Els Deu Mil

VOLUM PRIMER.

INTRODUCCIÓ.

Xenofont era fill de Gril·los, i nasqué a Atenes cap a l'any 430 abans de J.C. Tota la seva vida gira al voltant de dos fets: el seu encontre amb Sòcrates i la seva incorporació a l'exèrcit de Cirus. Diògenes Laerci ens conta de quina manera Sòcrates es féu de Xenofont un deixeble. «Un dia, Xenofont havent trobat Sòcrates pel carrer, aquest li barrà el pas, i li preguntà on es compraven les coses necessàries per a la vida. Xenofont li ho digué.-I per esdevenir un home honrat, replicà Sòcrates, on cal anar?-Xenofont no sabé què respondre.-Segueix-me, doncs, li digué Sòcrates, i t'ho diré». L'anècdota, si no és certa és característica; respecte de Xenofont ens suggereix merament que el seu aire era el d'un jove noble i honrat, com afirma el mateix anecdotista; però respecte de Sòcrates, el veiem talment exercint aquell apostolat civil que tenia per objecte de fer reeixir en tota ànima ben nascuda totes les possibilitats d'inteligència i de virtut, al servei d'una funció adecuada dins la Ciutat.

El bé d'aquesta, i una necessitat absoluta de justícia condicionaven, per a Sòcrates, l'actuació de cadascú dins el seu lloc: des de l'humil sabater fins al cap del govern. Això, quan l'educació sofística afinava extraordinàriament les intel·ligències en vista d'un èxit personal que el règim democràtic no feia sinó facilitar. Xenofont romangué tota la vida un socràtic: potser el més fidel dels socràtics; del seu mestre deixà de banda les especulacions metafísiques i assajà no sols de fixar-ne, sinó de viure'n l'ensenyament moral. Els «Records», constitueixen, a més a més d'una defensa de Sòcrates, una mena de manual socràtic del ciutadà perfecte. El seu puritanisme polític, dugué lluny Xenofont; trobant-lo més ben realitzat a Esparta que a Atenes, no es limità a una admiració teòrica, sinó que acompanyà Ageisilau, l'idealista rei d'Esparta, en la seva expedició contra Farnabazos, i en la batalla que a Coronea lliurà contra Atenes i Tebes. Llavors els atenesos dictaren contra ell una sentència de bandejament. La seva presència a Coronea hi influí sens dubte; pèrò la malfiança dels atenesos vers Xenofont venia ja de la seva amistat amb Cirus, l'amic d'Esparta.

Xenofont mateix conta com aquesta amistat començà. Cal agrair-li la franquesa amb què ho fa: prou fina perquè no poguem titllar-lo de cínic; prou oberta perquè ens reveli que en el fons d'aquest socràtic piadós hi havia un Ulisses no ben adormit. Era en 401. Xenofont no tenia encara trenta anys. Cirus el jove, sàtrapa de Lídia, Frígia Major i Capadòcia, preparava en secret una expedició contra el seu germà Artaxerxes, el Gran Rei de Pèrsia, «el Rei», com deien simplement els grecs. Amb un pretext qualsevol, es feien lleves. Finides les guerres del Peloponès, moltes energies restaven ocioses i molts homes sense pàtria, en una època on més que per una ciutat es combatia per un partit. Tots els països, ademés, on un fort ideal nacional no ajunta i acarrera les energies, són fecunds en aventurers. Pròxenos, amic i hoste de Xenofont, l'invità a adherir-se a Cirus. Això era una perspectiva de riquesa, d'honors i d'aventures: Xenofont tenia la seva decisió presa segurament abans d'aconsellar-se amb Sòcrates. Aquest es limità a dir-li que es remetés a la voluntat dels déus, i consultés l'oracle d'Apol·ló. En el seu delit, Xenofont en comptes de preguntar si havia de partir o no, preguntà a quin déu calia fer sacrificis per dur a bon terme el viatge. Sòcrates el reptà dolçament, però el deixà partir i Xenofont s'agregà a l'exèrcit grec llevat per a Cirus, uns deu mil homes, en llur majoria espartans.

Les vicissituds d'aquesta expedició constituteixen la matèria de l'Anàbasi (literalment «marxa cap a les terres altes»), que hem assajat de traduir sota el títol més assequible de «Els Deu Mil». Xenofont l'escriví entre el 379 i 371, en la propietat d'Escillunt que els espartans li regalaren en premi al seu laconisme. És l'obra que ha fet popular el nom de Xenofont: una de les més agradables i pintoresques que ens hagi llegat el món antic; veritable epopeia del mercenari, de l'home que combat per un sou, i quan el sou li falleix combat pels seus afectes primaris: amor a la vida, al guany si encara pot ser, a la pàtria en quant pàtria vol dir el paisatge familiar, la dona i els infants, l'honor del nom col·lectiu.

Sembla que Xenofont la publicà sota el pseudònim de Temistògenes de Siracusa; podent parlar d'ell mateix en tercera persona, disposa d'una llibertat més gran per posar de relleu el paper que en la famosa retirada s'atribueix, i que altres memòries anteriors (per exemple l'Anàbasi del seu company d'armes Sofènet d'Estimfal) deixaven en la insignificància. Més tard, Diodur de Sicília pogué historiar la mateixa expedició sense anomenar Xenofont.

Però a nosaltres és l'Anàbasi de Xenofont que ens interessa; l'acceptar-la com a pura novel·la d'aventures, com a pur document humà encara que se'ns demostrés que no anà del tot com Xenofont ens conta una expedició que començà essent una de tantes lluites intestines del corromput Imperi Persa i acabà essent, amb el temps, una lliçó per al gran Alexandre. La qual cosa fa d'aquests Deu Mil aventurers, els «Pioners» de l'expansió de la cultura grega Orient endins.

NOTA.-Hem afegit a la fi del segon volum d'aquesta versió de «Els Deu Mil», la de la «Vida d'Artaxerxes», per Plutarc. Amb la qual el llegidor tindrà una visió de la revolta de Cirus, com si diguéssim des de l'altra banda, ensems que una pintura general de la cort del Gran Rei. El llegidor completarà profitosament aquesta amb la lectura del manual «L'Antic Orient» de D. G. Hogarth (Enciclopèdia Catalana), on trobarà així mateix mapes per seguir, baldament per sobre, l'itinerari dels Deu Mil.