Els Deu Mil

LLIBRE VII

[Tot allò que feren els grecs durant l'expedició a les terres altes amb Cirus, fins a la batalla, i després de mort Cirus, durant la marxa fins l'arribada al Pontus; tot el que feren sortint del Pontus per terra i per mar fins a haver passat l'estret i fer cap a Crisòpolis d'Àsia, ha estat exposat en els llibres precedents.]

CAPÍTOL PRIMER

ELS GRECS A BIZANCI

En aquest moment Farnabazos, tement que l'exèrcit no porti la guerra cap al seu domini, envia emissaris a Anaxibi, almirall de l'estol que aleshores era a Bizanci, pregan-lo de transportar aquelles tropes fora d'Àsia, i li promet, en canvi, de fer per ell tot que li demani. Anaxibi aleshores crida a Bizanci els generals i els capitans, i ofereix una paga als soldats si volen travessar l'estret.

EIs altres diuen que deliberaran i enviaran la resposta; però Xenofont diu que vol des d'ara separar-se de l'exèrcit i embarcar-se. Sinó que Anaxibi l'exhorta a passar amb l'exèrcit i després separar-se'n. Xenofont hi consent.

Seutes el Traci envia Medòsades i prega Xenofont que es captingui de fer passar l'exèrcit, i li diu que si se'n capté no se'n penedirà. Xenofont respon:

-L'exèrcit passarà sens dubte; que Seutes no em pagui res per això, ni a mi ni a ningú; quan haurà passat, jo em retiraré: que s'adreci aleshores als qui restaran i estaran en situació de tractar amb ell com a ell li sembli.

Després d'això, tots els soldats passen a Bizanci. Anaxibi no els dóna cap paga, però fa cridar per un herald, que prenguin armes i bagatges i surtin, com per acomiadar-los després d'haver-los passat en revista. D'això els soldats s'afligien, perquè no tenien diners per comprar queviures durant la marxa: i feien els preparatius amb lentitud.

Xenofont, esdevingut hoste de l'harmosta Cleandre, va a trobar-lo i l'abraça com si ja s'anés a embarcar. Cleandre li diu:

-No ho facis; sinó-diu-et faràs acusar: ara mateix ja alguns t'acusen que l'exèrcit s'arrossegui amb aquesta calma.

Xenofont respon:

-Però la culpa no és pas meva, els soldats necessiten queviures i no en tenen: per això estan desanimats de partir.

-Amb tot-replica Cleandre-jo t'aconsello de sortir d'aquí com per marxar amb ells: després, quan l'exèrcit serà fora, llavors separa-te'n.

-Anem, doncs, a trobar Anaxibi-diu Xenofont-i tractem-ne amb ell.

Hi van, i li expliquen la cosa. Anaxibi els ordena de fer com havien dit, que com més aviat facin sortir les tropes amb els bagatges, i els diguin, a més a més, que qui no es presenti a la revista i al recompte, ell se'n tindrà la culpa. Els generals surten els primers i després els altres. Ja tots eren fora, llevat d'uns quants, i ja Eteònic s'estava a les portes a fi de tancar-les quan tothom sigués fora, i passar-hi la barra.

Anaxibi, convocant els generals i els capitans, els parla:

-De queviures-diu-preneu-ne en els llogarrets de Tràcia: hi ha ordi i blat i vitualles a dojo. Quan ne tindreu, entreu al Quersonès, on Cinisc us donarà la soldada.

Alguns soldats ho sentiren, potser algun dels capitans i tot ho escampa a l'exèrcit. Els generals prenien clarícies sobre Seutes, si era enemic o amic, si calia travessar la Muntanya Sagrada (1) o bé fer-hi un tomb per mig de la Tràcia.

Estant en aquestes converses, els soldats s'arrenquen de les armes i corren furients cap a les portes, a fi de tornar a entrar dins els murs. Però Eteònic i els que eren amb ell, en veure els hoplites corrent en aquella direcció, tanquen les portes i hi passen la barra. Els soldats truquen a les portes i diuen que és la injustícia més gran del món de tirar-los així a la mercè dels enemics; i amenacen d'esbotzar les portes, si no els les obren de bon grat. D'altres corren cap al mar i es fiquen a la ciutat per l'escullera de la muralla, mentre els soldats que encara eren dins, en veure el que passa a les portes, tallen les barres a cops de destral i obren els batents: l'exèrcit es precipita dins la ciutat.

Xenofont, quan veu el que s'esdevé, tement que l'exèrcit no es decantés a la rapinya i no en resultin mals irreparables per a la ciutat, per a ell mateix i per als soldats, corre, i es precipita dins les portes amb la multitud.

Els Bizantins, quan veuen l'exèrcit irrompre a viva força, fugen de la plaça, els uns als vaixells, els altres a les cases: els que eren a casa en surten, d'altres avaren les trirrems per salvar-se: tothom es considerava perdut, com en una ciutat presa. Eteònic es refugia cap al promontori; Anaxibi corre cap al mar, fa el tomb de la ciutat en una barca de pesca, puja a la ciutadella, i envia de seguida a cercar la guarnició de Calcedònia: perquè no creia que els homes que hi havia a la ciutadella bastessin per contenir el tumulte.

Els soldats, en veure Xenofont, es precipiten cap a ell en gran nombre i li diuen:

-Ara és l'hora, Xenofont, de ser home. Tens una ciutat, tens trirrems, tens diners, tens tantes de tropes. Ara, si vols, pots fer-nos bé a nosaltres, i nosaltres et farem gran a tu.

Xenofont respon:

-Dieu bé, i ho faré així. Ja que tal és el vostre desig, poseu les armes en formació de seguida.

Volia apaivagar-los amb aquesta orde; i exhorta els altres a donar la mateixa orde i fer posar les armes. Els soldats, formant-se per ells mateixos, en poc temps els hoplites es disposen a vuit de fons, i els peltastes corren a les dues ales. El lloc era dels més còmodes per desplegar-hi un exèrcit: en diuen la Plaça de Tràcia, és sense cases i pla. Les armes deixades en terra, i els ànims més tranquils, Xenofont convoca l'exèrcit i parla en aquests termes:

-Que us indigneu, soldats, i cregueu que us han enganyat ignominiosament, no m'admira. Però si ens abandonem al nostre ressentiment, si castiguem per aquesta canallada els lacedemonis que són aquí, i barregem una ciutat que no en té cap culpa, reflexioneu quines seran les conseqüències. Serem declarats enemics dels lacedemonis i de llurs aliats, i la guerra que en sortirà és fàcil de preveure-la, considerant i recordant el que no fa gaire s'ha esdevingut. Nosaltres, els atenesos, entràrem en guerra amb els lacedemonis quan teníem trirrems, les unes al mar, les altres a les drassanes, no pas menys de tres centes, les riqueses abundaven a la ciutat, les rendes anuals del país i de les contrades més enllà de les fronteres, pujaven més de mil talents: érem amos de totes les illes, posseïem moltes ciutats a l'Asia i moltes altres a Europa, entre elles aquesta mateixa Bizanci on ara som: malgrat d'això hem estat derrotats, com tots vosaltres sabeu. ¿Què creieu que ens passaria, avui que els lacedemonis tenen no sols llurs antics aliats, sinó també els atenesos i tots els pobles que aleshores eren aliats d'aquests; quan vosaltres mateixos teniu per enemics Tissafernes i tots els bàrbars de la costa, i més enemic que ningú el Rei de les terres altes, al qual vam anar a llevar-li el regne i la vida si haguéssim pogut? ¿Amb tanta gent unida contra nosaltres, hi ha ningú tan ximple per creure que serem vencedors? En nom dels déus, no siguem boigs, no ens perdem vergonyosament fent la guerra a la nostra pàtria, als nostres amics, als nostres parents. Perquè tots són a les ciutats que s'armaran contra vosaltres: i serà just. No hem volgut retenir una sola ciutat bàrbara, tot i essent vencedors, i en la primera ciutat grega on entrem la devastem. Jo per tant una sola cosa desitjo, és que abans de veure tals coses de vosaltres, sigui a deu mil braces sota terra. I us dono aquest consell, que obeïnt com a grecs a les autoritats gregues, procureu obtenir el que sigui just, i si això no és possible, cal que, injuriats i tot, almenys. no ens fem bandejar de Grècia. De moment, sóc del parer d'enviar a dir a Anaxibi, que no hem entrat a la ciutat per cometre cap violència: ans per obtenir, si podem, algun aventatge de vosaltres; si no, almenys per manifestar-vos que no ens en anem de Bizanci enganyats, sinó obedients.

Així s'acorda, i envien Hierònim d'Elea per portar la paraula, amb Euríloc d'Arcàdia i Filesi aqueu. Parteixen per dir el que tenen encarregat.

Els soldats seien encara, quan els escomet Ceràtadas de Tebes, el qual anava d'ací i d'allà no com a exilat de Grècia, sinó per obtenir comandaments, i s'oferia a la ciutat o a la nació que necessités general. Ve a trobar els grecs i diu que està disposat a conduir-los a l'indret anomenat el Delta de Tràcia, on farien molt de botí: fins que hi hauran arribat, diu que els fornirà menjar i beure en abundància.

Els soldats sentiren aquesta proposta al mateix temps que els portaven la resposta d'Anaxibi; diu que no es penediran d'haver obeït, ja que en donarà compte als magistrats de la pàtria; i ell mateix mirarà què podrà fer-los de bé. Llavors els soldats accepten Ceràtadas per general i surten fora murs. Ceràtadas convé amb ells de trobar-se l'endemà al camp amb víctimes, un endevinaire, menjar i beure per a l'exèrcit. En ser aquest fora les portes, Anaxibi les fa tancar i fa fer una crida, que tot soldat que sigui atrapat dins serà venut. L'endemà Ceràtadas ve amb les víctimes i l'endevinaire; el segueixen vint homes carregats de farina d'ordi, altres vint carregats de vi, tres amb olives, un amb una càrrega d'all tan feixuga com podia portar, i un altre amb cebes. Ceràtadas fa deixar-ho en terra, com per repartir-ho, i comença el sacrifici.

Mentrestant Xenofont envia a cercar Cleandre, i li prega d'obtenir-li permís per entrar dins els murs, a fi d'embarcar-se al port de Bizanci. Cleandre arriba, i diu que amb prou feines l'ha pogut obtenir; que Anaxibi diu, que no és convenient que l'exèrcit estigui vora les muralles i Xenofont dins; que els Bizantins estan dividits en faccions i es són hostils els uns als altres.

-Amb tot-diu-et demana que hi vagis, a condició que t'embarquis amb ell.

Xenofont pren comiat dels soldats, i entra a Bizanci amb Cleandre.

Ceràtadas el primer dia, no obtenint averanys favorables, no distribueix res als soldats. L'endemà les víctimes estaven vora l'altar i Ceràtadas coronat, a punt de sacrificar, quan Timasió de Dardània, Neó d'Asine i Cleanor d'Orcomen se li acosten i li diuen que no sacrifiqui, que no comandarà l'exèrcit si no dóna les vitualles. Ell ordena la distribució, però com se li'n faltava molt perquè cada soldat rebés menjar ni per un dia, agafa les víctimes i se'n va renunciant al comandament.

(1) En la costa de la Propòntida, o Mar de Màrmara.

CAPÍTOL II

ELS GRECS ES LLOGUEN A SEUTES

Neó d'Asine, Frinisc d'Acaia, Xanticles d'Acaia i Timasió de Dardània, havien restat amb l'exèrcit: el condueixen fins als llogarrets tracis dels encontorns de Bizanci, i l'hi atenden. Els generals no estaven d'acord: Cleanor i Frinisc volien conduir les tropes a Seutes, que se'ls havia fet seus donant-los a l'un un cavall i a l'altre una dona; i Neó de Quersonès, persuadit que, quan estiguessin en territori lacedemoni, tindria el comandament de tot l'exèrcit.

Però Timasió desitjava passar de bell nou a l'Àsia, esperant de tornar al seu país: i això volien també els soldats.

Així s'engrunava el temps. Molts soldats es venen les armes per aquelles regions i s'embarquen com poden; d'altres es mesclen amb la població de les ciutats. Anaxibi està content de saber la dissolució de l'exèrcit: conveçut que això seria una grandíssima alegria per a Farnabazos.

Partit de Bizanci en un vaixell, Anaxibi es troba a Ciric amb Aristarc, successor de Cleandre com a harmosta de Bizanci: es deia també que Polos, designat com a successor en el comandament de l'estol, estava per arribar a l'Hel·lespont. Anaxibi encarrega llavors Aristarc de vendre tots els soldats de Cirus que per ventura atrapés a Bizanci perquè Cleandre no n'havia venut cap, ans per un sentiment de compassió havia curat els malalts i havia obligat els ciutadans a acollir-los a casa d'ells. Aristarc, així que arriba, en fa vendre més de quatre cents. Anaxibi, en tant, fa a la vela cap a Pàrion, i envia a Farnabazos segons el pacte. Però aquest, havent sentit que a Bizanci venia Aristarc com harmosta, i que Anaxibi ja no era almirall de l'estol, no es preocupa més d'Anaxibi, i concerta amb Aristarc, respecte a l'exèrcit de Cirus, el mateix que havia tractat amb ell.

Llavors Anaxibi crida Xenofont i li mana de posar en obra tots el medis, tots els ressorts per embarcar-se i fer cap a l'exèrcit el més de pressa possible, de reunir-lo, de concentrar totes les tropes dispersades que pugui i de dur-lo a Perint per passar al Àsia com més de pressa millor. Li dóna un vaixell de trenta rems i una carta, i envia amb ell un home per ordenar als perintins de fornir immediatament cavalls a Xenofont perquè faci cap a l'exèrcit. Xenofont fa la travessia i arriba a l'exèrcit. Els soldats l'acullen amb alegria, i cuiten a seguir-lo de grat, amb l'esperança de passar de Tràcia a l'Àsia.

Ara, Seutes, havent sentit que Xenofont tornava, li envia per mar Medòsades, pregant-lo que li dugui l'exèrcit i prometent-li tot allò que, al seu entendre, pot seduir-lo. Però ell respon que res d'allò era possible d'efectuar. Medòsades ho sent i se'n torna. Així que els grecs arriben a Perint, Neó es separa i s'atenda a part, amb uns vuit cents homes. Tot l'altre exèrcit resta en un mateix lloc, sota els murs de Perint.

Mentrestant Xenofont negocia bastiments per passar com més aviat a Àsia. En això Aristarc, harmosta de Bizanci, arriba amb dues trirrems, i, convençut per Farnabazos, prohibeix als patrons de transportar qui sigui; va a l'exèrcit, i prohibeix igualment als soldats de passar al Àsia. Xenofont aleshores respon que ho ha manat Anaxibi:

-I per això-diu-m'ha enviat aquí.

Aristarc replica:

-Anaxibi ja no és almirall de l'estol, i jo sóc l'harmosta d'aquest país: i a qui de vosaltres atrapi per mar, l'enfonso.

Això dit, se'n entra dins els murs.

L'endemà, envia a cercar els generals i els capitans. Ja eren vora el mar, quan algú adverteix a Xenofont que, si entra, serà pres i sotmès al suplici o fet a mans de Farnabazos. En sentir això, Xenofont deixa que els altres hi vagin, i ell diu que té un cert sacrifici a fer. Se'n torna, doncs, i sacrifica per si els déus li permeten que intenti de dur l'exèrcit a Seutes; perquè veia que ni la travessia era segura, tenint Aristarc trirrems per impedir-la, ni volia anar a tancar-se dins el Quersonès, on l'exèrcit patiria gran escassedat de tot, on seria necessari obeir a l'harmosta del país sense per això tenir res de vitualles.

Tals eren les seves preocupacions.. Els generals i els capitans venint de casa d'Aristarc, reporten que, per aleshores, els ha despedit, amb orde de tornar a la tarda: amb la qual cosa es feia encara més evident la insídia. Però Xenofont, semblant-li que els sacrificis eren de bon auguri per a ell i per a l'exèrcit, de poder anar-se'n en seguretat amb Seutes, pren Polícratesi atenès, capità, prega a cadascun dels generals, llevat de Neó, que li doni l'home en qui té més confiança, i a la nit parteix cap a l'exèrcit de Seutes, que era a seixanta estadis.

Però quan hi són prop, troba fogueres abandonades. De primer creu que Seutes ha canviat de lloc. Sinó que havent sentit fressa i els advertiments recíprocs dels soldats de Seutes, coneix que aquest ha degut fer encendre fogueres endavant de les guàrdies nocturnes, a fi que en la foscor no es pugui veure les sentinelles quantes són ni el lloc on són, i en canvi no es pugui acostar ningú d'amagat, que la resplandor no el delati. Això reparat, envia l'intèrpret que se n'havia endut, amb orde de dir a Seutes que hi ha allí Xenofont desitjós de conferenciar amb ell. La guàrdia pregunta si és l'atenès de l'exèrcit. Ell respon que sí. Els soldats salten a cavall i cuiten a portar l'embaixada. Poca estona després, arriben uns dos cents peltastes, que duen Xenofont i el seu seguici a la presèncía de Seutes. Aquest s'estava en una torre ben guardada, i voltada de cavalls embridats: per la por d'una sorpresa, de dia els feia pasturar, i de nits els feia fer la guàrdia embridats i a punt. Perquè es deia que en altre temps Teres, avi de Seutes, en el mateix país i amb un nombrós, exèrcit, havia tingut molta gent occida pels habitants, que li havien arrabassat els bagatges. Aquests pobles són els tinis, que tenen fama de ser els més experts a combatre, sobretot de nit.

Quan són prop, Seutes ordena que entri Xenofont amb els dos que ell triï. En ser dins, comencen per saludar-se i seguint la costum de Tràcia, beuen plegats uns quants corns de vi. Amb Seutes hi havia també Medòsades, que era per tot arreu el seu embaixador. Llavors Xenofont prenent la paraula:

-Seutes,-diu-de primer m'has enviat a Calcedònia aquest Medòsades aquí present, per pregar-me que jo, conforme al teu desig, fes passar d'Àsia aquí l'exèrcit, prometent-me, si efectuava això, de recompensar-m'ho. Vet aquí el que va dir-me Medòsades aqui present.

Dient aquests mots, pregunta a Medòsades si és veritat. Ell diu que sí.

-El mateix Medòsades, quan ja vaig haver fet novament la travessia de Pàrion a l'exèrcit, va tornar, prometent-me, que si et duia l'exèrcit, podria valer-me de tu com d'un amic i d'un germà en tot i per tot, i que em cediries les places que posseeixes al llarg de la costa.

Pregunta novament a Medòsades si havia dit això. Medòsades hi convé.

-Doncs ara-continua-repeteix a Seutes el que vaig respondre't a Calcedònia.

-De primer vas respondre que l'exèrcit anava a passar a Bizanci, i que per això no calia pagar res ni a tu ni a ningú; que si tu travessaves, te n'aniries; i així va ser, tal com havies dit.

-¿I què et vaig dir-torna Xenofont-quan vingueres a Selíbria?

-Digueres que era impossible, però que us n'anàveu a Perint per tornar a l'Àsia.

-Doncs ara-replica Xenofont-vet-em aquí amb Frinisc, un dels generals, i Polícrates, un dels capitans; i fora hi ha els homes en qui cadascun dels generals, llevat de Neó de Lacònia, té més confiança. Si vols, doncs, que el nostre pacte resulti més autèntic, crida'ls, també. Tu, Polícrates, ves a trobar-los, digues-los que jo els mano de deixar les armes, i tu mateix deixa l'espasa abans d'entrar.

A aquells mots, Seutes diu que no es malfia de cap atenès: sap que li són parents, i diu que els té per amics benèvols. Després d'això, introduïts els altres que cal, Xenofont comença per preguntar a Seutes en què pensava esmerçar l'exèrcit. Seutes respòn:

-Mèsades era el meu pare, i eren domini seu els melandites, els tinis i els tranipses. Expulsat d'aquesta terra, quan les coses dels odrises van començar a anar de mal borràs, el meu pare mor de malaltia, i jo, orfe, era educat per Mèdoc, el que ara és rei. Quan vaig ser un jove fet, jo no podia viure d'ulls a una taula forastera; segut en una cadira al seu costat, li suplicava que em donés totes les tropes que fos possible, per fer tot el mal que pogués als qui ens havien expulsat, i no viure amb els ulls fits a la seva taula com un gos. Llavors em dóna els homes i els cavalls que veureu quan serà de dia. I ara visc amb ells, barrejant la terra meva pairal. Si us ajunteu a mi, jo espero, ajudant els déus, reconquerir fàcilment la senyoria. Això és el que necessito de vosaltres.

-Doncs bé-replica Xenofont-si venim, ¿què pots donar a l'exèrcit, als capitans i als generals? Digues-ho, a fi que aquests ho anunciïn.

Seutes promet un cizicè als soldats, el doble als capitans, el quàdruple als generals, de terra tanta com ne vulguin, cobles de bous, i una plaça fortificada vora el mar.

-Però-diu Xenofont-¿si escometeu l'empresa i no poguéssim realitzar-la per alguna por dels lacedemonis, acolliràs en el teu país a qui volgués refugiar-se prop de tu?

Seutes respon:

-Sí, i els consideraré germans meus, seuran a la mateixa taula que jo, i compartirem tot el que poguem conquerir. I a tu, Xenofont, et donaré la meva filla; i si tens cap filla la compraré seguint el costum de Tràcia, i us donaré per habitació Bisante, que és la ciutat més bella que tinc vora el mar.

CAPÍTOL III

FESTÍ DE SEUTES; COMENÇA L'EXPEDICIÓ DE TRÀCIA

Després d'haver sentit aquestes coses, i de donar-se recíprocament la mà dreta, es retiren. Abans del dia, arriben al campament, i cada u dóna compte de la missió a qui l'ha enviat. En ser de dia, Aristarc crida de nou els, generals i els capitans: però aquests acorden, en comptes d'anar a trobar Aristarc, convocar l'exèrcit. Tothom concorre, llevat dels soldats de Neó, que són uns deu estadis lluny. En ser reunits, Xenofont s'aixeca, i enraona en aquests termes:

-Companys, anar per mar on voldríem, Aristarc ens ho impedeix amb les seves trirrems: talment que no és segur d'embarcar-se. Ell mana que entrem al Quersonès, travessant per la força la Muntanya Sagrada. Si després d'haver vençut aquest pas, hi arribem, diu que ni us vendrà més com a Bizanci, ni us enganyarà més, sinó que rebreu una soldada, i hom no es descuidarà més, com ara, de fornir-vos les vitualles que us manquen. Vet aquí el que diu aquest. Ara, Seutes diu, que si aneu a ell, us farà bé. Ara, doncs, vosaltres examineu si voleu escatir-ho aquí mateix, o quan haureu fet cap on hi ha queviures. Quant a mi, el meu parer és que, no tenint diners aquí per comprar en mercat, i sense diners no deixant-nos pendre res, ens en tornem als caserius on els habitants, inferiors a nosaltres, ens deixaran pendre, i allí, tenint queviures, escoltem el que demanen de nosaltres, a fi de triar el partit que ens semblarà millor. I a qui-diu-li sembli com a mi, que aixequi la mà.

L'aixequen tots.

-Doncs-afegeix-aneu a plegar bagatge, i quan rebreu l'orde, seguiu el vostre cap.

Després d'això, Xenofont pren la guia, i els soldats segueixen. Neó i d'altres emissaris d'Aristarc volen persuadir-los de tornar-se'n: però ells no se'ls escolten. Quan han fet una trentena d'estadis, els ve a l'encontre Seutes. Xenofont, en veure'l, el prega d'acostar-se, a fi que el major nombre possible sentís el que s'ha de tractar en interès de tots. S'adelanta, i Xenofont diu:

-Fem via, on l'exèrcit pugui trobar de què menjar; allí, t'escoltarem a tu i als emissaris dels lacedemonis, i triarem el partit que ens semblarà més profitós. Si ens menes on hi ha abundància de queviures, ens considerarem hostatjats per tu.

Seutes respon:

-Però jo conec tot de caserius tocant-se l'un amb l'altre, que tenen tota mena de provisions, i no hi ha, des d'on som nosaltres, sinó la caminada necessària per dinar de gust.

-Guia'ns-hi doncs-replica Xenofont.

Hi arriben a la tarda. Els soldats es reuneixen i Seutes parla en aquests termes:

-Soldats, demano que vosaltres feu la guerra amb mi, i us prometo de donar-vos als soldats un cizicè, i als capitans i als generals el que és costum. Fora d'això, honoraré qui s'ho mereixi. El menjar i el beure, el traureu, com avui, del país. Però el botí, reclamo que sigui meu, a fi que jo el pugui vendre per procurar-vos la soldada. Tot allò que fugi i s'escapi, estareu en condicions de perseguir-ho i de trobar-ne la petja: i si algú ens resisteix, amb vosaltres assajarem de posar-li les mans a sobre.

Llavors Xenofont pregunta:

-¿A quina distància del mar pretens que t'ha de seguir l'exèrcit?

Seures respon:

-Mai a més de set jornades; i sovint a menys.

Després d'això, s'autoritza per parlar a qui vulgui. Molts diuen que Seutes ha fet proposicions acceptables: són a l'hivern; ni es possible que ningú, volent-ho, faci la travessia a la pàtria, ni és possible tampoc de passar-lo en país amic, si calia pagar-se la vida; i acantonar-se i mantenir-se en país enemic seria més segur amb Seutes que no pas sols. Sobretot, amb tantes comoditats, cobrar encara una paga, els sembla una troballa. Sobre això, Xenofont diu:

-Si algú té cap objecció a fer, que parli; si no, posem-ho a vots.

Com que ningú contradiu, es posa a vots, i s'acorda. Tot seguit anuncia a Seutes que l'exèrcit és al seu servei.

Després d'això, els soldats s'atenden per divisions. Els generals i els capitans són invitats a sopar a casa de Seutes, que ocupava un poble veí. Quan són a les portes per assistir al sopar, hi havia un tal Heraclides de Maronea. Aquest home, escometia a tothom que li semblava tenir alguna cosa per donar a Seutes, començant per uns habitants de Pàrion que venien a negociar una aliança amb Mèdoc, rei dels odrises i duien presents per a ell i per a la reina. Els diu que Mèdoc és terra amunt, a dotze jornades del mar, i que Seutes, amb l'exèrcit que acabava de pendre al seu servei, aviat serà amo del litoral.

-Esdevingut veí vostre, tindrà tots els medis possibles per fer-vos bé i per fer-vos mal. Si sou gent de seny, doncs, li donareu el que porteu, i ho esmerçareu millor que no pas si ho donàveu a Mèdoc, que habita tan lluny.

Amb aquest discurs, els convenç. Escomet de seguida Timasió de Dardània, perquè ha sentit dir que té copes i tapissos bàrbars. Li assegura que és costum, quan Seutes convida a sopar, que els convidats li facin un present:

-Quan ell tindrà un gran poder aquí, estarà en condicions de reintegrar-te a la pàtria, o de fer-te ric aquí mateix.

Així sol·licitava a tothom a qui s'acostés. Escomet també Xenofont i li diu:

-Tu ets d'una ciutat grandíssima, i prop de Seutes grandíssima és la teva anomenada. Potser mereixeràs de posseir en aquest país, com d'altres dels vostres n'han posseït, castells i terres. Es just, doncs, que rendeixis homenatges magnífics a Seutes. T'ho aconsello per bona voluntat que et tinc: estic segur que com més donaràs, més benifets obtindràs de Seutes.

En sentir això, Xenofont es troba en un mal pas: perquè havia passat de Pàrion sense res més que un esclavet i els diners necessaris per al camí.

Entraren per sopar els principals caps dels tracis, els generals i els capitans grecs, i tots els embaixadors de ciutats que hi havia a la cort. S'asseuen en cercle; llavors porten trespeus per a tothom, cosa d'una vintena, curulls de carn tallada, amb uns grans pans fermentats, units per medi d'astos als talls de carn. Les taules són sempre col·locades de preferència davant els forasters: és costum. Seutes el primer fa això: agafa els pans servits davant d'ell, els trenca a bocins i els tira qui millor li sembla, i igual fa amb la carn, de la qual no es reserva sinó el just per tastar-la. Els altres, davant de qui havien estat col·locades taules, fan el mateix. Un arcadià, Aristas per nom, menjador terrible, enviant a passeig això de tirar bocins als altres, empunya un pa que feia ben bé tres quènics (1) es posa la carn sobre els genolls, i sopa.

Serveixen a la ronda corns de vi, i tothom els accepta. Aristas, quan el coper amb el corn arriba a ell, diu, veient Xenofont que ja no menjava:

-Dona'l a aquell-fa-que ell ja està en vaga i jo encara no.

Seutes, que el sent parlar, pregunta al coper què diu; i el coper li ho diu, perquè sabia el grec. I llavors tothom vinga riure.

Mentre continuava el beure, entra un traci duent un cavall blanc. Agafa un corn ple, i diu:

-Bec a la teva salut, oh Seutes, i et regalo aquest cavall, muntat en el qual podràs perseguir i aferrar a qui vulguis, o retirant-te no temeràs l'enemic.

Un altre duu un esclavet i el regala així mateix bevent a la salut de Seutes; i un altre vestits per a la seva dona. Timasió, bevent a la salut, li ofereix una fiola d'argent i un tapís que valia deu mines. Un tal Gnesip, atenès, s'aixeca i diu que era un bellíssim costum antic que els qui tenen regalin al rei per fer-li honor, però que per la seva banda el rei dóna als qui no tenen res.

-Així-diu-jo tindré per donar-te i fer-te homenatge.

Xenofont no sabia què fer. Per honor, s'esqueia a seure en la cadira més pròxima a Seutes; i ja Heraclides havia manat al coper que li presentés el corn.

Xenofont, que ja havia begut una mica, s'aixeca, pren ardidament el corn, i diu :

-Jo, oh Seutes, te'm dono a mi mateix, amb aquests companys meus, per ésser els teus amics fidels: i ni un de mala gana, sinó tots encara més desitjosos que jo de ser teus amics. I ara vet-els-aquí que no et demanen res més, només desitgen consagrar-se a passar fatigues i perills per tu. Amb ells, si els déus volen, recuperaràs l'ample país teu pairal, i n'hi afegiràs més, i conquistaràs molts de cavalls, i molts d'homes i dones belles; que no et caldrà rapinyar-los, sinó que la gent mateixa te'ls vindrà a dur en present.

Seutes s'aixeca, amb Xenofont, i escampa tot seguit damunt seu el vi que restava en el corn.

Després d'això, entra una gent que sonava uns corns semblants als que l'exèrcit fa servir per als tocs, i unes trompetes de cuiro cru amb les quals marcava la mesura com qui sona una màgadis. Seutes mateix s'aixeca, llança un crit de guerra, i salta com si esquivés una javalina, d'allò més lleugerament. Llavors entren albardans.

El sol anava cap a la posta. Els grecs s'aixequen i diuen que és hora d'establir les guàrdies nocturnes i de donar el mot d'ordre. Preguen a Seutes d'ordenar que no entri de nit cap traci al campament grec:

-Perquè els nostres enemics són tracis com vosaltres que sou amics nostres.

Surten, i s'aixeca també Seutes, sense que tingui en res l'aire d'un embriac. En sortir, crida de banda els generals i els diu:

-Companys, els nostres enemics fins ara no saben res de la nostra aliança. Si marxàvem contra ells abans que no s'hagin posat en guàrdia contra una sorpresa, o no s'hagin preparat per rebutjar-nos, farem un enorme botí de riqueses i de presoners.

Els generals aproven aquest parer, i li demanen que els guiï; però ell afegeix:

-Prepareu-vos i espereu, que jo, quan serà el temps oportú, vindré a vosaltres, pendré els peltastes i a vosaltres mateixos, i us conduiré amb la cavalleria.

Xenofont aleshores diu:

-Considera, doncs, si hem de marxar de nit, si el costum grec no val més; perquè de dia, en les marxes va al cap l'arma que convé més cada vegada a la natura del terreny: hoplites, peltastes o cavalleria; però, de nits, el costum grec és que vagin al cap les tropes més pesades. Així és com els exèrcits s'esbarrien menys, i com els soldats s'allunyen menys els uns dels altres sense que hom no se n'adoni. Sovint, tropes esbarriades d'aquesta manera corren les unes sobre les altres, i, no coneixent-se, es fan mal recíprocament.

Seutes diu:

-Teniu raó, i jo m'atindré al vostre costum. Us daré per guies, alguns dels vells més coneixents del terreny, i jo mateix seguiré a la cua amb els cavalls: així, quan calgui, podré ser tot d'una a les primeres files.

Prenen per mot d'ordre Atenea a causa del parentiu; i acabada la conversa, se'n van a reposar.

Cap a mitja nit, Seutes compareix amb la cavalleria acuirassada i els peltastes en armes. Quan ha donat els guies, els hoplites obren la marxa, els peltastes segueixen, la cavalleria forma la reraguarda. En ser de dia, Seutes cavalca cap al davant de la columna, i lloa el costum grec.

-Sovint-diu-de nits m'ha passat, marxant amb un petit exèrcit, que m'he separat dels peons amb la cavalleria. Ara, a punta de dia, ens retrobem com cal, tots junts: Però vosaltres espereu-me aquí i descanseu; jo tornaré en haver reconegut el país.

Dient això, es llença per un camí a través de la muntanya. Arribat en un indret ple de neu, examina si hi havia petjades d'homes anant cap endavant o venint cap a ell. Veient que el camí no és fressat, torna enrera tot d'una i diu:

-Tot anirà bé, companys, si Déu vol. Caurem sobre la nostra gent de sorpresa. Jo vaig a posar-me al cap de la cavalleria, a fi que si veiem algú, no fugi i adverteixi els enemics. Vosaltres, seguireu: si us endarreriu, seguiu les petjades dels cavalls. En havent passat les muntanyes, arribareu a poblets nombrosos i rics.

Al migdia ja eren als cims, i veient baix els poblets, Seutes ve al galop cap als hoplites i els diu:

-Ara faré davallar corrents la cavalleria a la plana, i els peltastes cap als poblets. Vosaltres seguiu tan de pressa com pogueu, a fi de sostenir si hi ha resistència.

En sentir aquests mots, Xenofont desmunta de cavall. Seutes demana:

-Per què desmuntes quan és hora de cuitar?

-Jo sé,-respon Xenofont-que no em necessites pas a mi sol: els hoplites correran més de pressa i més a pler, si jo els condueixo a peu, com van ells.

Sobre això, Seutes s'allunya, i amb ell Timasió seguit d'una quarantena de cavalls grecs. Xenofont per la seva banda ordena als soldats lleugers fins a trenta anys que surtin de les companyies i amb ells es llança a pas de càrrega. Cleanor duu els altres grecs. En ser als poblets, Seutes amb una trentena de cavalls els corre a l'encontre i diu:

-Ha passat, Xenofont, el que deies. Aquesta gent és nostra: però els cavallers m'han plantat i se m'han posat tots sols a perseguir per ci per llà. Tinc por que els enemics no tornin a ajuntar-se en alguna banda i no els facin mal. I després, cal que alguns de nosaltres es quedin als poblets, perquè són plens d'habitants.

-Doncs jo-diu Xenofont-amb la gent que tinc, ocuparé les altures. Tu mana a Cleanor que s'estengui en falanx per la plana al llarg dels caserius.

Fet això, recullen ben bé mil esclaus, dos mil bous i deu mil caps de bestiar menut: i fan nit al ras, allí mateix.

(1) Es a dir, fet de tres quènics de farina, o siguin uns tres litres i mig.

CAPÍTOL IV

EL FRED. SUBMISSIÓ DELS ODRISES

L'endemà Seutes incendia damunt davall els poblets sense deixar-hi ni una casa, a fi d'inspirar als altres el terror del que els toca patir, si no es sotmeten. En acabat parteix, i envia Heraclides a Perint amb el botí a fer-ne diners per a la paga dels soldats; ell mateix, amb els grecs, estableix el campament en el pla dels tins, els quals ho abandonen tot i fugen cap a la muntanya.

Hi havia tanta de neu i feia tant de fred que l'aigua que portaven per dinar es glaçava, fins el vi dins les gerres. A molts de grecs se'ls gelaven el nas i les orelles. Llavors van veure ben clar per quin motiu els tracis porten pell de guineu sobre el cap i sobre les orelles, i túniques que no sols els emboliquen el pit, sinó també les cuixes, i per què a cavall, porten unes capes fins als peus, i no clàmides.

Seutes amolla uns quants presoners, els envia a la muntanya i diu que si els habitants no davallen a llurs estatges i es sotmeten, incendiarà els caserius i el blat, i moriran de fam. Llavors les dones, les criatures i els vells davallen: però els joves s'acampen en els caserius al peu de la serra. Seutes, en assabentar-se'n, dóna orde a Xenofont de pendre els hoplites més joves i de seguir-lo. S'aixequen durant la nit, i a punta de dia ja són als llogarrets. La majoria dels habitants fuig: perquè la muntanya era prop; però tots els que agafen, Seutes els fa morir sense pietat a cops de fletxa.

Hi havia a l'exèrcit un tal Epístenes d'Olint, pederasta, el qual veient un jovenet bonic, a penes púber, ja armat de pelta i condemnat a mort, corre a Xenofont i el conjura d'intercedir per aquella criatura avinent. Xenofont va a trobar Seutes i el suplica de no fer matar aquell minyó, explicant-li al mateix temps els gustos d'Epístenes, que en formar en altre temps la companyia no havia mirat res més sinó que els soldats fossin bells; a part d'això, era un home valent. Seutes li pregunta :

-¿Consentiries per ventura, Epístenes, a morir en el seu lloc?

I l'altre, estenent el coll:

-Fereix-diu-si ho mana aquest minyó i si ha de saber-li grat.

Seutes pregunta al minyó si vol que colpeixi l'altre en comptes d'ell. El minyó no ho permet, i el suplica de no matar ni a l'un ni a l'altre. Llavors Epístenes abraçant el minyó, exclama:

-Ara, Seutes, hauràs de combatre't amb mi per haver-lo: perquè no el deixaré anar.

Seutes esclafint a riure, no se'n preocupa més.

És del parer d'acampar-se en aquell lloc, a fi que els que s'han refugiats a la muntanya no puguin mantenir-se dels caserius. Baixa ell mateix al pla i s'hi atenda. Xenofont, amb la seva tropa escollida s'acantona en el poblet més alt, al peu de la serra; els altres grecs paren les tendes a poca distància, entre els tracis anomenats muntanyencs.

Després d'això no passaren gaires dies, i els tracis de la muntanya davallen a Seutes a tractar d'ostatges i de treves. Xenofont ve així mateix a Seutes i li diu que s'ha acantonat en un mal indret; que els enemics són prop: que més a pler s'acamparia en un lloc fortificat naturalment, que no pas en aquelles cofurnes, on corria perill de ser desfet. Seutes l'invita a estar animat, i li ensenya els ostatges que li han remès. Uns quants homes davallats de la muntanya preguen també a Xenofont de negociar una treva. Ell hi consent, els exhorta a animar-se, i assegura que no patiran cap mal si obeeixen a Seutes. Però aquesta gent no ho havien dit sinó per poder espiar.

Vet aquí el què va passar de dia. La nit següent, els tins vénen de la muntanya a atacar el poble. L'amo de cada casa feia de guia: perquè per als altres hauria estat difícil, sent fosc, d'encertar les cases en els poblets: totes tenien un estacat a l'entorn, amb uns gran pals per amor del bestiar. Quan són a la porta de cada casa, els uns llancen javalines, els altres colpeixen amb les maces que porten, diuen, per rompre les puntes de les llances: alguns hi calen foc; després, cridant Xenofont pel nom, l'intimen a sortir fora a morir: si no, el cremaran allà dins.

Ja la flama sortia pel sostre: Xenofont i la seva tropa s'estaven dins coberts de la lloriga amb escuts, sabres i cascos. Llavors Silanos de Macist, minyó de divuit anys, dóna un toc de trompeta: tot d'una s'arrenquen dels glavis i salten fora, al mateix temps, que els de les altres cases. El tracis fugen, seguint llur costum, tirant-se l'escut a l'esquena. Alguns són agafats en voler saltar les estaques, per haver-se'ls enganxat l'escut als pals i haver quedat penjats; d'altres moren per haver errat la sortida. Els grecs els empaiten fora del poble.

Mentrestant, alguns dels tracis tornen enrera en l'obscuritat, i emparant-se en la tenebra, llancen les javalines a la llum contra uns grecs que corren al voltant d'una casa abrandada: fereixen Hierònim, Evòdias, capità, i Teògenes Locri, també capità. Però no va morir ningú: només es va cremar algun vestit i algun bagatge.

Seutes arriba en auxili amb set genets, els primers que troba, i un trompeta traci; i en adonar-se del que passa, ordena que, durant tota l'estona que duri l'ajut, no pari de sonar el corn vora d'ell, i d'esfereir així els enemics. A la seva arribada, allarga la mà als grecs, i diu que havia cregut trobar-ne molts de morts.

Després d'això, Xenofont li prega de remetre-li els ostatges, i de marxar amb ell a la muntanya si vol; i si no, de deixar-l'hi anar a ell. L'endemà, Seutes remet els ostatges, homes ja vells i els més considerables, pel que es deia, entre els muntanyencs: i ell mateix arriba amb el seu exèrcit.

Ja Seutes tenia el triple de forces que abans. Molts odrises, en sentir el que Seutes havia fet, havien davallat a posar-se al seu servei.

Ara, els tins, quan veuen de la muntanya estant tants d'hoplites, tants de peltastes, tants de cavalls, baixen i imploren la pau. S'avenen a fer-ho tot, i demanen que acceptin llurs penyores. Seutes crida Xenofont i li comunica aquestes propostes, afegint que no es compromet a res, si Xenofont vol pendre revenja d'aquell atac. Xenofont respon:

-Jo, per mi, considero avui una satisfacció suficient si de lliures esdevenen esclaus.

Amb tot, aconsella a Seutes de pendre en endavant per ostatges els qui estan en condicions de fer mal, i deixar els vells a casa d'ells. Tots els habitants del país consenten en aquest tractat.

CAPÍTOL V

XENOFONT ESDEVÉ SOSPITÓS A SEUTES

Pasen després cap als tracis de sobre Bizanci, en el país anomenat Delta. Aquest ja no era senyoria de Mesades, sinó de Teres, antic rei dels odrises. Heraclides era allí amb els diners de la venda del botí. Seutes fa dur tres cobles de mules, perquè no n'hi havia més, alguns altres de bous; envia a cridar Xenofont i l'invita a pendre per ell el que vulgui i a distribuir la resta entre els generals i capitans. Xenofont respon:

-Jo m'acontento de tenir la meva part una altra vegada; ofereix-los a aquests generals i capitans que t'han acompanyat amb mi.

Dels cobles de mules, ne pren un Timasió de Dardània, un Cleanor d'Orcomen i un Frinisc Aqueu: els de bous són repartits entre els capitans. De la soldada, baldament havia transcorregut ja un mes, Seutes no en paga més que vint dies. Heraclides sosté que no ha pogut treure més de la venda. Xenofont, irritat, li diu, amb un jurament:

-Em fas l'efecte, Heraclides, que no basqueges pas com cal per Seutes; perquè si basquegessis per ell, hauries tornat amb la paga sencera, o prenent a manlleu, si d'altra manera no podies, o venent-te els teus propis vesits.

Heraclides s'hi va picar; i tement perdre la bona amistat de Seutes, a partir d'aquell dia es posa a calumniar Xenofont tant com pot vora Seutes. Els soldats, per altra banda, retreuen a Xenofont de no tenir la paga; i Seutes s'enutja amb ell perquè li reclama amb fermesa la paga dels soldats. Fins aleshores sempre li havia repetit que, quan arribessin al mar, li donaria Bisante, Ganos i Neon Tichos; però a partir d'aquest moment no li torna a esmentar res d'això; perquè Heraclides, per fer-li mal, havia dit que no era segur de confiar fortaleses a un home que tenia un exèrcit.

En conseqüència, Xenofont comença a rumiar què havia de fer, d'això de continuar l'expedició país amunt; però Heraclides presenta els altres generals a Seutes, i els invita a assegurar que ells conduiran l'exèrcit tan bé com Xenofont; els promet que dintre pocs dies rebran la paga de dos mesos sencers, i els exhorta a marxar endavant.

Timasió respon:

-El que és jo no, ni que fos una paga de cinc mesos no marxaria sense Xenofont.

Frinisc i Cleandre convenen amb Timasió.

Seutes llavors fa retret a Heraclides de no haver fet venir Xenofont: en vista d'això, el criden tot sol. Xenofont, adonant-se de la trapelleria d'Heraclides, que volia posar-lo malament amb els altres generals, es presenta acompanyat de tots els generals i capitans. Seutes els convenç a tots: emprenen l'expedició, i tenint a la dreta el Pontus, travessen el país dels tracis anomenats menjadors de mill, i arriben al Salmidès. Molts de bastiments que entren al Pontus s'hi embarranquen i són llençats a la costa: perquè tot el mar és ple de bancs de sorra i de seques. Els tracis que habiten aquells paratges, els han afitat amb columnes, i cadascú rapinya el que naufraga en el seu tros. Diuen que abans de posar aquestes fites, molts d'aquests rapissers es mataven entre ells. Allí per tant s'hi troben molts llits, moltes arques, molts llibres, i altres coses que els patrons duen en caixes de fusta.

Sotmès aquest país, tornen enrera. Seutes tenia ja un exèrcit més nombrós que el dels grecs: perquè havien baixat molts més odrises que mai, i els que anava reduint es posaven també al seu servei. S'acampen en un pla, més amunt de Selíbria, a una trentena d'estadis del mar.

De paga no se'n veien cap. Els soldats estaven furiosos contra Xenofont, i Seutes ja no el tractava amb la privadesa d'abans. Cada vegada que Xenofont venia per tenir una assentada amb ell, li sortien qui sap les ocupacions.

CAPÍTOL VI

RUPTURA ENTRE ELS GRECS l SEUTES

Mentrestant, al cap d'uns dos mesos, arriben Carminos de Lacedemònia i Polínic de part de Tibró, i anuncien que els lacedemonis han acordat de fer la guerra a Tissafernes; que Tibró s'ha embarcat per començar les hostilitats, i que tenint necessitat d'aquell exèrcit ofereix a cada soldat un daric per mes, als capitans el doble i als generals el quàdruple.

Tot d'una d'haver arribat aquells lacedemonis, Heraclides, informat que vénen per l'exèrcit, diu a Seutes que allò és una ocasió magnífica per a ell:

-Els lacedemonis necessiten l'exèrcit, i tu ja no: cedint-los-el, els seràs agradable, i els soldats no et reclamaran més la paga, ans sortiran del país.

En haver sentit aquests mots, Seutes fa conduir els enviats a la seva presència. Diuen que vénen per l'exèrcit; ell respon, que els el cedeix, que vol ésser amic i aliat d'ells. Els invita a un àpat d'hospitalitat, i els tracta esplèndidament. No invita Xenofont ni cap dels altres generals. Els lacedemonis pregunten quina mena d'home és Xenofont: ell respon que altrament no és un mal home, però és massa amic dels soldats: i això li fa mal. Els enviats diuen:

-Es popular, doncs, entre la seva gent?

I Heraclides:

-I tant-diu.

-Llavors-tornen ells-¿no s'oposarà pas que ens enduguem l'exèrcit?

-Vosaltres-respon Heraclides-convoqueu els soldats i prometeu la paga: poc cabal faran d'ell, aleshores, i correran amb vosaltres.

-Però ¿com els convencerem, nosaltres?-repliquen.

-Demà de matí-diu Heraclides-us presentareu a ells; i estic segur-afegeix-que quan us veuran, correran amb vosaltres de bon grat.

Així acabà aquell dia.

L'endemà, Seutes i Heraclides condueixen els lacedemonis al campament, i l'exèrcit es reuneix. Els dos lacedemonis prenen la paraula:

-Els lacedemonis han decidit de fer la guerra a Tissafernes, el qual també us ha ofès a vosaltres. Si veniu amb nosaltres, doncs, us revenjareu d'un enemic i cadascú de vosaltres guanyarà un daric per mes, cada capità el doble, i cada general el quàdruple.

Els soldats els escolten amb alegria. Immediatament un dels arcadians s'aixeca per dir mal de Xenofont:

Seutes era present: volia saber què en sortiria, i estava a tret de la veu, amb un intèrpret, a més a més que ell entenia gairebé tot el que es deia en grec. L'arcadià comença així:

-Doncs nosaltres, oh lacedemonis, ja faria temps que estaríem amb vosaltres, si Xenofont no ens hagués convençut de dur-nos ací on hem passat un hivern terrible, en campanya de nit i de dia, sense descansar; però ell es gaudeix de les nostres fatigues; i Seutes que l'ha enriquit particularment, ens nega a nosaltres la paga. Per mi, ja que parlo el primer, si el veia apedregat i castigat pels mals a què ens ha arrossegat, em faria l'efecte que ja tinc la meva paga, i no em recaria el que he sofert.

Després d'aquest se n'aixeca un altre, en el mateix to, i un altre. Llavors Xenofont s'expressa així:

-Sí, un home ha d'esperar-ho tot, quan jo ara em veig acusat per vosaltres del que jo considero, dins meu, com la prova més gran del méu zel per vosaltres. Jo estava en camí de la pàtria, i si he tornat enrera, per Zeus! no ha estat pas per haver sabut que éreu feliços, sinó per haver sentit a dir que estàveu en un mal pas, i per ésser-vos útil si pogués. Arribo, i Seutes aquí present m'envia nombrosos emissaris, prometent-me qui-sap-lo si us convencia d'anar amb ell; però jo ni provo de fer-ho, com vosaltres mateixos sabeu. Us condueixo al port des d'on jo m'afiguro que passareu més de pressa al l'Asia: perquè això era el que jo creia millor per vosaltres, i sabia que vosaltres ho volíeu. Llavors arriba Aristarc amb les seves trirrems i ens impedeix de travessar: tot seguit jo us convoco, com era ben natural, a fi que delibereu sobre el què cal fer.

»Vosaltres escolteu Aristarc que us mana de fer cap al Quersonès; escolteu Seutes que us invita a empendre la campanya amb ell: i tots dieu que us n'aneu amb Seutes, tots voteu per aquest projecte. ¿Quin tort us he fet jo, aleshores, conduint-vos on tots heu decidit d'anar? D'ençà que Seutes ha començat a enganyar-vos en la qüestió del sou, si jo ho hagués aprovat, tindrieu raó d'acusar-me i d'avorrir-me. Però si jo que he estat el millor amic d'ell, ara li sóc el més odiós, ¿com pot ser just que després de preferir-vos a Seutes m'acuseu per les mateixes coses que han estat causa de la vostra ruptura? Però direu per ventura que bé puc fingir, després d'haver rebut de Seutes allò que és vostre. Però ¿no és evident que si Seutes m'ha pagat alguna cosa, no m'ho ha pagat pas per perdre el que em donés i restar devent-vos encara? Penso jo, que si m'ha donat res, ho ha donat amb la intenció que, donant-me a mi menys, pogués estar-se de donar-ne a vosaltres més. Si creieu que és així, podeu ara mateix desfer tot aquest complot ordit entre nosaltres dos, demanant-li els vostres diners. Es clar que Seutes, si jo he rebut res d'ell, m'ho reclamará, i m'ho reclamarà amb justícia, si jo falto al pacte segons el qual ho he rebut.

»Però bon tros se'n falta, em fa l'efecte, que jo tingui res del que és vostre. Us juro per tots els déus i deesses, que ni tan sols tinc el que Seutes m'havia promès en particular: i ell és aquí que m'escolta, i sap bé si perjuro. Per admirar-vos més juro encara que ni he rebut el que han rebut els altres generals, i fins alguns dels capitans. Per què ho he fet? Jo creia, soldats, que com més compartiria amb ell la seva pobresa, més amic me'l faria per quan fos poderós. Però avui que el veig prosperar, conec la seva ànima.

»I si algú digués: ¿no se'n dóna vergonya que l'hagin enganyat tan estúpidament? sí, per Zeus, jo m'avergonyiria si em vegés enganyat per un enemic: però entre amics, em sembla més vergonyós d'enganyar que d'ésser enganyat. Fora d'això si amb els amics també cal pendre precaucions, jo sé que les heu preses totes, sense deixar-li cap pretext just de no donar-vos el que us té promés: perquè no li hem fet cap tort, ni per negligència amb les seves coses, ni per covardia davant cap empresa a què ens invités.

»Però, direu per ventura, calia exigir seguretat, perquè aleshores ni volent-ho no hauria pogut enganyar-nos. Quant a això, escolteu el que jo no hauria dit mai en presència de Seutes, si ara no em demostressiu la vostra absoluta irreflexió o la vostra excessiva ingratitud. Recordeu en quines circumstàncies us trobàveu, quan jo us vaig treure per dur-vos a Seutes. ¿No és veritat que si us dirigíeu a la ciutat de Perint, Aristarc de Lacedemònia, havia tancat les portes per impedir-vos d'entrar-hi? Vau acampar-vos fora, al ras; era el cor de l'hivern; havíeu de recórrer al mercat per viure, veient per una banda escassedat de coses venedores, per altra banda tenint pocs diners per comprar-ne. Havíeu de romandre per força a la Tràcia: les trirrems a la fonda ens impedien la travessia; i romanent allà, érem en país enemic, amb tot de cavalleria i de peltastes contra nosaltres. Teníem hoplites, sí, per assaltar en massa els llogarrets i poder pendre potser forment, i no pas en abundància: però no per posar-nos a perseguir i arrabassar bestiar o presoners, això no; perquè no vaig trobar entre vosaltres ni cavalleria, ni un cos de peltastes organitzat.

»Si, doncs, quan estàveu en aquesta necessitat, jo us hagués, sense exigir cap sou, procurat per aliat Seutes, que tenia la cavalleria i els peltastes que us mancaven, ¿creieu que jo hauria servit malament els vostres interessos? Units amb ells, heu trobat forment en més abundor als caserius, per la necessitat en què s'han vist els tracis de fugir més de pressa: heu tingut la vostra part de bestiar i d'esclaus. Ni hem vist cap més enemic, així que la cavalleria se'ns ha ajuntat, mentre que fins aleshores els enemics ens perseguien ardidament amb llur cavalleria i llurs peltastes, impedint-nos absolutament de dispersar-nos en petits escamots i procurar-nos queviures més abundants. Si aquest que us ha subministrat aquesta seguretat, no us ha pagat, a més d'aquesta seguretat, un sou del tot esplèndid, ¿es això una desgràcia tan dura, i creieu que per això cal llevar-me la vida?

»Avui, ¿com us retireu? ¿o teniu com excedent, després de l'hivern que heu passat amb abundor de queviures, el que hàgiu rebut de Seutes? Heu viscut a despeses de l'enemic; i en aquest temps no heu vist un sol home dels vostres mort ni agafat viu. Després, si alguna cosa de bell heu fet contra els bàrbars d'Asia, ¿no us en veieu ara la glòria, i no n'hi afegiu una de nova, la d'haver vençut a Europa els tracis contra els quals heu fet la guerra?

»Jo us ho dic amb raó, d'aquestes coses que us irriten contra mi hauríeu de donar-ne gràcies als déus, com de benifets.

»Tal és la vostra situació actual. Ara, en nom dels déus, considereu la meva. Quan la primera vegada feia vela cap al meu país, me n'anava cobert dels vostres elogis: i per vosaltres els altres grecs em feien una bona fama: tenia la confiança dels lacedemonis, que si no, no m'haurien enviat altre cop amb vosaltres. Avui, me'n vaig calumniat per vosaltres als lacedemonis, avorrit, gràcies a vosaltres, de Seutes, vora qui jo esperava, havent-li fet servei en companyia vostra, aparellar-me un refugi feliç per a mi i per als meus fills, si en tenia. I vosaltres, per amor de qui m'he fet tants enemics, molt més poderosos que jo, i ni fins ara desisteixo d'ocupar-me a fer-vos el bé que pugui, vet aquí l'opinió que de mi teniu. Però em teniu en el vostre poder: no m'heu agafat ni fugint ni intentant d'escapar-me; però si feu el que diuen, sapigueu que matareu un home que ha vetllat molt per vosaltres, que ha passat amb vosaltres molts de treballs i molts de perills, quan li tocava i quan no li tocava; que essent-li els déus propicis, ha plantat molts de trofeus en terra de bàrbars; que per impedir-vos d'esdevenir enemics de cap grec, m'he combatut sovint amb vosaltres amb totes les meves forces. Ara podeu, sense retret, anar on bé vos sembli, per terra o per mar. ¿Però quan se us mostra una gran ventura, quan aneu a embarcar-vos cap al país a què tant de temps aspireu, quan el poble més poderós us sol·licita, quan us ofereixen un sou, quan els lacedemonis, que són considerats els més forts, vénen a fer-vos de guies, ara trobeu que és l'avinentesa per fer-me morir tot d'una? No era pas això quan estàvem en aquelles angúnies, oh prodigis de memòria! ans em dèieu vostre pare, i prometieu de recordar-vos sempre de mi, com del vostre benefactor. Però no son pas estúpids aquests que venen a cercar-vos! No, jo en responc, no els semblareu pas millors portant-vos d'aquesta manera amb mi.

Dit això, cessà de parlar. Carminos de Lacedemònia s'aixeca i diu:

-No, per Càstor i Pòlux; no crec que tingueu raó d'enfellonir-vos amb aquest home. Jo puc ser testimoni per ell. Seutes, quan jo i Polínic li hem preguntat quin home era Xenofont, no ha tingut altra cosa a retreure-li sinó que diu que era massa parcial dels soldats: i amb això ell hi perdia, tant per part de nosaltres els lacedemonis, com per part d'ell mateix.

S'aixeca aleshores Euríloc de Lusos, arcadià, i diu:

-Em sembla, lacedemonis, que heu de començar a ser generals nostres exigint a Seutes la nostra soldada, de grat o per força, i no endur-nos fins que hagi pagat.

Polícrates d'Atenes s'aixeca i parla alliçonat per Xenofont:

-Veig aquí present, oh soldats-diu-Heraclides: el qual ha rebut el botí guanyat amb les nostres fatigues, l'ha venut, i ni a Seutes ni a nosaltres ha dat el que n'ha tret. Ho ha fet córrer i ara se'n gaudeix ell. Si tenim gens de senderi, l'hem d'agafar; perquè- afegeix-aqueix home no és traci, sinó grec que malmena grecs.

En sentir aquestes paraules, Heraclides s'esfereix tot. S'acosta a Seutes i li diu:

-Si volem tenir seny, anem-nos-en d'aquí, on aqueixa gent són els amos.

I saltant sobre els cavalls, parteixen al galop cap a llur campament.

D'allà, Seutes envia a Xenofont Abrozelmes, el seu intèrpret, i l'exhorta a romandre al seu servei amb mil hoplites, comprometent-se a donar-li les places de la costa i el restant que li havia promès. I fent-ne un secret, afegeix que ha sabut per Polínic, que si mai cau en mans dels lacedemonis, Tibró el farà evidentment morir.

Moltes altres persones li envien així mateix a dir, que és calumniat, i que es guardi. En sentir aquests mots, Xenofont pren dues víctimes i sacrifica a Zeus Rei, per saber si serà per ell millor i preferible de restar amb Seutes, sota les condicions que Seutes diu, o d'anar-se'n amb l'exèrcit. El déu li respon d'anar-se'n.

CAPÍTOL VII

ELS GRECS PARTEIXEN DESPRÉS D'HAVER REBUT LA SOLDADA

Des d'aleshores, Seutes va a acampar-se més endavant; els grecs s'acantonen en els poblets d'on, un cop ben aprovisionats havien de baixar cap al mar. Aquests poblets havien estat donats per Seutes a Medòsades. Veient, doncs Medòsades que els grecs consumien tot el que hi havia d'ell als poblets, li recava. Pren amb ell l'home més considerable entre els odrises que havien baixat de la muntanya, i una trentena de cavalls, va i crida Xenofont que surti del campament grec. Xenofont, prenent amb ell uns quants capitans i altres homes de confiança, s'acosta a Medòsades. Llavors aquest diu:

-Feu mal fet, Xenofont, de barrejar els nostres pobles. Us intimem, doncs, jo de part de Seutes, i aquest home de part de Mèdoc, rei del país de dalt, que buideu aquest territori; si no, no us ho comportarem: i si malmeteu la nostra terra, us rebutjarem com a enemics.

Xenofont, havent sentit aquestes paraules, diu:

-Mentre parlis d'aquesta manera, és difícil respondre; amb tot ho faré, per aquest jovenet, a fi que sàpiga qui sou vosaltres i qui som nosaltres. Nosaltres-diu-abans de fer-nos amics vostres, travessàvem aquest país com volíem: si ens abellia rampinyàvem, incendiàvem, i tu mateix, quan ens vingueres d'embaixador, feres nit entre nosaltres al ras sense por d'enemics. Vosaltres no hi veníeu en aquest país, o si mai hi entràveu, hi acampàveu com en país de més forts, amd els cavalls embridats. Ara que sou amics nostres, i que gràcies a nosaltres i a l'ajuda dels déus domineu aquest país, ara ens traieu d'aquest país, el qual heu rebut de nosaltres que l'hem conquerit per la força. Perquè tu mateix bé saps, que els enemics no són capaços de treure'ns-en. I no és pas que creguis just d'acomiadar-nos amb presents i beneficis pels beneficis que de nosaltres has rebut; sinó que quan partim no permets, en quant depèn de tu, ni que ens acantonem. Parlant així, ni t'enrojoles davant dels déus, ni davant d'aquest home que ara et veu ric, tu que abans de ser amic nostre vivies del lladruny, com tu mateix has confessat. Però, per què em dius, això?-afegeix.-No sóc jo, ja, que mano aquí, sinó els lacedemonís, als quals vosaltres heu lliurat l'exèrcit perquè se l'enduguessin sense ni tan sols consultar-me, oh gent admirabilíssima; com que els he indignat duent-vos l'exèrcit, temíeu que no me'ls congraciés tornant-los-el, ara.

Quan l'odrisa sentí aquestes coses:

-Jo-diu,-oh Medòsades, voldria estar colgat sota terra, de vergonya que em fa sentir aquest discurs. Si ho hagués sabut, no t'hauria acompanyat: me'n vaig. El rei Mèdoc no m'aplaudiria, si jo tragués fora els vostres benefactors.

Dit això, salta a cavall i parteix al galop, i amb ell els altres genets, llevat de quatre o cinc.

Medòsades, afligit de veure el seu territori devastat, prega a Xenofont de cridar els dos lacedemonis. Xenofont pren amb ell els homes més capaços, se'n va a trobar Carminos i Polínic, i els diu que Medòsades els envia a cercar per dir-los com a ell, de retirar-se del país.

-Jo penso-diu-que obtindreu per a l'exèrcit la paga deguda, si dieu que l'exèrcit us ha demanat que treballéssiu amb ell per haver-la, de grat o per força, de Seutes; que obtingut això, consent a seguir-vos de bona gana; que la seva pretensió us sembla justa: i que us heu compromès, a no fer-lo partir fins que s'haurà fet aquesta justícia als soldats.

Els lacedemonis, en haver sentit aquestes raons, prometen de fer-les valer i d'afegir-n'hi d'altres, les més eficaces que puguin. Després d'això, parteixen, seguits de tothom que convenia que hi fos. Quan han arribat, Carminos pren la paraula:

-Si tens res a dir-nos, Medòsades, digues-ho; si no, nosaltres sí que tenim.

Medòsades, en un to tot sumís:

-Jo per mi dic-respon-i Seutes també, que us preguem de no malmenar aquells que han esdevingut amics nostres; tot el que els feu de mal a ells, ens ho fareu a nosaltres: perquè són nostres sotmesos.

-Doncs bé-diuen els lacedemonis-nosaltres ens allunyarem quan hauran rebut la paga aquells que us han, ajudat en aquesta empresa; si no, començarem des d'ara a prestar-los ajuda, i castigarem els homes que els han fet tort, contra la fe dels juraments. Si sou d'aqueixos, començarem per vosaltres a pendre'ns justícia.

Xenofont afegeix:

-¿Voleu, Medòsades, ja que dieu que la gent del país on som són vostres sotmesos, fer-los votar la qüestió de saber si sou vosaltres o som nosaltres que hem de sortir del país?

Medòsades diu que no; però aconsella abans que tot als dos lacedemonis o d'anar a trobar Seutes sobre la qüestió de la paga, i creure que Seutes ne restaria convençut; o almenys enviar amb ell Xenofont, prometent de cooperar. En tant, suplica de no cremar els pobles.

Envien, doncs, Xenofont, i amb ell els qui semblaven més adaptats a l'afer. I ell, arribat a presència de Seutes, diu:

-Poc per demanarte res, oh Seutes, sóc ací, sinó per demostrar-te, si puc, que no has tingut raó d'enutjar-te contra mi, quan et reclamava vivament, en nom dels soldats, el que tu els vas prometre. Jo creia que no t'interessava menys a tu de donar-ho, que a ells de rebre-ho. Primerament, sé que després dels déus, ells t'han posat en evidència, fent-te rei d'un gran país i d'un poble nombrós: de manera que no pot passar d'amagat res del que facis, ni bo ni dolent. Essent tu qui ets, em sembla molt important que evitis la opinió d'haver despedit sense recompensa uns homes que t'han servit bé, molt important, que obtinguis els elogis de sis mil homes, i més important encara, que no quedis com un mentider en res del que has dit. Jo veig, en efeçte, que la paraula esgarriadissa de la gent sense fe, és vana, sense força i sense valor; en canvi la paraula dels que són coneguts com a professionals de la veritat, si una cosa pretenen, no els ajuda pas menys a obtenir-la que la violència dels altres. Si volen fer tornar algú a la raó, observo que llurs amenaces no són pas menys convincents que els càstigs precipitats dels altres; i quan aquests homes permeten alguna cosa, no compleixen pas pitjor que d'altres que ho donen tot d'una.

»Recorda ara què ens vas donar a la bestreta, en pendre'ns per aliats: bé saps que no res. Creguts que era veritat el que deies, te'n vas endur tants d'homes a combatre al teu servei i a sotmetre't un imperi que val, no trenta talents, la suma que aquests ara com ara calculen que se'ls deu, sinó infinitament més. Doncs bé, aquesta confiança que se t'ha tingut, i que t'ha valgut un reialme, ara te la vens per aquesta suma. Anem, recorda quina importància donaves aleshores a la conquista d'això que ara tens sotmès! Jo sé bé que més t'hauries estimat realitzar el que ara ja és fet, que no pas adquirir una suma molt més considerable. Doncs em sembla que seria per a tu un dany i una vergonya pitjor que no pas no haver-ho adquirit aleshores, com seria més dur esdevenir pobre després d'haver estat ric, que no pas no haver estat ric des del començ; com és més dolorós haver-se de mostrar un simple particular després d'haver estat rei, que no pas no haver regnat mai.

»Tu saps que aquests homes esdevinguts súbdits teus, s'han avingut a ser governats per tu no pas per la teva bona cara, sinó per la força; i que provarien de ser lliures un altre cop, si alguna por no els retingués.

»I ara, ¿com et sembla a tu que aquests homes et temerien més i se't posarien més en raó: si veien els soldats en humor de quedar-se ara vora teu, si tu els ho manaves, o de tornar de seguida, si calia, després d'altres, pel molt de bé que han sentit dir a aquests de tu, disposats a acudir quan volguessis; o bé si presumien que els altres no vindrien a tu, per la desconfiança nascuda del que ha passat, i que els soldats mateixos estan ja més ben disposats envers ells que no pas envers tu?

»Per altra banda, no t'han pas cedit perquè en fossin inferiors en nombre, sinó per manca de caps. Així ara hi ha el perill que no prenguin per capitostos alguns dels que ara es creuen agraviats per tu, o bé els lacedemonis, que són més poderosos encara: sobretot si els soldats prometen de servir amb més delit a qui els ajudi a arrencar-te la paga; i si els lacedemonis, per necessitat que tenen d'un exèrcit, consenten en tot això.

»Que els tracis avui sotmesos a tu, de molt més bona gana anirien contra tu que no pas amb tu, no és pas dubtós: perquè si tu ets vencedor, els espera la servitud; vençut, la llibertat.

»Si cal també pensar una mica en aquest país com a cosa teva, ¿com et penses tu que patirà menys de mals: si aquests soldats, després d'haver rebut el que reclamen, es retiren deixant-hi la pau; o si s'hi queden com en país enemic i tu has de provar de combatre'ls amb un altre exèrcit superior en nombre, i que necessitarà vitualles? I respecte als diners, ¿què et penses que et costarà més: pagar a aquests el que els deus, o continuar devent-els-ho, havent-ne de llogar d'altres de més nombrosos?

»Però Heraclides, pel que m'ha declarat, troba que són massa diners. Sí, però t'és molt més fàcil avui llevar aquests diners i pagar-los, que no pas abans de venir nosaltres a tu, la dezena part. Perquè no és el nombre que determina el molt i el poc, sinó els medis de qui paga i de qui rep; i ara la teva renda anual supera tot el fons que abans posseïes.

»Quan a mi, Seutes, t'he enraonat d'aquestes coses com a amic que et sóc, a fi que et mostris digne dels béns que els déus t'han donat, i també per no caure en descrèdit vora l'exèrcit. Perquè, sàpigues-ho bé, si jo volia en aquest moment fer mal a un enemic, no podria amb aquests soldats, i si volia tornar-te a ajudar a tu, tampoc no en seria capaç: tal és la disposició de l'exèrcit envers mi. Amb tot, et prenc per testimoni a tu i als déus que ho saben tot, que no he rebut de tu res per haver-te dut els soldats, i que no tan sols no he demanat mai per mi el que era d'ells, sinó que ni he reclamat el que m'havies promès. Et juro encara, que no acceptaria el que tu em donaries, si els soldats no havien de rebre al mateix temps el que se'ls deu. Seria una vergonya de fer reeixir els meus negocis i de mirar amb indiferència els d'ells, quan van malament, sobretot essent-ne jo honorat. Que Heraclides pensi que tot són futeses, i que cal fer diners com sigui; però jo, Seutes, crec que per a un home i sobretot per a un príncep no hi ha riquesa més bella i més esplèndida que la virtut, la justícia i la generositat: qui les posseeix és ric d'amics i ric d'altres que desitgen ser-ne. Si prospera, té qui s'alegra amb ell; si ensopega en alguna cosa, no manca qui l'ajudi. Si pels meus actes no t'has convençut que jo t'era amic de l'ànima, si per les meves paraules no has pogut conèixer-ho, fixa't almenys en els discursos dels soldats. Tu hi eres, tu has sentit què deien els que volien blasmar-me. M'acusaven als lacedemonis d'estar més per tu que pels lacedemonis; em retreien de preocupar-me més dels teus interessos que dels d'ells; deien que jo havia rebut presents de tu. ¿Aquests presents, et sembla que m'haurien acusat d'haver-los rebut, si haguessin vist en mi una mala disposició envers tu, o més aviat perquè van observar en mi un gran zel per tu? Tots els homes creuen, jo penso, que qui rep presents d'algú ha de posar-li afecte. Tu, al contrari, abans que jo t'hagués prestat cap servei, em feies un acolliment graciós, amb els ulls, i amb la veu, i amb presents d'hospitalitat, i no et cansaves de fer-me promeses. Ara que has aconseguit el que volies, i que has esdevingut tan gran com jo t'he pogut fer, ¿tens cor per veure'm deshonrat entre els soldats, i no donar-se-te'n res? Amb tot, confio que el temps, serà el teu mestre i que et decidirà de pagar-los; que no podràs sofrir de veure't acusat pels que t'han servit a la bestreta. Et demano que, en pagar-los, procuris de fer-me veure als soldats tal com jo era quan me vas pendre al teu servei.»

En sentir aquestes paraules, Seutes maleí el culpable que el sou no hagués estat pagat feia temps; i tothom sospità que era Heraclides:

-Perquè jo-afegí-no he tingut mai intenció d'estafar la paga: pagaré.

Llavors Xenofont respongué:

-Ja que t'avéns a pagar, ara et prego que ho facis per mediació meva, i que no permetis que per amor de tu jo ara estigui amb l'exèrcit en condicions diferents de quan vam venir.

Seutes digué:

-La consideració dels soldats no la perdràs per amor de mi; i si et quedes vora meu amb mil hoplites que siguin, et donaré les places i tot allò altre que t'he promès.

Xenofont replicà:

-Això ja no és possible: dóna'ns comiat.

-Amb tot-digué Seutes-sé que és més segur de quedar-se amb mi que d'anar-se'n.

Xenofont respongué:

-Elogio la teva sol·licitud: però no puc quedar-me. Perquè on tindré consideració, estigues convençut que serà en bé teu.

Llavors Seutes digué:

-De diners no en tinc, més ben dit ne tinc pocs, i te'ls dono, un talent; i a més a més, sis cents bous, cosa de quatre mil xais i cent vint esclaus:. Pren-ho, amb els ostatges dels que us han atacat, i ves-te'n.

Xenofont es posa a riure:

-¿I si tot això no arriba per a la paga, per a qui diré que és aquest talent? Ja que hi ha perill per a mi, ¿no val més que, estant per anar-me'n, em guardi dels cops de pedra? Ja has sentit les amenaces.

I resta allí tot aquell dia.

L'endemà, Seutes consigna als emissaris el que havia promès, i envia gent per conduir el bestiar. Els soldats ja deien que si Xenofont se n'havia anat a trobar Seutes per quedar-se amb ell i obtenir el que li havia promès. En veure'l, se n'alegren i li corren a l'encontre. Per la seva banda Xenofont, així que veu Carminos i Polínic:

-Vet aquí-diu-el que gràcies a vosaltres s'ha salvat per a l'exèrcit; Jo us ho remeto: veneu-ho, i distribuïu-ne el producte als soldats.

Ells reben els efectes, estableixen oficials venedors i fan la venda: però tot van ser queixes. Xenofont no hi va intervenir, ans feia ostensiblement els seus preparatius per tornar a la pàtria: perquè a Atenes encara no s'havia votat contra ell el decret d'exili. Llavors els principals del campament vénen a ell per a pregar-lo que no partís abans d'haver tret l'exèrcit d'allí i d'haver-lo remès a Tibró.

CAPÍTOL VIII

ELS GRECS ARRIBEN A PÈRGAM. XENOFONT DEIXA L'EXÈRCIT

D'allí s'embarquen i passen a Làmpsac. Davant de Xenofont es presenta Euclides, endeví de Fliunte, fill de Cleàgoras, que ha pintat els frescos del Liceu. Felicita Xenofont d'haver-se salvat, i li pregunta quant d'or té. Xenofont li jura que no en tindria ni per pagar-se el retorn a la pàtria, si no es vengués el cavall i el que portava a sobre. Euclides no el vol creure. Però quan després els lampsaquesos envien presents d'hospitalitat a Xenofont, i ell sacrifica a Apol·ló posant-se al costat seu Euclides: en veure Euclides les entranyes, diu que ara si que creu que no ha fet fortuna.

-Però veig-afegeix-que encara que te n'hagués de venir, sortiria algun entrebanc, si no d'altra banda, de tu mateix.

Xenofont hi convé; Euclides continua:

-L'obstacle ve de Zeus Miliqui (1).

Després li pregunta si no ha sacrificat mai:

-Com a la pàtria-diu-jo tenia costum de sacrificar per vosaltres, i oferir holocaustos.

Xenofont respon que d'ençà que és, fora del seu país no ha sacrificat mai a aquell déu. Euclides li aconsella, doncs, de sacrificar-hi com tenia costum, i afegeix que això seria pel seu més gran bé.

L'endemà Xenofont se'n va a Ofrínion, sacrifica, i crema porcs sencers segons el rite pairal: les entranyes són favorables.

Aquell mateix dia arriben Bió i Nausiclides amb diners per a l'exèrcit; lliguen hospitalitat amb Xenofont; i com s'havia desfet del seu cavall a Làmpsac per cinquanta darics, sospitant que se l'havia venut per necessitat, ja que havien sentit dir que s'estimava molt aquest cavall, el rescaten i li'l tornen, sense voler acceptar-ne el preu.

D'allí, travessen la Tròada; passen l'Ida i arriben de primer a Antandros: després, marxant al llarg de la costa de Lídia, a la plana de Tebes. D'alli, per Adramítion i Citònion vora d'Atarneu, entren al pla del Caïc i ocupen Pèrgam de Mísia.

Xenofont hi és rebut en hospitalitat per Hel·las, dona de Gòngil d'Erètria i mare de Gorgió i de Gòngil. Aquesta li conta que Asídates, senyor persa, és al pla: li diu que si va aquella nit amb tres cents homes, l'agafarà a ell, la seva dona, els seus fills i els seus tresors: que n'hi ha molts. I per guiar-lo envia amb ell el seu cosí i Dafnàgoras, que ella estimava molt.

Xenofont ofereix amb ells un sacrifici. Bàsias d'Èlida, endevinaire, que hi assisteix, diu que les entranyes li són favorabilíssimes, i que el persa serà agafat. En havent sopat, doncs, Xenofont es posa en marxa, prenent amb ell els capitans més amics i fidels de tots, a fi de fer-los un bon servei. Se li ajunten també, vulgues no vulgues, una sis-centena més d'homes: però els capitans prenen la davantera, a cavall, per no haver de dividir una presa que semblava segura.

Arriben cap a mitja nit. Deixen escapar els esclaus que eren pels voltants de la torre i moltíssimes riqueses, a fi de poder agafar Asídates i les seves coses. Donen l'escalada: però com no podien pendre la torre, que era alta, gran, guarnida de defenses, i amb molts homes aguerrits, proven de desmuronar-la. La gruixària del mur era de vuit maons. En fer-se de dia ja el tenien minat. Però així que l'esvoranc clareja, un dels de dins travessa amb un ast de bous la cuixa del que s'havia adelantat més. Per altra banda, les fletxes no deixaven acostar-se ningú a la segura. Als crits, i a les alimares dels assitiats, Itàmenes arriba amb la seva tropa per socórrer-los; de la Comània vénen també hoplites assirians, cavallers hircanians, també a sou del Rei, en nombre d'una vuitantena, i cosa de vuitcents peltastes: en fi n'acuden d'altres de Partènion, d'Apollònia i de les places veïnes, peons i genets.

Es hora de mirar com es farà la retirada. Prenen tots els bous i xais, que hi ha, i se'ls enduen amb els esclaus, formant un quadre: no pas perquè tinguessin el cap pel botí, sinó perquè la retirada no fos una fuga, si se n'anaven abandonant allí les riqueses: la qual cosa hauria enardit els enemics i acovardit els soldats. Així en canvi es retiren com a gent que combat pels seus béns.

Mentrestant Gòngil, veient que els grecs són pocs, i molts els qui els estrenyen, surt amb la seva tropa, malgrat la mare, per pendre part en l'acció. Procles, descendent de Damarat, duu també reforços d'Halisarna i de Teutrània. Llavors la gent de Xenofont, encalçats ja pels arquers i els foners, marxen en cercle per oposar els escuts a les fletxes, i amb penes i fatigues passen el riu Caïc: gairebé la meitat són ferits. Allí rep una ferida Agàsias d'Estimfal, capità, que tot el temps s'havia batut contra els enemics. A l'últim els grecs són fora de perill amb cosa de dos cents esclaus i el bestiar menut suficient per a oferir víctimes.

L'endemà Xenofont, després d'haver fet un sacrifici, fa marxar de nit tot l'exèrcit tan endins com pot de la Lídia, a fi que l'enemic no temi més la seva proximitat, i es descuidi. Ara, Asídates, havent sentit dir que Xenofont ha tornat a fer sacrificis, i que va a venir amb l'exèrcit, va a acantonar-se en els caserius contigus a la petita ciutat de Partènion. Allí ensopega amb les tropes de Xenofont, que l'agafen a ell, la seva dona, els seus fills, els seus cavalls i tot el que té. Així es compliren els primers averanys.

Després d'això tornen a Pèrgam; i allí Xenofont no pot queixar-se del déu: perquè els lacedemonis, els capitans, els altres generals i els soldats, de comú acord, volen que prengui el millor dels cavalls, dels cobles i de la resta; de manera que es troba fins en situació de poder fer bé a un altre.

En això arriba Timbró, que pren el comandament de l'exèrcit, l'incorpora a les altres tropes gregues i es posa en campanya contra Tissafernes i Farnabazos.

(1) El reconciliador, sobrenom de Zeus com a protector d'aquells que en satistacció d'una culpa feien una ofrena.