols?

—Harriet, no sóc el teu enemic. No sóc aquí per molestar-te, però necessito parlar amb tu.

La dona es va girar cap a en Jeff i li va dir que continués el que ella estava fent, i aleshores va demanar a en Blomkvist que la seguís. Van caminar un centenar de metres cap a un grup de tendes blanques que havien installat sota uns arbres. El va acompanyar cap a una cadira plegable i una tauleta, i va abocar aigua en una palangana. Es va rentar la cara, se la va eixugar i va entrar a la tenda per canviar-se la camisa. Va treure dues cerveses d'una nevera. —Bé, tu diràs.

—Per què dispareu a les ovelles?

—Tenim una epidèmia contagiosa. La majoria d'aquestes ovelles estan sanes, però no ens podem arriscar a escampar la malaltia. La setmana vinent haurem de matar-ne més de sis-centes. De manera que no estic de gaire bon humor.

—El teu germà es va estavellar contra un camió fa pocs dies. Segurament va morir a l'instant —va dir en Blomkvist.

—Ja ho sé.

—T'ho va dir l'Anita, quan et va trucar.

Ella se'l va mirar de dalt a baix. Després va assentir amb el cap. Sabia que no tenia cap sentit negar-ho.

—Com m'has trobat?

—Vam punxar el telèfon de l'Anita.

En Blomkvist va pensar que no hi havia cap motiu per mentir.

—Vaig veure el teu germà minuts abans de morir.

La Harriet Vanger va arrufar el front. En Mikael la va mirar als ulls. Aleshores es va treure la ridícula bufanda que duia al voltant del coll i li va ensenyar la marca que li havia deixat la soga. Encara la tenia vermella i inflada, i probablement sempre tindria una cicatriu que li recordaria en Martin Vanger.

—El teu germà em va penjar amb una soga, però gràcies a Déu la meva companya va arribar a temps per evitar que em matés.

Els ulls de la Harriet es van encendre.

—Crec que serà millor que m'expliquis la història des del principi.

Va trigar més d'una hora. Li va explicar qui era, on treballava i com en Henrik Vanger li havia encomanat aquell encàrrec. La investigació policial havia arribat a un punt mort i en Henrik Vanger va fer una exhaustiva investigació, convençut que algú de la família havia mort la Harriet. Aleshores va engegar l'ordinador i li va explicar com havia trobat les fotos de Hedestad i com ell i la Salander havien començat a buscar un assassí en sèrie que s'amagava darrere de dues persones.

Mentre parlaven va començar a fer-se fosc. Els homes acabaven la jornada, encenien fogueres i posaven aigua a bullir. En Blomkvist es va adonar que en Jeff es mantenia a prop de la seva mestressa i no li treia els ulls de sobre. El cuiner els va servir el sopar. Tots dos es van prendre una altra cervesa. Quan van acabar, la Harriet es va asseure en silenci.

—Déu meu, va dir.

—Vas passar per alt l'assassinat d'Uppsala.

—Ni tan sols el vaig descobrir. Me'n vaig alegrar molt de la mort del meu pare i que la violència s'hagués acabat. Mai vaig pensar que en Martin… M'alegro que sigui mort.

—Ho entenc.

—La teva història no explica com has sabut que era viva.

—Un cop vam saber què havia passat, no va ser difícil imaginar-nos la resta. Per desaparèixer necessitaves ajuda. L'Anita era la teva confident i l'única persona en qui confiaries. Éreu amigues i havíeu passat l'estiu juntes. Us vau estar a la cabana del teu pare. Si hi havia algú en qui confiessis, havia de ser ella. A més, s'acabava de treure el permís de conduir.

La Harriet el va mirar amb expressió neutra.

—I ara que ja saps que sóc viva, què faràs?

—L'hi he de dir a en Henrik. S'ho mereix.

—I després? Ets periodista.

—No tinc cap intenció de revelar el teu secret. He desobeït tantes normes de conducta professional amb tot aquest cas, que el collegi de periodistes m'expulsaria immediatament si ho sabés. —Va intentar fer-hi broma—: Saltar-me'n una altra no canviaria res, però no vull fer mal a la meva mainadera.

Però a la Harriet no li va fer gràcia.

—Quanta gent sap la veritat?

—Que ets viva? Ara mateix, tu i jo, l'Anita i la meva companya. L'advocat d'en Henrik sap dues terceres parts de la història, però està convençut que vas morir als anys seixanta.

La Harriet Vanger semblava reflexionar sobre alguna cosa. Tenia la mirada perduda en la foscor. En Mikael va tornar a tenir la sensació de trobar-se en una situació vulnerable, i va recordar que el fusell de la Harriet era en un dels llits que hi havia tres passes més enllà. Aleshores va deixar d'imaginar-se coses i va canviar de tema de conversa.

—Com vas anar a parar a una granja d'ovelles a Austràlia? M'imagino que l'Anita Vanger et va treure de l'illa de Hedeby quan van obrir el pont l'endemà de l'accident; potser et vas amagar al maleter del cotxe.

—De fet, em vaig amagar al seient de darrere del cotxe de l'Anita, tapada amb una manta, però no se'n va adonar ningú. Vaig anar a veure l'Anita quan va arribar a l'illa i li vaig dir que m'havia d'escapar. L'has encertat, vaig confiar en ella, em va ajudar i ha estat una amiga lleial durant tots aquests anys.

—Per què Austràlia?

—Durant unes quantes setmanes em vaig amagar a l'habitació de la residència d'estudiants de l'Anita, a Estocolm. Ella tenia diners propis, que em va prestar generosament, i també em va deixar el passaport. Ens assemblàvem molt i només m'havia de tenyir els cabells de ros. Vaig viure quatre anys en un convent a Itàlia. No és que em fes monja, sinó que hi ha convents que lloguen habitacions barates perquè hi puguis meditar i viure en pau. Aleshores vaig conèixer l'Spencer Cochran. Era uns quants anys més gran que jo, s'acabava de graduar a Anglaterra i estava recorrent Europa fent autoestop. Ens vam enamorar, i això és tot. L'«Anita» Vanger es va casar amb ell el 1971. No me n'he penedit mai. Era un home meravellós. Desgraciadament, va morir fa vuit anys i jo em vaig convertir en la propietària del ranxo.

—Però el passaport… algú devia descobrir que hi havia dues Anita Vanger!

—No. Per què ho haurien de descobrir? Una noia sueca que es diu Anita Vanger es casa amb l'Spencer Cochran. Que visqui a Londres o a Austràlia no canvia res. La que viu a Londres podria ser la dona separada de l'Spencer Cochran. La d'Austràlia podria ser la seva dona actual. Els arxius de Londres i de Canberra no es creuen mai. A més, de seguida vaig obtenir un passaport australià amb el meu nom de casada. L'engany va funcionar a la perfecció. L'única cosa que podria haver arruïnat la història hauria estat que l'Anita s'hagués volgut casar. El meu matrimoni està registrat a Suècia.

—Però no ho ha fet.

—Diu que mai no ha trobat la persona adequada. Però jo sé que ho ha fet per mi. Es una gran amiga.

—Què hi feia a la teva habitació?

—Jo no sabia gaire on tenia el cap, aquell dia. Tenia por d'en Martin, però mentre era a Uppsala aconseguia oblidar-me del problema. Però quan el vaig veure a Hedestad em vaig adonar que mai a la vida estaria segura. Vaig estar dubtant entre explicar-ho tot a l'oncle Henrik o sortir corrent. Com que en Henrik no tenia temps per parlar amb mi, vaig voltar pels carrers del poble. L'accident del pont va enlluernar tothom, menys a mi. Jo tenia els meus propis problemes, i gairebé ni m'hi vaig fixar. Tot semblava irreal. Aleshores vaig anar a buscar l'Anita, que s'estava en una casa de convidats amb la Gerda i l'Alexander. Allà va ser quan ho vaig veure clar. Em vaig quedar amb ella i no m'atrevia a sortir. Però hi havia una cosa que necessitava: havia escrit tot el que havia passat en un diari, i també necessitava roba. L'Anita m'ho va anar a buscar.

—M'imagino que no va poder evitar la temptació de mirar l'accident. —En Blomkvist va reflexionar un moment—. El que no entenc és per què no vas anar a parlar amb en Henrik, tal com havies planejat.

—Per què ho dius?

—No ho sé, la veritat. Probablement en Henrik t'hauria ajudat. Hauria destituït en Martin i l'haurien enviat a l'altra punta de món per fer teràpia o per seguir algun tractament.

—Crec que no entens què és el que va passar.

Fins aquest moment, en Blomkvist només havia fet referència als abusos sexuals d'en Gottfried a en Martin i n'havia exclòs la Harriet.

—En Gottfried va abusar d'en Martin —va dir amb cautela—. M'imagino que també es va aprofitar de tu.

La Harriet Vanger no va moure ni un múscul. Aleshores va respirar fondo i es va tapar la cara amb les mans. En menys de cinc segons en Jeff era darrere d'ella, preguntant-li si tot anava bé. La Harriet el va mirar i li va fer un somriure dèbil. Aleshores va sorprendre en Blomkvist aixecant-se i fent un petó a la galta del noi. Tot seguit es va girar cap a en Blomkvist amb el braç rodejant l'espatlla d'en Jeff.

—Jeff, et presento en Mikael, un vell… amic del passat. Ha vingut a donar-me males notícies, i problemes, però no castigarem pas el missatger. Mikael, aquest és en Jeff Cochran, el meu fill gran. Tinc un altre fill i una filla.

En Blomkvist es va posar dret i va donar la mà a en Jeff, dient-li que li sabia greu haver empipat la seva mare amb males notícies. La Harriet va intercanviar unes paraules amb en Jeff i el va fer marxar. Es va asseure; semblava haver pres una decisió.

—Prou de mentides. Tot s'ha acabat. En certa manera, des del 1966 que espero aquest dia. Durant anys he temut que algú se m'apropés i em cridés pel meu nom. Però saps què et dic? Que de sobte ja no m'importa. El meu crim ha prescrit. I no m'importa el que pugui pensar la gent de mi.

—Crim? —va dir en Mikael.

La Harriet el va mirar directament als ulls, però ell no entenia de què estava parlant.

—Tenia 16 anys. Estava atemorida. Avergonyida. Desesperada. I estava sola. Els únics que sabien la veritat eren l'Anita i en Martin. Jo havia parlat a l'Anita dels abusos sexuals, però no em vaig atrevir a dir-li que el meu pare també era un assassí de dones. L'Anita no ho sap, això. Però sí que li vaig parlar del crim que vaig cometre. Era tan horrorós, que quan en vaig tenir ocasió vaig ser incapaç d'explicar-ho a en Henrik. Vaig resar a Déu perquè em perdonés. I em vaig amagar en un convent durant anys.

—Harriet, el teu pare era un violador i un assassí. No va ser culpa teva.

—Ja ho sé. El meu pare va abusar de mi durant un any. Vaig fer de tot per evitar-ho… però era el meu pare, i jo no podia negar-me a tenir res a veure amb ell sense donar alguna explicació. De manera que mentia i feia el paperot per fer veure que tot anava bé. També m'assegurava que sempre hi hagués algú al meu voltant quan el veia. Per descomptat, la meva mare sabia el que ell feia, però no movia ni un dit.

—La Isabella ho sabia?

La veu de la Harriet es va endurir.

—I és clar, que ho sabia. A la nostra família no passava mai res sense que ella no ho sabés. Però feia cas omís de qualsevol cosa que fos desagradable o que la deixés en evidència. El meu pare ja em podria haver violat al bell mig del menjador i davant dels seus ulls, que ella ni se n'hauria adonat. Era incapaç d'admetre que alguna cosa no anava bé a la seva vida o a la meva.

—La conec, i no és de les meves preferides de la família.

—Ha estat així tota la vida. He pensat molt en la relació dels meus pares. Poques vegades havien fet l'amor després que jo naixés. El meu pare tenia altres dones, però per algun motiu estrany li tenia por, a la Isabella. Es va allunyar d'ella, però no se'n podia divorciar.

—No pot ningú, a la família Vanger.

La Harriet va riure per primera vegada.

—No, ningú no pot. Però el cas és que jo no podia dir res. El món sencer se n'hauria assabentat. Els meus companys de l'escola, tota la meva família…

—Harriet, em sap molt de greu.

—Tenia 14 anys quan em va violar per primera vegada, i durant l'any següent em va dur a la seva cabana. De vegades venia en Martin. Ens obligava a en Martin i a mi a fer-li coses. I m'agafava de les mans mentre en Martin… feia amb mi el que volia. Quan va morir el meu pare, en Martin estava preparat per continuar el que havia començat ell. Esperava que em convertís en la seva amant i va pensar que era normal que jo m'hi sotmetés. En aquells moments, jo no tenia elecció. Em veia obligada a fer el que digués en Martin. Vaig sortir del foc d'un turment per caure a les brases d'un altre, i l'única cosa que podia fer era intentar no quedar-me mai sola amb ell…

—En Henrik hauria…

—Continues sense entendre-ho.

Havia aixecat la veu. En Blomkvist va veure que molts dels homes que hi havia a prop de la tenda el miraven. Ella va tornar a abaixar la veu i es va inclinar cap a ell.

—Totes les cartes són damunt la taula. Hauràs de destapar la resta.

Es va aixecar i va agafar dues cerveses més. Quan va tornar, en Mikael només va pronunciar dues paraules. —En Gottfried. Ella va assentir amb el cap.

—El 7 d'agost del 1965 el meu pare em va obligar a anar a la cabana. En Henrik era de viatge. El meu pare havia estat bevent i va intentar satisfer-se amb mi. Però no se li va aixecar i va tenir un atac de ràbia propi de quan estava borratxo. Sempre era… brusc i violent amb mi quan estàvem sols, però aquell dia es va passar de la ratlla. Aquell dia va orinar damunt meu. Aleshores em va començar a dir tot el que pensava fer-me. Aquella nit em va parlar de les dones que havia mort. Ho deia amb orgull. Va citar la Bíblia durant més d'una hora. No vaig entendre ni la meitat de les coses que deia, però em vaig adonar que estava completament malalt.

Va fer un glop de cervesa.

—Cap a mitjanit va tenir un atac de fúria. Estava completament fora de control. Érem al sofà llit del pis de dalt. Em va posar una samarreta al voltant del coll i la va retorçar tant com va poder. Vaig perdre els sentits. No tinc el més mínim dubte que em volia matar, i aquella nit, per primera vegada, va poder consumar la violació.

La Harriet va mirar en Blomkvist. Volia que la comprengués.

—Però estava tan borratxo que vaig aconseguir treure-me'l del damunt. Vaig sortir de la cabana i em vaig escapar. Anava despullada i corria sense pensar, i vaig acabar al moll, a la vora de l'aigua. Ell venia darrere meu.

De sobte, en Blomkvist hauria desitjat que no li expliqués res més.

—Vaig tenir prou força per empènyer un vell borratxo a l'aigua. Vaig fer servir un rem per mantenir-lo sota l'aigua fins que va parar de moure's. No va trigar gaire.

Quan va callar, el silenci era demolidor.

—I quan vaig aixecar el cap, allà dret, mirant, hi havia en Martin. Semblava atemorit, però somreia. No sé quant de temps va ser a fora de la cabana, espiant-nos. Des d'aquell moment vaig estar a la seva disposició. Es va atansar, em va agafar pels cabells i em va fer tornar entrar a la cabana, al llit d'en Gottfried. Em va lligar i em va violar mentre el nostre pare encara flotava a l'aigua. I ni tan sols vaig oposar-hi resistència.

En Blomkvist va tancar els ulls. Estava completament avergonyit i desitjava haver deixat la Harriet Vanger en pau. Però la veu de la dona havia agafat una nova embranzida.

—Des d'aquell dia ell em va tenir dominada. Jo feia el que ell em deia que fes. Estava paralitzada, i l'única cosa que em va salvar va ser que la Isabella, o potser l'oncle Henrik, va decidir que en Martin necessitava un canvi d'aires després de la tràgica mort del seu pare, de manera que el va enviar a Uppsala. Evidentment ho va fer perquè sabia el que em feia i aquesta va ser la seva manera de resoldre el problema. T'asseguro que a en Martin no li va fer cap gràcia. L'any següent va venir a casa per les vacances de Nadal, i me les vaig apanyar per mantenir-me allunyada d'ell. Me'n vaig anar de viatge amb en Henrik, a Copenhaguen, entre Nadal i Cap d'Any. I durant les vacances d'estiu hi havia l'Anita. Vaig confiar en ella i no es va separar de mi en cap moment per assegurar-se que no se m'apropés.

—Fins que el vas veure a Jàrnvàgsgatan.

—M'havien dit que no aniria a la reunió familiar, que es quedaria a Uppsala. Però òbviament va canviar d'opinió i allà era, a l'altra banda del carrer, mirant-me. Em va somriure. Va ser com un malson horrible. Jo havia mort el meu pare i em vaig adonar que no m'alliberaria mai del meu germà. Fins aquell moment havia pensat suïcidar-me. En canvi, vaig triar fugir.

Va mirar en Blomkvist amb una expressió d'alleujament.

—Es fantàstic dir la veritat. Ara que ja la saps, què penses fer?

Capítol 27 Dissabte, 26 de juliol — Dilluns, 28 de juliol

En Blomkvist va passar a buscar la Salander a casa seva, a Lundagatan, a les deu del matí i la va dur al crematori de Norra. No es va moure del seu costat en tota la cerimònia. Durant molta estona van ser els únics assistents juntament amb el pastor, però quan va començar el funeral va entrar l'Armansky. Va saludar breument en Blomkvist amb el cap i es va quedar darrere la Salander, la qual va saludar posant-li la mà a l'espatlla. La noia va assentir amb el cap sense mirar-lo, com si ja sabés que era ell. Després els va ignorar a tots dos.

La Salander no li havia explicat res de la seva mare, però el pastor havia parlat amb algú de la residència i en Blomkvist va entendre que la causa de la mort havia estat una hemorràgia cerebral. La Salander no va dir res en tota la cerimònia. El pastor va perdre el fil del que estava dient dues vegades mentre es dirigia a la Salander, que el mirava directament als ulls. inexpressiva. Quan es va acabar, la noia va fer mitja volta i va marxar sense ni donar les gràcies ni dir adéu. En Blomkvist i l'Armansky van respirar fondo i es van mirar. —Està molt abatuda —va dir l'Armansky. —Ja ho sé —va dir en Blomkvist—. Has fet bé de venir.

—Jo no n'estic tan segur.

L'Armansky va clavar la mirada a en Blomkvist.

—Tingues cura d'ella si marxeu plegats al nord.

En Blomkvist li va prometre que ho faria. Es van acomiadar i van dir adéu al pastor a la porta de l'església. La Salander ja era al cotxe, esperant.

La Salander havia de tornar a Hedestad a buscar la moto i els estris que havia agafat de Milton Security. Fins que no van ser a Uppsala, no va trencar el silenci i li va preguntar com li havia anat el viatge a Austràlia. En Blomkvist havia aterrat a Arlanda la nit passada, tard, i havia dormit poc. Durant el viatge li va explicar la història de la Harriet Vanger. La Salander es va estar en silenci durant una mitja hora abans d'obrir la boca.

—Puta… —va deixar anar la noia.

—Qui?

—La Harriet Vanger dels collons. Si hagués fet alguna cosa el 1966, en Martin Vanger no hauria estat matant i violant dones durant trenta-set anys.

—La Harriet sabia que el seu pare assassinava dones, però no tenia ni idea que en Martin hi tingués res a veure. Va fugir d'un germà que la violava i que l'amenaçava de revelar que havia mort el seu pare si no feia el que li deia.

—Ximpleries.

Després d'això van continuar en silenci fins a Hedestad. En Blomkvist feia tard a una reunió i la va deixar al desviament cap a l'illa de Hedeby. Li va preguntar si encara hi seria quan tornés.

—Penses quedar-te a passar la nit? —va preguntar ella.

—Crec que sí.

—Vols que em quedi?

En Blomkvist va sortir del cotxe, va anar cap a la noia i la va abraçar. Ella el va empènyer, gairebé amb violència. En Blomkvist va fer un pas enrere.

—Lisbeth, som amics.

—Vols que em quedi per tenir algú amb qui follar aquesta nit?

En Blomkvist se la va mirar, lentament. Aleshores va fer mitja volta, va entrar al cotxe i el va engegar. Va abaixar la finestreta. L'hostilitat de la Salander era evident.

—Vull ser amic teu —va dir-li ell—. Si tu no ho vols, aleshores no cal que hi siguis quan torni a casa.

En Henrik Vanger estava vestit i seia en una butaca quan en Frode va fer passar en Mikael a l'habitació de l'hospital. La primera cosa que li va preguntar va ser com es trobava.

—Crec que demà em deixaran sortir per a l'enterrament d'en Martin.

—Què t'ha explicat en Frode? En Henrik va desviar la mirada.

—M'ha explicat el que feien en Martin i en Gottfried. Això és molt, molt pitjor del que m'hauria imaginat mai. —Sé què li va passar a la Harriet. —Digue'm: com va morir?

—No va morir. Encara és viva. I si vols, a ella li encantaria veure't.

Els dos homes se'l van quedar mirant, com si el món s'hagués capgirat.

—Em va costar una mica convèncer-la de venir, però és viva, està molt bé i és aquí, a Hedestad. Ha arribat aquest matí i podria ser aquí en una hora. Si la vols veure, és clar.

En Blomkvist va haver d'explicar la història des del principi fins al final. En Henrik el va interrompre un parell de vegades per fer-li una pregunta o perquè repetís alguna cosa. En Frode no va dir res.

Quan va acabar d'explicar la història, en Henrik es va quedar en silenci. A en Blomkvist li feia por que tot plegat fos massa fort per al pobre vell, però en Henrik no va mostrar cap tipus d'emoció, llevat pel to de veu, que era una mica més dèbil quan va trencar el silenci.

—Pobra, pobreta Harriet. Si hagués vingut a explicar-m'ho…

En Blomkvist va mirar el rellotge. Faltaven cinc minuts per a les quatre.

—La vols veure? A ella li fa por que no la vulguis veure després de saber el que va fer.

—I les flors? —va preguntar en Henrik.

—L'hi vaig preguntar a l'avió, mentre tornàvem. A part de l'Anita, hi havia una altra persona de la família que s'estimava: tu. Per descomptat, era ella qui enviava les flors. Diu que esperava que d'aquesta manera entendries que era viva i que estava bé sense desemmascarar-se. Però com que la seva única via d'informació era l'Anita i se n'havia anat quan va acabar els estudis i no venia mai a Hedestad, la Harriet no tenia manera de saber com anaven les coses per aquí. Mai no va saber com paties, ni que et pensaves que es tractava del seu assassí que t'empaitava.

—Així doncs, era l'Anita qui enviava les flors.

—Treballava en una companyia aèria i viatjava per tot el món. Les enviava des d'on fos en aquell moment.

—Però, com vas saber que l'Anita l'ajudava?

—Era a la finestra de la Harriet.

—Però podia haver estat involucrada en… podia haver sigut l'assassina. Com vas saber que la Harriet era viva?

En Blomkvist se'l va mirar. Després va somriure per primera vegada des que havia tornat a Hedestad.

—L'Anita estava involucrada en la desaparició de la Harriet, però no podia haver-la mort.

—Com podies estar-ne segur?

—Perquè això no és una novella policíaca. Si l'Anita hagués mort la Harriet, fa anys que n'haurien trobat el cadàver. Era lògic que hagués ajudat la Harriet a fugir i amagar-se. La vols veure?

—Es clar que la vull veure.

En Blomkvist va trobar la Harriet a l'ascensor de la recepció. Al principi no la va reconèixer. Després d'aterrar a l'aeroport d'Arlanda la nit anterior, ella havia recuperat el color fosc dels seus cabells. Duia texans d'un blau gairebé negre, camisa blanca i una elegant jaqueta grisa. Se la veia radiant i en Blomkvist es va inclinar per fer-li un petó i donar-li ànims.

En Henrik es va aixecar de la cadira quan en Mikael va obrir la porta. La Harriet va inspirar profundament.

—Hola, Henrik —va dir.

El vell la va estudiar de dalt a baix. Aleshores la Harriet va avançar cap a ell i li va fer un petó. En Blomkvist va saludar en Frode amb el cap i va tancar la porta.

La Salander no era a casa quan en Blomkvist va tornar a l'illa de Hedeby. Tampoc no hi havia l'equip d'enregistrament de vídeos, ni la moto, ni la bossa amb la roba. La casa semblava buida. Tot d'una li va semblar estranya i irreal. Va mirar tots els papers que tenia al despatx i que havia de recollir i empaquetar per dur a casa d'en Henrik. Però no estava preparat per començar a fer-ho. Es va arribar fins al supermercat i va comprar pa, llet, formatge i alguna cosa per sopar. Quan va tornar, va escalfar aigua per al cafè, es va asseure al jardí i va llegir el diari sense pensar en res més.

A dos quarts de sis un taxi va travessar el pont. Tres minuts després va tornar per on havia vingut. En Blomkvist va poder veure la Isabella Vanger al seient de darrere.

S'havia adormit a la cadira del jardí quan, pels volts de les set, en Frode el va despertar.

—Com va amb en Henrik i la Harriet? —va preguntar ell.

—Aquesta trista història també té coses divertides —va contestar en Frode amb un somriure contingut—. Es pot creure que la Isabella ha anat corrents a veure en Henrik a l'hospital? L'havia vist arribar a vostè i estava completament fora de si. L'ha escridassat i li ha dit que havia de posar fi a tot aquest rebombori escandalós sobre la seva Harriet, i ha afegit que vostè era el responsable, amb les seves indagacions, que el seu fill hagués mort.

—Bé, en certa manera té raó.

—Ha ordenat a en Henrik que l'acomiadés i que s'assegurés que desapareixia. També li ha dit que parés de buscar fantasmes d'una vegada.

—Déu n'hi do!

—Ni tan sols ha mirat la dona que seia al costat del llit parlant amb en Henrik. Es deu haver pensat que es tractava d'algú de l'hospital. No oblidaré mai el moment en què la Harriet s'ha aixecat i ha dit: «Hola, mare.»

—Què ha passat?

—Hem hagut d'avisar un metge perquè atengués la Isabella. Ara mateix es nega a acceptar que és la Harriet, i l'acusa a vostè de portar una impostora.

En Frode se'n va anar a veure la Cecilia i l'Alexander per donar-los la notícia que la Harriet era viva i va deixar en Blomkvist amb les seves pròpies reflexions.

La Salander es va aturar i va omplir el dipòsit de la moto en una estació de servei al nord d'Uppsala. Havia conduït sense aturar-se, sempre endavant. Va pagar ràpidament i va tornar a la moto. La va engegar i va anar cap a la sortida, on es va aturar, indecisa.

Continuava de molt mal humor. Estava furiosa quan havia sortit de Hedeby, però la seva ràbia s'havia anat calmant amb el trajecte. No acabava d'entendre per què estava tan enfadada amb en Blomkvist, si és que realment estava enfadada amb ell.

Va pensar en en Martin Vanger, en la refotuda Harriet Vanger, en el refotut advocat Frode i en tot el refotut clan Vanger que governava el seu petit imperi a Hedestad sense deixar d'odiar-se entre si. Havien necessitat la seva ajuda. Normalment ni tan sols l'haurien saludada pel carrer, i encara menys li haurien confiat els seus secrets.

«Maleïda gentussa.»

Va respirar fondo i va pensar en la mare, que s'havia convertit en cendra aquell mateix matí. Ja no podria arreglar les coses mai més. La mort de la mare significava que la ferida no es curaria mai, ja que mai no obtindria una resposta a la pregunta que sempre li havia volgut fer.

Va pensar en l'Armansky, dret darrere seu durant la cerimònia. Li hauria hagut de dir alguna cosa. Si més no, deixar-li entendre que sabia que era allí. Però si ho hagués fet, hauria estat una excusa perquè ell li organitzés la vida. Si li hagués donat el dit petit, ell li hauria pres el braç sencer. A més, ell no ho entendria mai.

Va pensar en l'advocat, en Bjurman, que seguia sent el seu mentor i que, almenys de moment, estava controlat i feia el que li havia dit.

Va sentir un odi terrible i va serrar les dents amb força.

Aleshores va pensar en en Mikael Blomkvist i es va preguntar què diria quan descobrís que vivia sota tutela i que la seva vida era un caos de merda.

Es va adonar que en realitat no estava enfadada amb ell. Hi havia descarregat la seva ràbia, quan el que ella volia era matar algú. No tenia sentit estar-hi enfadada.

Els seus sentiments cap a ell eren ambigus.

En Blomkvist ficava el nas a la vida dels altres i tafanejava en la seva vida i… Però també li havia agradat treballar amb ell. Fins i tot això era un sentiment estrany: què significava treballar amb algú? No hi estava acostumada, però havia resultat inesperadament gratificant. No havia interferit en la seva vida, ni havia provat de dir-li com l'havia de viure.

Era ella la que l'havia seduït, i no al contrari. I havia resultat satisfactori.

Aleshores, per què se sentia com si el volgués bufetejar? Va sospirar i va alçar els ulls cap a un camió que passava per la interestatal E4.

En Blomkvist continuava al jardí quan, a les vuit del vespre, el va despertar el soroll d'una moto que travessava el pont i va veure la Salander que es dirigia cap a la casa. Va aparcar la moto i es va treure el casc. Es va apropar a la taula i va mirar la cafetera, que era buida i freda. En Blomkvist es va aixecar i la va mirar, sorprès. La noia va agafar la cafetera i va entrar a la cuina. Quan va sortir s'havia tret la caçadora de cuir i es va asseure. Duia texans i una samarreta amb la frase: «Puc ser molt puta. Posa'm a prova.»

—Em pensava que a hores d'ara ja series a Estocolm —va dir ell.

—He fet mitja volta a Uppsala.

—Un bon trajecte.

—Em fa mal tot.

—Per què has fet mitja volta?

No va respondre. En Blomkvist va esperar, en silenci, mentre prenien el cafè. Al cap de deu minuts la noia va dir: —M'agrada la teva companyia.

Eren unes paraules que mai abans no havien sortit de la seva boca.

—Ha estat… interessant treballar amb tu en aquest cas. —A mi també m'ha agradat treballar amb tu —va dir ell.

—El fet és que no havia treballat mai amb algú tan bo com tu. Entesos, ja sé que ets una hacker, que et mous en ambients sospitosos i que amb una única trucada pots organitzar una escolta telefònica illegal a Londres en vint-i-quatre hores, però obtens resultats.

La Salander el va mirar per primera vegada des que s'havia assegut a la taula. Coneixia tants secrets d'ella.

—Es així. M'agraden els ordinadors. No he tingut mai cap problema per llegir un text i assimilar tot el que diu.

—La teva memòria fotogràfica —va comentar ell amb tacte.

—Ho admeto. Ni tan sols sé com ho faig. No és només amb els ordinadors i les línies de telèfon, també em passa amb el motor de la moto, els aparells de televisió, les aspiradores, els processos químics o les fórmules d'astrofísica. Sóc un cas estrany, ho reconec, no sóc normal.

En Blomkvist va arrufar les celles. Es va quedar callat una bona estona.

«Síndrome d'Asperger —va pensar—. O alguna cosa per l'estil. Un talent per desxifrar esquemes i comprendre el raonament abstracte on els altres només hi veuen el caos.»

La Salander mirava a terra.

—La majoria de gent donaria el que fos per tenir el teu talent.

—No en vull parlar, d'això.

—Entesos. Estàs contenta d'haver tornat?

—No ho sé. Potser ha estat un error.

—Lisbeth, em podries dir què significa per a tu l'amistat?

—Es quan t'agrada algú.

—Òbviament, però què fa que t'agradi algú?

Ella es va encongir d'espatlles.

—Per a mi, l'amistat es basa en dues coses —va dir ell—. Respecte i confiança. S'han de donar els dos elements. I ha de ser recíproc. Pots respectar algú, però si no hi confies, l'amistat se'n va en orris. Ella seguia en silenci.

—Entenc que no ho vulguis discutir amb mi ara, però algun dia hauràs de decidir si confies en mi o no. Vull que siguem amics, però no ho puc fer tot sol.

—M'agrada anar-me'n al llit amb tu.

—El sexe no té res a veure amb l'amistat. Òbviament els amics poden anar-se'n al llit, però si hagués d'escollir entre el sexe i l'amistat, en el teu cas no hi ha cap dubte del que triaria.

—No ho entenc. Vols anar-te'n al llit amb mi o no?

—No hauries de tenir embolics sexuals amb la gent amb qui treballes —va xiuxiuejar ell—. Sempre porta problemes.

—M'he perdut alguna cosa, o no és cert que tu i l'Erika Berger cardeu sempre que podeu? I és una dona casada!

—L'Erika i jo… tenim una història que va començar molt abans que treballéssim plegats. El fet que sigui casada no és assumpte teu.

—Ah, ja ho entenc, de sobte ets tu el que no vols parlar de tu mateix. I això que m'estaves ensenyant que l'amistat és una qüestió de confiança.

—El que vull dir és que no parlo d'un amic a la seva esquena. Estaria traint la seva confiança. Tampoc parlaria de tu amb l'Erika a la teva esquena.

La Salander va rumiar en allò que li estava dient. S'havia convertit en una conversa profunda, i no li agradaven les converses profundes.

—M'agrada fer-ho amb tu —va dir ella.

—A mi també m'agrada… però podria ser el teu pare.

—No m'importa l'edat que tinguis.

—No, no pots oblidar la diferència d'edat. No és una bona base per a una relació duradora.

—Qui ha parlat de relació duradora? —va replicar la Salander—. Acabem de resoldre un cas en què uns homes amb trastorns sexuals hi tenien un paper clau. Si hagués de decidir, exterminaria aquesta mena d'homes, tots i cadascun d'ells.

—Bé, almenys tu parles clar.

—Sí —va dir ella amb el seu somriure tort—. Però resulta que tu no ets com ells. Es va aixecar.

—Vaig a dutxar-me, i després crec que em ficaré al teu llit, nua. Si creus que ets massa vell, hauràs de dormir al sofà.

La Salander podia tenir molts problemes, però la modèstia no n'era un. Ell no sabia com, però havia perdut qualsevol argument per rebatre-la. Al cap d'una estona va rentar les tasses del cafè i se'n va anar a l'habitació.

Es van llevar a les deu, es van dutxar junts i van esmorzar al jardí. A les onze, l'advocat Frode els va trucar per dir-los que el funeral seria a les dues del migdia, i els va preguntar si hi anirien.

—No ho crec —va dir en Mikael.

En Frode li va preguntar si podia anar a la caseta cap a les sis de la tarda per parlar amb ell. En Mikael li va dir que sí.

Va dedicar la resta del dia a ordenar els papers, ficar-los en carpetes i portar-los al gabinet d'en Henrik. Al final, només li va quedar la seva llibreta de notes i dues carpetes amb el cas d'en Hans-Erik Wennerstròm, que feia sis mesos que no obria. Va sospirar i les va ficar a la bossa.

En Frode va telefonar per dir-los que arribaria més tard. cap a les vuit. Quan va arribar, encara anava vestit per a l'enterrament i se'l veia alterat quan va seure al banc de la cuina. Va acceptar, agraït, la tassa de cafè que li va oferir la Salander. La noia va seure a l'altra taula amb l'ordinador, mentre en Blomkvist preguntava com havia encaixat la reaparició de la Harriet la resta de la família.

—Es podria dir que ha aconseguit fer ombra a la mort d'en Martin. Ara la premsa ja sap que és aquí.

—I com esteu explicant la situació?

—La Harriet ha parlat amb un periodista del Kuriren. La història és que es va escapar de casa perquè no s'avenien amb la família, però que sens dubte li ha anat tot molt bé i ara és propietària d'una empresa tan important com el grup Vanger.

En Blomkvist va fer un xiulet.

—Em van explicar que les ovelles, a Austràlia, donaven molts diners, però no sabia que el ranxo els anés tan bé.

—El seu ranxo d'ovelles va de meravella, però no és la seva única font d'ingressos. El grup Cochran també posseeix mines, òpals, empreses manufactureres, de transports, d'electrònica i moltes altres coses.

—Vaja! I què passarà ara?

—Sincerament, no ho sé. La gent ha anat venint durant tot el dia, i la família està reunida per primera vegada en molts anys. Hi són tant per la banda d'en Fredrik com per la d'en Johan Vanger, i també, de les noves generacions, els majors de vint anys. Hi deu haver uns quaranta Vangers a Hedestad aquest vespre! La meitat són a l'hospital amb en Henrik, i l'altra meitat són al Grand Hotel parlant amb la Harriet.

—La Harriet deu ser la gran sensació. Qui sap tota la història d'en Martin?

—Ara mateix només jo, en Henrik i la Harriet. Hem estat parlant una bona estona. En Martin i… el teu descobriment sobre la seva vida innominable està eclipsant tota la resta en aquests moments. Ha comportat una crisi enorme per a l'empresa.

—Ja m'ho imagino.

—No hi ha un hereu clar, però la Harriet es quedarà a Hedestad un temps. La família està intentant esclarir qui és propietari de què, com es divideix l'herència i tot aquest tipus de coses. Fet i fet, a ella n'hi corresponia una part, que hauria estat molt quantiosa si hagués estat aquí tots aquests anys. Es complicat.

En Mikael reia. A en Frode no li feia cap gràcia.

—La Isabella s'ha desmaiat durant l'enterrament. Ara és a l'hospital. En Henrik diu que no pensa anar-la a veure.

—I fa ben fet.

—Així i tot, l'Anita ve de camí des de Londres. He de convocar una reunió familiar per a la setmana que ve. Serà la primera vegada en vint-i-cinc anys que hi participo.

—Qui s'ocuparà de la gerència de la corporació?

—En Birger voldria ser el nou gerent, però no és el millor candidat. De moment, en Henrik farà les funcions de gerent des de l'hospital fins que es contracti algú de fora de la família, o de la família…

En Blomkvist va arquejar una cella.

—La Harriet? No pot ser…

—Per què no? Estem parlant d'una dona de negocis altament respectada i competent.

—Té una empresa a Austràlia de la qual s'ha d'ocupar.

—Es cert, però el seu fill, en Jeff Cochran, n'està al càrrec mentre ella és fora.

—És el gestor de sementals d'un ranxo d'ovelles. Si ho vaig entendre bé, la seva feina és encarregar-se que les ovelles es reprodueixin correctament.

—També es va llicenciar en economia a Oxford i en dret a Melbourne.

En Blomkvist va pensar en l'home musculat i sense samarreta que l'havia dut pel barranc i va intentar imaginar-se'l amb corbata. Per què no?

—Tot això trigarà un temps a decidir-se —va dir en Frode—. Però seria una gerent perfecta. Amb un equip adient podria significar un nou impuls per a la corporació.

—No té experiència…

—És cert. No pot aparèixer un dia del no-res i començar a dirigir una empresa. Però el grup Vanger és internacional, i també podríem fer venir un gerent nord-americà que no parlés ni una paraula de suec… així van els negocis.

—Tard o d'hora us haureu d'enfrontar al problema del soterrani d'en Martin.

—Ja ho sé. Però no podem dir res sense que això perjudiqui la Harriet… Afortunadament no sóc jo qui ha de prendre la decisió en aquest assumpte.

—Maleït sia, no em puc creure que s'intenti amagar que en Martin era un assassí en sèrie.

—Mikael, em trobo en una situació… molt incòmoda.

—Expliqui's.

—Tinc un missatge d'en Henrik. Li està enormement agraït per la feina que ha fet i considera que vostè ha complert la seva part del contracte. Això significa que l'allibera de totes les seves obligacions pel que fa a aquest cas i que ja no cal que visqui ni treballi aquí, a Hedestad. De manera que, des d'ara mateix, se'n pot tornar a Estocolm i dedicar-se als seus altres objectius.

—És a dir, que vol que foti el camp.

—Es clar que no. Vol que vostè el vagi a veure per parlar sobre el futur. Diu que espera poder continuar amb la seva participació a Millennium sense problemes. Però…

En Frode semblava estar encara més incòmode, si és que això era possible.

—No m'ho digui, advocat, ja no vol que escrigui la història de la família Vanger.

En Frode va assentir amb el cap. Va agafar una llibreta de notes, la va obrir i la va apropar a en Mikael. —Li ha escrit aquesta carta.

—En Henrik també diu que, si li cal una compensació per les pèrdues econòmiques que es puguin derivar del fet de no publicar la història, està disposat a negociar.

—En Henrik Vanger prova de fer-me callar. Digui-li que m'estimaria més que no m'hagués fet mai aquella oferta.

—La situació és igual de complicada per a en Henrik que per a vostè. Li cau bé, i el considera amic seu.

—En Henrik Vanger és un cabronàs molt intelligent —va dir en Blomkvist. Estava furiós—. Vol enterrar aquesta història i juga amb les meves emocions perquè sap que el respecto. I em diu que tinc via lliure per publicar el que vulgui, però que si ho faig haurà de considerar la seva actitud respecte a Millennium.

—Tot ha canviat des del moment en què ha aparegut la Harriet.

—I ara en Henrik està mesurant quin és el meu preu. No vull fer mal a la Harriet, però algú ha de dir alguna cosa de les dones que van morir al soterrani d'en Martin. Advocat, ni tan sols sabem quantes dones va torturar i assassinar. Qui parlarà en nom d'elles?

La Salander va aixecar el cap de l'ordinador. Va parlar en veu baixa per preguntar a en Frode:

—I ningú de la seva empresa vindrà i intentarà fer-me callar a mi?

En Frode va semblar sorprès. Un cop més l'havia estat ignorant.

—Si en Martin Vanger fos viu, jo ja l'hauria exposat a la vergonya pública —va continuar ella—. Fos quin fos l'acord que en Mikael hagués fet amb vostè, jo enviaria la seva història detallada al primer rotatiu que trobés. I, si hagués pogut, l'hauria tancat a la seva pròpia cambra de tortura, l'hauria lligat a la taula i li hauria clavat agulles per tot el cos. Malauradament és mort.

Es va girar cap a en Blomkvist.

—La solució em sembla bé. Cap decisió nostra no podrà reparar el mal que en Martin Vanger va fer a les seves víctimes. Però ara estem en una situació interessant. Et trobes en una posició en què pots continuar fent mal a dones innocents, i en especial a la tal Harriet que tan ràpidament vas defensar mentre l'altre dia veníem amb el cotxe. La meva pregunta és: què és pitjor, que en Martin Vanger la violés a la cabana o que tu li facis el mateix per escrit? Tens un bon dilema. Potser el comitè d'ètica del collegi de periodistes et pugui ajudar a prendre una decisió.

Va fer una pausa. En Blomkvist no la podia mirar a la cara. Va clavar la vista a la taula.

—Però jo no sóc periodista —va dir al final.

—Què vols? —li va preguntar en Frode.

—En Martin enregistrava les seves víctimes. Vull que faci tot el possible per identificar-ne tantes com pugui i que faci el que calgui perquè les seves famílies rebin la compensació que es mereixen. I després vull que el grup Vanger doni dos milions de corones a l'any i de forma vitalícia a l'organització SOS Dones.

En Frode va fer uns petits càlculs i va assentir amb el cap.

—Podràs viure amb això, Mikael? —va dir la Salander.

En Blomkvist estava desesperat. Havia dedicat la seva vida professional a treure a la llum coses que la gent intentava amagar, i no podia ser còmplice d'ocultar els terribles crims que en Martin Vanger havia comès al soterrani. Ell, que tant havia criticat els seus companys per no publicar la veritat, es trobava allà, assegut, discutint, fins i tot negociant, l'encobriment més macabre que havia conegut mai.

Va seure en silenci durant una llarga estona. Després va assentir amb el cap.

—Que així sigui —va dir en Frode—. I pel que fa a l'oferta d'en Henrik de compensar-lo econòmicament…

—Es pot quedar tots els diners per a ell sol. I ara, advocat, vull que marxi. Entenc la seva posició, però ara mateix estic tan enfurismat amb vostè, amb en Henrik i amb la Harriet, que si es queda una estona més deixarem de ser amics.

En Frode no va fer cap gest d'anar-se'n.

—Encara no me'n puc anar. No he acabat. Tinc un altre missatge per a vostè, i aquest tampoc no li agradarà. En Henrik insisteix que l'hi digui avui. Pot anar a l'hospital demà al matí i parlar-ne amb ell, si vol.

En Blomkvist va alçar la vista i li va clavar la mirada.

En Frode va continuar.

—Aquesta ha estat la pitjor cosa que he hagut de fer en tota la meva vida. Però crec que posar totes les cartes damunt la taula i parlar amb franquesa és l'única cosa que pot salvar la situació ara mateix.

—Així doncs, finalment parlem amb franquesa?

—Quan en Henrik el va convèncer perquè acceptés la feina —va dir en Frode fent cas omís del seu sarcasme—, ni ell ni jo pensàvem que n'acabaríem traient res, de tot això. Ell ho sabia perfectament, però volia esgotar fins a la darrera oportunitat. Havia analitzat la seva situació, Mikael, sobretot gràcies a la informació recollida a l'informe de la senyoreta Salander. Es va aprofitar del seu aïllament, li va oferir una bona remuneració i va fer servir un bon esquer.

—En Wennerstròm.

En Frode va assentir amb el cap.

—Era una enganyifa?

—No, no —va dir en Frode.

La Salander va arquejar les celles amb interès.

—En Henrik complirà tot el que va prometre. Està intentant tancar una entrevista i publicarà un atac directe a en Wennerstròm. Després n'hi puc donar tots els detalls que vulgui, però la situació és la següent: quan en «Wennerstròm va entrar a formar part del departament financer del grup Vanger, va gastar molts milions de corones especulant amb divisa estrangera. Això va ser molt abans que l'especulació amb moneda estrangera es posés de moda. Ho va fer sense tenir cap autorització. Però les coses van començar a anar malament i es va trobar amb unes pèrdues de set milions de corones que va intentar ocultar, d'una banda, maquillant els comptes, i de l'altra amb especulacions encara més arriscades. Òbviament, tot va sortir a la llum i el van acomiadar.

—En va treure algun benefici, ell?

—I tant! Es va quedar mig milió de corones que, ironies de la vida, va ser el capital inicial del grup Wennerstroem. Tot això ho tenim documentat. Pot fer servir la informació de la manera que vulgui i en Henrik donarà suport públicament a l'acusació. Però…

—Però aquesta informació no té cap mena de valor, oi, Dirch? —va replicar en Blomkvist donant un cop de puny damunt la taula—. Tot això va passar fa trenta anys, i és aigua passada.

—Vostè haurà confirmat que en Wennerstròm és un estafador.

—Això preocuparà en Wennerstròm quan surti a la llum, però no li farà cap mena de mal. Se'n sortirà amb una nota a la premsa dient que en Henrik Vanger és un vell que ja no és ningú i que només vol robar-li l'empresa, i que a més ell actuava segons les ordres d'en Henrik. Fins i tot encara que no pugui demostrar la seva innocència, aixecarà tanta pols que ningú no es prendrà la història seriosament.

En Frode estava abatut.

—M'han enganyat —va dir en Blomkvist.

—No era la nostra intenció.

—Em maleeixo a mi mateix. M'aferrava a un vaixell que s'enfonsava, i me n'hauria d'haver adonat. —Va deixar anar una sonora riallada—. En Henrik és un vell tauró. Estava venent un producte i em va dir el que jo volia sentir. Es hora que se'n vagi, advocat.

—Mikael… em sap greu que… —Dirch, fora!

La Salander no sabia si acostar-se a en Blomkvist o deixar-lo en pau. Ell mateix li va resoldre el dilema quan va agafar la jaqueta sense dir res i va sortir tancant amb un cop de porta.

El va estar esperant asseguda a la cuina durant més d'una hora. Se sentia tan malament que va endreçar la taula i va rentar els plats, una tasca que sempre deixava per a en Blomkvist. De tant en tant, s'apropava a la finestra per veure si arribava. Al final, estava tan nerviosa que es va posar la caçadora i va sortir a buscar-lo.

Primer va anar caminant cap al port, on les cabanes encara tenien la llum encesa, però no hi havia ni rastre d'ell. Va continuar pel camí que vorejava la costa i que acostumaven a recórrer durant les seves passejades nocturnes. La casa d'en Martin Vanger era a les fosques i ja tenia l'aspecte d'estar abandonada. Va pujar per les roques on solien asseure's i parlar, i després se'n va tornar a casa. Encara no havia tornat.

Va anar a l'església. Ni rastre. No sabia què fer. Va anar a la moto a buscar una llanterna i va tornar a fer el camí que vorejava la costa. Va trigar una mica a resseguir el camí, i encara més a trobar el sender fins a la cabana d'en Gottfried. Quan ja gairebé hi era, la cabana va aparèixer de forma amenaçadora enmig de la foscor, rere uns arbres. En Blomkvist no era al porxo i la porta estava tancada.

Havia fet tota la volta a la casa, quan es va aturar i va retrocedir pel caminet d'accés. Va discernir la silueta d'en Blomkvist en la foscor del moll on la Harriet Vanger havia ofegat el seu pare. Va sospirar alleujada.

Ell la va sentir com venia cap al moll i es va tombar. La noia es va asseure al seu costat, sense dir-li res. Al final, en Blomkvist va trencar el silenci.

—Perdona'm. Necessitava estar sol una estona. —Ja ho sé.

La noia va encendre dues cigarretes i n'hi va donar una. En Blomkvist la va mirar. La Salander era la persona més asocial que havia conegut mai. Normalment defugia qualsevol intent de parlar d'assumptes personals, i no havia expressat mai cap tipus de simpatia. Li havia salvat la vida i ara l'havia anat a buscar enmig de la nit. Li va passar un braç per damunt l'espatlla.

—Ara ja sé quin és el meu preu —va dir ell—. Hem abandonat aquelles dones. Tenen la intenció d'enterrar tota la història. Tot el que vam trobar al soterrani d'en Martin caurà en l'oblit.

La Salander no va respondre.

—L'Erika tenia raó —va prosseguir ell—. M'hauria anat millor si me n'hagués anat un mes a Espanya i hagués tornat amb les idees fresques per enfrontar-me a en Wennerstròm. He perdut tots aquests mesos.

—Si te n'haguessis anat a Espanya, en Martin Vanger continuaria fent de les seves al soterrani.

Van estar asseguts una bona estona, fins que al final ell va dir de tornar a casa.

En Blomkvist es va adormir abans que la Salander. La noia estava estirada, escoltant la seva respiració. Al cap d'una estona se'n va anar a la cuina i, a les fosques, es va asseure al banc. Va fumar-se unes quantes cigarrets mentre rumiava. Des del començament sabia que en Vanger i en Frode l'enganyarien. Formava part de la seva naturalesa. Però era problema d'en Blomkvist, i no pas d'ella. O no?

—Què?

—Tinc una pregunta. Seu.

Al capdavall va prendre una decisió. Va apagar la cigarreta i va anar a l'habitació, va encendre el llum i va despertar en Mikael. Eren dos quarts de tres de la matinada.

En Blomkvist es va incorporar, completament somnolent.

—Quan et van condemnar, per què no et vas defensar? En Blomkvist es va fregar els ulls i va mirar el despertador. —Lisbeth, és una història molt llarga. —Tinc temps. Explica-me-la.

Es va quedar immòbil uns minuts, rumiant el que havia de dir-li. Finalment va optar per la veritat.

—No tenia cap defensa. La informació de l'article era errònia.

—Quan vaig entrar al teu ordinador i vaig llegir els correus electrònics que et vas intercanviar amb l'Erika Berger, hi havia moltíssimes referències al cas Wennerstròm, però us limitàveu a discutir detalls pràctics sobre el judici i no parlàveu del que va passar en realitat. Què és el que va anar malament?

—Lisbeth, no puc explicar-te la història real. Vaig caure en una trampa. L'Erika i jo tenim molt clar que si expliquem a algú el que va passar realment, perdríem encara més credibilitat.

—Escolta'm, Kalle Blomkvist, ahir a la tarda vas estar predicant sobre l'amistat i la confiança i tot això. No tinc intenció de penjar la història a Internet.

En Blomkvist va protestar. Eren altes hores de la nit. No podia pensar en tota aquella història ara mateix. Però ella no tenia intenció de moure's d'allà fins que no l'hi expliqués. En Blomkvist es va aixecar, es va rentar la cara i va posar aigua a la cafetera. Després va tornar al llit i li va explicar com el seu vell amic d'escola Robert Lindberg li havia despertat la curiositat a Arholma.

—Vols dir que el teu amic mentia?

—No, no, i és clar que no. Em va explicar exactament el que sabia, i jo vaig comprovar tots i cadascun dels detalls als documents de l'auditoria de la comissió de vigilància i control del mercat de valors. Fins i tot vaig anar a Polònia i vaig fotografiar la barraca feta amb quatre llaunes on suposadament hi havia l'enorme fàbrica de Minos. Vaig entrevistar diverses persones que havien treballat a l'empresa. Tothom em va dir exactament el mateix. —No ho entenc.

En Blomkvist va sospirar. Va trigar una mica a tornar a parlar.

—Tenia una història boníssima. Encara no m'havia enfrontat a en Wennerstròm, però la història era sòlida; si l'hagués publicat en aquell moment, li hauria fet una molt mala passada. Potser no l'haurien condemnat per frau, perquè els auditors ja havien arribat a un acord, però hauria fet malbé la seva reputació.

—Què va passar?

—Mentrestant, algú es va assabentar del que jo estava investigant i en Wennerstròm ho va saber. De sobte em van començar a passar una sèrie de coses estranyes. Primer em van amenaçar. Eren trucades anònimes des de telèfons que no es podien rastrejar. També van amenaçar l'Erika. Es tractava de les típiques amenaces de «deixa-ho estar o et penjarem de la porta d'un graner» i coses així. Per descomptat, ella estava molt trasbalsada.

Va agafar una cigarreta a la Salander.

—Després va passar una cosa molt desagradable. Un dia que vaig sortir tard de l'oficina em van atacar dos homes que se'm van tirar al damunt i em van colpejar. Em van obrir el llavi i vaig quedar estès al bell mig del carrer. No els vaig poder identificar, però un d'ells semblava un vell àngel de l'infern, aquells aficionats a les motos.

—I després?

—Tots aquests fets van provocar que l'Erika es posés més nerviosa, i jo més tossut. Vam reforçar la seguretat a Millennium. El problema era que tot plegat era desproporcionat pel contingut de la història. No podíem arribar a entendre per què estava passant tot allò.

—Però l'article que vas publicar era diferent.

—Exacte. De sobte vam fer un nou descobriment. Vam trobar una font, algú molt proper al cercle d'en Wennerstròm. Aquesta font estava, literalment, amenaçada de mort i només ens hi podíem reunir en habitacions d'hotels. Ens va explicar que els diners del cas Minos els havien utilitzat per signar acords armamentístics amb els ústaixes de Croàcia. I no només això: la font ens va donar còpies de documents que ho corroboraven.

—Te la vas creure?

—Era llest. Sempre ens donava únicament la informació que ens duia a la font següent, que confirmava la història. Fins i tot ens va fer arribar una fotografia d'un dels millors amics d'en Wennerstròm encaixant la mà amb el comprador. Era un material molt bo, i tot semblava verificable. I, per tant, ho vam publicar.

—I era fals.

—Tot era fals, des del començament fins al final. Els documents eren falsificacions molt ben fetes. L'advocat d'en Wennerstròm va demostrar que la fotografia de l'amic d'en Wennerstròm amb el líder dels ústaixes era un muntatge de dues imatges diferents.

—Fascinant! —va dir la Salander.

—Ara que se sap el que va passar és molt fàcil veure com ens van manipular. La història original hauria fet mal a en Wennerstròm. Però aquella història s'havia convertit en una falsificació molt estudiada. Vam publicar un article que en Wennerstròm podia desmuntar punt per punt i demostrar la seva innocència.

—No podies tornar enrere i explicar la veritat? No tenies absolutament cap prova que era en Wennerstròm qui havia falsificat la foto?

—Si haguéssim mirat d'explicar la veritat i acusar en Wennerstròm de ser al darrere de tota aquella història, ningú no ens hauria cregut. Hauria semblat un intent desesperat de culpar un empresari innocent de la nostra estupidesa.

—Ja ho entenc.

—En Wennerstròm tenia dues barreres de protecció. Si s'hagués descobert la falsificació, hauria pogut dir que es tractava d'algun dels seus enemics que volia calumniar-lo. També aquí, nosaltres i Millennium, hauríem perdut tota credibilitat en publicar una informació falsa.

—De manera que vas preferir no defensar-te i acceptar la condemna.

—M'ho mereixia —va dir en Blomkvist—. L'havia difamat. Ara ja ho saps. Me'n puc tornar a dormir?

Va apagar el llum i va tancar els ulls. La Salander es va estirar al seu costat.

—En Wennerstròm és un gàngster. —Ja ho sé.

—No. Vull dir que sé del cert que és un gàngster. Treballa amb tothom, des de la màfia russa als càrtels de la droga colombians.

—Què vols dir?

—Quan vaig acabar l'informe per a en Frode, em va donar un altre encàrrec. Em va demanar que intentés esbrinar què havia passat realment al judici. Tot just acabava de començar a treballar-hi quan va trucar a l'Armansky i va cancellar la feina.

—M'imagino el perquè.

—Suposo que van abandonar la investigació quan vas acceptar l'encàrrec d'en Henrik Vanger. De seguida deixaria d'interessar.

—I?

—Bé, no m'agrada deixar les coses a la meitat. Vaig estar algunes setmanes… sense feina la darrera primavera. L'Armansky no tenia encàrrecs per a mi i vaig indagar una mica en el cas Wennerstròm, per distreure'm.

En Blomkvist es va asseure i va encendre el llum. Va mirar la Salander. Als ulls. La noia semblava que se sentís culpable.

—Vas descobrir alguna cosa?

—Tinc tot el seu disc dur al meu ordinador. Pots tenir totes les proves que vulguis que és un gàngster.

Capítol 28 Dimarts, 29 de juliol — Divendres, 24 d'octubre

En Blomkvist es va immergir en els documents de l'ordinador de la Salander durant tres dies, dossiers i més dossiers plens d'informació. El problema era que els temes canviaven contínuament. Una transacció d'opcions a Londres. Una permuta de divises a París a través d'un representant. Una empresa amb apartat de correus a Gibraltar. El saldo d'un compte del Chase Manhattan Bank de Nova York que de sobte es duplicava.

A més de tots aquells desconcertants interrogants, una societat mercantil amb 200.000 corones en un compte corrent sense moviments, registrada cinc anys abans a Santiago, Xile (una de les gairebé trenta societats similars en dotze països diferents i ni una sola pista del tipus d'activitat a la qual es dedicaven). Una societat mercantil inactiva amb domicili social a l'estranger? «Esperant què?» Una tapadora d'alguna altra activitat? L'ordinador no oferia cap pista de quina en duia de cap en Wennerstròm ni d'allò que per a ell era perfectament obvi i que, per tant, tampoc necessitava escriure en un document electrònic.

La Salander estava convençuda que la majoria d'aquests interrogants no es podrien respondre mai. Ells podien veure el missatge, però sense una clau no en podrien esbrinar mai el significat. L'imperi Wennerstròm era com pelar una ceba capa rere capa, un laberint d'empreses que eren propietàries d'unes altres. Companyies, comptes corrents, actius, valors. Els feia l'efecte que ningú (tal vegada ni en Wennerstròm mateix) podia tenir una visió completa de tot el conjunt. L'imperi Wennerstròm tenia vida pròpia.

Tot i això, hi havia una pauta, o com a mínim un indici de pauta. Un laberint d'empreses interdependents. L'imperi Wennerstròm estava valorat en una absurda forquilla que anava de 100 a 400 mil milions de corones, segons qui es consultés i com es calculés. Però si totes aquelles societats mercantils eren propietàries les unes de les altres, quin era el seu valor real, doncs?

Havien marxat de l'illa de Hedeby precipitadament a primera hora del matí, després que la Salander deixés caure la bomba que ara ocupava a totes hores la vida d'en Blomkvist. Van anar de dret a casa de la noia i es van passar dos dies al davant de l'ordinador mentre ella el guiava per l'univers d'en Wennerstròm. En Blomkvist tenia una pila de preguntes. Una era per pura curiositat.

—Lisbeth, com és possible que pràcticament li controlis l'ordinador?

—Es un petit invent que el meu amic Pesta es va empescar. En Wennerstròm té un portàtil IBM amb el qual treballa tant a casa com a l'oficina. Això vol dir que tota la informació és en un únic disc dur. A més, a casa seva té connexió de banda ampla. El Pesta va enginyar una mena de brida que es tanca al voltant del cable de banda ampla i jo, ara com ara, l'hi estic sotmetent a prova. Tot el que veu en Wennerstròm queda enregistrat per la brida, que envia les dades a un servidor d'algun altre lloc.

—Que no té cap tallafoc ell?

La Salander va somriure.

—I tant que té tallafoc. Però el quid de la qüestió és que la brida també funciona com una mena de tallafoc. Només cal un moment per piratejar-li l'ordinador d'aquesta manera. Posem, per exemple, que en Wennerstròm rep un correu electrònic; primer passa per la brida del Pesta i aleshores podem llegir-lo abans que travessi el seu tallafoc. Però el més enginyós de tot és que es reescriu el correu electrònic i s'hi afegeixen uns quants bytes del codi font. Això es repeteix cada cop que ell descarrega el que sigui al seu ordinador. Amb les fotos encara funciona millor. Navega molt per la xarxa. I cada vegada que es baixa una foto porno o que accedeix a una nova pàgina web, afegim unes quantes fileres de codi font. Al cap d'una estona, unes quantes hores o fins i tot dies, segons quant faci servir l'ordinador, en Wennerstròm ha descarregat un programa sencer d'aproximadament tres megabytes on cada bit porta agregat un altre bit.

—I?

—Quan els darrers bits són al seu lloc, el programa queda integrat al seu navegador d'Internet. Per a ell és com si l'ordinador se li bloquegés, i l'ha de tornar a arrencar. Durant l'arrencada s'hi installa un programa completament nou. Ell fa servir el Microsoft Explorer. La propera vegada que iniciï l'Explorer, en realitat estarà iniciant un programa del tot diferent que resulta invisible per al seu portàtil i que sembla i funciona ben bé com l'Explorer, però que també fa moltes altres coses. En primer lloc, controla el seu tallafoc i s'assegura que tot funcioni correctament. Aleshores comença a escanejar l'ordinador i transmet bits d'informació cada cop que ell clica amb el ratolí mentre navega. Al cap d'una estona, novament segons quant hi navegui, haurem arreplegat un mirall complet del contingut del seu disc dur en un servidor independent. I aleshores serà el moment de l'OH.

—L'OH?

—Perdó. El Pesta ho anomena l'OH. Opa hostil. —Ja ho entenc.

—La subtilesa de tot plegat és el que passa tot seguit. Quan l'estructura és a punt, en Wennerstròm té dos discs durs complets, un a la seva màquina i un altre al nostre servidor. La propera vegada que engegui l'ordinador, estarà engegant l'ordinador mirall. Ja no estarà treballant amb el seu ordinador; en realitat estarà treballant amb el nostre servidor. El seu ordinador anirà una mica més lent, però pràcticament és imperceptible. I quan jo estic connectada al servidor, puc punxar-li l'ordinador en temps real. Cada vegada que en Wennerstròm prem una tecla del seu ordinador, jo ho puc veure al meu.

—El teu amic també és hacker?

—Va ser ell qui va organitzar l'escolta telefònica a Londres. Es diria que no pinta res des del punt de vista social, però a la xarxa és una llegenda.

—Entesos —va dir en Blomkvist, fent-li un somriure de resignació—. Ara, la pregunta número dos: Per què no em vas parlar abans d'en Wennerstròm?

—No m'ho vas demanar.

—I si no t'ho hagués demanat… imaginem que no t'hagués conegut… t'hauries plegat de braços sense fer res, sabent que en Wennerstròm era un indesitjable mentre Millennium feia fallida?

—Ningú em va demanar que desemmascarés en Wennerstròm —va replicar la Salander en to sentenciós.

—Sí, però i en aquest cas?

—D'acord, d'acord… però t'ho he dit, oi?

En Blomkvist ho va deixar córrer.

La Salander va copiar el contingut del disc dur d'en Wennerstròm (uns cinc gigabytes) en deu CD i li va fer l'efecte com si s'hagués mudat a l'apartament d'en Blomkvist. Va esperar pacientment i va respondre totes les preguntes que ell li va fer.

—No entenc com pot ser tan refotudament cec per posar tots aquests draps bruts en un sol disc dur —va comentar en Blomkvist—. Si mai arribés a les mans de la policia…

—La gent no és gaire racional. Potser es pensa que la policia no li confiscaria mai l'ordinador.

—Com si estigués al marge de tota sospita. Admeto que és un fill de puta arrogant, però de segur que deu tenir assessors de seguretat que li aconsellen com ha de fer servir l'ordinador. En aquesta màquina hi ha dades que es deuen remuntar al 1993.

—L'ordinador en si és relativament nou. Fa un any que va sortir al mercat, però sembla que ell ha transferit tota la correspondència antiga i tota la resta de coses al disc dur en comptes de guardar-ho en CD. Però almenys fa servir un programa d'encriptació.

—Cosa que no serveix de res si tu ets dins del seu ordinador i li llegeixes les contrasenyes cada vegada que les tecleja.

Ja feia quatre dies que eren a Estocolm quan en Malm va trucar al mòbil d'en Blomkvist a les tres de la matinada.

—En Henry Cortez era en un bar amb la seva xicota aquesta nit.

—Ah, sí? —va dir en Blomkvist, encara mig adormit. —De camí cap a casa, han acabat al bar de l'estació Central.

—No és un lloc gaire bo per lligar-se-la. —Escolta. En Dahlman està de vacances. En Henry l'ha vist en una taula amb un paio. —I doncs?

—Doncs que en Henry ha reconegut l'home per la foto de signatura dels seus articles. En Krister Soder.

—El nom no em diu gran cosa, però…

—Treballa per a Finansmagasinet Monopol, que és propietat del grup Wennerstròm.

Al llit, en Blomkvist es va incorporar.

—Encara ets aquí?

—Sí, sóc aquí. No ha de voler dir res necessàriament res. En Sòder és periodista i potser es tracta d'un vell amic.

—Potser m'estic tornant paranoic, però no fa gaire Millennium va comprar una notícia a un periodista independent. Una setmana abans que nosaltres la publiquéssim, en Sòder va treure una exclusiva gairebé idèntica. Era aquell article sobre el fabricant de mòbils i el component defectuós.

—Entenc el que vols dir, però aquesta mena de coses solen passar. Has parlat amb l'Erika?

—No, no torna fins la setmana vinent.

—No facis res. Et tornaré a trucar més tard —va dir en Blomkvist.

—Problemes? —va preguntar la Salander.

—Millennium —va respondre en Blomkvist—. Hi he d'anar. Vols venir?

La redacció estava deserta. La Salander va trigar tres minuts a esbrinar la clau d'accés de l'ordinador d'en Dahlman i dos minuts més a transferir-ne el contingut a l'iBook d'en Blomkvist.

Probablement la major part dels correus electrònics d'en Dahlman eren al seu portàtil, i ells no hi tenien accés. Però mitjançant el seu ordinador de sobretaula de Millennium, la Salander va poder descobrir que en Dahlman, a més de la seva adreça de correu millennium.se, tenia una adreça personal a hotmail. Va trigar sis minuts a esbrinar-ne la clau i a descarregar la seva correspondència de tot l'últim any. Cinc minuts després en Blomkvist va tenir proves que en Dahlman havia filtrat informació sobre la situació de Millennium i que mantenia al corrent el director de Finansmagasinet Monopol dels articles que la Berger tenia pensat publicar a cada número. Els espiava, almenys des de la tardor.

Van apagar els ordinadors i van tornar a l'apartament d'en Mikael per dormir algunes hores. A les deu del matí va trucar en Christer Malm.

—Tinc proves que en Dahlman treballa per a en Wennerstròm —va dir en Mikael.

—Ho sabia. Genial, penso despatxar aquest porc fastigós avui mateix.

—No, no ho facis. No facis res en absolut.

—Res?

—Christer, confia en mi. En Dahlman encara és de vacances?

—Sí, torna dilluns.

—Quantes persones hi ha avui a la redacció? —Home, estem a mig gas.

—Pots convocar una reunió per a les dues del migdia? No diguis de què va. Ara vindré.

Hi havia sis persones al voltant de la taula de reunions. En Malm semblava cansat. En Cortez mostrava una cara d'enamorat com només els joves de 24 anys poden tenir. La Nilsson feia pinta de tenir els nervis a flor de pell; en Malm no havia explicat a ningú de què tractaria la reunió, però ella feia prou temps que era a l'empresa per saber que en passava alguna i se sentia molesta que l'haguessin mantingut al marge. L'única que semblava com sempre era la Ingela Oskarsson, empleada amb dedicació parcial que treballava dos dies a la setmana en simples tasques administratives, ocupant-se de la llista de subscriptors i coses per l'estil des que va ser mare, ara feia dos anys, mai no se la veia gaire tranquilla. L'altra empleada amb dedicació parcial era la periodista freelance Lotta Karim, que tenia un contracte similar al d'en Cortez i que tot just s'acabava de reincorporar a la feina després de les vacances. En Malm havia aconseguit que vingués en Magnusson, tot i que també estava de vacances.

En Blomkvist va començar saludant tothom efusivament i disculpant-se per ser absent tant de temps.

—Ni en Christer ni jo hem tingut temps d'informar l'Erika d'allò que avui ens ocupa, però us puc assegurar que en aquest cas també parlo en nom seu. Avui decidirem el futur de Millennium.

Va fer una pausa per deixar que aquelles paraules fessin el seu efecte. Ningú no va fer preguntes.

—Aquest darrer any ha sigut dur. Estic sorprès i orgullós que cap de vosaltres s'hagi estimat més buscar feina en un altre lloc. Amb això he d'entendre que o bé esteu tots com una cabra o bé sou extraordinàriament lleials i us encanta treballar en aquesta revista. Per tant, vull posar les cartes damunt la taula i demanar-vos un últim esforç.

—Un últim esforç? —va dir la Nilsson—. Sembla com si pensessis tancar la revista.

—Justa la fusta, Mònica —va replicar en Blomkvist—. T'ho agraeixo. Quan torni, l'Erika ens convocarà a tots a una trista reunió editorial per comunicar-nos que Millennium plegarà per Nadal i que tots esteu acomiadats.

Ara es va començar a escampar una certa inquietud entre els reunits. Fins i tot en Malm va creure per un moment que en Blomkvist ho deia de debò. Llavors tots es van fixar en el seu ample somriure.

—Aquesta tardor us tocarà fer un doble joc. La part desagradable és que el nostre benvolgut secretari de redacció, en Janne Dahlman, fa hores extres treballant com a informador per a en Hans-Erik Wennerstròm. Això vol dir que l'enemic sap exactament el que passa a la nostra redacció, la qual cosa explica la sèrie de contratemps que hem patit. Especialment pel que fa a tu, Sonny, quan els anunciants que semblaven segurs es van fer enrere sense avisar.

En Dahlman mai no havia tingut gaire acceptació a la redacció i, aparentment, la revelació no va ser cap gran sorpresa per a ningú. En Blomkvist va tallar els murmuris que es van produir.

—La raó per la qual us explico tot això és que confio absolutament en tots vosaltres. Sé que tots sou gent assenyada. Per això sé també que sabreu fer el paper que ens tocarà interpretar aquesta tardor. Es molt important que en Wennerstròm es cregui que Millennium està a punt de fer fallida. Vosaltres us encarregareu que s'ho empassi.

—I quina és la nostra situació real? —va preguntar en Cortez.

—Molt bé, és la següent: pel que diu la gent, Millennium té un peu a la tomba. Us dono la meva paraula que això no passarà. Millennium és més forta avui que ara fa un any. Quan s'acabi aquesta reunió, penso desaparèixer novament dos mesos més. Tornaré cap a la fi de l'octubre. I aleshores donarem el cop de gràcia a en Wennerstròm.

—I com ho farem? —va demanar la Nilsson.

—Ho sento, Mònica. No te'n vull donar més detalls, però estic escrivint un nou article i aquesta vegada farem bé les coses. Estic pensant fer un sopar de Nadal amb Wennerstròm rostit de primer i diversos crítics de postres.

Van pujar els ànims. En Blomkvist es preguntava com s'hauria sentit ell si hagués estat un dels que escoltaven. Escèptic? Molt probablement. Però, segons semblava, encara tenia «capital de confiança» entre el reduït personal de Millennium. Va alçar una mà.

—Perquè que això surti bé, és important que en Wennerstròm cregui que Millennium està fregant la fallida, perquè no vull que iniciï cap mena de revenja ni que es desempallegui de les proves que tinc intenció de treure a la llum. Per tant, començarem redactant el guió que haureu de seguir durant els propers mesos. En primer lloc, és essencial que res d'allò que es parli avui aquí no es posi per escrit ni que es comenti en cap correu electrònic. No sabem fins a quin punt en Dahlman ha estat tafanejant els nostres ordinadors i, per desgràcia, m'he adonat que és d'allò més senzill llegir els correus privats dels companys de feina. Així doncs… ho farem de manera completament oral. Si sentiu la necessitat de comentar alguna cosa, aneu a veure en Christer a casa seva. Amb molta discreció.

En Blomkvist va escriure «res de correus electrònics» a la pissarra blanca.

—En segon lloc, vull que comenceu a barallar-vos entre vosaltres, queixant-vos de mi quan en Dahlman estigui a prop. Compte, tampoc no exagereu. Simplement doneu via lliure al vostre jo més punyeter. Christer, vull que tu i l'Erika tingueu un desacord greu. Fes servir la teva imaginació i mostra't reservat pel que fa al motiu.

Va apuntar «començar a crear mala maror» a la pissarra blanca.

—En tercer lloc, quan l'Erika torni a casa, s'encarregarà que en Janne Dahlman es pensi que el nostre acord amb el grup Vanger, que ara com ara és qui ens treu les castanyes del foc, se n'ha anat en orris perquè en Henrik Vanger està greument malalt i en Martin Vanger ha mort en un accident de cotxe.

Va escriure la paraula «desinformació».

—El que vols dir és que l'acord és sòlid, doncs? —va preguntar la Nilsson.

—Creieu-me —va demanar en Blomkvist—, el grup Vanger arribarà fins on calgui per assegurar la supervivència de Millennium. D'aquí a poques setmanes, posem cap a la fi d'agost, l'Erika convocarà una reunió per comunicar-vos els acomiadaments. Tots sabeu que es tractarà d'una ensarronada i que l'únic que farem fora serà en Dahlman. Però comenceu a parlar de buscar una altra feina i comenteu com quedarà de malament que Millennium surti al vostre currículum.

—De debò penseu que aquest joc acabarà salvant Millennium? —va dir en Magnusson.

—Sé que serà així. I, Sonny, vull que elaboris un informe fals cada mes sobre la caiguda d'anunciants i el nombre de subscriptors que s'han donat de baixa.

—Sembla divertit —va comentar la Nilsson—. <;Ho hem de mantenir de portes endins, aquí, a la redacció, o també ho hauríem de filtrar als altres mitjans?

—Mantingueu-ho de portes endins. Si apareixen rumors fora d'aquí, sabrem qui ho haurà esbombat. D'aquí a pocs mesos, si ens ho demanen, els podrem dir: els rumors no tenien fonament i mai no hem tingut intenció de tancar Millennium. El millor que podria passar és que en Dahlman anés escampant merda als altres mitjans. Si fi poguéssiu explicar alguna història creïble però completament poca-sol-ta, millor.

Es van passar una hora tramant un guió i repartint-se els diversos papers.

Després de la reunió en Blomkvist va prendre un cafè amb en Malm al Java de Horngatspuckeln.

—Christer, és molt important que vagis a buscar l'Erika a l'aeroport i la posis al dia de tot. L'has de convèncer perquè ens segueixi el joc. Com que la conec prou, voldrà enfrontar-se amb en Dahlman immediatament… però això no ha de passar en cap cas. No vull que en Wennerstròm s'ensumi res i aleshores es desempallegui de les proves. —Entesos.

—I procura que l'Erika es mantingui allunyada del correu electrònic fins que s'installi el programa d'encriptació PGP i aprengui a fer-lo servir. Es molt probable que, per mitjà d'en Dahlman, en Wennerstròm pugui llegir tots els correus electrònics que ens enviem entre nosaltres. Vull que tu i la resta del personal de la redacció us installeu el PGP. Feu-ho amb naturalitat. Us donaré el nom d'un assessor informàtic amb qui et posaràs en contacte perquè vingui a revisar la xarxa i tots els ordinadors de l'oficina. Que installi el programa com si es tractés d'un servei perfectament normal.

—Ho faré tan bé com pugui. Però, Mikael… en què estàs treballant?

—En en Wennerstròm. —Però en què exactament?

—Ara com ara, això ho he de mantenir en secret. En Malm semblava incòmode.

—Jo sempre he confiat en tu, Mikael. Això vol dir que tu no confies en mi? En Blomkvist va riure.

—És clar que confio en tu. Però ara mateix estic ficat en activitats delictives força greus que em podrien comportar dos anys de trena. És la forma de la recerca, com aquell qui diu, el que resulta dubtós… Faig servir els mateixos mètodes poc nets que en Wennerstròm. No vull que ni tu ni l'Erika, ni ningú de Millennium, s'hi vegi implicat.

—M'estàs amoïnant molt.

—Tranquil, Christer, i digues a l'Erika que l'article serà una bomba. I de les grosses.

—L'Erika insistirà a saber en què estàs treballant…

En Mikael va rumiar un segon. Tot seguit va somriure.

—Digue-li que a la primavera, quan va signar el contracte amb en Henrik Vanger a la meva esquena, em va deixar molt clar que ara només sóc un periodista, freelance normal i corrent que ja no seu a la junta i que no té cap influència en les polítiques de Millennium. Això vol dir que ja no tinc cap obligació de mantenir-la informada. Però prometo que, si es porta bé, ella serà la primera a qui oferiré l'article.

—S'enfilarà per les parets —va comentar en Malm alegrement.

En Blomkvist sabia que no havia estat del tot honest amb en Malm. Estava defugint la Berger deliberadament. El més natural hauria estat posar-se en contacte amb ella de seguida i explicar-li la informació que tenia. Però no volia parlar-hi. Havia agafat una dotzena de vegades el mòbil i havia començat a marcar el número. I cada cop havia canviat de parer.

Sabia molt bé quin era el problema. No podia mirar-la als ulls.

La seva participació en l'encobriment de l'afer de Hedestad era imperdonable des d'un punt de vista professional. No tenia ni idea de com podia explicar-l'hi sense mentir i, si hi havia una cosa que no havia pensat mai fer, era mentir a l'Erika Berger.

I, sobretot, no tenia forces per enfrontar-se amb aquest problema alhora que escometia en Wennerstròm. Així doncs, va descartar veure-la, va apagar el mòbil i va evitar parlar-hi. Però era conscient que el respir només podia ser temporal.

Just després de la reunió a l'editorial, en Mikael va anar a installar-se a la seva cabana de Sandhamn; feia més d'un any que no hi posava els peus. A l'equipatge duia dues capses d'arxius impresos i els CD que la Salander li havia donat. Va omplir el rebost, va tancar la porta, va obrir l'iBook i va començar a escriure. Cada dia sortia a fer una breu passejada i comprava els diaris i queviures. El port esportiu encara estava ple de iots, i la gent jove que havia agafat el veler del papa tenia el costum d'anar al Bar del Submarinista, a agafar una bona mona. En canvi, en Blomkvist amb prou feines hi parava esment. Ell s'asseia al davant de l'ordinador si fa no fa des del mateix instant en què obria els ulls fins que es desplomava al llit a la nit, esgotat.

Correu electrònic encriptat de la redactora en cap a l'editor amb permís de baixa :

Quan la Salander va anar a Sandhamn, hi va trobar un Blomkvist sense afaitar i amb bosses als ulls que li va fer una ràpida abraçada i li va demanar que fes cafè i que s'esperés mentre enllestia el que estava escrivint.

La Salander va donar un cop d'ull a la cabana i va decidir gairebé a l'instant que li agradava. Era a tocar d'una escullera, amb l'aigua a tres passes de la porta. Només feia 5x6 metres, però tenia un sostre tan alt que hi havia lloc per a unes golfes habilitades com a dormitori. Ella s'hi podia estar dreta, però en Blomkvist s'havia d'ajupir una mica. El llit era prou ample per als dos.

La cabana tenia un gran finestral que donava al mar, just al costat de la porta. Era on hi havia la taula de la cuina, que també feia d'escriptori. A la paret del costat de la taula hi havia un prestatge amb un reproductor de CD i una gran collecció d'Elvis Presley i rock dur, que no era la música que a ella fi agradava més.

En un racó hi havia una estufa de llenya, feta d'esteatita, amb un vidre frontal. La resta de l'escàs mobiliari consistia en un armari rober gran i una pica que també servia de safareig rere una cortina de dutxa. A la vora de la pica s'obria una petita finestra en un dels costats de la cabana. Sota l'escala de cargol que duia a les golfes, en Blomkvist havia construït un espai independent per a un lavabo i una dutxa. Tota la cabana estava pensada com si fos la cabina d'un vaixell, amb enginyosos recambrons per guardar-hi coses.

Durant la seva investigació personal sobre en Mikael Blomkvist, la Salander havia esbrinat que havia renovat la cabana i s'havia fet els mobles ell mateix; va extreure aquesta conclusió dels comentaris d'un amic que havia enviat un correu electrònic a en Mikael després de visitar-lo a Sandhamn i que havia quedat impressionat. Tot era net, modest i senzill, gairebé espartà. Podia entendre per què ell s'estimava tant aquesta cabana de Sandhamn.

Al cap de dues hores, va aconseguir distreure prou en Mikael perquè apagués l'ordinador amb posat de frustració, s'afaités i se l'emportés a fer una visita guiada per l'illa. Feia un temps plujós i ventós, i es van afanyar a tornar sota recer. En Blomkvist li va explicar el que estava escrivint, i la Salander li va donar un CD amb les últimes novetats de l'ordinador d'en Wennerstròm.

Aleshores ella se'l va endur a les golfes i s'ho va muntar prou bé per despullar-lo i distreure'l encara una mica més. Es va despertar tard a la nit i es va trobar sola al llit. Va mirar des de les golfes i el va veure assegut, al davant de l'ordinador, amb les espatlles encorbades. Es va quedar allà estirada una llarga estona, recolzada sobre un braç, observant-lo. Semblava content, i ella també se sentia estranyament satisfeta amb la vida.

La Salander només s'hi va estar cinc dies abans de tornar a Estocolm a fer una feina per a l'Armansky. Va invertir onze dies en l'encàrrec, va redactar l'informe i aleshores va tornar a Sandhamn. La pila de fulls impresos al costat de l'iBook d'en Mikael no parava de créixer.

Aquesta vegada s'hi va quedar quatre setmanes. Van caure en la rutina. Es llevaven a les vuit, esmorzaven i passaven una hora junts. Aleshores en Mikael treballava intensament fins a darrera hora de la tarda, moment en què sortien a fer un tomb i a fer-la petar. La Salander es passava bona part dels dies llegint llibres al llit o navegant per Internet amb el mòdem ADSL d'en Blomkvist. Procurava no molestar-lo durant el dia. Sopaven força tard, i només aleshores la Salander prenia la iniciativa i l'obligava a pujar al dormitori de les golfes, on s'esforçava perquè ell li dediqués tota la seva atenció.

Era com si fossin les primeres vacances de la Lisbeth en tota la seva vida.

Correu electrònic encriptat d' a :

A la primeria d'octubre la Salander va llegir una esquela a l'edició digital del Hedestads-Kuriren. Va parlar-ne amb en Blomkvist. La Isabella Vanger havia mort després d'una curta malaltia. La seva filla Harriet Vanger, acabada de tornar d'Austràlia, havia assistit al funeral.

Correu electrònic encriptat d' a :

L'endemà en Mikael va rebre un altre correu.

La Salander no sentia un gran interès pel que en Mikael estava escrivint. Va alçar la vista del llibre quan en Mikael li va comentar alguna cosa, però d'entrada no ho va entendre.

—Perdona. Pensava en veu alta. He dit que això és espantós.

—Què és espantós?

—En Wennerstròm va tenir una aventura amb una cambrera de vint-i-dos anys i la va deixar prenyada. Has llegit la correspondència amb el seu advocat?

—Mikael, rei… tens deu anys de correspondència, correus electrònics, acords, informes de viatges i Déu sap què més en aquest disc dur. No trobo en Wennerstròm tan fascinant per gravar-me sis gigues de porqueria al cap. En vaig llegir una mínima part, sobretot per satisfer la meva curiositat, i amb això en vaig tenir prou per saber que és una mala persona.

—Entesos. Però escolta això: la va deixar prenyada el 1997. Quan ella va demanar una compensació, l'advocat va fer que algú la convencés per avortar. M'imagino que la intenció era oferir-li una quantitat de diners, però ella no en va voler saber res. Aleshores la persuasió es va solucionar fent que el pinxo la mantingués sota l'aigua dins d'una banyera fins que la noia va avenir-se a deixar en Wennerstròm en pau. I l'idiota d'en Wennerstròm explica tot això per escrit a l'advocat en un correu electrònic… encriptat, és clar, però així i tot… no diu gaire a favor del quocient intellectual d'aquesta colla.

—Què li va passar a la noia?

—Va avortar, i en Wennerstròm va quedar content.

Durant deu minuts la Salander no va dir res. La mirada se li havia enfosquit tot d'una.

—Un altre home que odia les dones —va remugar finalment.

Va demanar-li els CD i es va passar els següents dies llegint els correus d'en Wennerstròm i altres documents. Mentre en Blomkvist continuava treballant, la Salander es quedava al dormitori de les golfes amb el PowerBook sobre els genolls, rumiant en l'insòlit imperi Wennerstròm.

Aleshores se li va acudir una idea que no podia exterioritzar. Per damunt de tot, es preguntava com és que no hi havia caigut abans.

A la darreria d'octubre en Mikael va apagar l'ordinador quan només eren les onze del matí. Va pujar al dormitori de les golfes i va lliurar a la Salander el que havia escrit. Llavors es va adormir. Ella el va despertar al vespre i li va donar la seva opinió sobre el reportatge.

Just després de les dues de la matinada, en Blomkvist va fer una última correcció del text.

L'endemà va tancar els finestrons i va tancar la cabana amb clau. Les vacances de la Salander s'havien acabat. I van tornar a Estocolm plegats.

Va treure el tema mentre prenien un cafè en gots de paper al ferri de Vaxholm.

—El que hem de decidir tots dos és què li expliquem a l'Erika. Es negarà a publicar-ho si no puc explicar com he aconseguit la informació.

L'Erika Berger. La redactora en cap d'en Blomkvist i amant des de feia molt de temps. La Salander encara no l'havia conegut i tampoc no estava segura de si ho volia. Ella veia la Berger com una nosa indefinible a la seva vida.

—Què en sap, de mi?

—Res. —En Blomkvist va sospirar—. La veritat és que l'he estat defugint des de l'estiu. Se sent molt frustrada perquè no li he explicat pràcticament res del que va passar a Hedestad. Sap que m'he estat a Sandhamn escrivint aquest article, és clar, però no sap de què va. —Hum…

—D'aquí a un parell d'hores tindrà el manuscrit. I aleshores em sotmetrà al tercer grau. La pregunta del milió és què li hauria d'explicar.

—I tu què li vols explicar?

—M'agradaria dir-li la veritat.

La Salander va arrugar el front.

—Lisbeth, l'Erika i jo ens passem el dia discutint. Pel que sembla, en part és així com ens comuniquem. Però és absolutament digna de confiança. Tu ets una font. Ella s'estimaria més morir que revelar qui ets.

—A quantes persones més els ho hauràs de dir?

—Absolutament a ningú més. L'Erika i jo ens emportarem el secret a la tomba. Però no fi explicaré el teu secret si no vols que ho faci. Tot i això, no tinc cap intenció de mentir a l'Erika, ni d'inventar-me una font que no existeix.

La Salander hi va rumiar fins que van atracar a la vora del Grand Hotel. «Anàlisi de les conseqüències.» A contracor, finalment va donar permís a en Blomkvist perquè la presentés a l'Erika. Ell va encendre el mòbil i va fer la trucada.

La Berger estava dinant amb la Malin Eriksson, a qui estava pensant contractar com a secretària de redacció. L'Eriksson tenia 29 anys i en feia cinc que treballava en feines temporals. No havia estat mai fixa enlloc i començava a dubtar que ho estigués mai. La Berger li va trucar, precisament el mateix dia en què la Malin acabava el seu darrer contracte temporal, per preguntar-li si li interessava presentar-se a la feina de Millennium.

—Es tracta d'una feina temporal durant tres mesos —va explicar la Berger—. Però si la cosa funciona, podria ser fixa.

—He sentit rumors que diuen que Millennium cessarà aviat les seves activitats.

La Berger va somriure.

—No hauries de fer cas dels rumors.

—Aquest tal Dahlman que substituiré… —L'Eriksson vacillava—. Treballarà per a una revista propietat d'en Hans-Erik Wennerstròm…

La Berger va assentir amb el cap.

—No és cap secret que estem enfrontats amb en Wennerstròm. I a ell no li agrada la gent que treballa per a Millennium.

—Així doncs, si accepto la feina de Millennium, també entraré dins d'aquesta categoria? —És molt probable. Sí.

—Però en Dahlman ha aconseguit una feina al Finans-magasinet Monopol, oi?

—Es podria dir que és una compensació d'en Wennerstròm per pagar-li els serveis prestats. Encara hi estàs interessada?

L'Eriksson va assentir amb el cap.

—Quan vols que comenci?

Aleshores va ser quan va trucar en Blomkvist.

Va fer servir la seva pròpia clau per obrir la porta de l'apartament d'en Blomkvist. Era la primera vegada des de la breu visita a la redacció per Sant Joan que ella el veia cara a cara. Va passar a la sala d'estar i es va trobar una escanyolida noia anorèctica asseguda al sofà, enfundada en una gastada caçadora de cuir i amb els peus al damunt de la tauleta. Primer va pensar que la noia tenia uns quinze anys, però això va ser abans de mirar-la als ulls. Encara estava estudiant aquesta aparició quan en Blomkvist va entrar amb una cafetera i un pastís.

—Perdona'm per haver passat de tu —va dir.

La Berger va decantar el cap. Li veia un aire diferent. En Blomkvist semblava desmillorat, més prim del que recordava. Els seus ulls semblaven avergonyits i, per un moment, va evitar mirar-la als ulls. Ella es va fixar en el coll. Hi va veure una marca vermella, pàllida, però clarament distingible.

—T'he estat defugint. Es molt llarg d'explicar i no me'n sento orgullós. Però ja en parlarem més tard… Ara et vull presentar aquesta jove. Erika, aquesta és la Lisbeth Salander. Lisbeth, l'Erika Berger, la redactora en cap de Millennium i la meva millor amiga.

La Salander es va fixar en la roba elegant de la Berger i en el seu posat de seguretat en si mateixa, i va decidir, en menys de deu segons, que molt probablement no seria la seva millor amiga.

La reunió va durar cinc hores. La Berger va trucar dues vegades per anullar altres reunions. Es va passar una hora llegint fragments del manuscrit que en Blomkvist li havia posat a les mans. Tenia un miler de preguntes, però era conscient que haurien calgut setmanes per respondre-les. El que importava era el manuscrit, que finalment va deixar sobre la taula. Si una mínima part d'aquestes afirmacions eren exactes, afrontaven una situació completament nova.

La Berger va mirar en Blomkvist. Mai no havia dubtat que fos una persona honrada, però ara se sentia confusa i es preguntava si l'afer Wennerstròm l'havia trastornat… si tot allò en què havia estat treballant no eren invencions producte de la seva imaginació. En aquell moment en Blomkvist desempaquetava dues capses de dades impreses. La Berger va perdre el color de la cara. Es clar que volia saber com havia obtingut tot aquest material!

Va costar una mica convèncer-la que aquesta noia tan estranya, que no havia dit ni piu durant la reunió, tingués accés illimitat a l'ordinador d'en Wennerstròm. I no només al seu… també havia piratejat els ordinadors de diversos advocats i socis del magnat.

La reacció immediata de la Berger va ser que no podien fer servir aquell material perquè l'havien obtingut per mitjans illegals.

Però, i tant que el podien fer servir. En Blomkvist recordava que ells no tenien cap obligació d'explicar com havien obtingut la informació. Bé podien tenir una font, amb accés a l'ordinador d'en Wennerstròm, que havia descarregat tot el seu disc dur en un CD.

Finalment la Berger es va adonar de l'arma que tenia a les mans. Se sentia esgotada i encara tenia moltes preguntes pendents, però no sabia per on començar. Finalment es va reclinar contra el respatller del sofà i va aixecar les mans.

—Mikael, què va passar a Hedestad?

La Salander va aixecar immediatament el cap. En Blomkvist va respondre amb una pregunta.

—Com et va amb la Harriet Vanger?

—Bé. Crec. Ens hem vist dues vegades. En Christer i jo vam pujar amb cotxe a Hedestad per a una reunió de la junta la setmana passada. Vam beure massa vi.

—I la reunió de la junta?

—La Harriet ha mantingut la seva paraula.

—Ricky, sé que et sents frustrada perquè t'he estat esquivant i donant-te excuses per no explicar-te el que va passar. Tu i jo no hem tingut mai secrets entre nosaltres i, de cop i volta, hi ha sis mesos de la meva vida que no em veig… amb ànims de parlar-te'n.

La Berger va mirar en Blomkvist als ulls. El coneixia del dret i del revés, però el que li va veure en la mirada era una cosa que no havia vist mai fins ara. Li estava demanant… li suplicava… que no fes preguntes. Ella va obrir la boca i el va escrutar, totalment desemparada. La Salander va observar el seu diàleg mut. Ella n'havia quedat exclosa.

—Va ser tan horrible?

—Va ser pitjor. He estat tement aquesta conversa. Et prometo que te'n parlaré, però m'he passat uns quants mesos reprimint els meus sentiments mentre en Wennerstròm absorbia tota la meva atenció… Encara no estic preparat. M'estimaria més que fos la Harriet qui t'ho expliqués.

—Què és aquesta marca que tens al coll?

—La Lisbeth em va salvar la vida allà. Si no hagués estat per ella, seria mort.

Els ulls de la Berger es van esbatanar. Va mirar la noia de la caçadora de cuir.

—I ara mateix hi has d'arribar a un acord. Ella és la nostra font.

La Berger es va quedar immòbil, rumiant. Aleshores va fer una cosa que va deixar parat en Blomkvist i va sobresaltar la Salander; fins i tot ella mateixa es va sorprendre. Tota l'estona que havia estat asseguda a la taula de la sala d'estar d'en Mikael, havia sentit els ulls de la Salander al damunt. Una noia taciturna amb vibracions hostils.

La Berger es va posar dreta, va rodejar la taula i va envoltar la noia amb els braços. La Salander es va retorçar com un cuc a punt de ser enfilat a l'ham.

Capítol 29 Dissabte, 1 de novembre — Dimarts, 25 de novembre

La Salander estava navegant pel ciber-imperi d'en Wennerstròm. Feia gairebé onze hores que no apartava la vista de la pantalla de l'ordinador. La idea que l'havia assaltada des d'un racó inexplorat del cervell durant la setmana passat a Sandhamn havia crescut fins a convertir-se en una ocupació maníaca. Durant quatre setmanes s'havia tancat al pis i havia fet cas omís de qualsevol intent de l'Armansky per comunicar-s'hi. S'havia passat dotze hores al dia davant de l'ordinador, i la resta d'hores havia estat rumiant en el mateix problema.

Al llarg de l'últim mes s'havia mantingut intermitentment en contacte amb en Blomkvist. Ell també estava preocupat i enfeinat a la redacció de Millennium. Havien parlat per telèfon un parell de vegades cada setmana i ella l'havia mantingut al corrent de la correspondència i d'altres activitats d'en Wennerstròm.

Per enèsima vegada va repassar fins a l'últim detall. No li feia por haver-se descuidat de res, però no estava segura d'haver entès la relació entre totes aquelles intricades connexions.

El cèlebre imperi d'en Wennerstròm era com un organisme viu i informe, tenia un cor que bategava i que el feia canviar de forma constantment. Estava format per opcions, obligacions, accions, societats comanditàries, interessos de préstecs, dipòsits, comptes bancaris, transferències i milers d'altres conceptes. Una proporció increïblement gran dels actius estava dipositada en societats tapadora de l'estranger que eren propietat d'algú altre.

Les anàlisis més optimistes del grup Wennerstròm, fetes per economistes de segona fila, calculaven el seu valor en més de 900.000 milions de corones. Es tractava d'una mentida o, si més no, d'una xifra del tot exagerada. Evidentment, en Wennerstròm no era cap pelacanyes. Ara bé, es calculava que els actius reals es valoraven entre uns 90 i uns 100.000 milions de corones, que no era cap broma. Per a una auditoria exhaustiva de la corporació sencera caldrien anys. Fet i fet, la Salander havia identificat prop de tres mil comptes independents i títols bancaris arreu del món. En Wennerstròm es dedicava a l'estafa a una escala tan gran que ja no es considerava delicte… sinó simplement negocis.

En alguna banda d'aquell deforme organisme, però, hi havia substància. Tres partides es repetien contínuament dins la jerarquia. Els actius fixos suecs eren irreprotxables i autèntics, exposats a la vista de tothom, a balanços d'exercici i a auditories. La firma nord-americana era sòlida, i un banc de Nova York servia de base per als diners líquids. El suc de la història es trobava en els negocis amb societats tapadora d'indrets com ara Gibraltar, Xipre o Macau. En Wennerstròm era com un supermercat que es dedicava al comerç illegal d'armes, el blanqueig de diners d'empreses sospitoses de Colòmbia i negocis d'allò més poc ortodoxos a Rússia.

Un compte bancari anònim de les illes Caiman tenia una particularitat: estava controlat personalment per en Wennerstròm però no estava relacionat amb cap companyia. Una part del tant per cent de cada negoci que feia en Wennerstròm es transferia directament a les illes Caiman via les societats tapadora a l'estranger.

La Salander treballava en una mena d'estat hipnòtic. Comptes bancaris… clic… correus electrònics… clic… balanços d'exercici… clic. Anotava les darreres transferències. Seguia la pista d'una petita transacció del Japó a Singapur i, tot seguit, d'allà, via Luxemburg, a les illes Caiman. En comprenia el funcionament. Era com si formés part dels impulsos del ciberespai. Petits canvis. L'últim correu. Un missatge breu d'un tema secundari enviat a les deu de la nit. El programa d'encriptació PGP… crrc, crrc… era una broma per a algú que ja era a dins del seu ordinador i podia llegir el missatge sense problemes:

La Berger ha deixat de tocar la pera amb la publicitat. S'ha rendit o en porta alguna de cap? La teva font a la redacció ens va assegurar que fregaven la fallida, però sembla com si acabessin de contractar algú nou. Esbrina què passa. En Blomkvist ha estat treballant a Sandhamn les darreres setmanes, però ningú no sap què ha estat escrivint. Aquests darrers dies se'l va veure per la redacció. Pots aconseguir una galerada del pròxim número? HEW.

Res de transcendental. Deixem que s'hi amoïni. «L'has ben cagada, amic meu.» A dos quarts de sis del matí, va apagar l'ordinador i va obrir un nou paquet de cigarretes. S'havia begut quatre, no, cinc Cola-coles durant la nit, i ara en va obrir una sisena i va anar a seure al sofà. Només duia unes calces i una samarreta de camuflatge descolorida amb propaganda de la revista Soldier of Fortune i el lema: «Mateu-los a tots i que Déu els triï.» Es va adonar que tenia fred i va agafar una flassada per tapar-se.

Se sentia exultant, com si hagués consumit una substància dubtosa i probablement illegal. Va concentrar la vista en el fanal del carrer, més enllà de la finestra, i es va quedar quieta mentre se li disparava el cervell. La mama… clic… la meva germana… la Mimmi… clic… en Holger Palmgren. Les Evil Fingers. I l'Armansky. La feina. La Harriet Vanger. Clic. En Martin Vanger. Clic. El club de golf. Clic. L'advocat Bjurman. Clic. Fins el més petit de tots aquells refotuts detalls li venien al cap encara que s'esforcés perquè no fos així.

Es va preguntar si en Bjurman gosaria despullar-se mai més al davant d'una dona, i si ho feia, com s'ho manegava per explicar els tatuatges de la panxa. I la propera vegada que anés al metge, com s'ho muntaria per no haver de treure's la roba?

I després, en Mikael Blomkvist. Clic.

El considerava una bona persona, possiblement amb un complex de «primer de la classe» que de vegades se li veia massa. A més, era insuportablement ingenu pel que feia a certs temes morals elementals. Tenia una personalitat indulgent i compassiva que buscava explicacions i excuses a la manera de comportar-se de la gent, i no entendria mai que els malparits d'aquest món només entenien un llenguatge. Segons com, se sentia estranyament protectora cada cop que hi pensava.

No es va adonar del moment en què es va quedar adormida, però es va despertar a les nou del matí amb torticoli i el cap repenjat contra la paret de darrere del sofà. Va anar fent tentines fins al dormitori i es va quedar adormida novament.

Sens dubte, es tractava del reportatge de la seva vida. Per primera vegada en un any i mig, la Berger estava contenta com només ho podia estar una redactora en cap que té una primícia espectacular al forn. Ella i en Blomkvist estaven acabant de polir l'article una vegada més, quan la Salander va trucar al mòbil d'en Mikael.

—M'havia oblidat de comentar-te que en Wennerstròm comença a amoïnar-se pel que has estat fent darrerament, i ha demanat una galerada del pròxim número.

—Com saps que… ah, no em facis cas. Tens cap idea de com ho vol fer?

—No. Només suposicions lògiques.

En Blomkvist va reflexionar alguns segons.

—L'impressor! —va exclamar.

La Berger va arquejar les celles.

—Si no tens res a fer a la redacció, no hi ha gaires més possibilitats. Llevat que un dels seus pinxos pensi fer-te una visita nocturna a casa.

En Blomkvist es va girar cap a la Berger.

—Contracta un nou impressor per a aquest número. Ara mateix. I telefona a en Dragan Armansky… vull que aquesta setmana hi hagi vigilants nocturns a la redacció. —Va tornar amb la Salander—. Gràcies.

—Quant val?

—Què vols dir?

—Quant val aquesta informació? —Què vols?

—M'agradaria parlar-ne tot prenent un cafè. Ara mateix.

Es van trobar al Kaffebar de Hornsgatan. La Salander semblava tan seriosa quan en Blomkvist es va asseure al seu costat, que ell va començar a sentir un rau-rau de preocupació. Com sempre, la noia va anar directament al gra.

—Necessito demanar-te diners.

En Blomkvist li va dedicar un dels seus somriures més poca-soltes i va treure la cartera. —I tant. Quants? —120.000 corones.

—Hosti, tu, amb calma! —Es va guardar la cartera—. Que no en porto tants a sobre.

—No faig broma. Necessito que em prestis 120.000 corones durant… posem-hi sis setmanes. Tinc l'oportunitat de fer una inversió, però no tinc ningú més a qui recórrer. Ara mateix tens, pel cap baix, 140.000 corones al teu compte corrent. Et tornaré els diners.

En Mikael ni tan sols va comentar que la Salander li havia piratejat la contrasenya del banc.

—No cal que et deixi diners —va replicar ell—. Encara no hem parlat de la teva part, però n'hi ha de sobres per cobrir el que em vols demanar.

—La meva part?

—Sally, he de cobrar una suma exorbitant d'en Henrik Vanger, i el tracte s'acaba a la fi de l'any Sense tu, jo seria mort i Millennium, història. Tinc pensat partir-me els honoraris amb tu. Anirem a mitges.

La Salander li va adreçar una mirada escrutadora. Li havia aparegut una arruga al front. En Blomkvist estava acostumat als seus silencis. Finalment ella va alçar el cap.

—No vull els teus diners.

—Però…

—No vull ni una sola corona teva, llevat que sigui en forma de regals pel meu aniversari.

—Au, ni tan sols sé quan és el teu aniversari. —Ets periodista. Esbrina-ho.

—Parlo seriosament, Lisbeth, pel que fa a això de repartir-nos els diners.

—Jo també. Només vull que me'ls deixis, i els necessito demà.

«Ni tan sols m'ha demanat a quant pujava la seva part.»

—Aniré al banc amb molt de gust per deixar-te la quantitat que necessites. Però a la fi de l'any hem de tenir una altra xerrada sobre la teva part. —Va alçar la mà—. I per cert, quan és el teu aniversari?

—La nit de Walpurgis —va contestar ella—. Molt adient, no trobes? És quan surto a voltar amb una escombra entre les cames.

La Salander va aterrar a Zuric a dos quarts de vuit del vespre i va agafar un taxi fins a l'hotel Matterhorn. Havia reservat una habitació amb el nom d'Irene Nesser i es va identificar fent servir un passaport noruec amb aquest nom. La Irene Nesser tenia els cabells rossos; fi arribaven fins a les espatlles. La Salander havia comprat una perruca a Estocolm i s'havia gastat 10.000 corones dels diners que li havia prestat en Blomkvist per comprar dos passaports per mitjà d'un dels contactes de la xarxa internacional del Pesta.

Va pujar a la seva habitació, va tancar la porta amb clau i es va despullar. Es va estirar al llit i va contemplar el sostre de l'habitació, que costava 1.600 corones la nit. Se sentia buida. Ja s'havia gastat la meitat del que li havien deixat i, malgrat que hi havia afegit fins a l'última corona dels seus estalvis, encara anava curta de pressupost. Va deixar de pensar i es va adormir gairebé de seguida.

Es va despertar poc després de les cinc de la matinada. Es va dutxar i es va passar una bona estona amagant-se el tatuatge del coll amb una gruixuda capa de maquillatge base i pólvores per dissimular-ne les vores. El segon punt de la llista era concertar una cita al saló de bellesa del vestíbul d'un hotel considerablement més car per a dos quarts de set d'aquell matí. Va comprar una altra perruca rossa, aquesta amb els cabells tallats a l'estil patge, i aleshores va deixar que li fessin la manicura; al damunt de les seves ungles rosegades, n'hi van afegir unes de postisses amb pintaungles rosa. També li van posar pestanyes postisses, més pólvores, colo-ret i, finalment, pintallavis i més maquillatge. Total: poc més de 8.000 corones.

Va pagar amb una targeta de crèdit a nom de Veronika Sholes i els va mostrar el seu passaport britànic amb aquell nom.

La següent parada va ser la boutique de moda de Camille, més avall en aquell mateix carrer. Una hora més tard va sortir vestida amb botes altes negres, una faldilla de color sorra amb una brusa que hi feia joc, mitges negres, una jaqueta curta i una boina. Cada peça de vestir era de disseny i de marca cara. Havia deixat que fos la dependenta qui triés la roba. També havia triat un exclusiu maletí de cuir i una petita maleta Samsonite. I, per acabar-ho de perfilar, unes arracades discretes i una senzilla cadeneta d'or al voltant del coll. La targeta de crèdit havia carregat un deute de 44.000 corones.

Per primera vegada a la vida la Salander tenia una pitrera que, en contemplar-se al mirall de cos sencer, h va fer contenir l'alè. Els pits eren tan falsos com la identitat de Veronika Sholes. Eren de làtex i els havia comprat a Copenhaguen, en una botiga on anaven els transvestits.

Estava a punt per al combat.

Just després de les nou va caminar dues travessies fins al prestigiós hotel Zimmertal, on va reservar una habitació amb el nom de Veronika Sholes. Va donar una propina generosa a un grum per haver-li portat la maleta, que contenia la seva bossa de viatge. La suite era de les petites, costava 22.000 corones al dia. L'havia reservada per a una nit. Quan es va quedar sola, hi va donar una ullada. Tenia una vista espectacular del llac de Zuric que no li va interessar gens ni mica. Però es va passar prop de cinc minuts examinant-se al mirall. Hi veia una perfecta desconeguda. Una Veronika Sholes amb una pitrera d'escàndol, i una perruca rossa amb amb els cabells tallats com un patge, que duia més maquillatge del que la Lisbeth Salander somiaria gastar en tot un mes. Semblava… diferent.

A dos quarts de deu va esmorzar al bar de l'hotel: dos cafès i un bagel amb pernil. Cost: 210 corones. «Però què hi tenen dins del cap aquesta gent? Suro?»

Poc abans de les deu, la Veronika Sholes va deixar la tasseta de cafè, va obrir el mòbil i va marcar el número que la va connectar amb un mòdem de Hawaii. Després de tres senyals, va sonar el to d'establiment de trucada. El mòdem estava connectat. La Veronika Sholes va respondre marcant un codi de sis dígits al mòbil i enviant un missatge que contenia instruccions per iniciar un programa que la Salander havia escrit especialment amb aquest propòsit.

A Honolulu, el programa va cobrar vida en una pàgina web anònima d'un servidor que oficialment estava localitzat a la universitat. El programa era senzill. La seva única funció era enviar instruccions per iniciar un altre programa en un altre servidor, que, en aquest cas, era un proveïdor d'Internet normal i corrent que oferia els seus serveis a Holanda. La funció d'aquest programa, al seu torn, era buscar el mirall del disc dur d'en Hans-Erik Wennerstròm i prendre el control del programa que mostrava el contingut dels seus tres mil comptes bancaris, poc més o menys, d'arreu del món.

Només hi havia un compte que li interessava. La Salander havia observat que en Wennerstròm consultava aquell compte un parell de vegades a la setmana. Si encenia l'ordinador i consultava aquest arxiu en concret, tot semblaria ben normal. El programa mostraria petits moviments, com era d'esperar, basant-se en les fluctuacions normals del compte al llarg dels darrers sis mesos. Si durant les properes quaranta-vuit hores en Wennerstròm hi accedia i donava ordres de pagament o de transferències, el programa comunicaria que s'havien dut a terme sense novetat. En realitat, els moviments només haurien tingut lloc al mirall del disc dur d'Holanda.

La Veronika Sholes va tancar el mòbil així que va sentir els breus senyals que confirmaven que el programa s'havia iniciat.

Va sortir de l'hotel Zimmertal i es va arribar a la seu central del Bank Hàuser, a l'altra banda del carrer, on havia concertat una cita per veure Herr Wagner, el director general, a les deu. Hi arribava tres minuts abans del previst i va passar el temps d'espera posant al davant de la càmera de vigilància, que la va captar mentre entrava al departament dels despatxos per a unes discretes consultes privades.

—Necessito ajuda amb una sèrie de transaccions —va explicar en un anglès d'Oxford. Quan va obrir el maletí, va deixar caure un bolígraf publicitari de l'hotel Zimmertal, i Herr Wagner l'hi va agafar del terra educadament. Ella hi va fer un somriure ple de coqueteria i va escriure un número de compte en un bloc de notes de la taula que tenia davant.

Herr Wagner li va posar l'etiqueta de filla aviciada, o possiblement amant, d'algun peix gros.

—Es tracta d'una sèrie de comptes al Bank of Kroenenfeld de les illes Caiman. Vull una transferència a través dels codis de liquidació seqüencials —va dir ella.

—Fràulein Sholes, evidentment disposeu de tots els codis de liquidació necessaris, oi? —va preguntar ell.

—Aber natürlich —va contestar, amb un accent tan fort que va deixar clar que tenia un pèssim alemany d'escola.

I es va posar a recitar sèries de números de sis dígits sense consultar cap paper ni una sola vegada. Herr Wagner va veure que seria un matí molt llarg, però, pel 4 per cent de comissió en les transaccions estava disposat a saltar-se el dinar i a revisar els seus prejudicis contra Fràulein Sholes.

No va abandonar la seu central del Bank Hàuser fins passat el migdia, poc després del que tenia planejat, i va tornar caminant al Zimmertal. Es va deixar veure al taulell de recepció abans de pujar a l'habitació i treure's la roba que havia comprat. Es va deixar posats els pits de làtex, però va substituir la perruca d'estil patge pels cabells rossos de la Irene Nesser, que li arribaven a les espatlles. Es va posar roba més còmoda: botes de taló alt, pantalons negres, una brusa senzilla i una bonica caçadora negra de cuir del Malungsboden d'Estocolm. Va estudiar-se al mirall. Tampoc és que anés de qualsevol manera, però ja no era cap rica hereva. Abans que la Irene Nesser marxés de l'habitació, va triar unes quantes obligacions i les va guardar en una carpeteta.

Quan passaven cinc minuts de la una, amb una mica de retard, va entrar al Bank Dorffinann, a uns setanta metres aproximadament de la seu central de Bank Hàuser. La Irene Nesser havia arranjat una cita amb Herr Hasselmann. Es va disculpar pel retard. Parlava un alemany impecable amb accent noruec.

—No hi ha cap problema, Fràulein —va dir Herr Hasselmann—. Com la podria ajudar?

—M'agradaria obrir un compte. Tinc unes quantes obligacions que voldria convertir.

La Irene Nesser va posar la carpeta damunt la taula, davant d'ell.

Herr Hasselmann en va examinar el contingut, apressadament al principi, i tot seguit més a poc a poc. Va arquejar una cella i va somriure educadament.

Ella va obrir cinc comptes numerats als quals podia accedir per Internet i que eren propietat d'una societat tapadora anònima de Gibraltar. Un agent de borsa els hi havia constituït amb les 50.000 corones dels diners que ella havia demanat en préstec a en Blomkvist. Va bescanviar cinquanta obligacions i va dipositar els diners als comptes. Cada obligació estava valorada en un milió de corones.

Els assumptes al Bank Dorfímann també li van ocupar més temps del que esperava, de manera que ara encara acumulava més retard. No li seria possible enllestir les últimes gestions abans que els bancs tanquessin. Així doncs, la Irene Nesser va tornar a l'hotel Matterhorn, on es va passar una hora deixant-se veure perquè notessin la seva presència. Però tenia mal de cap i se'n va voler anar d'hora al llit. Va comprar aspirines a la recepció i va demanar que la despertessin a les vuit del matí. Tot seguit va tornar a l'habitació.

Eren prop de les cinc de la tarda i tots els bancs d'Europa havien tancat. Ara bé, els bancs de l'Amèrica del Nord i de l'Amèrica del Sud eren oberts. Va encendre el PowerBook i va connectar-se a la xarxa per mitjà del mòbil. Es va passar una hora buidant els comptes numerats que havia obert al Bank Dorfrmann aquell mateix dia poques hores abans.

Va repartir els diners en petites quantitats i les va emprar per pagar factures d'un gran nombre d'empreses falses d'arreu del món. En acabat, els diners havien estat sorprenentment traspassats al Bank of Kroenenfeld de les illes Caiman, però aquesta vegada a un número de compte completament diferent del número del qual els havia retirat aquell mateix dia.

La Irene Nesser va considerar que aquesta primera etapa estava enllestida i que era pràcticament impossible seguir-li la pista. Va fer una única operació més: va dipositar la suma de gairebé un milió de corones en un altre compte relacionat amb una targeta de crèdit que duia a la cartera. El compte era propietat de Wasp Enterprises, registrada a Gibraltar.

Uns quants minuts més tard, una noia de cabells rossos tallats a l'estil patge va abandonar el Matterhorn per una porta lateral del bar de l'hotel. La Veronika Sholes va tornar a l'hotel Zimmertal, va saludar educadament el recepcionista amb un moviment del cap i va agafar l'ascensor fins a la seva habitació.

Allà es va posar amb calma l'uniforme de combat de la Veronika Sholes, es va retocar el maquillatge i es va aplicar una capa extra de maquillatge base sobre el tatuatge abans de baixar al restaurant de l'hotel per sopar un plat de peix fantàstic. Va demanar una ampolla de vi anyenc que no havia sentit esmentar mai tot i que costava 1.200 corones, se'n va beure un got i va deixar la resta indolentment abans d'anar al bar de l'hotel. A més, va deixar propines absurdament elevades, amb la qual cosa es va guanyar l'atenció del personal.

Llavors es va passar una bona estona deixant que se la Rigués un jove italià begut, amb un nom aristocràtic que no es va prendre la molèstia de recordar. Van obrir dues ampolles de xampany, de les quals ella amb prou feines en va beure una copa.

Pels volts de les onze, l'embriagat pretendent se li va llançar al damunt i fi va toquejar graponerament les sines. Satisfeta, ella li va apartar la mà cap a la taula. El jove ni s'havia adonat que allò que acabava de tocar era làtex tou. De vegades, feien tant d'escàndol que provocaven un cert enuig entre els altres clients. Just abans de la mitjanit, quan la Veronika Sholes es va adonar que un porter no els treia l'ull de sobre, va ajudar el seu amic italià a arribar a l'habitació.

Quan el jove va entrar al lavabo, ella va servir un últim got de vi. Va obrir un bocí de paper plegat i va abocar al vi una pastilla de somnífers Rohypnol esmicolada. Poc després de brindar, el noi es va desplomar sobre el llit com un sac. Ella li va afluixar la corbata, li va treure les sabates i el va tapar amb una vànova. Va buidar l'ampolla al lavabo, va rentar els gots a la pica i també els va eixugar abans de tornar a la seva habitació.

La Veronika Sholes va esmorzar a la seva cambra a les sis del matí i va pagar la factura del Zimmertal abans de les set. Abans de sortir de l'habitació, va passar cinc minuts netejant les empremtes dels poms de les portes, els armaris, el lavabo, el telèfon i altres objectes de l'habitació que havia tocat.

La Irene Nesser va pagar la factura del Matterhorn al voltant de dos quarts de nou, just després de la trucada per despertar-la. Va agafar un taxi i va deixar l'equipatge a una consigna de l'estació del tren. A continuació es va passar les hores següents visitant nou entitats bancàries privades, on va repartir part de les obligacions nominatives de les illes Caiman. Pels volts de les tres de la tarda havia convertit en líquid el 10 per cent de les obligacions, que va dipositar en trenta comptes numerats. Va fer un feix amb la resta de les obligacions i les va dipositar en una caixa de seguretat.

La Irene Nesser hauria de fer unes quantes visites més a Zuric, però de moment no hi havia presses.

A dos quarts de cinc de la tarda, la Irene Nesser va agafar un taxi cap a l'aeroport, on va entrar al lavabo de senyores i va fer bocins el passaport de la Veronika Sholes per llençar-lo al vàter. La targeta de crèdit també la va fer miques i va llençar els trossets en cinc papereres diferents; les tisores també: arran de l'onze de setembre, no era bona idea cridar l'atenció portant objectes punxants a l'equipatge.

La Irene Nesser va agafar el vol GD890 de Lufthansa en direcció a Oslo i en arribar va pujar a l'autobús de l'aeroport per anar a l'estació del tren; allà va entrar al lavabo de senyores i va classificar la seva roba. Va ficar totes les pertinences de la Veronika Sholes (la perruca d'estil patge i la roba de disseny) en tres bosses de plàstic i les va llençar en tres contenidors d'escombraries i papereres diferents de l'estació de tren. Després va ficar la maleta Samsonite buida a un armariet de la consigna. La cadeneta d'or i les arracades eren joies de disseny de les quals es podia seguir la pista; van desaparèixer per un embornal del carrer, fora de l'estació.

Després d'un angoixant moment de dubte, la Irene Nesser va decidir conservar els pits de làtex falsos.

Ja no li quedava gaire temps i va agafar forces amb una hamburguesa del McDonald's; mentre menjava, va traspassar el contingut del luxós maletí de cuir a la seva bossa de viatge. Quan va marxar, el maletí buit es va quedar sota la taula. Va demanar un cafè amb llet per emportar en una cafeteria i va córrer per agafar el tren nocturn cap a Estocolm. Va arribar just quan tancaven les portes. Havia reservat un compartiment privat amb llitera.

Quan va tancar la porta del compartiment, va poder notar per primer cop en dos dies que els nivells d'adrenalina li havien tornat a la normalitat. Va obrir la finestra del compartiment i va infringir les normes que prohibien fumar. I es va estar allà plantada, bevent-se el cafè, mentre el tren sortia d'Oslo.

Va repassar la llista per assegurar-se que no havia oblidat cap detall. Al cap d'un instant, va arrugar el front i va buscar a les butxaques de la caçadora. Va treure el bolígraf publicitari de l'hotel Zimmertal i el va contemplar uns minuts abans de llençar-lo per la finestra.

Quinze minuts després es va enfilar al llit i es va adormir.