Els Deu Mil

LLIBRE VI

CAPÍTOL I

ALIANÇA AMB ELS PAFLAGONIS: GRAN FESTÍ. QUIRÍSOF GENERAL EN CAP.

Durant aquest sojorn, els uns vivien de les provisions del mercat, els altres, de la rapinya que feien a Paflagònia. També els paflagonis robaven força bé a qui s'allunyés de les tendes, i de nit provaven de fer mal als qui eren atendats lluny. D'aquí, una viva animositat entre els uns i els altres.

Però Corilas, que en aquell temps era governador de Paflagònia, envia als grecs ambaixadors, amb cavalls i vestidures magnífiques, disposat a no inquietar més els grecs, amb què no l'inquietessin més a ell. Els generals responen que ho consultaran amb l'exèrcit. En tant, els acullen com a hostes, i inviten a més a més d'ells, tots els altres que semblava més just. Llavors, després d'haver immolat uns quants bous de captura i altres víctimes, serveixen un banquet abundós: sopen recolzats damunt llits de fullatge, i beuen en copes de banya, de les que es trobaven al país.

Fetes libacions, i cantat el pean, s'aixequen de primer uns tracis, i al so de la flauta dansen i salten alt i amb lleugeresa i s'esgrimeixen amb els sabres. A la fi, un venta cop a l'altre de manera que sembla a tots que l'ha ferit: perquè l'home cau amb una certa traça. Els paflagonis fan un gran crit. El vencedor despulla l'altre de les armes, i se'n va cantant el Sitalcas (1). Els tracis en tant s'emporten el vençut com mort. Però no havia patit res de mal.

Després s'aixequen els enians i els magnesiencs, els quals comencen la dansa nomenada carpea, en armes. La qual mena de ball consisteix, que un posa les seves armes en terra, sembra i guia els bous ajovats, girant-se a cada punt com temorós. Un lladre ve. Així que l'altre el veu, s'arrenca de les armes, li va a l'encontre, i combat davant la seva parella. Tot això ho fan en cadència, al so de la flauta. A la fi el lladre agarrota el pagès i se li enduu la parella. De vegades és el pagès que guanya el lladre: l'ajova al costat dels bous i el fa tirar amb les mans lligades a l'esquena.

Després d'això entra un misià, que a cada mà porta un escut lleuger. I dansa tan aviat fent veure que planta cara a dos, tan aviat servint-se dels dos escuts contra un de sol, com tan aviat giravolta i fa la capitomba, sense deixar anar els escuts: de manera que dóna un bell espectacle a la vista. A la fi, balla la pèrsica, percudint els escuts: s'agenolla, s'aixeca, tot fet en cadència, al so de la flauta.

Després, surten els mantineïns i alguns altres arcadians, els quals s'aixequen, revestits de les més belles armes que poden, i avencen en cadència, conduits per la flauta que toca un aire guerrer. Llavors canten el pean, i ballen, com en les desfilades en honor dels déus. Els paflagonis s'admiren de veure que tots aquells balls s'executin en armes.

El misià, veient-los esbalaïts d'aquelles coses, convenç un dels arcadians que tenia una ballarina seva, i la fa sortir després d'haver-la agençada amb el millor que pot i de donar-li un escut lleuger. Aquesta balla la pírrica (2) àgilment. Hi ha llavors un aplaudiment gran. Els paflagonis pregunten si les dones combatien amb ells. Els grecs responen que són elles que han fet fugir el Rei del seu camp. Tal va ser la fi d'aquella vetllada.

L'endemà, duen els ambaixadors al campament. I sembla bé als soldats de pactar que entre ells i els paflagonis no hi hagués més injúries. Després d'això, els enviats parteixen.

Els grecs, semblant-los que hi ha prou bastiments s'embarquen i naveguen un dia i una nit amb un vent favorable, tenint la Paflagònia a l'esquerra. L'endemà arriben a Sinope i fondegen a Harmene de Sinope. Els sinopesos habiten en territori paflagònic i són una colònia de milesians. Envien als grecs, com a present d'hospitalitat, tres mil medimnes (3) de farina d'ordi, i mil cinc centes àmfores de vi.

Quirísof també hi fa cap, amb una trirrem. Els soldats s'havien imaginat que els duria altra cosa: però no duia res. Anuncia solament que Anaxibi, almirall de l'estol, i els altres, fan elogis de l'exèrcit; i que Anaxibi havia promès, si sortien del Pontus, que tindrien una soldada.

A Harmene els soldats romanen cinc dies. I sentint-se ja prop de Grècia, els entra més que mai la dèria de no tornar a casa amb les mans buides. Creuen, doncs, que si elegien un cap únic, un de sol podria més bé que molts manejar l'exèrcit de nit i de dia; si cal guardar algun secret, l'amagarà millor; si cal guanyar per mà l'enemic, perdrà menys de temps; no caldran tantes conferències, sinó executar el que ell sol haurà decidit: quan fins aleshores els generals ho havien fet tot per majoria de vots.

Amb aquests pensaments, es decanten per Xenofont. Els capitans se li presenten, dient que l'exèrcit ho entén així; i cadascú, manifestant-li el seu afecte, l'invita a encarregar-se del comandament.

Xenofont, per una banda, s'hi avenia, pensant que així li'n vindria més glòria entre els amics i el nom li creixeria dins la ciutat; tal volta fins podria ser ocasió d'algun bé per a l'exèrcit.

Aquestes consideracions el movien a desitjar d'esdevenir comandant en cap; però quan pensava si n'és d'obscur per a tothom l'esdevenidor, i que aquesta manera corria el perill de llençar la glòria guanyada abans, vacil·lava. En aquesta perplexitat, li sembla que el millor és consultar els déus. Condueix dues víctimes davant l'altar, i sacrifica a Zeus Rei, el qual li havia estat prescrit per l'oracle de Delfos. Per altra banda, d'aquest déu creia vingut el somni que havia vist, llavors que va començar a pendre la seva part en la conducció de l'exèrcit. I quan partí d'Efes per ser presentat a Cirus, recordava també que un àguila li havia fet un crit a la dreta, però aturada; l'endevinaire que l'acompanyava havia dit que això era un gran averany, i no pas per a un home particular, i revelador de glòria, baldament penible: perquè els ocells on més ataquen l'àguila és seguda. No era, amb tot, averany de riquesa: perquè l'àguila s'apodera de la seva presa al vol.

Méntre sacrifica, el déu li mostra clarament que ni ha de pretendre el comandament, ni d'acceptar-lo si és elegit. I és el que de fet tingué lloc. L'exèrcit es reuneix i tots diuen d'elegir un cap únic; aquest parer adoptat, el proposen a ell. Com era evident que l'elegirien, si es passava a votació, Xenofont s'aixeca i diu:

-Jo, oh soldats, sóc sensible a l'honor que em feu, com a home que sóc, i us en regracio i prego als déus que em donin l'avinentesa de ser-vos bo en alguna cosa. Amb tot l'elegir-me a mi per cap, havent-hi un lacedemoni, no em sembla aventatjós per a vosaltres, ja que per amor d'això n'obtindríeu menys, si necessitàveu res dels lacedemonis; i també per mi no sé si això seria del tot segur. Perquè veig que fins ara no han cessat d'estar en guerra amb la meva pàtria, fins que han reduït tota la ciutat a reconèixer que els lacedemonis tenen sobre ells l'hegemonia. I quan els atenesos ho han reconegut, tot d'una han cessat la guerra i no han continuat el setge de la vila. Si jo que aquestes coses he vist, ara semblava, en allò que jo puc, llevar senyoria a llur autoritat, temo que no em fessin tornar massa de pressa a la raó. Quant a això que vosaltres penseu, que hi hauria menys sedicions amb un sol cap que no amb molts, sapigueu bé que si n'elegiu un altre no em trobareu que aixequi cap partit. Perquè penso que qui a la guerra es rebel·la contra el cap, es rebel·la contra la seva pròpia salut. En canvi si m'elegiu, no m'estranyaria que trobéssiu algú irritat contra vosaltres i contra mi.

Quan hagué acabat de parlar, se n'aixequen molts més dient que és precís que ell comandi.

Agàsias d'Estimfal diu que seria ridícol que això passés:

-¿Per ventura s'enfadaran també els lacedemonis si uns quants es reuneixen per sopar i no elegeixen un lacedemoni per president? Si la cosa és així-diu-no ens és permès de ser capitans, sembla, ja que som arcadians.

Els altres, com si Agàsias hagués parlat bé, aplaudeixen amb un gran aldarull.

Llavors Xenofont, veient que calia insistir més, es fa endavant i parla:

-Doncs bé, soldats-diu-perquè ho comprengueu tot, us juro per tots els déus i deesses, que jo, quan he tingut notícia de la vostra decisió, he sacrificat per saber si era millor per vosaltres de confiar-me aquest comandament i per mi d'encarregar-me'n. Els déus en les víctimes m'han significat d'una manera que fins un idiota ho hauria entès, que he d'abstenir-me d'aquest comandament únic.

Llavors elegeixen Quirísof. Quirísof, un cop elegit, es presenta i diu:

-Però, soldats, sapigueu això, que jo tampoc no hauria excitat cap tumulte, si n'haguéssiu elegit un altre. Però quant a Xenofont,-diu-li heu fet un servei no elegint-lo: ja que ara tot just Dexip l'ha calumniat vora d'Anaxibi, tant com ha pogut, per més que jo m'he esforçat a tapar-li la boca. Ha dit que tenia entès que Xenofont s'estimaria més dividir el comandament amb Timasió Dardani, que és de l'exèrcit de Clearc, que no pas amb ell, que és lacedemoni. Ja que, però, m'haveu elegit a mi-afegeix-miraré de fer-vos tot el bé que podré. Vosaltres així prepareu-vos a llevar àncores demà, si fa bon temps. El rumb serà cap a Heraclea: cal doncs que tothom miri de fer-hi cap; Un cop allí, escatirem les altres coses.

(1) Probablement un cant de lloança a algun rei llegendari d'aquest nom.

(2) Dansa guerrera.

(3) Cada medimne feia uns 52 litres.

CAPÍTOL II

DIVISIÓ DE L'EXÈRCIT EN TRES PARTS

L'endemà es fan a la vela i naveguen amb un bon vent dos dies, al llarg de la costa. Vorejant la terra atalaien el cap Jasó, on diuen que la nau Argo fondejà, i les boques de diversos rius, primer del Termodont, després de l'Iris, després de l'Halis, en acabat del Parteni. Passada aquesta desembocadura, arriben a Heraclea, ciutat grega, colònia dels megaresos, situada en el territori dels mariandins. Fondegen vora la península Aquerúsia. Allí diuen que Hèrcules davallà a l'encontre del Cancerber: encara avui ensenyen, com a monument d'aquesta davallada, un avenc de més de dos estadis de profunditat.

Els heracleotes envien als grecs, en present d'hostatgia, tres mil medimnes de farina d'ordi, dues mil àmfores de vi, vint bous i cent ovelles. En aquell lloc s'esmuny a través del pla un riu anomenat Dicos, l'amplària del qual és de dos pletres.

Els soldats, havent-se reunit, deliberen sobre el restant del viatge, si val més sortir del Pontus per terra o per mar. Aixecant-se aleshores Licó d'Acaia, diu:

-M'admiro, oh soldats, dels generals, que no s'enginyen a procurar-nos menjar. Perquè dels presents hospitalaris l'exèrcit no en té per mantenir-se tres dies i no hi ha d'on treure provisions per al cami-diu.-Sóc del parer, doncs, de demanar als heracleotes no menys de tres mil cizicens.

Un altre diu que no menys de deu mil:

-I ara, sense aixecar la sessió, elegim ambaixadors i enviem-los a la ciutat a veure què ens responen per escatir-ho.

Llavors proposen ambaixadors, el primer Quirísof, que havia estat elegit comandant en cap: i alguns també Xenofont.

Tots dos s'hi resistiren enèrgicament. Perquè l'un i l'altre entenien que no s'havia d'obligar una ciutat grega i amiga a res que ells mateixos no volguessin donar. Apareixent aquests sense cap delit, envien Licó Aqueu, Callímac de Parràsia i Agàsias d'Estimfal. Arribats a Heraclea, exposen l'acordat: diuen que Licó fins amenaçà, si no feien el que se'ls demanava.

Després d'haver-los sentit, els heracleotes diuen que deliberaran. Repleguen de seguida tots els cabals del camp, transporten a l'interior el mercat de queviures, tanquen les portes i apareixen en armes dalt de les muralles.

Llavors els promovedors d'aquest disturbi acusen els generals d'haver espatllat l'afer. Els arcadians i els aqueus es reuneixen de banda. Al cap d'ells es posen principalment Callímac de Parràsia i Licó l'aqueu, amb aquests discursos: que era vergonyós que un atenès que no havia afegit cap fona a l'exèrcit, comandés als peloponesians i als lacedemonis; que les fatigues els havien tocat a ells i el profit als altres, i això quan eren ells que havien estat autors de la salvació comú, perquè eren ells que l'havien obrada, els arcadians i els aqueus, i la resta de l'exèrcit no havia fet res (i la veritat era que més de la meitat de l'exèrcit eren arcadians i aqueus). Si tenien seny, doncs, que s'unissin, es triessin generals d'ells i fessin camí a part, provant de fer alguna bona presa.

Així s'acorda: Si arcadians i aqueus hi havia al costat de Quirísof, l'abandonen, així com a Xenofont, i formen cos a part. N'elegeixen deu d'entre ells per generals: establint que aquests farien allò que s'acordés per majoria de vots. Així, doncs, el comandament suprem de Quirísof s'esfondra als sis o set dies d'haver estat elegit.

Xenofont, amb tot, volia continuar la marxa en companyia d'aquests facciosos, opinant que seria més segur que no pas encaminar-se cadascú pel seu cantó. Però Neó mira de convèncer-lo de marxar sol, havent sabut per Quirísof que Cleandre, harmosta de Bizanci, deia que vindria amb trirrems al port de Calpe; la intenció de Neó era que ningú se'n gaudís; volia que en aquestes trirrems s'embarquessin ells i els soldats d'ells. Per això havia donat aquest consell. Quirísof, descoratjat per tots aquests esdeveniments, i per altra banda avorrit de l'exèrcit, deixa Xenofont en llibertat de fer el que vulgui.

Aquest és encara temptat de descompartir-se de l'exèrcit i embarcar-se sol; però havent fet un sacrifici a Hèrcules guiador, per aconsellar-se si era preferible i millor de continuar l'expedició amb els soldats que li restaven, o bé de separar-se'n, el déu en les víctimes li significà de continuar l'expedició amb ells.

Així l'exèrcit es divideix en tres cossos. Els arcadians i els aqueus, més de quatre mil cinc cents, tots hoplites. Després, amb Quirísof, mil quatre cents hoplites, i una setcentena de peltastes: els tracis de Clearc. Per fi, amb Xenofont, uns mil set cents hoplites, i uns tres cents peltastes: i ell sol va tenir cavalleria, uns quaranta homes de cavall.

Els arcadians, havent obtingut bastiments dels heracleotes, s'embarquen els primers, per caure a l'improvís damunt els bitinis i fer com més presa millor. Desembarquen al port de Calpe, cap al mig de la Tràcia. Quirísof, en sortir de la ciutat d'Heraclea, marxa per l'interior del país; però un cop es fica dins la Tràcia continua vorejant el mar: perquè ja es sentia malalt. Xenofont, havent pres uns quants bastiments, desembarca a la ratlla de Tràcia i de l'Heracleòtida, i avença terra al través.

CAPÍTOL III

REUNIÓ DELS TRES COSSOS

Vet aquí el que va fer cada divisió.

Els arcadians desembarquen de nit al port de Calpe i marxen cap als primers pobles, a uns trenta estadis del mar. A punta de dia, cada general condueix la seva tropa cap a un poble: quan el poble sembla més gran, els generals n'hi envien dues. Es posen d'acord sobre un turó en el qual tothom haurà de reunir-se. Aquesta irrupció havent estat súbita, s'apoderen de molts presoners i volten una gran quantitat de bestiar.

Els tracis que han pogut fugir, s'apleguen. Peltastes com eren, se n'havien escapat als hoplites molts d'entre mans. Un cop reunits, d'antuvi ataquen la companyia d'Esmicres, un dels generals arcadians que se'n tornava cap al lloc convingut amb qui sap el botí. Al principi els grecs combaten sobre la marxa: però, en el pas d'un barranc, són posats en fuga i el mateix Esmicres hi és mort amb tots els altres. D'una altra columna dels deu generals, la d'Hegesandre, en queden vuit homes sols: Hegesandre mateix es salvà. Les altres columnes, amb tot, es reuneixen, les unes amb botí, les altres sense botí.

Els tracis, afortunats en aquest primer encontre, es criden els uns al altres i es reuneixen de nit, en gran força. A punta de dia es formen en cercle al voltant del turó on els grecs s'havien atendat, molts de genets i peltastes, que augmenten a cada punt: i atacaven als hoplites a la segura: perquè els grecs no tenien un arquer, ni un javaliner, ni un cavall: en canvi els tracis, corrent o galopant tiraven la javalina, i quan els grecs avançaven contra ells, fugien a pler. Els uns assaltaven per un cantó, els altres per un altre: molts de grecs ja eren ferits i d'ells ningú. De manera que no es podien moure d'aquell lloc. A l'últim els tracis els barren el pas cap a l'aigua.

En aquella extremitat es parla de treva, i ja es convenen les altres condicions; però els tracis no volen donar els ostatges que demanen els grecs, i per això queden. Tal era la situació dels arcadians.

Mentrestant Quirísof, marxant a la segura per la vora del mar, arriba al port de Calpe. Xenofont, per la seva banda, travessa l'interior del país: i la seva cavalleria, destacada endavant de l'exèrcit, topa amb uns vells que per allí anaven. Duts a la presència de Xenofont, aquest els pregunta si per ventura han sentit parlar d'un altre exèrcit grec. Els diuen tot el que ha passat, i que ara els grecs estan assetiats al cim del turó, i els tracis els volten per totes bandes. Llavors Xenofont fa vigilar aquests homes rigorosament per servir de guies quan calgui i estableix guaites, convoca els soldats i diu:

-Soldats, una part dels arcadians ha mort: els altres estan assetiats al cim d'un turó. Jo penso que si aquests són destruïts, tampoc per a nosaltres hi ha salvació; tants són els enemics, i tan plens d'audàcia. El millor per nosaltres, doncs, és de socórrer com més aviat aquesta gent, a fi que, si són encara vius, nosaltres combatem amb ells, i no restem sols i no haver de córrer sols altres perills. Perquè nosaltres no tenim cap retirada: Heraclea-diu-és massa lluny per tornar-hi, Crisòpolis massa lluny per arribar-hi: i els enemics són prop. D'aquí al port de Calpe, on creiem que es troba Quirísof, si ha pogut salvar-se, és encara el camí més curt. Però no hi ha allí ni bastiments per embarcar-nos, i per restar-hi no hi ha provisions per un sol dia. Si moren els assetiats, és pitjor per nosaltres d'arriscar-nos amb les soles tropes de Quirísof, que no pas, salvats aquells, unir-nos tots i procurar la salvació comú. Cal, doncs, que marxem, amb la idea decidida d'acabar gloriosament, o de realitzar una bellíssima acció salvant tants de grecs. Déu tal vegada mena les coses així, perquè vol humiliar la fatxenderia dels que es creien més savis, i aixecar-nos a major glòria a nosaltres, que comencem pels déus. Sinó que cal seguir, i parar tota l'atenció a trobar manera de fer tot el que us sigui comandat. Ara, doncs, acampem-nos, avançant fins que ens sembli que és hora de sopar. Mentre marxarem, que Timasió es destaqui endavant amb la cavalleria, sense perdre'ns de vista, i explori el país a fi que no ens quedi res amagat.

Això dit, els posa al front. Envia al mateix temps els gimnetes més llestos cap als flancs i cap a les altures, a fi que si atalaien res des d'enlloc, facin senyal: i dóna orde de cremar tot el que ensopeguin de combustible.

La cavalleria, esbarriant-se tant com pot bonament, incendia per allí on passa, i els peltastes, avançant per les altures, cremen tot el que veuen de cremable: així mateix l'exèrcit quan ensopega alguna cosa deixada intacta; de manera que semblava abrandat tot el país i l'exèrcit qui-sap-lo nombrós.

En ser hora, pugen i s'acampen al cim d'un turó, d'on atalaien les fogueres dels enemics, a la distància d'uns quaranta estadis: i ells mateixos encenen tantes fogueres com poden. Però en acabat de sopar, circula l'orde d'apagar tots els focs.

Durant la nit, apostades les sentinelles, dormen; després, a punta de dia, havent suplicat als déus, es formen en batalla i avancen a pas accelerat. Timasió i la cavalleria, que tenien guies i s'havien destacat endavant, no se n'adonen que ja són al turó on eren asetiats els grecs; i no hi veuen ni l'exèrcit amic ni l'enemic (de la qual cosa n'envien avís a Xenofont i a l'exèrcit), sinó velletes i vellets i uns quants xais escarransits i bous abandonats.

A la primeria, es meravellen del que hagi pogut passar; després, pels romasos s'ennoven que els tracis s'havien retirat tots a entrada de vespre, afegint que els grecs havien partit a trenc d'alba; cap a on, no ho sabien.

Sentit això, els qui eren amb Xenofont, dinen, pleguen bagatge i es posen en marxa, amb la intenció d'ajuntar-se com més aviat amb els altres al port de Calpe; i fent via, veuen les petjades dels arcadians i dels aqueus al llarg del camí que va a Calpe. En ser-hi pervinguts, s'alegren de reveure's i s'abracen com a germans. Els arcadians pregunten als soldats de Xenofont, per què havien apagat les fogueres:

-Perquè nosaltres-diuen-al principi vam creure, no veient més els focs, que anàveu a atacar l'enemic de nit: i l'enemic, pel que a nosaltres ens sembla, tement-se també això, se'n va anar: perquè es va retirar precisament cap a aquell mateix temps. Però com no veníeu, i el temps s'escolava, vam creure que, informats de la nostra situació, i esfereïts, us havíeu retirat fugint cap al mar. Hem estat del parer de no restar darrera vostre, així és, doncs, que ens hem encaminat fins ací.

CAPÍTOL IV

ELS GRECS ATURATS AL PORT DE CALPE

Aquell dia, doncs, s'atenden allí mateix, damunt la platja, vora el port. Aquest lloc, que s'anomena el port de Calpe, és a la Tràcia asiàtica. Aquesta Tràcia comença a la vora del Pontus Euxí i va fins a Heraclea, a la dreta de qui entra en el Pontus. De Bizanci a Heraclea, per una trirrems hi ha un dia llarg de vogar. En l'interval, no es troba cap altra ciutat amiga ni grega, sinó solament tracis bitinians: i tots els grecs que agafen, o llançats a la riba, o per qualsevol altra causa, és fama que els tracten durament.

El port de Calpe és a mitjan camí per als qui salpen d'Heraclea a Bizanci. Es una punta que s'endinsa en el mar, de la qual, la part de la banda del mar és una roca espadada, alta, allí on la seva altura és menor, almenys de vint braces; l'istme que ajunta aquest promontori amb la terra té, tot lo més, quatre pletres d'ample: però en l'espai comprès part de dins de l'istme, hi cabria una ciutat de deu mil habitants.

El port és sota la roca mateix, i té la platja de cara a ponent.

Una font d'aigua dolça i abundant s'esmuny a la banda del mar, però dominada per la roca. Hi ha molta fusta de totes menes, així com moltíssima, i bella, per a la construcció de naus, vora mateix del mar. La muntanya que neix en el port, s'estén terra endins fins a una vintena d'estadis; és de terra, sense pedruscall; i pel cantó del mar, en una extensió de més de vint estadis, ofereix una espessor d'arbres grans, i de tota mena.

L'altre país és gran i bell, amb moltes viles ben poblades. Perquè la terra produeix ordi i blat i llegums de tota espècie i mill i sèsam i figues a bastament i molts de ceps i vins dolços; de tot, en fi, llevat d'oliveres. Tal és aquest país.

Els grecs s'acantonen a la platja, al llarg del mar. No volien atendar-se en un lloc que pogués esdevenir una ciutat: fins l'haver vingut allí els semblava per insídia d'alguns que tenien el projecte de fundar-hi una colònia. Perquè dels soldats, la majoria no havien estat induïts per la misèria a embarcar-se de mercenaris; ans havent sentit a parlar de la generositat de Cirus, els uns havien dut homes, d'altres s'hi havien gastat també diners, d'altres s'havien escapolit del pare i de la mare, o àdhuc havien abandonat els fills en l'esperança de tornar rics sabent per altra banda que d'altres prop de Cirus havien fet molta fortuna. Homes d'aquesta mena, desitjaven, doncs, tornar bons i sans a Grècia.

En ser l'endemà d'aquesta reunió, Xenofont sacrifica per saber si cal sortir del camp. Calia necessàriament anar per queviures: i pensava així mateix donar sepultura als morts. Les entranyes havent estat favorables, el segueixen fins els arcadians, i enterren la major part dels morts, cadascun en el lloc on havia caigut: perquè feia cinc dies que hi eren i llevar-los-en hauria estat impossible. Alguns, però, se'ls emporten fora del camí i els enterren com més sumptuosament permetien les circumstàncies. Per als que no poden trobar, fan un gran cenotafi i hi posen corones damunt. Això fet, tornen al campament, sopen i dormen.

L'endemà, es reuneixen tots els soldats: convocant-los principalment Agàsias d'Estimfal, capità, Hierònim d'Elea, igualment capità, i altres dels arcadians de més edat. Fan un decret, que si algú en l'esdevenidor proposava de dividir l'exèrcit, fos castigat amb la mort; que l'exèrcit partís ocupant cadascú el lloc que precedentment tenia: i que el comandament fos exercit pels antics generals. Però Quirísof ja era mort d'una medicina que havia pres per la febre: Neó Asinès el substituí en el càrrec.

Després d'aquestes deliberacions, s'aixeca Xenofont i diu:

-Soldats, és evident, em sembla a mi, que cal fer la marxa per terra, perquè no tenim bastiments. I és necessari de partir tot d'una, perquè si restem, no tenim queviures. Nosaltres, doncs- continua-farem un sacrifici; vosaltres, per la vostra banda, prepareu-vos a combatre com mai, perquè l'enemic s'ha refet de valent.

Això dit, els generals fan els sacrificis, estant present l'endevinaire Arèxion d'Arcàdia, perquè Silanos d'Ambràcia havia fugit d'Heraclea en un vaixell que va pendre a nòlit. Però en aquest sacrifici per la partença, les entranyes no donen bon averany. Aquell dia, doncs, no es mou ningú. Alguns s'atreveixen de dir que Xenofont, volent fundar una colònia en aquell indret, ha convençut l'endevinaire de dir que les víctimes no són favorables a la partença. Llavors Xenofont fa cridar per un herald, que l'endemà pot assistir als sacrificis qui vulgui; i havent manat que si hi ha cap endevinaire, assisteixi també per observar les entranyes, sacrifica davant d'una nombrosa assemblea. Immola fins a tres víctimes, sense que les entranyes surtin propícies a la partença: els soldats se n'afligeixen, perquè ja es van acabant les vitualles que havien dut, i no hi ha cap mercat.

L'assemblea es reuneix, i Xenofont els adreça encara aquestes paraules:

-Soldats, quant al viatge, ja ho veieu; les víctimes no són fins ara propícies; per altra banda, veig que us manca el necessari. Em sembla, doncs, urgent de sacrificar sobre aquesta altra qüestió.

S'aixeca un, i diu:

-I és natural que les entranyes no ens siguin propícies; perquè per un d'un vaixell que ahir va arribar, per atzar, he sabut que Cleandre, harmosta de Bizanci, està per arribar amb bastiments de transports i trirrems.

Aleshores tothom és del parer d'esperar; ara, que és essencial de sortir per queviures. En vista d'això es tornen a immolar fins a tres víctimes: i les entranyes no surten favorables. Ja els soldats van cap a la tenda de Xenofont, dient que no tenen per menjar. Però ell respon que no els farà sortir mentre les víctimes no siguin propícies.

L'endemà, recomença el sacrifici: gairebé tot l'exèrcit per l'interès que hi té tothom, fa rotllo al voltant de l'altar. Però les víctimes manquen. Els generals persisteixen a no voler sortir: convoquen l'assemblea. Xenofont parla:

-Sens dubte els enemics s'han reunit i caldrà combatre. Si, doncs, abandonant els bagatges en aquest lloc fort marxéssim com preparats a la batalla, potser ens reeixirien les víctimes.

Però en sentir això, els soldats exclamen que no hi ha necessitat de dur res en aquell lloc, sinó de sacrificar com més de pressa. Ja no hi havia més bestiar menut: compren bous de carro i els sacrifiquen. Xenofont prega Cleànor d'Arcadia que es cuidi del sacrifici, per si depenia d'això; però ni així és favorable.

Neó, que era general en el lloc de Quirísof, veient els homes com patien de necessitat, i volent ser-los agradable, s'aprofita d'un heracleota que troba, que assegura conèixer prop d'allí caserius on es poden pendre vitualles, i fa cridar per l'herald que qui vulgui anar als queviures, el guiarà l'heracleota.

Surten amb piques, bots, sacs i altres utensilis fins a dos mil homes. Però així que són als llogarrets i s'escampen a fer botí, els cau damunt la cavalleria de Farnabazos. El qual havia vingut a socórrer els bitinis, amb la intenció d'unir-se amb ells i evitar, si era possible, que els grecs entressin a Frígia. Aquesta cavalleria occeix almenys cinc cents grecs i els que queden fugen a la muntanya.

Un que s'ha pogut escapar porta la notícia al campament. Com que aquell mateix dia les víctimes no havien estat favorables, Xenofont pren un bou de carro-perquè no hi havia altres víctimes-el degolla, i corre en ajut dels grecs amb tots els soldats que no arribaven als trenta anys. Recullen les restes de la tropa, i tornen al campament. El sol ja era a la posta i els grecs, tots descoratjats, sopaven; quan d'improvís, a través d'uns espessoralls, alguns bitinis ataquen les avançades, maten uns quants soldats i empaiten els altres fins al campament. Hi ha una cridòria: tots els grecs corren a les armes; però sembla perillós de perseguir l'enemic i moure de nit el campament, perquè el país era tot boscat; així passen la nit sobre les armes, custodiats per guàrdies suficients.

CAPÍTOL V

PARTENÇA DE CALPE: VICTÒRIA SOBRE ELS TRACIS

Així pasen aquella nit. L'endemà a punta de dia, els generals condueixen l'exèrcit al lloc fortificat: els soldats segueixen portant-se'n armes i bagatges. Abans, de l'hora de dinar, atrinxeren per medi d'una fossa el costat que dóna accés a la posició, i en guarneixen amb estacats el talús, deixant-hi només tres portes. D'Heraclea arriba un bastiment carregat de farina, bestiar i vi.

Llevat de bon'hora, Xenofont sacrifica per saber si ha d'intentar una sortida: les entranyes són favorables des de la primera víctima. A la fi del sacrifici, l'endevinaire Arexió de Parràsia veu una àguila de bon averany, i recomana a Xenofont de conduir fora l'exèrcit. Travessen el fossat, posen les armes i fan cridar per l'herald que després de dinar els soldats surtin amb les armes, però que deixin darrera l'atrinxerament la turba i els captius.

Dels altres surt tothom, llevat de Neó: perquè sembla més aventatjós de deixar-lo a la custòdia dels qui resten al campament. Però quan els capitans i els soldats el van haver deixat, els soldats de Neó, avergonyits de no seguir quan els altres sortien, no deixen al campament sinó els homes que passen dels quaranta-cinc anys: aquests resten, i els altres es posen en marxa.

No havien fet quinze estadis, que ja troben morts: fan avançar la saga de la columna fins als primers cadàvers apareguts, i llavors enterren tots els que agafa la línia. Enterrats els primers, la marxa continua, la saga avança de nou fins als primers que tornen a trobar per enterrar, i enterren cadascun en el seu lloc; tots els que abraça l'exèrcit. Però en arribar el camí que ve dels llogarrets, n'hi jeien tants, que els donen la sepultura junts.

Ja era més de migdia, quan l'exèrcit avançà fora dels llogarrets, prenent tots els queviures que veien darrera la falanx. De repent, obiren els enemics que havien tramuntat uns turons en front mateix dels grecs. Anaven arrenglerats en falanx, amb molta cavalleria i infanteria: perquè Spitrídates i Ratines havien estat enviats per Farnabazos amb un destacament. En ser que els enemics atalaiaren els grecs, s'aturen a la distància d'uns quinze estadis.

Tot seguit Arexió, l'endeví dels grecs, degolla, i les entranyes són favorables des de la primera víctima. Llavors Xenofont diu:

-Jo sóc del parer, oh generals, d'arrenglerar darrera la falanx algunes companyies en cos de reserva, a fi que si cal hi hagi qui la sostingui, i els enemics en desordre topin amb tropes formades i fresques.

A tots els sembla bé.

-Vosaltres per tant-diu-feu avençar l'exèrcit contra els que teniu en front: no ens aturem, que l'enemic ens ha vist i nosaltres el veiem a ell. Jo vindré quan hauré disposat les companyies darrerenes, tal com haveu decidit.

Després d'això, els uns fan avançar l'exèrcit a pleret; i Xenofont, destacades les tres últimes files, que eren d'uns dos cents homes cada una, n'envia una cap a la dreta, per seguir a la distància d'un pletre. Sàmolas d'Acaia anava al cap d'aquest batalló; un altre té orde de seguir darrera els centres: Pírrias arcadià en té el comandament; el tercer escamot es posa a l'esquerra, i és confiat a Fràsias d'Atenes.

Avançant així, els que van al front havent arribat en una vall gran i difícil de passar, s'aturen, perquè ignoren si la vall és franquejable, i criden els generals i els capitans al cap de la línia. Xenofont, no comprenent què pot entrebancar la marxa, així que sent l'orde hi acut a galop desfet. En ser tothom reunit, Sofènet, que era el més vell dels generals, diu que no valia la pena de discutir per saber si s'havia de passar una vall com aquella. Llavors Xenofont, interrompent-lo amb una certa embranzida:

-Companys, bé sabeu-diu-que mai us he induït a cap perill de bon grat: veig, en efecte, que necessiteu no reputació de valentia, sinó salvament. Ara la nostra, posició és aquesta: no podem sortir d'aquí sense combatre. Si no marxem nosaltres contra els enemics, ells ens seguiran quan ens retirarem i ens cauran damunt. Examineu si val més anar contra aquests homes amb les armes endavant, o bé amb les armes a l'esquena veure els enemics que marxen darrera nostre. Ho sabeu, retirar-se davant l'enemic no s'assembla a res d'honorable, però perseguir-lo inspira valor als més covards. Jo, doncs, m'estimaria més perseguir amb la meitat de l'exèrcit, que retirarme amb el doble. Jo sé, per altra banda, que els enemics, atacant-los nosaltres, no us afigureu pas que ens esperaran: en canvi, si girem l'esquena, tots sabem que gosaran perseguir-nos. I després, ¿l'ocasió de travessar i deixar-nos a l'esquena una vall difícil, quan esteu per combatre, no val la pena d'aferrar-la? El que és jo, voldria per als enemics que tots els camins els apareguessin oberts a la retirada: però a nosaltres, el terreny mateix ha d'ensenyar-nos que no tenim salvació sinó en la victòria. M'admira, doncs, que ningú consideri aquesta vall més temible que els altres llocs que hem travessat. Perquè, ¿com és posible travessar aquest pla mateix, si no vencem la cavalleria? ¿Com passarem aquestes muntanyes, si tants de peltastes ens persegueixen? I si arribem bons i sans al mar, ¿quina vall no és el Pontus? Allí no trobarem ni bastiments per transportar-nos, ni blat per subsistir si restem, i si de pressa hi arribarem, de pressa haurem de tonar-ne a sortir per cercar queviures. Per això val més combatre ara havent dinat, que no pas demà en dejú. Companys, les víctimes ens són favorables, els auguris propicis, les entranyes bellíssimes. Marxem contra aqueixa gent: no és cosa que després d'haver-nos vist de totes maneres, sopin a pler i plantin les tendes on els vingui de gust.

Els capitans l'exhorten llavors de posar-se al cap, i ningú no li diu res. Ell es posa al cap, ordenant que cadascú travessi la vall marxant dret davant seu; li semblava que així en columnes compactes l'exèrcit seria més aviat a l'altra banda que no pas desfilant pel pont que travessava la vall. En haver travessat, Xenofont, recorrent el llarg de la línia:

-Companys-diu-recordeu-vos de quantes batalles heu guanyat amb l'ajuda dels déus marxant vosaltres a l'atac, i quins patiments esperen els qui fugen de l'enemic: penseu també que som a les portes de Grècia. Doncs, seguiu Hèrcules Conductor i exhorteu-vos els uns als altres pel nom. És dolç, quan es diu i es fa una cosa bella i baronívola, retreure en els que un estima la memòria d'un.

Així parla Xenofont, galopant al llarg de la falanx, que condueix al mateix temps; i havent col·locat els peltastes a les dues ales, avencen contra els enemics. Fa circular l'orde de portar la pica a l'espatlla dreta, fins que doni la senyal amb la trompa: llavors abaixar-la en rest, seguir lentament l'enemic i que ningú envesteixi corrents. El mot d'ordre és, Zeus Salvador, Hèrcules Conductor.

Els enemics, creient la posició bona, sostenen ferms. En ser prop, els peltastes grecs criden alalà i arremeten l'enemic abans d'haver-ne rebut l'ordre. Els enemics es llancen a l'encontre, la cavalleria i la infanteria dels bitinis, i posen els peltastes en fuga; però aviat la falanx dels hoplites avança a pas ràpid: la trompeta sona, els soldats canten el pean, criden alalà i abaixen les piques; llavors els enemics no els esperen i fugen. Timasió els persegueix amb la cavalleria, i maten tots els que poden matar essent tan pocs. L'ala esquerra dels enemics, col·locada en front de la cavalleria grega, tot d'una és dispersada: la dreta, que no és perseguida tan vivament, s'atura al cim d'un pujol. Els grecs, veient-la sostenir, els sembla més fàcil i menys perillós carregar-los tot d'una. Canten el pean i es llancen: l'enemic no té ferm; llavors el peltastes l'empaiten fins que la dreta també és dispersada. Però en maten pocs, perquè la cavalleria enemiga, essent molta, fa por.

Els grecs, veient que la cavalleria de Farnabazos encara està unida, i que la dels bitinis se li ajunta i miren del cim estant d'un pujol el que passa, creuen que, baldament fatigats, han d'arremetre contra aquelles tropes com puguin, a fi que amb el repòs no es refacin. Es formen i avancen. La cavalleria enemiga fuig per un rost avall igual que si una cavalleria els empaités: perquè havien de travessar una vall boscada, cosa que els grecs no sabien; però aquests ja havien desdit de la persecució, vist que era tard. Tornats al lloc del primer encontre, hi erigeixen un trofeu i davallen al mar cap a la posta del sol: tenien uns seixanta estadis fins al campament.

CAPÍTOL VI

ARRIBADA DE CLEANDRE : AFER DE DEXIP

Els enemics s'ocupen aleshores d'allò que els pertany i s'enduen tan lluny com poden les famílies i els béns. Els grecs esperen Cleandre, que ha d'arribar amb trirrems i bastiments de transport. Mentrestant, cada dia surten amb les atzembles i els captius, i porten tranquil·lament blat, ordi, vi, llegums, mill, figues: aquell país llevava de tot meys oli d'oliva. Sempre que l'exèrcit restava al campament per descansar, era permès als soldats d'anar a la rapinya: sortien i cadascú feia presa per ell. Però quan sortia tot l'exèrcit, el que cadascú prenia a part separant-se dels altres, es decretà que fos del comú. Ja hi havia molta abundància de tot: de totes bandes arribaven productes de les ciutats gregues, i els bastiments que vorejaven la costa atracaven de bon grat, per haver sentit dir que allí es fundava una ciutat i que també hi havia port. Els enemics mateixos dels encontorns, envien emissaris a Xenofont, en tenir notícia que ell és el fundador de la colònia, i li pregunten què han de fer per a ser els seus amics. Ell els presenta als soldats.

Entretant, arriba Cleandre amb dues trirrems, i cap bastiment de transport. En ell arribar, l'exèrcit s'esqueia a ser fora: alguns havien partit a la presa cap a la muntanya i havien agafat molt de bestiar menut; però tement que no els fos confiscat, ho diuen a Dexip, el mateix que s'havia escapat de Trapezunt amb un vaixell de cinquanta rems i li demanen de salvar-los aquell bestiar, prenent-ne una part i tornant-los la resta. De seguida ell rebutja els soldats que volten aquesta presa dient que ha de ser del comú; va a trobar Cleandre i li diu que pretenen d'arrabassar-li el bestiar. Cleandre mana que duguin davant seu el lladre. Dexip aferra un home i li'l duu. Agàsias, que s'escau a passar per allí, li'l pren: perquè era de la seva companyia. Els altres soldats presents llavors comencen a apedregar Dexip, dient-li traïdor. Molts dels trirrems agafen por i fugen cap al mar. Cleandre també fuig.

Xenofont i els altres generals contenen els soldats i diuen a Cleandre que allò no és res, que el decret de l'exèrcit té la culpa de tot. Però Cleandre, atiat per Dexip i picat ell mateix d'haver tingut por, respon que es farà a la mar amb les naus, i publicarà que cap ciutat no els aculli, com a enemics.

Llavors els lacedemonis comandaven a tots els grecs. La cosa es presenta greu als ulls de tothom, i el supliquen que no ho faci. Ell respon que no desistirà si no li remeten el primer que ha tirat pedres i el que ha arrabassat el soldat pres. El que així reclamava era Agàsias, amic de Xenofont de tota la vida: motiu pel qual Dexip l'acusava. En aquesta situació sense sortida, els comandants reuneixen l'exèrcit: alguns d'ells no donaven importància a Cleandre; però Xenofont, no semblant-li que es tractés de cap brollerila, s'aixeca i diu:

-Soldats, jo no veig que sigui cosa de no res, si Cleandre se'n va en una disposició envers nosaltres com diu. Les ciutats gregues ja són prop de nosaltres i els lacedemonis són amos de Grècia, de manera que un sol d'entre ells a les ciutats pot fer el que bé li sembla. Si, doncs, aquest home ens tanca de primer les portes de Bizanci, i després adverteix als altres harmostes de no acollir-nos a les ciutats, com a infidels als lacedemonis i contraventors de les lleis, aquesta anomenada nostra arribarà a orelles d'Anaxibi, comandant de l'estol. Llavors ens serà difícil de restar i de navegar, ja que avui dia els lacedemonis comanden per terra i per mar. No convé, doncs, que per un sol home o dos els alres siguem rebutjats de Grècia, és cosa d'obeir al que ens manin: també les ciutats d'on som els obeeixen. Per la meva part, com sento que Dexip assegura a Cleandre que Agàsias no hauria fet res d'això sense orde meva, jo us absolc d'aquesta culpa, a vosaltres i a Agàsias, si Agàsias mateix afirma que jo sóc l'autor de res d'això: i jo mateix em condemno, si he començat a fer tirar pedres o a cometre qualsevol altra violència, com a digne de l'última pena, i em sotmeto a la pena. Només afegeixo, que si en algú més recau culpa, ha de remetre's al jutjament de Cleandre: perquè així vosaltres sereu absolts de la culpa. En el present estat de coses, seria trist que, esperant obtenir a Grècia honor i glòria, en comptes d'això no hi fóssim tractats com els altres, ans exclosos de les ciutats gregues.

Agàsias s'aixeca i diu:

-Jo, companys, poso els déus i les dees per testimonis, que ni Xenofont m'ha donat ordre de sotstreure aquell home, ni ningú més de vosaltres. Sinó que veient un dels homes valents de la meva companyia endut per un Dexip que tots ho sabeu, us ha traït, la cosa m'ha semblat massa forta: i li l'he arrabassat, ho confesso. Però no em remeteu: jo mateix, com diu Xenofont, em presentaré al jutjament de Cleandre, perquè faci de mi el què vulgui. Per això no us poseu en guerra amb els lacedemonis, salveu-vos en tota seguretat, on cadascú de vosaltres desitgi. Solament elegiu alguns de vosaltres que vinguin amb mi davant de Cleandre, i que, en cas d'omissió meva, parlin i obrin per mi.

Llavors l'exèrcit li permet d'elegir amb qui prefereix d'anar: ell elegeix els generals. Després d'això Agàsias i els generals van a trobar Cleandre amb l'home que Agàsias havia arrabassat; i els generals parlen així:

-L'exèrcit ens envia a tu, oh Cleandre, i et prega, que si acuses tot l'exèrcit, tu mateix judiquis i en facis el que vulguis: si acuses només un home, o dos, o uns quants que siguin, l'exèrcit creu just que ells mateixos es presentin al teu jutjament. En conseqüència, si acuses alguns de nosaltres, aquí ens tens, si és algú altre, digues-ho: perquè no se t'escaparà ningú que vulgui obeir-nos.

Llavors Agàsias, fent-se endavant:

-Sóc jo,-diu-Cleandre, qui ha arrabassat a Dexip l'home que duia, qui ha excitat a colpir Dexip. Jo coneixia aquest soldat per un valent; i de Dexip sabia que, elegit per l'exèrcit per comandar la galera de cinquanta rems demanada al trapezuntins, i per reunir bastiments a fi de salvar-nos, aquest Dexip va fugir, traïnt els soldats amb els quals s'havia salvat fins aleshores. Ha robat la galera als trapezuntins, nosaltres hem semblat uns belitres per ell, i en quant depenia d'ell ens hauria perdut a tots. Perquè havia sentit a dir, tant com nosaltres, que era impossible de tornar per terra, de travessar els rius i d'arribar bons i sans a Grècia. Aquest és l'home a qui he pres el meu soldat. Si te l'haguessis endut tu o algú altre dels teus, i no un dels nostres desertors, ten per segur que no hauria fet res d'això. Considera ara, que, si m'occeixes, per un home covard i vil ne fas morir un de bé.

Això sentit, Cleandre respon que no aprova Dexip, si tals coses ha fetes; solament afegeix que, baldament Dexip hagués estat vilíssim, no creia que per això hagués de sofrir cap violència:

-Calia judicar-lo, com avui vosaltres mateixos trobeu just, i provocar el seu càstig. Ara, doncs, retireu-vos, i deixeu-me aquest home: quan us cridaré, veniu al judici. Jo ja no acuso ni l'exèrcit, ni ningú, ja que ell mateix confessa d'haver arrabassat el soldat.

Llavors aquest soldat diu:

-Jo, Cleandre, encara que tu creguis que em duen a tu com a reu d'alguna injustícia, no he pegat a ningú, ni he tirat pedres, només he dit que el bestiar pertanyia al comú; perquè havia estat decretat per l'exèrcit, que si algú, quan l'exèrcit sortia, feia alguna presa pel seu propi compte el botí era pel comú. Això he dit jo: i per això Dexip m'ha agafat i se m'enduia a fi que ningú enraonés, i que, ell, amb això de la presa, pogués quedar-se'n ell una part i deixar la resta als apresadors contràriament al decret.

Lavors Cleandre:

-Ja que tu ets l'home en qüestió-diu-roman, per deliberar sobre tu.

Cleandre i els seus aleshores dinen. Xenofont convoca l'exèrcit i li aconsella d'enviar a demanar a Cleandre la gràcia dels presoners. S'acorda d'enviar els generals, els capitans, Draconti d'Esparta, i tots aquells que semblen més en estat de decidir Cleandre a posar en llibertat els dos homes. Xenofont hi va igualment i diu:

-Tens, oh Cleandre, aqueixos homes; l'exèrcit t'ha donat llibertat per fer el que vulguis d'ells i de tots els altres. Ara et prega i et suplica de donar-li aquests dos homes i de no fer-los morir. Moltes fatigues han sofert per l'exèrcit. Si aquest obté de tu aquesta gràcia, et promet en canvi que, si vols ésser el seu comandant i els déus hi són propicis, et mostrarà uns soldats disciplinats i capaços, per llur submissió, de no témer, amb l'ajuda dels déus, cap enemic. Et supliquen, un cop seràs el nostre cap, de posar-los a prova a ells, a Dexip i a tots els altres, perquè vegis cadascú com és i assignis a cadascú segons el seu mèrit.

En sentir aquests mots, Cleandre:

-Per Càstòr i Pòllux-exclama-us respondré tot d'una. Us dono aquests dos homes,i jo mateix em faig dels vostres; i si els déus ho atorguen, us conduiré a Grècia. Aqueixos discursos són molt diferents del que algú m'havia dit de vosaltres, que cercàveu de rebel·lar l'exèrcit contra els lacedemonis.

Aplaudeixen a aquestes paraules, i es retiren enduent-se'n els dos homes. Cleandre, per la seva banda, sacrifica sobre la partença, fa amistat amb Xenofont i contreuen vincles d'hospitalitat. En veure les tropes executar els comandaments amb aquell bon ordre, desitja encara més d'ésser-ne el cap. Amb tot, després de tres dies de sacrificis les víctimes no havent-li estat favorables, convoca els generals i diu:

-Les entranyes no em consenten de posar-me al vostre cap; per això no us descoratgeu: a vosaltres, pel que sembla, pertoca de conduir els vostres soldats a terme. Aneu, doncs; quan sereu allà baix, nosaltres us hi rebrem tan bé com podrem.

En acabat d'això, els soldats acorden d'oferir-li tot el bestiar menut del comú. Ell l'accepta, els el torna i es fa a la mar.

Els soldats, després de vendre el blat que havien replegat, i l'altre botí pres, es posen en marxa a través de la Bitínia. Però com no troben res seguint el camí dret, i volen entrar en país amic amb les mans plenes, acorden de tornar enrera un dia i una nit. Ho fan així, i prenen qui sap els captius i el bestiar menut. Al cap de sis dies arriben a Crisòpolis de Calcedònia; hi romanen set dies venent el botí.