Els Deu Mil

LLIBRE TERCER

[Tot allò que feren els grecs durant l'expedició a les terres altes amb Cirus fins a la batalla, i tot allò que, després de mort Cirus, s'esdevingué en retirar-se els grecs amb Tissafernes durant la treva, ha estat exposada en els llibres anteriors].

CAPÍTOL I

DESCORATJAMENT DELS GRECS. DISCURS DE XENOFONT I ELECCIÓ DE NOUS GENERALS

Quan els generals van haver estat presos, i els capitans i soldats que els havien seguit, van haver mort, els grecs es trobaren en un gran mal pas, pensant que eren a les portes del Rei i que per tots cantons els voltaven qui sap les nacions i ciutats enemigues, sense ningú que els hagués de fornir mercat, a una distància de Grècia de no pas menys de deu mil estadis, sense cap guia per al camí, amb rius intravessables al mig que els barraven el camí de retorn; que els havien traït els mateixos bàrbars que havien pujat amb Cirus; que eren sols i abandonats, no tenint gens de cavalleria auxiliar; de manera que era evident que, vencedors, no matarien ningú, i, vençuts, ni un d'ells no sobreviuria.

En mig d'aquests pensaments, pocs d'entre ells aquell vespre tastaren menjar, i pocs encengueren foc, i molts aquella nit ni vingueren vora les armes. Reposaren cadascú on s'esqueia, sense poder dormir, del pesar i de l'enyorament de la pàtria, dels pares, de les dones, dels fills, que ja feien compte de no tornar a veure més. En aquesta disposició d'esperit tothom reposà.

Doncs hi havia a l'exèrcit un tal Xenofont, atenès, que no el seguia ni com a general, ni com a capità, ni com a soldat; sinó que Pròxenos, que era hoste seu d'antic, l'havia enviat a cercar del seu país, prometent-li, si venia, de fer-lo amic de Cirus, del qual ell mateix deia que n'esperava més aventatges que no pas de la pàtria. Xenofont, havent llegit la carta, consultà Sòcrates atenès sobre aquest viatge. Sòcrates, sospitant que no fos alguna cosa de culpable en la consideració de la ciutat això d'esdevenir amic de Cirus, ja que semblava que Cirus havia ajudat de valent els lacedemonis en la guerra contra Atenes, aconsella a Xenofont d'anar a Delfos a consultar el déu sobre aquest viatge. Xenofont hi va i pregunta a Apol·ló a quin és dels déus que ha d'oferir sacrificis i pregueres, per fer de la manera més bella i millor el camí que medita, i per tornar bo i sà en haver reeixit bé. Apol·ló li respon a quins déus calia sacrificar. En venir altra vegada, diu l'oracle a Sòcrates. Aquest, en sentir-lo, li fa retret de no haver començat per preguntar què era millor per ell, que partís o que restés; ans, determinat ja d'anar-se'n, d'haver-se assabentat tan sols de com faria millor el viatge.

-Però ja que l'has interrogat així-diu-cal fer tot allò que el déu ha manat.

Xenofont, doncs, havent sacrificat a qui el déu li havia respost, s'embarca i aconsegueix a Sardes Pròxenos i Cirus, ja a punt d'empendre el camí cap a les terres altes. És presentat a Cirus. Als desigs de Pròxenos, Cirus hi ajunta els seus de retenir-lo al seu costat: li diu que, tan aviat com finirà l'expedició el farà tornar de seguida. Es pretenia que l'expedició era contra els Písides.

Feia, doncs, la campanya enganyat així, però no per Pròxenos, perquè aquest no sabia que l'embranzida anés contra el Rei, ni ho sabia tampoc cap altre dels grecs, llevat de Clearc. Quan van haver arribat a Cilícia, ja apareixia clar per tothom que l'expedició anava contra el Rei. Esfereïts del trajecte i mal disposats amb tot els demés, per vergonya els uns envers els altres i envers Cirus, havien seguit: i Xenofont era un d'ells.

En mig del capficament general, s'afligia amb els altres i no podia dormir. Amb tot, havent agafat una mica de son, va tenir un somni. Va semblar-li com, si en mig d'una tronada, un llamp caigués sobre la casa pairal, que s'en va abrandar tota. Esverat, es desperta amb un surt, i judica el somni per una banda bo, ja que, en mig de les penes i dels perills li havia semblat de veure una gran llum de Zeus; i per altra banda tenia por, el somni semblant-li venir de Zeus Rei, i el foc havent semblat abrandar-se en cercle, que no podria sortir del territori del Rei, ans s'hi trobaria tancat de tots costats per obstacles.

De quina natura era un somni tal, és permès d'esbrinar-ho pels esdeveniments que seguiren el somni. Perquè va passar això. Així que es va haver despertat, el primer pensament que se li presentà és:

-Per què jec? La nit avença; i amb el dia és probable que els enemics arribin. Si caiem en poder del Rei ¿què impedirà que, després d'haver vist tot el que hi hagi de més espantós, i de sofrir tot el que hi hagi de més cruel, no morim amb ignomínia? De la manera de defensar-nos ningú no s'hi prepara ni se'n preocupa; ans jaiem com si tinguéssim temps d'estar tranquils. Jo, doncs, ¿de quina ciutat espero el general que obri en conseqüència? ¿A quina edat faig compte d'arribar jo mateix? Perquè el que és jo poc arribaré a vell, si avui m'abandono als enemics.

Després d'això s'aixeca i convoca de primer els capitans de Pròxenos. I en tenir-los reunits, diu:

-Jo, oh capitans, no puc dormir, com tampoc vosaltres, em penso, ni jeure més, quan veig en quina situació estem. Perquè és evident que els enemics no ens haurien declarat una guerra oberta abans de creure haver-s'ho preparat tot bé: i amb tot, de nosaltres ningú no es preocupa de com podríem lluitar millor. I la veritat, si afluixem i caiem en poder del Rei, ¿què ens pensem que hem de sofrir? Un home que després de tallar la testa i la mà del seu germà ja mort, del fill del seu mateix pare i mare les penja en una creu? I nosaltres, que no tenim ningú que ens prengui interès, que hem marxat contra ell per a fer-lo de Rei esclau i per a occir-lo, si haguéssim pogut, què ens pensem que hem de patir? ¿Per ventura no arribarà a tot, per a tractar-nos amb la ignomínia més extrema, i fer entrar així a tots els homes la por de moure mai guerra contra ell? Sí, per no caure en poder d'ell, cal fer qualsevol cosa. Jo, mentre ha durat la treva, no he cessat mai de plànyer-nos i de tenir per feliços el Rei i la seva gent en considerar l'extensió i la mena del país que posseïen, i com tenien a dojo les provisions, i quants d'esclaus, i quant de bestiar, i quant d'or i de vestits. I en canvi quan pensava en els nostres soldats que no podien tenir part en cap d'aquests béns si no els pagàvem, i del que compréssim sabia encara que en trindríem poc, i que els nostres juraments ens impedien tot altre medi d'adquirir el necessari que no fos comprant-ho: en rumiar aquestes coses, de vegades em feia més por la treva que no pas ara la guerra. Amb tot, ja que ells han romput la treva, em sembla que han posat fi a llurs ultratges i a les nostres inquietuds. Perquè aquests béns jeuen ara en mig, com un premi per a aquells de nosaltres que seran més homes de cor: i els jutges dels jocs són els déus que, cóm és de creure, estaran amb nosaltres. Perquè els enemics han perjurat davant d'ells; i nosaltres, que tants de béns vèiem, ens en hem abstingut fermament, per respecte als juraments fets als déus: de manera que em sembla que podem marxar al combat amb una confiança molt més gran que no pas ells. Endemés, tenim uns cossos més bregats que els d'ells a suportar freds i calors i fatigues; i tenim també, amb l'ajuda dels déus, unes ànimes més valentes: i llurs homes són més fàcils de ferir i de matar que no pas nosaltres, si els déus, com abans, ens donen la victòria. Però potser també n'hi ha d'altres que tenen el mateix pensament. En nom dels déus, no esperem que altres vinguin a nosaltres per exhortar-nos a les més belles accions: ans comencem nosaltres a abrivar els altres pel camí de la virtut. Mostreu-vos els més valents dels capitans, i més dignes de ser generals que els generals mateixos. Pel que fa a mi, si vosaltres, voleu marxar on jo us dic, vull seguir-vos; i si vosaltres m'ordeneu de conduir-vos, no pretexto per res la meva edat; ans em considero de tenir tota la vigoria per rebutjar de sobre mi els mals.

Així parla Xenofont. Els capitans, després d'haver escoltat aquests raonaments, el preguen tots de conduir-los, llevat d'un tal Apollònides, el qual, amb un accent beoci, pretén que és una ximpleria qui proposés cap altre medi de salvació que no fos de convèncer el Rei, si és possible. I comença llavors a parlar del mal pas. Però Xenofont interrompent-lo diu:

-Home admirable, tu ni comprens el què veus, ni et recordes del què sents. No obstant, tu eres amb nosaltres, quan el Rei, després de la mort de Cirus, tot enorgullit de la seva obra, ens envià la intimació de rendir les armes. Però com que nosaltres no les hem rendides, ans hem vingut armats a atendar-nos vora d'ell, ¿què és que no ha fet, enviant emissaris, sol·licitant treves, fornint els queviures, fins que la treva tingué lloc? Llavors els generals i els capitans, tal com tu demanes, van venir a parlamentar amb ells, sense armes, refiats de la treva; i ara colpits, agullonats, injuriats, no poden almenys obtenir la mort, els mesquins, i tant, n'estic segur, que la desitgen. ¿I tu, sabent tot això, tractes de ximples els qui inviten a defensar-se, i exhortes a tornar a conciliar-nos el Rei? El que és a mi, companys, em sembla que no s'ha d'admetre aquest home entre nosaltres: llevem-li la capitania, carreguem-lo de bagatges, i que serveixi de bagatger. Perquè un home deshonra la pàtria i tota la Grècia, quan, essent grec, és com aquest.

Llavors Agàsias d'Estimfal, prenent la paraula, diu:

-Però aquest home no té res a veure ni amb la Beòcia ni amb enlloc de Grècia. Perquè jo l'he vist, que té les dues orelles foradades com un lidi.

I així era. El tragueren, doncs: i els altres, recorrent els quarters, allí on el general vivia, cridaven el general; I, on havia desaparegut, el sotsgeneral; on vivia el capità, el capità. Quan tothom és reunit, s'asseuen davant les armes: i els reunits eren, entre generals i capitans, al voltant d'una centena. Al moment que això passava, era prop de mitjanit.

Llavors Hierònim d'Elis, el més vell dels capitans de Pròxenos, comença de parlar així:

-Generals i capitans, en vista de les circumstàncies presents, ens ha semblat bo de reunir-vos i de convocar-vos, per pendre, si podem, un bon determini. Parla-digué-també tu, Xenofont, repeteix el que ens has dit a nosaltres.

Llavors Xenofont diu:

-Tots sabem que el Rei i Tissafernes han fet agafar els que han pogut de nosaltres; pel que fa als altres, és clar que conspiren contra ells per fer-los morir, si poden. Al meu entendre, doncs, hem de fer-ho tot per no caure mai en poder dels bàrbars, ans més aviat, si podem, perquè caiguin ells en el nostre. Ara, sapigueu bé tots, tants com ara sóu reunits, que esteu en una avinentesa decisiva. Perquè els soldats tots us tenen els ulls a sobre, i si us veuen descoratjats, tots seran covards; però si vosaltres pareixeu els primers disposats a anar contra l'enemic, i a animar els altres, sapigueu bé que us seguiran i s'escarrassaran a imitar-vos. I tal volta també és just que vosaltres us distingiu d'ells: perquè vosaltres sóu generals, taxiarques, capitans: quan hi havia pau, vosaltres fruíeu de més part de riqueses i d'honors: ara també, doncs, ja que estem en guerra, heu de trobar just vosaltres mateixos que hàgiu de ser més valents que la turba, i que hàgiu d'adelantar-vos-li a prevenir i a passar fatic allí on calgués. I ara de primer jo crec que fareu un gran servei a l'exèrcit, si us ocupeu a reemplaçar, com més aviat millor, els generals i els capitans que han mort. Sense caps, res de bell, res de bo, en suma, res absolutament no es fa, a la guerra sobretot. Perquè la disciplina fa l'efecte que és la salut; i la indisciplina ha perdut a molts. Quan haureu elegit tants de caps com calgui, si reunim els altres soldats i els encoratgem, jo crec que farem una cosa absolutament en saó. Perquè sens dubte també ja haureu reparat amb quin decandiment han acudit a les armes, amb quin decandiment han muntat les guàrdies. Mentre estaran així, jo no sé quin partit se'n pot treure, sigui que calgués res de nits, sigui de dies. Ara, si algú els gira les idees cap a un altre cantó, de manera que no pensin solament en el que han de sofrir, sinó també en el que han de fer, estaran molt més animats. Perquè sabeu que no és la multitud i la força que a la guerra fan la victòria; sinó que aquells que, ajudant els déus, van amb una ànima més vigorosa contra els enemics, els d'enfront poques vegades els resisteixen. I el que és jo he reflexionat també, companys, que aquells que en els combats s'esforcen a salvar la vida de totes maneres, fan gairebé sempre una mort covarda i vil, i aquells que saben que la mort és comú i necessària a tots els homes, i que combaten per morir bellament, jo veig que són més aviat aquests que arriben a la vellesa, i mentre viuen, s'ho passen més feliç. Convençuts d'aquestes màximes, ens cal avui, ja que estem en tals circumstàncies, ser nosaltres mateixos homes de cor i excitar-hi els altres.

Dit això, calla. Després d'ell, Quirísof pren la paraula:

-Abans, Xenofont, solament et coneixia per haver sentit a dir que eres atenès. Però avui et lloo pel que dius i pel que fas, i voldria que els demés fossin com tu: perquè seria un bé general. I ara-diu-no triguem, companys, separem-nos ja, i elegiu cabdills els que no en tingueu, i feta l'elecció, veniu al mig del campament i dueu els elegits; després convoqueu ací els altres soldats i que estigui prop de nosaltres-diu-l'herald Tòlmides.

I dient aquests mots, s'aixeca, perquè no hi hagi cap retard i s'executi el que s'ha de fer. Tot seguit s'elegeixen els caps: en el lloc de Clearc, Timasió de Dardània; en el lloc de Sòcrates, Xànticles d'Alcaia; en el lloc d'Àgias, Cleanor d'Arcàdia; en el lloc de Menó, Filesi d'Acaia; en el lloc de Pròxenes, Xenofont d'Atenes.

CAPÍTOL II

ASSEMBLEA DELS SOLDATS I PREPARATIUS PER A LA MARXA

Després de l'elecció, que el dia a penes clarejava, els caps vénen al mig del campament, i acorden d'establir guàrdies avençades i de convocar els soldats. En ser els altres soldats reunits, s'aixeca de primer Quirísof de Lacedemònia i parla, així:

-Soldats, les circumstàncies són difícils, d'ençà que hem estat privats d'uns generals com aquells, i dels capitans, i dels soldats; a més a més, Arieu i la seva gent, que abans eren aliats nostres, ens han traït. Com sigui, cal sortir d'aquestes circumstàncies com a valents, i no arrupir-nos, ans provar de quina manera, sí podem, ens salvem per una bella victòria; i si no, morim almenys bellament, que mai no caiguem vius en mans dels enemics. Perquè estic segur que sofriríem coses, que els déus les reservin als nostres enemics.

Després d'això, Cleanor d'Orcomen s'aixeca i diu:

-Sí, vosaltres veieu, companys, el perjuri i la impietat del Rei, veieu la perfídia de Tissafernes, ell que, després de tant de dir que era veí de Grècia i que allò que més preava era de salvar-nos, després d'haver fet els mateixos juraments que nosaltres, i d'haver-nos donat ell mateix la mà dreta, ell mateix ens enganya, i agafa els nostres generals i ni tan sols ha respectat Zeus Hospitalari, sinó que havent segut amb Clearc en una mateixa taula, per millor enganyar-los amb això, els ha fet morir. I Arieu, que nosaltres hem volgut establir Rei, al qual hem donat i del qual hem rebut fermances que no ens traïríem, aquest home, sense por dels déus, ni respecte per la memòria de Cirus, ell que vivint Cirus tants d'honors n'havia rebut, ara es passa als enemics més aferrissats d'ell, i prova de fer-nos mal, a nosaltres, els amics de Cirus. Però que els déus els ho facin pagar! Que nosaltres, testimonis d'aquestes coses, no ens hem de deixar enganyar més per aquesta gent: ans combatrem amb tota la força que podrem, i sofrim allò que als déus sembli bé.

Llavors Xenofont s'aixeca, revestit per a la guerra amb la més bella armadura que havia pogut, convençut que si li donaven la victòria els déus, el més bell agenç convenia al vencedor, i que, si calia morir, era llei que, havent-se cregut a ell mateix digne de les més belles armes, revestit d'elles havia de trobar la seva fi; i comença així el seu parlament:

-El perjuri dels bàrbars i la perfídia de què us parla Cleanor, els coneixeu bé, jo crec. Si doncs escatim un nou pacte d'amistat amb ells, per força ha d'apoderar-se de nosaltres un gran descoratjament, en veure el què han arribat a patir els generals, que, de bona fe, s'havien remès en llurs mans. Però si teníem intenció d'imposar-los per les armes la pena del que ens han fet, i d'ara endavant fer-los la guerra en tot i per tot, tenim, amb l'ajuda dels déus, moltes i belles esperances de salut.

En el mateix moment que Xenofont deia aquestes paraules, un grec esternuda: i en sentir-ho els soldats, tots d'un sol moviment s'inclinen davant del déu. Llavors Xenofont continua:

-Em sembla, companys, que, ja en el moment que escatim la nostra salut ha aparegut un pressagi de Zeus Salvador, cal fer vot d'oferir a aquest déu sacrificis de gràcies, tot d'una que haurem arribat en país amic: i alhora fem vot de sacrificar als altres déus, segons les nostres possibilitats. I a qui li sembli bé-afegí,-que aixequi la mà.

Tots l'aixequen. Llavors pronuncien el vot i canten el pean. Una vegada s'ha complert amb els déus com pertany, Xenofont torna a començar en aquests mots:

-Estava dient que tenim moltes i belles esperances de salut. De primer, perquè nosaltres mantenim ferms els juraments fets en nom dels déus, i els enemics han perjurat i han violat la treva i els juraments. Essent així, és possible que els déus seran contraris als nostres enemics, i aliats nostres, ells que són capaços, quan volen, de fer de cop i volta petits els grans, i de salvar els petits, fins en mig dels perills. En segon lloc, jo us recordaré els perills dels nostres avant-passats, a fi que vegeu com us convé d'ésser valents, ja que els valents, amb l'ajuda dels déus, se salven fins dels perills més grans. Quan els Perses i els que anaven amb ells vingueren amb un exèrcit nombrosíssim, per fer desaparèixer Atenes, els atenesos gosaren resistir-los i els venceren. I havent fet vot a Àrtemis que tants enemics com matarien, tantes cabres immolarien a la dea, com que no pogueren trobar-ne prou, decidiren de sacrificar-ne cinc centes cada any, i encara avui dia les sacrifiquen. Més tard quan Xerxes, havent aplegat tropes incomptables, marxà contra Grècia, els nostres avis desferen els avis d'aqueixos per terra i per mar. De les quals coses podem veure'n com a proves els trofeus; però el més gran testimoniatge és la llibertat de les ciutats on heu nascut i heu estat criats: perquè no us hi inclineu davant de cap home senyor, sinó davant dels déus. D'aquests avis heu sortit. Jo no diré pas, que vosaltres els avergonyiu: ans no fa gaires dies que, arrenglerats en batalla davant dels descendents d'aquells mateixos, heu vençut tropes molt més nombroses que vosaltres, ajudant els déus. I aleshores éreu homes valents per amor de la reialesa de Cirus; però ara, que la lluita és per la vostra salvació, convé sens dubte que sigueu molt més valents i animosos: i és, val a dir, natural, que ara fins mostreu més seguretat davant dels enemics. Perquè llavors, que no n'havíeu fet la prova, tot i veure'n la munió incommensurable, heu gosat, amb l'ànima que heu rebut dels vostres pares, llançar-vos damunt d'ells. ¿I ara que ja teniu l'experiència que, per nombrosos que siguin, no tenen cor per esperar-vos, us escauria de témer-los? Ni us sembli tampoc que esteu en pitjors condicions, si les tropes de Cirus, abans arrenglerades al vostre costat, avui us han fet defecció. Perquè són encara més covardes que les que nosaltres hem vençut; i ens han abandonat a nosaltres per fugir cap aquestes. Val molt més veure la gent que vol començar a fugir en els rengles enemics que no pas en els nostres. Si algú de vosaltres es descoratja perquè no tenim cavalleria, quan els enemics ne tenen tanta, feu esment que deu mil genets no són més que deu mil homes. Perquè ningú, en una batalla, no ha mort mai d'una mosegada ni d'una coça de cavall: són els homes qui fan tot el que s'esdevé a les batalles. ¿No som per ventura nosaltres damunt d'un suport molt més segur que el dels qui van a cavall? Perquè ells, penjats damunt dels cavalls, tenen por no solament de nosaltres, sinó també de caure: mentre que nosaltres, anant damunt terra, colpim molt més fort a qui ens escomet, i encertem molt més allí on apuntem l'arc. En una sola cosa ens guanya la cavalleria: és a fugir molt més a la segura que nosaltres. Si animats al combat, us afligiu perquè Tissafernes no ens guiarà més ni el Rei ens fornirà més mercat, considereu què és millor: si tenir per guia un Tissafernes, que és evident que conspira contra nosaltres, o fer-nos conduir per homes que agafem, els quals sabran que, si falten envers nosaltres, és envers llur ànima i llur cos que faltaran. Quant als queviures, ¿val més comprar, en el mercat que ens forneixen, unes poques mesures per molts diners, no tenint ja ni diners, o bé pendre'n nosaltres mateixos, en ser vencedors, servint-nos de la mesura que cadascú voldrà? Si reconeixeu que això és preferible, potser creieu que els rius són impossibles de passar, i teniu per un gran engany d'haver-los travessat: considereu llavors si els bàrbars no han fet també la més gran bogeria. Perquè tots els rius, si lluny de les fonts són difícils de travessar, avençant cap a les fonts esdevenen passadors i no mullen ni el genoll. Però ni que els rius no ens deixin passar, ni que no se'ns presenti cap guia, no cal ni amb això que ens descoratgem. Perquè sabem que els Misians, que no diríem pas que fossin més valents que nosaltres, malgrat del Rei, habiten en terra del Rei, ciutats grans i pròsperes. I sabem altre tant dels Písides; i quant als Licaons, nosaltres mateixos hem vist que en els plans ocupen els llocs forts, i recullen els fruits del país dels Perses. El que és jo, doncs, us diria, en aquest cas, de no demostrar massa embranzida per tornar a casa nostra, ans de preparar-ho tot com si volguéssim acasar-nos en algun indret per aquí. Perquè estic segur que als Misians el Rei els donaria molts de guies, i molts d'hostatges per reconduir-los sense cap parany; i que fins els aplanaria el camí, si volien partir en carros de quatre cavalls. I per a nosaltres jo sé que també ho faria, i ben content, si ens veia preparar-nos, per romandre. Però tinc por, si una vegada apreníem de viure ociosos, de passar la vida en l'abundància, de fer-nos amb les cepades i belles mullers i filles dels Medes i dels Perses, que, a tall dels menjadors de lotos, no ens oblidéssim del camí de la pàtria. Em sembla, doncs, enraonat i just, que provem primer que tot, de tornar a Grècia amb les nostres famílies, i un cop allí fer veure els grecs que si són pobres és perquè volen, ja que els és permès de transportar aquí els ciutadans que ara a casa d'ells viuen sense recursos, i veure'ls-hi rics. Perquè tots aquests béns, companys, és evident que són de qui venci. Ara he d'exposar-vos, com marxarem de la manera més segura, i, si cal combatre, com combatrem amb més èxit. De primer-diu-sóc del parer de cremar les carretes que ens segueixen, a fi que no siguin les bèsties que regulin els nostres moviments, sinó que avencem per on ho exigeixi el bé de l'exèrcit. En segon lloc, cremar les tendes: perquè és un enfarfec de dur-les i no serveixen ni per combatre ni per haver queviures. Desempalleguem-nos encara dels bagatges sobrers, llevat del que és necessari per a la guerra, per a menjar o beure: a fi de tenir com més gent sota les armes millor, i tan pocs bagatges com sigui possible. Perquè vençuts, sabeu que tot queda per als altres: i si vencem, cal creure que els enemics esdevindran els nostres bagatgers. Resta per dir el que jo crec més important. Ja veieu que els enemics no han gosat rependre la guerra amb nosaltres fins a haver-se apoderat dels nostres generals, convençuts que, mentre hi haguessin cabdills i nosaltres els obeíssim, estaríem en condició de guanyar la guerra, però havent-nos agafat els cabdills, creien que l'anarquia i la indisciplina ens perdrien. Cal, doncs, que els nous caps siguin molt més vigilants que els d'abans, que els soldats siguin molt més disciplinats i obedients als caps d'ara que als d'abans. En cas de desobediència, si decidiu que qualsevol de vosaltres que s'escaigui a ésser-hi present, ajudarà el general en la repressió, des d'aleshores enganyareu completament l'enemic. Perquè aquell dia veuran deu mil Clearcs en comptes d'un de sol, no permetent a ningú de ser covard. Però ja és hora d'acabar; perqué tal vegada l'enemic compareixerà tot d'una. Que aquell que trobi bé aquestes coses, que les ratifiqui com més de pressa, a fi d'acabar-les d'obra. Però si algú troba millor alguna altra cosa, que gosi fer-nos-la avinent, encara que sigui un simple soldat, perquè tots freturem la salvació comú.

De seguida Quirísof diu:

-Doncs bé, si cal fer alguna altra cosa a més a més de les que diu Xenofont, es podrà fer tot d'una; però crec que el millor és, de posar com més aviat a votació les que acaba de dir. I qui li sembli bé, que aixequi la mà.

L'aixeca tothom. Xenofont, dret, confirma:

-Oh companys, escolteu el que em sembla encara útil; És evident que hem d'anar on tinguèm queviures. Ara, sento a dir que hi ha bells pobles a no pas més de vint estadis d'ací. No m'estranyaria que els enemics, a tall d'aquests gossos covards que empaiten i mosseguen, si podien, la gent que passa, però que fugen si els empaiten a ells, que els enemics doncs, ens perseguissin en retirar-nos; Potser, doncs l'ordre més segur per a la marxa és de formar amb els hoplites un quadre, a fi que els bagatges i tanta munió com ens segueix s'hi trobi en més seguretat. Si designeu doncs des d'ara qui ha de dirigir el quadre i arranjar el front, després qui ha d'anar a cada flanc i a la reraguarda, no hauríem de deliberar quan l'enemic sobrevingués, i podriem fer servir tot d'una les tropes ja formades. Si algú altre hi veu cosa millor, que es faci altrament; Si no, Quirísof comandi el front, ja que ell també és Lacedemoni; que dos dels generals més vells curin dels flancs; i els més joves, jo i Timasió, anirem de moment a la reraguarda. Més endavant, quan haurem assajat aquesta formació, escatirem el que sembli cada vegada més eficaç. Si algú hi veu altra cosa millor, que la digui.

Com que ningú pren la paraula en contra, continua:

-Qui li sembli bé així, que aixequi la mà.

Sembla bé així.

-Ara-diu-cal partir i fer el que ha semblat bé. I qui de vosaltres desitgi reveure la família, que es recordi de ser un home valent: perquè no hi ha altra manera d'aconseguir-ho; i qui desitgi viure, que provi de vèncer: perque qui venç, mata, i qui és vençut, és mort. En fi, qui tingui delit de riqueses, que provi de guanyar: perquè qui venç salva les seves i pren les dels vençuts.

CAPÍTOL III

PARTENÇA DELS GRECS: SÓN PERSEGUITS

Això dit, s'aixequen, i van a cremar els carros i les tendes: del sobrer, si a algú mancava alguna cosa, se la reparteixen entre ells i la resta la tiren al foc. Fet això, dinen.

Durant el dinar, arriba Mitrídates amb una trentena d'homes a cavall i cridant els generals a l'abast de la veu, parla així:

-Jo també, grecs, era fidel a Cirus, com vosaltres sabeu, i ara tinc bones intencions envers vosaltres. Per altra banda sóc ací que passo tota mena de pors. Si us veia, doncs, que preníeu un partit saludable, jo vindria a vosaltres amb tots ets meus servidors. Digueu-me, doncs, què dueu de cap, com a amic que us sóc, ben intencionat, i que té ganes de fer la marxa en vostra companyia.

Els generals deliberen, i acorden de respondre així: i diu Quirísof:

-Nosaltres hem decidit, si ens deixen tornar a la nostra pàtria, de travessar el país fent-hi tan poc dany com podrem: però si algú s'oposa a la nostra marxa, de combatre fins a la fi contra ell, tan fort com ens serà possible.

De seguida Mitrídates prova de fer-los veure que és impossible, si el Rei no vol, d'escapar-ne. Llavors es va conèixer que era un enviat de sota mà: i en efecte, un dels familiars de Tissafernes l'acompayava, per estar segur de la seva fe. Des d'aquell moment, els generals convingueren que el millor partit era de fer una guerra sense heralds, mentre estiguessin en país enemic: perquè amb conversades espatllaven els soldats: i fins ja havien fet malbé un capità, Nicarc d'Arcàdia, que havia desertat de nit amb una vintena d'homes.

Després d'això l'exèrcit dina, passa el riu Zapatas i avença en bon ordre, duent les atzembles i la munió al centre de la columna. No havia fet gaire camí, quan reapareix Mitrídates duent si fa no fa dos cents homes de cavall i cap a quatre cents arquers i foners, d'allò més lleugers i ben retrossats. Avença cap als grecs amb aire d'amic; i en ser a la vora, de sobte la seva gent de cavall i de peu els uns llencen les fletxes, i els altres avien les fones, i cop de ferir. Els grecs de la reraguarda són els que reben més dany, sense poder tornar-s'hi: ja que els arquers cretesos tiraven més curt que els perses, i al mateix temps, anant armats a la lleugera, els havien tancat en el centre dels hoplites. Per altra banda, els javaliners no arribaven prou lluny per encertar els foners enemics. Xenofont es decideix llavors a perseguir: i es llança a la persecució amb els hoplites i els peltastes que s'esqueien amb ell a la reraguarda: però tot i perseguir no agafen cap enemic. Perquè els grecs ni tenien cavalleria, ni els homes de peu podien en un curt espai aconseguir la infanteria persa, que fugia de lluny: perquè no era cosa d'apartar-se gaire del gros de l'exèrcit.

Per altra banda la cavalleria bàrbara feria, fins i tot fugint, tirant per darrera des de dalt els cavalls. Tant de camí com els grecs feien en persecució de l'enemic, l'havien de refer per retirar-se combatent. De manera que en tot el dia l'exèrcit no avençà pas més de vint-i-cinc estadis, i no arribà als pobles fins al vespre.

Allí el decandiment recomençà. Quirísof i els generals de més edat acusen Xenofont per haver-se posat a perseguir apartant-se de la falanx, i per haver-se posat en perill sense haver pogut fer cap mal als enemics. En sentir-los, Xenofont diu que l'acusen dret a llei, i que l'esdeveniment testimona per ells.

-Però jo-afegeix-he estat obligat a perseguir, perquè veia que estant-nos quiets preníem mal, sense poder fer-ne. Quan ens hem posat a perseguir hem vist-diu-la veritat del que dieu: perquè ni podíem fer més mal als enemics que abans, i ens replegàvem amb totes les dificultats del món. Cal, doncs, donar gràcies als déus, que els enemics no hagin vingut amb molta força, sinó amb poca gent: que sense grans danys, ens hagin revelat el que ens manca. Perquè ara els enemics tiren l'arc i la fona a una distància a què els cretesos no poden respondre amb llurs arcs, ni els qui tiren a mà atènyer-hi. Quan els perseguim, no és cosa tampoc d'allunyar-nos gaire tros de l'exèrcit: i en un tros petit, un home de peu, per ràpid que sigui, no atrapa un home de peu que li porti un tret d'arc d'aventatge. Si hem, doncs, d'impedir als enemics que puguin venir a fer-nos mal, ens calen com més aviat millor foners i cavalleria. Sento dir que hi ha en el nostre exèrcit Ròdencs, dels quals diuen que la majoria saben manejar la fona, i les pedres que tiren arriben doble lluny que les dels perses. Aquests, en efecte, tirant amb pedres grosses com el puny, atenyen poc lluny; però els Rodencs saben també usar bales de plom. Si revisem, doncs, quins són que posseeixen fones; i, qui en tingui li'n donem diners, i paguem també amb diners a qui vulgui trenar-ne d'altres, i trobem algun privilegi per als qui vulguin allistar-se com a foners, potser se'n presentaran alguns d'aptes per a aquest servei. Jo veig també que hi ha cavalls dins l'exèrcit: alguns son meus, d'altres han estat deixats per Clearc, n'hem agafat també molts a punta de llança que serveixen per als bagatges. Escollim doncs els millors, substituint-los per atzembles, aquipem els cavalls de manera de portar genets i potser ells mateixos inquietaran els fugitius.

El parer semblà bé. Aquella mateixa nit es formà un cos de prop de dos-cents foners; l'endemà es van provar cap a cinquanta cavalls, i altres tants genets, i se'ls van fornir casaques i cuirasses, i Lícios, fill de Polístrates, fou posat al cap de la cavalleria.

CAPÍTOL IV

CONTINUA LA MARXA DELS GRECS, PERSEGUITS PER TISSAFERNES

Havent romàs un dia en aquell indret, l'endemà parteixen, llevant-se de més bona hora: perquè calia passar un barranc i es temia que els enemics no ataquessin durant el passatge. Tot just s'havia passat, quan reapareix Mitridates, amb mil cavalls, i sobre quatre mil arquers i foners. Els havia demanat a Tissafernes, i els havia obtingut sota promesa que, en obtenir-los, li remetria els grecs, els quals menyspreava, perquè en la darrera picabaralla amb tants pocs homes com duia, no havia patit cap pèrdua, i es pensava qui sap el mal que havia fet.

Els grecs havien travessat el barranc i n'eren vuit estadis lluny, quan Mitrídates el travessa amb les seves forces. S'havia ordenat a un cert nombre de peltastes i d'hoplites, de perseguir l'enemic, i s'havia dit a la cavalleria d'empaitar els fugitius amb confiança, que la sostindria una força suficient. Quan Mitrídates els va haver aconseguit i estant ja a tret de fona i de fletxa, la trompeta dóna el senyal als grecs: tot d'una corren a llur encontre com els havia estat dit, i la cavalleria es llança. Els bàrbars no els esperen, i fugen cap al barranc. En aquesta derrota, els bàrbars perden molta d'infanteria, i els agafen vius, dincs el barranc mateix, fins a divuit genets. Occits que van ser, els grecs, sense ordre de ningú, els mutilen, perquè els enemics s'esfereixin més de veure-ho.

Així malmenats els enemics s'allunyen. Els grecs, marxant sense inquietud la resta del dia, fan cap a la vora del Tigris. Allí hi ha una ciutat gran, deserta, el nom de la qual és Larissa. Antigament l'habitaven Medes. La gruixària del seu mur és de vint-i-cinc peus, i l'alçaria de cent; el seu contorn fa dues parasangues. És construït de maons de terra cuita, però els fonaments són de pedra fina a una alçària de vint peus. Quan els perses arrabassaren l'imperi als medes, el rei dels perses que l'assitiava no podia pendre-la de cap manera; però un núvol tapà el sol i l'enfosqueí, fins que els assitiats desdigueren i així fou presa. Prop de la ciutat hi havia una piràmide de pedra, d'un pletre d'amplada i dos pletres d'altura. Un gran nombre de bàrbars s'hi havien refugiat dels pobles veïns.

D'allí fan una jornada, sis parasangues, i arriben a una gran muralla abandonada que s'estén vora d'una ciutat, el nom de la qual és Mespila. En altre temps l'habitaven Medes. La base, feta d'una pedra polida incrustada de petxines, té cinquanta peus de gruixària i d'altura cinquanta. Damunt aquesta base ha estat construïda una muralla de maó, d'un gruix de cinquanta peus i una alçària de cent: el seu contorn fa sis parasangues. Conten que Medea, dona del Rei, s'hi refugià, quan l'imperi dels Medes fou destruït pels perses. El rei dels perses assitià aquesta ciutat i no podia pendre-la ni pel temps ni per la força: però Zeus esfereí amb el seu tro els habitants, i així fou presa.

D'allí fan una jornada, quatre parasangues. Durant la jornada Tissafernes apareix, seguit de la cavalleria amb la qual havia vingut, de les tropes d'Orontas, que s'havia casat amb la filla del Rei, dels bàrbars que Cirus duia en pujar cap a terres altes, dels que el germà del Rei havia dut en auxili del Rei, i, a més a més, de tots els reforços que el Rei li havia donat: talment que l'exèrcit apareixia d'allò més nombrós. Quan va ser prop, n'arrenglera una part a reraguarda dels grecs, i l'altra a mena de biaix; però no gosa carregar ni vol arriscar-se: només ordena un atac de foners i d'arquers. Però quan els rodis, disseminats pels rengles comencen a aviar les fones, i els arquers escites les fletxes, i ningú no erra el seu home, perquè ni que ho hagués desitjat de fet no hauria estat fàcil, Tissafernes es retira de pressa fora de tret i les altres formacions així mateix retiren. La resta del dia els uns avencen i els altres segueixen; però els bàrbars ja no podien fer més mal en aquesta mena de picabaralla: perquè les fones dels rodis arribaven més lluny que les dels perses, i que la major part dels arquers. Per altra banda els arcs perses són grans, de manera que totes les fletxes que es recollien eren útils als cretesos, els quals continuaren fent servir les fletxes dels enemics, i s'exercitaven a engegar-les verticalment a una llarga distància. Es van trobar així mateix dins els pobles d'allò més cordes i plom, que serviren per a les fones.

Aquell mateix dia, els grecs s'acantonen dins els llogarrets que encontren, i els bàrbars es retiren, havent tingut la pitjor part en la darrera picabaralla. Els grecs, hi sojornen l'endemà i s'hi proveeixen: perquè hi havia molt de blat en els llogarrets. El dia següent travesen la plana, i Tissafernes els segueix escaramusant.

Els grecs reconeixen llavors que un batalló quadrat de costats iguals és un mal ordre de marxa quan els enemics van seguint. Perquè és necessari, quan les ales del quadre s'ajunten, sigui perquè el camí s'estreteix, sigui perquè les muntanyes hi obliguen, o un pont, que els hoplites s'atapeeixin, marxin amb pena, s'esclafin i es trasbalsin: de manera que fatalment són de mal servir-se'n, estant desordenats. Quan les ales reprenen llurs distàncies, necessàriament els hoplites que llavors estaven atapeïts, es separen, es fa un buit en el centre, la qual cosa descoratja el soldat que sent l'enemic darrera seu. Quan calia passar un pont o operar algun altre passatge, cadascú s'apressava volent travessar el primer i la columna era de bell atacar pels enemics. Reconegudes aquestes coses, els generals formen sis companyies de cent homes cadascuna, i nomenen per comandar-les capitans, pentecontarques i enomotarques (1). Durant la marxa, quan s'ajuntaven les ales, els capitans romanien enrera, a fi de no fer nosa a les ales, i després remuntaven seguint els flancs del batalló. Quan, al contrari, els flancs s'apartaven, el buit s'omplia, si era més estret, per les companyies; si era més ample, per les pentecòsties; si era molt estès, per enomòties: de manera que sempre el centre era ple. Si calia travessar un freu o un pont, no hi havia trasbalsament: els capitans passaven per torn: i si per ventura calia formar-se en falanx, tothom era al seu rengle.

D'aquesta manera es van fer quatre jornades.

Al cinquè dia, durant la marxa, hom obira una mena de palau, i al seu voltant tot de llogarrets. El camí que hi duia travessava uns comellars elevats, que davallaven d'una muntanya, al peu de la qual hi havia un poble. Els grecs veuen aquestes cimes amb satisfacció, com és natural, ja que els enemics eren genets. Quan, en sortir de la plana, van haver pujat el primer turó, i davallaven per pujar l'altre, sobrevenen els bàrbars i des de l'altura comencen a aviar fones i arcs, d'abocada, sota un raig de cops de fuet. Així van ferir molts de grecs, venceren les tropes lleugeres i les tancaren entre els rengles dels hoplites; de manera que en tot aquell dia els foners i els arquers restant amb la turba, no van servir de res.

Els grecs, estrets, proven de carregar; però amb les armes pesants que duien els costa d'arribar a la cima: els enemics es retiren, de pressa; els grecs tornen a patir igual per fer cap de bell nou al gros de l'exèrcit. Al segon turó s'esdevingué el mateix; talment que al tercer, es decideixen a no destacar els hoplites, que no haguessin obert el flanc dret del quadre i fet sortir els peltastes cap a la muntanya. En ésser al dessobre dels enemics que seguien, aquests no els inquieten més en davallar, de por de ser copats i voltats. Així avencen la resta del dia, els uns seguint el camí del comellar, els altres prenent per la muntanya, fins que arriben als llogarrets i hi estableixen vuit metges: perquè els ferits eren molts.

Hi sojornen tres dies a causa dels ferits i perquè hi tenen molts de queviures, farina de froment, vi, i molt d'ordi replegat per als cavalls. Tota aquesta provisió era per al sàtrapa del país. El quart dia, davallen al pla. Tissafernes havent-los aconseguit amb la seva força, la necessitat els ensenya d'acantonar en el llogarret que primer veuen, i de no avençar més combatent: perquè eren molts els fora de combat, els ferits i els qui els portaven, i els qui havien carregat les armes dels portadors. Un cop acantonats i havent emprès els bàrbars una escaramussa contra ells, avençant cap al poble, els grecs obtenen un gran aventatge: perquè hi havia una gran diferència entre fer una sortida per rebutjar un atac i resistir bo i marxant l'encalç dels enemics.

Quan ja va ser tard, va ser per als enemics l'hora de retirar-se, perquè els bàrbars no s'acampaven mai a menys de seixanta estadis de l'exèrcit grec, tement que de nit els grecs no els escometessin. Perquè és dolent de nit un exèrcit persa. Fermen els cavalls, i la majoria de les vegades els traven i tot, per tal que no fugin si es deslliguen. Si té lloc cap alarma, el soldat persa ha de posar la sella i la brida al cavall, i muntar-lo després d'haver revestit la cuirassa. Maniobres totes difícils de nits, i en un moment de tumulte. Per això s'atendaven lluny dels grecs.

Quan els grecs conegueren que volien retirar-se, i que es trametien ordres entre ells, el pregó crida als grecs de plegar bagatges, talment que els enemics ho sentissin. Durant una estona, els bàrbars difereixen la retirada; però com que es feia tard, s'allunyen: perquè no creien útil de marxar i de fer cap de nit baix al campament. Llavors els grecs, veient clar que se n'anaven, enganxen ells també, es posen en marxa, i avencen com a seixanta estadis. I va haver-hi llavors una tal distància entre els dos exèrcits, que l'endemà no va aparèixer cap enemic, ni l'altre dia tampoc; però el quart dia, els bàrbars havent avençat de nit, ocuparen una altura per on els, grecs havien de passar, la cresta d'un puig, sota el qual hi havia el camí que duia a la plana.

Quan veié Quirísof aquesta altura presa per endavant, crida Xenofont de la cua i li ordena de pendre amb ell els peltastes i de col·locar-los al front. Xenofont no duu pas els peltastes: perquè acabava de veure Tissafernes que apareixia amb tot el seu exèrcit; i avençant al galop cap a Quirísof, pregunta:

-Per què em crides?

Quirísof li respon:

-Tu mateix pots veure-ho: La cresta que domina la davallada ha estat presa abans nostre, i no hi ha manera de passar si no fem a trossos aquella gent. Però, ¿per què no duus els peltastes?

Llavors Xenofont diu, que no li ha semblat bo descobrir la reraguarda en presència dels enemics.

-Però és hora-afegeix-de decidir la manera de treure aquells homes de l'altura.

Xenofont veu llavors, al cim del puig que domina el seu exèrcit, un camí que mena a la cresta on són els enemics; i diu:

-L'essencial, Quirísof, és que anem com més de pressa millor dalt d'aquella altura: perquè si la prenem, no podran mantenir-se damunt del nostre camí. Doncs, si vols, roman ací amb l'exèrcit: jo, prou m'és grat de marxar; però si més t'ho estimes, vés tu al puig, i jo romandré ací.

-Jo et dono a triar el que vulguis-fa Quirísof.

Xenofont respon que essent el més jove, prefereix marxar; i li prega de donar-li uns quants homes del front: perquè seria massa llarg de pendre'n de la saga. Quirísof envia amb ell els peltastes del front, i els substitueix per les tropes del centre del quadre: el fa seguir a més a més dels tres cents homes escollits que ell mateix tenia en el front del quadre.

El destacament avença tan de pressa com pot. Els enemics de dalt la cresta, en adonar-se que duu la direcció del cim, prenen tot d'una embranzida cap la l'altura, per disputar-la-hi. Llavors un gran crit munta de l'exèrcit grec, que exhorta els seus, i un gran crit de les tropes de Tissafernes, que exhorten els llurs. Xenofont, galopant, al llarg, els anima des del cavall:

-Soldats, penseu que ara lluiteu per reveure Grècia, els vostres infants, les vostres mullers: una mica més d'esforç, i fem la resta del camí sense combat.

Llavors Sotèrides de Sició diu:

-No som pas iguals, Xenofont: perquè tu vas a cavall, i jo m'esbufego qui-sap-lo per portar el meu escut.

Xenofont el sent, salta del cavall, treu el soldat del rengle, li pren d'una revolada l'escut i es llança tan de pressa com pot. S'esqueia a dur una cuirassa de cavaller, i el pes l'aclaparava. Amb tot exhorta els de davant a avençar, i els de darrera, que seguien lentament, a moure's més. Els altres soldats esbatussen Sotèrides, li tiren pedres, l'injúrien, fins que l'obliguen a rependre l'escut i a tirar endavant. Xenofont torna a muntar, i mentre el camí és avinent, va a cavall; però quan cessa de ser-ho, deixa el cavall i s'escarrassa a peu. Per fi arriben a l'altura, guanyant per mà els enemics.

(1) La companyia, de 100 homes, a les ordres d'un capità (lochagos), es dividia en dos grups de 50 homes (pentecòsties) manats pels pentecontarques dividits al seu torn en enomòties, o escamots de 25 homes (24 i l'oficial o enomotarca).

CAPÍTOL V

ARRIBADA A LES MUNTANYES DELS CARDUCS

Els bàrbars giren l'esquena i fugen cadascú per on pot: els grecs són amos de l'altura. Tissafernes i Arieu es decanten llavors per un altre camí.

Pel seu costat, Quirísof davalla amb les seves tropes, i s'acampa en un poble abundant en béns. Hi havia molts altres pobles plens de béns en el mateix pla, al llarg del riu Tigris. En ser la tarda, de repent l'enemic apareix en el pla, i destroça uns quants grecs que s'havien dispersat pel pla a la rapinya. Perquè hi havia molts ramats de bestiar, que foren presos en el moment de passar a l'altra vora de riu.

Llavors Tissafernes i la seva gent provaren d'incendiar els pobles. Alguns grecs es desesperen de debò, cridant que no tindrien d'on pendre els queviures, si els bàrbars ho cremaven tot. En aquest moment Quirísof i els seus tornaven de portar auxili. Xenofont davalla al pla, es posa a recórrer els rengles, i diu als grecs que venien de portar auxili:

-¿Veieu, grecs, els bàrbars com es retiren del país, com si fos nostre? Havien estipulat, en fer-se la treva, que nosaltres no incendiaríem el territori del Rei, i ara són ells que l'incendien com un país que els és estrany. Però si almenys en alguna banda deixen queviures per ells, ens veuran marxar-hi. Anem, Quirísof- afegeix,-sóc del parer de portar auxili contra aquests incendiaris, com en país nostre.

Llavors Quirísof diu:

-Doncs jo no soc d'aquest parer: Sinó que incendiem també nosaltres, i acabaran més aviat.

Havent tornat a les tendes, mentre els altres s'ocupen de cercar queviures, els generals i els capitans es reuneixen. Les dificultats eren grans: a l'una banda hi havia muntanyes d'allò més altes; a l'altra banda el riu, tan pregon, que les llances no en sobressortien gens, quan se n'escandallava la fondària. En aquest mal pas, un rodenc es presenta i diu:

-Jo m'encarrego, companys, de fer passar quatre mil hopltes d'un cop, si em procureu el que necessito, i em concediu un talent de recompensa.

Li pregunten què necessita.

-Necessitaré-diu,-dos mil bots. Veig aquí molts de ramats, de cabres, de bous i d'ases: escorxeu-los, bufeu-ne les pells, i ens forniran fàcilment un passatge. Tindré també necessitat de les corretges que feu servir per a les atzembles. Amb elles, junyiré els bots, i els adaptaré els uns amb els altres; hi penjaré pedres, que deixaré anar a tall d'àncores dins l'aigua; i en tenir-los agafats així de totes dues bandes, llavors, per atènyer l'altra riba, tiraré damunt brancam i hi escamparé terra. Veureu de seguida com no us enfonsareu. Cada bot sostindrà dos homes, de manera que no s'enfonsin, i el brancam i la terra evitaran que rellisquin.

En sentir aquesta proposició, els generals troben la idea enginyosa, però l'execució impossible. Perquè hi havia a l'altra banda de riu tot de cavalleria per impedir-ho, la qual tot d'una no hauria deixat pendre terra als primers que ho provessin.

L'endemà es repleguen en direcció contrària a la de Babilònia, cap als llogarrets que no havien estat incendiats, i incendien els que deixen. Els enemics no ataquen; només s'ho miren, amb un aire tot esbalaït, no sabent cap a on es giraran els grecs, ni quina en duen de cap. Els soldats es captenien dels queviures; mentrestant els generals i els capitans es reuneixen de bell nou, es fan dur els presoners, i els interroguen sobre el país del voltant.

Els presoners diuen que existeix, cap a migjorn, el camí que mena a Babilònia i a Mèdia, el mateix per on havien vingut; que cap a llevant, hi ha l'altre que mena a Suses i Ecbatana, on el Rei passa l'estiu i la primavera; que travessant el riu del costat de ponent, es va cap a la Lídia i la Jònia; que en fi, a través de les muntanyes i girant cap a l'Ossa, es va cap als Carducs. Afegeixen que aquests habiten muntanyes amunt, i que són bel·licosos i no obeeixen al Rei; que en altre temps els envaí un exèrcit lleial de dotze miríades, i no en tornà ningú, a causa de les dificultats del terreny; que, no obstant, quan estaven en pau amb el sàtrapa de la plana, hi havia perses que feien comerç amb els carducs, i carducs amb els perses.

En sentir aquestes clarícies, els generals posen de banda els presoners que asseguren conèixer el país arreu, i no deixen traspuar res del camí que van a empendre. Amb tot, judiquen necessari ficar-se a través de les muntanyes dels Carducs. Perquè els havien dit que travessant-les es feia cap a Armènia, país vast i fèrtil, sotmès a Orontas; i d'allí feien compte d'avençar fàcilment cap a on els abellís.

En esguard d'això, sacrifiquen, pet tal d'empendre la marxa en el moment que els semblés, perquè temien que les cimes de les muntanyes no fossin ocupades abans. Fan córrer l'ordre que després del sopar, tothom plegui bagatge i es retiri per partir tot d'una que es faci el senyal.