Els homes que no estimaven les dones

Capítol 8 Divendres, 3 de gener — Diumenge, 5 de gener

Quan en Blomkvist va baixar del tren a Hedestad per segona vegada, el cel tenia un color blau pastel i l'ambient era gèlid. El termòmetre de la paret de l'estació marcava divuit graus sota zero. Duia unes sabates inadequades. A diferència de l'última visita, Herr Frode no l'esperava amb un cotxe calentó. En Blomkvist els havia dit quin dia arribaria, però no amb quin tren. Va donar per fet que hi hauria un autobús cap a Hedeby, però no tenia gens de ganes d'arrossegar dues feixugues maletes i una bossa de viatge, de manera que va creuar la plaça cap a la parada de taxis.

Havia nevat molt per tota la costa de Norrland entre Nadal i Cap d'Any, i si s'havia de jutjar pels solcs i els munts de neu deixats per les màquines llevaneus, a Hedestad els equips de neteja havien estat d'allò més ocupats. El taxista, el nom del qual, segons la llicència enganxada a la finestreta, era Hussein, va assentir amb el cap quan en Blomkvist li va preguntar si havien tingut problemes amb el mal temps. Amb un fort accent de Norrland, li va explicar que havia estat la pitjor tempesta de neu des de feia dècades, i en Blomkvist va lamentar amargament no haver optat per passar les vacances de Nadal a Grècia.

Va indicar al taxista el camí fins al pati d'en Henrik Vanger, tot just acabat de netejar de neu, i un cop allí va deixar les maletes a l'empedrat i va observar com el taxi tornava cap a Hedestad. De sobte se sentia sol i insegur. Potser l'Erika tenia raó en considerar que tot aquest projecte era una insensatesa.

Va sentir que la porta s'obria al seu darrere. En Vanger anava tapat amb un gruixut abric de pells, unes botes pesades i una gorra amb orelleres. En Blomkvist anava amb texans i una prima caçadora de cuir.

—Si penses viure aquí, hauràs d'aprendre a abrigar-te més en aquesta època de l'any. —Van fer una encaixada—. Estàs segur que no vols allotjar-te a la casa principal? No? Aleshores em sembla que val més que comencem a installar-te a la teva nova residència.

Una de les condicions de les negociacions amb en Vanger i en Dirch Frode havia estat disposar d'un lloc per viure on pogués fer la seva i anar i venir quan li vingués de gust. En Vanger va dur en Blomkvist camí avall cap al pont i llavors va torçar per obrir el cancell d'un altre pati, també acabat de netejar de neu, davant d'una petita casa de fusta a la vora del final del pont. La casa no estava tancada amb clau. Van passar a un petit rebedor on en Blomkvist, amb un sospir d'alleujament, va deixar les maletes.

—D'això en diem la nostra casa dels convidats. Es on allotgem normalment les persones que s'estaran aquí un llarg període de temps. Aquí va ser on tu i els teus pares vau viure l'any 1963. Es un dels edificis més antics del poble, però s'ha modernitzat. He demanat a en Nilsson, el meu manetes, que encengués l'estufa aquest matí.

La casa consistia en una cuina gran i dues cambres més petites; en conjunt, cinquanta metres quadrats. La cuina ocupava la meitat de l'espai i era força moderna, amb focs elèctrics i una petita nevera. Contra la paret que mirava al rebedor, hi havia una antiga estufa de ferro forjat on havien encès un foc hores abans aquell mateix dia.

—No cal que facis servir la llar de foc, llevat que faci un fred de por. La caixa de la llenya és al rebedor i trobaràs un llenyer a la part del darrere de la casa. Aquesta tardor ha estat desocupada i aquest matí hem encès l'estufa per escalfar els murs. Normalment, amb els radiadors elèctrics n'hi ha prou. Només has de vigilar de no penjar-hi roba al damunt; podries provocar un incendi.

En Blomkvist va donar una ullada al voltant. Les finestres miraven a tres costats diferents, i des de la taula de la cuina tenia una vista del pont, a uns trenta metres de distància. La cuina estava equipada amb tres armaris grans, unes quantes cadires, un vell banc de fusta i una lleixa per als diaris. Hi havia un número de Se de l'any 1967. En un racó hi havia una taula petita que es podia fer servir com a escriptori.

Dues portes estretes donaven a les habitacions petites. La de la dreta, més propera a la paret exterior, a tot estirar era un rebost amb un escriptori, una cadira i uns quants prestatges al llarg de la paret. L'altra habitació, entre el rebedor i el petit despatx, era un dormitori molt petit amb un llit de matrimoni estret, una tauleta de nit i un armari rober. A les parets hi havia penjats quadres de paisatges. Els mobles i el paper pintat de la casa eren vells i descolorits, però feia bona olor i estava net. Algú havia fregat el terra amb una bona ensabonada. El dormitori tenia una altra porta que donava al rebedor, on un recambró dels mals endreços s'havia reconvertit en lavabo amb dutxa.

—Potser tindràs problemes amb l'aigua —va comentar en Vanger—. Ho hem comprovat aquest matí, però les canonades no estan gaire fondes, i si glaça gaire es poden congelar. Hi ha una galleda al rebedor; si cal pots venir a buscar aigua a la casa principal.

—Necessitaré un telèfon —va dir en Blomkvist.

—Ja n'he encarregat un. Vindran a installar-lo demà passat. I doncs, què me'n dius? Si canvies d'opinió, seràs benvingut a la casa principal quan vulguis.

—Ja em va bé així —va respondre en Blomkvist.

—Perfecte. Encara ens queda més o menys una hora de llum. Anem a fer un tomb perquè et familiaritzis amb el poble? T'aconsellaria que et posessis mitjons gruixuts i unes botes. En trobaràs unes al costat de la porta d'entrada. —En Blomkvist va fer el que li deien i va decidir que l'endemà mateix s'aniria a comprar calçotets llargs i unes bones sabates d'hivern.

El vell va començar el tomb explicant que el veí d'en Blomkvist, a l'altra banda del carrer, era en Gunnar Nilsson, l'empleat d'en Vanger que ell insistia a anomenar el seu «manetes». Però en Blomkvist es va adonar aviat que era alguna cosa més que un home que feia el manteniment de totes les edificacions de l'illa de Hedeby; també era l'administrador d'alguns immobles de Hedestad.

—El seu pare era en Magnus Nilsson, que va ser el meu manetes als anys seixanta, un dels homes que va ajudar en l'accident del pont. En Magnus està jubilat i viu a Hedestad. En Gunnar viu aquí amb la dona, que es diu Helen. Els fills van marxar.

En Vanger va callar un moment per rumiar un instant abans de reprendre la paraula:

—Mikael, l'explicació oficial de la teva presència aquí és que m'ajudaràs a escriure la meva autobiografia. Això et proporcionarà una excusa per tafanejar per tots els racons foscos i fer preguntes. La teva autèntica feina queda estrictament entre tu, jo i en Dirch Frode.

—Entesos. I repetiré el que ja vaig dir: no crec que sigui capaç de resoldre el misteri.

—L'únic que et demano és que facis el que puguis. Però hem de vigilar el que diem davant dels altres. En Gunnar té 56 anys, i això vol dir que en tenia 19 quan la Harriet va desaparèixer. Hi ha una pregunta per a la qual mai no he pogut trobar resposta: la Harriet i en Gunnar eren bons amics, i em penso que tenien una mena d'embolic d'adolescència entre tots dos. Ell hi estava força interessat, en tot cas. Però el dia que ella va desaparèixer, ell era a Hedestad; va ser un dels que es van quedar a terra ferma quan el pont va quedar tallat. A causa de la seva relació, el van investigar a fons i per a ell va ser molt desagradable. Va estar amb uns amics tot el dia i no va tornar aquí fins al vespre. La policia va comprovar la seva coartada i era sòlida.

—Suposo que tens una llista de totes les persones que eren a l'illa aquell dia i què feien.

—És clar. Continuem?

Es van aturar a la cruïlla del turó i en Vanger va assenyalar cap al vell port de pescadors, ara emprat per petites embarcacions de plaer.

—Tota la terra de Hedeby és propietat de la família Vanger… o meva, per ser més exactes. L'única excepció és la granja d'Ostergàrden i unes quantes cases d'aquí del poble. Aquelles cabanes d'allà, al port de pescadors, són de propietat privada, però són casetes d'estiu i en general estan deshabitades durant l'hivern. Llevat d'aquella casa més allunyada… mira com surt fum per la xemeneia.

En Blomkvist va veure fum enlairant-se. Estava glaçat fins al moll de l'os.

—Es un tuguri ple de corrents d'aire que està habitat tot l'any. Hi viu l'Eugen Norman, una mena de pintor de gairebé setanta anys. A mi em sembla un aficionat, però té fama pels seus paisatges. El pots considerar el típic excèntric del poble.

En Vanger va guiar en Blomkvist fins a l'altra banda de l'illa, identificant una casa rere l'altra. El poble estava format per sis cases al cantó occidental de la carretera i quatre més al cantó oriental. La primera casa, la més pròxima a la casa dels convidats d'en Blomkvist i a la casa pairal dels Vanger, era del germà d'en Henrik Vanger, en Harald. Es tractava d'un edifici rectangular de pedra de dos pisos que, a primer cop d'ull, semblava deshabitat. Les cortines estaven tancades i ningú no havia netejat la neu del caminet d'accés, que estava colgat per mig metre de neu. Amb una mirada més atenta, s'hi podien veure les petjades d'algú que havia caminat per la neu des de la carretera fins a la porta.

—En Harald és un solitari. Ell i jo no ens hem entès mai. A més de les nostres desavinences sobre l'empresa —n'és accionista—, amb prou feines ens hem parlat des de fa prop de seixanta anys. Ara en té 95 i és l'únic dels meus germans que encara viu. Ja t'explicaré els detalls més tard, però va estudiar medicina i ha passat la major part de la seva vida professional a Uppsala. Va tornar a Hedeby quan va fer els 70 anys.

—No us aprecieu gaire tot i ser veïns.

—El trobo detestable i m'hauria estimat més que s'hagués quedat a Uppsala, però aquesta casa és seva. Parlo com un veritable pocavergonya, oi?

—Parles com algú que no s'estima gaire el seu germà.

—Em vaig passar els primers vint-i-cinc anys de la meva vida disculpant-me per persones com en Harald perquè érem de la mateixa família. Llavors vaig descobrir que el parentiu no és cap garantia d'amor i vaig tenir ben poques raons per defensar-lo.

La següent casa era de la Isabella, la mare de la Harriet Vanger.

—Farà els 75 aquest any i encara és elegant i vanitosa com mai. També és l'única del poble que es parla amb en Harald i el visita de tant en tant, però no tenen gaire cosa en comú.

—Com era la seva relació amb la Harriet?

—Bona pregunta. Cal incloure les dones entre els sospitosos. Ja t'he explicat que solia deixar que els fills se les componguessin tots sols. No en puc estar segur, però em penso que tenia bon cor; senzillament, no era capaç d'assumir responsabilitats. Ella i la Harriet no van tenir mai cap mena de complicitat, però tampoc no estaven enfrontades. La Isabella pot ser dura, però de vegades no hi és tota. Ja veuràs què vull dir quan la coneguis.

La veïna de la Isabella era la Cecília Vanger, la filla d'en Harald.

—Va estar casada i va viure a Hedestad, però ella i el seu marit es van separar fa prop de vint anys. La casa és meva i li vaig proposar que hi vingués a viure. És mestra i, en molts sentits, és exactament el contrari que el seu pare. Jo afegiria que ella i el seu pare només es parlen quan no hi ha més remei. —Quants anys té?

—Va néixer el 1946. Per tant, tenia 20 anys quan la Harriet va desaparèixer. I sí, era una de les convidades a l'illa aquell dia. La Cecília pot semblar frívola, però de fet és més llesta que la majoria. No la subestimis. Si algú s'ha d'ensumar què t'empesques, serà ella. Es un dels meus parents que tinc en més bon concepte.

—Això significa que no en sospites?

—Tampoc és això. Vull que consideris l'assumpte sense reserves, independentment del que jo en pensi o cregui.

La casa que hi havia al costat de la de la Cecília també era propietat d'en Henrik Vanger, però estava llogada a una parella d'ancians que antigament havia format part de l'equip de direcció del grup Vanger. S'havien traslladat a Hedeby als anys vuitanta, de manera que no tenien res a veure amb la desaparició de la Harriet. La casa següent era d'en Birger Vanger, germà de la Cecília. Havia estat buida durant molts anys, ja que en Birger havia anat a viure a una casa moderna a Hedestad.

La major part dels edificis que s'arrengleraven al llarg del carrer eren de pedra i la seva construcció es remuntava a la primeria del segle XX. L'última casa era diferent; es tractava d'una edificació moderna de disseny, feta amb obra vista de color blanc i amb els marcs de finestra negres. Estava meravellosament emplaçada, i en Blomkvist es va poder fixar que la vista des de l'últim pis devia ser magnífica, de cara al mar per l'est i a Hedestad pel nord.

—Aquí és on viu en Martin, germà de la Harriet i conseller delegat del grup Vanger. Aquí era on hi havia la casa del rector, però l'edifici va quedar destruït per un incendi als anys setanta i en Martin va construir aquesta casa el 1978, quan es va fer càrrec dels negocis.

A l'última edificació de la banda oriental del carrer hi vivien la Gerda Vanger, la vídua d'un altre germà d'en Henrik, en Greger, i el seu fill Alexander.

—La Gerda està malalta. Pateix de reumatisme. L'Alexander té una petita part de les accions del grup Vanger, però dirigeix una sèrie de negocis propis, com ara alguns restaurants. Normalment cada any passa uns quants mesos a Barbados, on ha invertit una suma considerable en el sector turístic.

Entre la casa de la Gerda i la d'en Henrik hi havia un solar amb dos edificis buits més petits. Es feien servir de casa dels convidats per a membres de la família. A l'altra banda de la casa d'en Henrik hi havia un habitatge on vivia un altre empleat jubilat amb la seva esposa, però, com que la parella passava l'hivern a Espanya, era buit.

Van tornar a la cruïlla; el passeig s'acabava aquí. Es començava a fer fosc. En Blomkvist va prendre la iniciativa.

—Henrik, faré la feina per la qual m'has contractat. Escriuré la teva biografia i et complauré llegint tot el material sobre la Harriet amb tanta atenció i sentit crític com sigui capaç. Només vull que entenguis que no sóc cap detectiu privat.

—No espero res.

—Bé.

—Sóc ocell de nit, jo —va explicar en Vanger—. Per tant, em podràs trobar a qualsevol hora després de dinar. Ho disposaré tot perquè tinguis un gabinet de treball aquí, i pots fer-lo servir quan vulguis.

—No, gràcies. Tinc un despatxet a la casa dels convidats i serà allà on treballaré.

—Com et vagi millor.

—Si necessito parlar amb tu, ho farem al teu despatx, però aquesta nit no et cosiré a preguntes.

—Ho comprenc. —El vell semblava estranyament tímid.

—Em caldran un parell de setmanes per llegir tota la documentació. Treballaré en dos fronts. Ens reunirem algunes hores cada dia perquè et pugui entrevistar i recopilar el material per a la biografia. Quan comenci a tenir preguntes sobre la Harriet que em calgui discutir amb tu, ja t'ho faré saber.

—Sembla raonable.

—Necessitaré tenir les mans lliures per fer la meva feina i no vull un horari de feina fix.

—Decideix tu mateix com t'has d'organitzar.

—M'imagino que ets conscient que he de passar un parell de mesos a la presó. No sé exactament quan, però no penso recórrer contra la sentència. Probablement serà durant aquest any.

En Vanger va corrugar les celles.

—Això és un contratemps. Haurem de solucionar aquest problema quan sigui l'hora. Sempre pots demanar un ajornament.

—Si m'ho permeten i tinc prou material, potser podré escriure el llibre a la presó. Una cosa més: encara sóc soci de Millennium, i ara com ara és una revista en crisi. Si passa alguna cosa que demani la meva presència a Estocolm, hauré d'abandonar el que estigui fent aquí i acudir-hi.

—No ets el meu esclau. Vull que treballis de manera meticulosa en la tasca que t'he assignat, però és clar que pots organitzar-te i fer-la com creguis convenient. Si necessites temps lliure, endavant, però si descobreixo que no estàs fent la feina, ho consideraré un incompliment del contracte. —En Vanger va mirar cap al pont. Era un home prim i eixut, i en Blomkvist va pensar que en aquell moment semblava un espantaocells sinistre—. Pel que fa a Millennium, hauríem de parlar de quina mena de crisi travessa i si jo hi puc ajudar d'alguna manera.

—La millor ajuda que li pots oferir és lliurar-me el cap d'en Wennerstròm en una safata ara mateix.

—Ah, no. No ho penso fer pas. —El vell va adreçar a en Blomkvist una dura mirada—. L'única raó per la qual vas acceptar aquesta feina va ser perquè vaig prometre desemmascarar en Wennerstròm. Si et dono la informació ara, podries deixar córrer la feina quan et vingués de gust. Et donaré aquesta informació d'aquí a un any.

—Henrik, perdona que t'ho digui així, però jo no tinc cap certesa que continuïs viu d'aquí a un any.

En Vanger va sospirar i va clavar la mirada més enllà del port de pescadors.

—Prou que ho sé. Parlaré amb en Frode per veure si podem pensar en alguna solució. Però, pel que fa a Millennium, jo podria ajudar d'una altra manera. Si no m'equivoco, el problema és que els anunciants s'han començat a retirar.

—Els anunciants són el problema més urgent, però la crisi és més profunda. Es una qüestió de credibilitat. Tant se val quants anunciants tinguem, si ningú no vol comprar la revista.

—Ho entenc perfectament. Encara formo part del consell de direcció d'una corporació força gran, tot i que en un paper passiu. Ens hem d'anunciar en alguna banda. Ja en parlarem més endavant. Si et vols quedar a sopar…

—No. Em vull installar, comprar una mica de queviures i donar un cop d'ull. Demà aniré a Hedestad i compraré roba d'abric.

—Bona idea.

—M'agradaria que portessin els arxius sobre la Harriet a casa meva.

—S'han de tractar…

—…amb molta cura. Me'n faig càrrec.

En Blomkvist va tornar a la casa dels convidats. Quan va entrar li petaven les dents. El termòmetre de fora de la finestra marcava quinze graus sota zero; no recordava haver passat mai tant de fred com després d'aquesta passejada, que amb prou feines havia durat vint minuts.

Es va passar una hora installant-se en el que seria casa seva durant l'any següent. Va desar la roba a l'armari del dormitori i els articles d'higiene personal al lavabo. La segona maleta en realitat era un bagul amb rodes. En va treure llibres, alguns CD i un reproductor de CD, llibretes, un magnetòfon Sanyo, un escànner Microtek, una impressora portàtil d'injecció de tinta, una càmera digital Minolta i un recull d'altres objectes que considerava indispensables per a un any d'exili.

Va ordenar els llibres i els CD a la prestatgeria del des-patxet, juntament amb dos classificadors que contenien material de recerca sobre en Hans-Erik Wennerstròm. El material no tenia cap valor, però no es resignava a desfer-se'n. D'una manera o altra havia de convertir aquells dos classificadors en una mena de pedra angular que li permetés reprendre la seva carrera professional.

Finalment va obrir la bossa de viatge i va deixar el seu iBook damunt l'escriptori del despatxet. Aleshores es va aturar i va donar una ullada al voltant amb cara d'enze. «Els avantatges de viure al camp, ai carai!» No podia connectar enlloc el cable de banda ampla. Ni tan sols tenia una presa de telèfon per connectar un antiquat mòdem.

En Blomkvist va trucar a la companyia telefònica Telia des del mòbil. Després d'insistir-hi una mica, va aconseguir que algú trobés la comanda que havia fet en Vanger per a la casa dels convidats. Volia saber si la connexió podia tenir ADSL, i li van dir que seria possible per mitjà d'un relé installat a Hedeby, tot i que trigaria uns quants dies a tenir-la a punt.

Ho va enllestir tot passades les quatre de la tarda. Es va posar un parell de mitjons gruixuts i les botes prestades, i es va abrigar amb un altre jersei. A la porta d'entrada es va aturar en sec; no li havien donat les claus de la casa i el seu instint urbanita es rebellava contra la idea de deixar la porta oberta. Va tornar a la cuina i va començar a obrir calaixos. Per fi va trobar una clau penjada al rebost.

La temperatura havia baixat fins als disset sota zero. Va travessar el pont a pas viu i va pujar turó amunt més enllà de l'església. El supermercat Konsum estava còmodament situat a uns tres-cents metres de distància. Va omplir fins a vessar dues bosses de paper amb queviures i tot seguit les va dur a casa abans de tornar a travessar el pont. Aquesta vegada es va aturar al Cafè de la Susanne. La dona de darrere el taulell tenia uns cinquanta anys. Ell li va preguntar si era la Susanne. i aleshores es va presentar dient que, sens dubte, seria un client habitual. De moment era l'únic, i la Susanne. li va oferir cafè quan ell va demanar uns sandvitxos i li va comprar una barra de pa. Va agafar un exemplar del Hedestads Kuriren de l'expositor de diaris i es va asseure en una taula amb vistes al pont i l'església, ara amb la façana illuminada. Semblava una postal de Nadal. Va trigar quatre minuts a llegir el diari. L'única notícia d'interès eren un breu article que explicava que un polític de la contrada que es deia Birger Vanger (liberal) invertiria a l'IT TechCent, un centre de desenvolupament tecnològic de Hedestad. En Mikael s'hi va estar fins que la cafeteria va tancar a les sis.

A dos quarts de vuit va trucar a l'Erika, però li van comunicar que aquell número no estava disponible. Va seure al banc de la cuina i va provar de llegir una novella que, segons la ressenya de la contracoberta, era el sensacional debut d'una feminista adolescent. La novella tractava dels intents de l'autora de posar ordre a la seva vida sexual durant un viatge a París, i en Blomkvist es va preguntar si a ell el qualificarien de feminista si escrivís una novella sobre la seva vida sexual amb l'estil d'un estudiant d'institut. Probablement no. Havia comprat el llibre perquè l'editorial definia la jove novellista com «una nova Carina Rydberg». Ràpidament va constatar que no era el cas, ni per l'estil ni pel contingut. Va deixar córrer el llibre i es va posar a llegir un relat de Hopalong Cassidy publicat en un Rekordmagasinet de mitjan anys cinquanta.

Cada mitja hora sentia el toc breu i apagat del campanar de l'església. Hi havia llum a les finestres de la casa del manetes de l'altre costat del carrer, però en Blomkvist no hi veia ningú a dins. La casa d'en Harald Vanger era a les fosques. Cap a les nou un cotxe va travessar el pont i va desaparèixer cap al promontori. A mitjanit la illuminació de la façana de l'església es va apagar. Segons semblava, això era tot el que oferien els atractius de Hedeby un divendres a la nit del començament de gener. El silenci era inquietant.

Va provar de tornar a trucar a l'Erika i li va sortir la bústia de veu demanant-li que deixés el nom i un missatge. Ho va fer i, en acabat, va apagar el llum i es va ficar al llit. En l'última cosa en què va pensar abans d'adormir-se va ser que a Hedeby correria un gran risc de tornar-se completament guillat.

Va ser estrany despertar-se envoltat del més absolut silenci. En Blomkvist va passar d'un son profund a un estat d'alerta total en una fracció de segon, i aleshores va quedar-se quiet, escoltant. A l'habitació feia fred. Va girar el cap i va consultar l'hora al rellotge de polsera que havia deixat en un tamboret al costat del llit. Passaven vuit minuts de les set del matí; mai no havia estat una persona matinera i normalment li costava llevar-se sense que sonessin, com a mínim, dos despertadors. Avui s'havia despertat tot sol i fins i tot se sentia descansat.

Va posar aigua a escalfar per fer-se cafè abans d'entrar a la dutxa. Tot d'una, aquesta situació el divertia. «.Kalle Blomkvist… investigant al cul del món.» L'aixeta de la dutxa passava d'aigua bullent a aigua gèlida només fregar-la amb els dits. Va trobar a faltar el diari del matí a la taula de la cuina. La mantega estava congelada. No hi havia ganivet del formatge al calaix dels coberts. A fora encara era negra nit. El termòmetre marcava vint-i-un graus sota zero. Era dissabte.

La parada de l'autobús de Hedestad era al carrer del supermercat Konsum, i en Blomkvist va estrenar el seu exili seguint el seu pla d'anar a comprar al poble. Va baixar de l'autobús a l'estació del tren i va fer un tomb pel centre del poble. De camí va comprar unes pesades botes d'hivern, dos parells de calçotets llargs, unes quantes camises de franella, una parca tres quarts com cal, una gorra calenta i guants folrats. A la secció d'electrònica va trobar un petit televisor portàtil amb dues antenes telescòpiques. El venedor li va assegurar que a Hedeby com a mínim podria sintonitzar l'SVT, el canal estatal de televisió, i en Blomkvist li va fer prometre que li tornaria els diners si resultava que no era així.

Es va aturar a la biblioteca per fer-se'n el carnet i agafar en préstec dues novelles de misteri d'Elizabeth George. Va comprar llapis i llibretes. També va comprar una motxilla per carregar les noves adquisicions.

Per acabar, va comprar un paquet de cigarretes. Havia deixat de fumar feia deu anys, però de tant en tant es concedia una recaiguda. Es va ficar el paquet a la butxaca de la parca sense obrir-lo. L'última parada va ser a l'òptica, on va comprar solució per a lents de contacte i va encarregar unes lentilles noves.

Cap a les dues del migdia tornava a ser a Hedeby, i tot just estava traient les etiquetes del preu de la roba nova, quan va sentir que s'obria la porta. Una dona rossa (potser d'uns cinquanta anys) va trucar a la porta oberta de la cuina mentre traspassava el llindar. Portava un pa de pessic.

—Hola. Només volia venir a presentar-me. Em dic Helen Nilsson i visc just davant seu. M'han dit que serem veïns.

Es van donar la mà i ell es va presentar.

—Ah, sí, l'he vist a la tele. Serà agradable veure llum a la casa dels convidats a les nits.

En Blomkvist va preparar el cafè. Ella va intentar refusar-lo, però va acabar seient a la taula de la cuina adreçant una mirada furtiva a la finestra.

—Ara ve en Henrik amb el meu marit. Em sembla que li porten unes capses de cartró.

En Vanger i en Gunnar Nilsson es van aturar a fora amb un carretó, i en Blomkvist va sortir corrents a saludar-los i ajudar-los a entrar les quatre capses. Van deixar-les a terra al costat de l'estufa. En Blomkvist va servir tasses de cafè i va tallar el pa de pessic de la Helen.

Els Nilsson eren una gent molt maca. No semblaven gaire encuriosits per esbrinar per què en Blomkvist era a Hedestad; amb el fet que estigués treballant per a en Henrik Vanger en tenien prou. En Blomkvist va constatar que els Nilsson i en Vanger es comportaven de manera molt natural entre ells, sense fer distincions entre patró i empleats. Van parlar del poble i de l'home que havia construït la casa dels convidats on vivia en Blomkvist. Els Nilsson corregien en Vanger quan li fallava la memòria, i el vell els va explicar una anècdota força divertida: una nit, en Nilsson havia tornat tard a casa i havia descobert el boig del poble de l'altra banda del pont provant de forçar una finestra de la casa dels convidats, i ell se li havia acostat per preguntar al pobre delinqüent per què no entrava per la porta principal, que no estava tancada amb clau.

En Nilsson es va mirar amb escepticisme el petit televisor d'en Blomkvist i el va convidar a casa seva si li venia de gust mirar algun programa.

En Vanger es va quedar un moment després que els Nilsson marxessin. Pensava que era millor que en Blomkvist estudiés els arxius tot sol; si tenia algun problema el podia anar a veure a la casa principal.

Quan es va quedar sol una vegada més, en Blomkvist va dur les capses de cartró al despatx i va fer inventari del contingut.

La investigació d'en Vanger sobre la desaparició de la néta del seu germà s'havia allargat durant trenta-sis anys. En Blomkvist es va preguntar si es tractava d'una obsessió malaltissa o si, amb el pas dels anys, s'havia convertit en una mena de joc intellectual. El que estava clar era que el vell patriarca havia abordat la tasca amb el mètode sistemàtic d'un aficionat a l'arqueologia; el material ocupava set metres de prestatges.

La part més extensa consistia en vint-i-sis classificadors que eren còpies de la investigació policial. Es feia difícil creure que una desaparició hagués donat lloc a tanta quantitat de material. Sens dubte, en Vanger tenia prou influència per fer que la policia de Hedestad seguís tant les pistes versemblants com les inversemblants.

A més, hi havia quaderns plens de retalls de premsa, àlbums de fotos, mapes, articles sobre Hedestad i les empreses Vanger, el diari de la Harriet (tot i que no tenia gaires pàgines), els seus llibres de text, certificats mèdics, etc. També hi havia setze volums relligats de mida A4, de prop de cent pàgines cadascun, que es podien considerar el diari de treball d'en Vanger en les investigacions. En aquests quaderns havia recollit, amb calligrafia impecable, reflexions, teories i culs-de-sac de collita pròpia. En Blomkvist els va fullejar tots. El text estava ben escrit i tenia la impressió que eren còpies de potser dotzenes d'altres llibretes. Finalment hi havia deu cartipassos amb informació sobre la família Vanger. Aquests fulls estaven mecanografiats i els havia anat escrivint al llarg dels anys; eren les investigacions d'en Henrik Vanger sobre la seva pròpia família.

Cap a les set del vespre va sentir un fort miol a la porta d'entrada. Un gat d'un marró vermellós se li va esmunyir veloçment entre les cames per entrar a l'escalfor.

—Mi-te'l, que llest —va dir ell.

El gat va estar ensumant per la casa una estona. En Mikael va posar-li llet en un plat i el seu convidat la va llepar. En acabat, el gat va saltar a sobre del banc de la cuina i s'hi va arraulir tot cargolant-se. I allà es va quedar.

No va ser fins després de les deu que en Blomkvist va tenir una idea clara del material i el va tenir ordenat als prestatges. Es va servir un cafè i es va fer un parell d'entrepans. No havia fet un àpat com cal en tot el dia, però se sentia estranyament desganat. Va oferir un bocí de llonganissa i de paté al gat. Després de beure's el cafè, va treure les cigarretes de la butxaca de la parca i va obrir el paquet.

Va comprovar el mòbil. L'Erika no havia trucat. Ho va intentar una vegada més. Novament, només la bústia de veu.

Un dels primers passos que havia fet en Blomkvist era estudiar el mapa de l'illa que en Vanger li havia deixat. Encara tenia al cap tots els noms, i va apuntar qui vivia a cada casa. El clan Vanger estava format per una galeria tan extensa de personatges que trigaria temps a aprendre qui era qui.

Just abans de mitjanit es va posar roba d'abric i el calçat nou i va sortir a caminar tot travessant el pont. Va deixar la carretera i va vorejar l'estret sota l'església. S'havia format glaç a l'estret i dins del port vell, però més enllà, a mar oberta, va poder veure una franja més fosca d'aigua. Mentre era allà, la illuminació de la façana de l'església es va apagar i va quedar envoltat de foscor. Feia un fred que pelava i els estels omplien el cel.

Tot d'una, en Blomkvist es va sentir deprimit. No aconseguia entendre de cap de les maneres com és que s'havia deixat convèncer per acceptar aquest encàrrec. L'Erika tenia raó: hauria de ser a Estocolm (al llit amb ella, per exemple) planificant la lluita contra en Wennerstròm. Però tampoc no s'hi veia amb cor, i ni tan sols tenia la més petita idea de com començar a planificar una estratègia de contraatac.

Si hagués estat de dia, hauria anat directament a casa d'en Vanger, hauria trencat el contracte i hauria marxat a casa. Però des del turó del costat de l'església veia totes les cases de la banda de l'illa, i la casa d'en Harald Vanger era a les fosques. Hi havia llum a casa de la Cecília, igual que al xalet d'en Martin, al promontori i a la casa llogada. Al petit port esportiu es veien llums a la cabana de l'artista plena de corrents d'aire, i per la xemeneia sortien petites ratxes d'espurnes. També hi havia llums a l'última planta del Cafè, i en Blomkvist es va preguntar si hi vivia la Susanne., i si era així, si estava sola.

Diumenge al matí es va despertar per l'increïble soroll que omplia tota la casa. Va trigar un segon a caure-hi: eren les campanes de l'església, que cridaven els parroquians al servei del matí. Gairebé eren les onze. Va ronsejar al llit fins que va sentir un miol urgent a la porta d'entrada i es va llevar per deixar sortir el gat.

A migdia s'havia dutxat i esmorzat. Va entrar decidit al despatxet i va agafar el primer classificador de la investigació de la policia. Llavors va dubtar. Per la finestra podia veure el Cafè de la Susanne. Va ficar el classificador a la bossa de viatge i es va posar la roba d'abric. Quan va arribar a la cafeteria estava plena de clients, i hi va trobar la resposta a una pregunta que li havia estat ballant pel cap: com podia sobreviure una cafeteria en un cul de món com Hedeby? La Susanne. vivia dels fidels de l'església, i segurament feia el cafè i els pastissos dels funerals i altres cerimònies.

Va optar per fer una passejada. El Konsum tancava els diumenges, i va continuar uns quants centenars de metres més en direcció a Hedestad, on va comprar diaris en una benzinera. Es va passar una hora voltant per Hedeby, familiaritzant-se amb els encontorns de terra ferma. La banda del poble més propera a l'església i més enllà del supermercat Konsum era el centre, amb edificis més vells (construccions de dues plantes fetes amb pedra, que en Blomkvist imaginava que s'havien erigit a la primera i segona dècades del segle XX), que formaven una mena de carrer principal. Al nord de la carretera que entrava al poble hi havia edificis en bon estat, de diversos pisos, per a famílies amb fills. Al llarg de la costa i cap a la banda sud de l'església hi havia sobretot cases unifamiliars. Hedeby semblava el lloc on vivia la gent benestant de Hedestad.

Quan va tornar al pont, l'allau de gent que omplia el cafè havia afluixat, però la Susanne. encara estava enfeinada deixant netes les taules.

—L'hora punta del diumenge? —va dir ell a manera de salutació.

Ella va assentir amb el cap mentre es passava un floc de cabells darrere l'orella. —Hola, Mikael. —Vaja, recorda el meu nom.

—Com vol que me n'oblidi? —va replicar ella—. Vaig seguir el seu judici a la televisió.

—Han d'omplir el noticiari amb alguna cosa —va remugar ell. i va marxar cap a la taula del racó amb vistes al pont. Quan va mirar la Susanne. als ulls, la dona somreia.

A les tres de la tarda la Susanne. el va avisar que ja tancava la cafeteria. Després de l'hora punta, acabada la missa, havien vingut molt pocs clients. En Blomkvist havia llegit més d'una cinquena part del primer classificador de la investigació de la policia. Va guardar-se la llibreta a la bossa i va tornar a pas viu cap a casa pel pont.

El gat l'esperava als esglaons de l'entrada. Va mirar al voltant preguntant-se de qui devia ser aquell animal. El va deixar entrar igualment; almenys, li feia companyia.

Va fer un altre intent de parlar amb l'Erika. Òbviament, encara estava furiosa amb ell. Hauria pogut provar de trucar-li a la línia directa de la redacció o al número de casa seva, però ja li havia deixat prou missatges. En comptes d'això, va preparar cafè, va apartar el gat per fer-se un lloc al banc de la cuina i va obrir el classificador damunt la taula.

Va llegir atentament i a poc a poc, no volia que li passés per alt cap detall. A darrera hora del vespre, quan va tancar el dossier, havia omplert unes quantes pàgines de la seva llibreta amb anotacions i preguntes que esperava respondre amb els altres classificadors. El material estava ordenat cronològicament; no sabia dir si havia estat en Vanger qui ho havia ordenat d'aquesta manera o si era el sistema emprat per la policia als anys seixanta.

El primer full era una fotocòpia d'un informe manuscrit amb un encapçalament del Servei d'Atestats de la Policia de Hedestad. L'agent que havia rebut la trucada havia signat a. g. Ryttinger, que en Blomkvist va interpretar com «agent de guàrdia» Ryttinger. L'autor de la denúncia era en Henrik Vanger. La seva adreça i el seu número de telèfon estaven anotats al full. L'informe tenia data de diumenge 23 de setembre del 1966, a les 11.14 h. El text era lacònic:

«Trucada de Hrk. Vanger, declara que la filla del seu germà (?) Harriet Ulrika VANGER, n. el 15 de gener de 1950 (16 anys), està desapareguda de casa seva a l'illa de Hedeby des de ds. a la tarda. El denunciant ha expressat una gran inquietud.»

A les 11.20, una nota comunicava que el P-014 (cotxe patrulla? patrulla? pilot de llanxa?) havia anat al lloc dels fets.

A les 11.35,una altra, en una calligrafia menys intelligible que la d'en Ryttinger, afegia que «of. Magnusson com. que pont illa Hedeby encara bloquejat. Transp. per vaixell.» Al marge, una signatura illegible.

A les 12.14, en Ryttinger novament: «Trucada d'of. Magnusson des de H-by informa que Harriet Vanger, 16 anys, està desapareguda des de ds. a primera hora tarda. Família expressa gran inquietud. No sembla haver dormit al seu llit nit passada. No ha pogut abandonar illa a causa del pont bloquejat. Cap membre de la fam. sap res del parador de H. V.»

A les 12.19: «G. M. inform. per telèfon de la situació.»

La darrera nota era de les 13.42: «G. M. ha arribat a H-by; es farà càrrec de l'assumpte.»

El següent full revelava que les inicials «G. M.» es referien a l'inspector de policia Gustaf Morell, que va arribar a l'illa de Hedeby per mar, va assumir la direcció del cas i va preparar un informe oficial sobre la desaparició de la Harriet Vanger. A diferència de les anotacions inicials, plenes d'abreviacions innecessàries, els informes d'en Morell estaven escrits a màquina i en una prosa llegible. Les pàgines següents explicaven quines mesures s'havien pres, amb una objectivitat i un luxe de detalls que van sorprendre en Blomkvist.

En Morell havia actuat de manera sistemàtica. En primer lloc havia interrogat en Henrik Vanger en companyia de la Isabella Vanger, la mare de la Harriet. A continuació havia parlat amb la Ulrika Vanger, en Harald Vanger, en Greger Vanger, en Martin, el germà de la Harriet, i l'Anita Vanger. En Blomkvist va arribar a la conclusió que aquests interrogatoris seguien un ordre jeràrquic, de més a menys.

La Ulrika Vanger era la germana d'en Henrik Vanger i, evidentment, tenia un estatus comparable al d'una reina mare. La Ulrika vivia a la casa principal dels Vanger i no va poder proporcionar cap informació. Se n'havia anat al llit d'hora la nit anterior i no havia vist la Harriet des de feia uns quants dies. Segons semblava, havia insistit a reunir-se amb l'inspector Morell en privat per expressar-li la seva opinió que la policia havia d'actuar de seguida, immediatament.

En Harald Vanger ocupava el número dos a la llista. Tan sols havia vist la Harriet breument quan havia tornat de la desfilada a Hedestad, però «no l'havia vista des de l'accident al pont i no sabia on podia ser ara».

En Greger Vanger, germà d'en Henrik i en Harald, afirmava que havia vist l'adolescent desapareguda a l'estudi d'en Henrik Vanger, demanant de parlar amb en Henrik després de la seva visita a Hedestad, hores abans aquell mateix dia. En Greger Vanger insistia que no havia parlat amb ella, que simplement l'havia saludat. No tenia ni idea d'on podria ser, però era de l'opinió que era probable que la noia, eixelebradament, hagués anat a veure alguna amiga sense dir-ho a ningú i que reapareixeria aviat. Quan li van preguntar com podria haver abandonat l'illa, no va donar cap resposta.

A en Martin Vanger el van interrogar superficialment. Era al seu darrer any d'institut a Uppsala, on vivia a casa d'en Harald Vanger. No tenia lloc al cotxe d'en Harald i, per tant, havia agafat el tren per anar a Hedeby, on havia arribat tan tard que va quedar bloquejat a la banda de terra ferma sense poder accedir a l'illa fins a darrera hora del vespre, en barca. El van entrevistar amb l'esperança que la seva germana li hagués explicat alguna confidència, i que tingués alguna pista per si la noia tenia pensat fugir. La pregunta va ser acollida amb protestes per part de la mare de la Harriet, però en aquell moment l'inspector Morell potser pensava que una fugida de la Harriet era la millor notícia que podien esperar. Però en Martin no havia parlat amb la seva germana des de les vacances d'estiu i no tenia cap informació de valor.

L'Anita Vanger, filla d'en Harald Vanger, constava erròniament com a «cosina germana» de la Harriet. Estudiava el primer any d'universitat a Estocolm i havia passat l'estiu a Hedeby. Tenia gairebé la mateixa edat que la Harriet i s'havien fet amigues íntimes. Va declarar que havia arribat a l'illa dissabte amb el seu pare i que li feia illusió tornar a veure la Harriet, però que no n'havia tingut l'ocasió. L'Anita afirmava que estava amoïnada i que no era propi de la Harriet marxar sense avisar la família. En Henrik i la Isabella Vanger deien el mateix.

Mentre l'inspector Morell interrogava els membres de la família, havia ordenat a en Magnusson i en Bergman (la patrulla 014) que organitzés el primer grup de recerca mentre encara hi hagués llum. El pont encara estava tancat al trànsit, de manera que era difícil demanar reforços. El primer grup de recerca estava format per una trentena de persones dels dos sexes i de diferents edats. Les zones que van cobrir aquella tarda comprenien les cases desocupades del port de pescadors, la costa del promontori i al llarg de l'estret, la part de bosc més propera al poble i el turó anomenat Sòderberget, rere el port de pescadors. A aquesta darrera zona hi van anar perquè algú havia suggerit la teoria que la Harriet potser hi havia pujat per tenir una bona vista de l'accident del pont. També van enviar patrulles a Ostergàrden i a la caseta d'en Gottfried, a l'altra punta de l'illa, on la Harriet anava de tant en tant.

Però la recerca va ser infructuosa; no es va interrompre fins molt després de fer-se fosc, a les deu de la nit. A la nit la temperatura baixava fins als zero graus.

Durant la tarda l'inspector Morell va establir el quarter general en un saló que en Henrik Vanger va posar a la seva disposició a la planta baixa de la casa dels Vanger, i va prendre una sèrie de mesures.

En companyia de la Isabella Vanger, va examinar la cambra de la Harriet i va provar de determinar si hi faltava res: roba, maletes o alguna cosa per l'estil, que indicaria si la Harriet havia fugit de casa. La Isabella, poc cooperativa, no l'havia ajudat i no semblava conèixer gaire l'armari de la filla. «Sovint duia texans, però tots semblen iguals, oi?» La bossa de mà de la Harriet era a la taula. Hi havia el carnet d'identitat, una cartera amb nou corones i cinquanta cèntims, una pinta, un mirall i un mocador. Després de la inspecció, la cambra de la Harriet va quedar precintada.

En Morell havia reunit més persones per interrogar-les, membres de la família i empleats. Tots els interrogatoris es van redactar meticulosament.

Quan els integrants del primer grup de recerca van començar a tornar amb informes decebedors, l'inspector va decidir que s'havia d'engegar una recerca més sistemàtica. Durant el vespre i la nit van demanar reforços. En Morell es va posar en contacte, entre d'altres, amb el president del Club d'Orientació de Muntanya de Hedestad i li va demanar ajuda per reunir voluntaris per a la partida de recerca. Cap a mitjanit li van comunicar que cinquanta-tres membres, la majoria de la categoria júnior, serien a la propietat Vanger a les set del matí. En Henrik Vanger va convocar part del torn del matí, en total cinquanta homes de la fàbrica de paper. També va organitzar l'avituallament per a tothom.

En Blomkvist es va poder imaginar vívidament les escenes que van tenir lloc a la propietat Vanger durant aquells dies. L'accident del pont havia contribuït a la confusió de les primeres hores (perquè havia complicat l'arribada de reforços i també perquè la gent, d'una manera o altra, pensava que aquests dos successos dramàtics, en tenir lloc al mateix indret i pràcticament a la mateixa hora, devien estar relacionats d'alguna manera). Quan van retirar la cisterna del camió, l'inspector Morell va baixar al pont per assegurar-se que la Harriet Vanger no hagués acabat, per algun improbable gir del destí, sota la ferralla. Aquesta va ser l'única iniciativa irracional que en Mikael va poder detectar en la conducta de l'inspector, ja que sense cap dubte havien vist la noia desapareguda després de l'accident.

Durant aquelles primeres vint-i-quatre hores de desgavell, les esperances que la situació es resolgués ràpidament i feliçment es van enfonsar. I es van veure reemplaçades de mica en mica per dues teories. Malgrat les dificultats evidents d'abandonar l'illa sense que ningú se n'adonés, en Morell es va negar a excloure la possibilitat que la noia hagués fugit. Va decidir que s'havia de comunicar una descripció exhaustiva de la Harriet Vanger a totes les comissaries i va donar ordres a les patrulles de policia de Hedestad de mantenir els ulls oberts. També va enviar un company del departament de delictes criminals a entrevistar els conductors d'autobusos i el personal de l'estació del tren per esbrinar si algú l'havia vist.

A mesura que arribaven les respostes negatives, va semblar cada cop més probable que la Harriet Vanger hagués estat víctima d'alguna desgràcia. Aquesta teoria va acabar dominant la investigació dels dies posteriors.

La gran batuda de recerca dos dies després de la seva desaparició es va dur a terme, segons semblava i pel que en Blomkvist podia dir, amb una gran competència. La policia i els bombers, que havien participat en operacions similars, ho havien organitzat tot. A l'illa de Hedeby hi havia racons gairebé inaccessibles, però al capdavall era una zona limitada i van pentinar l'illa sencera en un sol dia. Una llanxa de la policia i dos voluntaris de les embarcacions de plaer van fer tot el que van poder per sondar les aigües al voltant de l'illa.

L'endemà la recerca va continuar amb més recursos humans. Es van enviar patrulles per fer una segona batuda del terreny més accidentat, a més d'una zona coneguda com «el fortí»: un conjunt de búnquers abandonats que es van construir durant la Segona Guerra Mundial. Aquell dia també van buscar a tots els recambrons, pous, cellers, coberts i golfes de l'illa.

Es podia intuir un cert grau de frustració a les notes oficials quan es va abandonar la recerca el tercer dia després de la desaparició de la noia. En Morell, naturalment, encara no n'era conscient, però en aquell moment havia arribat el més lluny que arribaria mai en la investigació dels fets. Estava desconcertat i no sabia cap a on fer el següent pas o on continuar la recerca. La Harriet Vanger semblava haver-se volatilitzat i els anys de calvari d'en Henrik Vanger tot just havien començat.

Capítol 9 Dilluns, 6 de gener — Dimecres, 8 de gener

En Blomkvist va continuar llegint fins a altes hores de la matinada i no es va llevar fins ben avançat el dia de Reis. Un Volvo blau marí últim model estava aparcat davant la casa d'en Henrik Vanger. Just quan posava la mà al picaporta, un home que sortia va obrir. Gairebé van xocar. L'home semblava tenir pressa. —Sí? El puc ajudar?

—He vingut a veure en Henrik Vanger —va explicar en Blomkvist.

Els ulls de l'home es van animar. Va somriure i va allargar una mà.

—Vostè deu ser en Mikael Blomkvist, el que pensa ajudar en Henrik amb la crònica familiar, oi?

Van fer una encaixada. En Vanger, segons semblava, havia començat a esbombar la tapadora d'en Blomkvist. L'home tenia sobreprès (el resultat, sens dubte, de massa anys de negociacions als despatxos i a les sales de reunions), però en Blomkvist va adonar-se de seguida de la semblança entre la seva cara i la de la Harriet Vanger.

—Sóc en Martin Vanger —va dir l'home—. Benvingut a Hedestad.

—Gràcies.

—El vaig veure a la televisió fa dies. —Pel que sembla, tothom m'ha vist a la tele. —En Wennerstròm… no està gaire ben vist en aquesta casa.

—Sí, en Henrik m'ho va dir. Espero sentir la resta de la història.

—Fa uns dies em va explicar que l'havia contractat. —En Martin Vanger va esclafir a riure—. Va comentar que probablement era per en Wennerstròm que vostè havia acceptat la feina.

En Blomkvist va dubtar abans de decidir-se a explicar la veritat.

—Aquesta va ser una raó important. Però per ser honestos, necessitava marxar d'Estocolm i Hedestad va aparèixer en el moment més oportú. Almenys, això crec. No puc fer veure que no he perdut el procés. I de tota manera, hauré d'anar a la presó.

En Martin Vanger va assentir amb el cap, seriós de cop i volta.

—Pot recórrer contra la sentència?

—No en trauria res.

En Martin Vanger va consultar l'hora.

—He de ser a Estocolm aquesta nit, de manera que val més que m'afanyi. Tornaré d'aquí a pocs dies. Vingui a casa i soparem plegats. M'agradaria molt saber el que va passar realment durant aquest judici. En Henrik és dalt. Endavant.

En Vanger estava assegut al sofà del seu gabinet; sobre la tauleta tenia el Hedestads-Kuriren, el Dagens Industri i YSvenska Dagbladet i els diaris de tarda d'àmbit nacional.

—M'acabo de trobar en Martin a fora.

—Corria a salvar l'imperi —va deixar anar en Vanger—. Cafè?

—Sí, si us plau. —En Blomkvist va seure, preguntant-se per què en Vanger semblava de tan bon humor. —Surts al diari.

En Vanger li va allargar un dels diaris de tarda obert per una pàgina amb el titular «Curtcircuit als mitjans». L'article el signava un periodista que en altres temps havia treballat al Finansmagasinet Monopol. Era el típic periodista sense cap qualitat i duia unes corbates espantoses; s'havia especialitzat en l'art de ridiculitzar tothom que defensés apassionadament alguna causa o que destaqués per damunt dels altres. Feministes, antiracistes i ecologistes podien comptar que els tocaria el rebre. En canvi, mai no havia defensat cap idea pròpia que pogués aixecar la més mínima controvèrsia. Ara, poques setmanes després del judici sobre l'afer Wennerstròm, posava sota el seu punt de mira en Mikael Blomkvist, al qual descrivia com un perfecte idiota. A l'Erika Berger la qualificava de cara bonica i incompetent:

Corre el rumor que Millennium està a punt d'anar-se'n en orris, malgrat que la seva redactora en cap sigui una feminista que duu minifaldilla i que ensenya els morrets a la tele. Fa anys que la revista sobreviu gràcies a la imatge que han venut els seus directors: la de periodistes joves que es dediquen a investigar i desemmascarar els pocavergonyes del món dels negocis. Aquest truc publicitari potser funciona amb joves anarquistes disposats a escoltar aquesta mena de missatges, però els tribunals no se l'empassen. I Kaíle Blomkvist ho acaba de descobrir.

En Mikael va consultar el mòbil per comprovar si tenia trucades de l'Erika. Ni trucades ni missatges. En Vanger va esperar sense dir res. En Blomkvist es va adonar que el vell tenia intenció de guardar silenci fins que ell es decidís a trencar-lo.

—És un cretí —va engegar en Blomkvist.

En Vanger va riure, però va dir:

—Potser. De tota manera, no és pas ell qui han condemnat.

—Es cert. I mai no ho faran. Mai no té opinions pròpies; sempre s'apunta al bàndol guanyador i llança la darrera pedra per fer tant de mal com pugui.

—Jo m'he guanyat molts enemics amb el pas dels anys. I si he après una cosa, és a no barallar-me quan sé que tinc totes les de perdre. A més, també he après a no deixar que algú que m'insulta se surti amb la seva. Ignora'l quan estigui exaltat, no oblidis mai res i torna-l'hi amb la mateixa moneda quan se't presenti l'oportunitat. Sigues pacient i aixafa'l quan estiguis en una posició de força… encara que no et calgui tornar el cop.

—Gràcies per la classe de filosofia, Henrik. Ara m'agradaria que em parlessis de la teva família. —Va collocar el magnetòfon entre ells dos al damunt de la taula i va prémer el botó d'enregistrar.

—Què vols saber?

—M'he llegit el primer classificador, el que tracta sobre la desaparició i la recerca, però s'hi esmenten tants membres de la família Vanger que necessito ajuda per saber qui és qui.

La Salander es va estar plantada al vestíbul buit durant ben bé deu minuts, amb la vista clavada a la placa de llautó que deia «Sr. N. E. Bjurman, advocat», abans de trucar al timbre. El pany de la porta d'entrada va fer un soroll metàllic.

Era dimarts. Es trobaven per segona vegada i tot plegat li feia mala espina.

No era que en Bjurman li fes por; la Salander poques vegades tenia por de res o de ningú. El que passava era que aquest nou tutor la feia sentir d'allò més incòmoda. Amb el seu predecessor, l'advocat Holger Palmgren, eren figues d'un altre paner: era amable, correcte i educat. Però la seva relació havia quedat brutalment interrompuda ara feia tres mesos quan en Palmgren havia tingut un atac de feridura, i seguint algun ordre burocràtic que ella no coneixia, en Niïs Erik Bjurman havia acabat fent-se càrrec del seu cas.

Durant els dotze anys que la Lisbeth Salander havia estat tutelada pels serveis socials i psiquiàtrics, dos d'aquests en un sanatori pediàtric, mai no havia contestat ni una sola vegada a la senzilla pregunta de «com et trobes avui?».

Quan va fer 13 anys, el tribunal de primera instància havia decidit, d'acord amb les lleis que regulaven la tutela de menors, que havia d'ingressar al centre psiquiàtric infantil Sankt Stefan d'Uppsala. La decisió es basava principalment en el fet que es considerava que tenia un desequilibri emocional i que es mostrava violenta amb els companys de classe i, possiblement, amb si mateixa.

Qualsevol intent d'un professor o d'una figura amb autoritat d'iniciar una conversa amb la noia sobre els seus sentiments, vida emocional o estat de salut era rebut, amb gran frustració, amb un lúgubre silenci i una contemplació obstinada del sostre, el terra i les parets. Es plegava de braços i es negava a participar en les proves psicològiques. La seva resistència davant qualsevol intent de mesurar-la, pesar-la, explorar-la, analitzar-la o educar-la s'aplicava també a la feina d'escola; els responsables l'haurien pogut arrossegar dins d'una aula i lligar-la al pupitre, però no haurien pogut impedir que ella tanqués les orelles i es negués a agafar el llapis per escriure res en absolut. Va acabar els nou anys d'escolarització obligatòria sense ni un sol butlletí de notes.

Així doncs, el simple fet de diagnosticar les seves deficiències mentals presentava una gran dificultat. En resum, la Lisbeth Salander era d'allò més complicada de tractar.

Quan va complir els 13 anys, també es va decidir que se li havia d'assignar un apoderat que vetllés pels seus interessos i els seus béns fins que fos major d'edat. Aquest administrador era l'advocat Palmgren, que, malgrat un començament força problemàtic, se n'havia sortit on psiquiatres i metges havien fracassat. De mica en mica es va guanyar no només una certa confiança, sinó també un xic d'escalf per part de la complicada noia.

Quan va fer els 15 anys, els metges més o menys van coincidir que, al cap i a la fi, tampoc no era tan violenta i perillosa per al seu entorn, i que tampoc no representava cap perill immediat per a si mateixa. La seva família havia estat declarada disfuncional i ella no tenia parents que se'n poguessin fer càrrec, de manera que es va decidir que la Lisbeth Salander fos donada d'alta del psiquiàtric infantil d'Uppsala i es reinserís a la societat per mitjà d'una família d'adopció.

No va ser cap camí de roses. Va fugir de la seva família d'adopció a la segona setmana. Va passar per les famílies número dos i tres amb una gran rapidesa. Aleshores, en Palmgren va tenir una xerrada molt seriosa amb ella, explicant-li clarament que, si continuava per aquest camí, acabaria internada novament en una institució. Aquesta amenaça va produir l'efecte que la noia acceptés la quarta família d'adopció; una parella gran que vivia a Midsommarkransen.

Però això no volia dir que el seu comportament fos irreprotxable. Als 17 anys, la Lisbeth Salander va ser detinguda en quatre ocasions per la policia: en dues, estava tan borratxa que va acabar a la sala d'urgències, i en una altra estava clarament sota els efectes de les drogues. En l'altra ocasió restant, la van trobar inconscient i completament trompa, amb la roba mig treta, al seient del darrere d'un vehicle aparcat a Sòder Màlarstrand. Estava acompanyada per un home molt més gran i igualment torrat.

L'última detenció havia estat tres setmanes abans de fer els 18 anys, quan, perfectament sòbria, va clavar una puntada de peu al cap d'un passatger a l'estació del metro de Gamla Stan. La van acusar d'agressió amb violència. La Salander afirmava que l'home l'havia grapejat i, com que ella aparentava més aviat 12 anys que no pas 18, es va considerar que l'home tenia inclinacions pedòfiles. A més, la seva declaració va ser corroborada per testimonis dels fets i, per tant, el fiscal va arxivar el cas. Ara bé, a causa del seu historial, el tribunal va ordenar un examen psiquiàtric. Fidel al seu costum, ella es va negar a respondre o a participar en les anàlisis, i els metges, consultats pel Servei Estatal de Salut i Benestar Social, van donar la seva opinió basant-se en «observacions de la pacient». Tractant-se d'una jove taciturna que s'havia limitat a seure en una cadira amb els braços plegats, tota emmurriada, no se sabia ben bé què devien haver pogut observar. L'única conclusió a la qual es va arribar era que tenia alguna mena de trastorn emocional tan greu que no podien deixar de tractar-lo. L'informe medico-jurídic recomanava l'ingrés a una institució psiquiàtrica de règim tancat. Un responsable de Benestar Social va redactar un informe que avalava les conclusions dels experts en psiquiatria.

Davant l'historial de la Lisbeth Salander, havien conclòs que hi havia un «greu risc d'alcoholisme i drogoaddicció», i que la jove «no tenia cap mena d'instint de conservació». El seu dossier estava farcit de termes com ara «introvertida, socialment inadaptada, manca d'empatia, egocèntrica, conducta psicòpata i antisocial, dificultats de collaboració i incapacitat d'assimilar l'aprenentatge». Qualsevol que llegís el seu dossier es podria sentir temptat d'extreure la conclusió que la Salander tenia un greu retard. Una altra taca al seu historial era que l'equip d'intervenció dels serveis socials l'havien vist en més d'una ocasió «amb diversos homes» pels voltants de Mariatorget. Una vegada l'havien enxampat a Tantolunden novament amb un home molt més gran. Se sospitava que probablement la Salander feia de prostituta, o corria el risc de convertir-s'hi.

Quan el tribunal (la institució que determinaria el seu futur) es va reunir per prendre una decisió sobre l'assumpte, el resultat semblava cantat per endavant. Sens dubte, era una noia problemàtica, i no era gens probable que el tribunal arribés a cap altra conclusió que no fos acceptar les recomanacions dels dictàmens psiquiàtrics i socials.

El matí que el tribunal s'havia de pronunciar sobre la causa, van anar a buscar la Salander a l'hospital psiquiàtric on l'havien internat després de l'incident de Gamla Stan. Se sentia com una presonera d'un camp de concentració: no guardava cap esperança de sobreviure a la jornada. La primera persona que va veure a la sala d'audiències va ser en Palmgren, i va trigar a adonar-se que no hi era present en qualitat d'administrador sinó com a representant legal seu. Aleshores va descobrir tota una nova faceta d'aquell home.

Per a la seva sorpresa, es va mantenir ferm al seu racó i es va oposar aferrissadament a la proposta d'internament. Ella no va exterioritzar gens ni mica la seva estranyesa, llevat del fet d'aixecar una cella, però va escoltar atentament cada paraula que es va dir. En Palmgren va estar brillant durant les dues hores en què va sotmetre a un sever interrogatori el metge, un tal doctor Jesper H. Lòderman, que havia signat la recomanació que la Salander fos reclosa en una institució mental. Va qüestionar fins al més petit detall del dictamen, i va exigir al metge que expliqués el fonament científic de cada afirmació. Al capdavall va quedar clar que, com que la pacient s'havia negat a fer qualsevol mena de prova, les conclusions del metge no eren més que suposicions i no tenien cap fonament.

Quan el tribunal va acabar de deliberar, en Palmgren va deixar entenent que l'internament forçat no només era, amb tota probabilitat, contrari al que recomanava el Parlament en aquesta mena de situacions, sinó que a més aquest cas en concret podia tenir conseqüències polítiques i en l'opinió pública. Així doncs, a tots els interessava trobar una solució alternativa. Aquesta mena de llenguatge era poc habitual en les deliberacions d'aquest tipus de situacions, i els membres del tribunal s'havien mostrat força incòmodes.

La solució va ser una fórmula compromís. El tribunal va concloure que la Lisbeth Salander tenia un trastorn emocional, però que el seu estat mental no exigia necessàriament que l'internessin. A més, es va tenir en compte la recomanació del responsable del servei de benestar social de tenir-la sota tutela. El president del tribunal es va tombar, amb un somriure enverinat, cap a en Holger Palmgren, que fins aleshores havia estat l'administrador de la noia, i li va preguntar si en volia ser el tutor. El president, òbviament, creia que en Palmgren es faria enrere i provaria de delegar qualsevol responsabilitat en un altre. Però, per contra, en Palmgren va declarar que acceptava, encantat de la vida, la tasca de fer de tutor de la senyoreta Salander, amb una condició: «Que la senyoreta Salander estigui disposada a confiar en mi i a acceptar-me com a tutor seu.»

Es va tombar cap a ella. La Lisbeth Salander estava una mica desconcertada per l'estira-i-arronsa que hi havia hagut al llarg de la jornada. Fins ara ningú no havia demanat la seva opinió. Va mirar-se en Holger Palmgren una llarga estona i aleshores va assentir amb el cap una sola vegada.

En Palmgren era una estranya barreja de jurista i assistent social de la vella escola. A principi de la seva carrera l'havien escollit com a membre de la comissió social municipal, i s'havia passat gairebé tota la vida treballant amb joves problemàtics. Amb el temps entre en Palmgren i la seva pupilla, sens dubte la més difícil amb qui havia treballat mai, havia anat naixent un cert respecte —amb reticències— que gairebé s'acostava a l'amistat.

La seva relació s'havia allargat durant onze anys, des que la noia en tenia 13 fins a l'any anterior, quan poques setmanes abans de Nadal ella havia anat a veure en Palmgren a casa després que l'home no s'hagués presentat a una de les reunions mensuals que tenien fixades.

Quan ell no li va obrir la porta tot i que ella va poder sentir sorolls que sortien del pis, la Salander va accedir al quart pis enfilant-se per una canonada del balcó. Se'l va trobar desplomat al terra del rebedor, conscient però incapaç de parlar o de moure's. Va cridar una ambulància i el va acompanyar a l'hospital de Sòder amb una sensació de pànic creixent a l'estómac. Durant tres dies amb prou feines es va moure del passadís de fora de la unitat de cures intensives. Com un gos fidel, no treia l'ull de cada metge o infermera que entrava o sortia per la porta. Va voltar amunt i avall pel passadís com una ànima en pena, clavant la vista en cada metge que s'hi acostava. Finalment, un metge del qual mai no va saber el nom se la va endur a una sala per explicar-li la gravetat de la situació. Herr Palmgren es trobava en estat crític a causa d'una hemorràgia cerebral greu. No esperaven pas que recuperés la consciència. L'home només tenia 64 anys. La noia ni va plorar ni va expressar cap mena de sentiment. Es va posar dreta, va marxar de l'hospital i no va tornar.

Cinc setmanes després, la comissió tutelar va convocar la Salander a la primera reunió amb el seu nou tutor. El seu primer impuls va ser fer cas omís de les citacions, però en Palmgren li havia inculcat a la consciència que cada acció tenia conseqüències. I ella havia après a analitzar les conseqüències i, per tant, havia arribat a la conclusió que la manera més fàcil de sortir d'aquest destret era satisfer la comissió tutelar comportant-se com si a ella li importés el que li haguessin de dir.

Així doncs, al desembre (fent una breu pausa en la recerca sobre en Mikael Blomkvist) es va presentar al despatx d'en Bjurman a Sankt Eriksplan, on una dona gran que representava la comissió va lliurar l'extens dossier de la Salander al senyor Bjurman. La dona li havia preguntat amablement com li anaven les coses i va semblar donar-se per satisfeta amb el silenci obstinat que va rebre com a resposta. Després de poc més de mitja hora, va deixar la Salander al càrrec de l'advocat.

La Salander va arribar a la conclusió que el senyor Bjurman no li queia bé. El va estudiar de reüll mentre l'home fullejava el seu historial. Edat: més de cinquanta. Cos atlètic. Tennis els dimarts i els divendres. Ros. Cabells fins. Barbeta lleugerament dividida. Loció de massatge Boss per després de l'afaitat. Vestit blau. Corbata vermella amb agulla d'or i botons de puny ostentosos amb les inicials N. E. B. Ulleres amb muntura d'acer. Ulls grisos. Si havia de jutjar per les revistes de la tauleta, li interessaven la caça i el tir amb armes de toc.

Al llarg dels anys de relació amb en Palmgren, l'home sempre li havia ofert cafè i l'havia fet petar amb ella. Ni tan sols després de les pitjors fugides de les llars d'adopció i de l'absentisme regular a l'escola, l'home no havia perdut la calma. L'única vegada que en Palmgren s'havia enfadat de debò va ser quan l'havien acusada d'agressió amb violència després que aquell porc fastigós l'hagués grapejat a Gamla Stan. «Comprens el que has fet? Has fet mal a una persona, Lisbeth.» L'havia esbroncada com un vell mestre d'escola, i a ella tota la seva renyina li havia entrat per una orella i li havia sortit per l'altra.

En Bjurman no tenia temps per a xerradetes. De seguida havia arribat a la conclusió que hi havia una incompatibilitat entre les obligacions d'en Palmgren, segons les normes de tutela, i el fet que aparentment havia permès que la jove Salander es fes càrrec del pis i dels diners. En Bjurman va començar amb una mena d'interrogatori: «Quant guanyes? Vull una còpia de la teva declaració d'hisenda. Amb qui vas? Pagues el lloguer a temps? Beus? En Palmgren aprovava aquestes anelles que duus a la cara? Tens cura de la teva higiene personal?»

«Vés a cagar.»

En Palmgren s'havia convertit en el seu administrador just després que «tot s'hagués torçat». Havia insistit a reunir-se amb ella almenys una vegada al mes, de vegades més sovint. Quan ella es va mudar per tornar a Lundagatan, pràcticament eren veïns. Ell vivia a Hornsgatan, a un parell de travessies, i es trobaven pel barri i anaven a fer un cafè plegats a Giffy's o a algun altre lloc dels topants. En Palmgren mai no havia provat d'immiscir-se en la seva vida, tot i que li havia fet alguna visita per portar-li un petit regal d'aniversari, per exemple. Ella sabia que sempre seria benvinguda i que el podia visitar quan volgués, un privilegi que havia aprofitat en rares ocasions. Però després de venir a viure a Sòder, ella havia començat a passar el dia de Nadal amb ell després d'anar a veure la mare. Menjaven pernil de Nadal i jugaven als escacs. A ella aquest joc no li deia res, però després d'haver après les regles no havia perdut ni una sola partida. Ell era vidu, i la Salander havia considerat un deure apiadar-se'n en aquells dies de festa i solitud.

Es considerava en deute amb ell, i ella sempre pagava els deutes.

Havia estat en Palmgren qui li havia rellogat el pis de la mare a Lundagatan fins que ella havia necessitat un lloc on viure. El pis tenia quaranta-nou metres quadrats, estava atrotinat i calia fer-hi reformes, però almenys li oferia un sostre per dormir.

Ara en Palmgren no hi era; s'havia tallat un altre lligam amb la societat «normal». En Niïs Bjurman era un tipus de persona completament diferent. I ella no tenia cap intenció de passar el dia de Nadal a casa seva. La primera mesura de l'advocat havia estat establir noves normes per accedir al seu compte corrent del Handelsbanken. En Palmgren mai no havia posat problemes a flexibilitzar les condicions de la tutela i deixar que ella gestionés el seu pressupost. Ella pagava les factures i podia fer ús dels estalvis de la manera que cregués convenient.

La Lisbeth Salander s'havia preparat per a la reunió amb en Bjurman la setmana anterior al Nadal, i un cop allà havia provat d'explicar-li que el seu predecessor havia confiat en ella i que ella no l'havia decebut mai. En Palmgren li havia deixat ocupar-se de les seves coses i no havia ficat el nas en la seva vida privada.

—Aquest és justament un dels problemes —va replicar en Bjurman, tamborinant amb els dits sobre el seu dossier. I tot seguit li havia fet un sermó sobre les regles i normes administratives de la tutela.

—Et deixava fer la teva, oi? Em pregunto com s'ho feia per no picar-se els dits.

«Perquè era un socialdemòcrata boig que havia treballat amb menors problemàtics tota la vida, imbècil!»

—Ja no sóc una nena —va dir la Salander, com si això fos prou explicació.

—No, ja no ets una nena. Però m'han nomenat tutor teu, i mentre faci aquesta funció sóc responsable dels teus assumptes jurídics i econòmics.

Va obrir un nou compte corrent al nom de la Lisbeth, però controlada per ell. A partir d'aquell moment, i una vegada comunicat el número al departament de personal de Milton Security, hauria de fer servir aquell compte. Els bons temps s'havien acabat. D'ara endavant, en Bjurman li pagaria les factures i li assignaria una mensualitat. Ell li va comunicar que esperava que li fes arribar les factures de totes les seves despeses. Li donaria 1.400 corones a la setmana; «per menjar, roba, entrades de cinema i coses així».

La Salander guanyava més de 160.000 corones a l'any. En podia guanyar el doble treballant amb dedicació exclusiva i acceptant tots els encàrrecs que l'Armansky li oferís. Però tenia poques despeses i no necessitava gaires diners. El cost del pis era aproximadament de 2.000 corones al mes i, malgrat els seus modestos ingressos, tenia 90.000 corones estalviades al banc. Però ja no en podia disposar lliurement.

—Això és perquè sóc responsable dels teus diners —va dir l'advocat—. Has de guardar diners per al futur. Però no t'hi amoïnis; ja me n'encarregaré jo.

«Des dels deu anys que tinc cura de mi mateixa, pallasso!»

—Te'n surts prou bé des del punt de vista social i no cal que t'internin, però aquesta societat és responsable de tu.

La va interrogar minuciosament sobre quina mena de tasques li assignaven a Milton Security. I ella havia mentit instintivament sobre les seves obligacions. La resposta que li va donar va ser una descripció de les primeres setmanes a l'empresa. En Bjurman es va quedar amb la impressió que feia el cafè i que classificava la correspondència (tasques prou adequades per a algú un xic lent), i va semblar satisfet.

Ella no sabia ben bé per què havia mentit, però estava segura que havia estat una decisió encertada.

En Blomkvist s'havia passat cinc hores amb en Vanger i havia dedicat bona part de la nit i tot el dimarts a picar els apunts i lligar caps sobre la genealogia dels Vanger. La història de la família era una versió completament diferent de la imatge oficial. Tota família té algun esquelet a l'armari, però els Vanger tenien un cementiri sencer.

En Blomkvist va haver de repetir-se diverses vegades que la seva tasca real no era escriure una biografia de la família Vanger, sinó esbrinar què li havia passat a la Harriet Vanger. La biografia no era més que un pretext de cara a la galeria. Al cap d'un any rebria aquell sou absurd (havia signat el contracte redactat per en Frode). La recompensa de debò, esperava, seria la informació sobre en Wennerstròm que en Vanger deia que tenia. Però, després d'escoltar en Vanger, va començar a veure que aquell any no havia de ser necessàriament una pèrdua de temps. Un llibre sobre la família Vanger tenia valor per si sol. Era, senzillament, un tema que donava per a molt.

La idea que tal vegada pogués aportar llum sobre l'assassí de la Harriet Vanger mai no li va passar pel cap; donant per fet que realment hagués estat assassinada i que no hagués mort a causa d'algun accident estrany. En Blomkvist coincidia amb en Vanger que les probabilitats que una noia de 16 anys toqués el dos voluntàriament i s'estigués amagada durant trenta-sis anys, al marge de tots els sistemes de vigilància i de la burocràcia del govern, era pràcticament inconcebible. A més, ell no excloïa la possibilitat que la Harriet Vanger hagués fugit, potser a Estocolm, i que li hagués passat alguna cosa posteriorment: drogues, prostitució, una violació o simplement un accident.

Per la seva part, en Vanger estava convençut que la Harriet havia estat assassinada i que el responsable era un membre de la família, possiblement en collaboració amb algú més. La força de la seva creença es basava en el fet que la Harriet havia desaparegut durant la confusió de les hores en què l'illa havia quedat incomunicada i tots els ulls estaven posats en l'accident.

L'Erika havia tingut raó en dir que havia estat una insensatesa acceptar la feina si l'objectiu era resoldre un assassinat misteriós. Però en Blomkvist començava a veure que el destí de la Harriet havia estat essencial per a la família, sobretot per a en Henrik Vanger. Tant era que l'home tingués raó o s'equivoqués; l'acusació d'en Henrik Vanger contra els seus parents tenia una gran importància per entendre la història familiar. L'acusació s'havia formulat obertament des de feia més de trenta anys i havia estigmatitzat les reunions familiars i donat lloc a enverinades animadversions que havien contribuït a desestabilitzar el grup empresarial. Una anàlisi de la desaparició de la Harriet, per tant, podria fer la seva funció com a un capítol independent, a més de proporcionar un nexe d'unió a través de la història familiar, i hi havia material de sobres. Un punt de partida, tant si la Harriet Vanger era l'objectiu principal com si es conformava escrivint una crònica de la família, seria confeccionar una galeria de personatges. D'això va tractar la primera i llarga conversa aquell dia amb en Vanger.

La família estava formada per un centenar llarg de persones, comptant tota la canalla dels cosins i dels cosins en segon grau. La família era tan extensa que es va veure obligat a crear una base de dades al seu iBook. Va fer servir el programa NotePad (www.ibrium.se), un magnífic producte que dos paios de l'Escola Reial de Tecnologia havien concebut i distribuït a Internet com a programari de prova per pocs diners. Pocs programes resultaven tan útils per a un periodista d'investigació. Cada membre de la família tenia un fitxer propi a la base de dades.

L'arbre genealògic es podia reconstruir fins a la primeria del segle XVI, quan el cognom era Vangeersad. Segons en Henrik Vanger, el cognom potser provenia de l'holandès: «van Geerstat»; i si era així, el llinatge es podia remuntar fins al segle XII.

En època més recent, la família havia arribat a Suècia amb el rei Jean Baptiste de Bernadotte, provinent del nord de França, a la primeria del segle XIX. L'Alexandre Vangeersad era soldat i no coneixia personalment el rei, però s'havia distingit com un competent cap de guarnició. El 1818 se li va concedir l'heretat de Hedeby en recompensa pels seus serveis. L'Alexandre Vangeersad també posseïa una fortuna personal que va emprar per comprar grans extensions de terreny boscos a Norrland. El seu fill Adrian va néixer a França, però a petició del pare va venir a viure a Hedeby, aquest racó perdut de Norrland, lluny dels salons de París, per fer-se càrrec de l'administració de l'heretat. Es va dedicar al conreu de les terres i a l'explotació dels boscos emprant els nous mètodes importats del centre del continent, i va fundar la fàbrica de pasta de paper al voltant de la qual va créixer Hedestad.

El nét de l'Alexandre es deia Henrik i va escurçar el cognom per donar-li la forma Vanger. Va augmentar el comerç amb Rússia i a mitjan segle XIX va formar una petita flota mercant de pailebots que recorria la ruta dels països bàltics i Alemanya, a més d'Anglaterra i la seva indústria de l'acer. Henrik Vanger va diversificar les empreses de la família i va obrir una petita explotació minera, a més d'algunes de les primeres indústries metallúrgiques de Norrland. Va deixar dos fills, en Birger i en Gottfried, que van establir les bases de les activitats financeres del clan Vanger.

—Saps res de les antigues lleis d'herències i patrimoni? —havia preguntat en Henrik Vanger.

—No.

—jo tampoc no ho tinc gaire clar. Segons la tradició familiar, en Birger i en Gottfried es van comportar com gat i gos, rivalitzant pel poder i per influir en els negocis de la família. En molts sentits la lluita pel poder va posar en perill la supervivència del grup empresarial. Per aquesta raó el seu pare va decidir, poc abans de morir, enginyar un sistema pel qual tots els membres de la família rebessin una part de l'herència, accions, de l'empresa. No hi ha dubte que la intenció era bona, però va dur a una situació en què, en comptes de treballar amb persones competents i possibles socis de fora, vam tenir una junta directiva formada únicament per membres de la família.

—I aquest sistema encara és vigent avui?

—Això mateix. Si un membre de la família vol vendre les seves accions, ho ha de fer dins de la família. Actualment, l'assemblea anual d'accionistes està formada en un 50 per cent per membres de la família. En Martin té més del 10 per cent de les accions; jo, un 5 per cent, després de vendre'n algunes a en Martin, entre d'altres. El meu germà Harald en té el 7 per cent, però la majoria dels assistents a l'assemblea d'accionistes només en posseeix un punt percentual o fins i tot mig.

—Segons com es miri, sembla una mica medieval.

—És ridícul. Implica que, si en Martin vol posar en pràctica alguna nova estratègia, ha de perdre el temps amb maniobres i pressions per assegurar-se el suport d'almenys el 20 o el 25 per cent dels accionistes. Es un trencaclosques d'aliances, faccions i intrigues.

En Vanger va continuar:

—En Gottfried Vanger va morir el 1901 sense deixar fills. O més ben dit, demano disculpes, va ser pare de quatre filles, però en aquella època les dones no comptaven. Tenien les accions al seu nom, però eren els homes de la família els que gestionaven els interessos de les accionistes. No va ser fins que la dona va obtenir el dret de vot, ben entrat el segle XX, que van poder assistir a l'assemblea d'accionistes.

—Vaja, una decisió molt liberal.

—No cal ser sarcàstic. Era una altra època. Sigui com vulgui… el germà d'en Gottfried, en Birger Vanger, va tenir tres fills: en Johan, en Fredrik i en Gideon Vanger. Tots van néixer cap a la fi del segle XIX. No ens podem oblidar d'en Gideon; va vendre les seves accions i va emigrar als Estats Units. Encara existeix una branca de la família allà. Però en Johan i en Fredrik Vanger van convertir aquelles empreses en el modern grup Vanger.

En Vanger va treure un àlbum fotogràfic i mentre parlava va començar a ensenyar-li fotos. Les del començament de la dècada del 1900 mostraven dos homes amb unes barbetes enèrgiques i els cabells empastifats de brillantina i ben aixafats contra el crani que miraven a la càmera sense somriure gens ni mica.

—En Johan Vanger era el geni de la família. Va estudiar enginyeria i va desenvolupar la indústria manufacturera amb diversos invents que va patentar. El ferro i l'acer van ser els fonaments de l'empresa, però els negocis també es van ampliar a altres sectors, com ara el tèxtil. En Johan Vanger va morir el 1956. Tenia tres filles: la Sofia, la Marit i l'Ingrid, que van ser les primeres dones que es van guanyar automàticament el dret d'admissió a les assemblees d'accionistes de l'empresa.

»L'altre germà, en Fredrik Vanger, era el meu pare. Va ser un home de negocis i un líder industrial que va transformar els invents d'en Johan en ingressos. El meu pare va viure fins al 1964. Va dirigir la companyia fins a la mort, tot i que als anys cinquanta ja havia delegat en mi la gestió del dia a dia.

»Va passar exactament el contrari que en la generació precedent: en Johan només tenia filles. —En Vanger li va mostrar unes fotos d'aquelles dones de gran pitrera i barrets d'ales amples, duent para-sols—. I en Fredrik, el meu pare, només tenia fills. Érem cinc germans: en Richard, en Harald, en Greger, en Gustav i jo mateix.

En Blomkvist havia dibuixat un arbre genealògic que ocupava uns quants fulls DIN A4 enganxats amb cinta adhesiva. Va subratllar els noms dels presents a l'illa de Hedeby per a la reunió familiar del 1966 que, si més no en teoria, podien haver tingut alguna cosa a veure amb la desaparició de la Harriet Vanger.

En va excloure la quitxalla de menys de dotze anys; havia de traçar la frontera en alguna banda. Després de rumiar-hi, també en va excloure en Henrik Vanger. Si el patriarca havia estat implicat en la desaparició de la néta del seu germà, les seves iniciatives durant els darrers trenta-sis anys entraven en el terreny de la psicopatologia. La mare d'en Henrik Vanger, que el 1966 ja tenia 81 anys, també es podia eliminar raonablement de la llista. Així doncs, quedaven vint-i-tres membres de la família que, segons en Vanger, calia incloure al grup dels «sospitosos». Set ja eren morts, i alguns més avui tenien una edat respectable.

En Blomkvist no estava disposat a donar per vàlid, sense cap mena de prova, el convenciment d'en Henrik Vanger que rere la desaparició de la Harriet hi havia un membre de la família. Calia afegir a la llista de sospitosos una altra sèrie de persones.

En Dirch Frode va començar a treballar per a en Vanger com a advocat seu la primavera del 1962. I, a part de la família, qui formava el servei de la casa quan la Harriet va desaparèixer? En Gunnar Nilsson (amb coartada o no) tenia 19 anys, i el seu pare, en Magnus, molt probablement era a Hedeby, igual que l'artista, l'Eugen Norman, i el pastor Otto Falk. En Falk estava casat? El granger Aronsson d'Ostergàrden i el seu fill, en Jerker Aronsson, vivien a l'illa, prou propers a la Harriet Vanger al llarg de la seva infantesa i adolescència; quina mena de relació tenien? En Martin Aronsson encara estava casat? Hi vivien altres persones, a la granja, en aquella època?

FREDRIK VANGER (1886–1964)

casat amb Ulrika (1885–1969)

JOHAN VANGER (1884–1956)

casat amb Gerda (1888–1960)

Richard (1907–1941)

casat amb Margareta (1906–1959)

Sofia (1909–1977)

casada amb Ake Sjògren (1906–1967)

Magnus Sjògren (1929–1994) Sara Sjògren (1931–)

Gottfried (1927–1965) casat amb Isabella (1928–)

Martin (1948–)

Harriet (1950–?)

Harald (1911–)

casat amb Ingrid (1925–1992)

Birger (1939–)

Cecília (1946–)

Anita (1948–)

Erik Sjògren (1951–)

Hàkan Sjògren (1955–)

Marit (1911–1988)

casada amb Algot Günther (1904–1987)

Greger (1912–1974) casat amb Gerda (1922–)

Alexander (1946–)

Ossian Günther (1930–) casat amb Agnès (1933–)

Jakob Günther (1952–)

Gustav (1918–1955) solter i sense descendència

Ingrid (1916–1990)

casada amb Harry Karlman (1912–1984)

Henrik (1920–)

casat amb Edith (1921–1958)

sense descendència

Gunnar Karlman (1942–)

Maria Karlman (1944–)

A mesura que en Blomkvist havia anat anotant tots els noms, la llista havia augmentat fins a quaranta persones. Eren dos quarts de quatre de la matinada i el termòmetre marcava vint-i-un sota zero. L'onada de fred semblava disposada a durar. Hauria desitjat ser al seu llit de Bellmansgatan.

El va despertar el tècnic de Telia. Cap a les onze ja es va poder connectar a la xarxa i ja no es va sentir tan limitat des del punt de vista professional. A més, el mòbil continuava guardant silenci obstinadament. Després d'una setmana, l'Erika no li havia contestat cap missatge. Devia estar emprenyada com una mona. Ell també començava a mostrar-se testarrut i es negava a trucar-li a l'oficina.

Va obrir el correu electrònic i va donar un cop d'ull als gairebé tres-cents cinquanta missatges que li havien enviat durant l'última setmana. En va guardar dotze; la resta eren spam o de llistes a què estava subscrit. El primer correu era de : «espero que facis bones mamades a la trena, porc comunista de merda.» El va arxivar a la carpeta titulada «Crítiques intelligents». Va escriure a :

Quan va arribar l'hora de dinar, va ficar l'iBook a la bossa i va marxar al Cafè de la Susanne. En arribar, va installar-se a l'habitual taula del racó. La Susanne li va portar cafè i sandvitxos, adreçant una mirada inquisitiva a l'ordinador. Tot seguit li va preguntar en què estava treballant. En Blomkvist va fer servir la seva tapadora per primer cop. Van intercanviar els compliments de rigor, i la Susanne el va convidar a venir a veure-la quan estigués preparat per a les revelacions de debò.

—Fa trenta-cinc anys que serveixo els Vanger i sé totes les xafarderies sobre aquesta família —va deixar anar, i va tornar-se'n cap a la cuina.

Amb fills, néts i besnéts (no s'havia pres la pena d'in-cloure'ls), els germans Fredrik i Johan Vanger tenien aproximadament cinquanta descendents vius. La família solia viure fins a una edat força avançada. En Fredrik Vanger va viure fins als 78 anys, i el seu germà Johan, fins als 80. Dels fills d'en Fredrik que encara vivien, en Harald en tenia 92 i en Henrik 82.

L'única excepció va ser en Gustav, que va morir a causa d'una malaltia pulmonar als 37 anys. En Henrik Vanger li havia explicat que en Gustav sempre havia estat un jove malaltís i que sempre havia anat a la seva, sense acabar de fer-se mai amb la resta de la família. No s'havia casat i no va tenir fills.

Els altres membres de la família que havien mort joves havien desaparegut per altres raons diferents a les malalties. En Richard Vanger va morir a la guerra d'Hivern de Finlàndia amb tan sols 34 anys. En Gottfried Vanger, el pare de la Harriet, havia mort ofegat l'any anterior a la desaparició de la filla. I la Harriet mateixa només tenia 16 anys. En Mikael va prendre nota de l'estranya similitud en cada branca de la família; avi, pare i filla, tots havien estat víctimes d'una desgràcia. L'únic descendent viu d'en Richard era en Martin Vanger, que amb 55 anys encara era solter. En Henrik Vanger li havia explicat que el seu nebot era un solitari, però que tenia una companya que vivia a Hedestad.

En Martin Vanger tenia 18 anys quan la seva germana havia desaparegut. Era un dels parents que podien figurar a la llista de les persones associades amb la desaparició. Aquella tardor vivia a Uppsala, feia el darrer curs de l'institut. Havia de participar en una reunió familiar, però va arribar tard, després de migdia, i es trobava entre els espectadors de l'altra banda del pont durant l'hora crítica en què la seva germana s'havia volatilitzat.

En Blomkvist es va apuntar dos detalls de l'arbre genealògic. El primer era que cap Vanger no s'havia divorciat ni tornat a casar, encara que el seu cònjuge hagués mort jove. I es preguntava amb quina freqüència es produïa això estadísticament. La Cecília Vanger s'havia separat del marit feia molts anys, però, segons semblava, oficialment encara estaven casats.

L'altre detall era que la família semblava dividida geogràficament entre la branca dels «homes» i la branca de les «dones». Mentre que els descendents d'en Fredrik Vanger, com ara en Henrik, havien tingut papers destacats en els negocis i principalment havien viscut a Hedestad o als seus voltants, la branca familiar d'en Johan Vanger, que a la primera generació només havia donat filles, s'havia casat i escampat per altres racons del país, com ara Estocolm, Malmò i Gòteborg, o l'estranger. I tan sols venien a Hedestad per les vacances d'estiu o a les reunions més importants. L'única excepció era l'Ingrid Vanger, el fill de la qual, en Gunnar Karlman, vivia a Hedestad. Era el redactor en cap del Hedestads-Kuriren.

Pensant com ho faria un detectiu privat, en Henrik Vanger observava que el «mòbil ocult de l'assassinat de la Harriet» es podia trobar en l'estructura de la companyia i en el fet que en Vanger hagués deixat clar ben aviat que la Harriet era especial per a ell. El mòbil, doncs, potser havia estat fer mal a en Henrik Vanger mateix, o potser la Harriet havia descobert informació delicada sobre la companyia i per tant s'havia convertit en un perill per a algú. Només eren especulacions; tanmateix, aquesta hipòtesi li permetia centrar-se en tretze persones que considerava «particularment interessants».

La conversa del dia anterior entre en Blomkvist i en Vanger havia resultat esclaridora pel que feia a un altre punt. Des del principi el vell havia parlat sobre molts membres de la família amb un to despectiu i denigrant que l'havia sobtat força. En Blomkvist s'havia preguntat si les sospites del patriarca contra la seva família per la desaparició de la Harriet no li havien fet perdre el seny, però ara començava a adonar-se que en Vanger havia avaluat la situació amb una sagacitat sorprenent.

La imatge que s'anava fent de tot plegat era la d'una família amb èxit en l'aspecte social i econòmic, però força disfuncional en tots els aspectes més corrents.

El pare d'en Henrik Vanger havia estat un home fred i insensible que havia engendrat els fills i després se n'havia desentès i havia deixat que l'esposa s'ocupés de donar-los una educació i benestar. Fins que els fills no van arribar als setze anys amb prou feines van veure el pare, llevat de les reunions familiars, unes ocasions en què s'esperava que hi fossin presents però que també passessin desapercebuts. En Henrik no recordava que el seu pare hagués expressat mai cap forma d'amor, ni tan sols mínimament. Al contrari, el seu pare sovint el qualificava d'inútil i el convertia en objecte de crítiques demolidores. Poques vegades es recorria al càstig corporal; no calia. Les úniques vegades en què s'havia guanyat el respecte del pare van ser a una edat ja madura, gràcies als èxits dins el grup Vanger.

El germà gran, en Richard, s'havia rebellat. Després d'una discussió (el motiu de la qual mai no s'esmentava a la família), el noi havia marxat a estudiar a Uppsala. Allà havia trobat les llavors de la carrera nazi de la qual en Vanger ja li havia parlat i que finalment el duria a les trinxeres finlandeses. El que el vell no havia comentat fins ara era que els altres dos germans havien recorregut el mateix camí.

El 1930, en Harald i en Greger havien seguit els passos d'en Richard a Uppsala. Tots dos havien estat molt units, però en Henrik no estava segur de si s'havien fet gaire amb en Richard. El que estava força clar era que tots els germans s'havien adherit al moviment feixista de Per Engdahl, La Nova Suècia. En Harald havia seguit fidelment Per Engdahl al llarg dels anys, primer a la Unió Nacional de Suècia, després al grup de l'Oposició Sueca i, finalment, al Nou Moviment Suec després de la guerra. En Harald va continuar sent-ne membre fins que Engdahl va morir als anys noranta i durant determinats períodes va ser un dels principals contribuents econòmics al moviment feixista suec a l'ombra.

En Harald Vanger va estudiar medicina a Uppsala i gairebé de seguida va entrar en cercles obsessionats amb la puresa racial i biològica. Durant un temps va treballar a l'Institut Suec de la Biologia de les Races i, com a metge, es va convertir en un actor de primer ordre en la campanya d'esterilització dels elements indesitjables de la població.

Citació, Henrik Vanger, cinta 2, 02950:

En Harald encara va anar més lluny. El 1937 va ser coautor, amb pseudònim, gràcies a Déu, d'un llibre titulat: La nova Europa del poble. No me'n vaig assabentar fins als anys setanta. En tinc un exemplar i el pots llegir. Deu ser un dels llibres més fastigosos que s'han publicat mai en llengua sueca. En Harald no només defensava l'esterilització, sinó també l'eutanàsia: posar fi de manera activa a la vida de persones que ofenien el seu gust estètic i que no s'ajustaven a la seva imatge de la raça sueca perfecta. Dit d'una altra manera, reclamava l'assassinat en massa en un text escrit en una prosa acadèmica impecable que contenia totes les argumentacions mèdiques necessàries. Desempallegueu-vos dels discapacitats. No deixeu que la població sami s'estengui; tenen gens mongòlics. Els malalts mentals haurien de veure la mort com una forma d'alliberació, oi? Les dones de vida dissoluta, els vagabunds, els gitanos i els jueus… ja t'ho pots imaginar. En les fantasies del meu germà, Auschwitz podria haver estat a Dalarna.

Després de la guerra, en Greger Vanger es va fer professor de secundària i més tard va ser director de l'institut de Hedestad. En Henrik Vanger creia que, un cop acabada la guerra, ja no va pertànyer a cap partit i que havia abandonat el nazisme. Va morir el 1974, i no va ser fins que en Henrik va repassar la correspondència del seu germà que es va assabentar que als anys cinquanta en Greger s'havia adherit al Partit Nòrdic Nacional, una secta que políticament era un zero a l'esquerra i que alhora era totalment delirant. N'havia continuat sent membre fins a la mort.

Citació, Henrik Vanger, cinta 2, 04167:

Per tant, tres dels meus germans van ser uns dements des del punt de vista polític. Fins on arribava la seva malaltia en altres aspectes?

L'únic germà digne de certa simpatia segons el parer d'en Henrik Vanger era el delicat Gustav, que va morir a causa d'una malaltia pulmonar el 1955. En Gustav no s'havia interessat mai per la política i, pel que semblava, era una mena d'esperit artístic misantròpic, sense cap interès pel món dels negocis o per treballar al grup Vanger.

En Blomkvist va preguntar a en Henrik Vanger:

—Ara tu i en Harald sou els únics que quedeu, doncs. Per què va tornar a Hedeby?

—Va tornar a casa el 1979, poc abans de fer els 70 anys. Aquella casa és seva.

—Deu resultar estrany viure tan a prop d'un germà que detestes.

—Jo no l'odio, el meu germà. Si de cas, em fa llàstima. Es un perfecte imbècil, i és ell qui em detesta. —Et detesta?

—Això mateix. Em penso que per això va tornar. Per poder passar-se els últims anys de la seva vida odiant-me de ben a prop.

—I per què t'odia?

—Perquè em vaig casar.

—Em sembla que això m'ho hauràs d'explicar.

En Henrik Vanger havia perdut el contacte amb els seus germans grans força aviat. Ell era l'únic germà que mostrava una certa aptitud per als negocis; era l'última esperança del pare. A ell la política no li interessava gens i no volia saber res d'Uppsala. En canvi, s'havia estimat més estudiar econòmiques a Estocolm. Després de fer els 18 anys, sempre es va passar totes les vacances treballant en una de les nombroses oficines del grup Vanger o com a ajudant del consell de direcció. Va aprendre tots els secrets dels negocis de la família.

El 10 de juny del 1941 (enmig del moment més cruent de la Guerra Mundial) van enviar en Henrik Vanger a Alemanya per fer una visita de sis setmanes a les oficines de la companyia a Hamburg. Només tenia 21 anys i el representant alemany del grup Vanger, un veterà de l'empresa que es deia Hermann Lobach, li va fer de cicerone i de mentor.

—No et vull cansar amb tots els detalls, però quan hi vaig anar Hitler i Stalin encara eren bons amics i el front de l'est encara no existia. Tothom creia que Hitler era invencible. Regnava una sensació de… d'optimisme i desesperació alhora, diria que aquestes són les paraules més escaients. Més de mig segle després, encara es fa difícil descriure l'atmosfera que es respirava. No m'interpretis malament… jo no era nazi, i a mi Hitler em semblava un ridícul personatge d'opereta. Així i tot, hauria resultat gairebé impossible no veure's afectat per la fe en el futur, que era generalitzada entre la gent corrent d'Hamburg. Malgrat que cada cop tenien la guerra més a prop i que durant el temps en què jo hi vaig ser hi va haver diversos bombardejos aeris sobre Hamburg, la gent semblava creure que allò simplement era una incomoditat passatgera… que aviat hi hauria pau i que Hitler instauraria la seva Neuropa[1]. La gent volia creure que Hitler era Déu. Així és com ho donava a entendre la propaganda.

En Henrik va obrir un dels seus nombrosos àlbums de fotografies.

—Aquest és en Lobach. Va desaparèixer el 1944, segurament en un bombardeig aeri. Mai no vam saber què se'n va fer. Durant les setmanes que vaig ser a Hamburg ens vam avenir molt. Jo m'estava amb ell i la seva família al seu elegant domicili d'un barri benestant de la ciutat. Passàvem molt de temps junts cada dia. Ell no era més nazi que jo, però per evitar-se problemes era membre del partit. El seu carnet li obria portes i oferia oportunitats al grup Vanger… i negocis era precisament el que fèiem. Vam construir vagons per als seus trens, sempre m'he preguntat si algun dels nostres vagons va tenir Polònia com a destinació. Veníem teixit per als seus uniformes i tubs catòdics per als seus aparells de ràdio… tot i que oficialment nosaltres no sabíem per a què empraven els productes. I en Lobach sabia com aconseguir un contracte; era divertit i afable. El nazi perfecte. De mica en mica vaig començar a veure que també era un home que provava d'amagar un secret desesperadament.

»La matinada del 22 de juny del 1941, en Lobach va trucar a la porta del meu dormitori. La meva habitació era al costat del dormitori de la seva esposa i em va indicar que no fes soroll, que em vestís i que l'acompanyés. Vam anar al pis de sota i vam seure al petit fumador. En Lobach havia estat despert tota la nit. L'home tenia la ràdio engegada, i em vaig adonar que havia passat alguna cosa greu. L'Operació Barbarroja havia començat. Alemanya havia envaït la Unió Soviètica el dia de Sant Joan. —En Vanger va fer un gest de resignació—. En Lobach va agafar dos gots i va servir schnaps amb generositat. Òbviament, estava afectat. Quan li vaig preguntar quines podien ser les conseqüències de tot plegat, va contestar amb clarividència que allò significava la fi d'Alemanya i del nazisme. Jo només me'l vaig creure a mitges… semblava impossible derrotar Hitler, però en Lobach i jo vam brindar per la caiguda d'Alemanya. Llavors va centrar l'atenció en assumptes més pràctics.

En Blomkvist va assentir per amb el cap indicar que encara no havia perdut el fil de la història.

—En primer lloc, no tenia cap manera de posar-se en contacte amb el meu pare per rebre instruccions, però per iniciativa pròpia havia decidit tallar en sec la meva visita a Alemanya i enviar-me a casa. En segon lloc, em va demanar que li fes un favor.

En Vanger va assenyalar un retrat esgrogueït que mostrava un pla americà d'una dona de cabells foscos.

—En Lobach feia quaranta anys que estava casat, però el 1919 va conèixer una dona extraordinàriament bella a la qual doblava en edat i se'n va enamorar perdudament. Era una simple i pobra cosidora. En Lobach la va festejar i, com molts altres homes adinerats, es va poder permetre pagar-li un pis a una distància escaient del seu despatx. La dona es va convertir en la seva amant. El 1921 va tenir una filla que va ser batejada amb el nom d'Edith.

—Home ric molt més gran coneix jove pobra i tenen una filla fruit del seu amor… això no hauria estat motiu de gaire escàndol als anys quaranta —va comentar en Blomkvist.

—Ben cert. Si no hagués sigut per una cosa. La dona era jueva i, per tant, en Lobach era el pare d'una jueva al bell mig de l'Alemanya nazi. Era el que anomenaven un «traïdor a la seva raça».

—Ah… això ho canvia tot. Què va passar?

—A la mare de l'Edith l'havien capturat l'any 1939. Va desaparèixer, i el seu destí ens el podem imaginar. Els nazis sabien que tenia una filla que encara no havia estat inclosa en cap llista de transport i ara el departament de la Gestapo encarregat de seguir la pista dels jueus fugitius l'estava buscant. L'estiu del 1941, la setmana que vaig arribar a Hamburg, van relacionar d'alguna manera la mare de l'Edith amb en Lobach i el van citar per interrogar-lo. L'home va reconèixer la relació i la seva paternitat, però va afirmar que no tenia ni idea d'on podia ser la seva filla i que ell no hi havia mantingut cap mena de contacte des de feia deu anys. —I doncs, on era la filla?

—Jo l'havia vist cada dia a casa dels Lobach. Una noia dolça i callada de 20 anys que netejava la meva habitació i que ajudava a servir el sopar. El 1937 la persecució dels jueus ja feia uns quants anys que es duia a terme, i la mare de l'Edith havia suplicat ajuda a en Lobach. I ell la va ajudar… en Lobach s'estimava tant la seva filla illegítima com els seus fills legítims. La va amagar al lloc més improbable que se li va acudir… just davant dels nassos de tothom. Li havia procurat documentació falsa i l'havia contractat com a criada.

—La seva esposa sabia qui era la noia?

—No, pel que sembla no en tenia ni idea. Feia quatre anys que treballava a la casa, però ara en Lobach pressentia que el setge s'estrenyia. Era qüestió de temps que la Gestapo vingués a trucar a la porta. Aleshores va anar a buscar la seva filla i me la va presentar com a tal. Era molt tímida i ni tan sols em va mirar als ulls. Es devia estar mitja nit llevada esperant que la cridessin. En Lobach em va suplicar que li salvés la vida.

—Com?

—Ho tenia previst tot. Figurava que jo m'havia de quedar tres setmanes més i aleshores agafar el tren de la nit a Copenhaguen i continuar amb ferri per travessar l'estret… un viatge relativament segur, fins i tot en temps de guerra. Però dos dies després de la nostra conversa un vaixell de càrrega, propietat del grup Vanger, partia d'Hamburg amb destinació a Suècia. En Lobach volia que marxés amb el vaixell i que sortís d'Alemanya de seguida. El canvi dels meus plans de viatge havia de rebre l'aprovació dels serveis de seguretat; era una formalitat, però no un problema. Tot i això, en Lobach volia que pugés a aquell vaixell de càrrega.

—Juntament amb l'Edith, suposo.

—L'Edith pujaria a bord d'estranquis, amagada dins d'una de les tres-centes caixes que contenien maquinària. La meva feina era protegir-la si la descobrien mentre encara érem en aigües territorials alemanyes i impedir que el capità del vaixell fes alguna bestiesa. Si no, representava que jo havia d'esperar fins que fóssim a bona distància d'Alemanya abans de deixar-la sortir.

—Entesos.

—A mi em semblava molt fàcil, però es va convertir en un malson de viatge. El capità es deia Oskar Granath i no estava gens content de tenir sota la seva responsabilitat el pretensiós hereu del seu patró. Vam llevar àncores d'Hamburg a les nou del vespre d'un dia del començament de juny. Tot just sortíem de la rada del port quan van sonar les sirenes d'alarma aèria. Un bombardeig dels britànics… el pitjor que jo havia viscut, i el port, és clar, era el principal objectiu. Però d'una manera o altra ens en vam sortir i, després que s'espatllés un motor i de passar una terrible nit de tempesta en unes aigües plenes de mines, la tarda següent vam arribar a Karlskrona. Probablement em preguntaràs què li va passar a la noia.

—Em penso que ho sé.

—El meu pare es va enfurismar, com és comprensible. Jo ho havia posat tot en perill amb la meva insensata aventura. I la noia podia ser deportada de Suècia en qualsevol moment… pensa que érem al 1941. Però jo ja n'estava tan perdudament enamorat com en Lobach ho havia estat de la seva mare. M'hi vaig declarar i vaig donar un ultimàtum al pare: o acceptava el nostre matrimoni o hauria de buscar una altra jove esperança perquè dirigís els negocis de la família. Va cedir.

—Però ella és morta, oi?

—Sí, va morir massa jove, el 1958. Vam estar junts poc més de setze anys. Ella tenia un problema cardíac congènit. I, a més, va resultar que jo no podia tenir fills. Per això m'odia el meu germà.

—Perquè et vas casar amb ella.

—Perquè, per fer servir les seves paraules, em vaig casar amb una meuca jueva fastigosa. —Però aquest home està sonat. —Jo mateix no ho hauria pogut dir millor.

Capítol 10 Dijous, 9 de gener — Divendres, 31 de gener

Segons el Hedestads-Kuriren, el primer mes d'en Blomkvist a l'exili va ser el més fred que es recordava, si més no (com en Vanger li va fer saber), des de la guerra d'Hivern del 1942. Amb tan sols una setmana a Hedeby, ho havia après tot sobre els calçotets llargs, els mitjons de llana i la samarreta doble.

Havia passat uns quants dies horrorosos a mitjan mes, quan la temperatura havia davallat a trenta-set sota zero. Mai no havia viscut res semblant, ni tan sols durant l'any que va passar a Kiruna, a Lapònia, fent el servei militar.

Un matí, es van glaçar les canonades d'aigua. En Nilsson li va portar dos enormes bidons de plàstic amb aigua per cuinar i rentar-se, però el fred era paralitzador. Es formaven caramells sota el marc de les finestres, per la banda interior, i tant era quanta llenya afegís a l'estufa, encara tenia fred. Cada dia es passava una llarga estona tallant llenya al cobert que hi havia rere la casa.

De vegades estava a punt de posar-se a plorar i fins i tot havia arribat a pensar d'agafar el primer tren en direcció sud. Però, en canvi, s'havia posat un jersei més i s'havia tapat amb una manta mentre seia a la taula de la cuina, bevent cafè i llegint antics informes de la policia.

Llavors el temps va canviar i la temperatura va anar pujant fins a uns agradables deu graus sota zero.

En Mikael començava a conèixer la gent de Hedeby. En Martin Vanger va complir la seva promesa i el va convidar a rostit d'ant marinat, regat amb un vi negre italià. La seva companya es va afegir al sopar. L'Eva Hassel era una dona càlida, sociable i entretinguda. En Blomkvist la va trobar extraordinàriament atractiva. Era dentista i vivia a Hedestad, però passava els caps de setmana a casa d'en Martin. En Blomkvist es va acabar assabentant que feia molts anys que es coneixien, però que no havien començat a sortir plegats fins arribar a la mitjana edat. Evidentment, no trobaven necessari casar-se.

—Fet i fet, és la meva dentista —va deixar anar en Martin amb una riallada.

—I casar-me amb algú d'aquesta família de guillats no fa gaire per a mi —va comentar l'Eva, donant uns copets afectuosos al genoll d'en Martin.

El xalet d'en Martin Vanger era una mena de modern refugi de solter, moblat en negre, blanc i crom. Les cares peces de disseny haurien fet les delícies d'en Christer Malm, el cap del departament de disseny gràfic de Millennium. La cuina estava equipada com si fos per a un cuiner professional. A la sala d'estar hi havia un aparell estèreo d'alta fidelitat amb una collecció impressionant de discos de jazz, des de Tommy Dorsey a John Coltrane. En Martin Vanger tenia diners, i la seva llar era luxosa i funcional alhora, tot i que també un xic impersonal. Els quadres de les parets eren reproduccions i pòsters que es podien trobar a Ikea. Les prestatgeries, almenys en la part de la casa que en Blomkvist va veure, contenien una enciclopèdia sueca i alguns llibres amb molta foto i poc text que tal vegada havien estat regals de Nadal per manca d'una idea millor. En resum, en Blomkvist només va poder distingir dues passions a la vida d'en Martin Vanger: la música i la cuina. Els seus més de tres mil discos eren testimoni de la primera, i l'altra es podia deduir de la generosa panxa d'en Martin.

L'home era una barreja de senzillesa, perspicàcia i afabilitat. No calia tenir gaire capacitat analítica per arribar a la conclusió que el director general de la companyia era un home amb problemes. Mentre escoltaven «Night in Tunisià», la conversa va girar al voltant del grup Vanger, i en Martin no va provar d'amagar que la companyia lluitava per la supervivència. Era molt conscient que el seu convidat era un periodista d'economia que amb prou feines coneixia; tanmateix, parlava dels problemes interns de la companyia amb tanta franquesa que semblava imprudent. Potser donava per fet que en Blomkvist era un més de la família, ja que treballava per al seu oncle avi, i, com l'antic director general, en Martin compartia l'opinió que els membres de la família eren els únics culpables de la situació en què es trobava la companyia. A més, la incorregible bogeria dels seus familiars gairebé semblava divertir-lo. L'Eva assentia amb el cap, però no feia cap comentari. Estava clar que ja n'havien parlat abans.

En Martin sabia que en Blomkvist havia estat contractat per escriure una crònica de la família, i li va preguntar com li anava. En Blomkvist va contestar amb un somriure que li estava resultant molt difícil recordar els noms de tota la parentela i aleshores li va preguntar si podria tornar per fer-li una entrevista en el moment oportú. En més d'una ocasió va considerar la possibilitat d'orientar la conversa cap a l'obsessió del vell per la desaparició de la Harriet. En Hen-rik Vanger devia haver atabalat el germà de la noia amb les seves teories, i en Martin devia ser conscient que, si en Blomkvist volia escriure sobre els Vanger, no podia passar per alt el fet que un membre de la família s'hagués esfumat en circumstàncies dramàtiques. Però en Martin no mostrava cap intenció de voler-ne parlar.

La vetllada es va acabar, després de diverses rondes de vodka, a les dues de la matinada. En Blomkvist estava força begut quan va recórrer amb pas insegur els tres-cents metres fins a la casa dels convidats. Havia estat una nit agradable.

Una tarda, durant la segona setmana d'en Blomkvist a Hedeby, es va sentir un truc a la porta. Va deixar a un costat el classificador dels informes de la policia que tot just acabava d'obrir (el sisè de la collecció) i va tancar la porta del despatxet abans d'obrir l'entrada de la casa a una dona rossa ben tapada contra el fred.

—Hola. Només he vingut per saludar-lo. Sóc la Cecilia Vanger.

Es van donar la mà i en Blomkvist va servir cafè. La Cecilia, filla d'en Harald Vanger, semblava una dona oberta i encisadora. En Blomkvist recordava que en Henrik Vanger n'hi havia parlat bé; també havia dit que no es parlava amb el pare, el veí del costat. Van xerrar una estona abans que ella esmentés el motiu de la visita.

—Tinc entès que està escrivint un llibre sobre la meva família —va comentar—. No li sabria dir si la idea m'agrada gaire. Volia veure quina mena de persona era.

—Bé, en Henrik Vanger em va contractar. Es la seva història, per dir-ho d'alguna manera.

—I l'estimat Henrik no té una actitud precisament neutral pel que fa a la família.

En Blomkvist va mirar-se-la, sense saber on volia anar a parar.

—Vostè s'oposa que s'escrigui un llibre sobre la família Vanger?

—Jo no ho he dit pas, això. I el que jo pensi no importa, en realitat. Però, ara com ara, ja es deu haver adonat que el fet de formar part d'aquesta família no sempre ha sigut bufar i fer ampolles.

En Blomkvist no tenia ni idea de què havia explicat en Henrik Vanger ni fins a on sabia la Cecília del seu encàrrec. Va mostrar els palmells en un gest de disculpa.

—El seu oncle m'ha contractat per escriure una crònica de la família. Té un concepte molt pintoresc sobre els seus parents, però jo m'ajustaré rigorosament als fets documentats.

La Cecília Vanger va somriure però sense calidesa.

—El que vull saber és si hauré de marxar a l'exili o emigrar quan surti el llibre.

—No ho crec pas —va replicar en Blomkvist—. La gent sabrà separar la fruita bona de la podrida.

—Com el meu pare, per exemple?

—El seu pare, el famós nazi? —va demanar en Blomkvist.

La Cecília Vanger va fer rodar els ulls.

—El meu pare és boig. Només el veig un parell de vegades a l'any.

—I per què no el vol veure?

—Un moment… Abans que comenci a fer una pila de preguntes… pensa citar qualsevol cosa que jo digui? O puc tenir una conversa normal amb vostè sense tenir por de quedar com una imbècil?

—La meva feina és escriure un llibre que començarà amb l'arribada de l'Alexandre Vangeersad a Suècia, tot acompanyant Bernadotte, i que s'estendrà fins al present. Ha de cobrir l'imperi industrial al llarg de moltes dècades, però també ha d'abordar les raons per les quals l'imperi està passant per un mal moment i tocar les divergències que hi ha al si de la família. En un estudi així és impossible evitar que surtin a la llum alguns draps bruts, però això no significa que jo hagi de presentar un retrat horrible de vostè ni donar una imatge infame de la família. Per exemple, he conegut en Martin Vanger i em sembla una persona molt simpàtica, i així és com penso descriure'l.

La Cecília Vanger no va contestar.

—El que sé de vostè és que és professora…

—En realitat és una cosa pitjor… sóc la directora de l'institut de Hedestad.

—Perdó. Sé que el seu oncle està orgullós de vostè, que està casada però que es va separar… i això és tot, de moment. Per tant, endavant, si us plau, parli'm sense por de ser citada. Estic segur que vindré a trucar a la seva porta ben aviat. I aleshores, serà una entrevista oficial, i podrà triar si vol respondre les meves preguntes o no.

—I doncs, podria parlar amb vostè ara mateix… confidencialment, com aquell qui diu?

—Es clar.

—I quedarà entre nosaltres?

— —Es clar. Això és una visita de cortesia, al cap i a la fi. —Entesos… Llavors, li puc fer una pregunta? —L'hi prego.

—En quina mesura tractarà de la Harriet, aquest llibre?

En Blomkvist es va mossegar el llavi, i aleshores va dir amb tanta naturalitat com va poder:

—Sincerament, no en tinc ni idea. Podria ocupar un capítol. Va ser una tragèdia que ha tingut una influència negativa en el seu oncle, no es pot negar pas.

—Però vostè no és aquí per investigar la seva desaparició?

—Què li fa pensar això?

—Home, el fet que en Nilsson li portés aquí quatre enormes capses de cartró. Es podria tractar de les investigacions privades d'en Henrik al llarg dels anys. He mirat a l'antiga habitació de la Harriet, on en Henrik les guarda, i no hi eren.

La Cecília Vanger no era cap tòtila.

— —L'hi haurà de comentar a en Henrik, no pas a mi —va replicar en Blomkvist—. Però segur que no la sorprendrà saber que en Henrik m'ha parlat moltíssim de la desaparició de la noia i que jo he pensat que seria interessant llegir la documentació de què es disposa.

La Cecília li va adreçar un altre dels seus somriures sense alegria.

—De vegades em pregunto qui està més boig, el pare o l'oncle. El dec haver sentit parlar de la desaparició de la Harriet un miler de vegades.

—Què creu que li va passar?

—Aquesta pregunta forma part de l'entrevista?

—No —va contestar ell amb una riallada—. Només sento curiositat.

—El que em desperta la curiositat a mi és saber si vostè també està tocat del bolet. Si s'ha empassat els raonaments d'en Henrik o si, ben mirat, és vostè qui l'atia perquè continuï burxant.

—Creu que en Henrik està tocat del bolet?

—No m'interpreti malament. Es una de les persones més afectuoses i més considerades que conec i n'estic molt, d'ell, però pel que fa a aquest assumpte en concret, hi està obsessionat.

—Però sembla tenir raons per estar-hi. La Harriet va desaparèixer, d'això no n'hi ha dubte.

—Estic ben farta de tot plegat. Ha enverinat les nostres vides durant dècades, i no s'acaba mai. —De cop i volta, es va aixecar i es va posar l'abric de pells—. Me n'he d'anar. Sembla una persona agradable. En Martin també opina el mateix, però no sempre es pot confiar en el seu criteri. Vingui a prendre un cafè a casa quan vulgui, serà benvingut. Al vespre gairebé sempre sóc a casa.

—Gràcies —va dir en Blomkvist—. No ha contestat la pregunta que no formava part de l'entrevista.

Ella es va aturar a la porta i va respondre sense mirar-lo.

—No en tinc ni idea. Crec que va ser un accident, i que té una explicació tan senzilla que si mai l'arribem a descobrir ens deixarà astorats.

Es va tombar per somriure-li, per primer cop amb calidesa. I aleshores va marxar.

Si la primera trobada amb la Cecilia havia estat agradable, no es podia dir el mateix del seu primer encontre amb la Isabella. La mare de la Harriet era exactament com en Henrik Vanger li havia dit: va demostrar ser una dona elegant que li recordava vagament Lauren Bacall. Era prima, duia un abric d'astracan negre amb un barret que hi feia joc i s'ajudava d'un bastó negre, quan en Blomkvist se la va trobar un matí quan anava al Cafè de la Susanne. Semblava una vampiressa envellida: d'una bellesa encara admirable, però verinosa com una serp. La Isabella Vanger, segons semblava, tornava cap a casa després de sortir a fer un tomb. El va cridar des de l'altra banda de la cruïlla.

—Bon dia, jove. Vingui aquí.

Aquell to autoritari hauria estat difícil d'ignorar. En Blomkvist va mirar al voltant i va concloure que era a ell a qui cridaven. I va fer el que li demanaven.

—Sóc la Isabella Vanger —va anunciar la dona.

—Hola. Jo em dic Mikael Blomkvist. —Va allargar una mà que ella va ignorar.

—Es vostè, el tipus que ha estat ficant el nas en les coses de la família?

—Bé, si vol dir si sóc la persona que en Henrik Vanger ha contractat per ajudar-lo amb el seu llibre sobre la família Vanger, aleshores sí.

—No és assumpte seu.

—El què? Que en Henrik Vanger m'oferís un contracte o que jo hagi acceptat?

—Sap perfectament el que vull dir. No m'agrada que la gent tafanegi la meva vida.

—Jo no tafanejaré la seva vida. Pel que fa a la resta, ho haurà de discutir amb en Henrik.

La Isabella va alçar el bastó i va prémer el mànec contra el pit d'en Mikael. No va fer gaire força, però ell va recular per la sorpresa.

—Mantingui's lluny de mi —li va etzibar, i va fer mitja volta per marxar cap a casa seva amb pas poc ferm. En Blomkvist va quedar-se on era, amb el posat de qui acaba de veure un personatge de còmic en carn i ossos. Quan va alçar la vista, va veure en Henrik Vanger a la finestra del seu gabinet. Tenia una copa a la mà, i la va aixecar en un brindis irònic.

L'únic viatge que va fer en Blomkvist durant aquell primer mes va ser una excursió en cotxe a la riba del llac Siljan. Li van deixar el Mercedes d'en Frode i va conduir per un paisatge nevat per passar la tarda amb l'inspector Morell. En Blomkvist havia provat de formar-se una impressió d'en Morell basant-se en la manera com apareixia a l'informe de la policia. El que va trobar va ser un vell prim i eixut, que es movia parsimoniosament i que parlava encara més parsimoniosament.

En Blomkvist li va portar una llibreta amb deu preguntes, principalment idees que se li havien acudit mentre llegia l'informe de la policia. En Morell va respondre totes les preguntes que li va fer de manera magistral. Finalment en Blomkvist va guardar-se les notes i va explicar que les preguntes eren simplement una excusa per venir a veure'l. El que de debò volia era tenir-hi una xerrada i fer-li una pregunta crucial: hi havia res de la investigació que no s'hagués inclòs a l'informe per escrit? Alguna intuïció, potser, que l'inspector li volgués confiar?

Com que en Morell, igual que en Vanger, havia passat trenta-sis anys rumiant sobre aquell misteri, en Blomkvist havia temut una certa resistència: ell era el nou que acabava d'arribar i que començava a xafardejar en l'espessor on en Morell s'havia perdut. Però no va mostrar ni el més petit indici d'hostilitat. En Morell va omplir metòdicament la pipa i la va encendre abans de contestar.

—Home, sí, evidentment tenia les meves idees. Però són tan vagues i fugisseres, que amb prou feines les puc traduir en paraules.

—Què creu que va passar?

—Crec que la Harriet va ser assassinada. En Henrik i jo coincidim en això. Es l'única explicació raonable. Però no hem entès mai per quin motiu. Em penso que la van assassinar per una raó molt concreta… no va ser cap acte de bogeria, ni cap violació ni res semblant. Si haguéssim descobert el mòbil, hauríem sabut qui la va matar. —En Morell es va aturar per rumiar un moment—. L'assassinat es podria haver comès improvisadament, i amb això vull dir que algú va aprofitar l'oportunitat quan es va presentar gràcies al caos provocat per l'accident. L'assassí va ocultar el cos i aleshores, més tard, el va moure de lloc mentre nosaltres la buscàvem.

—Parlem d'algú amb molta sang freda.

—Hi ha un detall… La Harriet va anar al gabinet d'en Henrik perquè volia parlar amb ell. En el fons, em sembla una manera estranya de comportar-se… ella sabia que estava atabalat amb tots els familiars voltant pertot arreu. Em penso que la Harriet era una greu amenaça per a algú, que la noia tenia intenció d'explicar-li alguna cosa a en Henrik i que l'assassí sabia que estava a punt de… bé, de xerrar-ho.

—I en Henrik estava ocupat amb alguns membres de la família…

—Hi havia quatre persones a l'habitació, a més d'en Henrik: el seu germà Greger, un cunyat que es deia Magnus Sjògren i els dos fills d'en Harald, en Birger i la Cecília. Però això no ens explica res. Imaginem que la Harriet hagués descobert que algú havia fet un desfalc amb diners de la companyia… només com a hipòtesi, és clar. Potser la noia ho sabia des de feia mesos, i en algun moment fins i tot en va parlar amb la persona en qüestió. Potser va intentar fer-li xantatge, o potser li sabia greu per ell i es debatia entre delatar-lo o no, i l'assassí, desesperat, la va matar.

—Ha dit «ell» i «assassí».

—Les estadístiques diuen que la majoria d'assassins són homes. Però també és cert que a la família Vanger hi ha unes quantes dones que són veritables harpies.

—Ja he conegut la Isabella.

—Ella n'és una. Però n'hi ha d'altres. La Cecília Vanger pot ser d'allò més càustica. Ja ha conegut la Sara Sjògren?

En Blomkvist va fer que no amb el cap.

—És la filla de la Sofia Vanger, una de les cosines d'en Henrik. En el seu cas, parlem d'una senyora realment desagradable i desconsiderada. Però vivia a Malmò i, pel que vaig poder esbrinar, no tenia cap motiu per eliminar la noia.

—Així doncs, no és a la llista.

—El problema és que no importa les voltes que hi hem donat; mai no hem entès el mòbil. Això és el que compta.

—Vostè va dedicar moltes hores a aquest cas. Hi ha alguna pista que no va seguir?

En Morell va deixar escapar una rialleta.

—No. He invertit moltíssimes hores de feina en aquest cas i no se m'acut cap fil que no hagi seguit tot el que donés de si. Fins i tot després que m'ascendissin i em traslladessin fora de Hedestad.

—El van traslladar?

—Sí, jo no vaig néixer a Hedestad. Hi vaig servir des del 1963 fins al 1968, i després em van ascendir a comissari i em van traslladar al departament de policia de Gàvle per a la resta de la meva carrera. Tot i això, fins i tot a Gàvle vaig continuar treballant en el cas.

—No crec que en Henrik volgués que vostè ho deixés córrer.

—És cert, però no va ser per això. L'enigma de la Harriet encara em fascina avui dia. Vull dir que… és així: tot poli té el seu misteri sense resoldre. Recordo que, quan era a Hedestad, els meus companys de més edat parlaven al bar del cas de la Rebecka. Hi havia un agent en concret, un home que es deia Torstensson… fa anys que és mort… i que any rere any no parava de reprendre el cas. En el seu temps lliure i quan estava de vacances. Cada cop que hi havia un període de treva amb els busca-raons de la localitat, treia aquestes carpetes i se les estudiava.

—També es tractava d'una noia desapareguda?

En Morell va semblar sorprès. Aleshores va somriure quan es va adonar que en Blomkvist hi buscava alguna mena de relació.

—No, no ho he dit per aquesta raó. Parlo de l'ànima del policia. El cas de la Rebecka va succeir molt abans que la Harriet Vanger naixés, i ja fa molt que va prescriure. Als anys quaranta una dona de Hedestad va ser atacada, violada i assassinada. Una cosa molt poc habitual. Tots els agents, en algun moment de la seva carrera, han hagut d'investigar aquesta mena de crims, però el que vull dir és que hi ha casos que no oblides, que es fiquen ben endins de l'investigador i que t'acompanyen sempre com una part més de tu. A aquesta noia la van matar d'una manera particularment brutal. L'assassí la va lligar i li va posar el cap sobre les brases roents d'una llar de foc. No sé quant va trigar a morir la pobra noia ni quin dolor va haver de patir.

—Quina atrocitat!

—Exacte. Va ser un acte d'allò més sàdic. El pobre Torstensson va ser el primer detectiu que va arribar a l'escenari del crim quan la van trobar. I l'assassinat no es va resoldre mai, tot i que es van fer venir experts d'Estocolm. Ell mai no va deixar córrer el cas.

—Ho puc entendre.

—La meva Rebecka va ser la Harriet. En aquest cas ni tan sols sabem com va morir. Ni tan sols podem demostrar que es va cometre un assassinat. Però jo no ho he pogut deixar córrer mai. —Va callar per rumiar un moment—. Ser detectiu d'homicidis pot ser la feina més solitària del món. Els amics de la víctima s'indignen i es desesperen, però tard o d'hora, al cap d'unes quantes setmanes o mesos, tornen a la seva vida quotidiana. A la família més propera li costa més, però en general, fins a un cert punt, també acaben superant el dolor i la desesperació. La vida ha de continuar, és així. Però, els assassinats no resolts et continuen corsecant, i a la llarga només queda una persona que pensa dia i nit en la víctima: el poli encarregat de la investigació.

Tres persones més de la família Vanger vivien a l'illa de Hedeby. L'Alexander Vanger, fill d'en Greger i nascut el 1946, vivia en una casa de fusta reformada. En Henrik Vanger va explicar a en Blomkvist que actualment l'Alexander era a les Antüles, on es dedicava als seus passatemps preferits: navegar i passar el temps sense fotre brot. L'Alexander tenia 20 anys quan va desaparèixer la Harriet i aquell dia era a l'illa.

L'Alexander vivia amb la seva mare, la Gerda, de 80 anys la vídua d'en Greger Vanger. En Blomkvist encara no l'havia vista; gairebé sempre feia llit.

El tercer membre de la família era en Harald Vanger. Durant el primer mes en Blomkvist no havia aconseguit veure'n ni l'ombra. La casa d'en Harald, la més propera a la caseta de fusta d'en Blomkvist, semblava tenebrosa i sinistra, amb cortines opaques a totes les finestres. A en Blomkvist de vegades li semblava distingir un moviment rere les cortines en passar, i en una ocasió, tard a la nit, quan estava a punt de ficar-se al llit, va veure claror en una habitació del pis de dalt. Les cortines estaven mal tancades. Durant més de vint minuts es va quedar palplantat a les fosques davant la finestra de la cuina, contemplant la llum, abans de cansar-se'n i, tremolant, anar-se'n al llit. Al matí les cortines tornaven a estar completament passades.

En Harald semblava un esperit invisible però sempre present, que influïa en la vida del poble mitjançant la seva absència. En la imaginació d'en Blomkvist, en Harald cada cop prenia més la forma d'un Gollum malvat que espiava els voltants des de darrere de les cortines i que es dedicava a assumptes desconeguts per tothom dins la seva caverna tancada i barrada.

A en Harald el visitaven els serveis d'atenció a domicili (normalment una dona gran) de l'altra banda del pont. La dona li duia bosses de queviures, caminant fatigosament pels munts de neu fins a la porta. En Nilsson va remenar el cap quan en Blomkvist li va preguntar per en Harald. El manetes s'havia ofert per retirar la neu, segons deia, però en Harald no volia que ningú posés ni un sol peu a la seva propietat. Només una vegada, durant el primer hivern després que en Harald hagués tornat a l'illa de Hedeby, en Nilsson va venir amb el tractor per retirar la neu del pati, com feia amb tots els altres caminets d'entrada. Però en Harald havia sortit fet una fúria, vociferant i indicant-li que fotés el camp.

Malauradament, en Nilsson no podia netejar la neu del pati d'en Blomkvist perquè el cancell era massa estret per al tractor. Una pala i la força manual eren l'única manera de fer-ho.

A mitjan gener en Blomkvist va demanar al seu advocat que esbrinés quan l'obligarien a complir els tres mesos de presó. S'ho volia treure del damunt al més aviat possible. Anar a la presó va resultar més fàcil del que s'esperava. Després de poques setmanes de discussió, es va decretar que es presentés el 17 de març a Rullàker, als afores d'Ostersund, un centre penitenciari de baixa seguretat. L'advocat el va informar que la sentència probablement s'escurçaria.

—Molt bé —va dir en Blomkvist, sense gaire entusiasme.

Va seure a la taula de la cuina i va amanyagar el gat, que ara venia cada pocs dies a passar la nit amb en Blomkvist. Per la Helen Nilsson havia sabut que el nom del gat era Tjorven. No era de ningú en particular, simplement voltava per totes les cases.

En Blomkvist es veia amb el seu patró pràcticament cada tarda. De vegades tenien una breu conversa; d'altres, seien plegats hores i hores.

La conversa sovint consistia en l'exposició per part d'en Blomkvist d'una teoria que en Vanger s'encarregava de desbaratar. En Blomkvist mirava de mantenir distàncies respecte al seu encàrrec, però hi havia moments en què se sentia completament fascinat per l'enigma de la desaparició de la noia.

En Mikael havia assegurat a l'Erika que també rumiaria una estratègia per reprendre la lluita contra en Wennerstròm, però després d'un mes a Hedestad encara no havia obert els dossiers que l'havien portat al banc dels acusats. Al contrari, havia deixat de banda deliberadament l'assumpte perquè cada cop que pensava en en Wennerstròm i en la seva situació actual s'enfonsava en la depressió i el desinterès. Es preguntava si acabaria trastocant-se com el vell Vanger. La seva reputació professional s'havia ensorrat com un castell de cartes i la seva reacció havia estat amagar-se en una petita localitat de la part més recòndita del país per perseguir fantasmes.

En Vanger intuïa que hi havia dies que en Blomkvist es veia superat per les circumstàncies. Cap a la fi de gener, el vell va prendre una decisió que fins i tot el va sorprendre a ell. Va agafar el telèfon i va trucar a Estocolm. La conversa va durar vint minuts i va tractar a bastament sobre en Mikael Blomkvist.

A la Berger li havia calgut gairebé tot un mes perquè se li passés l'emprenyament. A dos quarts de deu d'una nit de final de gener li va trucar.

—De debò que t'hi penses quedar? —va començar a dir. La trucada va agafar tan de sorpresa en Blomkvist que en un primer moment no va saber què respondre. Llavors va somriure i es va tapar millor amb la flassada.

—Hola, Ricky. Hauries de venir a veure-ho tu mateixa.

—Per què? Què té d'encisador viure al cul del món?

—M'acabo de rentar les dents amb aigua glaçada. Fa un mal que et penetra fins al cervell.

—Només tu en tens la culpa. Però aquí, a Estocolm, també fa un fred que pela.

—Explica'm les males notícies.

—Hem perdut dues terceres parts dels nostres anunciants regulars. Ningú no ho vol dir clarament, però…

—Ja ho sé. Fes una llista dels que abandonen el vaixell. Algun dia els dedicarem el reportatge que es mereixen.

—Micke… he fet números, i si no aconseguim nous anunciants, a la tardor estarem arruïnats. Així de senzill.

—Ja canviarà el vent.

Ella va riure cansadament a l'altre costat de la línia. —No pots dir això amagat a l'infern lapó. —Erika, crec que…

—Ja ho sé. Un home ha de fer el que ha de fer i totes aquestes bajanades. No cal que diguis res. Em sap greu haver sigut tan malparida i no haver contestat els teus missatges. Podem tornar a començar? Vols que et vingui a veure aquí dalt?

—Quan vulguis.

—Cal que porti un rifle amb bales per a llops? —No, dona. Ja contractarem els lapons, els gossos de trineu i tota la resta. Quan véns? —Divendres al vespre, va bé?

Llevat de l'estret caminet d'accés fins a la porta, netejat a cop de pala, hi havia prop d'un metre de neu que colgava la resta de la propietat. En Blomkvist va adreçar una llarga mirada crítica a la pala i aleshores va anar a cals Nilsson per preguntar si l'Erika podia aparcar el seu BMW allà. Cap problema: tenien lloc de sobres al garatge de dues places i fins i tot un escalfador per al motor.

La Berger va conduir tota la tarda i va arribar al voltant de les sis. Es van mirar amb reserva uns quants segons i aleshores es van abraçar molta més estona.

En la foscor no hi havia gaire cosa a veure, llevat de l'església illuminada, i tant el Konsum com el Cafè de la Susanne estaven tancats. Per tant, van tornar ràpidament a casa. En Blomkvist va fer el sopar mentre la Berger tafanejava per tots els racons, fent observacions sobre els números del Rekordmagasinet dels anys cinquanta que encara voltaven per la casa i quedant-se absorta amb els classificadors del despatxet.

Van menjar costelles de xai amb patates en salsa de crema de llet i van beure vi negre. En Blomkvist va provar de reprendre el fil de la seva darrera conversa, però la Berger no estava d'humor per parlar de Millennium. En comptes d'això, van parlar durant dues hores sobre el que feia en Blomkvist i com els anava a ell i a en Vanger. Després van anar a comprovar si el llit era prou gran per a tots dos.

La tercera trobada amb l'advocat Niïs Bjurman es va anullar, i finalment la van concertar per a les cinc d'aquell mateix divendres a la tarda. A les reunions anteriors, la Lisbeth Salander va ser rebuda per una dona de mitjana edat, perfumada d'almesc, que treballava de secretària. Aquesta vegada tenia el dia lliure i en Bjurman deixava anar un tènue tuf d'alcohol. Va indicar a la Salander una butaca per a les visites i va fullejar sense solta ni volta els documents de l'escriptori fins que, tot d'una, va semblar adonar-se de la presència de la noia.

Va tenir lloc un altre interrogatori. Aquesta vegada va preguntar a la Lisbeth Salander sobre la seva vida sexual, un tema sobre el qual ella no tenia cap intenció de parlar amb ningú.

Després de la reunió, va tenir el convenciment que no ho havia sabut portar gens bé. Al principi es va negar a respondre les preguntes, i ell va interpretar que era tímida, retardada o que fins i tot tenia alguna cosa a amagar, i la va burxar perquè li contestés. La Lisbeth Salander es va adonar que ell no pensava deixar-ho córrer, de manera que va començar a donar-li respostes breus i vagues, de la mena que ella s'imaginava que encaixarien amb el seu perfil psicològic. Va esmentar en «Magnus» (que, segons la seva descripció, era un programador informàtic de la seva edat i una mica sonat, que la tractava com un cavaller, la duia al cinema i de vegades se l'enduia al llit). En «Magnus» era irreal; se l'anava inventant a mesura que parlava, però en Bjurman va prendre's les seves explicacions com un pretext per esbrinar amb tot detall la seva vida sexual. «Amb quina freqüència tens relacions sexuals?» De tant en tant. «Qui pren la iniciativa… tu o ell?» Jo. «Feu servir preservatius?» És clar (ella era molt conscient de la sida). «Quina és la teva posició favorita?» Jo… normalment, de panxa enlaire. «T'agrada el sexe oral?» Eeh… un moment… «Has practicat mai sexe anal?»

—No, no és gaire agradable que et follin pel cul… però es pot saber què collons li importa això?

Va ser l'única vegada que va perdre els nervis. Havia mantingut els ulls clavats a terra perquè no traïssin la seva exasperació. Quan el va tornar a mirar, ell li somreia des de l'altra banda de l'escriptori. Va marxar del despatx amb una sensació de fàstic. De sobte havia comprès que la seva vida havia patit un gir radical. En Palmgren mai no hauria gosat fer-li aquella mena de preguntes. En canvi, sempre havia estat disposat a escoltar-la per si volia parlar d'alguna cosa. Cosa que ella no havia aprofitat.

En Bjurman portava el camí de convertir-se en un problema molt i molt greu.

Capítol 11 Dissabte, 1 de febrer — Dimarts, 18 de febrer

Durant les breus hores de llum de dissabte, en Blomkvist i la Berger van sortir a fer un tomb més enllà del petit port esportiu per la carretera d'Òstergàrden. Ell feia un mes que vivia a Hedeby, però encara no havia fet cap passejada per l'interior de l'illa; les temperatures glacials i les tempestes regulars l'havien dissuadit. Però dissabte va fer bo, amb molt de sol. Era com si l'Erika hagués portat un pessic de primavera. A banda i banda de la carretera hi havia una pila de neu d'un metre d'altura que el llevaneus havia format en passar. Tan aviat com van sortir dels voltants de les casetes d'estiueig, es van trobar caminant per un bosc dens d'avets. En Blomkvist estava molt sorprès de l'alçada i la inaccessibilitat de Sòderberget, el turó a l'altra banda de les casetes; des del poble no ho semblava pas. Va pensar en quantes vegades devia haver jugat per aquí la Harriet Vanger de petita, però aleshores va esforçar-se per treure-se-la del cap. Uns quants quilòmetres més endavant, el bosc s'acabava a la tanca on començaven les terres de la granja Ostergàrden. Van poder veure una construcció de fusta blanca i edificis vermells de la granja al voltant d'un gran pati. Van decidir tornar pel mateix camí.

En passar per davant del caminet d'entrada de la casa pairal, en Vanger va picar als vidres de la finestra del pis superior i els va convidar enèrgicament a pujar. En Blomkvist i la Berger es van mirar.

—T'agradaria conèixer una llegenda de la indústria? —va proposar en Mikael.

—Mossega?

—Els dissabtes no.

En Vanger els va rebre a la porta del gabinet.

—Vostè deu ser la senyoreta Berger, si no m'equivoco —va dir—. En Mikael no m'havia dit que vindria a Hedeby.

Un dels talents més excepcionals de l'Erika era la seva mà esquerra per fer-se de seguida amb la majoria de persones d'allò més diverses. En Mikael l'havia vist desfer-se en simpaties davant de marrecs de cinc anys que, en qüestió de deu minuts, estaven totalment disposats a abandonar la mare. Els homes de més de vuitanta anys no semblava que fossin cap excepció. Dos minuts més tard, la Berger i en Vanger feien cas omís d'en Blomkvist mentre la feien petar. Era com si es coneguessin des de la infantesa (bé, des de la infantesa de l'Erika, en tot cas).

La Berger va començar a renyar força agosaradament en Vanger per emportar-se el seu editor a aquell racó de món. El vell va replicar que, pel que ell sabia (segons els comunicats de premsa), ella l'havia despatxat. I si no era així, ara en Blomkvist potser tindria més temps per descansar de les feixugues tasques editorials. I en aquest cas, deia en Vanger, un període de vida al camp li provaria molt al jove Blomkvist.

Durant cinc minuts van discutir sobre els defectes d'en Blomkvist fent comentaris d'allò més empipadors. En Blomkvist es va escarxofar al seient fent veure que se sentia insultat, però va arrugar el front quan la Berger va fer unes observacions força ambigües que potser alludien a les seves mancances com a periodista, però que potser es podien aplicar també a la seva potència sexual. En Vanger va tirar enrere el cap i va deixar anar una sorollosa riallada.

En Blomkvist estava bocabadat. No havia vist mai en Vanger tan natural i relaxat. De sobte, podia veure que, cinquanta anys enrere (o fins i tot trenta) en Vanger devia haver resultat un home força atractiu i interessant per a les dones. No s'havia tornat a casar. De segur que s'havia creuat més d'una dona al seu camí, però durant gairebé mig segle s'havia mantingut solter.

En Blomkvist va fer un glop de cafè i va tornar a parar l'orella; es va adonar que la conversa s'havia tornat seriosa de cop i volta, i que ara girava al voltant de Millennium.

—En Mikael m'ha dit que tenen problemes a la revista. —La Berger va adreçar una mirada a en Blomkvist—•. No, no ha parlat dels seus assumptes interns, però s'hauria de ser cec i sord per no comprendre que la seva revista, igual que el grup Vanger, passa per un moment difícil.

—Estic convençuda que podem redreçar la situació —va contestar la Berger.

—Ho dubto —va replicar en Vanger.

—Ah, sí? I per què?

—Vejam… quants empleats tenen? Sis? Una publicació mensual amb una tirada de 21.000 exemplars, despeses d'impressió i distribució, lloguer del local… Necessiten uns ingressos d'uns 10 milions de corones. Diria que sabem quin percentatge d'aquesta quantitat ha de procedir dels ingressos per publicitat.

—I doncs?

—Doncs que l'amic Wennerstròm és un fill de puta venjatiu i estret de mires que no oblidarà com si res el seu recent contratemps. Quants anunciants han perdut els darrers sis mesos?

La Berger es va mirar en Blomkvist amb circumspecció. En Blomkvist va veure que ell mateix contenia l'alè. En les ocasions en què ell i el vell havien tractat del futur de Millennium, sempre li havia fet comentaris enutjosos sobre la situació de la revista en relació amb la capacitat d'en Blomkvist per acabar el seu encàrrec a Hedestad. Però ara en Vanger s'adreçava únicament a l'Erika, de dirigent a dirigent. Entre ells hi havia una entesa que en Blomkvist no sabia interpretar i que potser tenia a veure amb el fet que ell, bàsicament, era un pobre noi de Norrland de classe treballadora, i ella, una noia de classe alta amb un distingit arbre genealògic internacional.

—Podria prendre un altre cafè? —va demanar la Berger. En Vanger n'hi va servir un altre de seguida.

—Entesos, ja veig que ha indagat. Estem ferits de mort.

—Quant de temps els queda?

—Tenim sis mesos per fer girar la truita. Vuit com a màxim. No tenim prou capital per mantenir-nos durant aquest temps.

L'expressió del vell era inescrutable mentre mirava per la finestra. L'església encara era al mateix lloc.

—Sabien que una vegada vaig entrar al negoci de la premsa? —va comentar, adreçant-se de nou a tots dos.

En Blomkvist i la Berger van negar amb el cap alhora. En Vanger va tornar a riure, ara tristament.

—Teníem sis diaris a Norrland. Cap als anys cinquanta i seixanta. Va ser idea del meu pare… pensava que potser seria profitós políticament tenir una part dels mitjans a favor nostre. De fet, encara som els propietaris del Hedestads-Kuriren. En Birger és el president del consell d'administració de la societat de propietaris. El fill d'en Harald —va afegir per a en Blomkvist.

—Que també és un polític de la contrada —va comentar en Mikael.

—En Martin també és al consell d'administració. Així el té a ratlla.

—Per què us vau desprendre dels diaris? —va preguntar en Blomkvist.

—Una reestructuració empresarial als anys seixanta. La publicació de diaris, segons com es mirés, era més aviat un passatemps que no pas un interès. Quan vam haver de retallar el pressupost, va ser un dels primers actius que vam vendre. Però sé el que costa dirigir una publicació… Li puc fer una pregunta personal?

Anava dirigida a l'Erika.

—A en Mikael no l'hi he preguntat i si vostè no vol respondre no cal que ho faci. M'agradaria saber com es van ficar en aquest vesper. Tenien una història o no?

Ara li tocava a en Blomkvist semblar inescrutable. La Berger només va dubtar un segon abans de dir:

—Teníem una història. Però en realitat va resultar ser-ne una altra de molt diferent.

En Vanger va assentir amb el cap, com si comprengués exactament el que deia la Berger. No era el cas d'en Blomkvist.

—No en vull parlar —els va interrompre tot d'una—. Jo vaig fer la recerca i vaig escriure l'article. Tenia totes les fonts documentals que necessitava. Però tot se'n va anar a can Pistraus.

—Tenies documentació de tot el que vas escriure? —Sí.

La veu d'en Vanger de sobte es va tornar dura.

—No vull fer veure que entenc com carai us vau ficar en un camp de mines com aquest. No recordo cap cas semblant, llevat, potser, de l'afer Lundahl de V Expressen, als anys seixanta, si és que aquests dos joves n'han sentit parlar mai. La vostra font també era un mitòman? —Va fer que no amb el cap i es va tombar cap a la Berger per dir en veu baixa—: En un altre temps vaig ser editor d'un diari i ho puc tornar a ser. Què li semblaria tenir un altre soci?

La pregunta va caure com un llamp sortit del no-res, però la Berger no va semblar gens sorpresa.

—Què vol dir amb això? —va demanar.

En Vanger va eludir la pregunta fent-ne una altra:

—Quant de temps es quedarà a Hedestad?

—Marxo demà.

—Tindrien la bondat… vostè i en Mikael, és clar… de complaure un vell sopant amb mi aquesta nit? Aniria bé a les set?

—Ens aniria molt bé. Ens encantarà. Però no ha contestat la pregunta que li he fet. Per què vol ser soci de Millennium?

—No evito la pregunta. Simplement pensava que en podríem parlar durant el sopar. He de consultar el meu advocat abans de fer una oferta concreta. Però, per no complicar-ho més, l'únic que puc dir és que tinc diners per invertir. Si la revista sobreviu i torna a ser rendible, n'obtindré beneficis. Si no… bé, he assumit pèrdues més importants al llarg de la meva vida.

En Blomkvist estava a punt d'obrir la boca quan la Berger li va posar la mà al genoll.

—En Mikael i jo hem lluitat molt per poder ser completament independents.

—Ximpleries. Ningú no és completament independent. Però jo no em vull quedar la revista, i tant se me'n fot el contingut. Aquell cabronàs de l'Stenbeck gasta molts fums perquè publica el Modern Times; així doncs, per què no puc fer el mateix amb Millenniun. Que, a més, resulta que és una revista excellent, per cert.

—Això té res a veure amb en Wennerstròm? —va demanar tot d'una en Blomkvist.

En Vanger va somriure.

—Mikael, tinc més de vuitanta anys. Hi ha coses que no em sap greu fer i gent contra la qual no em sap greu lluitar. Però, pel que fa a aquest tema… —Es va tornar a tombar cap a la Berger—. Aquesta inversió tindria almenys una condició.

—Escoltem-la, doncs —va dir la Berger.

—En Mikael Blomkvist ha de tornar a ocupar el seu càrrec d'editor.

—No! —va cridar en Blomkvist.

—I tant —va insistir en Vanger, tallant—. A en Wen-nerstròm li agafarà un atac si fem un comunicat de premsa dient que el grup Vanger fa costat a Millennium i que tornes a ser-ne l'editor. Es el senyal més clar que els podem fer arribar… tothom comprendrà que no es tracta de cap absorció i que la política editorial no canviarà. I això farà que els anunciants que estan pensant de marxar tornin a rumiar-s'ho. En Wennerstròm no és omnipotent. També té enemics, i empreses que vostès desconeixen estudiaran prendre posicions.

—De què carai estàveu parlant? —va dir en Mikael tan bon punt l'Erika va tancar la porta.

—Em penso que és el que tu anomenes sondejar el terreny per a un tracte de negocis —va contestar ella—. No em vas dir que en Henrik Vanger era tan macot.

En Blomkvist se li va plantar al davant.

—Ricky, sabies perfectament de què aniria aquesta conversa.

—Ei, reiet, només són les tres i vull que s'ocupin bé de mi abans de sopar.

En Blomkvist estava enrabiat. Però mai no aconseguia estar gaire temps enrabiat amb l'Erika Berger.

L'Erika es va posar un vestit negre, una jaqueta curta i unes sabates de taló alt, que se li havia acudit portar dins la petita maleta. Va insistir que en Mikael es posés americana i corbata. I ell es va posar uns pantalons negres, una camisa grisa, una corbata fosca i un abric gris d'esport. Quan van trucar puntualment a la porta de la casa d'en Vanger, va resultar que en Dirch Frode i en Martin Vanger també estaven convidats. Tothom duia americana i corbata llevat d'en Henrik Vanger.

—L'avantatge de tenir més de vuitanta anys és que ningú no pot criticar com vas vestit —va declarar. Duia una corbata de llaç i un pullòver marró.

La Berger va estar molt animada durant tot el sopar.

No va ser fins que van passar al saló de la llar de foc i es va servir el conyac que la conversa va agafar un to seriós. Van parlar durant gairebé dues hores abans de tenir l'esbós d'un tracte sobre la taula.

En Frode crearia una societat que seria totalment propietat d'en Henrik Vanger; el consell d'administració estaria format per en Henrik, en Martin Vanger i en Frode. Durant un període de quatre anys, aquesta companyia invertiria una quantitat de diners que cobriria la diferència entre els ingressos i les despeses de Millennium. Els diners sortirien dels actius personals d'en Vanger. Al seu torn, en Vanger ocuparia una posició determinant a la junta directiva de la revista. L'acord tindria una validesa de quatre anys, però Millennium el podia rescindir al cap de dos. Ara bé, aquest tipus de rescissió seria costosa, ja que a en Vanger se li hauria de pagar la suma que hi havia invertit.

En cas que en Henrik Vanger morís, en Martin Vanger el substituiria a la junta directiva de Millennium durant la resta del període durant el qual tingués validesa aquest acord i podria prendre aquesta decisió quan arribés el moment oportú. L'home semblava divertit amb la perspectiva de pagar a en Wennerstròm amb la mateixa moneda, i en Blomkvist es va tornar a preguntar quin devia ser l'origen de l'enemistat entre aquell parell.

En Martin va tornar a omplir els gots. En Henrik Vanger va aprofitar l'oportunitat per inclinar-se cap a en Blomkvist i, en veu baixa, li va dir que aquest nou acord no afectava en cap sentit l'acord que ja hi havia entre ells dos. En Blomkvist podia reprendre les seves obligacions com a editor ajornada sencera a final de l'any.

També es va decidir que, perquè la reestructuració tingués el màxim ressò als mitjans, es presentaria el mateix dia que en Blomkvist comencés la condemna de presó, a mitjan març. La combinació d'un esdeveniment fortament negatiu amb una reestructuració era, des del punt de vista dels mitjans, un error tan barroer que no podia fer altra cosa que desconcertar els detractors d'en Blomkvist i donar màxima publicitat al nou paper que exerciria en Henrik Vanger. Però tothom hi veia també la seva lògica; era una manera d'indicar que la bandera groga de quarantena que onejava sobre la redacció de Millennium estava a punt de ser arriada; la revista tenia patrocinadors que estaven disposats a apostar-hi fort. El grup Vanger potser estava en crisi, però encara era una firma industrial de pes, capaç de recollir el guant si calia.

Tota la conversa va ser cosa de la Berger, per una banda, i d'en Henrik i en Martin Vanger per l'altra. Ningú no va preguntar a en Blomkvist quin era el seu parer.

Aquella nit, molt tard, en Blomkvist jeia amb el cap sobre el pit de l'Erika, mirant-la als ulls.

—Quant fa que tu i en Henrik Vanger discutiu aquest acord?

—Prop d'una setmana —va contestar ella, somrient. —En Christer hi està d'acord? —Es clar.

—Per què no me n'has dit res?

—Per què carai te n'hauria de dir res? Vas plegar com a editor, vas deixar de ser membre de la plantilla i de la junta i te'n vas anar a viure als boscos.

—I per tant em mereixo que em tractin com un idiota.

—Oi tant! —va dir ella—. Sens cap dubte.

—Sí que t'has emprenyat fort amb mi!

—Mikael, mai no m'he sentit tan furiosa, tan abandonada i tan traïda com quan vas marxar. No m'havia disgustat mai amb tu així. —El va agafar fermament pels cabells i li va empènyer el cap cap avall.

Quan l'Erika va marxar de Hedeby diumenge, en Blomkvist encara estava tan enutjat amb en Henrik Vanger que no volia arriscar-se a topar ni amb ell ni amb cap membre de la seva família. Per això, dilluns va agafar l'autobús a Hedestad i va passar la tarda passejant pel poble, visitant la biblioteca i prenent un cafè en un forn de pa. Al vespre va anar al cinema per veure El senyor dels anells, que encara no havia tingut temps de veure. Va pensar que els ores, a diferència dels humans, eren éssers senzills i planers.

Va acabar l'excursió al McDonald's de Hedestad i va agafar l'últim autobús cap a Hedeby. Va fer cafè, va agafar un classificador i va seure a la taula de la cuina. Va llegir fins a les quatre de la matinada.

Hi havia una sèrie de preguntes de la investigació que semblaven cada cop més estranyes a mesura que en Blomkvist avançava en l'estudi dels documents. Es tractava de tro-balles revolucionàries que va fer pel seu compte, problemes que havien amoïnat l'inspector Morell durant llargs períodes de temps, sobretot en el seu temps lliure.

Durant el seu últim any amb vida, la Harriet havia canviat. En cert sentit aquest canvi es podia explicar com la metamorfosi que tothom experimenta d'una forma o altra durant l'adolescència. La Harriet estava creixent. Companys de classe, professors i diversos membres de la família havien testificat que s'havia tornat introvertida i poc comunicativa.

La noia que dos anys abans era una adolescent alegre havia començat a distanciar-se de tots els que l'envoltaven. A l'escola encara passava temps amb els amics, però ara es comportava de manera «impersonal», tal com una de les seves amigues ho havia descrit. Aquesta paraula era prou insòlita perquè en Morell n'hagués pres nota i hagués fet més preguntes. L'explicació que va rebre va ser que la Harriet havia deixat de parlar de si mateixa, que havia deixat de fer confidències i d'intercanviar xafarderies amb les amigues.

La Harriet Vanger s'havia comportat com una cristiana en el sentit pueril de la paraula: anant a la catequesi, resant abans d'anar al llit i rebent la confirmació. Durant l'últim any semblava haver-se tornat encara més religiosa. Llegia la Bíblia i anava regularment a missa. Però no havia acudit pas al pastor de l'illa de Hedeby, l'Otto Falk, que era amic de la família Vanger, sinó que, durant la primavera, havia buscat consol en una congregació pentecostal de Hedestad. Però la seva relació amb l'església pentecostal no va durar gaire. Dos mesos més tard va abandonar la congregació i va començar a llegir llibres sobre la fe catòlica.

La fallera religiosa d'una adolescent? Potser, però ningú més a la família Vanger havia estat particularment religiós i era difícil discernir quina mena d'impulsos la podien haver motivat. Una explicació d'aquest interès per Déu podia haver estat, naturalment, que el seu pare hagués mort ofegat l'any anterior. En Morell va arribar a la conclusió que alguna cosa havia passat a la vida de la Harriet que l'amoïnava o que la trasbalsava. En Morell, com en Vanger, havia dedicat molt de temps a parlar amb els amics de la Harriet, provant de trobar algú a qui la noia s'hagués confiat.

Havien posat certes esperances en l'Anita Vanger, dos anys més gran que la Harriet i filla d'en Harald. Havia passat l'estiu del 1966 a Hedeby i es considerava que eren amigues íntimes. Però l'Anita no tenia cap informació sòlida per oferir. Les havien vist juntes al llarg d'aquell estiu, nedant, passejant, xerrant sobre cinema, grups de música pop i llibres. La Harriet de vegades havia acompanyat l'Anita a les pràctiques de conduir. En una ocasió s'havien emborratxat alegrement amb una ampolla de vi que havien pispat de la casa principal. Totes dues també havien passat algunes setmanes soles a la caseta d'en Gottfried, a l'altra punta de l'illa.

Les preguntes sobre els pensaments i els sentiments íntims de la Harriet encara no tenien resposta. Però en Blomkvist va prendre nota d'una discrepància de l'informe: els comentaris sobre el seu caràcter poc comunicatiu provenien principalment dels seus companys de classe i, fins a cert punt, de la família. L'Anita Vanger no l'havia trobada gens introvertida. S'ho va apuntar per discutir-ho amb en Vanger quan en tingués oportunitat.

Una pregunta més concreta, a la qual en Morell havia dedicat molta més atenció, era una pàgina sorprenent de l'agenda de la Harriet, una llibreta meravellosament relligada que li havien regalat per Nadal l'any abans de la seva desaparició. La primera meitat de l'agenda era un calendari on la Harriet havia apuntat reunions, dates d'exàmens, deures de l'institut, etcètera. L'agenda també contenia una part molt llarga que era un diari, però la Harriet només hi escrivia molt de tant en tant. Havia començat al gener, amb força ganes, amb moltes notes breus sobre gent que havia conegut durant les vacances de Nadal i algunes pellícules que havia vist. Després no havia escrit res personal fins a la fi de l'any escolar, quan, segons semblava (segons com s'interpretessin les entrades), s'havia interessat de lluny per un noi de qui no deia el nom.

El veritable misteri eren les pàgines dels números de telèfon. Pulcrament i en ordre alfabètic, hi havia els noms i els números dels membres de la família, companys de classe, determinats professors, diversos membres de la congregació pentecostal i altres persones fàcilment identificables del seu cercle de coneixences. A l'última pàgina de l'agenda, que estava en blanc i que en realitat no formava part de l'índex alfabètic, hi havia cinc noms i números de telèfon. Tres noms de dona i dos grups d'inicials:

Els números de telèfon que començaven per 32 eren números de Hedestad dels anys seixanta. El que començava per 30 era un número de Norrbyn, a la vora de Hedestad. El problema era que en Morell s'havia posat en contacte amb tots els amics i coneixences de la Harriet i ningú no tenia ni idea de qui eren aquells números.

El primer número, que pertanyia a una tal «Magda», al principi va semblar prometedor. El va dur a una merceria del número 12 de Parkgatan. El telèfon estava a nom d'una tal Margot Lundmark, i el nom de la seva mare que de vegades ajudava a la botiga coincidia amb el de l'agenda: «Magda». Però la Magda tenia 69 anys i no tenia ni idea de qui era la Harriet Vanger. Tampoc hi havia cap prova que la Harriet hagués estat mai a la botiga ni que hi hagués comprat res. La costura no li interessava.

El segon número, que corresponia a una tal «Sara», era d'una família que es deia Toresson i que vivia a Vàststan, a l'altra banda de les vies del tren. La família estava formada per l'Anders i la Mònica i els seus fills, en Jonas i en Peter, que aleshores anaven al parvulari. No hi havia cap Sara a la família i tampoc no sabien qui era la Harriet Vanger, llevat d'allò que havien dit els mitjans de comunicació sobre la seva desaparició. L'única connexió llunyana entre la Harriet i la família Toresson era que l'Anders, que reparava teulades, feia algunes setmanes havia posat una teulada a l'escola on anava la Harriet. Així doncs, en teoria, hi havia una possibilitat que s'haguessin conegut, tot i que es podia considerar força improbable.

Els tres números restants duien a atzucacs similars. El número 32027, corresponent a «R. L.», en realitat pertanyia a una tal Rosmarie Larsson. Malauradament, ja feia uns quants anys que havia mort.

L'inspector Morell va centrar gran part de les seves investigacions durant l'hivern de 1966-1967 a provar d'explicar per què la Harriet havia apuntat aquests noms i números.

Una possibilitat era que els números de telèfon estiguessin escrits en una mena de codi personal; per tant, en Morell va intentar esbrinar la manera de pensar d'una adolescent. Com que el prefix 32 òbviament indicava Hedestad, es va dedicar a reordenar els tres dígits restants. Ni el 32601 ni el 32160 van dur a cap Magda. Mentre en Morell continuava trencant-se les banyes amb la seva numerologia, es va adonar que, si anava fent provatures, tard o d'hora trobaria alguna connexió amb la Harriet. Per exemple, si sumava un 1 a cadascun dels tres darrers dígits del número 32016, obtenia el 32127 (que era el número del despatx d'en Frode a Hedestad). El problema era simplement que una sola connexió així no significava absolutament res. A més, mai no va descobrir cap codi que pogués explicar els cinc números alhora.

En Morell va eixamplar les seves indagacions. <;Podien correspondre aquells dígits, per exemple, a números de matrícula de vehicles, que als anys seixanta estaven formats per dues lletres que es referien a la província i cinc dígits? Un altre atzucac.

Aleshores l'inspector es va concentrar en els noms. Va fer una llista de tots els habitants de Hedestad que es deien Mari, Magda o Sara, o que tinguessin les inicials R. L. o R. J. Va obtenir una llista de tres-centes set persones. Entre aquestes persones, vint-i-nou havien tingut alguna mena de relació amb la Harriet. Per exemple, un noi de la seva classe es deia Rolandjacobsson (R. J.). Pràcticament no es coneixien i no havien mantingut cap contacte des que la Harriet havia començat l'institut. I el noi no tenia cap relació amb el número de telèfon.

El misteri dels números de l'agenda continuava irresolt.

La seva quarta trobada amb en Bjurman, l'advocat, no estava prevista a les reunions programades. Es va veure obligada a posar-s'hi en contacte.

La segona setmana de febrer el portàtil de la Salander va ser víctima d'un accident tan ximple que a la noia li van venir ganes d'assassinar algú. Havia agafat la moto per anar a una reunió de Milton Security i l'havia aparcat rere una columna del pàrquing. Mentre deixava la motxilla a terra per posar el cadenat de la moto, un Saab vermell fosc havia començat a fer marxa enrere. Ella no el veia però va sentir el cruixit de la motxilla. El conductor ni se'n va adonar i, tranquillament, va enfilar cap a la rampa de sortida.

La motxilla contenia el seu iBook 600 blanc de la marca Apple, amb un disc dur de 25 gigues i 420 megues de memòria RAM, fabricat al gener del 2002 i equipat amb una pantalla de 14 polzades. Quan el va comprar, era l'últim crit d'Apple en portàtils. Els ordinadors de la Salander estaven actualitzats amb les darreres i sovint més cares novetats en programació (la informàtica era l'única partida exorbitant de la seva llista de despeses).

Quan va obrir la motxilla, va poder veure que la tapa de l'ordinador estava esquerdada. Va endollar l'ordinador a l'adaptador de potència i va provar d'engegar-lo; ni tan sols va deixar anar una ranera angoixant. El va dur a la Mac-Jesus Shop d'en Timmy, a Brànnkyrkagatan, esperant que almenys es pogués salvar alguna cosa del disc dur. Després de potinejar-hi una estona, en Timmy va remenar el cap.

—Ho sento. No hi ha esperança —va dir—. Hauràs d'organitzar-li un bonic funeral.

La pèrdua del seu ordinador va ser depriment però no desastrosa. La Salander s'hi havia entès d'allò més bé durant l'any que havien passat junts. Havia fet còpies de seguretat de tots els documents i tenia un ordinador de sobretaula més vell, un Mac G3, a casa, a més d'un PC portàtil Toshiba de cinc anys que encara podia fer servir. Però, «què collons!», necessitava una màquina ràpida i moderna.

Com era d'esperar, va optar per la millor alternativa a l'abast: el nou PowerBook G4/I.0 a 1 Ghz d'Apple, amb carcassa d'alumini i processador PowerPC 7451, AltiVec Velocity Engine, 960 megabytes de memòria RAM i 60 gigabytes de disc dur. Tenia BlueTooth i gravadora de CD i DVD integrada.

El millor de tot: tenia la primera pantalla de 17 polzades del món dels portàtils, amb targeta gràfica NVIDIA i una resolució de 1.440 x 900 píxels que deixava bocabadats els incondicionals dels PC i superava tot el que hi havia al mercat.

Pel que feia al maquinari, era el Rolls Royce dels portàtils, però el que realment va provocar la necessitat de posseir-lo de la Salander era el senzill detall que el teclat estava equipat amb illuminació de fons, per poder veure les lletres encara que s'estigués en una foscor absoluta. Així de simple. Per què no hi havia pensat ningú abans?

Va ser amor a primera vista.

Costava 38.000 corones més impostos.

Aquell era el problema.

De tota manera, va fer la comanda a Macjesus. Hi comprava tots els accessoris d'informàtica i, per tant, li feien un descompte raonable. Va calcular les despeses. La garantia de l'ordinador trencat cobriria una bona part del preu; però, amb la garantia i el preu més alt del nou, encara li faltaven 18.000 corones. Tenia 10.000 corones amagades dins d'una llauna de cafè a casa, però res més. Va maleir Herr Bjurman, però aleshores es va empassar l'orgull i va telefonar al seu tutor per explicar que necessitava diners per a una despesa inesperada. La secretària d'en Bjurman va dir que l'advocat no tenia temps per rebre-la aquell dia. La Salander va replicar que només calien vint segons per emplenar un xec de 10.000 corones. I li van dir que fos al despatx a dos quarts de vuit del vespre, després de la jornada laboral.

En Blomkvist potser no tenia experiència per avaluar investigacions criminals, però li feia l'efecte que l'inspector Morell havia estat extraordinàriament meticulós. Quan en Blomkvist va acabar amb la investigació policial, en Morell encara apareixia amb un paper actiu a les notes d'en Vanger. S'havien fet amics, i en Blomkvist es preguntava si en Morell s'hi havia acabat obsessionant tant com el destacat industrial.

Segons el seu parer, era poc probable que a en Morell li hagués passat per alt res. La solució del misteri no es trobaria als arxius de la policia. S'havien fet totes les preguntes imaginables i havien seguit totes les pistes possibles, fins i tot les que semblaven més absurdes. No havia llegit tot l'in-forme, però com més s'endinsava a la investigació, més obscurs es tornaven els indicis i les pistes. No hi trobaria res que hagués passat per alt al seu professional predecessor i al seu equip experimentat, i no acabava de decidir amb quin nou angle abordar el problema. Finalment, se li va acudir que l'única via pràctica raonable era intentar esbrinar els motius psicològics de les persones implicades.

La primera pregunta tenia a veure amb la Harriet en si. Qui era realment?

Des de la finestra de la cuina, en Blomkvist havia vist llum al primer pis de la casa de la Cecilia Vanger poc després de les cinc de la tarda. Va trucar a la seva porta a dos quarts de vuit, just quan començava el noticiari a la tele. La dona va obrir la porta vestida amb un barnús i els cabells xops sota una tovallola groga. En Blomkvist es va disculpar de seguida per molestar-la i va fer intenció de marxar, però ella el va convidar a passar a la sala d'estar. Va posar la cafetera elèctrica i va desaparèixer al pis de dalt durant uns quants minuts. Quan va tornar a baixar, s'havia posat uns texans i una camisa de franella de quadres.

—Començava a pensar que no vindries mai. Et puc tutejar, oi?

—És clar. Hauria d'haver trucat abans, però he vist llum i he vingut tot d'una.

—I jo he vist llum tota la nit a casa teva. A més, surts sovint a passejar després de mitjanit. Ets un ocell de nit?

En Blomkvist va arronsar les espatlles.

—Va com va. —Va mirar els diversos llibres de text apilats sobre el taulell de la cuina—. Encara fas classe?

—No, des que sóc directora no tinc temps. Però feia classe d'història, religió i ciències socials. I encara em queden uns quants anys.

—«Et queden»?

Ella va somriure.

—En tinc 56. Em jubilaré aviat.

—No sembla que en tinguis més de cinquanta, més aviat te'n posaria uns quaranta i escaig.

—Que afalagador! Quants en tens, tu?

—Bé, passo dels quaranta —va dir en Blomkvist amb un somriure.

—I fa poc tot just en tenies 20. Que ràpid va tot. La vida, vull dir.

La Cecilia Vanger va servir el cafè i va preguntar si tenia pressa. Ell va dir que ja havia menjat, la qual cosa era certa en part. No s'havia pres la molèstia de cuinar i només havia menjat uns sandvitxos. Però no tenia gana.

—Aleshores, per què has vingut? Ha arribat el moment de fer-me aquelles preguntes?

—Francament… no he vingut a fer-te preguntes. Em penso que només et volia veure.

Ella va somriure.

—Estàs condemnat a la presó, véns a viure a Hedeby, t'immergeixes en els dossiers preferits d'en Henrik, tens insomni i fas llargues passejades a la nit quan fa un fred que pela… Em deixo res?

—La meva vida se'n va en orris.

—Qui era aquella dona que et va venir a veure el cap de setmana?

—L'Erika… Es la redactora en cap de Millennium. —La teva xicota?

—No exactament. Està casada. Més aviat diria que sóc un amic i amant ocasional.

La Cecilia Vanger va esclafir a riure. —Què et fa tanta gràcia?

—La manera com ho dius. Amant ocasional. M'agrada l'expressió.

A en Blomkvist, decididament, li queia bé la Cecilia Vanger.

—A mi també m'aniria bé un amant ocasional —va deixar anar.

Es va treure les sabatilles i va posar un peu al genoll d'en Blomkvist. Ell automàticament va posar la mà sobre el peu i va acariciar-li el turmell. Va dubtar un segon; notava que entrava en aigües desconegudes. Però, temptejant el terreny, va començar a fer-li un massatge a la planta del peu amb el polze.

—Jo també estic casada —va dir ella.

—Ja ho sé. Al clan Vanger no es divorcia ningú.

—Fa més de vint anys que no he vist el meu marit.

—Què va passar?

—Això no és assumpte teu. No he fet l'amor des de fa… hmm, diria que tres anys. —Em sorprens.

—Per què? Es qüestió d'oferta i demanda. No m'interessa gens tenir xicot, un marit legítim ni un company que visqui amb mi. M'estimo més estar sola. Amb qui hauria de fer l'amor? Amb un dels professors de l'institut? No ho crec pas. Amb un dels estudiants? Una xafarderia deliciosa perquè les velles del poble fessin safareig. A més, tothom vigila de ben a prop la gent que porta el cognom Vanger. I aquí, a Hedeby només hi viuen familiars i gent ja casada.

Es va inclinar endavant i el va besar al coll.

—T'escandalitzo?

—No. Però no sé si és una bona idea. Treballo per al teu oncle.

—I jo sóc l'última que l'hi explicaria. Però siguem sincers, en Henrik probablement no hi tindria res en contra.

Va asseure's damunt seu, cama aquí, cama allà, i el va besar a la boca. Tenia els cabells encara humits i feien olor de xampú. Ell va descordar-li els botons de la camisa de franella amb dits graponers i l'hi va despenjar de les espatlles. No duia sostenidors. Ella es va prémer contra ell quan li va besar els pits.

En Bjurman va rodejar l'escriptori per mostrar-li l'extracte del compte corrent, del qual ella coneixia el saldo fins a l'últim cèntim, tot i que ja no estava a la seva disposició. L'advocat es va posar al seu darrere. Tot d'una, li estava fent un massatge a les espatlles i va deixar que una mà li rellisqués des de l'espatlla dreta fins als pits. La va posar sobre el pit dret i la va deixar allà. Com que ella no semblava protestar, l'hi va estrènyer. La Lisbeth Salander no es va moure. Podia sentir l'alè de l'home al clatell mentre mirava el tallapapers de l'escriptori; hi arribaria amb la mà lliure.

Però no va fer res. Si hi havia una lliçó que en Palmgren li havia ensenyat en tots aquells anys, era que els actes impulsius portaven problemes, i els problemes podien tenir conseqüències desagradables. Per tant, no feia res sense sospesar-ne primer les conseqüències.

L'agressió sexual inicial (que en termes legals es podria definir com a vexació sexual i abús deshonest contra una persona en una posició de dependència, i que en teoria li comportaria a en Bjurman dos anys de presó) només va durar alguns segons. Però va ser suficient per creuar irrevocablement un límit. Per a la Lisbeth Salander va ser una exhibició de força per part de l'enemic, un senyal que, a part de la seva relació legal curosament definida, es trobava a mercè de la discreció de l'advocat i indefensa. Quan els seus ulls es van trobar pocs segons després, els llavis de l'advocat estaven entreoberts i ella li va poder llegir la lascívia a la cara. El rostre de la Salander no delatava cap mena d'emoció.

En Bjurman va ocupar el seu lloc a l'altra banda de l'escriptori i es va asseure a la confortable butaca de cuir.

—No et puc donar diners cada cop que vulguis —va dir—. Per què necessites un ordinador tan car? Hi ha una pila de models més barats que et poden anar bé per als teus jocs d'ordinador.

—Vull tenir el control dels meus diners com abans.

En Bjurman li va adreçar una mirada de llàstima.

—Haurem de veure com van les coses. Primer cal que aprenguis a ser més sociable i a fer-te amb la gent.

El somriure d'en Bjurman s'hauria esvaït si hagués pogut llegir els pensaments que s'amagaven rere els ulls inexpressius de la noia.

—Em penso que tu i jo serem bons amics —va afegir—. Hem de ser capaços de confiar l'un en l'altre.

Com que ella no contestava, va ser més explícit:

—Ara ja ets tota una dona, Lisbeth.

Ella va assentir amb el cap.

—Vine aquí —va dir, i li va allargar una mà.

La Salander va clavar els ulls en el tallapapers uns quants segons abans d'aixecar-se i anar cap a ell. «Conseqüències.» Ell li va agafar la mà i la va prémer contra l'entrecuix. Ella va poder notar el sexe endurit a través dels pantalons foscos de tergal.

—Si ets bona amb mi, jo seré bo amb tu.

Li va posar l'altra mà al clatell i la va obligar a posar-se de genolls, amorrada a l'entrecuix.

—Ja ho has fet abans, oi? —va dir mentre s'abaixava la cremallera. Feia olor com si s'acabés de rentar amb aigua i sabó.

La Salander va apartar la cara i va intentar aixecar-se, però ell la tenia ben agafada. Des del punt de vista de força física, no era rival per a ell; pesava quaranta quilos contra els seus noranta-cinc. Li subjectava el cap amb totes dues mans i l'hi va girar perquè els seus ulls es trobessin.

—Si ets bona amb mi, jo seré bo amb tu —va repetir—. Si causes problemes, et puc tancar en una institució la resta de la teva vida. T'agradaria, això?

Ella no va dir res.

—T'agradaria? —va tornar a dir.

Ella va fer que no amb el cap.

L'advocat va esperar fins que ella va abaixar la vista, cosa que ell va interpretar com un acte de submissió. Aleshores se la va atansar més. La Salander va obrir els llavis i se'l va ficar dins la boca. Ell la va mantenir engrapada pel coll i prement-la ferotgement cap avall. Durant els deu minuts que l'advocat es va estar movent i retorçant-se, li va semblar que s'ennuegava; quan per fi va ejacular, la subjectava tan fort que amb prou feines podia respirar.

Li va indicar el lavabo del despatx. La Salander tremolava tota mentre es netejava la cara i provava de treure's les taques del jersei. Va mastegar pasta de dents per desempallegar-se del mal gust. Quan va tornar al despatx, en Bjurman seia impassiblement rere l'escriptori, estudiant uns documents.

—Seu, Lisbeth —li va ordenar sense alçar la vista. Ella va seure. Finalment, la va mirar i va somriure. —Ara ja ets gran, oi, Lisbeth? Ella va assentir amb el cap.

—Aleshores, has d'aprendre a jugar als jocs dels adults —va dir. Emprava un to de veu com si parlés amb un infant. Ella no va contestar. Una petita arruga va aparèixer al front d'en Bjurman.

—No crec que sigui una bona idea que expliquis a ningú els nostres jocs. Pensa-hi… qui et creuria? Aquests documents afirmen que ets non compos mentis, és a dir: mentalment incompetent. Seria la teva paraula contra la meva. Quina creus que tindria més credibilitat?

L'home va sospirar quan ella es va negar a respondre. L'empipava la manera com es quedava allà asseguda en silenci, mirant-lo, però es va controlar.

—Serem bons amics, tu i jo —va insistir—. Em sembla que has sigut llesta de venir a veure'm avui. Em pots venir a veure quan vulguis.

—Necessito 10.000 corones per al meu ordinador —va dir ella de sobte, com si continués la conversa que tenien abans de la interrupció.

En Bjurman va arquejar una cella. «Puteta tossuda… És retardada de debò.» Li va lliurar el xec que havia emplenat mentre ella era al lavabo. «Això és millor que una meuca. Li pago amb els seus diners!» Li va dedicar un somriure arrogant, i la Salander va agafar el xec i va marxar.

Capítol 12 Dimecres, 19 de febrer

Si la Salander hagués estat una ciutadana normal, probablement hauria trucat a la policia i hauria denunciat la seva violació tan aviat com va sortir del despatx d'en Bjurman. Els blaus del coll, a més de l'ADN de les taques de semen que duia al cos i a la roba, haurien desemmascarat l'advocat. Encara que l'home hagués afirmat que «ella ho volia fer» o que «ella l'havia seduït» o qualsevol altra de les excuses que solen fer servir els violadors, hauria estat culpable de tantes infraccions de les regulacions tutelars que li haurien retirat immediatament el control que tenia sobre la noia. Una denúncia probablement hauria comportat que a la Salander li assignessin un advocat com cal, algú ben al corrent dels abusos contra les dones, que al seu torn potser hauria analitzat a fons el quid del problema; és a dir, la seva declaració d'incapacitat.

Des del 1989, el concepte d'incapacitació legal ja no s'aplicava als adults.

Hi havia dues maneres d'exercir la tutela: amb un tutor i amb un administrador.

L'administrador ofereix ajuda voluntària a persones que, per diverses raons, tenen problemes per assumir les activitats quotidianes, com ara pagar factures o tenir cura de la higiene personal. La persona que fa d'administrador sol ser un parent o un amic íntim. Si no hi ha ningú proper a la persona en qüestió, les autoritats encarregades de prestar assistència social en poden designar un. Escollir un administrador és una forma moderada de tutela, en la qual el «client» (la persona declarada incapacitada) encara té el control dels seus recursos i les decisions es prenen de mutu acord.

La «tutela» és una forma de control més estricta, en la qual al client se li impedeix la lliure disposició dels seus diners o la presa de decisions pel que fa a diversos assumptes. L'expressió significa exactament que el tutor es farà càrrec de tots els «poders legals» del client. A Suècia hi ha aproximadament 4.000 persones sota tutela. La raó més comuna per estar sota tutela és la malaltia mental o la malaltia mental juntament amb la forta dependència de l'alcohol o de les drogues. Un grup més petit el constitueixen els que pateixen demència senil. Moltes persones que es troben sota tutela són relativament joves (de 35 anys o menys). Una d'elles era la Lisbeth Salander.

Desposseir una persona del control sobre la seva vida (és a dir, del seu compte corrent) és un dels abusos més degradants que una democràcia pot imposar, sobretot quan s'aplica a persones joves. Es tracta d'un abús encara que la intenció es pugui considerar bona i socialment justificada. Els temes de tutela, per consegüent, són un problema polític que pot arribar a ser força delicada, protegits per una normativa rigorosa i controlats per una Comissió d'Assumptes Tutelars. Aquesta comissió depèn del Consell General provincial i està controlat, al seu torn, pel Síndic de Greuges.

En general la Comissió d'Assumptes Tutelars duu a terme la seva tasca en condicions difícils. Però, tenint en compte els temes delicats que tracta aquesta administració, resulta sorprenent la poca quantitat de queixes o escàndols que surten a la llum pública.

Alguna vegada s'obren expedients amb un procediment jurídic contra algun administrador o tutor que ha malversat fons o que ha venut illegalment el pis del seu client i s'ha embutxacat els guanys. Que aquests casos siguin relativament poc abundants pot ser el resultat de dues coses: que les autoritats fan satisfactòriament la seva feina o que els clients no tenen cap possibilitat de plantejar les seves queixes i de fer-se escoltar de manera creïble pels mitjans o les autoritats.

La Comissió d'Assumptes Tutelars té l'obligació de dur a terme una auditoria anual per verificar si hi ha algun motiu per revocar la tutela. Com que la Salander persistia en la seva negativa a sotmetre's a un examen psiquiàtric (ni tan sols volia intercanviar un educat «bon dia» amb els seus metges), les autoritats mai no havien vist cap raó per canviar la seva decisió. Per tant, s'havia produït una situació d'statu quo i, per consegüent, any rere any se li prorrogava la tutela.

El text de la llei, tanmateix, estipula que les condicions de la tutela «s'adaptaran a cada cas individual». En Palmgren ho havia interpretat de manera que la Salander pogués fer-se càrrec dels seus diners i de la seva vida. Havia satisfet els requisits de les autoritats i havia presentat un informe mensual, a més d'una auditoria anual. Pel que feia a tota la resta, havia tractat la Salander com a qualsevol altra personal normal i corrent, i no s'havia interposat en l'estil de vida ni en els seus amics que havia triat. No creia que fos assumpte seu ni de la societat decidir si la noia havia de dur una anella al nas o un tatuatge al coll. Aquesta actitud una mica laxa des del punt de vista del tribunal de primera instància era una de les raons per les quals la Lisbeth i ell s'havien entès tan bé.

Mentre en Palmgren havia estat el seu tutor, la Lisbeth Salander no havia prestat gaire atenció al seu estatus jurídic. L'advocat Niïs Bjurman, en canvi, interpretava la llei de tutela de manera completament diferent.

La Salander no era com una persona normal. Tenia un coneixement força precari de la llei (mai no havia tingut l'ocasió d'aprofundir-hi) i la seva fe en la policia era pràcticament inexistent. Per a ella, la policia era una força hostil que al llarg dels anys l'havia anat detenint o humiliant. La darrera vegada que havia tingut alguna cosa a veure amb la policia va ser al maig de l'any anterior, quan anava caminant per Gòtgatan cap a Milton Security. De cop i volta es va trobar cara a cara amb un policia antidisturbis amb la visera del casc calada. Sense la més petita provocació per part d'ella, li havia clavat un cop de porra a la espatlla. La seva reacció espontània va ser llançar un contraatac ferotge amb una ampolla de Coca-cola que duia a la mà. L'agent va girar cua i va fugir abans que la noia li pogués fer mal. Després, ella es va adonar que hi havia aldarulls a causa d'una manifestació carrer avall.

Anar al quarter general d'aquells bèsties amb casc de visera per emplenar una denúncia contra en Niïs Bjurman per agressió sexual ni tan sols li va passar pel cap. A més, què figurava que havia de denunciar? En Bjurman li havia tocat el pit. El primer agent que li donés una ullada constataria que, amb aquelles tetes lilliputenques, allò era molt poc creïble. I li replicaria que, si de debò havia passat, se n'hauria d'alegrar que algú s'hi hagués fixat. A més, la part de la mamada era, tal com ell l'havia avisat, la seva paraula contra la d'ell, i en general, segons la seva experiència, la paraula dels altres pesava més que no pas la seva. La policia no era cap possibilitat.

Va sortir del despatx d'en Bjurman i se'n va anar a casa, es va dutxar, va menjar dos sandvitxos de formatge i cogombrets en vinagre, i en acabat es va arrepapar al sofà atrotinat i espellifat de la sala d'estar per rumiar.

Una personal normal hauria pogut considerar la seva manca de reacció com un element de culpa (una altra prova que, en certa manera, estava tan pertorbada que ni tan sols una violació li podia provocar cap resposta emocional coherent).

El seu cercle de coneixences era força reduït i no estava format per membres de la classe mitjana arrecerada als seus barris residencials. Tot i això, amb 18 anys, la Lisbeth Salander no coneixia ni una sola noia que, en algun moment, no s'hagués vist obligada a fer alguna mena d'acte sexual contra la seva voluntat. La majoria d'aquestes agressions venien de xicots de més edat que, fent servir una certa dosi de persuasió, s'ho manegaven per sortir-se amb la seva. Pel que sabia la Lisbeth Salander, aquests incidents havien provocat plors i rampells de fúria, però mai una denúncia a la policia.

Al seu món, aquest era l'ordre natural de les coses. Com a noia, era una presa legal, sobretot si vestia amb una caçadora gastada de cuir negre, duia pírcings a les celles, tatuatges i tenia un estatus social inexistent.

No servia de res ploriquejar.

A més a més, no hi havia dubte que en Bjurman rebria el seu càstig. La Salander mai no oblidava una injustícia i, de mena, ella era de les que podia fer qualsevol cosa menys perdonar.

El seu estatus jurídic, però, era un problema. Pel que podia recordar, sempre l'havien considerat dura i capaç d'emprar la violència sense cap motiu. Els informes del seu historial procedien dels arxius de l'escola primària. La Salander havia estat expulsada perquè havia pegat a un company de classe i l'havia empès tan fort contra un penjador que li havia fet sang. Encara recordava la seva víctima amb disgust: un nen gras que es deia David Gustavsson i que la solia burxar i llançar-li coses contínuament; amb el temps es convertiria en un autèntic pinxo d'escola. Però en aquella època ella no sabia què significava la paraula «assetjament»; no obstant això, quan va tornar a l'escola l'endemà, el nen la va amenaçar de venjar-se. Així doncs, ella li havia clavat un cop de puny amb la dreta, reforçat amb una pilota de golf, la qual cosa havia provocat més sang i una nova entrada al seu historial.

A l'escola les regles de la vida social sempre l'havien desconcertat. Ella s'ocupava dels seus assumptes i no es ficava en el que feien els que l'envoltaven. Tanmateix, sempre hi havia algú que no la deixava en pau per res del món.

A secundària l'havien expulsat diverses vegades per barallar-se amb companys de classe amb ús de la violència. Nois molt més forts van aprendre aviat que podia resultar força desagradable lluitar amb aquella noia escanyolida. A diferència d'altres noies de la classe, ella no es feia enrere mai i no dubtava ni un segon a emprar els punys o qualsevol arma que tingués a l'abast per protegir-se. La seva actitud era que s'estimava més que la matessin d'una pallissa que empassar-se cap cabronada.

I sempre es prenia la revenja.

Una vegada la Salander es va veure ficada en una baralla contra un noi molt més gran i fort. Físicament ella no era rival per a ell. Al principi el xaval es va divertir fent-la caure a terra diverses vegades i clavant-li una bufa quan ella intentava contraatacar. Però no servia de res; tant era com fos de fort, aquella idiota no parava de regirar-se i al cap d'una estona els seus companys de classe van començar a adonar-se que les coses havien anat massa lluny. La noia estava tan manifestament indefensa que l'espectacle era penós. Finalment, el noi li va clavar un cop de puny a la cara que li va rebentar el llavi i li va fer veure les estrelles. La van deixar tirada a terra, al darrere del gimnàs. Es va quedar a casa durant dos dies. El matí del tercer dia, va esperar el seu torturador amb un bat de beisbol i el va deixar fora de combat amb un cop per damunt de l'orella. Per aquesta malifeta la van enviar a veure el director, que va decidir denunciar-la a la policia per agressió amb resultat de lesions, cosa que va comportar una investigació especial del servei d'afers socials.

Els companys de classe pensaven que estava boja i la tractaven en conseqüència. També despertava molt poques simpaties entre el professorat. Mai no havia estat especialment comunicativa i la coneixien com l'alumna que no aixecava mai la mà ni responia gairebé mai quan un professor li feia una pregunta directa. Ningú no estava segur de si això era perquè no sabia la resposta o si hi havia alguna altra raó, i això es reflectia a les seves notes. Sens dubte tenia problemes, però ningú no volia fer-se responsable d'aquella noia tan complicada, encara que sovint fos tema de discussió de diverses reunions de professors. Per això havia acabat en aquella situació en què el professorat la ignorava i deixava que segués allà en aquell silenci sorrut.

Va deixar l'escola de secundària i la van traslladar a una altra sense tenir ni un sol amic de qui acomiadar-se. Una noia de conducta trastornada que no era estimada per ningú.

Llavors, quan entrava a la porta de l'adolescència, li van venir de cop tots els mals, en els quals no volia ni pensar. Aquella última crisi va completar el quadre i va provocar que recuperessin el seu historial de l'escola de primària. Després d'això van considerar que segons la llei estava… bé, boja. Una tia estranya. A la Salander mai no li havia calgut cap document per saber que era diferent. Però això tampoc no la preocupava mentre el seu tutor fos en Holger Palmgren; si calia, el podia fer ballar sobre la punta del dit.

Amb l'entrada en escena d'en Niïs Bjurman, la declaració d'incapacitada amenaçava de convertir-se en una càrrega problemàtica a la seva vida. Tant era a qui recorregués, sempre sortien paranys, i què passaria si perdia la batalla? La tancarien en un manicomi? No hi havia alternativa.

Més tard, aquella mateixa nit, quan la Cecilia Vanger i en Blomkvist jeien tranquillament amb les cames entrellaçades i els pits de la Cecilia premuts contra el costat d'en Blomkvist, ella va alçar la vista cap a ell.

—Gràcies. Feia molt de temps. I no ho fas gens malament al llit.

En Mikael va somriure. Aquesta mena d'afalacs sempre li produïen una satisfacció infantil.

—No m'ho esperava, però m'ho he passat bé.

—No em faria res tornar-hi —va dir la Cecilia—. Si et ve de gust.

Ell la va mirar.

—Proves de dir-me que t'agradaria tenir un amant?

—Un amant ocasional —va replicar la Cecilia—. Però m'agradaria que te n'anessis a casa abans d'adormir-te. No vull despertar-me demà al matí i trobar-te aquí abans de poder posar ordre a les meves carns i a la meva cara. I estaria bé que no expliquessis a tot el poble el que hem estat fent.

—No ho faria mai —va contestar en Mikael. —Sobretot no vull que ho sàpiga la Isabella. Es una mala puta.

—I la teva veïna més propera… Ja me l'he trobada. —Sí, però per sort no pot veure la meva porta d'entrada des de casa seva. Mikael, si us plau, sigues discret.

—Ho seré.

—Gràcies. Beus?

—De vegades.

—Em vindria de gust algun suc amb ginebra. En vols? —I tant.

Ella es va embolicar amb un llençol i va pujar al pis de dalt. En Blomkvist, nu, es va quedar dret, mirant la llibreria, quan ella va tornar amb una gerra d'aigua glaçada i dos gots de ginebra i llimonada. Van brindar.

—Per què has vingut? —va preguntar ella.

—Per cap raó especial. Simplement…

—Estaves assegut a casa, llegint la investigació d'en Henrik. I aleshores has vingut aquí. No cal ser gaire intelligent per saber quina en portes de cap.

—Has llegit la investigació?

—En part. He viscut tota la meva vida d'adulta amb aquesta investigació. No es pot estar amb en Henrik sense que et rosegui el misteri de la Harriet.

—Trobo que és un cas d'allò més fascinant. Vull dir que es tracta del típic misteri de l'habitació tancada però en una illa. I a la investigació no hi ha res que sembli seguir una lògica normal. Totes les preguntes continuen sense resposta, i totes les pistes duen a un cul-de-sac.

—La gent se sol obsessionar amb aquesta mena de coses.

—Tu eres a l'illa aquell dia.

—Sí. Hi era, i vaig presenciar tot l'enrenou. Vivia a Estocolm aleshores, estudiant. Tant de bo m'hagués quedat a casa aquell cap de setmana.

—I ella com era realment? Pel que sembla, la gent la veu de maneres completament diferents.

—Això queda entre nosaltres o…?

—Queda entre nosaltres.

—No tinc ni la més petita idea de què li passava a la Harriet pel cap. M'imagino que et refereixes al seu últim any, és clar. Un dia era una religiosa fervent. I l'endemà, es maquillava com una meuca i anava a l'institut vestida amb el suèter més ajustat que tenia. No hi ha dubte que era molt infeliç. Però, com he dit, jo no vivia aquí i només sé el que sé per les enraonies.

—Què va provocar els problemes?

—En Gottfried i la Isabella, evidentment. El seu matrimoni era un desastre total. O tot eren festes o es barallaven a mort. Res de físic… vejam si m'entens. En Gottfried no era dels qui peguen i la Isabella el tenia ben acoquinat. Aquesta dona tenia un caràcter espantós. Un dia, al principi dels anys seixanta, ell es va mudar de manera més o menys permanent a la seva caseta, on la Isabella no hi posava mai els peus. Hi havia períodes en què ell es deixava caure pel poble, semblava un rodamón. I aleshores li passava la borratxera i tornava a vestir polidament i mirava de fer la seva feina.

—I no hi havia ningú que volgués ajudar la Harriet?

—En Henrik, és clar. Al final ella va anar a viure a casa seva. Però no oblidis que ell estava ocupat fent el paper del gran industrial. Normalment era fora, de viatge a alguna banda, i no tenia gaire temps per a la Harriet i en Martin. Jo no vaig poder seguir bona part de tota aquesta història perquè era a Uppsala i més tard a Estocolm… i permet-me que et digui que tampoc no vaig tenir una infantesa fàcil amb en Harald com a pare. En el fons m'he adonat que el problema era que la Harriet mai no va confiar en ningú-S'esforçava per mantenir les aparences i fer veure que eren una gran família feliç.

—La negativa sistemàtica.

—Sí. Però va canviar quan el seu pare es va ofegar. Ja no podia fer veure que tot anava bé. Fins aleshores havia sigut… no sé com explicar-ho, d'allò més assenyada i precoç, però, sobretot, una adolescent força normal. Durant l'últim any encara era brillant, treia les millors notes a tots els exàmens i tot plegat, però semblava com si no tingués personalitat realment.

—Com es va ofegar el seu pare?

—En Gottfried? De la manera més absurda. Va caure d'un bot de rems just al peu de la seva caseta. Tenia la bragueta oberta i un índex extraordinàriament alt d'alcohol a la sang, de manera que ja et pots imaginar com va anar. Va ser en Martin qui el va trobar.

—Això no ho sabia.

—Quina ironia. En Martin s'ha convertit en una persona realment bona. Si m'ho haguessis preguntat trenta-cinc anys abans, t'hauria dit que, a la família, era ell qui necessitava atenció psiquiàtrica.

—I doncs?

—La Harriet no era l'única que patia per la situació. Durant molts anys en Martin va ser tan callat i introvertit que se l'hauria pogut qualificar d'antisocial. Els dos nens ho van passar molt malament. Bé, tots ho vam passar malament. Jo també tenia els meus problemes amb el meu pare… suposo que t'adones que és un boig rematat. La meva germana Anita tenia el mateix problema, igual que l'Alexander, el meu cosí. Era dur ser jove a la família Vanger.

—Què li va passar a la teva germana?

—Viu a Londres. Hi va anar als anys setanta per treballar a una agència de viatges sueca i s'hi va quedar. Es va casar amb algú, no el va presentar mai a la família i més tard es van separar. Avui és directora executiva de British Airways. Ella i jo ens avenim, però no estem gaire en contacte i només ens veiem cada dos anys, si fa no fa. No ve mai a Hedestad.

—Per què no?

—Un pare sonat. No és prou raó?

—Però tu t'hi has quedat.

—Sí. Com en Birger, el meu germà.

—El polític.

—Que te'n fots de mi? En Birger és més gran que l'Anita i que jo. Mai no hem estat gaire units. Segons ell, és un polític d'allò més important, amb un futur al Parlament i potser una cartera ministerial, si els conservadors guanyessin. En realitat és un regidor local mitjanament dotat per a la política d'un racó perdut de Suècia, cosa que probablement serà la màxima fita i la fi de la seva carrera.

—Una cosa que em deixa parat dels Vanger és que tots teniu molt mal concepte dels altres membres de la família.

—No és del tot cert. Jo estic molt orgullosa d'en Martin i d'en Henrik. I sempre m'he avingut amb la meva germana, per bé que ens veiem poc. Detesto la Isabella i no aguanto l'Alexander. I no em parlo amb el meu pare. Per tant, diria que és meitat i meitat pel que fa a la família. En Birger és… bé, més aviat un cap de trons cregut que una mala persona. Però entenc el que vols dir. Mira-t'ho així: si fossis membre de la família Vanger, aviat aprendries a parlar clar. Diem el que pensem.

—Oi tant, ja m'he adonat que tots aneu directament al gra. —En Mikael va allargar la mà per tocar-li el pit—. No feia ni quinze minuts que era aquí quan m'has atacat.

—Per ser franca, m'estava preguntant com series al llit des que et vaig veure per primer cop. I semblava bona idea comprovar-ho.

Per primera vegada a la vida la Salander sentia una gran necessitat de demanar consell. El problema era que demanar consell significava que hauria de confiar en algú, la qual cosa, al seu torn, implicava revelar secrets. Amb qui parlaria? Senzillament, no tenia gaire mà dreta per establir contacte amb la gent.

Després de repassar mentalment l'agenda, tenia, exactament, deu persones que d'una manera o altra es podien considerar el seu cercle de coneguts.

Podia parlar amb el Pesta, que sempre estava més o menys present a la seva vida. Però no era en absolut un amic, i era l'última persona a la Terra que podia ajudar-la a solucionar el problema.

La vida sexual de la Salander no era tan modesta com havia fet creure a en Bjurman. A més, les relacions sexuals sempre (o, si més no, la major part de les vegades) havien tingut lloc amb les seves condicions i per iniciativa pròpia. Havia tingut més de cinquanta parelles des dels 15 anys. Això es traduïa en unes cinc parelles a l'any aproximadament, cosa que no estava malament per a una noia soltera que havia arribat a veure el sexe com un entreteniment divertit. Però la majoria d'aquestes parelles ocasionals les havia tingut en un període de dos anys. Es tractava dels anys tumultuosos del final de l'adolescència, quan s'havia fet major d'edat.

La Lisbeth Salander havia passat una època especialment conflictiva durant la qual no va tenir realment el control de la seva vida; un moment en què el futur hauria pogut prendre la forma d'una altra sèrie d'anotacions al seu historial sobre drogues, alcohol i internament en diversos centres. Després de fer els 20 anys i de començar a treballar a Milton Security, s'havia tranquillitzat considerablement i (segons pensava ella mateixa) havia agafat les regnes de la seva vida.

Ja no sentia la necessitat de complaure algú que li pagués tres cerveses al pub, i tampoc no la satisfeia gens ni mica tornar a casa amb algun borratxo de qui no podia recordar el nom. Durant l'últim any només havia tingut una sola parella regular; difícilment es podia considerar una actitud promíscua, com insinuaven les anotacions del seu historial durant el final de l'adolescència.

Per a ella, sovint el sexe havia estat vinculat a una noia d'un imprecís grup d'amigues del qual ella no era membre, però que l'acceptaven perquè coneixia la Cilla Norén. Havia conegut la Cilla abans de complir els 19 anys, quan, davant la insistència d'en Palmgren, mirava de treure's el graduat escolar, que no havia acabat a l'escola d'adults de Komvux. La Cilla duia els cabells d'un vermell pruna amb metxes negres, pantalons de cuir negres, una anella al nas i tantes tatxes al cinturó com la Salander. S'havien mirat amb desconfiança durant la primera classe.

Per alguna raó que la Salander no comprenia, havien començat a fer-se l'una amb l'altra. La Salander no era la persona més fàcil del món per fer-se'n amic, sobretot durant aquells anys, però la Cilla va fer cas omís dels seus silencis i se l'enduia al bar. Per mitjà de la Cilla, s'havia fet membre de les Evil Fingers, que havia començat com una banda de l'extraradi formada per quatre noies adolescents d'Enskede aficionades al heavy metal. Deu anys més tard s'havia convertit en un grup d'amigues més ampli que es trobaven a Kvarnen dimarts a la nit per posar verds els nois i parlar de feminisme, ciències ocultes, música i política mentre bevien grans quantitats de cervesa. El nom els esqueia força.

La Salander gravitava a la perifèria del grup i poques vegades intervenia en les converses, però l'acceptaven tal com era. Podia anar i venir quan volgués i la deixaven seure en silenci al davant de la seva cervesa tot el vespre. També estava convidada a les festes d'aniversari i a les celebracions de Nadal amb glogg[2] tot i que normalment no hi anava.

Durant els cinc anys que es va fer amb les Evil Fingers, les noies van començar a canviar. El color dels cabells es va tornar menys extremat i la roba que vestien era més sovint d'H M que no pas de les botigues de segona mà de l'Exèrcit de Salvació. Estudiaven o treballaven, i una de les noies havia estat mare. La Salander se sentia com si fos l'única que no havia canviat gens ni mica, la qual cosa també es podia interpretar com que no evolucionava.

Però encara es divertien. Si hi havia un lloc on sentia alguna mena de solidaritat, era en companyia de les Evil Fingers i, per extensió, dels paios que eren amics de les noies.

Les Evil Fingers l'escoltarien. També li farien costat. Però no tenien ni idea que la Salander tingués una resolució del tribunal de primera instància que la declarava incapacitada. I tampoc volia que se'n fessin una idea equivocada. No era una bona alternativa.

Llevat d'això, no tenia ni un sol company de classe a l'agenda. No tenia cap xarxa d'amics, grup de suport ni contactes a l'administració de cap mena. Per tant, a qui podia acudir i explicar-li els seus problemes?

Potser hi havia una persona. Va rumiar una llarga estona si havia de confiar en en Dragan Armansky. Ell li havia dit que si mai necessitava ajuda no dubtés a venir a veure'l. I estava segura que ho deia de debò.

L'Armansky també l'havia grapejat una vegada, però havia estat una grapejada amistosa, sense mala intenció, i no pas una demostració de poder. Però es resistia a demanar-li ajut. Era el seu cap, i hi estaria en deute. La Salander es va imaginar com seria la seva vida si l'Armansky fos el seu tutor en comptes d'en Bjurman. Va somriure. La idea no li desagradava, però l'Armansky es podria prendre la tasca tan seriosament que l'acabaria atabalant. En fi… potser era una alternativa.

Encara que sabia molt bé de què servien els centres d'acollida de dones, no se li va acudir anar-hi en cap moment. Segons el seu parer, aquests centres eren per a «víctimes», i ella no s'havia considerat mai una víctima. Per consegüent, l'única opció que quedava era fer el que sempre havia fet: agafar el bou per les banyes i solucionar els problemes pel seu compte. «Això sí que és una bona alternativa.»

I no augurava res de bo per a l'advocat Niïs Bjurman.

Capítol 13 Dijous, 20 de febrer — Divendres, 7 de març

Durant l'última setmana de febrer la Salander es va assignar a si mateixa una feina, amb l'advocat Niïs Bjurman, nascut l'any 1950, com a projecte de màxima prioritat. Va treballar gairebé setze hores al dia fent recerca personal més a consciència que mai. Va emprar tots els arxius i documents públics que va poder trobar. Va investigar el seu cercle d'amics i familiars. Va examinar els seus comptes bancaris i va comprovar fins a l'últim detall de la seva carrera i formació.

Els resultats van ser descoratjadors. Era jurista, membre del Collegi d'Advocats i autor d'un assaig amb molta palla i extraordinàriament avorrit sobre dret comercial. La seva reputació era irreprotxable. A l'advocat Bjurman mai no l'havien empaperat. En una sola ocasió el Collegi d'Advocats li havia obert expedient (el van acusar, pràcticament deu anys enrere, de fer d'intermediari de sotamà en una transacció immobiliària, però havia pogut demostrar la seva innocència). Les seves finances estaven en ordre; en Bjurman era una persona acomodada, amb almenys 10 milions de corones de capital. Pagava més impostos del necessari, era membre de Greenpeace i d'Amnistia Internacional i donava diners a l'Associació de Malalties del Cor i dels Pulmons. Poques vegades apareixia als mitjans de comunicació, per bé que en diverses ocasions havia signat peticions públiques d'alliberament de presos polítics del Tercer Món. Vivia en un apartament de cinc habitacions d'Upplandsgatan, a prop d'Odenplan, i era el president de l'escala de veïns. Estava divorciat i no tenia fills.

La Salander es va concentrar en la seva exdona, que es deia Elena. Havia nascut a Polònia, però havia viscut tota la vida a Suècia. Treballava en un centre de rehabilitació i, segons semblava, s'havia tornat a casar feliçment amb un dels antics companys d'en Bjurman. Res d'útil per aquesta banda. El matrimoni d'en Bjurman havia durat catorze anys i el divorci havia estat amistós.

L'advocat Bjurman feia regularment de supervisor de joves que tenien problemes amb la llei. Havia estat administrador de quatre joves abans de ser tutor de la Lisbeth Salander. Tots aquests casos estaven relacionats amb menors i s'havien acabat amb una decisió del tribunal en arribar a la majoria d'edat. Un d'aquests clients encara recorria a en Bjurman com a advocat, per tant tampoc no semblava haver-hi cap animositat. Si en Bjurman havia estat aprofitant-se sexualment i sistemàticament dels seus protegits, no n'hi havia cap indici, i tant era fins a quina profunditat indagués la Salander, no hi trobaria res d'estrany. Tots quatre joves havien redreçat la seva vida amb un xicot o una xicota; tots tenien feina, un lloc per viure i targetes de client d'algun establiment comercial.

Va trucar a cadascun dels quatre joves, presentant-se com a secretària de benestar social que feia un estudi per saber com els anava la vida als infants que havien estat sota la cura d'un administrador en comparació amb els altres infants. «Sí, naturalment, tot es faria de manera anònima.» Havia elaborat un qüestionari amb deu preguntes que va formular per telèfon. Algunes estaven pensades perquè els enquestats donessin la seva opinió sobre el funcionament del sistema (si tenien res a dir sobre el seu administrador, l'advocat Bjurman, oi?). Ningú no tenia res de negatiu a dir.

Quan la Salander va acabar la investigació, va ficar els documents en una bossa de supermercat i la va treure, juntament amb les vint bosses de diaris vells, a l'entrada. En Bjurman, segons semblava, tenia un historial irreprotxable. No podia utilitzar en contra seva res del seu passat. Sabia perfectament que era un hipòcrita i un porc, però no podia trobar res per demostrar-ho.

Era l'hora de tenir en compte altres possibilitats. Després de fer totes les anàlisis, quedava una possibilitat que cada cop semblava més atractiva (o, com a mínim, una alternativa completament realista). El més fàcil seria que en Bjurman senzillament desaparegués de la seva vida. Un atac de cor sobtat. I fi del problema. L'inconvenient era que els homes repulsius de 55 anys no tenien atacs de cor quan a ella li vingués de gust.

Però aquestes coses es podien arreglar.

En Blomkvist duia el seu embolic amb la directora d'institut Cecilia Vanger amb la màxima discreció. La dona tenia tres regles: no volia que ningú sabés que s'estaven veient, volia que vingués únicament quan ella l'hi digués i estigués d'humor, i no volia que passés la nit a la casa.

La passió de la Cecilia el sorprenia i el tenia desconcertat. Quan se la trobava al Cafè de la Susanne, es mostrava simpàtica però freda i distant. Quan eren al seu dormitori, mostrava una passió salvatge.

En Blomkvist no es volia ficar en la seva vida privada, però l'havien contractat per ficar-se en la vida privada de tota la família Vanger. Se sentia dividit i encuriosit alhora.

Un dia va preguntar a en Henrik Vanger amb qui s'havia casat la Cecilia i què havia passat. Va fer la pregunta mentre parlaven de passada de l'Alexander i d'en Birger.

—La Cecilia? No crec que ella tingui res a veure amb la Harriet.

—Parla'm del seu passat.

—Va tornar a viure aquí després de llicenciar-se i va començar a treballar de professora. Va conèixer un home que es deia Jerry Karlsson, que malauradament treballava per al grup Vanger. Es van casar. Jo em pensava que era un matrimoni feliç… almenys al principi. Però després d'un parell d'anys vaig començar a veure que les coses no anaven com havien d'anar. Ell la maltractava. La història de sempre… ell li pegava i ella el defensava fidelment. Al final ell la va atonyinar massa. Va quedar greument ferida i va acabar a l'hospital. Jo li vaig oferir la meva ajuda. I ella va venir a viure aquí, a Hedeby, i des d'aleshores s'ha negat a veure el seu marit. Jo em vaig encarregar que el despatxessin.

—Però encara estan casats?

—Depèn de com t'ho miris. No sé per què no va demanar els papers del divorci. Però no ha volgut tornar a casar-se; per tant, m'imagino que tant se li'n dóna.

—Aquest tal Karlsson… té res a veure amb…

—…amb la Harriet? No, no era a Hedestad el 1966 i encara no treballava per a l'empresa.

—Entesos.

—Mikael, n'estic molt de la Cecilia. Pot ser una mica complicada, però és una de les poques persones com cal de la família.

La Salander va dedicar una setmana a planificar la mort d'en Niïs Bjurman. Va considerar (i descartar) diversos mètodes fins que va limitar les possibilitats a un petit nombre d'opcions realistes per poder triar. «Res d'actuar per impuls.» Només s'havia de complir una condició. En Bjurman havia de morir de tal manera que no poguessin relacionar-la mai amb el crim. Donava per fet que la inclourien a la investigació policial; tard o d'hora el seu nom apareixeria quan s'examinessin les activitats d'en Bjurman. Però ella no era sinó una clienta més en tot un univers de clients actuals i antics, només l'havia vist en quatre ocasions i, llevat que en Bjurman hagués anotat a l'agenda que l'havia obligat a fer-li una mamada (cosa que ella considerava del tot improbable), no hi havia cap motiu perquè l'assassinés. Tampoc no hi hauria ni la més petita prova que la seva mort tingués relació amb algun dels seus clients; haurien de pensar també en antigues xicotes, parents, coneguts, companys de professió o altres persones. A més, hi havia el que normalment es defineix com a «violència gratuïta», quan víctima i botxí ni tan sols es coneixen.

Encara que aparegués el seu nom, ella seria una noia indefensa i incapacitada, amb documents que demostraven la seva deficiència mental. Així doncs, seria un avantatge si la mort d'en Bjurman tenia lloc d'una manera tan complicada que fos d'allò més improbable que la culpa la tingués una noia incapacitada psíquicament.

Va descartar l'opció de fer servir una pistola. Aconseguir-ne una no seria un problema insalvable, però la policia era molt bona seguint la pista de les armes de foc.

Va pensar en un ganivet, que podia comprar en qualsevol botiga, però ho va refusar. Encara que aparegués sense avisar i li clavés el ganivet a l'esquena, no hi havia cap garantia que morís instantàniament i sense fer soroll, ni que acabés mort, fins i tot. Pitjor: podia provocar una lluita, cosa que atrauria l'atenció, i es podia tacar la roba de sang, i això seria una prova irrefutable en contra seva.

Va pensar de fer servir una bomba d'algun tipus, però també resultaria massa complicat. Fer la bomba en si no seria cap problema; Internet era ple de manuals sobre com fabricar els artefactes més mortals. El que seria difícil, però, seria trobar un lloc on collocar la bomba perquè cap vianant innocent resultés ferit. A més, tampoc no hi havia cap garantia que morís en l'atemptat. Va sonar el telèfon.

—Hola, Lisbeth. Sóc en Dragan. Tinc una feina per a tu. —No tinc temps. —És important. —Estic ocupada. Va penjar l'auricular.

Finalment es va decidir per una opció nova: el verí. L'elecció la va sorprendre, però pensant-ho bé era perfecte.

La Salander va passar uns quants dies pentinant Internet. N'hi havia per triar i remenar. N'hi havia un que estava entre els verins més mortífers que coneixia la ciència: l'àcid cianhídric, comunament conegut com a àcid prússic.

L'àcid prússic s'emprava com a component en determinades indústries químiques, com ara la manufactura de tints. Amb uns quants milligrams n'hi havia prou per matar una persona; un litre en un embassament anihilaria una ciutat de mida mitjana.

Evidentment, una substància tan letal estava sotmesa a un estricte control. Però es podia produir en quantitats gairebé illimitades en una cuina normal i corrent. L'únic que calia era un equip de laboratori modest, que es podia trobar en un joc de química infantil per poc més de dues-centes corones, juntament amb diversos ingredients que es podien extreure de productes de la llar corrents. El procediment que s'havia de seguir era a Internet.

Una altra opció era la nicotina. D'un cartró de cigarretes en podia extreure els milligrams que necessitava; després ho hauria d'escalfar per fer un xarop viscós. Una substància encara millor, tot i que una mica més complicada de produir, era el sulfat de nicotina, que tenia la propietat que es podia absorbir a través de la pell. L'únic que hauria de fer era posar-se guants de goma, omplir una pistola d'aigua i ruixar en Bjurman a la cara. En vint segons quedaria inconscient i en pocs minuts seria mort i ben mort.

La Salander no tenia ni idea que tants productes de la llar es poguessin transformar en armes mortals. Després d'estudiar-ho durant uns quants dies, es va convèncer que no hi havia impediments tècnics per carregar-se el seu tutor.

Ara bé, tenia dos problemes: amb la mort d'en Bjurman no recuperaria el control de la seva vida, i no hi havia cap garantia que el successor d'en Bjurman fos gaire millor. «Anàlisi de les conseqüències.»

El que necessitava era una manera de tenir «controlat» el seu tutor i, per la mateixa regla de tres, la seva situació. Va seure a l'atrotinat sofà de la saleta d'estar tota una nit repassant la situació mentalment. Cap a darrera hora de la matinada, havia renunciat a la idea de l'assassinat amb verí i havia concebut un nou pla.

No era una opció gaire seductora i calia que deixés que en Bjurman la tornés a agredir. Però si ho duia a terme, ella guanyaria.

Si més no, això es pensava.

Cap a la fi de febrer en Blomkvist havia caigut en la rutina diària en què s'havia transformat la seva estada a Hedeby. S'aixecava a les nou cada matí, esmorzava i treballava fins a migdia cremant-se les celles amb dades noves. Després sortia a fer un tomb d'una hora, independentment del temps que fes. A la tarda continuava treballant, o bé a casa o bé al Cafè de la Susanne, assimilant el que havia llegit al matí o redactant el que seria la biografia d'en Vanger. Entre les tres i les sis, sempre estava lliure. Anava a comprar queviures, feia la bugada o s'arribava fins a Hedestad. Al voltant de les set anava a veure en Vanger per fer-li preguntes que havien sorgit al llarg del dia. Cap a les deu tornava a ser a casa i llegia fins a la una o les dues de la matinada. Estudiava sistemàticament la documentació aportada per en Vanger.

La feina de donar forma a la biografia anava sobre rodes. Havia escrit un esborrany de cent vint pàgines de la crònica de la família, i ja havia arribat als anys vint. A partir d'aquest punt hauria d'avançar més a poc a poc i començar a triar bé les paraules.

Per mitjà de la biblioteca de Hedestad havia demanat llibres que tractessin sobre el nazisme durant aquesta època, com ara la tesi doctoral de Helene Lòòw, L'esvàstica i la banda de Wasa. Havia redactat quaranta pàgines més sobre en Vanger i els seus germans, centrant-se en en Henrik Vanger com a nexe d'unió. Tenia una llista de temes que necessitava investigar sobre la manera com funcionava la companyia en aquells temps. I havia descobert que la família Vanger també havia collaborat intensament amb l'imperi d'Ivar Kreuger: una altra història parallela que hauria d'explorar. Calculava que li quedaven prop de tres-centes pàgines per escriure. Segons el programa que havia traçat, volia tenir un esborrany final per presentar-lo a en Henrik Vanger a la primeria de setembre i així poder passar la tardor revisant el text.

Malgrat tot el que havia llegit i escoltat, en Blomkvist no havia avançat ni un millímetre en el cas de la Harriet. Tant era quant rumiés sobre els detalls que hi havia als arxius; no podia trobar ni un sol bocí d'informació que posés en entredit l'informe de la investigació.

Un dissabte al vespre de la darreria de febrer va tenir una conversa amb en Henrik Vanger en la qual li va comunicar la seva manca de progressos. El vell va escoltar pacientment mentre en Blomkvist enumerava tots els carrerons sense sortida amb què s'havia topat.

—Entenc el que vols dir —va replicar en Vanger—. Jo mateix hi he rumiat fins a l'esgotament. I, alhora, estic segur que alguna cosa ens ha passat per alt. Cap crim no és perfecte.

—Ni tan sols no podem dir que s'hagi comès cap crim. —Continua —va demanar en Vanger—. Acaba la feina. —Es inútil.

—Potser. Però no abandonis. En Blomkvist va sospirar.

—Els números de telèfon —va comentar per fi. —Sí.

—Han de significar alguna cosa.

—Hi estic d'acord.

—Els van apuntar per algun motiu.

—Sí.

—Però no els sabem interpretar. —No.

—O potser els interpretem malament. —Exacte.

—No són números de telèfon. Volen dir alguna altra cosa.

—Potser.

En Mikael va sospirar novament i va tornar a casa per continuar llegint.

L'advocat Bjurman es va tranquillitzar quan la Salander va tornar a trucar explicant que necessitava més diners. La noia havia posposat la darrera reunió que tenien programada amb l'excusa que havia de treballar, i una vaga sensació de neguit havia començat a rosegar l'advocat: es convertiria en una menor amb problemes intractable? Però, com que s'havia saltat la reunió, no havia rebut la mensualitat i tard o d'hora hauria de venir a veure'l. No podia evitar amoïnar-se per si la noia havia explicat a algú el que havia passat.

L'hauria de fer passar per l'adreçador, va decidir en Bjurman. Calia que entengués qui manava. Així doncs, li va dir que aquesta vegada la reunió es faria a la seva casa d'Odenplan, no pas al despatx. Davant d'aquesta exigència, la Salander es va quedar una llarga estona en silenci a l'altre extrem de la línia abans d'acceptar finalment.

Havia planificat reunir-se amb ell al seu despatx, exactament com l'última vegada. Ara es veia obligada a veure'l en territori desconegut. La reunió es va fixar per divendres al vespre. Ell li havia donat el codi de l'edifici i la Salander va trucar al timbre a dos quarts de nou, mitja hora més tard del que havien acordat. Era el temps que havia necessitat per repassar el pla per darrera vegada en la foscor de l'escala, tenir en compte les alternatives, tranquillitzar-se i armar-se del valor necessari.

A les vuit en Blomkvist va apagar l'ordinador i es va posar la roba d'abric. Va deixar la llum del despatxet encesa. A fora el cel era estelat i la nit era gèlida. Va caminar a pas viu turó amunt, més enllà de la casa d'en Henrik Vanger, enfilant la carretera d'Ostergàrden. Després de deixar enrere la casa d'en Henrik Vanger, va torçar a l'esquerra, seguint un camí de ronda al llarg de la costa. Les balises lluminoses feien pampallugues aigües endins i les llums de Hedestad centellejaven en la nit. Necessitava aire fresc, però sobretot volia evitar les mirades indiscretes de la Isabella Vanger. No gaire lluny de la casa d'en Martin Vanger va tornar a la carretera i va arribar a la porta de la Cecilia Vanger poc després de dos quarts de nou. Van anar de dret al dormitori.

Es trobaven una o dues vegades a la setmana. La Cecilia no només s'havia convertit en la seva amant aquí, al seu exili, també s'havia convertit en la persona en qui havia començat a confiar. Era molt més gratificant parlar de la Harriet Vanger amb ella que no pas amb el seu oncle.

El pla va començar a torçar-se gairebé des del principi.

En Bjurman anava en barnús quan va obrir la porta del seu apartament. Estava emprenyat perquè ella feia tard i li va indicar amb brusquedat que passés. Ella duia texans negres, samarreta negra i la jupa de cuir obligatòria. Portava botes negres i una petita motxilla que portava penjada d'una espatlla.

—Encara no has après ni a llegir l'hora? —li va etzibar en Bjurman.

La Salander no va replicar. Va mirar al voltant. L'apartament era ben bé com s'havia esperat després d'estudiar el plànol de l'edifici als arxius municipals. Els mobles, de colors clars, eren de bedoll i faig.

—Vinga —va dir en Bjurman en un to més amable. Li va passar el braç per les espatlles i la va dur per un passadís cap a l'interior de l'apartament. «Res de fer-la petar.» L'advocat va obrir la porta del dormitori. No hi havia dubte de quins serveis esperava que li oferís la Lisbeth Salander.

Ella va donar una ràpida ullada al voltant. Mobiliari de solter. Un llit de matrimoni amb un capçal alt d'acer inoxidable. Una calaixera baixa que també servia de tauleta de nit. Llums a les tauletes de nit que emetien una illuminació tènue. Un armari amb un mirall en una de les portes. Una butaca de vímet i una petita taula al costat de la porta. La va agafar de la mà i la va acostar al llit.

—Digue'm per què necessites els diners aquesta vegada. Més accessoris d'ordinador?

—Menjar —va contestar ella.

—És clar. Que ximple que sóc. Et vas saltar la nostra darrera reunió. —Li va posar la mà sota la barbeta i li va aixecar la cara perquè que les seves mirades es trobessin—. Com estàs?

Ella es va arronsar d'espatlles.

—Has pensat en el que et vaig dir la darrera vegada? —En què?

—Lisbeth, no facis veure que ets més beneita del que ets. Vull que siguem bons amics i que ens ajudem mútuament.

Ella no va dir res. L'advocat Bjurman va reprimir l'impuls de clavar-li una bufetada per espavilar-la.

—Et va agradar el nostre joc d'adults de l'última vegada?

—No.

Ell va aixecar les celles.

—Lisbeth, no siguis ximpleta.

—Necessito els diners per comprar menjar.

—Però d'això ja en vam parlar la darrera vegada. Si ets bona amb mi, jo seré bo amb tu. Però si només has de causar problemes… —Els dits li van estrènyer amb força la barbeta i ella se'n va alliberar.

—Vull els meus diners. Què vol que faci?

—Ja saps el que vull. —Li va engrapar l'espatlla i la va empènyer cap al llit.

—Un moment —va dir la Salander ràpidament. Li va adreçar una mirada resignada i aleshores va assentir bruscament amb el cap. Es va treure la motxilla i la jupa de cuir plena de tatxes, i va mirar al voltant. Va deixar la caçadora a la butaca, va posar la motxilla damunt la taula rodona i va fer uns tímids passos cap al llit. Llavors es va aturar, com si s'hi repensés. En Bjurman s'hi va acostar.

—Un moment —va demanar una vegada més, en un to com si provés de ser raonable—. No vull haver de fer-li una mamada cada cop que necessito calés.

L'expressió del rostre d'en Bjurman va canviar tot d'una. Li va clavar un mastegot. La Salander va obrir els ulls de bat a bat, però abans que pogués reaccionar, ell la va subjectar per l'espatlla i la va llançar sobre el llit. La violència la va agafar per sorpresa. Quan va provar de girar-se, ell la va aixafar contra el llit i s'hi va asseure al damunt, immobilitzant-la entre les cames.

Com l'última vegada, ella no era rival per a ell pel que feia a força física. La seva única possibilitat de contraatacar era esgarrapant-li els ulls o fent servir alguna mena d'arma. Però el guió que havia planificat ja se n'havia anat en orris. «Merda», va pensar quan ell li va estripar la samarreta. Es va adonar amb una lucidesa esgarrifosa que la situació se li havia escapat de les mans.

El va sentir obrint la calaixera del costat del llit i, tot seguit, un soroll metàllic. Al principi no va entendre què passava; aleshores va veure les manilles tancant-se-li al canell. Ell li va estirar el braç, va subjectar les manilles al capçal i li va empresonar una mà. I després fi va emmanillar l'altra mà. No li va costar gaire arrencar-li les botes i els texans. En acabat, li va treure les calcetes i se les va quedar a la mà.

—Has d'aprendre a confiar en mi, Lisbeth —va dir—. Ara t'ensenyaré com es juga a aquest joc d'adults. Si no em tractes bé, t'he de castigar. Quan siguis bona amb mi, serem amics.

Va tornar a asseure's al seu damunt, cama aquí, cama allà.

—De manera que no t'agrada el sexe anal —va deixar anar.

La Lisbeth Salander va obrir la boca per xisclar. Ell li va engrapar els cabells i li va entaforar les calcetes a la boca. Ella va sentir que li posava alguna cosa al voltant dels turmells, que li separava les cames i que les lligava de manera que s'hagués d'estar allà estirada, completament vulnerable. El sentia movent-se per l'habitació, però a través de la samarreta que li tapava la cara no podia veure res. Va trigar uns quants minuts a tornar. Ella amb prou feines gosava respirar. Aleshores va sentir un dolor lacerant quan ell li va introduir alguna cosa pel cul.

La Cecilia Vanger encara tenia una regla: que en Mikael Blomkvist no es quedés a passar la nit. Poc després de les dues de la matinada ell va començar a vestir-se mentre ella jeia nua al llit, somrient-li.

—M'agrades, Mikael. M'agrada la teva companyia.

—Tu també m'agrades.

Ella el va estirar novament cap al llit i li va treure la camisa que ell s'acabava de posar. Es va quedar una hora més.

Quan més tard va passar per davant de la casa d'en Hen-rik Vanger, estava segur que va veure bellugar-se una de les cortines del pis de dalt.

La Salander es va poder posar la roba novament. Eren les quatre de la matinada del dissabte. Va agafar la jupa de cuir i la motxilla i va ranquejar cap a la porta principal, on ell l'esperava, dutxat i elegantment vestit. Li va donar un xec de 2.500 corones.

—Et portaré a casa en cotxe —va dir, i va obrir la porta.

Ella va creuar el rebedor, va sortir de l'apartament i es va girar per encarar-s'hi. El seu cos semblava fràgil i tenia la cara inflada de plorar; ell gairebé va recular quan la va mirar als ulls. Mai a la vida havia vist un odi tan descarnat i exaltat. La Salander semblava tan trastornada com indicava el seu historial.

—No —va contestar ella, tan tranquillament que ell amb prou feines va sentir la paraula—. Puc tornar a casa tota sola.

En Bjurman li va posar una mà a l'espatlla. —N'estàs segura?

Va assentir amb el cap. La mà que li subjectava l'espatlla es va enrigidir.

—Recorda el que hem acordat. Tornaràs aquí dissabte que ve.

Ella va tornar a fer que sí. Submisa. I ell la va deixar marxar.

Capítol 14 Dissabte, 8 de març — Dilluns, 17 de març

La Salander es va passar el cap de setmana al llit amb dolor al baix ventre, sagnant pel recte i amb ferides menys visibles que trigarien més a guarir-se. El que havia viscut era molt diferent de la primera violació al seu despatx. Ja no era una qüestió de coerció i degradació; això era brutalitat sistemàtica.

S'adonava massa tard que s'havia equivocat del tot amb en Bjurman.

Havia donat per fet que volia demostrar el seu poder i que li agradava dominar, no que fos un sàdic consumat. L'havia tingut emmanillada mitja nit. Diverses vegades es va pensar que la volia matar i, en un moment determinat, ell li havia premut un coixí contra la cara fins que ella es va pensar que es moriria.

No va plorar.

Llevat de les llàgrimes per pur dolor físic, no va vessar ni una sola llàgrima. Quan va sortir de l'apartament, va arribar amb dificultat a la parada de taxis d'Odenplan. Va pujar com va poder les escales del seu pis. Es va dutxar i es va netejar la sang del baix ventre. En acabat, va beure mig litre d'aigua amb dos Rohypnol, va desplomar-se sobre el llit i es va tapar amb l'edredó per damunt del cap.

Es va despertar diumenge al migdia, buida de pensaments, amb mal de cap constant i els músculs i el ventre adolorits. Es va aixecar, va beure dos gots de iogurt líquid i es va menjar una poma. Llavors es va prendre dues pastilles més i va tornar al llit.

No es va sentir amb forces per llevar-se fins dimarts. Va sortir i va comprar una capsa gran de Billy's Pan Pizza, va ficar-ne dues al microones i va omplir un termos de cafè. Es va passar la nit a Internet, llegint articles i tesis sobre la psico-patologia del sadisme.

Va trobar un article publicat per un grup de dones dels Estats Units en què l'autora afirmava que el sàdic triava les «relacions» amb una precisió gairebé intuïtiva; la millor víctima del sàdic era la que acudia voluntàriament a ell perquè no creia que tingués cap més alternativa. El sàdic s'especialitzava en persones que es trobaven en posició de dependència.

L'advocat Bjurman l'havia triada com a víctima. Això li deia alguna cosa sobre la manera com la veien els altres.

Divendres, una setmana després de la segona violació, va sortir del pis per anar a un saló de tatuatges del barri de Hornstull. Havia concertat una visita i no hi havia altres clients a l'establiment. El propietari la va saludar amb un moviment del cap en reconèixer-la.

Va triar un petit tatuatge senzill en forma de braçalet i va demanar que l'hi dibuixés al turmell. Va assenyalar el lloc.

—La pell és molt fina aquí. Farà molt de mal —va avisar el tatuador.

—No passa res —va replicar la Salander, traient-se els texans i alçant la cama.

—Molt bé, un braçalet. Ja portes un munt de tatuatges, estàs segura que en vols un altre? — —Es per no oblidar.

Dissabte en Blomkvist va sortir de la cafeteria quan la Susanne va tancar, a les dues del migdia. Havia passat el matí picant les seves notes a l'iBook. Va anar al Konsum i va comprar menjar i cigarretes abans de tornar a casa. Havia descobert l'especialitat de la contrada: la polsa. Eren salsitxes fregides amb patates i bleda-raves, un plat que mai no li havia fet gaire gràcia però que, per alguna raó, semblava perfectament escaient per a una caseta al camp.

Al voltant de les set del vespre estava plantat davant de la finestra de la cuina, pensant. La Cecilia Vanger no havia trucat. Se l'havia trobada aquella mateixa tarda quan ella comprava pa al Cafè, però estava abstreta en els seus propis pensaments. Tot feia creure que no li trucaria aquell vespre. Va donar un cop d'ull al petit televisor, que pràcticament no havia usat. Tot seguit va seure al banc de la cuina i va obrir una novella de misteri de Sue Grafton.

A l'hora acordada, la Salander va tornar a l'apartament d'en Bjurman, a Odenplan. L'home la va deixar passar amb un somriure de benvinguda educat.

—I com anem avui, estimada Lisbeth?

Ella no va contestar. Ell li va envoltar les espatlles amb un braç.

—M'imagino que la darrera vegada va ser una mica fort —va dir—. Em vas semblar una mica feta pols.

Ella li va adreçar un somriure agre i l'home va sentir que tot d'una l'envaïa una sensació d'incertesa. «Aquesta noia no hi és tota. Ho hauré de tenir present.» Es va preguntar si la noia s'hi avindria.

—Anem al dormitori? —va dir la Salander.

«Tot i això, potser li va la marxa… Avui seré més suau. Per crear confiança.» Ja havia tret les manilles de la calaixera. No va ser fins que van arribar al llit que en Bjurman es va adonar que alguna cosa fallava.

Era ella qui el duia cap al llit, no a l'inrevés. Es va aturar i li va dirigir una mirada desconcertada quan ella es va treure una cosa de la butxaca de la caçadora; semblava un telèfon mòbil. Aleshores li va veure els ulls.

—Digues bona nit —va dir ella.

I fi va encastar la porra elèctrica a l'aixella esquerra per disparar-li 75.000 volts. Quan les cames de l'advocat van començar a fer figa, ella el va agafar i va fer servir totes les seves forces per empenye'l cap al llit.

La Cecilia Vanger se sentia una mica trompa. Havia decidit no telefonar a en Blomkvist. La seva relació s'havia convertit en un vodevil ridícul, en el qual en Blomkvist havia d'intentar arribar a casa seva de puntetes perquè ningú no se n'adonés. Ella, al seu torn, feia d'adolescent enamorada, incapaç de controlar el seu desig. La seva conducta de les darreres setmanes havia estat eixelebrada.

El problema és que m'agrada massa, va pensar. Acabarà fent-me mal. Va seure llarga estona desitjant que en Mikael Blomkvist no hagués vingut mai a Hedeby.

Havia obert una ampolla de vi i se n'havia begut dos gots tota sola. Va engegar la tele per mirar Rapport i va provar de seguir la situació mundial, però aviat es va cansar dels comentaris enraonats que explicaven per què el president Bush havia de bombardejar l'Iraq fins a fer-lo miques. Llavors es va escarxofar al sofà de la saleta d'estar i va agafar el llibre de Gellert Ama sobre el boig que havia mort onze persones a Estocolm per motius racistes. Només en va llegir algunes pàgines abans de deixar-ho córrer. De seguida li havia fet pensar en el seu pare. Quina mena de fantasies tenia, aquest home?

La darrera vegada que s'havien vist va ser el 1984, quan ella havia anat amb en Birger a caçar llebres al nord de Hedestad. En Birger provava un nou gos de caça: un Hamiltonià Esvaren que tot just s'acabava de comprar. En Harald Vanger aleshores tenia 73 anys, i ella havia fet el que havia pogut per acceptar la seva bogeria, que havia convertit la seva infantesa en un malson i havia afectat tota la seva vida d'adulta.

La Cecilia mai no havia estat tan fràgil com aleshores. El seu matrimoni s'havia acabat tres mesos abans. Violència de gènere… el terme era d'allò més banal. Per a ella havia pres la forma d'un maltractament continu. Cops al cap, empentes violentes, amenaces desmesurades i acabar apallissada al terra de la cuina. Els rampells del seu marit eren inexplicables i els atacs poques vegades eren tan greus per sortir-ne realment ferida. S'hi havia acostumat.

Fins al dia que ella s'hi va tornar i ell va perdre completament el control. La cosa va acabar amb ell clavant-li unes tisores a l'espatlla.

L'home se n'havia penedit i, amb un atac de pànic, se l'havia endut a l'hospital i s'havia inventat una història sobre un estrany accident que el personal de la sala d'urgències no es va empassar. S'havia sentit avergonyida. Li van posar dotze punts i la van tenir a l'hospital dos dies. Aleshores, l'oncle la va venir a buscar i se la va emportar a la casa gran. La Cecilia no havia tornat a dirigir la paraula al seu marit mai més.

Aquell dia assolellat de tardor en Harald Vanger havia estat de bon humor, gairebé amable. Però, sense previ avís, al bell mig dels boscos, va començar a escridassar-la amb improperis humiliants i comentaris vulgars sobre la seva moral i la seva vida sexual. Li va etzibar que no l'estranyava que una barjaula com ella no fos capaç de conservar un home.

El seu germà aparentment no es va adonar que ella rebia cada paraula del pare com si fos una fuetada. En canvi, en Birger, de cop i volta, va deixar anar una riallada, va envoltar el pare amb un braç i, a la seva manera, va treure tensió a la situació fent algun comentari del tipus: «Tu ja saps massa bé com són les dones.» Va picar alegrement l'ullet a la Cecilia i va proposar a en Harald anar a un turó per caçar una mica.

Per un segon, un instant glacial, la Cecilia Vanger es va mirar el pare i el germà, i va ser conscient que tenia una escopeta carregada a les mans. Va tancar els ulls. La seva única opció en aquell moment semblava aixecar l'escopeta i disparar els dos cartutxos. Volia matar-los a tots dos. Però va deixar caure l'arma als peus, va fer mitja volta i va tornar on havien aparcat el cotxe. Els va deixar allà plantats i va tornar amb el cotxe a casa, tota sola. Des d'aquell dia es va negar a deixar entrar el seu pare a casa i ella no havia anat mai a la seva.

«M'has destrossat la vida —pensava la Cecilia Vanger—. M'has destrossat la vida des que era petita.»

A dos quarts de nou va trucar a en Blomkvist.

L'advocat Niïs Bjurman sentia un gran dolor. Els músculs no li responien. El cos semblava paralitzat. No podia recordar si havia perdut la consciència, però estava desorientat. Quan de mica en mica va recuperar el control del cos, va descobrir que estava estirat i despullat al llit, que tenia els canells emmanillats i les cames dolorosament eixarrancades. Tenia cremades que li coïen on els elèctrodes havien entrat en contacte amb el seu cos.

La Salander havia acostat la butaca de vímet i esperava pacientment amb les botes al damunt del llit mentre es fumava una cigarreta. Quan en Bjurman va fer intenció de parlar-li, es va trobar que tenia tapada la boca. L'advocat va girar el cap. La noia havia obert tots els calaixos i n'havia buidat el contingut a terra.

—He trobat les teves joguines —va dir la Salander. Va brandar un fuet i va remenar els consoladors, les mordasses i les màscares de goma que hi havia escampats per terra—. Per què serveix això? —Va mostrar-li un enorme obturador anal—. No, no provis de parlar… No entenc el que dius. Va ser això el que vas fer servir amb mi la setmana passada? Només has de fer que sí amb el cap. —Es va inclinar cap endavant amb expectació.

En Bjurman va sentir que un terror fred li recorria el pit i va perdre l'aplom. Va començar a retorçar les manilles. «Ara mana ella. Impossible.» No va poder fer res per resistir-se quan la Salander es va acostar i li va collocar l'obturador anal entre les natges.

—Vaja, o sigui que ets un sàdic —va comentar ella com aquell qui res—. Et diverteix ficar coses dins el cos de la gent, oi? —El va mirar als ulls. Amb el rostre inexpressiu—. Sense lubricant, no?

En Bjurman va udolar a través de la cinta adhesiva quan la Salander li va obrir bruscament les natges i va entaforar l'obturador al seu lloc.

—Para de queixar-te —va deixar anar la Salander, imitant-li la veu—. Si et queixes, t'hauré de castigar.

Es va posar dreta i va anar cap a l'altra banda del llit. Ell va seguir-la amb els ulls, impotent… «Què collons era això?» La Salander havia desplaçat el televisor de 32 polzades de la sala d'estar. Havia posat el reproductor de DVD a terra. El va mirar, encara amb el fuet a la mà.

—Tinc la teva atenció absoluta? No provis de parlar… simplement fes que sí. Has sentit el que he dit?

Ell va assentir amb el cap.

—Bé. —Es va ajupir i va agafar la motxilla—. La reco-neixes? —Ell va fer que sí—. Es la motxilla que duia quan et vaig venir a veure la setmana passada. Un objecte molt pràctic. El vaig agafar de Milton Security. —Va obrir la cremallera de la butxaca inferior—. Això és una càmera de vídeo digital. Alguna vegada has vist Insider al tercer canal? Aquest és l'equip que fan servir aquells reporters tan dolentots quan han d'enregistrar alguna cosa amb càmera oculta.

Va tancar la cremallera de la butxaca.

—On és l'objectiu, et deus estar preguntant. Aquest és el secret. Gran angular amb fibra òptica. L'objectiu sembla un botó i està amagat a la sivella d'una nansa. Potser recordes que vaig deixar la motxilla aquí, a la taula, abans que comencessis a grapejar-me. Em vaig assegurar que l'objectiu apuntés directament al llit.

Va mostrar un DVD i el va introduir al reproductor. Tot seguit va tornar a la butaca de vímet per seure-hi i mirar la pantalla. Va encendre una altra cigarreta i va prémer el comandament a distància. L'advocat es va veure obrint la porta a la Salander.

«Encara no has après ni a llegir l'hora?»

Li va posar el disc sencer. El vídeo s'acabava al cap de noranta minuts, a la meitat d'una escena en què un Bjurman nu seia reclinant-se contra el capçal mentre bevia un got de vi i contemplava la Salander, arraulida amb les mans lligades al darrere.

Va apagar el televisor i es va asseure a la butaca durant deu minuts llargs sense mirar-lo. En Bjurman no gosava moure ni un múscul. Aleshores ella es va aixecar i va anar al lavabo. Quan va tornar, va seure de nou a la butaca. La seva veu era com de paper de vidre.

—Vaig cometre un error la passada setmana —va dir—. Em pensava que m'obligaries a fer-te una mamada un altre cop, cosa que ja és prou desagradable en el teu cas, però no tant perquè no ho pogués fer. Em pensava que no em costaria gaire aconseguir bon material per demostrar que ets un vell pervertit repugnant. Et vaig jutjar malament. No vaig entendre que estaves com una puta cabra.

»Et parlaré clar —va dir—. En aquest vídeo surts violant una noia de 24 anys psíquicament discapacitada de la qual ets el tutor legal. I no tens ni idea de fins a quin punt puc ser psíquicament discapacitada si cal. Tothom que vegi aquest vídeo descobrirà que no ets simplement un pervertit, sinó també un sàdic desequilibrat. Aquesta és la segona vegada, i espero que l'última, que hauré de mirar aquest vídeo. Es força instructiu, no trobes? Diria que seràs tu qui internaran, no pas jo. Em segueixes?

La Salander va esperar. L'advocat no va reaccionar, però va poder veure que tremolava. Va agafar el fuet i li va picar els genitals.

—Em segueixes? —va repetir més alt.

Ell va assentir amb el cap.

—Bé. Llavors és que ens entenem.

Va atansar la butaca per mirar-lo als ulls.

—Què creus que hauríem de fer amb aquest problema? —Ell no li podia donar cap resposta—. Se t'acudeix cap bona idea? —Com que ell no va reaccionar, ella va allargar la mà per engrapar-li els testicles i va estirar fins que la cara de l'advocat es va retorçar de dolor—. Se t'acudeix cap bona idea? —va repetir.

Ell va fer que no amb el cap.

—Millor. Perquè si mai se t'acudeix alguna bona idea a partir d'ara penso emprenyar-me com una mala cosa.

Va reclinar-se contra el respatller i va apagar la cigarreta a la catifa.

—Això és el que passarà. La setmana vinent, així que aconsegueixis cagar aquest immens obturador de goma, informaràs el meu banc que jo, i només jo, sóc l'única persona que tinc accés al meu compte corrent. Entens el que dic?

En Bjurman va assentir amb el cap.

—Bon noi. No et tornaràs a posar en contacte amb mi mai més. A partir d'ara només ens trobarem si jo decideixo que és necessari. Tens absolutament prohibit acostar-te a mi.

Ell va fer que sí repetidament. «No pensa matar-me.»

—Si proves de posar-te en contacte amb mi novament, correran còpies d'aquest CD per totes les redaccions d'Estocolm. Ho entens?

Va assentir amb el cap. «M'he d'apoderar d'aquest vídeo.»

—Una vegada a l'any lliuraràs un informe positiu sobre la meva situació a la Comissió d'Assumptes Tutelars. Explicaràs que la meva vida és completament normal, que tinc una feina fixa, que me'n surto bé i que no creus que hi hagi res d'anòmal en la meva conducta. Entesos?

L'advocat va assentir amb el cap.

—Cada mes prepararàs un informe sobre les teves suposades reunions inventades amb mi. Descriuràs amb detall que mostro una actitud positiva i que les coses em van molt bé. Me n'enviaràs una còpia per correu. Ho entens? —L'home va tornar a fer que sí amb el cap. La Salander va fixar-se distretament en les gotes de suor que es formaven al front de l'advocat—. D'aquí a un any, si fa no fa, posem-ne dos, iniciaràs els tràmits al tribunal de primera instància perquè es revoqui la meva declaració d'incapacitació. Faràs servir els informes falsos de les nostres reunions mensuals per fonamentar la teva proposta. Trobaràs un psiquiatre que prestarà jurament declarant que sóc completament normal. Faràs l'esforç. Faràs exactament tot el que estigui a les teves mans perquè em declarin capacitada.

Ell va assentir amb el cap.

—Saps per què faràs tot el que puguis? Perquè tens un motiu refotudament bo. Si no te'n surts, faré arribar aquest vídeo a tothom.

En Bjurman escoltava cada síllaba d'allò que deia la Salander. Els ulls de l'advocat destillaven odi. Va decidir que la noia havia comès un error deixant-lo viu. «Acabaràs menjant-te tot això, mala puta. Tard o d'hora. Penso esclafar-te.» Però continuava assentint tan enèrgicament com podia en resposta a cada pregunta.

—Val a dir que passarà el mateix si proves de posar-te en contacte amb mi. —Va fer com si li tallessin el coll—. Adéu a aquest estil de vida tan elegant, a la teva excellent reputació i als teus milions en aquell compte a l'estranger.

Els ulls d'en Bjurman es van esbatanar involuntàriament quan la noia va esmentar els diners. «Com collons sap que…»

Ella va somriure i va treure una altra cigarreta. —Vull un joc de claus d'aquest apartament i del teu despatx.

Ell va arrufar les celles. Ella es va inclinar cap endavant i va somriure dolçament.

—A partir d'ara penso tenir el control de la teva vida. Quan menys t'ho esperis, quan siguis al llit dormint, probablement, penso aparèixer al dormitori amb això a la mà. —Va mostrar la porra elèctrica—. T'estaré vigilant. Si mai m'assabento que has tornat a estar amb una noia… i tant se val que sigui aquí per pròpia voluntat… si mai m'assabento que alguna dona… —La Salander va tornar a fer com si li tallessin el coll.

»Si jo em morís… si fos víctima d'un accident, m'atropellés un cotxe o qualsevol cosa… automàticament s'enviarien còpies del vídeo als diaris, a més d'un informe en el qual descriuria com és tenir-te de tutor.

»Una cosa més. —Es va inclinar cap endavant de nou perquè la seva cara estigués tan sols a un parell de centímetres de la seva—. Si mai em tornes a tocar, et mataré. T'ho ben juro.

En Bjurman se la va creure totalment. Els ulls de la noia no l'enganyaven pas.

—Recorda que estic guillada.

Va assentir amb el cap.

Ella li va adreçar una mirada meditabunda.

—No crec que tu i jo ens fem bons amics —va dir la Salander amb veu greu—. Ara mateix ets aquí estirat, felicitant-te perquè sóc prou ximpleta per deixar-te viu. Creus que controles la situació tot i ser el meu presoner, ja que et penses que l'únic que puc fer si no et mato és deixar-te anar. I tens l'esperança de recuperar el teu poder sobre mi d'alguna manera. M'equivoco?

Ell va negar amb el cap. Començava a tenir un mal pressentiment.

—Ara et faré un regalet perquè sempre recordis el nostre acord.

La Salander va fer un somriure malèvol i es va enfilar al llit per agenollar-se entre les seves cames. En Bjurman no tenia ni idea de què volia fer, però de cop i volta va sentir terror.

Aleshores va veure l'agulla que la noia duia a la mà.

Va girar el cap a un costat i a l'altre, i va intentar apartar el cos fins que ella li va clavar un genoll a l'entrecuix i va pressionar amb força.

—Estigues quiet, perquè és la primera vegada que faig servir aquests estris.

La Salander va treballar ininterrompudament durant dues hores. Quan va haver acabat, ell havia deixat de ploriquejar. Gairebé semblava en estat de xoc.

Ella va baixar del llit, va decantar el cap a un costat i va contemplar la seva obra amb ull crític. El seu talent artístic era limitat. Les lletres, en el millor dels casos, tenien un toc impressionista. Havia fet servir tinta blava i vermella. El missatge ocupava cinc línies de majúscules que li cobrien la panxa, des dels mugrons fins just per damunt dels genitals:

Va recollir les agulles i va desar els cartutxos de tinta a la motxilla. Llavors va anar al lavabo i es va rentar. Quan va tornar al dormitori se sentia molt millor. —Bona nit —va dir.

Va obrir una de les manilles i li va deixar la clau al damunt de l'estómac abans de marxar. Es va emportar el DVD i el joc de claus del pis.

Va ser mentre compartien una cigarreta poc després de mitjanit quan ell li va dir que no es podrien tornar a veure durant un temps. La Cecilia es va tombar cap a ell amb sorpresa.

—Què vols dir?

Semblava avergonyit.

—Dilluns he d'anar a la presó durant tres mesos. No va caldre cap més explicació. La Cecilia va estar en silenci una llarga estona. Tenia ganes de plorar.

En Dragan Armansky començava a perdre l'esperança quan la Salander va trucar a la seva porta dilluns a la tarda. No l'havia vista des que ell havia anullat la investigació de l'afer Wennerstròm al principi de gener, i cada cop que intentava posar-s'hi en contacte ella no responia o penjava dient que estava ocupada.

—Tens feina per a mi? —va preguntar sense saludar.

—Hola. Quina alegria veure't. Em pensava que t'havies mort o alguna cosa així.

—M'havia d'ocupar d'unes cosetes.

—Pel que sembla, t'has d'ocupar de cosetes sovint.

—Aquesta vegada era urgent. Ara ja sóc aquí. Tens feina per a mi?

L'Armansky va negar amb el cap.

—Ho sento. De moment, no.

La Salander se'l va mirar amb calma. Al cap d'una estona ell va començar a parlar.

—Lisbeth, saps que em caus bé i que m'agrada donar-te feines. Però has estat desapareguda dos mesos i he tingut una pila de feines. Senzillament, no es pot comptar amb tu. He hagut de pagar altres persones per cobrir la teva absència i ara mateix no tinc res.

—Podries apujar el volum?

—Com?

—La ràdio.

…la revista Millennium. Les notícies que el veterà industrial Henrik Vanger serà soci copropietari i formarà part del consell de direcció de Millennium arriben el mateix dia que l'antic director general i editor Mikael Blomkvist comença a complir la sentència de tres mesos de presó per difamació contra l'home de negocis Hans-Erik Wennerstròm. La redactora en cap de Millennium, Erika Berger, ha anunciat en una conferència de premsa que Blomkvist tornarà a ocupar el seu càrrec d'editor quan hagi complert la condemna.

—Bé, ja és alguna cosa —va dir la Salander tan baixet que l'Armansky només va veure que se li movien els llavis. Es va posar dreta i va enfilar cap a la porta.

—Espera. On vas?

—A casa. Vull comprovar un parell de cosetes. Truca'm quan tinguis res.

La notícia que Millennium podia comptar amb l'ajut d'en Henrik Vanger va ser força més important del que la Lisbeth Salander havia previst. L'edició de la tarda d'Aftonbladetja havia sortit amb un article de l'agència de notícies TT que resumia la carrera d'en Vanger i que declarava que era la primera vegada en gairebé vint anys que el vell magnat de la indústria feia una aparició pública. L'anunci que entrava al capital de Millennium semblava tan inimaginable com que els vells conservadors Peter Wallenberg o Erik Penser es presentessin com a socis accionistes d'ATC o com a patrocinadors d'Ordfront Magasin.

La notícia era tan important que l'edició de dos quarts de vuit del vespre de Rapport la va posar com un dels temes de capçalera i li va dedicar tres minuts. Van entrevistar l'Erika Berger en una taula de reunions de la redacció de Millennium De cop i volta l'afer Wennerstròm tornava a ser notícia.

—L'any passat vam cometre un greu error que ha acabat amb una condemna per difamació. Ho lamentem, naturalment… però tenim intenció de tornar a parlar d'aquest cas en el moment oportú.

—Què vol dir amb això de «tornar a parlar d'aquest cas»? —va demanar el periodista.

—Vull dir que tard o d'hora explicarem la nostra versió dels fets, cosa que no hem fet fins ara.

—Podrien haver-ho fet durant el judici.

—Vam optar per no fer-ho. Però el nostre periodisme d'investigació continuarà com abans.

—Això vol dir que mantenen les tesis de l'article que va motivar l'acusació?

—No tinc res més a dir sobre aquest tema.

—Vostè va acomiadar en Mikael Blomkvist després que es fes pública la sentència.

—Això és inexacte. Llegeixi el nostre comunicat de premsa. El senyor Blomkvist necessitava un descans. Tornarà com a director general i editor més endavant, aquest mateix any.

La càmera va filmar una panoràmica de la redacció mentre el periodista resumia l'agitada història de Millennium com a revista independent sense pèls a la llengua. En Blomkvist no estava en disposició de fer declaracions. Tot just acabava de ser empresonat al centre penitenciari de Rullàker, a menys d'una hora d'Ostersund, a Jàmtland.

La Salander es va fixar que en Dirch Frode apareixia al marge de la pantalla, travessant un passadís de les oficines de la redacció. La noia va arrugar el front i es va mossegar el llavi inferior pensativament.

Aquell dilluns havia estat un dia pobre en esdeveniments i en Henrik Vanger va ocupar quatre minuts sencers a les notícies de les nou. El van entrevistar en un estudi de televisió de Hedestad. El periodista va començar constatant que, després de dues dècades d'estar apartat de l'atenció pública, l'industrial Henrik Vanger havia tornat a entrar en escena. El reportatge començava amb un repàs biogràfic, amb imatges de televisió en blanc i negre, on sortia amb el primer ministre Erlander inaugurant fàbriques als anys seixanta. La càmera enfocava el sofà d'un estudi on en Vanger seia perfectament relaxat. Duia una camisa groga, una estreta corbata verda i un còmode vestit de color marró fosc. Se'l veia vell i fràgil, però parlava amb veu clara i ferma. I també era força obert. El periodista va preguntar a en Vanger què l'havia impulsat a convertir-se en copropietari de Millennium.

—Es una revista excellent que segueixo amb gran interès des de fa anys, i ara algú l'ha posat a la llista negra. Té enemics que estan organitzant un boicot d'anunciants per provar d'enfonsar-la.

El periodista no estava preparat per a aquesta resposta, però de seguida va intuir que la notícia, ja força insòlita per si mateixa, encara tenia més suc.

—Què hi ha al darrere d'aquest boicot?

—Aquesta és una de les coses que Millennium analitzarà atentament. Però ara vull deixar clar que la revista no s'enfonsarà amb la primera salva.

—Per això n'ha comprat una part?

—Seria deplorable que certs interessos particulars tinguessin el poder de fer callar aquelles veus dels mitjans que troben incòmodes.

Semblava com si en Vanger s'hagués passat la vida defensant la llibertat d'expressió com un radical d'esquerres. En Blomkvist va esclafir a riure mentre passava el primer vespre a la sala de la televisió de la presó de Rullàker. Els seus companys de presó se'l van mirar amb recel.

Aquell vespre, més tard, mentre jeia a la llitera de la seva cella (que li recordava una petita habitació d'hotel amb la seva tauleta, una sola cadira i un prestatge a la paret), va admetre que en Vanger i la Berger havien tingut raó sobre l'impacte publicitari que tindria la notícia. Sense haver parlat amb ningú, sabia que alguna cosa havia canviat en l'actitud de la gent cap a Millennium.

El suport d'en Vanger era ni més ni menys que una declaració de guerra contra en Wennerstròm. El missatge era clar: a partir d'ara no lluitaria contra una revista amb sis empleats i un pressupost anual que equivalia al cost d'un dinar de negocis del grup Wennerstròm. Ara s'enfrontaria a la corporació empresarial Vanger, que potser era una ombra de la seva antiga grandesa, però que encara constituïa un repte força imponent.

El missatge que en Vanger havia anunciat a la televisió era que estava disposat a lluitar, i a en Wennerstròm aquesta guerra li sortiria cara.

L'Erika havia triat les paraules amb cura. No havia dit gaire, però en declarar que la revista no havia explicat la seva versió dels fets indicava que hi havia alguna cosa més a dir. Malgrat que en Blomkvist havia estat processat, condemnat i ara empresonat, ella havia sortit a la palestra i havia dit (sense dir-ho) que ell en realitat era innocent i que la veritat era una altra. Precisament perquè no havia emprat la paraula innocent, la seva innocència semblava més evident que mai. El fet que recuperés el seu càrrec de responsable de la publicació recalcava que Millennium no trobava que s'hagués d'avergonyir de res. Als ulls de l'opinió pública, la credibilitat no era cap problema; a tothom li encanten les teories conspiratives, i posats a triar entre un home de negocis fastigosament ric i un redactor en cap agradable i franc, no era difícil endevinar qui tindria les simpaties del públic. Els mitjans, però, no s'empassarien la història tan fàcilment, per bé que l'Erika potser havia desarmat un cert nombre de crítiques.

Cap dels esdeveniments del dia no havia alterat la situació en essència, però havien servit per guanyar temps i havien canviat un xic l'equilibri de poders. En Blomkvist s'imaginava que probablement en Wennerstròm passaria un mal vespre. En Wennerstròm no podia saber tot el que ells sabien (o no sabien), i abans de fer el seu següent moviment no li quedaria més remei que esbrinar-ho.

Amb una expressió greu, l'Erika va apagar el televisor i l'aparell de vídeo després d'haver vist la seva entrevista i tot seguit la d'en Vanger. Eren tres quarts de tres de la matinada i va haver de reprimir l'impuls de trucar a en Blomkvist. Era a la garjola, i era poc probable que li haguessin permès conservar el mòbil. Havia arribat a casa tan tard, que el seu marit ja estava dormint. Va anar al moble bar i es va servir un got generós d'Aberlour —bevia molt poc alcohol, màxim una vegada a l'any— i es va asseure a la finestra per contemplar Saltsjòn i el far, a l'entrada de l'estret d'Skuru.

Ella i en Mikael havien discutit acaloradament quan es van quedar sols després que ella hagués tancat l'acord amb en Vanger. Havien discutit moltes vegades per decidir com abordar un article determinat, el disseny de la revista, l'avaluació de la credibilitat de les seves fonts i un miler d'altres coses que tenien a veure amb la publicació d'una revista. Però la discussió a la casa dels convidats dels Vanger havia tocat principis que feien que fos conscient que trepitjava terreny poc sòlid.

—No sé què fer ara —havia dit en Mikael—. Aquest home m'ha contractat per fer-li de negre en la seva autobiografia. Fins ara he sigut lliure d'aixecar-me i marxar així que m'obligui a escriure alguna cosa que no és veritat o que m'intenti convèncer per presentar la història des d'un punt de vista parcial. Ara és un dels propietaris de la nostra revista… i l'únic amb recursos per salvar Millennium. De cop i volta veig els toros des de la barrera, des d'una posició que una junta d'ètica professional no aprovaria mai.

—Tens alguna idea millor? —li va preguntar l'Erika—. Perquè, si la tens, digues-la abans que redactem el contracte i el signem.

—Ricky en Vanger s'està aprofitant de nosaltres per dur a terme una revenja personal contra en Wennerstròm.

—I què? Nosaltres també ens volem venjar d'en Wennerstròm.

En Mikael va evitar la seva mirada i va encendre una cigarreta.

La conversa havia prosseguit força estona més, fins que l'Erika va anar al dormitori, es va despullar i es va ficar al llit. Va fer veure que dormia quan ell es va estirar al seu costat dues hores més tard.

Aquest vespre un periodista de Dagens Nyheter li havia fet la mateixa pregunta: Com podria mantenir la seva credibilitat Millennium i afirmar la seva independència?

—Què vol dir?

El periodista pensava que havia quedat prou clar, però es va explicar igualment:

—Un dels objectius de Millennium és investigar empreses. Com podran dir, de manera creïble, que fan el mateix amb el grup Vanger?

L'Erika el va mirar amb sorpresa, com si la pregunta fos completament inesperada.

—Està insinuant que la credibilitat de Millennium ha minvat perquè un conegut financer amb recursos importants ha entrat en escena?

—Ara vostès no podrien investigar de manera creïble el grup Vanger.

—Aquesta regla només s'aplica a Millennium?

—Disculpi'm?

—Vull dir que vostè treballa per a una publicació que està en mans d'entitats amb forts interessos en el món empresarial. Significa això que cap dels diaris publicats pel grup Bonnier té credibilitat? Aftonbladet és propietat d'una gran empresa noruega que té molt de pes en el sector de la comunicació i de la tecnologia de la informació… significa això que tot el que Aftonbladet publica sobre la indústria electrònica no té credibilitat? Metro és propietat del grup Stenbeck. M'està dient que cap publicació de Suècia que tingui interessos econòmics importants al darrere té credibilitat?

—No, és clar que no.

—Aleshores, per què insinua que la credibilitat de Millennium hauria de minvar perquè també tenim qui ens dóna suport en l'aspecte financer?

El periodista va aixecar les mans.

—D'acord, retiro la pregunta.

—No. No ho faci. Vull que reprodueixi exactament el que he dit. I hi pot afegir que si Dagens Nyheter decideix centrar-se especialment en el grup Vanger, aleshores nosaltres ens centrarem especialment en el grup Bonnier.

Tanmateix, sí que era un dilema ètic.

En Blomkvist treballava per a en Henrik Vanger, que es trobava en posició d'enfonsar Millennium amb un sol cop de ploma. Què passaria si en Blomkvist i en Vanger s'enemistaven per una raó o altra?

I per damunt de tot… quin preu posaria ella a la seva pròpia credibilitat i quan passaria de ser una periodista independent a ser una periodista corrupta?

La Salander va tancar el cercador i va apagar el Power-Book. No tenia feina però sí gana. La primera circumstància no l'amoïnava gaire, ja que havia recuperat el control del seu compte corrent i en Bjurman ja havia passat a la condició de vaga nosa del seu passat. La gana la va combatre endollant la cafetera elèctrica. Es va preparar tres enormes torrades de pa de sègol amb formatge, caviar i ou dur. Es va menjar el refrigeri nocturn al sofà de la saleta d'estar mentre estudiava la informació que havia recollit.

L'advocat Frode, de Hedestad, l'havia contractada per fer una investigació sobre en Mikael Blomkvist, el periodista que havien condemnat a la presó per difamar el financer Hans-Erik Wennerstròm. Pocs mesos després, en Henrik Vanger, també de Hedestad, entra al consell d'administració de la revista d'en Blomkvist i declara que hi ha una conspiració per enfonsar la revista. Tot això el mateix dia que en Blomkvist ingressava a la presó. I el més fascinant de tot plegat: un article de fons de feia dos anys («Amb les mans buides») sobre en Hans-Erik Wennerstròm, que va trobar a l'edició digital del Finansmagasinet Monopol. Pel que semblava, en Wennerstròm va començar la seva carrera precisament al grup Vanger a la darreria dels anys seixanta.

No calia ser un superdotat per veure que aquests esdeveniments estaven relacionats d'alguna manera. Hi havia d'haver gat amagat, i a la Salander li encantava trobar gats amagats. A més, de moment no tenia res més a fer.