Els Deu Mil

LLIBRE SEGON.

[La lleva de tropes gregues feta per Cirus quan va empendre la seva expedició contra el seu germà Artaxerxes, tot el que va fer-se durant la marxa, com va esdevenir-se la batalla, com Cirus finà, i com els grecs tornaren a llur campament per dormir, creguts que havien vençut del tot i que Cirus vivia: tals són el fets exposats en el llibre precedent.]

CAPÍTOL PRIMER

DELIBERACIÓ DELS GRECS: AMBAIXADA DE FALINOS

A punta de dia, els generals reunits s'estranyen que Cirus ni enviï algú altre per indicar el que calia fer, ni comparegui ell mateix. Decideixen, doncs, de plegar els bagatges que tenien, i prenent les armes tirar endavant fins ajuntar-se amb Cirus. Ja es posaven en marxa quan, a sortida de sol, arriben Procles, governador de la Teutrània, descendent de Demarat el Lacedemoni, i Glos fill de Tamos. Aquests diuen que Cirus és mort, i que Arieu, fugitiu, és amb els altres bàrbars a l'etapa d'on havien partit la vigília; que diu d'esperar-los-hi tot aquell dia, si havien de fer-hi cap, però que l'endemà declara que se'n tornarà cap a la Jònia, d'on havia vingut. En sentir els generals aquestes noves, i en assabentar-se'n els altres grecs, tots ne van tenir un pes al cor. I Clearc digué:

-Tant de bo que Cirus visqués! Però ja que és finat, anuncieu a Arieu que nosaltres hem vençut el Rei, i, com veieu, ningú ja no ens planta cara, i que si vosaltres no haguéssiu sobrevingut, marxàriem contra el Rei. I prometeu a Arieu que, si ve ací, l'asseurem en el tron reial: perquè són els vencedors de la batalla que han de disposar de l'imperi.

Això dit, envia els missatgers, i amb ells Quirísof de Lacedemonia i Menó de Tessàlia; perquè el mateix Menó ho havia volgut, essent amic i hoste d'Arieu com era. Els enviats parteixen, i Clearc els espera.

Per altra banda, l'exèrcit es procura queviures com pot, dels equipatges, degollant bous i ases; i pel que fa a la llenya, adelantant-se una mica de la falanx, a l'indret on havia estat la batalla, feien servir els trets, que eren molts, que els grecs havien obligat als desertors del rei a llançar, i els gerres i els escuts de fusta dels egipcians: i hi havia també per emportar-se'n qui sap les astes i els carros buits. Tot plegat ho fan servir per coure la carn, i així mengen aquell dia.

I ja era cap a l'hora que la plaça és plena, quan arriben uns heralds de part del Rei i de Tissafernes: bàrbars, si no és un d'ells que era un grec, Falinos, que s'esqueia a estar vora de Tissafernes, del qual era considerat, perquè es feia passar per entès en la tàctica i en el maneig de les armes. Els heralds s'acosten, criden els caps dels grecs, i diuen que el Rei, considerant-se vencedor i havent mort Cirus, invita els grecs a rendir les armes i venir a les portes del Rei a obtenir el que puguin de bo. Vet aquí el que diuen els heralds del Rei. Els grecs ho senten amb recor. Amb tot, Clearc s'acontenta de dir, que no són pas els vencedors que han de rendir les armes.

-Però vosaltres-diu,-oh generals, doneu-los la resposta millor i més honorable que sapigueu: jo torno de seguida.

I de fet un dels seus assistents el cridava per veure les entranyes arrencades: perquè s'esqueia a estar sacrificant. Llavors Cleanor l'Arcadià, que era el més vell, respongué que abans moririen que no rendirien les armes. I Pròxenos de Tebes:

-El que és jo, Falinos-digué-em pregunto si és com a vencedor que el Rei demana les armes, o com amic, a tall de presents. Perquè si és com a vencedor, ¿per què li cal demanar, i no les ve a pendre? I si les vol haver per la persuasió, que digui què tindran els soldats, si li fan aquesta graciositat.

A això Falinos respon:

-El Rei es creu vencedor, ja que ha mort Cirus. Perquè, ¿qui hi ha, si no, que li disputés l'imperi? I us mira com a seus, tenint-vos com us té en mig del seu país, entre rius que és impossible de travessar, i podent tirar damunt vostre una munió d'homes tal, que ni que us els abandonés no podríeu matar-los.

Després d'això Teopompos, atenès, diu:

-Falinos, ara, com tu veus, no tenim altra cosa de bo sinó les armes i el coratge; mentre tindrem les armes, pensem que del coratge també ens en servirem; però si les rendim, seria privar-nos de la persona. No creguis doncs, que us remetem l'unic bé que tenim, sino que amb aquestes armes hem de combatre fins pels vostres interessos.

En sentir aquests mots, Falinos esclafeix la rialla i diu:

-La veritat, em fas l'efecte d'un filòsof, oh jove, i dius coses que no els manca pas la gràcia; sàpigues, però, que ets boig si t'afigures que el vostre coratge pot sobrepujar les forces del Rei.

D'altres que fluixejaven una mica, conten que observaren que, tal com havien estat fidels a Cirus, també podien esdevenir força útils al Rei, si volia ésser-los amic: i que si feia compte d'esmerçar-los en alguna altra cosa, o en una expedició contra Egipte, el vinclarien amb ell.

En això Clearc arriba i pregunta si ja han respost.

Falinos reprèn i diu:

-Aquests, oh Clearc, l'un diu una cosa l'altre una altra: però tu, digues-nos el que penses.

I ell diu:

-Jo, Falinos, he estat content de veure't, i tots els altres em penso que també. Perquè tu ets grec, i nosaltres també, tants com en veus. En la posició en què ens trobem, et consultem a tu què cal fer sobre el que dius. Tu, doncs, en nom dels déus, aconsella'ns el que et sembli millor i més honorable, la qual cosa t'ha de portat honor temps a venir, quan diran que «una vegada Falinos, enviat pel Rei a invitar els grecs a rendir les armes, ha aconsellat tal cosa.» Perquè tu saps que per força es parlarà a Grècia del que hauràs aconsellat.

Amb aquestes insinuacions, Clearc volia que el mateix ambaixador del Rei aconsellés de no rendir les armes, a fi que els grecs fossin més ben esperançats; però Falinos l'esquivà, i digué contra el que ell es creia:

-Jo, si de deu mil probabilitats n'hi ha per vosaltres una de salvar-vos fent la guerra al Rei, us aconsello de no rendir les armes; però si no hi ha cap esperança de salut a despit del Rei, us aconsello de salvar-vos com podreu.

Llavors Clearc respongué:

-Doncs, això és el que tu dius: bé, anuncia de part nostra que nosaltres creiem que si hem de ser amics del Rei, serem uns amics més útils tenint les nostres armes que no pas havent-les remès a un altre.

Falinos respon:

-Ho anunciarem: però el Rei m'ha encarregat encara de dir-vos, que, romanent aquí, hi haurà treva, i avençant o reculant, guerra. Respongueu doncs sobre aquest punt: si romaneu i que hi hagi treva, o si he d'anunciar de part vostra que hi ha guerra.

I Clearc digué:

-Anuncia sobre aquest punt, que a nosaltres ens sembla bé el que li sembla al Rei.

-Què vols dir amb això?-digué Falinos.

Respongué Clearc:

-Si restem, treva; guerra per qui avenci o reculi.

Falinos tornà a preguntar:

-És treva o guerra que he d'anunciar?

I Clearc respongué de bell nou:

-Treva per qui resti, per qui avenci o reculi, guerra.

Ara, del que faria, no en traspuà res.

CAPÍTOL II

COMENÇAMENT DE LA RETIRADA

Falinos partí amb els que l'havien acompanyat. Els que havien anat al camp d'Arieu, tornaren, Procles i Quirísof: Menó havia restat allí amb Arieu. Aquests reporten que Arieu ha dit que hi havia molts perses més distingits que ell, que no el sofririen mai per Rei:

-Però si voleu fer la retirada amb ell, us invita a venir ja, aquesta nit; si no, diu que partirà de bon matí.

Clearc respon:

-Doncs així cal fer: si venim, tal com dieu; si no, feu el que creureu més aventatjós per a vosaltres.

El que ell faria, tampoc no els ho diu.

Però després, a posta de sol, convocant els generals i els capitans, els diu:

-Senyors, he sacrificat per anar contra el Rei, i les entranyes no m'han estat favorables. I és natural que no ho fossin: perquè jo ara m'he informat, que entre nosaltres i el Rei hi ha el riu Tigris, que es passa amb embarcacions, i nosaltres no podríem travessar-lo sense barques: i de barques no en tenim. Romandre ací no és possible: perquè de queviures no hi ha manera d'haver-ne. Però per anar a ajuntar-nos als amics de Cirus, les víctimes ens han estat favorables del tot. Vet aquí doncs el que cal fer: separem-nos i que cadascú sopi amb el que té. Quan el corn farà el senyal com per dormir, plegueu el bagatge; al segon toc, carregueu les atzembles; al tercer, seguiu el vostre cap, l'atzembleria al llarg del riu, i els hoplites al defora.

Havent sentit aquestes ordres, els generals i els capitans es retiren i fan tal com s'ha dit. Des d'aquest moment Clearc comanda i els altres obeeixen no pas que l'haguessin elegit, sinó veient que era l'únic que tenia el cap que ha de tenir qui mana, mentre que els altres eren sense experiència.

El compte del camí que havien fet des d'Efes de Jònia fins al camp de batalla, era en noranta tres jornades, cinc centes trenta cinc parasangues o setze mil cinquanta estadis. I del camp de batalla fins a Babilònia deien que hi havia tres cents seixanta estadis.

Quan va haver-se fet fosc, Miltocites de Tràcia, amb els homes de cavall que duia, fins a quaranta, i com tres cents d'els de peu, tracis així mateix, desertà per anar-se'n amb el Rei. Clearc es posa al cap dels altres, com ho havia anunciat; els altres segueixen: i cap a mitjanit arriben a la primera etapa, on és Arieu i la seva tropa. En haver posat les armes davant les files, els generals i els capitans grecs se'n van a trobar Arieu. Llavors els grecs i Arieu i els principals dels que eren amb ell juren de no trair-se, i de ser aliats. Els bàrbars juren a més a més de guiar sense falsia. En jurar, degollen un brau, un llop, un senglar i un moltó; reben la sang dins un escut, i els grecs hi suquen l'espasa i els bàrbars la llança.

Després de donar-se aquestes penyores, Clearc parla així:

-Vejam, Arieu, ja que vosaltres i nosaltres tenim el mateix camí a fer, digues ¿quina és la teva opinió sobre la marxa: ens en tornem per on hem vingut, o creus haver ideat alguna altra ruta millor?

Arieu respon:

-Si ens en tornem per on hem vingut, morirem tots de fam: perquè ara no tenim gens de queviures. En les disset jornades darreres fetes per arribar ací no hem trobat res en el país, o allí on hi havia alguna cosa, nosaltres ho hem consumit passant. Ara pensem en una ruta més llarga, però en la qual no ens mancaran queviures. Hem de fer les primeres jornades tan fortes com poguem, a fi d'allunyar-nos com més millor de l'exèrcit del Rei. Perquè un cop li durem un aventatge de dos o tres dies de camí, el Rei ja no podrà aconseguir-nos; amb poques tropes no gosarà encalçar-nos, i si en té moltes no podrà anar de pressa; i potser també li escassejaran els queviures. Vet aquí-diu Arieu-el parer que jo tinc.

Aquest pla estratègic no podia dur a altra cosa sinó a escapolir-se o a fugir del Rei: però l'atzar dirigí millor l'exèrcit. Perquè en ser de dia, tot d'una es posaren en marxa, tenint el sol a la dreta, comptant d'arribar a posta de sol a llogarrets de la Babilònia: en això no s'enganyaven. Cap a la tarda, els sembla de veure cavalleria enemiga: i aquells dels grecs que es trobaven fora dels rengles, corren a formar-hi. Arieu, que per haver estat ferit s'esqueia a anar en carro, davalla i es posa la cuirassa, així com els que eren amb ell. Mentre s'armen, els exploradors que havien enviat endavant, tornen dient que no és cavalleria, sinó atzembles que pasturen. De seguida tothom va conèixer que el Rei s'havia atendat per alli prop: i de fet, s'obirava fum en els llogarrets no pas lluny. Clearc, però, no marxa contra l'enemic: perquè veia que els soldats estaven rendits i en dejú: i que també ja era tard. Amb tot, no es decanta tampoc d'allí, guardant-se que no semblés que fugia; sinó que mena la seva gent dret endavant i a posta de sol s'atenda amb el cap de la columna en els llogarrets més pròxims, dels quals l'exèrcit del Rei havia arrapinyat fins la fusta de les cases.

Els primers, doncs, s'acampen d'una manera o altra; però els segons, arribant a nit fosca, s'allotgen cadascú on s'esqueia, i fan un gran aldarull cridant-se els uns als altres, talment que fins els enemics els senten, i les avençades més pròximes dels enemics fugen de llurs tendes. Això va ser evident l'endemà: perquè no va aparèixer més pels voltants ni cap atzembla ni campament, ni fum. El Rei mateix, pel que sembla, es va esbalaïr de l'atansament de l'exèrcit i es va veure clar l'endemà pel que va fer.

Més avençada la nit, una terror semblant s'apoderà dels grecs: brogit, tumulte com sol haver-hi quan sobrevé una de aqueixes terrors. Clearc, que s'esqueia a tenir prop seu Tolmides d'Elea, el millor pregó de seu temps, li dóna ordre de cridar silenci i de proclamar tot seguit que els caps fan a saber, que aquell que denunciarà qui és que ha deixat anar un ase entre les armes, rebrà per recompensa un talent d'argent.

En haver-se fet aquesta crida, els soldats comprenen que l'alarma ha estat vana, i que els caps estan bons i sans. A trenc d'alba, Clearc ordena als grecs de posar les armes en fila, talment com en dia de batalla.

CAPÍTOL III

TREVA AMB EL REI I AMB TISSAFERNES

El que més amunt he escrit, que el Rei es va esbalaïr de l'aproximació de l'exèrcit, llavors va ser evident. Perquè ell que la vigília enviava l'ordre de rendir les armes, ara a la sortida del sol envia uns heralds a proposar treves. Aquests, arribats a les avantguardes, demanen els caps.

Les sentinelles havent fet el report, Clearc, que en aquell moment s'esqueia a inspeccionar les files, diu a les sentinelles d'invitar els heralds a esperar-se fins que ell tingui lleure. Disposa llavors les tropes de manera que ofeireixin a l'ull el bell aspecte d'una falanx atapeïda de pertot, i que cap dels soldats sense armes no estigui en evidència; després fa venir els missatgers, i ell mateix els surt a l'encontre, amb els seus soldats més ben armats i més ben plantats, i diu als altres generals de fer el mateix.

En ser davant dels missatgers, els pregunta què volen. Ells diuen que vénen per una treva, amb missió d'anunciar als grecs les intencions del Rei, i al Rei les intencions dels grecs.

Clearc respon:

-Anuncieu-li, doncs, que de primer cal combatre, perquè no tenim de què dinar: i ¿qui gosarà parlar de treves als grecs si no els procura dinar?

Havent sentit aquests mots els missatgers es retiren, i tornen tot d'una, la qual cosa prova que el Rei era per allí prop, ell o algú altre encarregat per ell de la negociació. Diuen que el Rei troba raonable la petició i que tornen amb guies que, si la treva es conclou, els conduiran en un indret on tindran queviures. Clearc pregunta si la treva es fa per aquells que van i vénen per les negociacions, o si també hi haurà treva per als altres. I ells:

-Per a tots-responen-fins que les vostres proposicions hauran estat anunciades al Rei.

Després d'aquesta promesa, Clearc els fa allunyar i celebra un consell: i s'opina de fer la treva tot d'una i d'anar en tranquil·litat a l'indret on són els queviures i proveir-se'n.

-També és el meu parer; però no ho comunicaré tot seguit, sinó que ho diferiré fins que els enviats temeran que no hagim refusat de fer les treves; i fins jo crec bo-afegí-que els nostres soldats tinguin la mateixa por.

Quan li sembla el moment oportú, anuncia que accedeix a la treva, i tot d'una prega de ser conduït on són el queviures.

Ells el condueixen. Clearc es posa, doncs, en marxa després d'haver conclòs la treva, amb l'exèrcit en ordre de batalla, i ell mateix a l'avantguarda. Topen amb fossats i canals, tan plens d'aigua, que és impossible de travessar-los sense ponts; però fan passeres amb palmeres caigudes, i amb altres que les tallen.

Allí es va poder veure quin general era Clearc. Amb la mà esquerra tenia la pica, amb la dreta un bastó: si algun soldat dels destinats a aquesta feina li sembla que ronseja, li venta cop i en tria un de capaç: ell mateix posa mans a l'obra, entrant dins el llot, talment que hauria estat una vergonya per tots de no escarrassar-se amb ell. Havia destinat a aquesta feina els que tenien fins a trenta anys: però en veure's l'escarrassament de Clearc, s'hi posen també els més vells. I Clearc s'escarrassava molt més, sospitant que els fossats, no eren sempre tan plens d'aigua: perquè no era pas el temps que es rega el camp; però presumia que, a fi de fer veure des d'aleshores als grecs que hi hauria qui sap les dificultats per a la marxa, el Rei havia deixat anar aquella aigua pel pla.

Bo i marxant, arriben als llogarrets on els guies havien indicat de pendre els queviures: hi havia blat a balquena i vi de palmera i un vinagre cuit que es treu també de les palmeres. Pel que fa als dàtils mateixos, els que s'assemblen als que es venen a Grècia, els deixaven pels esclaus; als senyors en servien de triats, que enamoraven per la bellesa i la grandària: llur color no es desassembla en res de l'ambre. En fan assecar també, que els reserven com a llamins: i són deliciosos durant el beure, però fan mal de cap. Allí també els soldats menjaren per primera vegada el «cervell de palmera»: molts s'admiraven de la forma i del gust tot particular que té: però feia també un mal de cap terrible. La palmera, així que li han arrencat el cim de la tija, s'asseca completament.

Allí hi sojornen tres dies. De part del Gran Rei, arriba Tissafernes amb el germà de la dona del Rei, i tres perses més, i un gran seguici d'esclaus. Els generals grecs els surten a l'encontre, i Tissafernes els parla el primer així, per medi de l'intèrpret:

-Jo, oh grecs, habito un país veí de Grècia: veient-vos caiguts en mals nombrosos i sense sortida, he considerat com una troballa, si podia obtenir del Rei que em concedís de dur-vos salvats a Grècia. Perquè penso que no em serà malagraït ni per la banda vostra ni per la de tot Grècia. Sabent-ho, he fet la requesta al Rei, dient-li que era just de concedir-me aquesta gràcia, havent estat jo el primer d'anunciar-li que Cirus emprenia una expedició contra ell, i d'acudir portant-li un socors juntament amb la nova; que l'únic de tots els que han estat oposats als grecs, no he fugit, sinó que m'he obert pas i m'he ajuntat amb el Rei en el vostre campament, on el Rei havia fet cap després d'haver occit Cirus, i he empaitat els bàrbars a sou de Cirus amb les tropes que veus ara presents amb mi, i que li són les més fidels. Ell m'ha promès de deliberar sobre aquestes coses: però m'ha encarregat de venir-vos a preguntar, per què haveu pres les armes contra ell. I us aconsello de respondre amb mesura a fi que em sigui de més bon fer, si és que puc fer alguna cosa de bo per vosaltres vora del Rei.

A aquestes paraules, els grecs s'aparten, escateixen i responen, per boca de Clearc:

-Nosaltres no ens hem pas reunit per fer la guerra el Rei, ni hem marxat contra el Rei; sinó que Cirus ha trobat molts pretextos, com tu bé saps, per agafar-vos a vosaltres desprevinguts i dur-nos a nosaltres fins aquí. Amb tot, quan el veièrem en perill, ens avergonyírem davant dels déus i dels homes, de trair-lo, nosaltres que el temps abans ens havíem prestat a tot el bé que ens havia fet. Després que Cirus és mort, ni disputem al Rei la sobirania, ni hi ha de què hàgim de voler fer cap mal a les terres del Rei, ni tenim intenció d'occir-lo; i ens en tornaríem al nostre país, si ningú ens inquietés: ara, que a qui ens faci tort provarem, amb l'ajuda dels déus, de rebutjar-lo; però si hom és generós amb nosaltres, farem tot el que sigui del nostre poder per no ésser vençuts en generositat.

Així parlà Clearc. Després d'haver-lo sentit, Tissafernes diu:

-Jo transmetré aquestes paraules al Rei, i a vosaltres tot seguit les seves intencions; i fins que jo tornaré, que subsisteixi la treva: nosaltres us proporcionarem un mercat.

L'endemà, no vingué: de manera que els grecs ja s'hi encaparraven. Al tercer dia vingué, dient que venia havent obtingut del Rei permís per salvar els grecs, malgrat que molts s'hi oposaven del tot, pretenent que no era digne del Rei de deixar anar una gent que havia fet armes contra ell. I acabà dient:

-Ara podeu rebre de nosaltres la fermança que us procurarem un país amic, i que us tornarem sense paranys cap a Grècia, fornint-vos mercat; i allà on no hi hagi manera de comprar, us deixarem pendre del país els queviures. Però vosaltres, per la vostra banda, cal que ens jureu, de passar de debò com per país amic, sense fer dany, prenent menjar i beure només quan no us fornirem mercat: i quan us fornirem mercat, comprant els queviures.

Aquestes condicions semblaren bé; juren, i Tissafernes i el germà de la dona del Rei donen la dreta als generals i als capitans dels grecs, i la prenen dels grecs. Després d'això Tissafernes diu:

-Ara me'n torno amb el Rei: quan hauré acabat el que he de fer, tornaré amb els meus bagatges per endur-vos-em cap a Grècia i tornar jo mateix a la meva província.

CAPÍTOL IV

MARXA AMB ARIEU I TISSAFERNES: NEIX LA DESCONFIANÇA

Després d'això, els grecs i Arieu, atendats els uns al costat dels altres, esperen Tissafernes més de vint dies. Durant aquests, vénen a visitar Arieu els seus germans i altres parents. Altres perses igualment visiten els que eren amb ell, i els encoratgen, i alguns fins els donen fermança de part del Rei, que el Rei no els en servarà mal record per l'expedició que han fet amb Cirus ni per res del que ha passat. Estant les coses en aquest punt, es va veient clar que la gent d'Arieu te menys miraments envers els grecs, de manera que els demés grecs no abellint-se'n, van a trobar Clearc i els altres generals i els diuen:

-Per què restem? ¿No sabem que el Rei pagaria qualsevol cosa per la nostra pèrdua, a fi de posar als altres grecs la por al cos, de fer campanya contra el Rei gran? I ara ens insinua de romandre perquè té les tropes dispersades: però que concentri de bell nou l'exèrcit; no hi ha pas manera que no se'ns llenci damunt. Potser cava, potser aixeca murades, perquè el camí ens sigui impracticable. perquè mai no s'avindrà de bon cor que tornem a Grècia a publicar com nosaltres, pocs que som, hem vençut el Rei davant les seves portes, i ens hem retirat embromant-lo.

Clearc respon als que li enraonaven així:

-Jo també penso en tot això; però reflexiono que, si ara ens en anem, semblarem anar-nos-en per fer la guerra i obrar contra la treva. Llavors, de primer ningú no ens procurarà mercat, no sabrem d'on treure el blat, ningú ens servirà de guia. I tot d'una que fem això, Arieu s'allunyarà de nosaltres: de manera que no ens restarà cap amic, ans els mateixos que ho eren esdevindran enemics nostres. Si hi ha cap altre riu que hàgim de passar, no ho sé: el que sabem és que l´Èufrates és impossible de travessar-lo quan hi ha enemics que ho destorben. Si cal combatre, no tenim cavalleria aliada, mentre que la cavalleria enemiga és nombrosíssima i d'allò més ben muntada. De manera que vencedors, ¿qui matariem? I vençuts, no se'n salva ni un. Jo tampoc no sé per què el Rei, que tants de medis té de combat, si desitja la nostra pèrdua ha de fer un jurament i donar la dreta i invocar els déus per testimonis per fer la seva fe sospitosa als grecs i als bàrbars.

Digué moltes altres coses semblants.

En això arriba Tissafernes, amb la seva tropa com si hagués de tornar cap a casa, i Orontas igualment amb la seva tropa. Aquest duia la filla del Rei que havia esposada. Es posen doncs en marxa, sota la guia de Tissafernes, que forneix mercat. Arieu, seguit de l'exèrcit bàrbar de Cirus, marxa també amb Tissafernes i Orontas, i s'atenda amb ells. Els grecs, que se'n malfien, marxen per llur costat amb llurs capitostos i s'acampen també de banda, a una distància d'una parasanga o menys; en fi, es vigilen els uns als altres com a enemics, cosa que tot d'una engendra sospita. De vegades fent llenya en el mateix indret, plegant farratge o altres coses paregudes, es colpien els uns al altres: de manera que això també produïa odi. Després de tres etapes, arriben a la muralla anomenada de la Mèdia i passen part de dins d'ella: és construïda de maons cuits lligats amb quitrà, en una amplària de vint peus i una alçària de cent: de llargada deien que feia vint parasangues; i dista de Babilònia no gaire tros.

D'allí fan dues jornades de marxa, vuit parasangues: i travessen dos canals, l'un per un pont, l'altre per una passera de set barques. Aquests canals derivaven del riu Tigris, i hi havien obert recs per al país, d'antuvi amples, després més petits: i per fi, petits reguerons, tal com a Grècia per als millars. Arriben al Tigris; vora el qual riu hi ha una ciutat gran i populosa, per nom Síttaque, a una distància de quinze estadis del riu. Els grecs s'atenden prop d'ella tocant a un jardí gran i bell i de tota mena d'arbres.

Els bàrbars havien travessat el Tigris, i no apareixien enlloc.

Després de sopar, Pròxenos i Xenofont es passejaven, per escaiença, endavant de les armes (1).

Arriba un home que pregunta a les sentinelles avençades, on podria veure Pròxenos o Clearc: per Menó no demanava, i això que venia de part d'Arieu, hoste de Menó. I en ser que Pròxenos ha dit: «Jo soc qui cerques», aquell home diu:

-M'envien Arieu i Artàozos, gent fidel a Cirus que us volen bé. Us recomanen de guardar-vos, no sigui cosa que els bàrbars us ataquessin aquesta nit: hi ha moltes tropes dins el jardí veí. Us recomanen igualment d'enviar una guàrdia al pont del Tigris, que Tissafernes ha resolt de tallar aquesta nit, si pot, per agafar-vos entre el riu i el canal.

En sentir aquestes coses, el duen a presència de Clearc, i li donen compte del que l'home diu: Clearc en sentir-ho es trasbalsa d'allò més i li ve por. Un jovenet però dels presents, reflexiona, i diu, que no hi havia seqüència entre allò d'atacar i allò de tallar el pont:

-Perquè és clar que si ataquen, o hauran de vèncer o de ser vençuts. Si vencen, ¿de què els serveix de tallar el pont? Perquè, ni que hi hagués molts ponts, nosaltres no sabríem on fugir per salvar-nos; i si som nosaltres qui vencem, bo i romput el pont no tindran ells on fugir; ni tampoc podrà socorre'ls ningú, de tanta gent que hi ha a l'altra vora, des del moment que el pont estarà romput.

En haver sentit això, Clearc pregunta a l'enviat quina és l'extensió del país entre el Tigris i el canal. Aquest respon que és molta, i que hi ha llogarrets i nombroses ciutats grans. Llavors coneixen que els barbres han enviat aquell home per sota mà, de por que els grecs, després d'haver destruït el pont romanguessin dins l'illa, on haurien pogut tenir per atrinxerament de l'un costat el Tigris i de l'altre el canal: traient queviures d'aquella mena d'illa, que era vasta i fèrtil, poblada de cultivadors; i ultra això, oferint un refugi per a qui volgués fer mal al Rei.

Se'n va de seguida a reposar: enviant amb tot una guàrdia al cap del pont: però no l'atacà ningú, ni d'enlloc vingué davant del pont cap enemic, com van comunicar les sentinelles. L'endemà a punta d'alba, hom travessa el riu per un pont de trenta set barques, amb totes les precaucions possibles; perquè alguns dels grecs que eren prop de Tissafernes havien previngut que en passar serien atacats; però era fals. Només en pasar, va aparèixer Glos amb uns quants més, mirant si hom travessava el riu; i en haver-ho vist, s'allunyà al galop.

Per les vores del Tigris, en quatre jornades de marxa, vint parasangues, fan cap al riu Fiscos, ample d'un pletre: hi ha un pont. En aquell indret s'aixeca una ciutat gran, el nom de la qual és Opis. Davant d'ella s'encontra amb els grecs el germà bastard de Cirus i d'Artaxerxes, que duia de Suses i d'Ecbatana un exèrcit considerable en socors del Rei. Atura el seu exèrcit i mira pasar els grecs. Clearc feia desfilar l'avantguarda de dos en dos: de tant en tant marxant, de tant en tant aturant-se: així, tanta estona com el cap de la columna s'aturés, tanta estona es veia també obligat el gros de la columna a aturar-se; de manera que la columna va semblar d'allò més nombrosa als mateixos grecs, i el persa que se la mirava se'n va esbalaïr tot.

D'allí en sis etapes d'erm a través de la Mèdia, trenta parasangues, fan cap a les viles de Parisatis, mare de Cirus i del Rei. Tissafernes, per insultar a Cirus, permet als grecs de saquejar-les, llevat de fer esclaus. Hi havia molt de blat i bestiar i altre botí.

D'allí fan quatre jornades de marxa a través de l'erm, vint parasangues, tenint el Tigris a l'esquerra. A la primera etapa, a l'altra vora del riu, veuen una ciutat gran i pròspera, anomenada Cenes, de la qual els bàrbars transporten damunt de rais, fets de pells, pans, formatges, vi.

(1) Amb l'expressió «Les armes» es designava el mateix campament, els llocs de guàrdia, o més precisament l'indret on les armes eren deixades reunides en feixos.

CAPÍTOL V

TRAÏCIÓ DE TISSAFERNES

Després d'això, atenyen el riu Zapatas, d'una amplària de quatre pletres. Hi sojornen tres dies. Hom tenia sospites: però no es tenia la prova de cap parany. Clearc va decidir-se a una assentada amb Tissafernes, per a veure si podia fer cessar les sospites abans que en sortís la guerra: i envia algú a dir que dessitjaria tenir una assentada amb ell. Tissafernes l'invita a venir tot d'una. En ser que estan plegats, Clearc diu:

-Jo sé, Tissafernes, que hi ha hagut entre nosaltres juraments, i que ens hem donat la dreta de no fer-nos mútuament cap tort. Amb tot, veig que et guardes de nosaltres com d'uns enemics, i nosaltres, veient això, ens guardem per la nostra banda.

»Com que per bé que escorcollo no puc descobrir que tu hagis provat de fer-nos cap mal, i jo sé clar i net que el que és nosaltres no pensem tampoc en res semblant, m'he decidit a venir a enraonar amb tu a fi que, si podem, esvaíssim aquesta desconfiança mútua. Perquè sé que els homes que per una calúmnia, i també els que per una sospita, es temen els uns als altres, i volen prevenir abans de patir, causen mals irremeiables a gent que no anaven a fer ni per altra banda tenien intenció de fer res de tal. Convençuts, doncs, que aquests malentesos amb una entrevista és com millor poden cessar, vinc i vull provar-te que tu et malfies de nosaltres sense raó. Perquè de primer, i és la més gran garantia, els nostres juraments a la cara dels déus ens priven de ser enemics. I qui té consciència d'haver-los negligit, el que és jo no el felicitaria mai. Perquè la guerra dels déus no sé amb quina llestesa fuig ningú que la defugi, ni en quines tenebres pot esquitllar-se, ni en quina fortalesa retreure's: perquè arreu tota cosa és sotmesa als déus i per tot damunt tota cosa els déus imperen per un igual. Vet aquí el què penso sobre els juraments sobre els déus als quals hem confiat l'amistat pactada.

»Passant a consideracions humanes, jo et miro al present, com el nostre bé més gran. Perquè amb tu tot camí és obert, tot riu gualejable, no hi ha fretura de queviures; sense tu, tot camí s'endinsa en les tenebres: perquè no en sabem res; tot riu és de mal passar, tota multitud és esfereïdora, i més esfereïdora la solitud: perquè és plena de tota privació. Si ens tornàvem bojos i t'occíem ¿què hauríem produït occint el nostre benfactor, sinó una lluita amb el Rei, el venjador més terrible? I encara de quines esperances em privaria a mi mateix si emprenia, de fer-te cap mal, jo t'ho diré.

»Jo he desitjat de ser l'amic de Cirus, creient-lo l'home del seu temps més apte per fer bé a qui volgués. Jo et veig avui a tu amo del poder i de la contrada de Cirus, conservant per això el teu propi governament: veig que aquesta potència reial, de la qual Cirus s'havia fet una enemiga, és al contrari una aliada per a tu. Essent així, qui és tan boig que no vulgui ser el teu amic? Però encara et diré, més, d'on me ve l'esperança que tu voldràs ser amic nostre. Sé que els Misians us són amoïnosos: jo penso, amb les forces de què disposo, fer-vos-els ajupir; i sé que els Písides també. I sento dir que hi molts altres pobles tals als quals jo penso que faria acabar de pertorbar la vostra ventura. I els egipcians, contra els quals us sé sobretot irritats, no veig pas quines forces aliades podríeu esmerçar per a castigar-los millor que les que són amb mi. En fi, entre els que habiten entorn, si amb algún volguessis ser amic, ho series com al més gran de tots; i si algú t'inquieta, obraràs com a senyor, tenint-nos de servidors a nosaltres, que et servirem no per amor de la soldada solament, sinó també de l'agraïment que per haver-nos salvat et duriem en justícia. A mi, quan considero tots aquests motius em sembla talment estrany que et malfiïs de nosaltres, que és la cosa que en sabria més dolç de sentir el nom de l'home prou hàbil en l'art d'enraonar per convèncer-te amb les seves enraonies que nosaltres conspirem contra tu.

Així parla Clearc; Tissafernes respon:

-Sí, estic content, Clearc, de sentir de tu paraules tan entenimentades; pensant d'aquesta manera, si meditaves contra mi alguna cosa de mal, em sembla que series tan mal intencionat envers tu mateix com envers mi. Però perquè estiguis ben segur que no tindríeu raó de malfiar-vos ni del Rei ni de mí, escolta pel teu cantó: Si volíem perdre'us, ¿et sembla que ens mancaria prou cavalleria o infanteria o armes per estar en condicions de fer-vos dany, sense córrer per la nostra banda cap perill? Els terrenys propis per atacar-vos ens mancarien, et sembla? I aqueixes planures tan grans que ens són amigues i que amb tant de fatic travesseu, i aqueixes serralades que veieu davant i que haveu de passar, per ventura no podem, ocupant-les per endavant, fervos-les impracticables i aqueixos rius tan nombrosos, al pas dels quals podem regular ¿quants de vosaltres ens abellirà de combatre? I n'hi ha que de cap manera no els travessaríeu, si nosaltres no us féssim pasar. Si en tot això som vençuts, el foc val a dir que és més fort que els fruits de la terra: i podríem, incendiant-los, arrenglerar en batalla contra vosaltres la fam, amb la qual, per molt valents que siguéssiu, no podríeu pas combatre. ¿Com, doncs, tenint tants de medis per fer-vos la guerra, i cap de perillós per a nosaltres, de tots aquests aniríem a triar l'única manera que sigui impia davant dels déus i vil davant dels homes? És cosa de gent en un mal pas, sense recursos, estreta per la necesitat, miserable en fi, que vol treure algun profit de perjuri envers els déus i de la mala fe envers els homes. No, Clearc, nosaltres no serem mai tan desenraonats ni tan toixos! ¿Per què, quan podíem exterminar-vos, no hi hem vingut a parar? Sàpigues bé que la causa n'és el desig que jo tenia de guanyar-me la confiança dels grecs; i que les tropes estrangeres amb les quals Cirus, en pujar cap a les terres altes, no comptava sinó perquè les pagava, jo pogués, en davallar refermar-m'hi a còpia de benifets. Ara, dels aventatges que podeu oferir-me, tu n'has dit alguns: però el més gran jo ja el sé. Perquè és permès al Rei sol de portar la tiara dreta damunt del cap; però per ventura, vosaltres presents, fora fàcil a un altre de portar-la-hi també damunt del cor (1).

Parlant així va semblar a Clearc que deia la veritat; i respon:

-Aquests, doncs-diu-que quan nosaltres tenim tals motius d'amistat, proven, amb llurs calúmnies de fer-nos tornar enemics, no són dignes dels darrers suplicis?

-El que és jo-fa Tissafernes-si voleu, els generals i els capitans, venir a mí, us diré obertament qui són que em diuen que tu conspires contra mí i contra el meu exèrcit.

-Jo-digué Clearc-te'ls duré tots: i per la meva banda et revelaré també d'on m'hi he tret el que sento dir de tu.

Després d'aquesta conferència, Tissafernes, fent uns grans afalacs a Clearc, l'incita a romandre a sopar amb ell. L'endemà Clearc, de tornada al campament apareix clarament convençut de les disposicions amicals de Tissafernes i reporta el que aquest ha dit; i afegeix que cal que els invitats vagin a la tenda de Tissafernes, i que aquells dels grecs que fossin convictes de calúmnia, siguin castigats com a traïdors enemics dels grecs. Sospitava que el calumniador era Menó, sabent que s'havia entrevistat, igual que Arieu, amb Tissafernes, que formava un partit contra ell, i que conspirava per a guanyar-se tot l'exèrcit i esdevenir l'amic de Tissafernes. Clearc, per la seva banda, volia conciliar-se l'afecte de l'exèrcit sencer i treure's d'entre peus aquells que li feien nosa.

Alguns soldats, però, li contradiuen, opinant que no han d'anar-hi tots els generals i capitans i que cal malfiar-se de Tissafernes. Però Clearc insisteix fortament, fins a aconseguir d'anar-hi cinc generals i vint capitans; els segueixen uns dos cents soldats com si anessin a mercat.

En ser a les portes de Tissafernes, els generals són cridats dins, Pròxenos de Beòcia, Menó de Tessàlia, Agias d'Arcàdia, Clearc de Lacedemònia, i Sòcrates d'Acaia: els capitans resten a la porta. Al cap de no gaire estona, al mateix senyal, són agafats els de dins i degollats els de fora. Després d'això, tot de cavallers bàrbars, galopant pel pla, occeixen tots els grecs que topen, siguin esclaus siguin lliures. Els grecs estan tots admirats d'aquelles carreres de cavalleria que veuen des del campament, i vacil·len sobre el que hagin de fer, quan arriba Nicarc d'Arcàdia, fugitiu, ferit al ventre, i tenint-se les entranyes amb les mans, conta tot el que s'és esdevingut.

De seguida els grecs corren a les armes, colpits tots de terror i creient que els bàrbars van a arremetre tot d'una contra el campament. Però no vénen pas tots sinó Arieu, Artàozos i Mitrídates, que eren gent lleialíssima a Cirus. L'intèrpret dels grecs diu que obira amb ells el germà de Tissafernes i que el reconeix. Duien un seguici de perses acuirassats, com a trescents. En ésser prop, aquests demanen que si hi ha cap general o capità grec, s'adelanti per comunicar-li les ordres del Rei. Llavors els generals grecs Cleanor d'Orcomen i Sofènet d'Estimfal surten del camp amb precaució, i amb ells Xenofont d'Atenes, a fi de saber noves de Pròxenos. Quirísof s'esqueia a ser lluny d'allí, en un llogarret amb altres fent provisió de queviures.

En ser a l'abast de la veu, Arieu parla així:

-Oh grecs, Clearc, descobert d'haver faltat als juraments i romput la treva, té el seu càstig i és mort. Pròxenos i Menó, que han denunciat la seva perfídia, són en gran honrament. Pel que fa a vosaltres, el Rei us exigeix les armes: diu que són seves, ja que eren de Cirus, el seu esclau.

A això els grecs responen per boca del Cleanor d'Orcomen:

-Oh el més malvat dels homes, Arieu, i tots els altres que éreu amics de Cirus, no us avergonyiu a la cara dels déus i dels homes, vosaltres que, després de jurar que reconeixeríeu els mateixos amics i els mateixos enemics que nosaltres, ens haveu traït amb Tissafernes, el més descregut i el més criminal dels homes, que haveu assassinat els mateixos depositaris dels vostres juraments, i que havent traït els altres ara marxeu contra nosaltres amb els nostres enemics?

Arieu replica:

-Clearc ha aparegut com havent conspirat de fa temps contra Tissafernes i Orontas i tots els que érem amb ells.

A això Xenofont respon:

-Clearc, vull consentir-hi, si contra els juraments rompia les treves, té el seu càstig: perquè és just que morin els perjurs. Però Pròxenos, però Menó, que són els vostres benfactors i els nostres generals, envieu-los ací. Perquè és clar que essent els vostres amics i els nostres, procuraran donar-nos a vosaltres i a nosaltres els millors consells.

Llavors els bàrbars tenen entre ells una llarga conferència, i es retiren sense respondre res.

(1) Amb aquesta metàfora Tissafernes insinua que, ajudant-lo els grecs, pretindria a la corona.

CAPÍTOL VI

SEMBLANÇA DELS GENERALS ASSASSINATS

Els generals així presos són conduits al Rei i moren decapitats. L'un d'ells, Clearc, era, per confessió de tothom que l'havia tractat, un home de guerra, un enamorat de la guerra fins a l'extrem. En efecte, mentre va durar la guerra dels lacedemonis amb els atenesos, romangué a Grècia; però en ser feta la pau, persuadí la seva ciutat que els tracis feien tort als grecs, i havent obtingut aprovació dels èfors, es feu a la vela per anar a guerrejar contra els tracis que habiten part damunt del Quersonès i de Perint. Els èfors, havent canviat de parer, que ell ja era fora, provaren de fer-lo tornar de l'Istme; però ell llavors no obeí, i se n'anà navegant cap a l'Hel·lespont. En conseqüència, els magistrats d'Esparta el condemnaren a mort com a desobedient. Des de llavors, fugitiu, ve a trobar Cirus; i en altre lloc hem escrit per quins discursos guanyà la seva confiança. Cirus li dóna deu mil darics. Clearc els pren, però no es decanta a l'inacció; sinò que amb aquests diners aplega un exèrcit i fa la guerra als tracis. Vencedor en un combat, saqueja llur país, i continua fent la guerra, fins que Cirus té necessitat de les seves tropes: llavors parteix amb ell a una altra campanya.

Aquests em semblen doncs els actes d'un enamorat de la guerra, el qual, podent fruir de la pau sense vergonya ni dany, prefereix la guerra; i podent vagar, s'estima més afatigar-se per fer la guerra; i podent haver riqueses sense perill, prefereix de posseir-ne menys, i fer la guerra. I com qui despèn en amor o en qualsevol altre plaer, ell s'abellia de despendre en la guerra: tan enamorat de la guerra ell era.

I el seu talent militar apareixia en això, que amava el perill, i de dia i de nit duia els seus homes a l'enemic i en les ocasions arriscades era prudent, com ho testifica tothom que l'hi ha vist. Passava per hàbil a manar, tant com podia ésser-ho un home de l'humor que ell tenia. Perquè si per una banda era capaç com qualsevol altre de capficar-se perquè el seu exèrcit tingués tot el que era necessari, i de pendre per això totes les precaucions, per altra banda era també capaç d'engendrar en els qui el seguien la convicció d'haver d'obeir a Clearc. I això ho aconseguia a còpia d'ésser sever: tenia l'aire dur, la veu aspra, castigava sempre fort, de vegades amb ira, talment que se n'havia de penedir més d'un cop. Castigava per sistema, convençut que un exèrcit sense disciplina no serveix de res. Fins contaven que deia, que el soldat ha de témer més el seu cap que els enemics, ja sigui que hagi de fer una guàrdia, o estar-se de saquejar terres amigues o de marxar resoltament contra els enemics. Així en els perills els soldats volien escoltar-lo de debò i no li preferien ningú més. Llavors la duresa de la seva fesomia diu que prenia un no sé què de radiant, i la seva severitat no semblava ser més que fortalesa davant l'enemic: talment que apareixia com una salvació, i ja no com un objecte d'esfereïment. Però un cop es veien fora del perill, que hi havia manera de passar sota d'altres caps, molts l'abandonaven. Perquè Clearc no tenia res de graciós: sinó que era sempre dur i cruel; de manera que els soldats, tenien envers ell els sentiments dels infants, no tenia qui el seguís per amistat i per devoció; però aquells que per manament de la ciutat, o obligats per la fretura o per qualsevol altra necessitat havien anat a parar sota les seves ordres, ell sabia perfectament fer-los obeir. D'ençà que van haver començat a vèncer els enemics amb ell, dos grans medis li crearen soldats excel·lents: la seva intrepidesa contra els enemics, i una por al càstig que els feia ben disciplinats. Tal era Clearc com a comandant: i diuen que no va voler mai gaire ser comandat per altres. Tenia, quan va morir, cap a una cinquantena d'anys.

Pròxenos de Beòcia va desitjar esdevenir un home capaç de grans coses: i per aquest desig va donar diners a Gòrgias de Leontini. Després d'haver pres un quant temps les seves lliçons, creient-se ja amb aptesa per comandar, i essent l'amic dels prínceps no ésser vençut a bons serveis, s'embrancà en els afers de Cirus. Esperava adquirir-ne un gran nom, un gran poder, i sumes considerables. Però, malgrat aquesta ambició, sempre fins a l'evidència provà que res d'això no volia adquirir-ho amb injustícia, sinó que pensava haver-hi d'arribar per medis justos i bells: altrament, no. Era de mena per comandar a gent honesta i bona: però sense aptesa per inspirar als seus soldats el respecte o la por: s'avergonyia davant dels soldats més que no pas els comandats davant d'ell, i es veia massa que temia més ell de fer-se mal veure dels soldats que no pas els soldats de desobeir-lo. Pensava que bastés, per ésser un bon cap i semblar-ho, elogiar a qui obra bé, i no elogiar a qui comet un tort. Així, doncs, la bona gent posada sota les seves ordres li duien bona voluntat, mentre que els dolents, com a amansívol que era, conspiraven contra ell. Quan va morir, tenia com una trentena d'anys.

Menó de Tessàlia no dissimulava el seu fort daler de riqueses, i el seu daler de comandar per poder guanyar més, i el seu daler d'honors, per obtenir més profits; volia ésser l'amic dels poderosos a fi d'ésser impunement injust. Per assolir el que desitjava, el camí més curt per a ell eren el perjur, la mentida, l'engany: la senzillesa i la veritat per ell volien dir bajaneria. Era evident que no estimava ningú; i a aquell del qual semblava ser amic, li armava ostensiblement paranys. No es burlava mai d'un enemic, però no parlava mai amb els de la seva vora que no se'n burlés. No tramava mai contra els béns dels enemics: perquè creia difícil d'apoderar-se d'allò que és ben guardat; en canvi, únic entre tots, creia facilíssim de pendre el bé mal guardat dels amics. De tots els que coneixia perjurs i criminals, en tenia por com de gent ben armada; però dels que eren piadosos i practicaven la veritat, en treia profit com de gent que no eren homes.

Com hi ha qui rumbeja la seva pietat, la seva franquesa, la seva dretura, així Menó rumbejava de saber enganyar, de forjar mentides, de burlar-se dels amics: i considerava sempre la gent sense murrieria com a gent mal educada.

Quan emprenia de ser el primer en l'afecte d'un altre, calumniava els primers ocupants, convençut que així havia de fer-se'l seu. Per fer-se obeir dels soldats, ho arranjava esdevenint el còmplice de llurs maleses. Pretenia fer-se honorar i fer-se fer la cort, mostrant que tenia més que ningú el poder i la voluntat de danyar. S'apuntava com un benifet, si algú s'allunyava d'ell, que no l'hagués perdut després d'haver-se'n servit.

Hom pot enganyar-se sobre ell en fets que no són visibles; però el que tothom sap, vet-ho aquí. Era encara en la flor de l'edat, quan obtingué d'Aristip un comandament de tropes estrangeres; i era encara en la flor de l'edat, quan va viure íntimament amb Arieu el bàrbar, que s'abellia dels xicots bonics: i ell mateix, sense barba encara, tingué per amic Taripas, també sense barba. En morir els seus companys de generalat, per haver marxat contra el Rei amb Cirus, havent fet ell el mateix no va morir; sinó que després de la mort dels altres generals el Rei va condemnar-lo a morir no com Clearc i els altres generals, que van ser escapçats, mort que sembla la més ràpida, sinó que diuen que va viure tot un any, havent sofert el suplici dels malfactors, i que aquesta va ser la seva fi.

Àgias d'Arcàdia i Sòcrates d'Acaia moriren així mateix; i d'ells ningú no se'n va riure mai com a covards a la guerra, ni els va titllar de traïdors a l'amistat. I estaven tots dos vora els trenta-cinc anys de llur naixença.