Els Deu Mil

VIDA D'ARTAXERXES, PER PLUTARC.

El primer rei de Pèrsia que portà el nom d'Artaxerxes (1) sobresortí per la seva mansuetud i la seva magnanimitat; li tragueren el sobrenom de Llargamà, perquè tenia la dreta més llarga que l'esquerra. Era fill de Xerxes. El segon, del qual escrivim la Vida, apel·lat Mnemon (2), era fill d'una filla d'aquell; perquè Darius i Parisatis havien tingut quatre fills: el més gran, Artaxerxes; després d'ell, Cirus, i els dos més joves, Ostanes i Oxatres. Cirus portà el nom de Cirus l'Antic, el qual diuen que l'havia pres del sol: perquè els perses, del sol ne diuen Cirus. Artaxerxes, de primer es va dir Arsicas: amb tot, Dinó l'anomena Oarses. Però encara que Ctèsias hagi omplert el seu llibre d'una virolada barreja de faules increïbles i esgarriades, no és probable que ignorés el nom d'un rei, a la cort del qual vivia, i del qual era metge, així com de la seva dona, de la seva mare i dels seus fills.

Cirus, des de la seva primera edat, va tenir un caràcter vehement i impetuós, mentre que el seu germà, al contrari, es mostrava en totes les seves coses més dolç, i més moderat per naturalesa en els seus impulsos. Per orde dels seus pares, va pendre una dona bella i virtuosa, la qual retingué, tot i ells impedir-li-ho. Després d'haver fet morir el germà d'aquesta dona, Darius volia occir-la a ella; però Arsicas es llançà als peus de la seva mare, i amb molts de plors, i amb prou feines, la convencé de no fer-la morir i de no separar-la d'ell.

La mare, però, preferia de molt Cirus, i volia que ell fos el rei. Per això, quan el pare emmalaltí, enviat a cercar de les províncies marítimes, pujà amatent cap a Pèrsia, amb l'esperança que la seva mare hauria obtingut de fer-lo nomenar hereu de l'imperi. Parisatis es valia d'un pretext especiós, que Xerxes l'Antic ja havia fet servir, per consell de Demarat: que havia posat al món Arsicas quan Darius era un simple particular, i Cirus quan ja era rei. Amb tot no el convencé, i el gran fou designat rei sota el nom d'Artaxerxes; i Cirus, sàtrapa de la Lídia i general de les províncies marítimes.

Poc després de la mort de Darius, Artaxerxes anà a Pasagades, per fer-s'hi consagrar rei pels sacerdots de Pèrsia. Hi ha allí un temple dedicat a una dea guerrera, la qual conjecturo que és la mateixa Atena. Qui ha de ser consagrat, entra en aquest temple; es lleva la seva túnica i es posa la que portava Cirus l'Antic abans de ser rei; llavors menja una coca de figues, mastega fulles de terebint i beu un beuratge de llet agra. Si després d'això es fa alguna cosa més, és un secret pels altres.

Artaxerxes estava a punt per a aquestes cerimònies, quan arriba Tissafernes, amb un sacerdot, que havia presidit l'educació de Cirus en la seva infantesa; li havia, ensenyat la màgia; i a cap persa li havia sabut tant de greu com a ell que Cirus no hagués estat elegit rei. Per això li tingueren més fe quan va acusar Cirus; perquè l'acusà de voler posar un parany en el temple, i quan el rei es despullés de la túnica, tirar-se-li damunt i occir-lo. Alguns diuen que Cirus va ser pres per aquesta delació; d'altres, que entrà en el temple, s'hi amagà, i fou traït pel sacerdot. Al moment que ja anaven a occir-lo, la mare el prengué en els seus braços, l'entortolligà amb les seves trenes, i ajuntà estretament el seu coll amb el d'ella, planyent-se i suplicant amb tanta vehemència, que obtingué el seu perdó i el féu enviar de bell nou a les províncies marítimes. Cirus, que no s'abellia d'aquell govern, que es recordava més de la seva presó que del seu indult, amb la rancúnia va estar més ple que abans del desig de ser rei.

N'hi ha que diuen que Cirus es revoltà perquè no en tenia prou amb el que percebia per a la seva taula quotidiana; però això és una ximplesa; perquè si més no, la seva mare bastava per procurar-li i donar-li del seu tot allò que ell necessités, i hagués volgut pendre. Una prova de la seva riquesa, per altra banda, són les tropes mercenàries que mantenia en diversos llocs, per mediació d'amics i hostes seus, com ha escrit Xenofont. Ja que a fi d'amagar els seus preparatius, no reunia les seves tropes en un sol punt: tenia aquí i allà recrutadors sota diversos pretextos; i la mare, que vivia prop del Rei, allunyava les sospites, mentre Cirus mateix escrivia tot servicial, les unes vegades demanant-li alguna cosa, les altres vegades incriminant Tissafernes, com si tota la seva gelosia i la seva lluita fossin contra aquest sàtrapa. A part que hi havia en el caràcter del Rei una ronsagueria, que molts prenien per mansuetud. Fins va voler, al començ del seu regnat, imitar la benignitat del primer Artaxerxes, del qual portava el nom, mostrant-se més afable a qui se li atansés, recompensant i agraint més del que era just, llevant dels càstigs tot allò que pogués haver-hi de supèrbia i de delectació, apareixent, en rebre presents, no pas menys graciós i humà als qui els hi oferien que als qui en rebien d'ell. Tota cosa que li presentessin, per petita que fos, l'acollia de bon cor. Un dia que Omises li portà una magrana de prodigiosa grandària:

-Per Mitres!-exclamà-aquest home d'una ciutat petita en faria de seguida una d'immensa, si la hi confiaven.

Una altra vegada que anant de viatge l'un li oferia una cosa, l'altre una altra; un treballador que no trobà res avinent, corre al riu, agafa aigua amb totes dues mans i la hi porta. Artaxerxes, encantat, li envià una copa d'or i mil darics.

Euclides de Lacedemònia havent parlat un dia insolentment contra ell, li va fer respondre per un dels seus oficials:

-Tu pots dir el que vulguis contra el Rei, però jo puc dir i fer.

En una cacera, Tiribazos li ensenyà la seva túnica esquinçada.

-Què vols que hi faci?-preguntà el Rei.

-Que te'n possis una altra i em donis aqueixa teva-respongué Tiribazos.

El Rei ho féu així, dient:-Te la dono, Tiribazos, però et prohibeixo de portar-la.

Tiribazos no va fer-ne cabal: no que fos dolent, sinó que era lleuger i eixelabrat; es posà de seguida aquella túnica i li afegí encara ornaments d'or, propis de les reines. Tothom s'indignà perquè no era lícit; però el Rei esclafí la rialla i digué:

-Et deixo portar els ornaments com a dona, i la túnica com a boig.

A la taula del Rei no hi tenia lloc ningú, llevat de la seva mare i la seva dona legítima, seient aquesta més avall i la mare més amunt. Artaxerxes va fer-hi menjar també els seus germans petits, Ostanes i Oxatres. Però el que va plaure més als perses, va ser veure que la seva muller Statira es feia portar sempre en una llitera amb les cortines obertes, i es deixava escometre i acostar per les dones del poble; per la qual cosa la reina era molt estimada de la multitud.

Amb tot, els esperits inquiets i amics de les novetats, anaven dient que la situació exigia un home com Cirus, d'ànima esplèndida, bel·licós en primer lloc, i amic dels dels seus amics; que la grandària de l'imperi necessitava un rei que tingués el cor alt i ambició de glòria. De manera que Cirus emprengué la guerra no pas menys sota la confiança dels residents a la cort que dels qui eren al seu voltant.

Començà per escriure als lacedemonis, exhortant-los a socórrer-lo i a enviar-li gent, prometent de donar cavalls als que vinguessin a peu, i als que vinguessin a cavall, carros, i als que tinguessin terres, caserius, i als que tinguessin caserius, ciutats; el sou dels que fessin la campanya amb ell, seria no segons compte, sinó segons mesura. Parlava d'ell mateix amb aventatge, dient que tenia el cor més gran que el seu germà, que era més filòsof que ell i que entenia més de màgia, que bevia més vi i el suportava millor; que el Rei, per covardia i mollesa, a la caça no gosava pujar en un cavall i a la guerra en un carro. Els lacedemonis ordenaren a Clearc, per una scítala que obeís a Cirus en tot.

Cirus partí cap a les terres altes per a fer la guerra al Rei: duia un gran exèrcit bàrbar i prop de tretze mil mercenaris grecs. Cada dia trobava un nou pretext per a aquelles lleves de tropes. Però no pogué dissimular gaire temps: Tissafernes anà en persona a prevenir el Rei. Tot el palau es va remoure; ja que s'atribuïa a Parisatis la major part de culpa de la guerra, i els seus amics eren objecte de sospites i de delacions. Però el que sobretot enutjava a Parisatis, era Statira, que tot era turmentar-se per aquella guerra i cridar-li:

-On són aquelles fermances? ¿On són els precs amb què el vas arrencar de la mort quan conspirava contra el germà, posant-nos així en un embull de guerra i de mal?

Parisatis, que era naturalment violenta i bàrbara en les seves ires i en les seves rancúnies, es posà des d'aleshores a odiar talment Statira, que resolgué de fer-la morir. Dinó escriu que durant la guerra mateixa executà la seva intenció; Ctèsias, al contrari, diu que va ser després; i ni és creïble, que ell que era testimoni dels fets, ignorés l'època, ni tenia motiu per canviar de temps un fet que va contar tal com va passar; encara que sovint s'allunyi de la veritat per escriure faules i tragèdies. Així anirà en el lloc que Ctèsias li assigna.

Cirus avançava, quan li aribaren rumors i avisos que el Rei havia decidit de no combatre tan aviat, i de no dur pressa a arribar a les mans amb ells; que romandria a Pèrsia fins que hi tingués reunides forces de tot arreu. En conseqüència Artaxerxes, que havia obert a través del pla una trinxera ampla de deu braces per altres tantes de fonda, en una extensió de quatre cents estadis, negligí que Cirus la passés, i avancés fins a no gaire lluny de Babilònia. Tiribazos, conten, fou el primer que gosà dir-li, que no calia fugir de la batalla i abandonar la Mèdia, Babilònia, fins Suses per anar-se a amagar al fons de la Pèrsia, quan el seu exèrcit era molt més nombrós que el dels enemics, i els seus deu mil sàtrapes i generals superiors a Cirus pel consell i per l'acció. Llavors Artaxerxes es posà en camí per donar com més aviat millor la batalla. I així que de cop i volta aparegué amb un exèrcit de nou cents mil homes equipats èsplèndidament, esfereí i desconcertà els enemics, que plens de confiança i de despreci marxaven en desordre i sense armes. Cirus amb prou feines pogué formar-los en batalla, i no sense renou i cridòria. El Rei féu avençar els seus amb un silenci i una calma, que omplí els grecs d'admiració per aquell bon, ordre: ells que en una multitud tan gran esperaven crits confusos, salts, un gran desori i rompiment de files. Artaxerxes cobrí prudentment el front de la seva falanx amb els més poderosos carros armats de falçs, i els oposà als grecs, a fi que abans d'arribar a les mans ja haguessen enfondrat els rengles amb la força de llur embranzida.

Diversos autors han descrit aquesta batalla; especialment Xenofont, que ens la fa veure amb els ulls, amb les coses que semblen no passades, sinó que estiguin passant, i apassiona el llegidor com si es trobés en mig del perill, per la claredat i la vivesa del seu estil. Seria no tenir seny, voler contar-la després d'ell, llevat dels detalls que ell ha omès per ventura, i que valen la pena de ser contats.

El lloc on es donà la batalla, es diu Cunaxa, i és a cinc cents estadis de Babilònia. Abans de la batalla, Clearc exhortà Cirus, que s'estigués darrera els combatents i no es posés en perill; conten que Cirus exclamà:

-Què dius, Clearc? quan aspiro a la reialesa, vols que me'n mostri indigne?

Cirus va cometre una gran falta, tirant-se en mig de la brega a l'esbojarrada i sense guardar-se del perill; però Clearc faltà igualment si no més, no volent oposar el seus grecs a Artaxerxes, i recolzant la seva dreta en el riu per por de ser voltat. Si tan absolutament perseguia la seva seguretat, si total la seva cura era per no sofrir cap dany, el millor era quedar-se a casa. Però després d'haver fet en armes desenes de milers d'estadis des del mar, sense que ningú l'hi obligués, només per asseure Cirus sobre el tron reial, cercar un indret de la batalla, no des d'on pogués salvar el cabdill que el tenia a sou, sinó posat en el qual pogués combatre a la segura i a pler, era sacrificar els interessos generals per por del perill present, i deixar córrer el fi de l'empresa. Que dels batallons que voltaven el Rei cap no hauria resistit l'escomesa dels grecs, i un cop aquells empesos, i el Rei fugitiu o caigut, Cirus hauria estat vencedor i Rei, la manera com va anar la batalla ho demostra. Cal, doncs atribuir més a la circumspecció de Clearc que no pas a la temeritat de Cirus la culpa de la pèrdua d'aquesta batalla i de la mort de Cirus. Perquè si el Rei hagués estat amo de col·locar els grecs en un terreny on poguessin ser-li més innocents, no hauria pogut trobar-ne un altre de més a propòsit que aquell que era el més allunyat d'ell i de les seves tropes i des del qual ni Artaxerxes s'adonà de la seva derrota, i Cirus fou mort abans que pogués aprofitar-se de la victòria de Clearc. La veritat és que Cirus no ignorà el qué calia fer, perquè donà orde a Clearc de col·locar-se el centre; i Clearc, després de respondre que tindria cura que tot reeixís bé, ho espatllà tot.

En efecte, els grecs venceren els barbres com volgueren, i els perseguiren molt lluny. Cirus muntat en un cavall de sang, però que tenia mala boca i era rebec, que es deia Pasacas,-així ho conta Ctèsias-va ser vist per Artagerses, governador dels Cadusis, el qual llençà el cavall contra ell, cridant amb força:

-Oh el més injust i el més insensat dels homes, que deshonres el nom més il·lustre que hi hagi a Pèrsia, el nom de Cirus, has dut aqueixos maleïts grecs en una expedició ben desgraciada, amb l'esperança de saquejar els béns dels perses i de matar el teu senyor i germà, que té deu mil vegades més servidors que tu, i més valents! I aviat ho provaràs: perquè hi hauràs perdut el teu cap abans que hagis pogut veure la cara del Rei.

Dient aquestes paraules, li tirà la javalina; però la cuirassa de Cirus l'aturà sòlidament: Cirus no va ser ferit; només vacil·là per la violència del cop. Artagerses gira tot d'una el seu cavall: Cirus li tira el seu dard, l'encerta, i li travessa el coll pel costat de la clavícula.

Que Artagerses va ser mort per la mà de Cirus, gairebé tots els historiadors hi convenen; ara, respecte de la fi de Cirus, com que Xenofont ne diu pocs mots i de passada, com a qui no va ser-hi present, res per ventura no priva que reportem separadament la manera com la descriuen Dinò i Ctèsias.

Dinó conta, doncs, que Cirus, havent tombat Artagerses, llençà el seu cavall furiosament contra el batalló que cobria el Rei, i li ferí el cavall; Artaxerxes rossolà en terra; però Tiribazos el féu muntar de pressa en un altre cavall, dient-li:

-Oh Rei, recorda't del dia d'avui: perquè no mereix que s'oblidi.

Cirus precipità un altre cop el seu cavall i tombà Artaxerxes. Però a la tercera escomesa el Rei no podent-se contenir més digué als que el voltaven «que més s'estimava perdre la vida» i llançà el seu cavall contra Cirus, que amb el cap jup i sense cap precaució anava a l'encontre dels trets. El Rei li tira la javalina, i la hi tiren tots els que el voltaven. Cirus cau, uns diuen si ferit pel Rei, els altres si colpit per un soldat de Cària, al qual en premi d'aquesta feta el Rei concedí de portar en totes les batalles, davant del primer rengle, un gall d'or al capdamunt d'una pica; perquè els perses donen als carians, el nom de galls, a causa de les crestes amb què es guarneixen els cascos.

La narració de Ctèsias, per reportar-la en poques paraules, és aquesta. Després d'haver mort Artagerses, Cirus llançà el cavall de dret contra el Rei, i el Rei contra ell, tots dos en silenci. Arieu, l'amic de Cirus, tira el primer al Rei, i no el fereix. El Rei engega la pica, i no encerta Cirus; però toca Satifernes, home fidel a Cirus, i d'un gran valor, i el mata. Cirus llavors tira contra ell, li travessa la cuirassa i el fereix al pit, enfonsant-li la punta dos dits dins la carn. El Rei, d'aquest cop, cau de cavall; les tropes que el volten s'esveren i fugen; però ell s'aixeca, i amb uns quants, entre els quals també era Ctèsias, es retira en un turonet prop d'allí, i reposa. Mentrestant el cavall de Cirus, que era molt fogós, se l'emporta entre un embull d'enemics; ja era fosc i ningú el va conèixer; els seus amics el cercaven. Exaltat per la victòria, i ple d'embranzida i d'ardidesa travessava la munió cridant:

-Aparteu-vos, desgraciats!

A aquests mots, que repetia en llengua persa, la majoria s'apartaven, fent-li la reverència; però li cau del cap la tiara, i un jove persa, per nom Mitrídates, que passà pel costat d'ell, el ferí amb la javalina al pols, vora l'ull, sense conèixer qui era. Traient molta sang per la ferida, Cirus va tenir un rodament i caigué desmaiat. El seu cavall fugí, i anava errant pel pla; la gualdrapa que el cobria se li escorregué de damunt, i un patge del qui havia ferit Cirus la plegà tota xopa de sang. Cirus havent tornat amb penes i fatigues del seu desmai, uns quants eunucs que eren allí provaren de fer-lo pujar en un altre cavall, a fi de salvar-lo; però no tenia forces per tenir-s'hi, i mirà d'anar a peu, sostingut pels eunucs, que l'ajudaven a caminar. El cap li pesava, i a cada pas s'entrebancava; amb tot creia haver guanyat la batalla, en sentir els fugitius que cridaven: «Visca el Rei Cirus!» i el pregaven d'apiadar-se d'ells. En això alguns caunians, gent pobra i miserable que seguien l'exèrcit del Rei per fer-hi els serveis, més baixos, s'ajuntaren per atzar amb els enemics de Cirus pensant-se que eren amics. Però havent-se adonat, al capdavall, dels alcotons vermells -tota la gent del Rei els portava blancs-van conèixer que eren enemics. Un d'ells tingué la gosadia, sense conèixer-lo, de ferir Cirus per darrera amb una caulina, i li tallà la vena del garró. Cirus cau; en caure el pols ferit li pega contra una pedra, i mor. Tal és el relat de Ctèsias, que sembla talment que li talli el coll amb un ganivet esmussat, de tant com li costa fer-lo morir.

Mort ja Cirus, Artasiras, «l'ull del Rei», encertà a passar a cavall per allí; havent conegut els eunucs que es lamentaven, preguntà al més fidel d'entre ells:

-¿Qui és que plores, Pariscas, segut vora el seu cos?

Pariscas respongué:

-Oh Artasiras, no veus que es Cirus mort?

Artasiras, sorprès, aconsola l'eunuc, i li recomana de guardar el cos de Cirus; i ell corre a galop estès cap a Artaxerxes, el qual desesperava ja, aclaparat per la set i per la ferida. Ple d'alegria, li fa saber que acaba de veure Cirus mort. El primer impuls del Rei és d'anar-hi ell mateix, i ordena a Artasiras que el dugui al lloc; però la veu que corria, que els grecs, vencedors, ho perseguien i dominaven tot, li va fer por, i s'estimà més d'enviar-hi gent a asegurar-se'n; i féu partir trenta homes amb antorxes. L'eunuc Satibarzones mentrastant corria d'ací i d'allà cercant aigua pel Rei, al qual faltava poc per morir de set: perquè al lloc on s'havia retirat no tenia gens d'aigua, i el campament era molt lluny. A l'últim ensopegà un d'aquells pobres caunians que portava en un mal bot una mica d'aigua corrompuda, cosa de vuit còtiles: la prengué, i portant-la al Rei la hi oferí. Un cop la va haver begut, li preguntà si aquella beguda no li havia fet fàstig. El Rei jurà pels déus que no havia begut mai amb tant de gust ni vi, ni l'aigua més lleugera i neta. I afegí :

-I si jo no puc descobrir i recompensar l'home que te l'ha donada, prego als déus que el facin feliç i ric.

En aquell momemt tornaren els trenta homes amb les antorxes, que tots, amb cara alegre, li confirmaren la inesperada notícia; i encoratjat per un gran nombre de gent de guerra, que havien acudit i anaven formant-se al seu entorn, baixà del turó amb moltes antorxes fent-li llum. Arribat vora el cadàver, li féu tallar la mà dreta i el cap, seguint la llei dels perses; després manà que li portessin el cap, i agafant-lo per la cabellera, que era llarga i espessa, la mostra als que encara dubtaven i als fugitius. Esbalaïts, li fan la reverència, i aviat s'ajunten al voltant seu setanta mil homes, amb els quals torna al seu camp.

Artaxerxes, segons Ctèsias, havia anat en aquesta batalla amb quatre cents mil homes. Però Dinó i Xenofont diuen que n'hi van combatre molts més. Pel que fa al nombre dels morts, Ctèsias diu que en reportaren a Artaxerxes nou mil; però a ell li semblà que no n'hi havia pas menys de vint mil d'estesos. Aquest punt és discutible. Però el que afegeix Ctèsias, que ell mateix fou enviat als grecs amb Falinos de Zacint, ja és una manifesta mentida. Xenofont sabia perfectament que Ctèsias estava adscrit a la persona del Rei, perquè el menciona, i és evident que havia llegit els seus llibres. No és, doncs, creïble que si hagués anat com a intèrpret del Rei per a proposicions de tal importància, Xenofont hagués deixat d'anomenar-lo, quan anomena Falinos de Zacint. Però Ctèsias, pel que sembla, era un home extraordinàriament ambiciós, i parcial pels lacedemonis, sobretot de Clearc, i en els seus escrits sempre s'ho fa venir bé per parlar d'ell mateix amb honor, així com de Clearc i de Lacedemònia.

Després de la batalla, Artaxerxes envià presents magnífics al fill d'Artagerses, que havia caigut mort per Cirus, i recompensà Ctèsias i els altres amb lliberalitat. Descobrí aquell caunià que li havia donat el seu bot, i d'obscur i pobre el féu honorable i ric. Usà de moderació en el càstig dels culpables. Arbares, un meda, havia fugit durant la batalla a l'exèrcit de Cirus, i en sentir que aquest era mort, s'havia tornat a passar al del Rei; atribuint-ho a covardia i a mollesa, més que a perfídia ni a mala voluntat, el condemnà a passejar-se tot un dia per la plaça pública, portant una cortisana nua a coll-i-bè. A un altre que a més a més d'haver desertat bravejava falsament d'haver mort dos enemics, li va fer foradar la llengua amb tres cops d'alena. Convençut que era ell mateix, qui havia mort Cirus, i volent que tothom ho pensés i ho digués així, envià presents a Mitrídates, que l'havia ferit el primer, i manà als qui li'ls portaven, de dir-li:

-El Rei t'honora amb aquests presents, perquè havent trobat la gualdrapa del cavall de Cirus, la hi has portada.

El carià que havia fet caure Cirus tallant-li el garró, havent demanat un present, Artaxerxes féu dir als qui li'l portaren:

-El Rei et fa aquest do, perquè has estat el segon d'anunciar-li la bona nova: perquè Artasiras ha estat el primer, i tu el segon que li heu fet saber la fi de Cirus.

Mitrídates es retirà en silenci, baldament afligit; però el desgraciat carià es deixà endur per la seva bajaneria a una passió molt comú als homes. Corromput sens dubte per la seva fortuna present, i persuadit que podia aspirar de seguida a coses superiors al seu estat, no volgué rebre els presents com una recompensa de la bona notícia, ans començà a enfellonir-se, innovant els déus per testimonis i escridassant-se, que ningú més que ell havia mort Cirus, i que li'n prenien injustament la glòria. El Rei en saber-ho s'irrità una cosa de no dir, i manà que li tallessin el cap; però la reina mare, que era present:

-No castiguis així aquest miserable carià, oh Rei;-digué-deixa'm fer a mi, que rebrà la digna paga d'haver parlat tan temeràriament.

I permetent-li-ho el Rei, Parisatis féu agafar l'home pels botxins i manà que el turmentessin durant deu dies, després que li arrenquessin els ulls i li aboquessin bronze fos dins les orelles, fins que morís.

Poc temps després, Mitrídates finà miserablement per la mateixa imprudència. Convidat a un sopar, al qual assistiren els eunucs del Rei i els de la seva mare, hi anà guarnit amb la roba i l'or de què el Rei li havia fet present. Quan van arribar a l'hora de beure, el més considerable dels eunucs de Parisatis li diu:

-Quína roba més bella t'ha donat el Rei, oh Mitrídates; quins collarets! quins braçalets! quina cimitarra tan rica! Tothom te mira, tothom et té per feliç, gràcies a ell.

Mitrídates, que ja estava embriac:

-I què és això,-digué-oh Sparamizes? Aquell dia jo me'n vaig merèixer de més grans i de més belles, als ulls del Rei.

I Sparamizes, somrient:

-No et duc enveja, oh Mitrídates;-replicà-però ja que en el vi hi ha la veritat, com diuen els grecs, ¿una feta tan brillant o tan gran és, amic meu, d'haver trobat la gualdrapa d'un cavall i haver-la portat al Rei?

L'eunuc, tot i parlar així, no ignorava la veritat, però volia que s'obrís davant dels presents, i provocava la lleugeresa d'un home que amb el vi s'havia tornat xerraire i havia perdut tot domini. Respongué, doncs, sense contenir-se:

-Vosaltres parleu tant com volgueu de gualdrapes i de falòrnies; jo el que us dic de cert, és que Cirus ha estat occit per aquesta mà. Perquè jo no vaig donar un cop en fals, com Artagerses, sinó que li vaig errar de ben poc l'ull, que el vaig encertar en el pols, i li'l vaig travessar, i el vaig tombar en terra i va morir de la ferida.

Els altres, veient ja la ruïna i la mort de Mitrídates, abaixaren els ulls a terra; però el que donava el festí:

-Amic meu, Mitrídates-exclamà-beguem i mengem, ara com ara, adorant la fortuna del Rei, i deixem-nos de paraules més altes del què ens correspon.

En aixecar-se de taula, l'eunuc reporta a Parisatis les paraules de Mitrídates, i ella n'informa el Rei; i el Rei s'indignà de veure's desmentit, i despullat de la part més bella i més dolça de la victòria; perquè volia que bàrbars i grecs fossin tots igualment persuadits que en els atacs i en el fort de l'encontre, ell i el germà s'havien ferit mútuament, però ell havia mort Cirus. Condemnà, doncs, Mitrídates al suplici de les pasteres. El qual suplici és d'aquesta manera. S'agafen dues pasteres de la mateixa grandària, que ajusten l'una amb l'altra: en l'una, el condemnat és ajagut d'esquena; llavors tapen amb l'altra i l'ajusten ben bé, de manera que només tregui fora el cap, les mans i els peus, quedant la resta del cos tancada. Donen de menjar a l'home, i si no en vol, l'hi obliguen punxant-li els ulls. Quant ha menjat, li fan beure mel amerada amb llet, abocant-la-hi dins la boca, i li n'escampen també per la cara. Llavors el giren sempre amb els ulls de la banda del sol, de manera que té la cara tota coberta d'un vol de mosques. Fent dins la pastera totes les necessitats que l'home que beu i menja ha de fer, la podridura i la fermentació d'aquests excrements engendren cucs que se li fiquen al cos fins a les entranyes. Quan ja veuen que l'home és mort, aixequen la pastera de sobre, i troben la carn menjada, i eixams d'aquests cucs arrapats a les entranyes que encara roseguen.

Restava a Parisatis un sol objecte a aconseguir: Masabates, l'eunuc del Rei que havia tallat el cap i la mà de Cirus. Però com Masabates no donava per on agafar-lo, ella li armà aquest parany. Parisatis era dona de gran enginy, i habilíssima a jugar als daus; per això abans de la guerra hi jugava sovint amb el Rei; i després de la guerra, i reconciliada amb ell, no defugia aquestes relacions d'amistat, sinó que jugaven junts i passava el temps amb ell, fins a saber els secrets dels seus amors i ajudar-lo a fruir-ne. Sobretot amb prou feines el deixava veure a Statira, perquè a part que la odiava entre totes les persones del món, volia tenir la màxima autoritat sobre el Rei. Un dia, doncs, que Artaxerxes, no tenint res a fer, estava amb delit de distreure's, li proposà de jugar deu mil darics: es deixa guanyar expresament, i paga l'or. Fingint-se picada i amb ganes de fer la revenja, l'invita a tornar-hi, jugant-s'hi un eunuc. El Rei acepta; fan un pacte, que cadascú exceptuarà els cinc eunucs més fidels; que el que guanyi tindrà dret d'escollir-ne un d'entre els altres, i el que perdi haurà de donar-lo. Juguen amb aquesta condició. Apassionada en la cosa, i posant en el joc tota la seva habilitat, per altra banda caient-li bé els daus, la reina guanya la partida i escolleix Masabates: el qual no era dels exceptuats. Abans que el Rei tingui cap sospita del seu propòsit, el fa a mans dels botxins, i els ordena que el pelin viu, i després que clavin el cos entravessat en tres creus, amb la pell estesa de banda.

Fet això, el Rei se'n va afligir molt, i li manifestà la seva indignació; però ella s'ho va pendre en burla, i digué, amb una rialla:

-Ja ets ben feliç d'indignar-te per un pobre eunuc vell; jo he perdut mil darics als daus, i callo i prenc paciència.

El Rei es penedí d'haver-se deixat enganyar d'aquesta manera, però ho dugué amb calma. Ara, Statira, que en totes les altres coses li era obertament contrària, no s'estava de dir, que era molt mal fet de fer morir tan cruelment i tan iníquament, per amor de Cirus, els eunucs de més confiança del Rei.

Quan Tissafernes va haver enganyat Clearc i els altres generals, faltant a la fe jurada, i els va haver fet agafar i conduir al Rei lligats de peus i mans, Ctèsias diu que Clearc li demanà que li procurés una pinta; que havent-la obtinguda, trobà tant de gust a pentinar-se, que li donà el seu anell, a fi que, si mai anava a Lacedemònia, li servís de penyora d'amistat envers els seus parents i amics: i a la pedra, hi havia gravada una dansa de Cariàtides. Ctèsias diu també, que els altres soldats que eren presoners amb ell li prenien la major part dels queviures que li enviaven, deixant-ne a Clearc només una mica; i que ell va posar-hi remei, procurant que n'enviessin més gran quantitat, i que els altres soldats fossin servits de banda; la qual cosa la feia, diu, a gratcient i per consell de la mateixa Parisatis; i que, com hi havia cada dia, amb les provisions, un pernil, Clearc li insinuà que no havia de fer sinó amagar-hi dins un punyalet i enviar-li, a fi que la seva vida no estigués a discreció de la crueltat del Rei; però ell, temerós, no va voler. Afegeix, que el Rei prometé i jurà a la seva mare, que li ho pregava afectuosament, de no fer morir Clearc; però després, a persuasió de Statira, els féu matar tots, llevat de Menó; i que, des d'aleshores, Parisatis començà a posar paranys a Statira, i a preparar-li la metzina. Però Ctèsias al·lega una raó absurda; perquè no és verosímil que Parisatis gosés una acció tan terrible i tan perillosa com matar la dona legítima del Rei, de la qual tenia fills que un dia heretarien la corona, només per la bona cara de Clearc. És evident que Ctèsias inventa tota aquesta tragèdia per honorar la memòria de Clearc. Diu encara, que morts els generals, els cosos dels altres foren estripats pels gossos i pels ocells; però el cos de Clearc, un remolí de vent hi apilotà tot de pols al sobre, cobrint-lo; del damunt ne sortien unes quantes palmeres, i en poc temps va crèixer-hi un bosc meravellós que ombrejava l'indret; de manera que el Rei es penedí vivament d'haver fet morir Clearc, que tan estimat era dels déus.

Parisatis, doncs, per l'odi i la gelosia que des del començament li havia concebut, veient que la seva autoritat sobre el Rei procedia només del respecte i de la veneració filials, i en canvi la de Statira era segura i forta, com a fundada sobre l'amor i la confiança, es posà a insidiar, convençuda que s'hi ho jugava tot.

Tenia al seu servei una dona fiada, de moltíssima influència sobre ella, que es deia Gigis, la qual escriu Dinó que va ajudar-la en l'emmetzinament; però Ctèsias afirma que només Gigis estigué en el secret, i que fou contra la seva voluntat. Quant al qui donà les metzines, Ctèsias l'anomena Belitaras, i Dinó, Melantas. Les dues reines s'havien reconciliat de les sospites i enemistats d'abans, i es visitaven i menjaven a la mateixa taula; però tenien por i es guardaven, i no menjaven sinó de les mateixes viandes i dels mateixos plats. Hi ha a Pèrsia un ocellet, que no té excrements, sinó que és tot ple de greix per dins: de manera que la gent creu que viu de vent i de rosada: en diuen rintaces . Ctèsias conta que Parisatis n'agafà un i el tallà pel mig amb un ganivetet untat de metzina per una sola banda; es posà de seguida a la boca la part neta, i oferí la infectada a Statira. Dinó, però, diu que no va ser Parisatis, sinó Melantas qui tallà amb el ganivet, i posà davant de Statira la vianda emmetzinada. Les dolors i les convulsions en mig de les quals morí la dona, no li deixaren cap dubte sobre el seu mal, i donaren al Rei sospites contra la seva mare, de qui coneixia el carácter ferest i de mal endolcir. Per esbrinar-ho, féu agafar de seguida els servidors i els oficials de taula de la seva mare, i sotmetre'ls a la tortura. Gigis, amb tot, Parisatis la tingué molt de temps tancada a la seva cambra amb ella, sense voler remetre-la al Rei, que la demanava. Al capdavall però, ella mateixa demanà que la deixés anar a la seva cambra, de nit. El Rei, que n'hagué esment, li armà una emboscada, i arrabassant-la la condemnà a mort. Els emmetzinadors a Pèrsia son castigats amb el següent suplici: hi ha una pedra plana, sobre la qual els fan posar el cap, i amb una altra pedra els el van picant i estrenyent, fins que els esclafen el cap i la cara. Gigis fou executada així. Quant a Parisatis, Artaxerxes no li va dir ni li va fer cap altre mal, sinó l'envià a Babilònia, lloc que trià ella mateixa, dient-li que mentre ella hi seria, ell no veuria Balbilònia. Tal era l'estat de les qüestions domèstiques.

El Rei no desitjava pas menys tenir en les seves mans les tropes gregues que havien desitjat vèncer Cirus mateix i conservar la corona; però no pogué sortir-se'n. Després d'haver perdut Cirus, que els tenia a sou, i els altres generals, els grecs es salvaren poc menys que de dins el palau d'Artaxerxes, demostrant per experiència, que tota la grandesa de Pèrsia i del Rei consistia en molt d'or i luxe i dones, i la resta no era més que fum i fanfarroneria. Així tota Grècia agafà seguretat, i començà a tenir els bàrbars en un gran menyspreu; sobretot els lacedemonis sentiren que si ara no alliberaven de la servitud persa els grecs habitants d'Asia i no posaven fi als vituperis que sofrien, seria una vergonya. Ja havien portat la guerra a Àsia, de primer amb Timbró, després amb Deríl·lides; però no havent fet res que valgui la pena de parlar-ne, donaren la direcció de la guerra al Rei Agesilau. El qual passant a Àsia amb vaixells, es posà de seguida a l'obra i adquirí una gran nomenada: vencé Tissafernes en batalla campal, i aixecà contra ell les ciutats.

Després d'aquests fets, Artaxerxes imaginà una nova manera de dur la guerra contra els espartans; envià a Grècia Timòcrates Rodi, portant sumes considerables d'or, amb orde de distribuir-les i corrompre els que tenien més crédit a les ciutats, i promoure una guerra de tota Grècia contra Lacedemònia. Timòcrates va fer-ho així; les ciutats mes poderoses formaren una lliga i tot el Peloponès trontollà. Els magistrats d'Esparta cridaren Agesilau d'Àsia: en partir, conten que digué als seus amics que el Rei el llançava d'Àsia amb trenta-mil arquers: perquè la moneda persa porta un arquer gravat.

Desbancà així mateix els lacedemonis del domini del mar, servint-se de Conó, general dels atenesos, que s'ajuntà amb Farnabazos; perquè després de la batalla naval d'Egos-Pòtamos, Conó s'havia quedat a Xipre, més que per amor de la seva seguretat, per esperar un canvi en la situació de Grècia, com qui espera un canvi de vent per fer-se a la mar. Veient que els seus projectes demanaven un gran poder i el poder del Rei un home capaç de dirigir-lo, enviá al Rei una carta sobre el que tenia pensat; i encarrega sobretot al qui la portava, que la presentés per conducte de Zenó cretés o de Polícrit de Mendes; dels quals Zenó era el seu ballarí, i Polícrit el seu metge; i si no hi eren, per conducte del metge Ctèsias. I es diu que Ctèsias, en tenir la carta a les seves mans, afegí al que havia escrit Canó, que li enviés Ctèsias, com a home molt útil en les qüestions de marina. Però Ctèsias diu que el Rei li confià aquesta missió pel seu propi impuls.

Però després que Artaxerxes per entremig de Farnabazos i de Conó va haver guanyat la batalla naval de Cnido, i desposseït els lacedemonis del domini del mar, atragué tot Grècia al seu partit, talment que donà als grecs aquella pau cèlebre de la qual dictà les condicions i que porta el nom de pau d'Antàlcidas. Antàlcidas era un espartiata, fill de Leont; es prenia tan a cor els interessos del Rei, que li féu cedir pels lacedemonis totes les ciutats gregues d'Àsia, i les illes adjacents a la costa d'Àsia, perquè se'n gaudís i els fes pagar tribut a voluntat seva. Tal va ser la pau conclosa entre els grecs, si es pot anomenar pau un oprobi i una traïció de tot Grècia, tan ignominiosa que cap guerra del món ha tingut una fi tan infame per als vençuts.

Per això Artaxerxes, que sempre havia detestat els espartiates, i els tenia, segons escriu Dinó, pels més imprudents de tots els homes, donà a Antàlcidas, quan anà a Pèrsia, proves d'una estimació singular. Un dia, estant a taula, prengué una corona de flors, la submergí dins una esència de gran preu, i l'envià a Antàlcidas, favor que meravellà a tothom. La veritat és que era l'home que calia per viure en les delícies de Pèrsia, i per pendre aquella corona, ell que en un ball havia estrafet davant dels perses Leònidas i Cal·licràtidas. Sembla que en aquella ocasió algú digué a Agesilau:

-Pobra Grècia, on els lacedemonis meditzen.

-Digues més aviat-replicà Agesilau-que els medes laconitzen.

La subtilesa d'aquesta resposta no esborrà la vergonya de l'acció; perquè al cap de poc temps els lacedemonis, a la desfeta de Leuctres, perderen l'hegemonia, com abans havien perdut la glòria en una pau com aquella.

Mentre Esparta ocupà el primer lloc, Artaxerxes donà a Antàlcidas el nom d'hoste i amic; però quan vençuts a Leuctres i reduits a una extrema feblesa, necessitaren diners i enviaren Agesilau a Egipte, i Antàlcidas acudí a ell en demanda d'ajuda per als lacedemonis, Artaxerxes va fer-ne tan poc cas, el va tractar amb tants pocs miraments, traient-se'l per dir-ho així de davant, que Antàlcidas se'n tornà a la seva pàtria, on esdevingut la riota dels seus enemics, i temerós dels èfors, es deixà morir de fam.

Ismènias Tebà i Pelòpidas, que ja havía guanyat la batalla de Leuctres, anaren també a la cort del Rei. Pelòpidas no va fer-hi res de vergonyós; però Ismènias, en manar-se-li que fes la reverència al Rei, deixà caure el seu anell als seus peus, i ajupint-se tot d'una, el collí i aparegué en la positura d'un home que adora.

Timàgoras atenès envià un dia al Rei, per entremig del secretari Beluris, un avís secret. Artaxerxes en agraïment li donà deu mil darics; i com estant malalt tingués necessitat de llet de vaca, li regalà vuitanta vaques, que el seguiren per tot, i de les quals prenia la llet: a més a més envià un llit amb els seus matalassos i els criats per a fer-li, dient que els grecs no hi entenien, i, en fi, esclaus per portar la seva llitera fins al mar, a causa del seu estat de decandiment. Mentre va ser a la cort, li féu servir una taula magnífica; tant, que un dia Ostanes, germà del Rei, li digué:

-Timàgoras, recorda't d'aquesta taula; perquè no deu ser pas per poc que te la guarneixen tan esplèndidament.

Aquestes paraules eren més aviat un retret de traïció que un record de cap gràcia rebuda. Així els atenesos condemnaren Timàgoras a mort, per haver acceptat diners del Rei.

Però Artaxerxes, en compensació de tot el mal que havia fet als grecs, els donà una alegria, quan féu morir Tissafernes, l'enemic més implacable que tenien. Parisatis contribuí a la seva mort, agravant les acusacions que pesaven damunt d'ell. Perquè el Rei no havia perseverat gaire temps en la seva rancúnia, sinó que s'havia reconciliat amb la mare i l'havia tornada a cridar vora seu, veient en ella l'enteniment i l'esperit que calien per governar; per altra banda no hi havia ja cap motiu que els impedís de viure junts, i que donés ocasió de sospites o de disgustos l'un de l'altre. Des d'aleshores ella es posà a servir i a complaure en tot el Rei, i a no trobar malament res del que ell feia; adquirint així un tal ascendent sobre el Rei, que n'obtenia tot allò que volia.

S'adonà que estava desesperadament enamorat d'una de les seves pròpies filles, Atossa; ell amagava i reprimia la seva passió, sobretot per mirament d'ella; si bé diuen alguns, que ja havia tingut amb Atossa un comerç secret. Així que Parisatis n'hagué sospita, començà a fer més carícies que mai a la noia, i parlant a Artaxerxes tot era fer-li elogis de la seva bellesa i del seu caràcter, reial i ple de majestat. A la fi, el va convèncer de casar-se amb la noia, i fer-ne la seva muller legítima, enviant a rodar les opinions i els costums dels grecs, ja que Déu l'havia donat als perses com a llei i com a jutge per definir el que era viciós i el que era honest.

Alguns historiadors, entre ells Heraclides de Cime, diuen que Artaxerxes no sols s'amullerà amb aquesta filla, sinó amb una altra, Amestris, de la qual parlarem aviat. I estimà tant Atossa, després de casada amb ell, que havent-se-li cobert el cos de llebrosia, ni així li posà repugnància; anava contínuament al temple d'Hera, es prosternava de mans en terra davant l'estàtua, i la implorava per la salut de la reina. Per orde seva, els seus sàtrapes i els seus amics enviaren a la deessa una quantitat tan prodigiosa d'ofrenes, que tot el camí que hi havia des del seu palau fins al temple, que eren setze estadis, rebotia d'or, d'argent, de robes de púrpura i de cavalls.

Havent declarat la guerra als egipcis, hi envià de generals Farnabazos i Ifícrates; però no en va treure res, per les diferències que sorgiren entre ells. Després anà en persona a la conquesta dels cadusis, amb tres-cents mil homes de peu i deu mil de cavall. Entrà en llur país, que és aspre, difícil i sempre cobert de boires, que no produeix cap fruit de llavor, i alimenta els seus bel·licosos i ardits habitants amb peres, pomes i altres menes de fruita. No se n'adonà, que va caure en la més espantosa manca de queviures, i per tant en el més gran perill. No es trobava res per menjar, i era impossible de fer venir queviures d'enlloc; els soldats vivien de les atzembles que mataven, de manera que amb prou feines si per seixanta dracmes es podia tenir un cap de ruc. Fins la taula del rei mancà; i quedaven molt pocs cavalls, perquè els altres ja havien estat menjats.

En aquesta ocasió Tiribazos, que per la seva valentia havia ocupat moltes vegades el primer lloc, però sempre la seva lleugeresa el n'havia fet caure, i aleshores no tenia ni crèdit ni consideració, salvà el Rei i l'exèrcit. Hi havia en aquell país dels cadusis dos reis, que acampaven per separat; Tiribazos, després d'haver parlat a Artaxerxes i d'haver-li comunicat el que projectava de fer, anà ell mateix a trobar l'un i envià el seu fill en secret a l'altre. Tots dos enganyaren el rei que havien anat a trobar, dient-li que l'altre havia enviat embaixadors a Artaxerxes, per tractar de la pau i fer aliança amb ell sol:

-Per tant, si ets home de seny, cuita a passar-li davant, i tracta amb Artaxerxes, que jo t'ajudaré en tot allò que pugui.

Tots dos s'ho van creure, i convençut cadascú que l'altre li tenia enveja, enviaren embaixadors, l'un amb Tiribazos, l'altre amb el seu fill. La duració d'aquest pas, començà a fer venir sospites a Artaxerxes i corrien calúmnies sobre Tiribazos; el Rei ja estava amb neguit i es penedia d'haver-li tingut confiança, i donava oïda a les acusacions dels envejosos. Però a la fi arriba, ell per una banda, el seu fill per l'altra, duent els embaixadors cadusis; s'acorden les treves, i es fa la pau amb els dos reis. Tiribazos estigué en una situaçió més elevada i brillant que mai, i partí amb el Rei.

Artaxerxes demostrà aleshores, que la covardia i la mollesa no són, com pensen molts, filles del luxe i de les delícies, sinó d'una naturalesa baixa i viciosa, que es deixa endur per mesquines opinions. Ni l'or ni la púrpura ni totes les joies que el Rei portava sempre sobre el cos, i que valien dotze mil talents, no l'impediren del suportar el treball i les fatigues com els soldats rasos. Baixava de cavall i caminava el primer a peu pels senderons costaruts de muntanya, amb el buirac a l'espatlla i l'escut al braç: de manera que els altres, veient la seva força i el seu coratge, anaven tan lleugers que semblava que tinguessin ales: perquè feia dos-cents estadis i més cada dia.

Arribaren a una de les seves residències reials, que tenia uns jardins admirables, agençats esplèndidament en mig d'una plana sense un sol arbre, pelada com la mà. Com que feia fred, Artaxerxes permeté als soldats que tallessin els arbres del jardí, i en fessin llenya, sense perdonar ni un pi ni un xiprer. Com els soldats vacil·lessin, recant-los aquella grandària i bellesa dels arbres, ell mateix agafà la destral i aclaparà el més gran i ufanós que hi havia. Aleshores tots feren llenya, encengueren unes grans foguerades, i passaren una nit còmoda.

Artarxerxes tornà a la capital havent perdut un bon nombre dels seus soldats, i la majoria dels seus cavalls. I pensant que la mala fortuna i la fallida d'aquesta expedició li atraurien el menyspreu dels seus, començà a entrar en sospites i féu morir a molts, uns per despit, d'altres per por. Perquè la por és la passió més sanguinària dels tirans; en canvi la confiança els fa benignes, dolços i inaccessibles a la sospita. Per això les bèsties tímides i porugues són les més difícils d'amansir i de domesticar, i en canvi les generoses, a les quals la valentia dóna confiança, no fugen de les carícies dels homes.

Artaxerxes, ja essent vell, s'adonà que hi havia dissensió entre els seus fills per la successió de l'imperi: i això tenia dividits els seus amics i persones de qualitat. Els més raonables creien convenient que deixés la corona a Darius, com ell mateix l'havia rebuda per dret de primogenitura. Però el seu fill més petit, Ocos, que era impetuós i violent, tenia també no pas pocs partidaris a la cort, i esperava sobretot fer-se seu el pare per mediació d'Atossa: li feia una cort assídua, i li havia promès d'esposar-la i fer-la reina després de la mort del pare; i fins es murmurava que vivint Artaxerxes, s'havia acostat a ella d'amagada. Però Artaxerxes no va saber-ne mai res; i volent derrocar aviat les esperances d'Ocos, i impedir que imitant l'audàcia de Cirus, no sobrevinguessin noves discòrdies i guerres dins el reialme, declarà rei el seu fill Darius, que tenia cinquanta anys (3), i li concedí de portar la tiara dreta.

És costum a Pèrsia que qui acaba de ser declarat hereu de la corona, demani una gràcia, i qui l'ha declarat la hi atorga, mentre sigui una cosa possible. Darius demanà Aspàsia, que Cirus havia estimat més que cap altra dona, i aleshores era concubina del Rei. Era nascuda a Focea de Jònia, de pares lliures, i havia rebut una educació honesta. Un vespre fou duta a Cirus que estava sopant, amb altres dones, les quals s'assegueren al costat d'ell, sense fer-se les estranyes, i acceptaren els seus jocs i les seves plasenteries. Però Aspàsia es quedà dreta vora la taula, sense dir un mot; i quan Cirus la cridà, no obeí. Els oficials volgueren dur-la per força.

-Se'n penedirà-digué ella-qui em posi les mans damunt.

Els convidats la tractaren de grollera i esquerpa. Però Cirus, encantat, va riure, i digué al qui li havia dut aquelles dones:

-Ja veus que de totes les que m'has dut, aquesta és l'única lliure i no corrompuda.

Des d'aquell dia Cirus començà a sentir-se atret per ella, l'estimà més que cap altra, i li deia la plena de seny. Va ser presa quan Cirus morí a la batalla i el seu campament fou saquejat.

Darius la demanà, doncs, al seu pare, el qual se n'afligí; perquè la gelosia dels bàrbars pels objectes de llur amor és tan terrible, que no solament qui escometés o toqués una concubina del Rei, sinó qui per un camí s'atansés al carro que la porta, o li passés davant, incorreria en la pena de mort. Tot i que Atossa, que havia esposat per amor i contra la llei, vivia encara, mantenia a més a més tres centes seixanta concubines d'una bellesa perfecta.

No obstant, quan Darius li demanà Aspàsia, va respondre que ella era lliure; que la podia pendre si ella volia, però que no la obligués per la violència. Enviada a cercar, Aspàsia, contra l'esperança del Rei, preferí Darius. Artaxerxes la donà, per la força de la llei, però aviat tornà a pendre-la-hi, i la consagrà sacerdotessa del temple d'Artemis Anitis, a Ecbatana, perquè hi visqués en castedat la resta dels seus dies. Creia amb això pendre del seu fill una revenja no dura, sinó moderada, i fins mesclada de plasenteria; però Darius no ho soportà amb resignació, ja fos que estimés apassionadament Aspàsia, ja fos que es sentís burlat i ultratjat pel seu pare.

Tiribazos, adonant-se del ressentiment de Darius, encara l'exasperà més, reconeixent en la seva ofensa la que ell mateix havia rebut. I fou així. Artaxerxes tenia vàries filles, i havia promès de donar per esposa a Farnabazos, Apama; Rodogune, a Orontas, i a Tiribazos, Amestris. Donà les dues als altres dos, però enganyà Tiribazos i esposà ell mateix Amestris, prometent-li en comptes d'ella la més petita Atossa; de la qual també s'enamorà i l'esposà com hem dit. Tiribazos posà un odi terrible a Artaxerxes: no que fos un home de mena inclinat a la revolta, sinó més aviat desigual i precipitadís. Per això, tan aviat era tractat com els primers, com derrocat del cim dels honors i menyspreat de tothom, sense portar-se com calia ni en l'una ni en l'altra fortuna: perquè honorat, es feia odiós per la seva insolència, i rebaixat, incapaç com era d'humiliar-se ni de cedir, esdevenia més aspre i arrogant que mai.

Tiribazos, doncs, per les seves relacions amb el jove, no va fer més que afegír llenya al foc: sempre li burxava l'orella, que no serveix de res portar la tiara dreta damunt del cap, si no es mira de fer anar dretes les coses que un té entre mans; que era un babau si, mentre el seu germà s'insinuava per medi d'una dona, i el seu pare era tan variable i xaruc, ell es creia asegurada la successió a la corona. ¿Aquell que per una doneta grega havia faltat a la més inviolable llei que existia a Pèrsia, havia de mantenir-se fidel a les seves promeses en coses més importants? No era pas la mateixa cosa, que Ocos no arribés a la reialesa, o que ell ne fos destituït. Perquè a Ocos ningú li impedia de viure feliç com un particular; en canvi ell, que ja havia estat declarat rei, havia per força de ser rei o de morir.

És universalment veritat el que diu Sòfocles:

La persuasió del mal camina amb passa ràpida.

perquè el camí que ens duu on volem és llis i pla; i la majoria volen el mal, per inexperiència o per ignorància del bé. A més a més d'això, la vastitud de l'imperi, i la por que Darius tenia a Ocos, donaren força a les raons de Tiribazos; i la dea nascuda a Cipre hi tingué no poca part de culpa, vull dir el rapte d'Aspàsia.

Darius s'abandonà, doncs, enterament a Tiribazos. Hi havia ja un gran nombre de conjurats, quan un eunuc descobrí al Rei la conspiració, i la manera com havia d'ésser executada; perquè sabia exactament que es proposaven entrar de nit a la cambra d'Artaxerxes, per matar-lo dormint. En sentir-ho, Artaxerxes cregué una imprudència menysprear un tal perill no fent cas d'aquella denúncia, però li semblà encara més imprudent creure-la sense cap prova. Procedí, doncs, d'aquesta manera: demanà a l'eunuc que estigués amb els conjurats i els seguís els passos; després féu obrir una porta a la paret de la seva cambra, darrera mateix del llit, i la cobrí amb un tapís.

Arribada l'hora que havia indicat l'eunuc els esperà al llit, i no s'aixecà fins haver vist la cara i conegut ben clarament cadascú dels que venien. Quan veié que es treien les espases i se li llençaven damunt, aixecà ràpidament el tapís, es retirà a la cambra interior i tancà la porta cridant auxili. Veient-se descoberts pel Rei, i que el cop els havia fallit, els assassins emprengueren la fuga i aconsellaren a Tiribazos de fugir també, perquè havien estat coneguts. Els altres s'escaparen, l'un per ci, l'altre per lla; però Tiribazos, sorprès per les guardes del Rei, n'occí molts i no sucumbí fins que l'encertà una javalina tirada de lluny.

Darius va ésser fet presoner amb els seus fills; i el seu procés fou instruït pels jutges del consell reial. Artaxerxes no assistí a la causa; pero nomenà acusadors del seu fill, i ordenà als escrivents que posessin per escrit la sentència de cadascun dels jutges, i la hi portessin. Totes les sentències foren unànimes, i Darius condemnat a mort. Els agutzils l'aferraren i el dugueren a la cambra veïna, on el botxí fou cridat; vingué portant a la mà el raor de què es servia per tallar el coll als criminals; però a la vista de Darius s'esfereí i reculà cap a la porta, apartant els ulls, sense poder posar les mans sobre una persona reial. Els jutges, que eren fora la cambra, li ordenaren amb amenaces, d'executar la sentència; torna a entrar, doncs, l'aferra amb una mà pels cabells, fent-li ajupir el cap, i li talla el coll amb el seu raor.

Alguns diuen que el juí tingué lloc en presència del Rei i que Darius, veient-se convençut per les proves, es tirà de cara contra terra implorant i suplicant; però Artaxerxes es redreçà ple d'ira i arrencant-se de la cimitarra li en ventà cops fins a deixar-lo al seti. Després, entrant al palau, hi adorà el Sol i digué als seus cortesans:

-Torneu a casa i alegreu-vos, oh perses, i digueu a tothom que el gran Oromazes ha fet justicia d'aquells que havien maquinat contra mi la més impia i criminal de les traïcions.

Tal va ser la fi d'aquesta conjura.

Ocos, sostingut per Atossa, pujà aleshores al cim de les seves esperances; amb tot, temia encara Ariaspes, l'únic vivent del seus germans legítims, i dels bastards Arsamas. No perquè Ariaspes fos més gran que ell: sinó perquè essent dolç, senzill i humà els perses el desitjaven per Rei; Arsamas, per altra banda, era home de seny i Ocos no ignorava que el seu pare l'estimava tendrament. Armà, doncs, paranys a l'un i a l'altre; i com era de mena arterós i sanguinari, es valgué de la crueltat contra Arsamas i de la malícia i de l'astúcia contra Ariaspes. Enviava per sota mà a Ariaspes eunucs i amics del Rei, que li reportaven sempre amenaces, i frases espantoses, dient-li que el seu pare havia decidit fer-lo morir d'una mort ignominiosa i cruel. Aquestes coses, que cada dia li eren reportades com si es tractés d'un gran secret, anunciant-li que el Rei anava a fer això, que més tard faria això altre, li ficaren una tal por al cos, una tal torbació i un tal desesper, que el pobre home es preparà ell mateix una metzina i bevent-se-la s'alliberà de la vida.

En saber el Rei la manera com havia mort Ariaspes, el plorà molt, i en sospità la causa; però la seva extrema vellesa li impossibilità d'investigar-la i de coneixer-ne els autors; però es posà a estimar encara més Arsamas, i era evident que li tenia més confiança que a ningú, i que li comunicava tots els seus secrets. Llavors Ocos no diferí més la seva empresa: i havent-se fet seu Arpates, fill de Tiribazos, li féu occir Arsamas.

Artaxerxes era aleshores ja tan vell, que la més petita emoció podia endur-se'l; i en efecte, no resistí gaire temps el dolor que li causà la mort d'Arsamas: morí de pena i d'abatiment, a l'edat de noranta quatre anys, després d'haver-ne regnat seixanta dos.

Deixà la reputació d'un príncep dolç i que estimava els seus vassalls; contribuint-hi no pas poc la comparació amb el seu fill Ocos, que, en crueltat i en instints sanguinaris sobrepujà tots els homes del món.

(1) Plutarc escriu sempre Artoxerxes.

(2) Qué té bona memòria.

(3) D'altres llegeixen aquí vint-i-cincs anys, cosa més verosímil i més d'acord amb el context.