Els Deu Mil - читать бесплатно онлайн полную версию книги автора Ксенофонт (LLIBRE IV) #6

LLIBRE IV

[Tot allò que s'esdevingué durant l'expedició cap a les terres altes fins a la batalla, i després de la batalla, durant la treva que pactaren el Rei i els grecs, companyons de marxa de Cirus, i per fi, la lluita sostinguda pels grecs després que el Rei i Tissafernes violaren les treves i que l'exèrcit persa es posà en llur persecució, ha estat exposat en els llibres precedents.]

CAPÍTOL PRIMER

ARRIBADA AL PAÍS DELS CARDUCS. DIFICULTATS

Quan van haver arribat a l'indret on el riu Tigris esdevé impossible de passar per l'amplada i la fondària que té, sense que tampoc es pugui vorejar, ja que les muntanyes Carduques s'aboquen a pic sobre el riu, els generals decidiren avençar puigs a través. Sabien pels presoners que, en havent passat les muntanyes Carduques, podrien travessar, si volien, les fonts del Tigris, a Armènia, i si s'ho estimaven més, tombar-lo. I deien també que les fonts de l'Èufrates no eren lluny de les del Tigris: i així és.

Els grecs fan d'aquesta manera la invasió del país dels Carducs. Procuren de passar d'esmunyedís, i guanyar per mà l'enemic abans que s'apoderi de les altures. Cap al moment de la darrera vetlla, que no restava de la nit sinó el temps just per a travessar la plana a favor de les ombres, s'aixequen a un senyal donat i marxant arriben a trenc d'alba als puigs. Quirísof anava al cap de l'exèrcit, amb la seva divisió i tots els gimnetes, Xenofont seguia amb els hoplites de la reraguarda, sense tenir cap gimneta amb ell: perquè no semblava haver-hi cap perill, en anar amunt, que ningú ataqués per darrera. Quirísof puja al cim, abans que cap enemic se n'adoni; després continua; i la resta de l'exèrcit el segueix, d'altura en altura que va franquejant, fins als pobles situats dins les valls i dins els fondals de la serra.

Els Carducs abandonen llavors les cases, enduent-se dones i infants, i fugen cap a les muntanyes. Els queviures s'hi troben a dojo. Les cases estaven proveïdes de molts utensilis de bronze. Els grecs no se'n porten res, ni persegueixen els habitants, abstenint-se, per si els Carducs consentirien potser a deixar-los passar com a través d'un país amic, vist que ells eren enemics del Rei.

Quant als queviures, prenen tot allò que els ve a les mans: perquè hi havia urgència. No obstant els Carducs no escolten a qui els crida, ni mostren cap disposició amical. Així quan la rerassaga dels grecs davalla del cim als pobles, que ja era fosc (perquè el camí essent molt estret, la pujada i la davallada els havia pres tot el dia), llavors uns quants carducs es reuneixen, es llancen damunt dels endarrerits, en maten alguns i en fereixen d'altres a cops de pedra i de fletxa, pocs com eren; perquè l'exèrcit grec els havia caigut damunt d'improvís. Si se n'haguessin reunit més, una gran part de l'exèrcit hauria corregut el perill de ser destroçada. Aquella nit s'acantonen així en els llogarrets. Els carducs encenen tot de focs entorn damunt les muntanyes, i hom s'espia mutuament.

A punta de dia, els generals i els capitans dels grecs reunits, decideixen de marxar no duent més atzembles que les indispensables i més vàlides, abandonant les altres; i de deixar anar tots els presoners fets darrerament i retinguts esclaus a l'exèrcit. Perquè el gran nombre d'atzembles i de presoners retardava la marxa; molts soldats, encarregats de captenir-se'n, esdevenien inútils per al combat; i calia procurar-se i portar el doble de queviures, amb tanta gent. Acord és pres; l'herald proclama de fer-ho així.

Després de dinar, l'exèrcit es posa en marxa. Els generals, aturats en un freu, si troben alguna de les coses dites que no ha estat abandonada, la lleven: tothom creu, llevat de si algú passa d'amagada algun minyó bonic o alguna bonica dona que els hagués enamorat.

Tot aquell dia marxen així, ara combatent, ara reposant. L'endemà esclata una gran tempesta. Amb tot, és necessari d'avençar: perquè no hi ha prou queviures. Quirísof mena, Xenofont és a la reraguarda. Els enemics ataquen vigorosament, i, essent el terreny estret, poden aviar els arcs i les fones de prop. Talment que els grecs, obligats a perseguir-los i a recular de bell nou, avencen lentament. Sovint Xenofont donava ordre d'aturar-se, quan els enemics estrenyien fort. Per la seva banda, Quirísof, quan se'n transmetia l'ordre, s'aturava; però aquesta vegada, en comptes d'aturar-se, es posa a marxar més de pressa i comandant de seguir-lo. Era clar que passava alguna cosa. Com no hi havia lleure d'anar-hi per veure la causa de la pressa, la marxa de la reraguarda esdevingué quasi una fuga.

Allí es va perdre un valent soldat, Cleònim de Lacedemònia: una fletxa li travessà l'escut i la casaca fins a les costelles; a Bàsias d'Arcàdia una altra li foradà el cap de banda a banda. En haver arribat a l'etapa, Xenofont va tot d'una, tal com estava, a trobar Quirísof, i li fa retret de no haver-lo esperat, i d'haver-los obligat a combatre fugint:

-Dos soldats bons i valents han mort sense que hagim pogut endur-nos-els ni sepultar-los.

Quirísof li respon:

-Mira-, diu-aquestes muntanyes, i veges com totes són inaccessibles: aquest camí és únic, ja veus, i dret: i pots veure-hi al cim aqueixa multitud d'homes que guarden el pas per on ens podriem escapar. Vet aquí per què he cuitat i per això no m'aturava, per si podia guanyar-los per mà abans que s'apoderessin de l'altura: els guies que tenim no diuen pas que hi hagi altre camí.

Xenofont diu:

-Jo també tinc dos homes. Mentre els enemics ens donaven feina, hem armat una emboscada, la cual cosa ens ha donat temps de respirar, i n'hem mort alguns i desitjàvem d'agafar-ne de vius, per això mateix, per fer-los servir com a guies coneixedors del país.

De seguida fan dur els dos homes i els interroguen per separat, si coneixien cap altre camí que aquell que es veia. L'un diu que no, malgrat tota mena de pors que se li fan: i com que no diu res d'útil, el degollen a la vista del company. Aquest respon que l'altre havia dit de no saber res, per tal com per allí s'esqueia a haver-hi una filla d'ell casada; i el que és ell, promet de conduir l'exèrcit per un camí practicable fins per a les atzembles.

Li pregunten si no hi ha pas algun indret de mal travessar; respon que hi ha una altura, que, si no és presa per endavant, fa el passatge impossible.

Llavors s'acorda de reunir els capitans dels peltastes i dels hoplites, de dir-los de què es tracta, i de preguntar-los, si n'hi ha que vulguin mostrar-se gent de cor, i presentar-se per marxar com a voluntaris. Es presenta, dels hoplites, Aristònim de Metídria, Arcadià, i Agàsias d'Estimfal, Arcadià també. Una disputa té lloc entre ells i Cal·límac de Parràsia, Arcadià... El qual diu que vol marxar amb voluntaris de tot l'exèrcit.

-Perquè jo sé-diu-que seguiran molts de joves, si jo em poso al cap.

De seguida hom pregunta si hi ha entre els gimnetes cap taxiarca que vulgui ser de l'expedició. Es presentà Aristeas de Quios, que sovint, en ocasions semblants, havia estat preciós per a l'exèrcit.

CAPÍTOL II

PRESA DE L'ALTURA I MARXA A TRAVÉS DE LA SERRA

Vesprejava. Es donà ordre als voluntaris de sopar i partir tot d'una; i havent lligat el guia, hom els el remet. Es convé amb ells, que, si prenen l'altura, guardaran la posició tota la nit; a punta de dia sonaran la trompeta; llavors els de dalt marxaran contra els enemics que ocupen l'eixida visible, i l'exèrcit anirà en llur ajuda enfilant-se el més de pressa possible. Acordat això els uns avencen, en nombre com de dos mil. Queia un xàfec; Xenofont, seguit de la reraguarda, condueix la seva gent cap a l'exida visible, a fi què els enemics hi decantin l'atenció i els que feien el tomb passin com més desapercebuts. Tot just la reraguarda és vora un barranc que calia travessar per pujar pel dret, quan els bàrbars comencen a fer rodolar daltabaix pedres rodones, cada una per omplir un carro, les unes més grans, les altres més petites, però que en rebotre damunt els penyals, s'espargien com trets de fona: i era absolutament impossible ni d'acostar-se al camí. Alguns capitans, no podent pendre aquest, proven per un altre, i continuen així fins a entrada de fosc. Quan creuen poder retirar-se sense ésser vistos, tornen per sopar: i la reraguarda ni tan sols havia dinat.

Amb tot, els enemics no cessen en tota la nit de fer rodolar bocins de roca: es podia calcular el soroll. Els voluntaris que tenien el guia amb ells, havent donat la volta, sorprenen la guàrdia enemiga seguda al voltant del foc; n'occeixen una part, acacen els altres, i resten allí com si fossin amos de l'altura.

No n'eren pas amos: sinó que hi havia un mamelló damunt d'ells, vora el qual passava l'estret camí on era apostada la guàrdia. Amb tot, des d'allí hi havia accés cap a l'indret ocupat pels enemics, sobre el camí obirador.

Hi passen la nit. Tot d'una que el dia llustreja, marxen en silenci i en ordre contra els enemics: com que feia boira, els arriben a prop sense ser reparats, però en veure's els uns als altres, sona la trompeta; els grecs criden alalà! i es llencen damunt els homes; els quals no els esperen, ans abandonen el camí i fugen. En moren pocs, perquè anaven armats a la lleugera. Quirísof i la seva gent, en sentir la trompeta, pugen tot seguit pel cami obirador: els altres estrategues avencen per senderons no fressats, cadascú per on s'escau a ser, i s'enfilen com poden, hissant-se els uns als altres amb les piques. Són els primers que s'ajunten amb els que s'havien apoderat de la posició. Xenofont, amb la meitat de la reraguarda, avença pel mateix camí que els qui duien el guia. Era el més avinent per les atzembles. L'altra meitat l'havia col·locada darrera els bagatges. Avençant troben un pujol dominant el camí i ocupat per enemics, els quals calia destroçar, o bé estar descompartit dels altres grecs. I haurien pres el mateix camí dels altres; però era l'únic per on podien passar les atzembles.

S'exhorten mutuament, i es llancen cap al pujol, en columnes de companyia (1), no en cercle, però deixant una retirada a l'enemic, si volia fugir. I mentre els veuen pujar, cadascú per on pot, els bàrbars els tiren fletxes i pedres; però en comptes de rebre'ls de prop, fugen i abandonen la posició. Els grecs n'havien passat més enllà, i atalaien un altre pujol ocupat per enemics; són del parer de marxar-hi. Però Xenofont havent-s'hi pensat, tement que si deixa desguarnit el pujol que acaba de pendre, l'enemic l'ocuparia de bell nou i cauria damunt les atzembles que desfilen, (i les atzembles per un camí tan estret avencen en llarga corrua), deixa al cim del pujol els capitans Cefisodor, fill de Cefisofont, atenès, Amfícrates fill d'Amfidem, atenès, i Arcàgoras, refugiat d'Argos. Ell mateix, amb la resta, avença cap al segon pujol, i el pren de la mateixa manera. Restava encara un terç mamelló, que era de molt el més dret: dominava la posició on els voluntaris, la nit, havien sorprès la guàrdia vora el foc. En acostar-se els grecs, els bàrbars abandonen aquest pujol sense combat; la qual cosa admira a tothom. Es sospita que la por d'ésser voltats, i assitiats els l'ha fet deixar. Però el fet és que els Carducs, atalaiant des del cim el que s'esdevenia a la cua, s'havien retirat tots per atacar la reraguarda.

Xenofont, amb els més joves, puja dalt del cim, i mana a la resta d'avençar lentament, a fi que les darreres companyies puguin aconseguir-los: i els diu que reposin les armes, tot d'una que, seguint el camí, arribin en un terreny igualat. Al mateix instant, Arcàgoras d'Argos arriba, escapat, i conta que han estat copats del pujol, que li han mort Cefisodor i Amfícates i tots els altres que no han saltat daltabaix de la roca i aconseguit la reraguarda. Obtingut aquest èxit, els bàrbars vénen a ocupar un altre pujol en front del mamelló. Xenofont els proposa un armistici per via d'un intèrpret, i reclama els morts. Ells prometen tornar-los, a condició de no incendiar els llogarrets. Xenofont hi consent. En aquest moment, mentre que la resta de l'exèrcit desfila, i que ells discuteixen les condicions, tots els enemics acudeixen del cim del pujol, i es concentren en un mateix punt. I així que els grecs comencen a davallar del mamelló per ajuntar-se amb els altres a l'indret on havien reposat les armes, els enemics avancen en gran nombre i en tumulte. En ser al capdamunt del mamelló d'on Xenofont davallava encara, es posen a fer rodar pedres i trenquen la cuixa d'un. L'escuder de Xenofont, que li portava l'escut, l'havia abandonat. Euríloc de Lusos, arcadià, hoplita, corre cap a ell i cobrint-lo amb el seu escut, tots dos es retiren així mentre que els altres es repleguen cap a les tropes formades en batalla.

Llavors tot l'exèrcit grec trobant-se reunit, s'atenda en nombroses i belles cases, on els queviures abunden. Hi ha molt de vi, que tenen dins les cisternes arrebossades.

Xenofont i Quirísof obtenen els morts a canvi del guia; i fan a aquests morts, dins el possible, tots els honors que s'acostumen per als homes valents.

L'endemà marxen sense guia: els enemics combatent i allí on el lloc era estret ocupant-lo per endavant, no cessen de barrar el pas. Quan deturaven els primers, Xenofont, a la reraguarda, enfilant-se cap als puigs, dissipava per als primers l'entrebanc del camí, procurant col·locar-se més amunt dels obstaculadors. Quan la reraguarda era atacada, Quirísof, enfilant-se amunt, i procurant posar-se més amunt que els obstaculadors, dissipava per als de darrera l'entrebanc del camí: i així s'ajudaven sempre mútuament, i vetllaven atentament els uns sobre ets altres. Hi havia moments que els bàrbars donaven molt a fer a les tropes que havent pujat tornaven a davallar perquè eren tan àgils, que s'escapaven àdhuc fugint de prop: perquè de fet no portaven sinó arcs i fones.

Eren uns excel·lents arquers: tenien un arc de vora tres colzes, i fletxes de més de dos: per engegar-les tiraven la corda cap a baix de l'arc, emparpalant-hi el peu esquerre. Les fletxes travessaven els escuts i les cuirasses. Els grecs, quan ne recollien, les feien servir de javalines adaptant-hi corretges. En tots aquells terrenys els Cretesos van ser d'alló més útils: els comandava Estràtocles de Creta.

(1) Formació que a més d'ésser compacta com la falanx tenint l'aventatge d'una major mobilitat, feia possible una acció més lliure i un múltiple desenrotllament de forces. A aquest fi les companyies es desplegaven les unes al costat de les altres a la dreta o a l'esquerra, segons que el punt a ocupar fos a la dreta o a l'esquerra de la línia de marxa; però no s'estrenyien en línia, sinó que deixaven entre elles espais. Característic de les columnes de companyia és a més a més, que les enomòties (vint-i-cinquenes) no estaven l'una al costat de l'altra, sinó l'una darrera l'altra, de manera que la companyia tenia una profunditat major que el front. (Bersi).

CAPÍTOL III

PAS DEL CENTRITES

Aquell dia s'allotgen en els llogarrets situats part d'amunt de la plana que voreja el Centrites, un riu de dos pletres d'amplària que separa l'Armènia dels país dels Carducs. Els grecs s'hi reposen, contents de veure la plana. El riu és a sis o set estadis de les muntanyes dels Carducs. S'hi van allotjar, doncs, molt a pler, gràcies als queviures i al record de les moltes fatigues passades. Perque en els set dies que havien travessat els Carducs, els havien passat combatent constantment, i havien patit tants de mals, que ni tots els soferts de la part del Rei i de Tissafernes. Amb el pensament, doncs, d'ésser-ne alliberats, es van adormir dolçament.

A punta de dia, veuen a l'altra banda del riu cavallers armats, com per barrar el pas, i part d'amunt d'aquests cavallers tot d'infanteria arrenglerada en les costes, com per impedir l'entrada a Armènia. Eren gent d'Orontas i d'Artucas, armenis, macedonis i caldeus mercenaris. Es deia que el caldeus eren lliures i valents: tenien per armes uns grans escuts de vímet i llances. Les costes damunt les quals estaven formats, eren a tres o quatre pletres del riu. Es veia un sol camí que hi conduís, i com fet de mà d'home. Va ser per allí que els grecs intentaren el pas. Però en provar-ho, se'ls palesa que l'aigua arriba més amunt del pit i que el corrent és enasprit per uns grans còdols relliscosos, que no és possible de conservar les armes dins l'aigua, i si no, el riu se'ls enduia; i que posar-se-les al cim del cap, era oferir-se nu a les fletxes i als altres trets. Es retiren, doncs, i s'acampen a la vora del riu.

Llavors, d'amunt la muntanya on havien passat la nit precedent, veuen un gran nombre de carducs aplegats en armes. El descoratjament dels grecs és gran, en veure la dificultat de travessar el riu, en veure els que impedien el pas, en veure els carducs a punt d'atacar-los per darrera quan passaran.

Aquell dia, doncs, i la nit següent restaren en un gran embarblescament.

Però Xenofont tingué un somni; li va fer l'efecte que estava lligat per unes traves, les quals, havent-se-li escorregut per elles mateixes, el deixaren solt per caminar tant com volgués. A trenc d'alba, se'n va a trobar Quirísof, li diu que té esperances que tot anirà bé, i li conta el somni.

Quirísof se'n alegra, i els generals, presents tots cuiten a fer sacrificis abans que el dia llueixi. Des de la primera víctima els senyals són favorables. En tornar dels sacrificis, els generals i els capitans donen ordre als soldats de dinar.

Mentre Xenofont dina, corren a ell dos joves perquè tothom sabia que era permès d'acostar-se-li, dinant o sopant, i, si dormia, de despertar-lo per dir-li qualsevol cosa que tingués a veure amb la guerra. I llavors li conten que s'estaven replegant brossa per fer foc, quan reparen a l'altra riba entre unes roques que davallen fins al riu mateix, un vell, una dona i unes noies, que deixen dins una balma de la roca com uns sacs de vestit. En veure'ls, els fa l'efecte de poder passar-hi segurs: perquè aquell costat no era accessible a la cavalleria enemiga. Es despullen, i dinen, i, punyal en mà, proven de passar nus nedant: però avencen, passen sense mullar-se les vergonyes, prenen els vestits i se'n tornen pel mateix camí.

Tot d'una Xenofont fa ell mateix libacions, i dóna ordre de buidar vi als joves per pregar als déus, que han fet veure el somni i el passatge, de conduir a bon terme la resta. Fetes les libacions, condueix de seguida els joves a la presència de Quirísof, i li conta el fet. En haver-lo sentit, Quirísof fa també libacions. En havent libat, dónen ordre de plegar bagatges, convoquen els generals i escateixen la manera de passar millor el riu, de vèncer els enemics que tenen en front i de no rebre cap dany dels que són darrera. S'acorda que Quirísof anirà al cap i passarà amb la meitat de l'exèrcit, que l'altre meitat s'esperarà amb Xenofont, i que les atzembles i la turba passaran entremig dels dos destacaments.

Tot ben concertat, es posen en marxa; els joves serveixen de guies, vorejant el riu cap a l'esquerra: el camí fins al gual era de sobre quatre estadis.

Durant la marxa, els esquadrons de cavalleria enemiga avancen per l'altra vora.

En ser al gual, damunt els marges del riu, posen les armes, i Quirísof el primer, es corona, es despulla, pren les armes, i dóna ordre a tots de fer altretant. Mana als capitans de formar les companyies en columna (1), i de fer-se passar les unes a la seva dreta i les altres a la seva esquerra. Al mateix temps els endevinaires degollen victimes al riu. Els enemics engeguen els arcs i les fones; però no arriben. Com que les víctimes donen senyals favorables, els soldats entonen tots el pean, i criden l'alalà, al qual s'ajunta el gisclet de totes les dones: perquè hi havia moltes de cortesanes dins l'exèrcit.

Quirísof entra al riu, seguit dels seus. Xenofont, prenent amb ell els soldats més llestos de la reraguarda, corre amb tota la seva embranzida cap al gual que era a l'endret de l'entrada de les muntanyes d'Armènia, fent veure de voler passar per allí i encloure la cavalleria que vorejava el riu. Els enemics, veient que la gent de Quirísof passava l'aigua fàcilment, veient que la gent de Xenofont els corria cap a l'esquerra, tenen por de ser copats, i fugen amb totes llurs forces cap a l'indret que, des del riu, duia a les terres altes. En ser al camí, es dirigiren amunt cap a la muntanya.

Lici, que comandava l'esquadró de cavalleria, i Esquines, que comandava els peltastes de la divisió de Quirísof, veient fugir l'enemic a bell córrer, el segueixen: els soldats criden que no es quedaran enrera i que s'enfilaran amb ells per la muntanya. Quirísof per la seva banda, en haver passat, no s'entreté a empaitar la cavalleria, sinó que se'n puja de dret a les costes, que davallen al riu, cap als enemics de dret. Els de dalt, veient fugir llur cavalleria i els hoplites grecs arremetre, abandonen les altures que dominen el riu.

Pel seu costat Xenofont, veient que a l'altra vora tot va bé, es replega pel camí més curt cap al gual que passava l'exèrcit: perquè ja s'obiraven els carducs davallant cap al pla per atacar els darrerens. Quirísof era amo de les altures. Lici, amb uns quants soldats, havent emprès l'empaitada, s'apodera de les atzembles endarrerides, i, a més a més, d'algunes belles robes i vasos per beure. Els bagatges dels grecs i la turba estant al punt de passar, Xenofont es gira de front als carducs i els encara les armes. Dóna ordre als capitans de formar cada companyia per vint-i-cinquenes, desplegant cada vint-i-cinquena en un front de falanx pel costat de l'escut, de manera que els capitans i els caps de vint-i-cinquena, anessin del cantó dels carducs, i els caps-de-cua es col·loquessin del cantó del riu.

Els carducs, quan veuen la reraguarda separada de la turba i reduïda ja a un petit nombre, avencen més de pressa contra ella, cantant no sé quins cants. Quirísof, per la seva banda, trobant-se en lloc segur, envia a Xenofont els peltastes, els foners i els arquers, amb ordre de fer allò que els manin. En veure'ls travessar Xenofont envia un missatger i dóna ordre de romandre vora el riu sense travessar-lo: després, quan ells començaran à travessar que s'hi llencin a flanc i a flanc com si volguessin tornar a passar el riu, la gent de tret amb la mà a la corretja de les javalines, i els arquers amb les fletxes a l'arc: però sense avençar gaire dins el riu. Al mateix temps ordena als seus, així que les pedres els aconseguiran i faran soroll d'amunt els escuts, de cantar el pean, i córrer cap als enemics: després, quan els enemics hauran girat l'esquena, i des de la vora del riu la trompeta sonarà a càrrega, de fer mitja volta pel cantó de la llança, seguint els caps-de-cua, de córrer tots i passar com més de pressa, cadascú per on tingui el seu rengle de manera de no entrebancar-se els uns als altres. Que el millor soldat serà aquell que primer arribi a l'altra vora.

Els Carducs, veient que ja resten poques tropes, molts dels que havien rebut ordre de romandre havent partit, uns per curar de les atzembles, altres dels bagatges, altres de les aimies, ataquen llavors de valent, i comencen a engegar els arcs i les fones. Els grecs, entonant el pean, es llancen contra ells a la carrera. Ells no els esperen, ja que anaven armats com s'hi va a les muntanyes, suficientment per escometre i fugir, però no suficientment per anar a les mans. En aquell instant el trompeter dóna el senyal: i els enemics fugen encara molt més de pressa. Els grecs fan mitja volta i fugen a través del riu corrents. Alguns dels enemics se n'adonen, tornen corrents al riu i tiren fletxes damunt els grecs, dels quals fereixen uns pocs. La majoria, però, ja els grecs eren a l'altra vora, que encara se'ls veia fugir. Els qui havien vingut a l'encontre dels bàrbars, havent-se portat com a homes i havent avençat més que l'avinentesa no exigia, després tornen a passar el riu amb la gent de Xenofont: i alguns d'ells són ferits.

(1) Vegi's la nota del capítol anterior.

CAPÍTOL IV

MARXA PER L'ARMÈNIA

En haver passat tots, formen cap al migdia, i avancen a través de l'Armènia, país tot de plana amb lleus ondulacions: i fan no menys de cinc parasangues; perquè no hi havia pobles vora el riu, a causa de les guerres amb els carducs. El poble on arriben era gran: hi havia un palau per al sàtrapa i la major part de les cases tenien torres: els queviures abundaven.

D'allí en dues etapes avencen deu parasangues fins a deixar enrera les fonts del Tigris. En tres etapes avencen quinze parasangues i arriben al Telèboas. Era un riu bell, però no pas gran. Hi ha entorn molts de caserius. Aquest lloc és apel·lat l'Armènia de cap a ponent. El governador era Tiribazos, amic del Rei. Quan ell era present, ningú més ajudava el Rei a pujar a cavall. Seguit d'uns quants cavallers, ve al galop i envia un intèrpret a dir que voldria conferenciar amb els caps. Els generals acorden d'escoltar-lo: i avençant a l'abast de la veu, pregunten què desitja. Ell diu que concertaria de bon grat una treva amb els grecs, que ni ell els faria cap tort, ni ells cremarien les cases, prenent tants de queviures com necessitessin. Els generals accepten i conclouen la treva.

D'allí fan tres jornades plana a través, quinze parasangues. Tiribazos els costeja amb les seves forces, a una distància de deu estadis. Arriben a uns palaus, voltats de tot de pobles curulls de queviures. Estant acampats, fa, durant la nit, una gran nevada. Al matí, hom decideix d'acantonar les divisions i els generals per les viles perquè no es veia un enemic, i tot semblava ser segur a causa de la quantitat de neu. Allí hom troba provisions excel·lents, bestiar, blat, vins rancis benolents, prunes, llegums de tota mena. Amb tot, alguns homes dispersats del campament, diuen que han atalaiat un exèrcit, i que del nit apareixien tot de fogueres. Els generals creuen, doncs, que no és segur d'allotjar-se escampats, i que és necessari de replegar novament l'exèrcit. Llavors torna a reunir-se: més, perquè el temps semblava asserenar-se. Però aquella nit mateixa cau una neu tan espessa, que cobreix les armes i els homes ajaguts, i entumeix les atzembles. Feia molta peresa d'aixecar-se, perquè la neu que queia damunt dels dorments els comunicava una escalfor mentre no es fonia. Amb tot Xenofont havent tingut la valentia d'axecar-se nu i d'asclar llenya, tot seguit se n'aixeca un altre, li'n pren i es posa també a asclar-ne. Des d'aquest moment els altres també s'aixequen, encenen foc i es fan fregues. Perquè troben allí tot de matèries grasses, de les quals se serveixen a tall d'oli d'oliva, tal com sagí, oli de sèsam, d'ametlles amargues i de terebint. S'hi troben també esències dels mateixos vegetals.

S'acorda tot seguit d'allotjar l'exèrcit pels pobles, perquè estigui a cobert. Els soldats, amb força crits i alegria tornen als abrics i als queviures. Solament tots aquells que en partir-ne l'altre vegada, havien cremat les cases, ara en pagaven la pena, havent d'atendar-se malament al ras. Durant la nit hom envia Demòcrates de Temnos, amb uns quants homes, cap a les muntanyes, on els soldats que s'havien dispersat deien d'haver vist focs. Aquest home passava per haver informat amb veritat ja altres vegades, donant el que era pel que era, i el que no era pel que no era. Havent-hi anat, diu que no ha vist cap foc, però torna duent presoner un home que portava un arc persa i un buirac i una sagaris (1) com la de les amazones. Li pregunten de quin país és i diu que és persa, i que s'ha allunyat de l'exèrcit de Tiribazos per cercar queviures. Li pregunten la força d'aquest exèrcit i per quin fi s'és apleglat. Respon que Tiribazos duu les seves pròpies tropes i mercenaris, càlibs i tàocs. Afegeix que es prepara per llançar-se damunt els grecs al passatge de la muntanya, en els freus, on el camí és únic.

En sentir aquest report, els generals són del parer de reunir l'exèrcit. Tot d'una deixen una guàrdia comandada per Sofènet d'Estimfal, i marxen, prenent per guia el presoner. Quan han passat el cim de les muntanyes, els peltastes, que anaven davant, a penes han reparat el campament de Tiribazos, sense esperar els hoplites hi corren a grans crits. Els bàrbars en sentir l'aldarull no sostenen, i fugen. Hom mata, amb tot, uns quants bàrbars: hom pren una vintena de cavalls, així com la tenda de Tiribazos, i, dins la tenda, llits amb peus d'argent, i vasos per beure i gent que es deien paneters i copers. Els generals dels hoplites, en assabentar-se del fet, són del parer de tornar com més de pressa al camp, de por que la guàrdia deixada no sofreixi alguna escomesa. Fan tot d'una sonar la trompeta, es repleguen, i arriben aquell mateix dia al camp.

(1) Destral de dos tallants.

CAPÍTOL V

LA NEU

L'endemà, sembla que cal marxar tan de pressa com es pugui, abans que l'enemic s'aplegui de bell nou i ocupi els freus. Hom plega bagatge tot d'una, i l'exèrcit avença a través d'un bon gruix de neu, duent diversos guies. El mateix dia havent deixat enrera l'altura on Tiribazos havia d'atacar, s'atenden.

Des d'allí fan tres jornades pel desert, quinze parasangues, fins a l'Èufrates, i el travessen amb aigua al llombrígol. Es deia que les fonts d'aquest riu no eren lluny. Des d'allí fan quinze parasangues en tres etapes al través d'una plana coberta de neu. La tercera fou rúfola: el vent mestral bufava de cara, cremant-ho tot i glaçant els homes. Un dels endevinaires diu de fer un sacrifici al vent, i és degollada una víctima: i tothom constata que la violència del vent sembla parar. La neu tenia una braça de gruix: de manera que hi van morir tot d'atzembles, d'esclaus i una trentena de soldats.

Passen la nit encenent foc: perquè hi havia molta de llenya al campament: però els darrerament arribats no troben llenya. Els primers vinguts, que havien encès foc, no permeten d'atansar-se al foc als tardans, si no els donen part del blat o de l'altre comestible qualsevol que tinguin. Comparteixen els uns amb els altres cadascú el que té. On s'encenia foc, en fondre's la neu s'hi feien uns grans forats fins al sòl, que permetien de mesurar el gruix de la neu.

Hom marxa tot el día següent per la neu, i homes són atacats de bulímia. Xenofont, a la reraguarda, havent trobat els homes que jeien en terra, no sabia quina malaltia era. Però havent-li dit algú que en tenia experiència, que eren els senyals evidents de la bulímia, i que si menjaven alguna cosa es redreçarien, recorre els bagatges, i si veia res de mengívol, ho dóna als malalts o els ho envia a donar per aquells que són en estat de córrer. En haver pres algun aliment, s'aixequen i continuen la marxa.

Avençant, Quirísof a entrada de fosc arriba en un poble, i encontra dones i noies del país que portaven aigua prop de la font situada davant la fortalesa. Elles pregunten als grecs quí són. L'intèrpret respon en persa, que són tropes enviades al sàtrapa pel Rei. Elles responen que el sàtrapa no és allí, sinó a la distància d'una parasanga. Com era tard, entren dins la fortalesa amb les portadores d'aigua i fan cap al comarca (1). D'aquesta manera Quirísof, i tots els de l'exèrcit que van poder, van allotjar-se allí. Quant els altres soldats, els que no poden acabar el camí passen la nit sense menjar i sense foc: i hi va haver soldats que van morir.

Alguns enemics, que s'havien aplegat a la persecució dels grecs rapinyen les atzembles que no han pogut seguir, i lluiten entre ells pel repartiment. Hom deixa també enrera els soldats a qui la neu havia fet malbé els ulls, o a qui del fred se'ls havien podrit els dits dels peus. Per a la vista una protecció era de portar alguna cosa negra davant dels ulls quan es marxava, i per als peus bellugar-los sense tenir-los mai quiets, descalçant-se per a la nit. Però tots els qui s'adormien calçats, les corretges se'ls ficaven dins els peus, i les sandàlies se'ls glaçaven entorn: perquè havent-se espatllat les sandàlies velles, havien fet carbatines (2) de cuiro de bou recent escorxat. Per aquestes necessitats, alguns soldats havien quedat endarrerits; els quals veient un indret negre, per haver-ne fugit la neu, havien cregut que és que s'havia fos: i de fet s'havia fos a causa d'una deu que treia baf no gaire lluny en una vall. S'havien dirigit cap aquell cantó, s'hi havien assegut, i es negaven a marxar.

Xenofont, a la reraguarda, en tenir-ne esment, els conjura de totes les maneres i per tots els mitjans, a no endarrerir-se, dient-los que ve a l'encalç un gran aplec d'enemics. Acaba per enutjar-se. Ells demanen que els degollin: perquè els és impossible de fer un pas. Llavors s'acorda que el millor a fer, és d'esfereir els perseguidors, si es podia, perquè no caiguessin damunt d'aquella gent espeuada. Ja era fosc. Els enemicos avancen, amb un gran aldarull, disputant-se el que havien pres. Llavors la reraguarda, com a soldats sans que eren, s'aixeça i corre cap als enemics: en tant els espeuats, cridant tan fort com podien, colpegen els escuts amb les llances. Els enemics, esporuguits, es llencen per la neu dins una vall, i ningú fa sentir més la veu.

Xenofont i els seus, prometen als malalts, que l'endemà tornarà alguna gent a ells, i continuen la marxa. No havien fet quatre estadis, que troben en mig del camí d'altres soldats reposant damunt la neu, sense cap guàrdia muntada. Els fan aixecar. Ells diuen que els de davant s'han aturat. Xenofont, avençant el mateix, envia davant d'ell els peltastes més vigorosos, amb l'ordre d'inspeccionar què és que priva. Li reporten, que tot l'exèrcit descansa igualment. Llavors la divisió de Xenofont fa nit en aquell mateix indret, sense foc i sense sopar, i estableix les sentinelles que pot. En apuntar el dia, Xenofont envia els soldats més joves als malalts, amb l'ordre d'obligar-los a aixecar-se i a partir. Al mateix moment Quirísof envia del poble a inspeccionar com estava la cua. Hom veu amb alegria aquests missatgers; els remeten els malalts perquè els portin al campament, i parteixen. No havien fent vint estadis, que ja eren al poble on s'allotjava Quirísof. En ser tots junts, judiquen que les divisions poden sense perill atendar-se pels pobles. Quirísof resta on era, i els altres, havent-se fet a sort els pobles que veien, hi fan cap cadascú amb els seus homes.

Allí Polícrates d'Atenes, capità, demana que se l'hi deixi anar a ell.

Prenent soldats lleugers, corre a la vila escaiguda a Xenofont, sorprèn tots els vilatans i el comarca, pren disset poltres criats per al tribut del Rei, i la filla del comarca, maridada de feia nou dies: el seu marit havia sortit a caçar la llebre, i no va ser agafat dins les viles. Les habitacions eren sota terra: l'obertura és com la d'un pou, però a baix són vastes: hi ha eixides excavades per al bestiar, però les persones davallen amb una escala. Dins aquestes habitacions hi havia cabres, ovelles, bous, aviram i cries de tota mena. El bestiar tot és mantingut dins de fenc. Hi havia també blat, ordi, llegum, i vi d'ordi en vasos. S'hi veia surar l'ordi fins a ran mateix de les vores, així com canelles, les unes més grans, les altres més petites, i sense nusos. Calia, quan algú tingués set, aplicar-se'n una a la boca i xuclar. Aquesta beguda és molt forta, si no s'amera amb aigua: però deliciosa per a qui hi és avesat.

Xenofont fa sopar amb ell el comarca, i l'exhorta a animar-se, dient que no el privarà dels fills, i que en partir el rescabalaran omplint-li la casa de queviures, només que vulgui posar l'exèrcit en bon camí, fins a ser en una altra nació. Ell promet, i en prova de bona voluntat revela on és colgat el vi. Acantonats així per aquella nit, els soldats s'adormen en l'abundància de tots els béns, tenint però sempre sota una guàrdia de vista el comarca i els seus fills.

L'endemà Xenofont pren amb ell el comarca i se'n va a trobar Quirísof. En cada vila on passa, visita els que hi són acantonats, i per tot arreu els troba regalats i fent platxèria: enlloc no el deixen partir que no s'hagi assegut amb ells a dinar. No hi havia indret, on damunt la mateixa taula no s'hi veiés carn d'anyell, de cabrit, de porc, de vedell, d'aviram, amb pa a dojo, de forment i d'ordi. Quan per afecte es volia beure a la salut d'algú, se'l duia fins al vas d'on calia beure, cap jup, morrejant, a tall de bou. Es va permetre al comarca de pendre el que volgués. Ell no va acceptar, sinó que per tot on veia algun parent seu, se l'enduia.

En fer cap a Quirísof, troben també els d'aquest acantonament coronats amb garlandes de fenc sec, i fent-se servir per infants armenis, vestits amb les túniques bàrbares. Els ensenyaven per signes, com a sords, el que havien de fer.

Quirísof i Xenofont, després dels compliments d'amistat, pregunten plegats al comarca, per medi de l'intèrpret que sabia el persa quin país era aquell. Ell respon que l'Armènia. Li pregunten de bell nou, per a qui crien els cavalls. Diu que és un tribut per al Rei; afegeix que el país veí és el dels Càlibs, i indica el camí que hi mena.

Xenofont aleshores parteix, duent el comarca a la seva família, i li dóna un cavall que havia pres, una mica vell, a fi que el criï per immolar-lo; havia sentit dir que era consagrat al Sol, i tenia por que no es morís: perque estava rendit de la marxa. Pren després per ell un poltre i en dóna un a cadascun dels generals i dels capitans. Els cavalls d'aquell país eren més petits que els de Pèrsia però amb molt més urc. El comarca ensenya als grecs d'embolicar amb sacs les potes dels cavalls i de les atzembles, quan els menaran per la neu: perquè sense aquests sacs, s'hi enfonsen fins al ventre.

(1) El cap de la vila.

(2) Sandàlies de pagès, fetes d'una sola peça de cuiro sense curtir.

CAPÍTOL VI

ATAC D'UNA POSICIÓ DELS CÀLIBS

Era el vuitè dia. Xenofont remet el guia a Quirísof, i deixa al comarca tota la gent de casa seva, llevat del seu fill, a penes adolescent. El qual és confiat a la guarda d'Epístenes d'Amfípolis, i, si el pare es comporta bé, el deixaran anar juntament amb el seu fill. Porten després a casa seva tot el que poden, i havent plegat bagatge, parteixen. El comarca els serveix de guia a través de la neu, sense anar lligat. Ja eren a la tercera etapa quan Quirísof s'enfurisma contra ell perquè no els mena a cap vila. Ell diu que no n'hi ha en aquella contrada. Quirísof el colpeja, i no el fa lligar. Llavors, a la nit s'escapa corrents, abandonant el fill. Aquesta va ser l'única diferència que hi va haver entre Quirísof i Xenofont durant la marxa, els maltractes i la negligència amb el guia. Epístenes es va enamorar del l'infant, se l'endugué al seu país, i va fer-se'n servir amb tota la fidelitat.

Després d'això fan set etapes, a cinc parasangues per dia, fins a les vores del Fasis, riu ample d'un pletre. D'allí fan dues etapes, deu parasangues. Damunt les altures que donen al pla, se'ls presenten Càlibs, i Tàocs i Fasians. Quirísof, obirant els enemics en els cims, detura la marxa a una distància de trenta estadis, per no atansar-se a l'enemic amb les tropes en ala: i dóna avís als altres de fer avençar les companyies de manera que l'exèrcit vagi en formació de falanx. En haver vingut la rerassaga, convoca els generals i els capitans i parla així:

-Els enemics, com veieu, ocupen els cims de la muntanya: es tracta d'escatir la manera de combatre amb més èxit. Per la meva banda, sóc del parer de donar avís als soldats de dinar, i de deliberar entre nosaltres si és avui o demà que s'acorda de passar la muntanya.

-Jo-diu Cleanor,-crec que cal dinar com més de pressa millor, córrer com més de pressa a les armes i marxar contra aquella gent. Plerquè si ens entretenim el dia d'avui, els enemics que ara ens veuen s'envalentiran més, i envalentint-se aquests és probable que n'atreguin més d'altres.

Després de Cleanor, Xenofont diu:

-Jo ho entenc així. Si és necessari de combatre, cal preparar-nos a combatre com més vigorosament: però si no volem sinó passar de la manera més fàcil possible, crec que cal examinar com fer-ho per rebre com menys ferides i per perdre com menys homes millor. La muntanya, pel que podem veure, s'estén a més de seixanta estadis, i no apareixen enlloc enemics que ens observin, excepte en aquest camí. Val doncs molt més provar de sorpendre d'amagat alguna posició desguarnida de la serra, i arrabassar-la guanyant per mà l'enemic, si podíem, que no pas atacar llocs forts i homes ben preparats. Perquè és molt més fàcil d'anar per un puig escarit, sense combatre, que no pas per un terreny pla, havent-hi enemics per tot. De nit, sense combatre, hom veu millor on posa els peus, que no pas de dia combatent. En fi, un camí esgalabrós és més favorable per als peus de qui no combat, que no pas un camí llis per a qui li tusten el cap. No crec doncs impossible una sorpresa, ja que ens és permès de marxar de nit, de manera de no ser vistos, i podem fer un tomb que no donariem lluc de nosaltres. I em sembla, que fingint un atac per aquest cantó, trobarem l'altra part de serra més desguarnida: ja que els enemics restarien ací en major nombre. Però, ¿què vaig jo a ficar-me en astúcies? Sento a dir, Quirísof, que vosaltres els Lacedemonis que pertanyeu a l'estament dels iguals, us exerciten des de petits al lladruny: i que no és vergonyós, sinó honrós de furtar tot allò que no priva la llei. Per furtar amb la major traça possible, i per assajar de fer-ho en secret, és de llei entre vosaltres que si us deixeu agafar robant, sóu fuetejats. Ara és doncs el moment de lluir la teva educació, i d'anar amb compte a no deixar-nos agafar robant la serra, a fi de no rebre una mà de cops.

-Però amb tot-diu Quirísof-jo sento a dir també que els atenesos sóu terribles en això de robar el tresor públic, i que, malgrat del terrible perill que corre el lladre, són els més distingits els que més roben, si tanmateix són els més distingits els que judiqueu dignes de les magistratures. De manera, que és també per a tu el moment de lluir la teva educació.

-Estic disposat-diu Xenofont-en ser que haurem sopat, a anar amb la meva rerassaga a apoderar-nos del puig. Tinc guies: els gimnetes han pres en una emboscada alguns dels lladres que ens seguien. I per ells sé que la muntanya no és pas impracticable, sinó que s'hi pasturen cabres i bous; de manera que, un cop siguem amos d'una part de la muntanya, hi haurà pasos fins per a les atzembles. Espero per altra banda que els enemics no resistiran, quan ens veuran al mateix nivell d'ells, dalt els cims; ja que ara no volen pas davallar contra nosaltres a igual terreny.

Quirísof digué llavors:

-Però ¿per què hi has d'anar tu i deixar la reraguarda? Envia-n'hi d'altres si no es presenten voluntaris.

Tot d'una Aristònim de Metídria s'ofereix amb hoplites; Aristeu de Quios i Nicòmac d'Eta, amb gimnetes. És convingut que, quan seran amos dels cims, encendran tot de focs. Fetes aquestes convencions, dinen. En acabat de dinar, Quirísof mena tot l'exèrcit a deu estadis si fa no fa de l'enemic, per millor simular una escomesa per aquell cantó.

Després de sopar, i vinguda la nit, el destacament parteix, s'apodera del puig, i la resta descansa. Els enemics, veient la muntanya ocupada, es desperten i encenen tot de focs durant la nit. En fer-se de dia, Quirísof, després d'haver sacrificat, mena pel camí, mentre els que s'havien apoderat de la muntanya carreguen per les altures. La majoria dels enemics havien restat al cim de la serra; i una part solament havia avençat a l'encontre dels grecs de dalt; però abans que el gros dels dos exèrcits s'encontrés, les tropes de les altures vénen a les mans, i els grecs vencen i persegueixen. Llavors els peltastes grecs de la plana corren a la carrera contra els que s'havien arrenglerat en batalla, i Quirísof segueix de pressa al pas amb els hoplites. Els enemics romasos al camí, veient vençuts els de dalt, fugen: i en mor un gran nombre. S'agafen molts escuts; els grecs, rompent-los amb els ganivets, els inutilitzen. Pujant a les altures, sacrifiquen, drecen un trofeu, tornen a davallar al pla, i fan cap a viles curulles de tota mena de béns.

CAPÍTOL VII

«EL MAR! EL MAR!»

D'aquestes, marxen cap al país els Tàocs, en cinc jornades, trenta parasangues. Els queviures manquen: perquè els Tàocs habitaven llocs forts, on havien transportat totes llurs provisions. Arribats en un indret on no hi havia ciutat ni cases, però on eren reunits bon nombre d'homes i de dones i de bestiar, Quirísof el fa atacar de seguida. La primera divisió es decandeix i n'avença una altra i després una altra. Perquè no era possible de voltar aquest fort amb tropes compactes, espadat com era per tot. Xenofont havia arribat amb els peltastes i els hoplites de la reraguarda. Llavors Quirísof li diu:

-Véns al punt. Cal pendre la posició; perquè l'exèrcit no té queviures si la posició no és presa.

Llavors deliberen, i preguntant Xenofont què priva d'entrar-hi, diu Quirísof :

-Aquell passatge que veus, és l'únic, i quan algú prova de passar per allí, fan rodolar pedres daltabaix d'aquell penyal que el domina: i qui és atrapat, mira com l'adoben.

I al mateix temps ensenya homes amb les cames i les costelles rompudes.

-¿Si acaben les pedres-diu Xenofont-hi haurà alguna altra cosa, o bé res que privi de passar? Perquè en front no veiem sinó aquells pocs homes, i encara, d'aquests, només dos o tres d'armats. És un espai, com veus, a penes de tres mitjos pletres, el que hem de travessar sota els cops. Un pletre sencer és cobert de grans pins espesos, darrera els quals, els homes que s'hi escudin, ¿què han de sofrir ni de les pedres que tirin ni de les que facin rodolar? Resta doncs mig pletre, si fa no fa, a travesar corrents, quan les pedres hauran cessat.

-Però-diu Quirísof-així que començarem a avençar cap al flotó, les pedres ens plouran damunt.

-Això precisament caldria:-respon Xenofont-perquè acabaran més aviat les pedres. Anem, avencem cap a un indret, des d'on hi hagi menys de tros a córrer per passar, si podem, i des d'on la retirada sigui més fàcil, si volem.

Això dit, Quirísof i Xenofònt avancen amb Cal·límac de Parràsia, capità: perquè ell tenia el comandament dels capitans de la rerassaga aquell dia. Els altres capitans resten a cobert. Llavors parteixen cap a sota els arbres una setantena d'homes, no en colla, sinó un per un, cadascun guardant-se tant com pogués.

Agàsias d'Estimfal i Aristònim de Metídria, que eren també capitans de la rerassaga, i d'altres, s'estan drets fora de l'arbreda; perquè no era segur d'estar-se entre els arbres més d'una companyia. Cal·límac imagina llavors un bon mitjà. Corre dues o tres passes de l'arbre sota el qual era: així que les pedres plouen, es retira llestament. A cada correguda, gasten més de deu carretades de pedres. Agàsias, quan veu Cal·límac el que feia, que tot l'exèrcit se'l mirava, tement que no arribés el primer a la posició, sense cridar a la seva vora ni Aristònim, que li era veí, ni Euríloc de Lusos, els dos amics seus, ni a ningú més, avença ell sol, i els passa davant a tots. Cal·límac, que el veu passar, l'agafa del vorell de l'escut: però al mateix temps Aristònim de Metídia corre i els ultrapassa, i després d'ell Euríloc de Lusos: perquè tots volien prevaler a valentia i es disputaven entre ells: i així rivalitzant, prenen la plaça. En efecte, un cop van fer irrupció dins, no va caure de dalt una pedra més.

Llavors va haver-hi un espectacle horrible. Les dones, llençant les criatures, s'estimbaven tot seguit elles mateixes, i els marits igualment. Eneas d'Estimfal, capità, veient que corria a estimbar-se un home vestit d'una bella túnica, se li agafa per retenir-lo. Però el bàrbar l'arrossega, i tots dos desapareixen rodolant de pedra en pedra, i moren. Molt poca gent va ser feta presonera allí: però s'hi van trobar molts de bous, i d'ases i de bens.

D'allí avancen, en set etapes, cinquanta parasangues, a través del país dels Càlibs. És el més bel·licós dels pobles pels quals hom va passar, i calgué arribar a les mans. Portaven cossets de lli fins a sota el ventre, i en comptes de faldars, una espessor de cordes entortolligades. Tenien també gamberes, cascos, i a la cintura un sabret de la mena del punyal lacedemoni, amb el qual degollaven els presoners que podien fer: i després de tallar-los el cap, marxaven portant-lo. Cantaven i dansaven, quan els enemics eren a la vista d'ells. Tenien també una pica d'una quinzena de colzades, amb una sola punta. Romanien dins les ciutats; després que els grecs havien passat, els seguien sempre a punt de combatre. Habitaven en els llocs forts, on havien transportat els queviures: de manera que els grecs no podent-ne pendre, visqueren del bestiar agafat als tàocs. D'allí els grecs fan cap al riu Hàrpasos, ample de quatre pletres; després fan quatre jornades a través del país dels Escitens, vint parasangues, per un pla fins a uns caserius: en els quals romanen tres dies i es proveeixen.

D'allí caminen quatre jornades, vint parasangues, fins a una ciutat gran, floreixent i poblada, que s'anomena Gímnias. Des d'ella el governador del país envia als grecs un guia, perquè els condueixi pel territori dels seus enemics. Aquest ve i diu que els durà en cinc dies a un indret des del qual atalaiaran el mar: si no, s'ofereix a morir. Guia en efecte, i en ser que ha fet entrar l'exèrcit en terra enemiga, exhorta a cremar-ho i destruir-ho tot: la qual cosa prova que havia vingut per amor d'això i no per bona voluntat envers els grecs.

Al cinquè dia arriben a la muntanya sagrada. El nom d'aquesta muntanya és Teques. Quan els primers són al cim, i obiren el mar, tot és cridòria. En sentir-los Xenofont i la reraguarda s'imaginen que la davantera, és atacada per altres enemics: perquè la cua era perseguida, per la gent del país incendiat. La reraguarda n'occeix alguns i n'agafa vius uns altres, havent parat una emboscada; i pren una vintena d'escuts de vímet, recoberts d'un cuiro de bou cru amb el pèl.

Ara, com que la clamadissa creix, i s'acosta, nous soldats s'ajunten continuament, a bell córrer, als que criden, i com més el nombre augmenta més augmenten els crits, sembla a Xenofont que deu esdevenir-se alguna cosa més greu. Munta a cavall, pren amb ell Lici i els cavallers, i s'adelanta a l'ajuda: però tot d'una sent que els soldats criden: El mar! El mar! i es feliciten ells amb ells.

Llavors tothom acut, rerassaga, equipatges i cavalls. Arribats tots a la cima, tothom s'abraça, soldats i generals i capitans, amb llàgrimes als ulls. I tot d'un cop, sense saber de qui ve l'ordre, els soldats porten pedres i aixequen un gran claper. Hi posen una munió de cuiros de bou, de bastons i d'escuts de vímet, presos a punta de llança: el guia mateix trosseja els escuts i excita els altres a fer-ho. Després d'això, els grecs acomiaden aquest guia, donant-li del comú un cavall, una copa d'argent, un agenç persa i deu darics. Ell demanava sobretot anells, i en va rebre molts dels soldats. Els indica llavors un poble on s'acantonaran, i el camí per anar fins als Macrons; després, en fer-se de vespre, parteix durant la nit i desapareix.

CAPÍTOL VIII

EL PAÍS DELS MACRONS: ARRIBADA A TRAPEZUNTA

D'allí, els grecs fan quatre jornades, a través del país dels Macrons, deu parasangues. El primer dia arriben al riu, que limita el país dels Macrons i el dels Escitens. Teníen a la dreta el terreny més rost que es pugui imaginar, i a l'esquerra un altre riu, amb el qual aiguabarrejava el que feia de frontera, i que calia travessar. La riba era plantada d'arbres minsos però espessos. Els grecs bo i avençant, anaven tallant-los, escarrassant-se per sortir d'aquell terreny com més aviat millor. Però els Macrons, armats d'escuts de vímet i llances, revestits de túniques de clin, s'havien arrenglerat a l'altra banda del gual. S'encoratjaven entre ells i tiraven pedres al riu: però no arribaven ni ferien a ningú.

Llavors un peltaste, que deia haver estat esclau a Atenes, es presenta a Xenofont, dient que sabia la llengua d'aquella gent.

-Jo crec-diu-que aquí és la meva pàtria: i si res no s'hi oposa, vull conversar amb ells.

-Res no te'n priva-diu Xenofont,-conversa-hi, i assabenta't de primer, qui són.

Ells responen, a la seva pregunta, que són Macrons.

-Pregunta'ls, doncs-diu Xenofont-per què s'han arrenglerat contra nosaltres i necessiten ser els nostres enemics.

Ells responen:

-Perquè vosaltres heu vingut a la nostra terra.

Els generals els fan dir que el que és de mal no els en faran:

-Hem fet la guerra al Rei, ens en tornem a Grècia i volem arribar al mar.

Pregunten ells si els en donarien penyores.

Els grecs responen que els abellirà de donar-ne i de pendre'n.

Llavors els Macrons donen als grecs una pica bàrbara, i els grecs als Macrons una de grega. Aquestes deien ells que eren les penyores: uns i altres prenen els déus per testimonis.

Després d'aquestes penyores, els Macrons ajuden a tallar els arbres, obren el camí, com per fer passar a l'altra riba; es mesclen amb els grecs, els forneixen tot el mercat que poden i els acompanyen durant tres dies, fins a haver dut els grecs a les fronteres dels Colcs.

Allí hi havia una muntanya alta, però accessible, al cim de la qual apareixen els Colcs, arrenglerats en batalla.

D'antuvi els grecs es formen en falanx per marxar contra el puig: però després, els generals són del parer de reunir-se i deliberar sobre la millor manera d'atac.

Xenofont diu que seria del parer de deixar córrer la falanx, i de marxar en columnes de companyia.

-Perquè la falanx es desllorigarà aviat: aquí trobarem la muntanya avinent, allí malavinent. Això produirà de seguit un descoratjament, quan ordenats en falanx es veurà que aquesta es descompon. Després, si marxem a molts homes de fons, els enemics ens desbordaran i faran servir les tropes que ens desbordin, per al que vulguin. Si al contrari, marxem a pocs homes de fons, no seria gens estrany que la nostra falanx fos tallada a trossos, per l'atapeïment de trets i d'homes que ens cauran damunt. Si això s'esdevé en un punt, tot anirà malament per a la falanx sencera. Però em sembla a mi que si fem columnes de companyia, deixant entre les columnes prou interval perquè les columnes extremes quedin fora de les ales de l'enemic, d'aquesta manera amb les companyies extremes quedarem fora de la falanx enemiga i al cap de les columnes de companyia avençaran els millors dels nostres, al mateix temps que cada columna marxarà per on el camí sigui més practicable. No serà fàcil, als enemics, de penetrar en els intervals, havent-hi piques a banda i a banda; no els serà tampoc fàcil de destroçar una columna que marxa en formació dreta (1). Si una de les columnes és oprimida, la més veïna la socorrerà; i així que una de les columnes haurà pogut pujar a la cima, ni un dels enemics no resistirà més.

Així s'acorda: es formen les columnes de companyia. Xenofont va de la dreta a l'esquerra i diu als soldats:

-Companys, aquesta gent que veieu és l'únic entrebanc que ens priva de ser ja allà on fa tant de temps que glatim d'arribar. Cal, si podem, menjar-nos-els crus.

Quan cadascú és al seu lloc i se són formades les columnes dretes, es troben una vuitantena de companyies d'hoplites, cada companyia de gairebé cent homes. Els peltastes i els arquers són dividits en tres cossos: els uns part de fora l'ala esquerra: els altres part de fora la dreta, els altres al mig: cada cos és de gairebé sis cents homes.

En acabat d'això, els generals fan circular l'ordre de fer pregueres: i havent pregat i cantat el pean, avencen. Quirísof i Xenofont, amb llurs peltastes, marxen desbordant la falanx enemiga. Els enemics, en veure'ls, corren a llur encontre, estenen la línia, els uns, cap a la dreta, els altres cap a l'esquerra: però descomparteixen llur falanx i deixen un gran buit al mig. En veure'ls esportellar-se, els peltastes arcadians, que comandava Esquines Acarnaniès, creguts que fugen, hi corren amb tota l'embranzida, i s'enfilen així els primers al cim del puig. Els segueix el cos d'hoplites arcadians, que comandava Cleanor d'Orcomen.

Els enemics, quan els grecs comencen a córrer, no es sostenen més i emprenen la fuga, l'un girant-se per un cantó, l'altre per un altre. Els grecs arribats dalt, s'atenden en diversos caserius proveïts de queviures abundosos.

No va haver-hi res que fos extraordinari, si no és que hi havia allí molts de ruscs, i que tots els soldats que van menjar bresques, van tenir desvarieig, vòmits i un escolament per baix, que no n'hi havia cap que pogués tenir-se dret. Els qui n'havien menjat poc, semblaven gent absolutament embriaga: els qui molt, boigs furiosos, d'altres fins moribunds. Així molts jeien per terra com després d'una desfeta: hi havia un gran decandiment. L'endemà però no havia mort ningú, i el desvarieig cessà cap a la mateixa hora. Al terç i quart dia, tothom es llevà com després d'una purga.

D'allí fan dues etapes, set parasangues í arriben a la vora del mar, a Trapezunta, ciutat grega, poblada, en el Pontus-Euxí, colònia de Sinope, en el país dels Colcs. Hom hi sojorna una trentena de dies en els pobles dels Colcs: i des d'allí, feien excursions de saqueig per la Còlquida. Els trapezuntins estableixen un mercat en el campament, acullen els grecs i els fan presents d'hostatgia, bous, farina d'ordi, vi. Negocien així mateix en favor dels Colcs del veïnatge, que habitaven la major part del pla, i de part d'ells vénen també bous com a presents d'hostatgia. Després d'això hom es prepara per a fer els sacrifics promesos: perquè havien vingut prou bous per oferir a Zeus Salvador i a Hèracles i als altres déus els sacrificis promesos per un feliç guiatge. Celebren igualment jocs gímnics damunt la muntanya on eren atendats: i trien Draconti d'Esparta, que essent infant havia fugit de la seva pàtria, per haver mort, sense voler, un altre infant d'una ganivetada, per tenir cura de la carrera i presidir els jocs.

Acabat el sacrifici, les pells són donades a Draconti, i hom li prega de conduir els grecs al lloc on havia estat feta la pista. Ell designa el mateix lloc on s'esqueien:

-Aquest turó-diu-és excel·lent per córrer en la direcció que hom voldrà.

-Però,-li diuen-¿com podran lluitar en un terreny tan aspre i boscós?

Ell respon:

-Es farà més mal qui caigui.

Infants, la majoria presoners, corren l'estadi, i més de seixanta cretesos la carrera llarga; altres s'exerciten a la lluita, al pugilat, al pancraci. Era bell de veure. Perquè havien davallat molts de lluitadors, i, com que els companys miraven, hi havia una gran emulació. Els cavalls també corregueren. Calia baixar al galop una costa, en havent arribat a la vora del mar tombar, i remuntar fins a l'ara. Costa avall, molts anaven de rodolons: costa amunt, els cavalls pujaven el pendís al pas, amb fadiga. D'aquí gran cridòria, i rialles, i encoratjaments.

(1) «Columnes dretes» és el nom amb que Xenofont designa literalment aquesta formació, que sembla ésser de invenció seva.

I N D E X

PRÒLEG

LLIBRE PRIMER

CAP. I.-Causes de la guerra. Preparatius.

" II.-Marxa de Sardes a Tars.

" III.-Revolta dels soldats.

" IV.-Marxa fins a l'Èufrates.

" V.-Marxa a través de l'Aràbia Deserta.

" VI.-Traició d'Orontas.

" VII.-Arribada a Babilònia.

" VIII.-Batalla de Cunaxa i mort de Cirus.