Els Deu Mil

LLIBRE PRIMER.

CAPÍTOL PRIMER

CAUSES DE LA GUERRA. PREPARATIUS.

Darius i Parisatis tingueren dos fills: el més gran, Artaxerxes; el més petit, Cirus. Darius havent caigut malalt i pressentint la fi de la seva vida, volgué tenir els dos fills vora seu. El gran s'esqueia a ser-hi; i Cirus fou enviat a cercar de la província de la qual l'havia fet sàtrapa, nomenant-lo també general de totes les tropes reunides en el pla del Castol. Cirus, doncs, puja, acompanyat de Tissafernes, a qui tenia per amic, i seguit de tres cents hoplites

(1) grecs comandats per Xènias parrasienc.

Darius mor, i Artaxerxes el succeix de rei. Llavors Tissafernes acusa Cirus al germà, dient que conspirava contra ell. Artaxerxes s'ho creu, i agafa Cirus per matar-lo; sinó que la mare, a força de súpliques, el fa enviar de bell nou a la província.

Cirus se'n va, havent passat per aquell perill i aquella deshonra, i medita com fer-ho per no haver de dependre més del germà, més aviat si podia per regnar en el seu lloc. De primer Parisatis, la mare, estava tota per Cirus, al qual duia més amor que no al regnant Artaxerxes. Després, qualsevol que vingués de part del rei a la seva província, ell se'ls disposava tots talment, que en donar-los comiat eren més amics seus que no pas del rei. Així mateix posava tota la cura perquè els bàrbars que eren al seu servei fossin bons per a la guerra i li tinguessin bona voluntat.

Per altra banda, llevava tropes gregues, tan d'amagat com podia; a fi de sorprendre el rei com més desproveït millor. I vet aquí com feia aquesta lleva. En totes les ciutats on tenia guarnició, ordenava als comandants que traguessin soldats del Peloponès, com més i com més valents millor, sota el pretext que Tissafernes li rondava les ciutats. Per tal com d'antic les ciutat jòniques eren de Tissafernes, que el rei les hi havia donades; però llavors s'havien passat a Cirus totes, llevat de Milet. Ara, a Milet, Tissafernes, pressentint que duien de cap si fa no fa el mateix, de passar-se a Cirus, occí els uns i bandejà el altres. Cirus acull els fugitius, aplega un exèrcit, assetja Milet per terra i per mar, i prova de fer-hi tornar a entrar els expulsats. I aquesta li era una altra excusa per ell llevar tropes. I després, enviant al rei, li demanava que, essent com era el seu germà, li donés a governar aquelles ciutats a ell més aviat que a Tissafernes: i la mare l'assistia en això. Talment, que el rei no s'adonava de l'insídia contra ell, i es pensava que Cirus despenia en tropes per fer la guerra a Tissafernes. De manera que no li sabia gens de greu que es fessin la guerra: mes, quan Cirus enviava al rei els tributs collits de les ciutats que Tissafernes havia tingut en el seu poder.

Un altre exèrcit s'aplegava per Cirus en el Quersonès, en front d'Abidos, de la següent manera. Clearc era un refugiat lacedemoni. Cirus, havent-se posat en relació amb ell, li posà admiració i li donà deu mil darics (2). Clearc, prengué l'or, reuní un exèrcit amb aquests diners, i sortint del Quersonès feia la guerra als Tracis que habiten al dessobre de l'Hel·lespont. I talment beneficiava als grecs, que les ciutats de l'Hel·lespont contribuint de bon grat amb diners, per al manteniment de les seves tropes. Aquest era així un altre cos d'exèrcit mantingut en secret per a Cirus.

Aristip de Tessàlia era un seu hoste. Oprimit a la seva terra, pels del partit contrari, es presenta a Cirus, i li demana cap a dos mil mercenaris i la soldada de tres mesos, amb l'esperança de prevaler així sobre els seus adversaris. Cirus li'n dóna fins a tres mil i la soldada de sis mesos, i li prega de no fer les paus amb els adversaris que no hagi conferenciat amb ell. I així també aquest exèrcit de Tessàlia era mantingut secretament per a Cirus.

Endemés d'això, donà ordre a Pròxenos de Beòcia, hoste seu, que prenent el major nombre d'homes possible acudís, amb l'excusa que volia posar-se en campanya contra els Písides, com fos que aquests Písides infestaven el seu territori.

Sofènet d'Estimfal i Sòcrates aqueu, que eren també seus hostes, reberen així mateix ordre de venir amb els més homes possibles, com per fer la guerra a Tissafernes amb els refugiats de Milet. I ells van fer-ho.

(1) Infanteria de línia; la seva principal arma ofensiva era una llarga llança.

(2) Moneda d'or persa: la seva equivalència seria d'uns 20 a 30 francs.

CAPÍTOL II

MARXA DE SARDES A TARS.

Ara, quan va semblar-li que ja era l'hora d'avençar cap amunt, adopta el pretext que volia treure completament els Písides del seu territori: i com per a aquest efecte, concentrava les tropes bàrbares i gregues que allí hi havia. Avisa a Clearc de venir amb totes les forces; a Aristip, d'arranjar-se amb els de la seva terra i de tornar-li l'exèrcit que té; i a Xènias l'Arcadià, que en les guarnicions li comandava les tropes estrangeres, li envia a dir que vingui amb tots els homes, llevat dels que fossin suficients per guardar les ciutadelles. Crida els que estaven assitiant Milet, i dóna ordre als refugiats d'ajuntarse-li per a la campanya, prometent-los, que si li sortien bé les coses, per les quals l'emprenia, no descansaria fins que no els hagués tornat a fer entrar dins la pàtria. Ells obeïren de gust; perquè li tenien confiança: i prenent les armes es presentaren a Sardes. Xènias es presentà a Sardes, amb els ben bé quatre mil hoplites que havia tret de les ciutats. Pròxenos ácudí amb ben bé mil cinc cents hoplites i cinc cents gimnetes(1), Sofènet d'Estimfal amb mil hoplites i Sòcrates l'Aqueu amb cinc cents; Pasió de Megara amb tres cents hoplites i tres cents peltastes (2). I ell i Sòcrates venien del setge de Milet. Aquestes són les tropes que li arribaren a Sardes.

Però Tissafernes, fent-ne esment, i judicant que aquells preparatius eren més del que calia contra els Písides, va a trobar el rei tan de pressa com pot, seguit d'uns cinc cents cavalls. El rei, assabentat per Tissafernes de l'armament de Cirus, es prepara per la seva banda.

Mentrestant Cirus, amb la gent que he dit, partia de Sardes i travessa la Lídia, en tres etapes, vint-i-dues parasangues (3), fins al riu Meandre. L'amplària d'aquest és de dos pletres (4); hi havia damunt, un pont junyit per set barques. Cirus el passa, i fa a través de la Frígia una etapa, vint parasangues fins a Colosses, ciutat rica i plena. Allí romangué set dies; i vingué Menó, el Tessalià, amb mil hoplites i cinc cents peltastes, Dàlops, Enians i Olintis. D'allí fa tres etapes, vint parasangues, fins a Celenes, ciutat de la Frígia, poblada, gran i rica. Cirus hi tenia un palau i un gran jardí, ple de bèsties salvatges, que caçava a cavall quan volia exercitar-se ell i els seus cavalls. Pel mig del jardí s'hi esmuny el riu Meandre, les fonts del qual són al sortint mateix del palau. Després s'esmuny a través de la ciutat de Celenes. Hi ha tambe a Celenes un palau fortificat del gran rei, damunt les fonts del riu Màrsias, sota la ciutadella. Aquest també s'esmuny a través de la ciutat, i es llança dins el Meandre; i l'amplària del Marsias es de vint-i-cinc peus. És allí, diuen, que Apol·ló, vencedor de Màrsias, el qual l'havia desafiat a talent, l'escorxà viu i penjà la pell a la cova d'on ragen les fonts: i per això el riu es diu Màrsias. Xerxes, quan tornava de Grècia vençut en batalla, diuen que construí el palau i la ciutadella de Celenes. Cirus hi sojornà trenta dies. Clearc, el refugiat Lacedemoni, vingué amb mil hoplites, vuit cents peltastes tracis i dos cents arquers cretesos.

Ensems es presentaren Sosis de Siracusa amb tres cents hoplites, i Sofènet d'Arcàdia amb mil. Allí Cirus va fer en el seu jardí una revista i el recompte dels Grecs; tots plegats eren onze mil hoplites i cap als dos mil peltastes.

Des d'allí, fa dues etapes, deu parasangues fins a Peltes, ciutat poblada. Hi romangué tres dies, durant els quals Xènias d'Arcàdia celebrà les licees amb sacrificis i jocs: els premis, eren estrígils d'or. Als jocs hi assistí el mateix Cirus.

Des d'aquí fa dues etapes, dotze parasangues, fins a Plaça dels Terrissers, ciutat poblada, l'última del territori de la Mèdia. I d'allí fa tres etapes, trenta parasangues, i arriba a Pla del Caistre, ciutat poblada. Hi romangué cinc dies. Hom devia als soldats la paga de més de tres mesos, i sovint venien a reclamar a les seves portes. Ell els entretenia amb esperances, i es veia clar que li sabia greu: perquè Cirus no era de mena de no pagar quan tenia de què. En això, Epiaxa, dóna de Siènmesis, rei de Cilícia, arriba a l'allotjament de Cirus; i corregué la veu que havia donat a Cirus qui-sap els diners. Cirus pagà a les tropes la soldada de quatre mesos. Aquesta reina tenia al seu voltant una guarda de cilicis i d'aspendesos: i va córrer que Cirus s'entenia amb ella.

Des d'allí fa dues etapes, deu parasangues, fins a Timbrios, ciutat poblada. Hi havia vora el camí una font, que porta el mom de Midas, rei de Frígia, i dins la qual diuen que Mides caçà el sàtir, amerant-hi vi. Des d'allí fa dues etapes, deu parasangues, fins a Tirieu, ciutat poblada. Hi romangué tres dies.

Diuen que la reina de Cilícia sol·licità de Cirus que li mostrés l'exèrcit. Volent-lo, doncs, mostrar, fa en el pla una revista dels grecs i dels bàrbars. Manà als grecs, que es formessin en ordre de batalla, segons llur costum, i que cada cap formés els seus. Es formaren doncs, de quatre en fons. Menó amb els seus soldats ocupà la dreta, Clearc amb els seus l'esquerra, i els altres generals el centre. Cirus passa de primer en revista els bàrbars, que desfilen formats per esquadrons i per batallons; després els grecs, passant davant d'ells en un carro i la ciliciana en una llitera. Tots tenien cascos de bronze, túniques de púrpura, gamberes i escuts ben lluents.

Quan hagué passat per davant de tota la línia, detura el carro davant la falanx i enviant Pigres, el seu intèrpret, als generals grecs, mana que la falanx tiri les armes endavant i avenci tota. Aquesta ordre és tramesa als soldats; i a un esclafit de trompeta, tiren endavant les piques i es posen en marxa; de seguida apressen el pas, amb cridòria, i els soldats, per un moviment espontani, es posen a córrer cap a les tendes. Els bàrbars ne van tenir un gran espant, sobretot la reina de Cilícia, la qual fugí de la llitera; i la gent de la plaça, abandonant la mercaderia, emprengué la fuga; mentre els grecs rient feren cap a les tendes. La cilicilana, veient la brillantor i l'ordre de l'exèrcit se n'admirà tota; i Cirus va estar tot content de veure l'espant que els grecs havien fet venir als bàrbars.

D'allí fa tres etapes, vint parasangues, fins a Icònion, l'última ciutat de la Frígia. Hi romangué tres dies. D'allí travessa la Licaònia, en cinc etapes, trenta parasangues. Permeté als grecs de barrejar aquesta contrada, com a enemiga que era. D'allí Cirus envia Epiaxa de bell nou a Cilícia, pel camí més ràpid, i amb ella les tropes de Menó, i Menó mateix. Cirus, amb la resta, travessa la Capadòcia, en quatre etapes, vint-i-cinc parasangues, fins a Dana, ciutat poblada, gran i rica. Hi romangueren tres dies: durant els quals Cirus, féu morir un persa, Megafernes, portaestendard reial, i un cert altre, oficial superior, acusant-los de conspirar contra ell.

D'allí, provaren de llençar-se dins la Cilícia: però s'hi entrava per un camí de carros, d'allò més ert, impracticable per un exèrcit si algú li posés obstacles. Fins es deia que Siènnesis era a les altures, guardant l'entrada: per això romangué un dia en el pla. L'endemà, arriba un missatger dient que Siènnesis havia abandonat les altures, perquè havia sabut que les tropes de Menó ja eren a Cilícia part de dins les muntanyes, i havia sentit a dir que les trirrems voltaven les costes de Jònia cap a Cilícia, comandant Tamó les dels Lacedemonis i les del mateix Cirus.

Cirus doncs, puja als cims sense que ningú el destorbi, i veu les tendes on els Cilicis havien fet la guarda. D'allí davalla en un pla gran i bell, arrosat, ple d'arbres de tota mena i de vinya; i lleva molt de sèsam i melina i mill i forments i ordis. Una serralada forta i alta el cenyeix de tots cantons, de mar a mar.

Cirus davalla, i travessa aquest pla, em quatre etapes, vint-i-cinc parasangues, fins a Tars, ciutat de la Cilícia, gran i rica. Allí era el palau del rei de Cilícia: pel mig de la ciutat s'esmuny un riu, Cidnos per nom, ample de dos peltres. Els habitants abandonaren aquesta ciutat, fugint amb Siènnesis cap a un lloc fortificat damunt les muntanyes, llevat dels hostalers. Restà així la gent de marina, habitants de Soli i d'Issos. Epiaxa, dona de Siènnesis, havia arribat a Tars cinc dies abans que Cirus. En el passatge de les muntanyes que menen al pla, dues companyies de l'exèrcit de Menó s'havien perdut. Els uns deien que havent-se posat a rapinyar, les havien destroçat els cilicis; els altres, que havent-se endarrerit, i no podent trobar ni la resta de l'exèrcit ni els camins, s'havien esgarriat i havien mort. Aquestes companyies eren de cent hoplites cadascuna.

Els altres, en arribar, barrejaren la ciutat de Tars, furiosos per la pèrdua dels companys, el palau reial i tot. Cirus, tot d'una d'entrar a la ciutat, envià a dir Siénnesis que vingués a ell. Siènnesis respongué que no s'havia fet mai a mans de ningú més fort que ell, i que no volia presentar-se per aleshores i tant a Cirus fins que la seva dona no el n'hagués convençut i ell no hagués rebut fermances. Després de les quals coses havent entrat en conferència, Siènnesis donà a Cirus molts de diners per a l'exèrcit, i Cirus a Siènnesis els presents que es consideren més honrosos de part del rei: un cavall amb el fre d'or, un collaret d'or, uns braçalets, una simitarra d'or, i una túnica persa. Li promet també que el seu territori no serà més barrejat, i li permet de rependre els esclaus arrabasats, onsevulla que s'escaigui.

(1) La infanteria més lleugera, armada només d'armes llancívoles.

(2) El nom de peltastes s'aplica sovint a l'infanteria lleugera en general; o mès especialment a unes tropes d'atac, intermitges entre els hoplites i els gimnetes, de les quals l'arma característica era la pelta, petit escut ordinàriament de vímet recobert de cuiro.

(3) Milla legal de l'imperi persa. Podria calcular-se'n l'equivalència en uns 5 quilòmetres i mig.

(4) Mida de longitud àtica, que valia 100 peus, o siguin uns 30 metres.

CAPÍTOL III

REVOLTA DELS SOLDATS

Cirus i l'exèrcit romangueren allà vint dies: perquè els soldats, es negaven a anar més lluny. Sospitaven ja, en efecte que anaven contra el Rei: i deien que no s'havien llogat per això. Clearc, el primer, vol fer marxar els seus per la força; però ells, començaren a tirar-li, a ell i a les seves adzembles, tot d'una que es posa en marxa. Clearc llavors de ben poc va escapar-se de ser apedregat. Tot seguit, coneixent que era impossible d'obligar-los per la força, reuní una assemblea dels seus soldats. D'antuvi, esclafí el plor, i s'estigué una bella estona sense dir res: tothom que el veia, se n'estranyava i callava. A la fi digué:

-Soldats, no us n'estranyeu que suporti difícilment les presents circumstàncies. Perquè Cirus era el meu hoste, i desterrat de la pàtria m'honrà i encara em donà deu mil darics. Els quals jo no els he pres i me'ls he desat per al meu ús particular, ni els he esmerçat en els meus plaers, sinó que els he despès per a vosaltres. I d'antuvi he fet la guerra contra els Tracis, i amb vosaltres els he castigat per amor de Grècia, traient-los del Quersonès quan volien pendre aquesta terra als colonitzadors grecs. Després que Cirus ens va haver cridat, us em enduc amb mí i parteixo a fi de servir-lo si necessitava res, en paga del bé que he rebut d'ell. Però ja que no voleu acompanyar-me, caldrà, o que traient-vos a vosaltres jo resti l'amic de Cirus, o que enganyant Cirus me'n vagi amb vosaltres. Si faig el que és just, no ho sé: però us trio a vosaltres; i amb vosaltres, qualsevol cosa que calgués, la patiré. I no dirà mai ningú que jo, havent dut grecs a terra de bàrbars, he traït els grecs i he preferit l'amistat dels bàrbars. Així, ja que vosaltres no em voleu obeir ni seguir, jo us seguiré a vosaltres i patiré el que calgués. Perquè us considero com la meva pàtria i els meus amics i els meus companys d'armes, i amb vosaltres jo crec que seré honorat per tot arreu on aniré; orb de vosaltres, sóc incapaç, jo crec, ni d'ajudar un amic ni de rebutjar un enemic. Com que jo, doncs, aniré on aneu vosaltres, vosaltres teniu de decidir.

Així parlà. Els soldats, tant els seus com els altres, en sentir que deia que no volia marxar contra el Rei, aplaudiren: i més de dos mil dels de Xènias i de Pasió, prenent armes i bagatges passen al camp de Clearc. Cirus, embarbesclat i afligit envia a cercar Clearc; el qual li diu que no hi vol anar, però d'amagat envia un missatger a dir-li que estigui tranquil, que tot s'arreglaria com cal: li encomana ensems d'enviar-lo a cercar: però ell cop de dir que no volia anar-hi. Després de la qual cosa, havent reunit els soldats, els seus i els que s'havien ajuntat a ell, i els altres que volguessin, digué:

-Soldats, Cirus es porta evidentment amb nosaltres, tal com nosaltres amb ell: perquè ni nosaltres som ja els seus soldats, puix que no el seguim, ni ell és ja qui ens dóna la paga. Que ell es creu damnificat per nosaltres, jo ho sé: així, quan ell m'envia a cercar no vull anar-hi; sobretot de vergonya, perque conec al fons de mi que l'he enganyat, i després perquè tinc por que no m'agafi i no m'imposi un càstig pels torts que es creu que li he fet. No em sembla pas, doncs, que sigui hora d'adormir-nos, i de no passar cap ànsia per nosaltres, sinó d'escatir el que cal fer després de tot això. I mentre romandrem aquí, em sembla a mí que cal veure quina és la manera més segura de romandre; si s'acorda de partir, de quina manera més segura partirem, i com tindrem els queviures: perquè, sense, ni el general ni el simple soldat no són bons per a res. Cirus és un home preciós per a qui li sigui amic, i un enemic dificilíssim per a qui li mou guerra, i té forces de peu i de cavall i navals, que tots veieu i que tots coneixeu, perquè no sembla pas que estiguem establerts gaire lluny d'ell de manera que és hora que cadascú digui el millor que sàpiga.

Havent dit això, callà.

Tot d'una uns quants s'aixecaren, els uns espontàniament per dir el que pensaven, els altres alliçonats per Clearc, per demostrar quin mal pas era de romandre o d'anar-se'n sense l'assentiment de Cirus. Un, fent veure que tenia pressa per tornar com més aviat a Grècia, digué que, si Clearc no sabia conduir-los, calia com més aviat millor elegir altres generals, comprar queviures, ja que el mercat era al camp dels bàrbars, i plegar els bagatges: i després anar a demanar vaixells a Cirus per fer-se a la vela: i si no els donava, demanar a Cirus un guia que els dugués per territori amic.

-I si no ens dóna el guia, formem-nos en ordre de batalla com més de pressa, i enviem a ocupar les altures, a fi que prenent-nos per mà no les ocupin ni Cirus ni els Cilicis, els quals tants de presoners tenim i tants de cabals hem arrabasat.

Així parlà aquest. Després d'ell Clearc digué aquests mots:

-El que és de comandar jo aquesta expedició, que ningú no me'n parli; perquè hi veig molts de motius pels quals no ho he de fer. Ara, l'home que escollireu jo l'obeiré fins on més se pugui: perquè veieu que sé deixar-me anar com el qui més.

Després d'ell se n'aixeca un altre, fent veure la innocència d'aquell que aconsella de demanar vaixells, com si Cirus no hagués de continuar el viatge, i fent veure com seria innocent de demanar un guia a aquell «al qual espatllem l'empresa»:

-Si ens fiem del guia que Cirus ens doni, què ens impedeix d'enviar Cirus a ocupar les altures pel nostre compte? Perquè jo vacil·laria de pujar als bastiments que Cirus ens donés, de por que no ens volgués enfonsar amb les seves trirrems. I temeria de seguir el guia que ens donés, de por que no ens dugués en algun indret d'on no hi hauria manera de sortir. Jo voldria, si me n'anava contra la voluntat de Cirus, anar-me'n d'amagat d'ell: cosa que no és possible. Jo dic doncs que tot això són xerrameques. Jo sóc del parer, que vagin a Cirus uns quants homes, que siguin a posta, amb Clearc, per preguntar-li, en què vol servir-se de nosaltres. Si es tracta d'una empresa semblant a aquella, en la qual ja s'ha servit de tropes estrangeres, seguim-lo també nosaltres, i no siguem pitjors que els que abans han anat amb ell terra amunt. Si l'empresa sembla més gran, més treballosa i més plena de perill, cal que es determini o a endur-se'ns convençuts nosaltres o a deixar-nos anar de bones en bones convençut ell. Perquè així si el seguíem el seguiríem amics d'ell i amb delit, i si ens en anàvem, ens en aniríem en seguretat. I el que digui d'això, que sigui anunciat aquí; i en haver-ho sentit, deliberarem segons.

Això semblà bé. Havent triat uns quants homes els envia amb Clearc; els quals pregunten a Cirus què té decidit sobre l'exèrcit. Cirus, respon, que ha sentit a dir que Abròcomas, enemic seu, és a dotze etapes vora el riu Èufrates; i diu que fa compte de dur-los contra ell; que si ell és allí, diu que desitja imposar-li el càstig; però si ha fugit «allí deliberarem què cal fer».

En haver sentit això, els elegits ho reporten als soldats; aquests sospiten que els vol dur contra el rei: amb tot, els sembla bé seguir-lo; Però demanen més paga; i Cirus promet de donar a tots una meitat més del que abans es feien, en comptes d'un daric tres mitjos darics al mes per soldat.

Que marxés contra el rei, fins allí no ho havia sentit a dir ningú; almenys d'una manera oberta.

CAPÍTOL IV

MARXA FINS A L'ÈUFRATES

D'allí fa dues etapes, deu parasangues, fins al riu Psaros, que té d'amplària tres pletres. D'allí fa una etapa, cinc parasangues, fins al riu Píram, que té d'amplaria un estadi (1). D'allí fa dues etapes, quinze parasangues fins a Issos, última ciutat de la Cilícia, vora el mar, poblada, gran i rica. Hi romangueren tres dies, durant els quals arribaren a Cirus els trenta-cinc vaixells del Peloponès, amb Pitàgoras el Lacedemoni d'almirall. Tamus d'Egipte els conduïa des d'Efes, tenint amb ell altres vint-i-cinc naus de Cirus, amb les quals havia assitiat Milet, quan era amiga de Tissafernes, i fet la guerra amb Cirus contra ell. Venia també dalt de les naus Quirísof de Lacedemònia, enviat a cercar per Cirus, seguit de set-cents hoplites que comandava al servei de Cirus. Les naus fondejaren tocant a la tenda de Cirus. Allí els grecs mercenaris que eren amb Abròcomas desertaren d'ell i passaren a Cirus: quatre-cents hoplites, que s'uneixen a l'expedició contra el rei.

D'allí fa una etapa, cinc parasangues, fins a les Portes de Cilícia i de Síria. Eren dues muralles: la de la banda de dins, davant de Cilícia, era ocupada per Siènnesis i una guarnició de Cilicis; la de la banda de fora, davant la Síria, es deia que era guardada per una guarnició del rei. Entre mig de les dues s'esmuny un riu anomenat el Carsos, ample d'un pletre. Tot l'espai entre les dues muralles és de tres estadis; i poc és possible de passar-hi per la força, perquè el pas és estret, i les muralles davallen fins al mar, i per damunt hi ha tot de roques malpetgeres. I és en aquestes dues muralles que s'obren les Portes. Per amor d'aquest pas Cirus fa venir les naus, a fi de desembarcar hoplites part d'ençà i part d'enllà de les Portes, i de passar a despit dels enemics que guardessin les Portes Sirianes; cosa que Cirus creia que faria Abròcomas, que tenia un nombrós exèrcit. Però Abròcomas no va fer-ho, sinó que en sentir a dir que Cirus era a la Cilícia, es retirà de la Fenícia i marxà cap al rei, duent, pel que es deia, un exèrcit de tres-cents mil homes.

D'allí Cirus fa a través de la Síria una etapa de cinc parasangues fins a Mirianda, ciutat poblada per Fenicis, vora el mar. És un lloc comercial, i hi fondegen molts de bastiments de transport. Hi romanen set dies; durant els quals Xènias d'Arcàdia, general, i Pasió de Megara, pujant en un bastiment i posant-hi dins el que tenen de més valor, es fan a la mar, picats, pel que semblava a la majoria, perquè Cirus deixava tenir a Clearc els soldats d'ells que s'havien passat a Clearc per tornar a Grècia i no pas anar contra el rei. Tot d'una que hagueren desaparegut corregué la veu que Cirus els perseguia amb les seves trirrems: uns feien vots perquè fossin agafats, com a traïdors que eren; d'altres els compadien si els atrapessin.

Cirus convocà els generals i digué:

-Xènias i Pasió ens han abandonat. Però sàpiguen bé que no s'han salvat pas com uns esclaus fugitius. Sé bé on van, i no se m'han escapolit pas. Tinc trirrems per poder agafar el bastiment llur. Però, pels déus, el que és jo no els perseguiré pas. No dirà ningú que jo, mentre algú és amb mí me'n serveixo, i quan se'n vol anar l'agafo, el malmeno i l'expolio dels seus cabals. Que se'n vagin doncs, sabent que es porten més malament amb mi que no pas jo amb ells. I més: jo tinc en el meu poder llurs fills i llurs dones, custodiats a Tral·les: però no les en privaré pas, sinó que les recobraran per amor de llur passada virtut envers mí.

Així parlà Cirus; i els grecs, si algun no tenia gaire delit per l'expedició, en sentir la bondat de Cirus el seguiren amb més gust i amb més daler.

Després d'això Cirus fa quatre etapes, vint parasangues, fins al riu Chalos, que té d'amplària un pletre, i és ple de peixos grans i mansuets, que els sirians tenen per uns déus i no permeten que se'ls faci cap mal, com tampoc als coloms. Les viles on van atendar eren de Parisatis, donades per a la seva cintura (2).

D'allí, fa cinc etapes, trenta parasangues, fins a les fonts del riu Dardes, l'amplària del qual és d'un pletre. Allí hi havia el palau de Bèlesis, governador de la Síria, amb un jardí tot gran i bell, que tenia tot el que cada estació produeix. Cirus l'arrasà i cremà el palau.

D'allí fa tres etapes, quinze parasanges, fins a les vores de l'Èufrates, que té quatre estadis d'ample: i s'aixeca allí una ciutat gran i rica, Tàpsac per nom. Hi romanen cinc dies. Cirus, havent enviat a cridar els generals grecs, els diu que el camí serà contra el Gran rei, cap a Babilònia i els dóna ordre de fer-ho saber als soldats, i de convèncer-los de seguir-lo. Els generals convoquen una assemblea i ho anuncien. Els soldats s'enfurismen contra els generals, i diuen, que sabent-ho feia temps, els ho han tingut amagat. Es neguen a anar endavant, si no els donen tants de diners com als grecs que precedentment havien acompanyat Cirus en el viatge cap al seu pare, i això no anant pas a combatre, sinó quan Cirus havia estat cridat pel seu pare. Els generals ho reporten a Cirus, el qual promet de donar a cada home cinc mines (3) d'argent, a llur arribada a Babilònia, i la soldada sencera fins a deixar-los de bell nou aposentats a Jònia.

La majoria dels grecs són convençuts així. Però Menó, abans que es vegés clar el que farien els altres soldats, si seguirien Cirus o no, convoca el seu exèrcit separadament dels altres i diu:

-Soldats, si em creieu, sense perill ni fatiga us fareu estimar més de Cirus que els altres soldats. Què us mano de fer? Ara Cirus suplica als grecs de seguir-lo contra el rei. Jo doncs us dic que ens cal passar el riu Èufrates abans que no es vegi clar el que els altres grecs respondran a Cirus. Si voten per seguir-lo, vosaltres semblareu la causa, havent començat a passar, i com als més zelosos Cirus us en sabrà grat i us ho pagarà: i sap pagar millor que ningú. Si els altres voten que no, refarem tots plegats el camí: i com a únics que haureu obeït, com a més fidels, us farà servir per a les guarnicions, i per als comandaments de companyies, i en qualsevol altra cosa que li demaneu jo sé que trobareu en Cirus un amic.

Havent sentit aquestes paraules obeeixen i travessen, abans que els altres hagin respost. Cirus, en adonar-se que passen, se n'alegra tot, i envia Glos a dir a l'exèrcit:

-Des d'ara jo tinc de què lloar-vos, soldats: però vosaltres també tindreu de què lloar-me a mí, jo m'hi basquejaré, o creieu que no sóc ja Cirus!

Els soldats, plens de grans esperances, li desitgen una bella fortuna. A Menó, diuen, li envià presents esplèndids. Això fet, Cirus travessa, seguit de tota la resta de l'exèrcit.

Dels que passaren el riu, ningú no es mullà més amunt del pit. Els Tapsaquesos deien que mai aquell riu no havia estat passador a peu fins aleshores, sinó en barques; les quals Abròcomas adelantant-se les havia cremades, a fi que Cirus no pogués passar. Semblava doncs que era cosa dels déus, i que clarament el riu s'havia enretirat davant de Cirus, com davant del rei futur.

D'allí travessa la Síria, en nou etapes, cinquanta parasangues, i arriben a les vores de l'Araxes. Hi havia en aquell indret tot de pobles curulls de blat i de vi. Hi romanen tres dies i hi fan provisions.

(1) Sis pletres, o poc més de 180 m.

(2) Els reis de Pèrsia concedien a llurs dones la propietat de països i viles perqué amb les rendes es mantinguessin i es vestissin. Sovint cada feu d'aquests es designava amb el nom de la peça de vestit que era destinat especialment.

(3) La mina pèrsica valia 125 dracmes, l'àtica 100. Una dracma equivalia a poc menys del franc.

CAPÍTOL V

MARXA A TRAVÉS DE L'ARÀBIA DESERTA

D'allí travessa l'Aràbia, tenint l'Èufrates a la dreta, i fa cinc etapes en un desert, trenta-cinc parasangues. En aquest país la terra és una plana, tota igual com un mar, i plena de donzell. Si hi ha res més de planta o de canya, tot és benolent, com aromes: però d'arbre no n'hi ha cap. Els animals són de tota mena sobretot ases salvatges, molts estruços dels grossos, ostardes i gasel·les. Els genets perseguien aquests animals. Els quals, quan algú els perseguia, s'adelantaven corrents i s'aturaven: perquè corrien molt més de pressa que els cavalls; llavors, quan els cavalls els atrapaven de bell nou, tornaven a fer el mateix i no hi havia manera, d'atrapar-los, sino que els genets, escalonant-se a distàncies, els cacessin rellevant-se els cavalls. La carn dels que van agafar s'assemblava a la del cèrvol, però més fina. D'estruç ningú va agafar-ne; els genets que en perseguiren algun, aviat desdigueren: perquè se'ls allunyava escapat, corrent amb totes les cames, i aixecant les ales que les feia servir a tall de vela. Ara, les ostardes, si un les fa aixecar llestament, és fàcil d'agafar-les; perquè tenen la volada curta, com les perdius, i de seguida es rendeixen. Llur carn era exquisidíssima.

Després d'haver travessat aquesta contrada, arriben a les vores del Mascas, ample d'un pletre. Allí hi ha una ciutat deserta, gran, anomenada Corsota: i el Mascas la banya tot al voltant en cercle. Hi resten tres dies i hi fan provisions.

D'allí fan, en tretze etapes, noranta parasangues de desert, tenint sempre l'Èufrates a la dreta, i arriben a les Portes. En aquestes jornades moltes atzembles moriren de fam; no hi havia ni farratge ni arbres: tot el país era pelat. Els que hi habiten desenterren al llarg del riu unes pedres moleres, que faisonen i porten a Babilònia: les hi vénen, i en canvi compren blat, del qual viuen.

El blat mancà a l'exèrcit, i no era possible de comprar-ne sinó al mercat lidià, en el camp bàrbar de Cirus a quatre sigles la càpita de farina de forment o d'ordi (1). Ara, el sigle val set òbols i mig i la càpita feia dues quènices àtiques. Els soldats, doncs, es mantenien de carn.

Hi havia etapes, d'aquestes que es feien d'allò més llargues, quan es volia arribar a l'abast de l'aigua o del farratge. I vet aquí que un dia es presenta un lloc estret i fangós, impracticable per als carros. Cirus s'hi atura amb els primers i els més rics del seu seguici, i dóna ordre a Glos i a Pigres de pendre un destacament de bàrbars per desentollar els carros. Com que li semblen fer-ho amb calma, mana, amb un aire d'ira, als senyors perses que el volten, de posar-se també a tirar dels carros. Llavors es pogué veure un exemple de disciplina. Cadascú de seguida llença la seva sobre-roba de púrpura al mateix indret on s'esqueia i com un que corre per un premi s'engega per un turó tot pendent, amb aquelles túniques sumptuoses i aquelles calces brodades que duien, i fins alguns amb collarets al coll i anells als dits en un moment salten tots dins el fang, més de pressa del que ningú s'afiguraria; solleven els carros i els desentollen.

En suma, era evident que Cirus apressava la marxa sense perdre temps, i sense aturar-se sinó per amor de l'aprovisionament o d'alguna altra cosa necessària, pensant, que com més llest aniria, més poc preparat estaria el Rei per combatre, i com més a pleret, més tropes reuniria el Rei. Perquè era de veure, per qui reflexionés, que l'imperi del Rei és poderós per l'extensió del país, i per la població, però feble per la llargària dels camins i per la dispersió de les forces, si algú fes la guerra amb promptitud.

A l'altra riba de l'Èufrates, i a l'endret del campament en el desert, hi havia una ciutat rica i gran anomenada Carmanda. Els soldats hi compraven els queviures, travessant el riu en raigs, de la següent manera. Omplien de fenc lleuger les pells que tenien per cobertors, després les ajuntaven i les cosien ben estret perquè l'aigua no toqués l'herba seca: damunt d'elles, travessaven el riu i s'enduien els queviures, un vi fet de la mena de gla que lleva la palmera, i grans de mill: perquè era el que més abunda en aquest país.

En aquest lloc es barallaren dos soldats, un de Menó i un de Clearc: i Clearc, judicant que el de Menó no tenia raó, li venta vergassada. El soldat, en tornar al sen campament, ho conta: en sentir-lo els soldats s'indignen, i es posen furiosos contra Clearc. El mateix dia, Clearc, havent anat al pas del riu per vigilar-hi el mercat, tornava a cavall cap a la seva tenda, a través del campament de Menó, i amb pocs homes al seu voltant. Cirus no havia arribat encara, però era pel camí. Un dels soldats de Menó, que asclava llenya, veu Clearc que passa, li tira la destral, i l'erra; un altre li tira una pedra, i un altre, i de seguida molts, per la cridòria que s'aixecà. Clearc es refugia al seu campament, i tot seguit crida a les armes: ordena als hoplites de romandre amb els escuts davant dels genolls, i ell, seguit dels Tracis i dels genets que tenia el seu campament, que eren més de quaranta, la majoria Tracis, arrenca contra la gent de Menó, talment que aquesta, colpida d'astorament, i el mateix Menó, corren a les armes; d'altres resten immòbils, sense saber què fer. Llavors Pròxenos, que s'esqueia a arribar endarrerit, al cap d'un batalló d'hoplites, fa avençar els seus homes entre els dos bàndols, ordena d'abaixar les armes, i suplica a Clearc de no fer aquelles coses. Clearc, que de poc li havia anat que no fos lapidat, s'indigna de sentir que Pròxenos parlés tan tranquilament del seu afront. El commina a sortir del mig. En això arriba Cirus, i s'assabenta de la cosa; empunya tot d'una les javalines, es llença entremig seguit dels seus fidels que allí eren, i exclama:

-Clearc i Pròxenos, i els altres grecs presents, no sabeu el que us feu. Perquè ara us abraoneu els uns amb els altres, penseu que des d'aquest dia jo seré aclaparat i vosaltres ho sereu també al cap de no gaire. Perquè si les nostres coses es giren malament, tots aquests bàrbars que veieu seran més enemics nostres que els que van amb el Rei.

En sentir aquests mots, Clearc entrà en el seu seny; els dos bàndols s'apaivaguen, i deixen les armes a lloc.

(1) La cápita així equivaldria a uns 2'19l, i el sigle a uns 1'20 francs. Es tracta doncs d'un preu d'usurers. Cada home consumint una quènice de blat diària, hauria gastat 2'40 fr., quan la seva consignació per queviures no era sinó de 31 c.

CAPÍTOL VI

TRAICIÓ D'ORONTAS

Avançant des d'aquí, apareixien tot de petjades de cavall, i fems: hom conjectura que és el rastre ben bé de dos mil cavalls. Aquest destacament, guanyant la davantera, cremava els farratges i tot allò altre que pogués ser útil.

Orontas, persa de nissaga reial, i que se l'anomenava com dels millors guerrers perses, forma el projecte de traïr Cirus; i ja abans li havia fet la guerra, havent-s'hi reconciliat. Diu a Cirus que si li dóna mil cavalls pararà una emboscada a la cavalleria que li crema la davantera, i la destroçarà, o agafarà molts presoners, impedirà els incendis, i farà que l'enemic no pugui anunciar al rei que hagi vist l'exèrcit de Cirus. A Cirus, en sentir-lo parlar així, li sembla que és aventatjós, i li mana de pendre un escamot de cadascun dels generals.

Orontas, pensant-se que els genets eren a punt de marxa, escriu una lletra al rei, que ve portant tants de cavalls com pot: i l'invita a dir als seus que el rebin com un amic. En la lletra li retreia el record de la seva antiga amistat i de la seva fidelitat. Dóna aquesta lletra a un home fidel, almenys lo hi tenia: però aquest l'agafa i la dóna a Cirus. En llegir-la, Cirus fa agafar Orontas, convoca a la seva tenda set dels principals perses del seu seguici, i dóna ordre als generals grecs de dur els hoplites, i de disposar-los en armes al voltant de la seva tenda. Així ho fan, duent prop de tres mil hoplites. Crida igualment al consell Clearc, que li semblava a ell com a tots els altres, el qui més consideració mereixia dels grecs. En sortir, Clearc contà als seus amics com havia tingut lloc el jutjament d'Orontas, perquè no era cap secret.

Diu que Cirus començà amb aquest discurs:

-Us he convocat, amics, per asistir amb vosaltres el que sigui just, davant dels déus i dels homes, que jo faci d'Orontas. Aquí el teniu. De primer, el meu pare me l'ha donat perquè em donés oïda, a mi; després ell, obeint, com diu ell mateix, al meu germà, ha fet armes contra mi, i s'ha apoderat de la ciutadella de Sardes. Llavors jo li he fet la guerra, de manera de fer-li desitjar la fi de les hostilitats, i li he pres la mà dreta i li he donat la meva. Després d'això-diu,-oh Orontas, ¿és que t'he fet cap tort?

Orontas respongué que no. I Cirus tornà a preguntar:

-Amb tot, més tard, com tu mateix confesses, sense haver rebut cap ofensa de mí, ¿no t'has passat als Misians i has fet tant de mal al meu territori com has pogut?

Orontas digué que sí.

-Quan has conegut-continuà Cirus-on arribava la teva potència, ¿no has vingut a l'altar d'Àrtemis a dir-me que t'havies penedit, i un cop m'has tingut enternit no m'has donat la teva fe i has pres la meva?

Orontas hi convingué igualment.

-¿Quin tort has rebut, doncs, de mi-continuà Cirus,-per començar evidentment per tercera vegada a conspirar contra mi?

I en dir Orontas que no havia rebut cap tort, Cirus pregunta:

-¿Confesses, doncs, que has estat injust amb mi?

-Sí, cal confessar-ho-respongué Orontas.

Llavors Cirus tornà a preguntar:

-¿Podries, doncs, encara, esdevenint l'enemic del meu germà, ser per a mi un amic fidel?

I l'altre respongué:

-Ni que ho fos, oh Cirus, no t'ho semblaria mai.

Llavors Cirus digué als presents:

-El que aquest home ha fet, ho reconeix. Tu el primer, Clearc, pronuncia el teu parer què et sembla.

Clearc digué:

-Jo aconsello de treure'ns d'entre peus aquest home, com més aviat millor, a fi de no haver-nos-en de guardar més, i de tenir quietud, pel que respecta a ell, per fer bé als qui ens vulguin ésser amics.

I diu que els altres s'adheriren a aquesta opinió. Llavors, a una ordre de Cirus, tothom, fins els seus parents, s'aixecaren i agafaren Orontas de la cintura, que era condemnar-lo a mort; i tot seguit se l'endugueren els que en tenien l'ordre. En veure'l sortir els que abans s'agenollaven davant d'ell, també llavors s'agenollaren, tot i saber que el duien al suplici.

Després que va ser introduït a la tenda d'Artapates, el més fidel dels portaceptres de Cirus, ningú no ha tornat a veure mai Orontas ni viu ni mort, ni ha dit ningú, per haver-ho vist, com va morir. Els uns, feren unes conjectures, els altres unes altres; i no ha aparegut mai enlloc la seva tomba.

CAPÍTOL VII

ARRIBADA A BABILÒNIA

D'allí fan, a través de la Babilònia, en tres jornades, dotze parasangues. A la tercera jornada cap a mitja nit, Cirus passa en mig de la plana revista dels grecs i dels bàrbars: perquè li semblava que l'endemà a trenc d'alba el rei vindria amb el seu exèrcit a presentar-li batalla. Encarrega a Clearc el comandament de l'ala dreta, a Menó el Tesalià el de l'ala esquerra, i ell mateix arrenglera les seves pròpies tropes. En acabat de la revista, a punta de dia, uns desertors vinguts de la banda del Gran Rei porten al Cirus notícies sobre l'exèrcit reial. Cirus convoca els generals i els capitans grecs, escateix amb ells com faria la batalla, i els exhorta encoratjant-los amb aquestes paraules:

-Oh Grecs, no us duc pas d'aliats perquè em manquin bàrbars, sinó perquè crec que sou millors i més forts que molts dels bàrbars, i per això us he pres amb mi. Vegeu doncs de ser dignes de la llibertat que posseïu, i per la qual jo us dic feliços. Perquè, sapigueu-ho bé, jo pendria aquesta llibertat a canvi de tot el que tinc i encara més. A fi que conegueu a quin combat aneu, jo que el conec vull fer-vos-en sabedors. La munió és immensa, i arremeten amb una gran cridòria: però si sosteniu ferm, jo estic segur d'avergonyir-me quan veureu quins homes tenim en el nostre país. Però vosaltres sigueu homes i porteu-vos com a valents, que aquell de vosaltres que voldrà tornar a la seva pàtria, jo li faré tornar envejat de tothom: però espero fer de manera que molts s'estimaran més el que trobaran vora meu que el que trobarien a casa.

Llavors Gaulites que era allí, refugiat de Samos i fidel a Cirus, digué:

-Cirus, n'hi ha que diuen que ara promets molt perquè et trobes en un perill imminent, però que si tot te va bé, diuen que no te'n recordaràs més. D'altres diuen que ni que te'n recordessis i volguessis no podries pagar el que promets.

En haver sentit aquestes paraules, Cirus digué:

-Però, companys, l'imperi dels meus pares s'estén cap a migdia, fins a uns països inhabitables a causa de la calor; i cap a la banda de l'Ossa, a causa del fred; de tot el que hi ha al mig, ne són sàtrapes els amics del meu germà. Si nosaltres vencem bé cal que en fem senyors els nostres amics; talment que no temo pas de no tenir què donar a cadascun dels meus amics si la cosa reix bé, sinó de no tenir prou amics a qui donar. I a vosaltres, Grecs, us donaré a més a més una corona d'or a cadascú.

Els que sentiren aquestes paraules posaren molt més delit i les reportaren als altres. Els generals i fins alguns altres grecs entraren on era Cirus, demanant per saber què tindrien, si eren vencedors; i ell els acomiadava a tots amb el cap omplert.

Tots els que conversaven amb ell li aconsellaven de no combatre ell en persona, sinó d'estar-se a la reraguarda. I en aquella avinentesa Clearc preguntà si fa no fa a Cirus:

-¿Es que penses, Cirus, que el teu germà voldrà combatre en persona?

-Per Zeus-digué Cirus,-si és de debò fill de Darius i de Parisatis i germà meu, jo no li pendré pas el lloc sense brega.

Llavors, durant l'armament, es va fer el recompte dels grecs: deu mil quatrecents escuts i dos mil cinc cents peltastes; i els bàrbars que anaven amb Cirus, deu miríades i com a vint carros armats de falç. Els enemics diuen que eren cent vint miríades i dos cents carros, armats de falç, sense comptar sis mil cavalls comandats per Artagerses i arrenglerats davant del rei. L'exèrcit del rei era comandat per quatre caps, estrategues o generals, cadascun tenint a les seves ordres trenta miríades, Abròcomas, Tissafernes, Gòbrias, Arbeces. I d'aquests ne foren presents a la batalla noranta miríades, i de carros armats de falç cent-cinquanta; perquè Abròcomas féu tard de cinc dies a la batalla, arribant de la Fenícia. I tot això els desertors enemics vinguts de la banda del Gran Rei ho feren avinent a Cirus abans de la batalla; i després de la batalla, els enemic agafats reportaren el mateix.

D'allí Cirus fa una jornada, tres parasangues, amb totes les tropes formades, les gregues i les bàrbares: perquè creia que el rei atacaria aquell mateix dia. Cap a mitjan d'aquesta jornada troba en efecte un fossat cavat, pregon, de una amplària de cinc brasses i una fondària de tres. El fossat s'estenia per la plana amunt, en una llargària de dotze parasangues, fins a la muralla de la Mèdia. Allí hi ha els canals que deriven del Tigris: són quatre, d'una amplària d'un pletre, i força pregons; i hi naveguen barques que duen blat. Es llencen dins l'Èufrates, i deixen entre l'un i l'altre una distància d'una parasanga; i els travessen ponts.

Vora l'Èufrates, entre el riu i el fossat, hi havia un passatge estret com d'una vintena de peus. Aquest fossat el Gran Rei l'havia fet fer a tall de trinxera, en assabentar-se que Cirus avençava contra ell. Cirus i el seu exèrcit passen aquest freu, i es troben a l'altra banda del fossat. En tot aquell dia el Rei no presenta batalla; però es veuen moltes petjades de cavalls i d'homes que es retiren. Cirus llavors fa venir l'endevinaire Silanos d'Ambràcia, i li dóna tres mil darics, perquè onze dies abans d'aquell li havia dit, mentre sacrificava, que el Rei no presentaria batalla en deu dies. I Cirus li havia dit:

-Ja no hi haurà batalla, si no n'hi ha aquests dies: si dius la veritat, et prometo deu talents (1).

I era aquest or que ara li pagava, perquè s'havien escolat els deu dies.

Com que el rei no havia destorbat que l'exèrcit de Cirus travessés el fossat, Cirus va creure, i els altres també, que havia desdit de combatre; de manera que l'endemà Cirus marxava amb més descurança. El tercer dia avença, segut en el seu carro, amb molt poca gent davant d'ell: la majoria marxava a la desbandada, i molts fins es feien portar les armes en els carros i adzembles.

(1) El talent valia 6,000 dracmes, o sigui uns 5,560 francs.

CAPÍTOL VIII

BATALLA DE CUNAXA l MORT DE CIRUS

Ja era cap a l'hora que la plaça és plena, i ja s'éra vora l'indret on es feia compte de desenganxar, quan de sobte Patègias, senyor persa, un dels fidels de Cirus, apareix corrent a galop desfet, amb el cavall tot suat, i crida tot d'una a tothom que ensopega en llengua bàrbara i en grec, que el rei avença amb un exèrcit nombrós, aparellat com per una batalla. Llavors hi hagué un gran batibull: els grecs i tothom pensen de seguida que el rei els caurà damunt sense estar formats. Cirus salta del carro, revesteix la cuirassa, puja a cavall, agafa les javalines, i dóna ordre a tothom d'armar-se i de col·locar-se cadascú en el seu rengle.

Es formen a correcuita: Clearc, a l'ala dreta, i recolzant en l'Èufrates; Pròxenos el continua seguit dels altres generals, i Menó i les seves tropes ocupa l'ala esquerra de l'exèrcit grec. De l'exèrcit bàrbar, la cavalleria paflagònia, cap a un miler d'homes, es col·loca vora Clearc a la dreta, amb el cos de peltastes grecs, i a l'esquerra Arieu, lloctinent de Cirus, amb la resta dels bàrbars. Cirus es posa al centre, amb els seus cavallers en nombre de sis cents, armats de cuirasses, de cuixeres i d'elms, tots llevat de Cirus. Cirus es col·locava per a la batalla amb el cap nu. Es diu, en efecte, que és costum dels perses d'anar amb el cap nu quan afronten els perills de la guerra. Els cavalls que seguien Cirus portaven tots frontals i pitrals; els genets tenien sabres a la grega.

Ja era migdia i els enemics no es mostraven enlloc; però cap a la tarda, apareix una polsaguera com un núvol blanc, que en poca estona esdevingué una negror que cobreix bon troç del pla. Quan són més a prop, aviat el bronze lluenteja, i es fan obiradores les llances i els rengles. Era la cavalleria de cuirasses blanques pertanyent a l'ala esquerra de l'enemic: Tissafernes diuen que la comandava. Vénen de seguida els gerròfors (1), després els hoplites amb escuts de fusta fins als peus; els quals diuen que eren egipcians: i altres cavallers, i altres arquers, tots formats per nacions, cada nació avençant en columna plena. Davant, deixant grans distàncies entre ells, anaven els carros anomenats portafalç; i tenien les falç agafades al fusell, les unes esteses de biaix, les altres sota els seients, mirant a terra, per tallar de cap a cap tot allò que encontressin. El pla era de llançar-los contra els batallons grecs, i de rompre'ls.

El que Cirus havia dit, quan havent convocat els grecs recomanava de resistir la cridòria dels bàrbars, fou desmentit: perquè avençaven no amb crits, sinó en tant de silenci com era possible, tranquil·lament, a un pas igual i calmós.

Llavors Cirus, passant al llarg de la línia amb Pigres, el seu intèrpret, i tres o quatre més, crida a Clearc de conduir la seva tropa cap al centre mateix dels enemics perquè allí era el Rei:

-Si vencem aquí, diu, tot és nostre.

Clearc, veient el cos del centre, i sentint a dir a Cirus que el Rei era enllà de l'esquerra dels grecs: perquè el Rei tanta més munió tenia, que el seu centre desbordava l'esquena dels grecs: Clearc doncs no volgué desagafar la seva ala dreta de les vores del riu, per por de ser voltat pels dos flancs; però respongué a Cirus, que vigilaria que tot anés bé.

En aquest endemig l'exèrcit bàrbar avençava en bon ordre; El cos dels grecs, romanent en el mateix lloc, es completa amb soldats que arriben encara a llurs rengles. Cirus, passant al llarg de la línia, a no gaire distància del front, contemplava els dos exèrcits, ara girant els ulls als enemics, ara als amics. Quan un soldat de l'exèrcit grec, Xenofont d'Atenes, en veure'l pica al seu encontre i li pregunta si té cap ordre a donar. Cirus s'atura, i li mana de dir a tothom que els sacrificis han estat bons i les víctimes bones. Això dit, sent una remor que corre a través de les files, i pregunta quina remor és. Xenofont diu, que és el mot d'ordre que passa ja per segona vegada. Cirus s'estranya que l'hagin donat, i pregunta quin és aquest mot d'ordre. Xenofont respon que «Zeus Salvador i Victoria». I Cirus en sentir-ho:

-Doncs bé, l'accepto-diu-i que així sigui!

Havent això dit, mena cap al seu lloc. No hi havia ja més que tres o quatre estadis de l'una falanx a l'altra, quan els grecs canten un pean i surten cap a l'encontre dels enemics.

Una part de la falanx avença com una maror; la resta segueix a pas de carrera: i aviat tots els grecs, llançant el crit ordinari de «Helelen» en honor d'Eniàlios (2), arriben corrents. I n'hi ha que diuen que feien soroll amb els escuts contra les piques per esverar els cavalls. Abans d'arribar a tret d'arc, els bàrbars giren cua i fugen; els grecs els persegueixen amb totes les forces, i es criden els uns als altres de no córrer en desordre, sinó de seguir en formació. Per altra banda, els carros eren duts els uns a través dels mateixos enemics, els altres a través dels grecs, buits de conductors. Els grecs, però, en veure'ls venir de lluny, obren les files; només n'hi hagué un que, embadalit com en un hipòdrom es deixà agafar; i tot i això diuen que no va pendre cap mal; ni cap altre dels grecs en aquesta batalla, no va pendre cap mal tampoc, si no és a l'ala esquerra; un que va ser ferit per una fletxa, diuen.

Cirus, veient els grecs vencedors i perseguint tot allò que tenien davant, s'omple d'alegria i ja és saludat com a rei pels qui el volten; amb tot no es deixa dur a perseguir, sinó que manté en columna atapeïda la seva tropa de sis cents cavallers, i observa què farà el rei. Perquè sabia que estava al mig de l'exèrcit persa. Tots els caps dels bàrbars comanden estant-se al bell mig de llurs tropes, creient així que són en més seguretat si tenen forces a cada costat d'ells: i si tenen una ordre a donar l'exèrcit pot haver-ne esment en la meitat del temps. El rei, doncs, col·locat al bell mig de les seves tropes, quedava fora de l'ala esquerra de Cirus. Així, com que ningú el combatia de front ni a ell ni a les tropes arrenglerades al seu davant, fa un moviment de conversió com per voltar l'altre exèrcit. Cirus, tement que no agafi els grecs per l'esquena i els destroci, li pica a l'encontre, i carregant amb els sis cents homes venç els que estaven arrenglerats davant del rei i llança en fuga els sis mil: fins diuen que occí amb la seva pròpia mà Artagerses, que els comandava.

Un cop iniciada la desfeta, els sis cents cavallers de Cirus s'esbarrien i es llancen a la persecució, llevat d'uns quants, molt pocs, que romanen entorn d'ell, gairebé únicament els anomenats comensals. Estant amb ells, obira el rei i el batalló que el volta: i tot d'una no es pot contenir, sinó que dient: «Veig l'home!» es precipita damunt d'ell, li venta cop al pit i el fereix a través de la cuirassa, com diu Ctèsias el metge, que fins diu que ell mateix li curà la ferida; però al mateix moment de ventar el cop, algú l'encerta sota l'ull amb una javalina tirada amb força. I allí en aquell combat entre el Rei i Cirus i els que els voltaven, de l'un costat i de l'altre, Ctèsias diu quants són els que moriren entorn del Rei, perquè ell era a la seva vora. Cirus mateix hi va morir, i sobre el seu cos jeien vuit dels principals del seu seguici. Artapates, el més fidel dels portaceptres, pel que diuen, en veure Cirus caigut, salta del cavall i s'abraça al seu cos. I els uns diuen que el rei manà a algú que el degollés sobre el cos de Cirus; d'altres, que es degollà ell mateix, arrencant-se de la simitarra; perquè en tenia una d'or, i portava també un collaret, braçalet i les altres joies com els més nobles dels perses; perquè Cirus l'estimava per la bona voluntat i la fidelitat que li tenia.

(1) Portadors de gerron, petit escut persa, rectangular, de vímet cobert de pell, que podia ser plantat a terra mitjançant un puntal per cobrir el soldat mentre llançava les seves fletxes.

(2) Apel·latiu d'Ares o Mars.

CAPÍTOL IX

ELOGI DE CIRUS

Així finà Cirus, dels perses que visqueren després de Cirus l'Antic, l'home més reial i més digne de l'imperi, com ho confessen tots aquells que semblen haver-lo tractat. De primer, era encara un nen, educat amb el seu germà i amb els altres infants, que ja se'l tenia com el millor de tots en tota cosa. Perquè els fills dels perses més distingits són educats a les portes del rei: allí tothom hi observaria un gran seny, allí no s'hi sent a dir ni s'hi veu res de vergonyós. Les criatures veuen com els uns són honorats pel rei, i ho senten a dir, i com d'altres incorren en la seva desgràcia: de manera que tot d'una, bo i criatures aprenen de comandar i de ser comandats.

Cirus semblà ser d'antuvi el més respectuós dels de la seva edat; obeïa als vells fins millor que els de naixença més baixa que ell; després era molt amic dels cavalls i els manejava amb la més gran habilitat del món; se'l judicava en els exercicis guerrers, el tir a l'arc i el llançament de la javalina, com el més amic d'apendre i el qui més s'hi practicava. Quan la seva edat li ho va permetre, fou el més amic de la cacera i el més apassionat dels perills que es corren amb les bèsties. Un ós un dia se li va tirar damunt, sense que ell tremolés sinó que va abraonar-s'hi, i l'ós havent-lo fet caure del cavall, en rebé ferides de les quals duia ben visibles les cicatrius; però al capdavall l'occí i va fer ric i feliç el primer que l'havia vingut a socórrer.

Enviat pel seu pare en qualitat de sàtrapa a la Lídia, la gran Frígia i la Capadòcia, i designat així mateix general de totes les tropes que tenen obligació de reunir-se en el pla del Castol, mostrà d'antuvi que allò que més preava, si pactava amb algú i si feia amb algú cap contracte, i si prometia res a algú, era de no enganyar en res. I així tenia la confiança de les ciutats, que li eren sotmeses, i la confiança dels particulars; i si algú li havia esdevingut enemic, un cop havia tractat amb Cirus tenia la seguretat de no haver de sofrir res contra els pactes. En conseqüència, quan va fer la guerra a Tissafernes, totes les ciutats es decidiren de bona gana per Cirus en comptes de Tissafernes, llevat dels Miletencs; i encara aquests el temien, perquè no volia abandonar els refugiats. En efecte, demostrà, com havia dit, que no els abandonaria mai, després que una vegada havia estat llur amic, encara que llur nombre minvés i encara que els anessin més malament les coses.

Se'l veia, si algú li havia fet res de bo o de dolent, afanyar-se per vèncer ell: i reportaven d'ell aquest desig, que dessitjava de viure prou temps per vèncer a beneficis aquells que li havien fet bé, i a venjança aquells que li haguessin fet mal. Per això doncs tothom volia confiar-li, a ell més que a ningú del nostre temps, la seva fortuna, la seva ciutat, la seva persona. No és pas tampoc que ningú pugui dir, que es deixés enriure pels malfactors i els injustos, ans els castigava més sense consideració que ningú. Sovint es veien per les carreteres gent a la qual mancaven els peus i les mans i els ulls: de manera que, dins la província de Cirus, tothom, grec o bàrbar que no fes tort a ningú podia viatjar sense por, anar on volia i portar el que li venia bé. Era un fet reconegut que honorava amb preferència els valents a la guerra. La seva primera guerra fou contra els Písides i els Misians; dirigint ell mateix en persona la campanya en aquests països, a aquells que veié afrontar de bon delit els perills, els féu governadors de les províncies conquistades i els honorà amb altres presents; de manera que semblava pretendre que els valents havien de ser els més feliços, i els covards els esclaus dels valents. En conseqüència, eren a dojo els qui volien córrer per ell al perill allí on es podia pensar que Cirus ho reparés.

Pel que fa a la justícia, si algú li apareixia com volent assenyalar-se per la seva, ho feia tot per enriquir-lo més que no pas els qui amaven els profits injustos. Així és com tot li era administrat equitativament i com tenia un veritable exèrcit. En efecte els generals i els capitans venien a ell per mar, no amb vista als diners, sinó perquè sabien que era més profitós d'obeir bé a Cirus, que no pas la soldada de cada mes. Quan un el servia bé en alguna cosa que ell encomanés, mai no deixava aquest zel sense recompensa. Per això s'ha dit que Cirus tingué en tot els millors agents.

Quan veia algun intendent que s'assenyalava per la seva justícia, que millorava el país que regia, i que es feia rendes, no li llevava mai res, sinó que encara li'n donava més: de manera que treballaven de gust i adquirien amb confiança, i per altra banda el que un hagués menjat ho amagava a Cirus. Perquè no es veia que envegés les riqueses clares, però provava de servir-se dels tresors amagats. Tots els amics que s'havia creat, dels quals coneixia l'afecte i judicava auxiliars aptes per a empendre el que s'escaigués a voler empendre, és cosa reconeguda per tothom que no hi havia ningú que sapigués afalagar-los com ell. I com que de vegades ell mateix es creia en necessitat d'amics per tal de tenir auxiliars, també ell provava de ser per als seus amics un auxiliar excel·lent així que remarcava el que desitgés cadascú.

Era l'home del món, jo penso, que rebia més presents, per moltes raons; però també més que ningú els distribuïa entre els seus amics, mirant els gustos de cadascú i el que veia que cadascú necessitava més. Tot el que li enviessin d'agenç del cos, ja fos per a la guerra, ja fos per a l'ornament, conten que deia que el seu cos no podia portar-ho pas tot, i que uns amics ben agençats els considerava com el millor ornament d'un home. Que hagués vençut els seus amics en magnificència i en benifets no és res d'estrany, perquè era més poderós; però que els sobrapassés en atencions, i en desig de fer-los plaer, això el que és a mi em sembla més admirable. Perquè Cirus sovint els enviava gerres, mig plenes de vi, quan ne rebia de bo, dient que feia molt de temps que no havia trobat un millor vi que aquell: «Te n'envia doncs i et prega de beure-l avui amb els que més estimes.» Sovint enviava oques a mig menjar i meitats de pans i altres coses així, encomanant al portador de dir: «Cirus ho ha trobat exquisit: i vol, que tu també ho tastis.» Quan el farratge era d'allò més rar, i que ell pels vailets i per la cura que tenia se n'havia pogut procurar, enviava a tots cantons a dir als seus amics de pendre aquell farratge per a llurs cavalls de sella, a fi que el dejuni no els privés de portar els seus amics. Si mai anava per algun indret on l'haguessin de veure molts ulls, cridava els seus amics i conversava amb ells sèriament, a fi que es veiés clar quins era que estimava.

De manera que el que és jo, pel que sento a dir, no crec que ningú entre els grecs ni entre els bàrbars hagi estat més amat que ell. Vet-en-aquí una prova. Tot i que Cirus era sotmès del rei ningú no es passà d'ell a Artaxerxes; Orontas sol va provar-ho, i aviat va trobar que l'home que havia pres per confident, era més afeccionat a Cirus que no pas a ell. En canvi quan els dos prínceps esdevingueren enemics, molts es passaren del Rei a Cirus, i d'aquests la gent que el Rei estimava més, però que creien que en ser valents trobarien una recompensa més digna vora Cirus que no pas vora del Rei. A la mort de Cirus va haver-hi una gran prova que ell era personalment bo, i que sabia destriar bé els fidels, afeccionats i segurs. Ell mort, tots els amics i comensals que el voltaven moriren combatent per Cirus, llevat d'Arieu: el qual es trobava format a l'ala esquerra, manant la cavalleria: i en saber que Cirus havia caigut, fugí amb totes les tropes que duia.

CAPÍTOL X

SEGONA PART DE LA BATALLA

En el lloc mateix fou tallada la testa i la mà dreta de Cirus. El Rei i els seus, perseguint els fugitius, entren dins el camp de Cirus. La gent d'Arieu no fa ja cap resistència, sinó que fugen a través de llur camp cap a l'etapa d'on havien partit, i que era, diuen, a quatre parasangues de la carretera. El Rei i la seva tropa ho barregen tot i agafen la concubina de Cirus, una focea que diuen que era discreta i bella. Una milesiana més jove, agafada pels soldats del rei, fugí nua cap a la banda dels grecs armats que guardaven els bagatges; formen per resistir, occeixen bona colla dels rapinyadors i uns quants d'ells també hi moren: però no fugen, i salven no solament la dona sinó que tot allò altre que hi havia en llur quarter, efectes i homes, també ho salven.

Llavors el Rei i els grecs eren com a trenta estadis lluny els uns dels altres: els uns, perseguint el que els era davant com si haguessin vençut a tothom; els altres barrejant com si ja tots haguessin vençut. Però en adonar-se'ls grecs que el Rei amb el seu exèrcit era entre els bagatges, i el Rei pel seu cantó sentint a dir a Tissafernes, que els grecs després de vèncer l'ala que tenien enfront, avençaven en persecució dels fugitius, llavors el Rei aplega la seva gent i la forma; Clearc, per la seva banda, crida Pròxenos, perquè era el que tenia més a la vora, i deliberen si enviaran un destacament o bé si aniran tots al campament per defensar-lo.

En aquest punt, el Rei es veu clar que vol atacar de bell nou, pel que sembla, per reraguarda. Els grecs, girant en rodó, es disposen a rebre'l si ataca per allí. però el Rei pren una altra direcció, i torna les tropes pel camí que havia seguit quan desbordava l'ala esquerra. Duia amb ell els desertors que s'havien passat als grecs durant la batalla, i Tissafernes amb la seva gent. El qual Tissafernes no havia pas fugit al primer encontre: al contrari, havia penetrat al llarg del riu a través dels peltastes grecs: i en penetrar no havia occit ningú, mentre que els grecs, que s'havien obert, colpien i disparaven contra ell. Al cap d'aquests peltastes era Epístenes d'Amfípolis, que passava per home prudent. Tissafernes doncs, duent la pitjor part, s'havia retirat, no pas que tornés enrera, i, pervingut al camp dels grecs s'hi havia encontrat amb el rei; i ara tornava amb les tropes reunides.

Quan foren a l'altura de l'ala esquerra dels grecs, temeren els grecs que no els ataquessin de flanc, i que envoltats de tots cantons, no els fessin a trossos: i els semblà que valia més de plegar l'ala i arredossar-la al riu. Mentre deliberen, el rei, reprenent la mateixa posició, estableix la falanx en front d'ells, tal com la tenia al començament de la batalla. En veure els grecs que els bàrbars eren a prop i arrenglerats, canten de bell nou el pean i carreguen, encara amb més daler que a la primeria. Per llur cantó els bàrbars no els esperen, sinó que fugen més de pressa que abans; els grecs els empaiten fins a un llogarret on s'aturen. Part damunt d'aquest llogarret hi havia un turó, al cim del qual la tropa del rei havia donat el tomb; no hi havia infanteria; però el turó era ple de cavalls, talment que no es distingia el que passava: deien que es veia l'estandard reial, una àguila d'or damunt l'asta d'una pica, amb les ales esteses.

En dirigir-s'hi els grecs, la cavalleria abandona aquest turó no pas en massa, sinó els uns per aquí, els altres per allà; el turó resta nu de cavalls: a la fi tots es retiren. Clearc doncs no puja al turó, sinó que fent aturar la tropa al peu envia Lici de Siracusa i un altre al cim amb l'ordre de veure el que hi ha dalt del turó i de reportar-li-ho. Lici s'hi arribà i en haver vist, reporta que fugen corrents.

Ara, això s'esdevenia gairebé al pondre's el sol. Els grecs s'aturen i posen les armes en terra per reposar. Amb tot, s'admiren que Cirus no aparegui enlloc, ni que ningú de la seva banda es presenti, perquè no savien que fos mort, ans conjeturaven que havia partit en persecució de l'enemic, o que s'havia adelantat per pendre alguna posició. Escateixen doncs entre ells si romanent allí hi faran venir els bagatges, o bé si se'n tornaran al campament. Els sembla millor de tornar-se'n i arriben cap a l'hora de sopar a les tendes. Tal va ser la fi de la jornada.

Troben llurs efectes la major part rampinyats, així com res tenien de menjar o de beure; i els carros curulls de farina i de vi que Cirus havia preparat, a fi de distribuir-los als grecs si mai cap fretura s'apoderés de l'exèrcit, i que es deia que eren cap a tres cents carros, també els havien rapinyat les tropes del rei. De manera que la majoria dels grecs van estar-se sense sopar, i ja no havien dinat: perquè abans que l'exèrcit desenganxés per dinar, el rei havia aparegut. Així és, doncs, com van passar aquella nit.